Anguiles en un avió.

No sé per què cap dels meus amics amb fills no m'havia advertit abans. És que la cosa té nassos. Aquí va la història d'un lavabo d'avió i de la meva entrada forçosa al mile high club, secció per a tots els públics.

L'hereu encara no té un any i ja ha agafat set avions. Jo amb set anys només n'havia agafat un, els temps canvien. Si es multiplica tant viatge aeri per la quantitat de bolquers per hora que se li ha de canviar a la criatura, un pot treure la conclusió (encertada) que tard o d'hora t'ha de tocar fer-ho en ple vol. La primera vegada, fa uns mesos, hi va anar la meva dona. Després d'una estona llarguíssima va tornar del lavabo tota vermella, despentinada i esbufegant. "A la propera et toca a tu", va ser el seu únic comentari. En aquell moment no hi vaig donar més importància.

La meva hora va arribar fa poc. Carregat amb el nano en un braç i una bossa (que almenys deuria pesar deu quilos) a l'altra, em dirigeixo a l'objectiu ignorant del meu destí. No cal que descrigui un lavabo d'avió: tots els deveu haver patit un cop o un altre. Si hi afegiu un nen i tots els utensilis necessaris per als actes de neteja, us podeu imaginar que un cop tanques la porta al teu darrera allò es converteix en una mena de camarot dels germans Marx unipersonal. Em van veniur ganes de demanar a l'hostessa un parell d'ous durs per acabar de fer ambient. Però el pitjor ve ara. Amb el nen sobre el cambiador i la crema, el bolquer i les tovalloletes al costat de la pica, t'olores que serà bastant més difícil que no havies pensat. El que no t'esperes és que serà talment com intentar posar una faixa a una anguila dins un armari.

El primer que passa és que el pacient es comença a moure a la taula d'operacions. Normal: és un entorn nou i té ganes d'explorar-lo. Despullar-lo en aquestes condicions té mèrit, més si afegim el poc marge per a maniobres que hi ha. Mentre l'aguantes amb una mà, amb l'altra vas a pel bolquer net. El nen llavors rodola cap a tu. No se't cau de miracle (o potser simplement perquè no té prou espai per caure). El que si cau és el pot de crema que, casumtot, desapareix a sota la pica per una escletxa que no sabies que existia. Disseny intel·ligent, se'n diu d'això. T'agenolles, una mà fermament amarrada a la criatura, i busques la crema a cegues. Durant una estona trobes de tot (estalvio detalls) menys el que busques. I l'anguila serpenteja riallera. Et dones un cop al cap amb el sostre quan t'incorpores. Mentrestant algú, que deu portar esperant una bona estona, intenta obrir la porta. Més pressió. El cicle de coses que cauen i les salvades in extremis de nano rodolador es repeteix uns quants cops. La dificultat incrementa quan passes pantalla i et trobes amb un bolquer brut a les mans que has d'evitar que toqui cap superfície. Per uns moments penses en tirar la tovallola, però ja és massa tard per fer marxa enrera. Cal fer el cor fort i continuar amb el suplici.

En resum: va ser el quart d'hora més estressant dels darrers mesos. Una barreja d'exercici aeròbic, sauna, i exibició de destresa, afortunadament amb final feliç i cap ou trencat. Friso emocionat pensant en el moment que em tocarà repetir-ho...

Per anar fent boca...

El camió dels gelats.

Pensava que m'havia desfet d'ell. Els camió dels gelats, malson de tardes d'estiu a Manhattan. Què pot tenir un venedor ambulat de llaminadures fresques que et faci estremir tan sols pensar en ell? El reclam publicitari: la maleïda musiqueta que els seus altaveus de fira repeteixen un i altre cop per anunciar que han plantat la parada al teu carrer.

A Nova York, els geladers sobre rodes són poc menys que una màfia. Hi ha "famílies" grans que controlen el pastís, les rutes, les cantonades més rendables i les hores punta. Vaig llegir un cop al diari un article sobre un "independent" que intentava sobreviure en el negoci i les tàctiques que la competència feia servir per fer-lo desistir de les seves dèries no desmereixien gens les que els Soprano empren a l'altra banda del Hudson. Tot això no és que m'interessés gaire: jo volia saber perquè dimonis havien de martellejar sense parar la melodia del dimoni a tot volum sota la meva finestra fins al punt que se'm menjava tots els pensaments. Un d'aquests geladers havia escollit la vorera de casa com a punt de venda habitual i em tenia ben fregit.

Almenys a Anglaterra em lliuraré d'aquest costum tan pesat, pensava l'estiu passat. Error! Aquí tenim també el plom dels gelats, la reencarnació transoceànica del meu malson! I ja em diràs, perquè amb el fred que fa i les pluges intermitents que no ens deixen de petja, com pot ser que la gent encara tingui ganes de llepar gelats. Doncs en tenen. I el gelader que ha escollit el nostre barri per fer l'agost ho sap prou bé. En puc donar fe: em conec l'hora d'arribada i la ruta que fa a la perfecció. La seva música d'anunci, diferent a la ianqui però igual d'esborronadora, m'acompanya totes les tardes. I aquí encara és pitjor, cosa que no em semblava que fos possible. Primera, tenim les finestres obertes perquè no cal aire condicionat: una barrera menys que la contaminació sonora ha de superar. I segona, els moviments del camió pels carrers del barri fa que el soroll t'arribi per diferents costats de la casa, en una mena de surround surrealista impossible d'aturar que és digne dels pitjors malsons.

He decidit que he de canviar d'estratègia. Enlloc de tancar les finestres i amagar el cap sota el coixí, ara tan bon punt sento la melodia surto al carrer i em compro un gelat. És la mínima recompensa que em mereixo per haver de suportar el suplici. Si no els pots vèncer...

Remolins.

Va, i ara que ens hem desintoxicat una mica puc tornar als meus temes predilectes...

El meu fill porta els pèls de punta. No té ni un any i ja és un punky, per imperatiu genètic. D'això en té culpa una cosa que es diu remolí, o almenys és el que els barbers em van voler fer creure a mi fins que em vaig quedar sense matèria prima per les seves tisorades: "vostè el que passa és que té un remolí". Amb aquesta frase justificaven que hi havia un racó de la meva cabellera que no podien controlar per molt que si falquessin amb les dues mans. Un tornado capil·lar. O me'l tallava curt i ras o m'hi posava gomina. La tercera alternativa era anar amb el cap sempre com si t'haguessis acabat d'aixecar d'una migdiada intensa. Si tens un d'aquests elements rebels a la closca, els cabells van cap a on volen per molt que els passis la pinta per sobre mil cops. I això precisament és el que sembla que ha heretat el meu nano, ves quina gràcia. Quina gràcia per nosaltres, és clar, que a ell tan se li'n dóna anar pel món amb pentinat d'eriçó. A qui fa quedar com uns deixats que ni es molesten a enclenxinar el seu fill és als seus pobres pares. Al principi ens hi esforçàvem (inútilment) a cops de raspall i química, però ara ens hem donat per vençuts. I és que no és tan greu, a la terra que va veure néixer els Sex Pistols, que el teu nano porti cresta: ens hem adonat que no és l'únic. La gomina la guardem per quan anem de vacances a països més civilitzats.

Anuncis.

Una interessant campanya de la revista cultural online Flavorpill fomentant l'alcoholisme creatiu. Això és sentit de l'humor, no fer-se una foto lluint un gest clarament insultant i, el pitjor, després no entendre perquè la gent s'escandalitza.

Crisis? What Crisis?

Tothom feia conya aquests dies amb el títol del famós disc de Supertramp. Fins i tot li van regalar una còpia en vinil a Zapatero en un programa de televisió (que originals! Com se'ls va acudir?). El cert és que llegint la premsa per internet no m'havia fet una idea tan clara, però la realitat innegable m'explota als nassos: he anat de vacances en un país en crisi. Al carrer no es parlava de res més. La crisi del dimoni afecta el món sencer, però sembla que els anglesos ho saben dissimular millor. O que als mediterranis els agrada queixar-se més.

També podria ser que els països com el nostre siguin especialment sensibles a les batzegades econòmiques. En un dels llibres que he llegit darrerament, els arguments de l'autor podrien recolzar aquesta idea: "[Catalunya] no és. Cap país basat en entreteniment i serveis ho és, sense la recerca i el desenvolupament." I també: "Catalunya ja no és gran cosa més que un destí turístic (...). De munyir les Rambles, la Costa Brava, la calçotada, el Barça, Gaudí i les escorrialles d'en Dalí no crec que se'n pugui dit activitat cultural" (Miquel de Palol, Aire Pàl·lild/Palimpsest, 2007).

Sembla lògic que un país sense unes indústries cultural, de recera i de desenvolupament prou sòlides i que compta amb el turisme com a principal font d'ingressos (directa o indirecta) sigui més sensible als canvis de direcció del vent. Tinc una teoria: si visquessim en un lloc fred, plujós i inhòspit com les illes britàniques (si veiéssiu l'estiu que estem tenint...) segur que hauríem trobat formes alternatives de sobreviure, més resitents a les baixades de la borsa, i ara no patiríem tant. Perquè després diguin que el mal temps no té el seu costat positiu.

Queda un mes...

La primera setmana de setembre surt al carrer Immortals sans i perfectes (Edicions 62)/Inmortales y perfectos (Destino). Queda just un mes.

Mentrestant podeu començar a remenar la web que Destino ha muntat per a la versió castellana i el seu blog, online des d'ahir. Pels qui us agrada la ciència, al blog trobareu comentaris de les darreres novetats sobre recerca en temes com el càncer, les cèl·lules mare, l'envelliment i la clonació. Portar al dia aquest blog és el que està frenant el meu ritme habitual al bloGuejat. És per una bona causa...

Sense comentaris.

A county commissioner in Dallas who compared the local trafficticket collection office to a “black hole”, was told by a judge last week to apologize for his “racist remark”. He had to explain that it was a scientific term.

(del Dallas Morning News, citat a Nature)

Vacances: el resum.

- 14 dies
- 4 avions
- 4 aeoroports
- 0 maletes perdudes (miracle!)
- 20 hores de platja (aproximadament)
- 8 llibres llegits
- 1 entrevista a un diari
- 1 festa major
- 2 sopars d'aniversari familiars (i 1 de sant)
- 4 quilos de més

Moment màgic: veure el concurs de focs artificials de Blanes assegut a la sorra de la platja per primer cop en deu anys.

Moment a oblidar: una hora per fer vuit quilòmetres de Tossa a Lloret (els fantàstics embussos de la Costa Brava Sud!).

Moment inesperat: prenent gintònics en un racó remot de Menorca amb Joan Navarro, editor de còmics i ídol meu d'adolescència.

Tot plegat, es pot dir que han estat unes bones vacances....

Aeroport (2)

Ho sap tothom i és profecia: l'aeroport de Barcelona funciona a batzegades. "Els pitjors moments de les vacances són sempre la sortida i l'arribada, per culpa dels incompetents d'aquest aeroport", em deia un usuari cansat d'esperar que les nostres maletes traiessin el cap per la cinta. Curiosament, Xavier Roig deia exactament el mateix uns dies després a l'Avui. Ara em toca a mi explicar la meva història d'horror (per a nens i nenes).

Els avions que van i tornen de Menorca, l'illa més familiar del Mediterrani, semblen guarderies, de tanta quitxalla com hi viatja. Les companyies et deixen portar el carret del nano fins la porta de l'avió i després te'l posen a la bodega d'equipatges, cosa que ens va molt bé als pares viatgers: t'estalvia haver de traginar la criatura a coll tot el temps que dura l'embarcament. En tots els vols que he fet, els carrets són el que primer surt després quan reculls equipatge, per la mateixa gentilesa que suposàvem abans: haver d'arrossegar maletes amb el nano en braços és com a mínim complicat, sinó francament empipador. Però en aquest retorn menorquí amb aterrada al Prat va sortir tot el que havia de sortir, es va parar la cinta, van tancar les portes i allà ens vam quedar tres quarts dels passatgers del vol amb els nens penjant, les maletes als peus però sense ni rastre dels carrets.

Es veu que a un geni se li havia ocorregut classificar els nostres cotxets com "equipatge especial" i l'havia enviat a l'altra punta de la sala (que és més llarga que un dia sense pa), amb les bicicletes i les planxes de surf, com ens va comunicar amb tota naturalitat la senyoreta d'informació, que no entenia per què ens estranyava tant la decisió. Els pares ultratjats vam haver d'iniciar l'èxode amb tots els estris, hereus i pubilles a l'esquena i fer els quilòmetres necessaris per recuperar-los. El Prat és l'únic aeroport que he trepitjat on els agrada complicar la vida a la gent només per mantenir la seva peculiar lògica taxonòmica. Moltes gràcies.

Literatura de vacances.

He arribat a un punt que vaig tan enfeinat que només puc llegir un llibre seguit de coberta a coberta, com diuen els ianquis, quan estic de vacances. Per això a la maleta de la platja només hi poso dos banyadors, dues samarretes i tants llibres com dies tinc (sempre acabo fent curt i he d'atacar la pila de la meva dona). Tot l'any que espero aquest moment per recuperar obres perdudes mentre em torro a algun paratge remot (caribeny abans, mediterrani ara).

El resultat, terrible, és que estic associant cada cop més lectura amb relax i absència de compromisos i obligacions. Per això qualsevol cosa que llegeixi en aquestes circumstàncies em fa immensament feliç, encara que sigui una pedra infumable. Em sembla que em podria empassar la guia de telèfons sencera estirat a la tovallola i en sortiria satisfet de l'experiència. Això és un gran problema. He perdut tot el meu esperit crític i els nivells d'exigència legendaris que m'empenyien a abandonar qualsevol obra que no m'enganxés en les primeres cinquanta planes (vint-i-cinc quan era més jove i més radical). Quins temps aquells!

De moment he gaudit com un nen amb un caramel amb el darrer d'un autor novaiorquès idolatrat a casa nostra (s'ha de tenir estómac, quina estafa de llibre), el darrer experiment doble d'un dels nostres autors de luxe (una carallotada sense límits), el més famós de l'estrella mediàtica de la literatura japonesa del moment (no massa més que un Salinger de segona), l'últim recull del contista més adorat de la nostra cultura (d'allò més vulgar i avorrit, malgrat la brevetat extrema del llibre, que s'agraeix però que amb prou feines justifica els euros que costa el paper), la novel·la catalana més lloada de la temporada passada (mira, té els seus moments, però navega d'un costat a l'altre sense trobar el rumb) i del llibre d'una amiga, que m'ha semblat el millor de tots (o he perdut definitivament l'objectivitat o tinc amics que són són la repera). Encara me'n queden uns quants a la reserva, a veure si puja el nivell. O no. Em sembla que a mi tant em farà...

Aeroport.

Gran lloc, l'aeroport. Se'n poden fer pel·lícules (ja se'n fan) o escriure un llibre sencer. Un escenari ideal per fer el tafaner en els assumptes emocionals dels desconeguts.

Casos reals, no em cal inventar-los. Tenim el noi que està a punt de separa-se de la seva dona explicant-li el cas a la seva mare, penjada al telèfon, mentre ell no deixa de fer-li ullets a la morenassa broncejada de la fila del costat. La banda de rock dur alemanya amb noia rossa al front que torna a casa després d'un concert (espero que exitós) a la Ciutat Comtal. Fundes de guitarres ells, maleteta només amb maquillatge ella (que obre repetides vegades per fer els retocs oportuns, com si els papparazzi l'esperessin amagats rera una columna). Són nombrosos els que s'acomiaden plorant. Abraçades, petons. No volen deixar-se anar, per si de cas tot plegat se'ls desmunta quan obrin les mans i l'amant comenci a volar. Com a banda sonora de fons, anuncis per als passatgers que van cap a tots els llocs que has visitat i els que no visitaràs mai. Em fa un bot el cor cada cop que ressona Nova York pels altaveus, com si arribés tard a l'embarcament.

I no oblidem la clàssica família amb el nen petit i tots els trastos que va uns dies a la platja (nosaltres). M'hi podria passar el dia, aquí, però per desgràcia he d'agafar un avió.

Vacances.

Veig que als darrers posts o bé parlo del meu fill o bé del meu jardí. Està clar que necessito unes vacances ni que sigui només per trobar temes nous. Ens veiem quan torni de la platja.

Aracnofòbia.

[Un altre apassionant episodi de la sèrie "L'home contra la natura"! No us perdeu com en aquesta nova entrega el nostre heroi lluita amb un exèrcit d'indomables monstres de vuit potes!]

Recordo que quan era petit el meu pare tenia una guerra desigual muntada contra les formigues que volien envair el pati de casa. Elles tenien la força de les masses, però els humans comptàvem amb el volum i l'enginy. Tot i el desavantatge teòric i les successives derrotes, les bestioles no defallien. Recordo el pobre home, fora se sí, agenollat xafant-les una per una amb el polze mentre les insultava i maleïa, quan tots els insecticides i mètodes menys cavernícoles havien fallat estrepitosament contra la tenacitat de l'enemic. És un d'aquells moments que un pensa "el meu pare s'ha grillat".

Fast forward trenta anys i aquí estic, enmig de la meva pròpia campanya contra l'Eix del Mal i els seus intents de conquerir el meu regne. Tot comença un bon dia primaveral, rara avis, en el qual surto al balconet a admirar el meu jardí. Punyeta, penso, si que fa temps que no trec el cap per aquí: això està ple de teranyines. Diligent, les netejo. L'endemà la meva dona em diu "a veure si fas el favor de fer alguna cosa amb la barana del balcó, que aquella zona és responsabiltiat teva i sembla la casa de la Família Addams". Li dic que no pateixi, que ja està fet i ella m'arrossega de la mà al lloc dels fets i m'ensenya la crua realitat: és com si fes un any que ningú no hi passa un drap. Com? Què? M'hi acosto i trobo l'explicació: quinze o vint aranyes treballant com esperitades havien reconstruit en unes poques hores totes les xarxes que m'havia carregat el dia anterior.

Des de llavors, les aranyes i jo hem instaurat un pla de batalla que recorda el sudari de Penèlope però a la inversa: el que teixeixen elles de nits els ho desmonto jo quan surt el sol. No tinc la paciència de la dona d'Ulisses, sinó més aviat els gens del meu pare, així que després d'una fase inicial tirant a diplomàtica, darrerament he decidit treure l'artilleria grossa i no aturar-me fins que no hagi eliminat del mapa tots els soldats invasors. Adéu a la guerra freda, comença l'ofensiva real. És clar que no és tan fàcil. Us heu adonat mai de com són d'esmunyedisses les maleïdes aranyes? Ni de bon tros resulten tan meselles com les formigues, no. A més són més lletges i piquen, així que s'ha d'anar amb compte si un no vol sortir ferit de les escaramusses. Està clar que els dolents de la pel·lícula milloren a cada generació, per desgràcia meva.

Però no podran amb mi. Recuperaré el meu balcó (i el jardí, un altre front obert) ni que hagi de xafar-les una per una. I és que tinc una estratègia infalible. He pogut veure un parell de cops la que deu ser la mare de totes les aranyes (en més d'un sentit), el general de cinc estrelles, i un cop l'hagi capturada i neutralitzada sé que les seves tropes defalliran. Per la mida de l'animal això promet ser una lluita com la del vell i el mar, amb la diferència que penso sobreviure-la per escriure'n una crònica en el més pur estil Hemingway. Ja veurà la que li espera! No en quedarà ni una viva! Això serà una massacre! Haw haw haw!!

(Per sort el meu fill encara és massa petit per començar a pensar "el meu pare està boig"...)

Final d'època.

Avui és el tercer aniversari del bloGuejat.

Porto uns dies introduint canvis subtils (ja no numero els posts, he canviat el subtítol original, la maqueta...) però potser el més important serà que, per motius que ja us explicaré el setembre, hauré de baixar la freqüencia d'entrades (em mantenia des del principi a dues de "llargues" per setmana, ara haurà de ser només una). Per la resta, el bloGuejat serà el mateix de sempre. Espero seguir comptant amb els vostres comentaris.

Una mena d'aniversari.

Avui fa més o menys un any que vaig anar al cinema per darrer cop. I això que n'era un addicte. M'he passat un munt d'hores de la meva infantesa assegut en la foscor d'una sala empassant-me tot el que fessin. I he procurat mantenir el costum, sent una mica més selectiu, fins que els imperatius paternals han posat un fre (momentani espero) a la meva passió.

Segueixo veient pel·lícules, això sí, al mateix ritme d'abans, però totes en DVD. Per molt surround casolà i LCD d'alta definició que tinguis, no hi ha res que pugui superar l'experiència de veure una pel·lícula en comunitat. Formar part de les reaccions col·lectives al que et projecten a la pantalla. Tot i els seus efectes secundaris inevitables quan al paradís s'hi cola algun incívic que xarrupa la cocacola amb avidesa o mastega les crispetes sorollosament. O aquell que fa una setmana que no es dutxa i se t'asseu al costat. I el que ha vingut al cinema a xerrar o a fer manetes amb una noia riallera. Ni tan sols m'espatlla la festa un aire condicionat cinc graus per sota els límits tolerables (com passava sovint a Nova York). Un cop treu el cap el lleó de la Metro, o l'equivalent modern, la meva resistència a totes les possibles incomoditats augmenta automàticament uns quants graus.

I és que això és com veure un partit de futbol al bar o sol a casa. L'ambient és molt diferent. Compartir experiències amplifica les teves pròpies, tant en el cas dels esports com en el dels espectacles. Hi ha activitats que és millor fer-les a soles amb la teva parella (estic pensant en un sopar romàntic si el nano avui s'adorm a la primera i ens dóna la nit lliure), però n'hi ha d'altres que, no sé per què, milloren si et sents part d'un col·lectiu. Els éssers humans som ben curiosos...

Per què he estat tan atrafegat darrerament.

O almenys un dels motius.

Fèlix Riera presentava ahir la nova estratègia de les col·leccions d'assaig del Grup 62, segons ens explica Vilaweb. Tinc l'honor de ser un dels escollits pel rellançament de la històrica col·lecció Llibres a l'abast de Edicions 62 (al costat, entre altres, d'una obra clau com és Els altres catalans de Candel). El meu és un llibre de divulgació que intenta aclarir una mica els nous descobriments biomèdics al públic general: Immortals, sans i perfectes (o com la medicina canviarà radicalment les nostres vides). A principis de setembre a les millors llibreries.

No tinc encara la portada de l'edició catalana, però us deixo amb la de la versió que traurà Destino simultàniament en castellà. Més detalls properament.

Acceptar la realitat.

Arriba l'estiu a la campinya i comencen a proliferar els signes que un reconeix com propis de l'estació. Els supermercats ofereixen mobles de jardí a preus rebaixats. Els aparadors de les botigues de roba s'omplen de maniquins amb bermudes i mànigues curtes. Els restaruants pengen cartells anunciant les seves terrasses. Res que faci sospitar que aquí “estiu” vol dir dies ennuvolats amb temperatures al voltant de 15 graus, nits gèlides, i pluges tan intermitents com sempre. Així perquè caram s’entesten en negar la realitat?

Jo, com un passerell, m’he comprat tot l’equip de l’”estiu perfecte” (barbacoa inclosa) i me’l miro aparcat al meu jardí, acumulant aigua sense que trobi el moment per poder sortir a estrenar-lo. M’han ben enganyat. Bermudes? Però quan volen que me les posi? Potser dins de casa amb la calefacció encesa. Sopars a la fresca? Sí, però amb un abric de llana. Almenys tinc el consol que no sóc l’únic que ha picat: cada dia veig gent que va cap a casa amb caixes que posen “Taula de jardí plegable”, “barbacoa portàtil” o (aquest és el millor de tots) “Para-sol extra gran”. Il·lusos.

No sé si se suposa que tot plegat ha de canviar durant les properes setmanes (començo a témer que no) i finalment podrem gaudir de tots els gadgets que ens hem comprat. Més aviat tinc la sensació que els anglesos sublimen la seva necessitat d’estiu fent veure que tot va bé i invertint diners en trastos inútils per reforçar la seva coartada. Què hi farem, ens hem d’adaptar als costums locals. Avui mateix vaig a comprar unes lampadetes de jardí, que aniran perfecte per il·luminar totes aquestes nits que no passem sota la llum dels estels.

Humor intel·ligent.

El meu és un humor intel·ligent. Això li dic a la meva dona quan aconsegueix que el nostre fill es rebenti de riure fent-li ganyotes i carotes diverses. Un riure explosiu, incontrolable. Jo, en canvi, com a molt li arrenco un somriure i un güè afectiu, per molt que posi tota la llenya al foc.

Està claríssim: és que tinc un humor més subtil. El de la meva senyora és de garrotada, pastís a la cara, relliscada de pell de plàtan, més americà. Jo en canvi vinc de l'escola britànica, tirant a Monty Python, diguéssim. Acudits que no et fa venir mal de panxa de tan riure, sinó una rialleta còmplice.

La meva dona fa cara de no empassar-se la pobra justificació dels meus fracassos com a pallasso infantil, però diu que sí per no portar-me la contrària. Jo en canvi estic segur que el meu fill sap apreciar la varietat d'estils d'entreteniment que hi ha a casa i que en un futur podrà asseure's a veure els DVDs del Monty Python Flying Circus i gaudir-ne com pertoca. Tot gràcies als meus esforços per proporcionar-li la dosi d'humor intel·ligent que tot nano necessita per créixer sa i fort.

El jardí.

El títol s'ha de llegir com si fos el d'una pel·lícula d'aquelles de terror. Com qui diu "L'orfanat" o "Els altres". El.... jar....dí! Així, ominosament. Perquè a mi el jardí de casa em fa por. De veritat.

Jo és que sóc de ciutat. Bé, no, sóc de poble, però he viscut a ciutats més o menys grans tota la vida i mira, un s'hi acaba acostumant. Formigó, asfalt. Cotxes, pol·lució, gentades i algun arbre aquí i allà. Si vols contacte amb la natura, mires un documental a la tele. Anar a Central Park ja era com passar un dia al camp. I va i ara acabo a una casa amb el seu propi jardí. Jardinet, no exagerem. Quatre plantes i una circumferència de gespa, maca i ben tallada. Almenys quan vam arribar.

Perquè, escolti, aquesta gespa creix! Això no ens ho havien dit! El jardí és cosa teva, em diu la dona, i he d'admetre que sí, que un se sent com més mascle quan sap que tota la vida vegetal de la casa depèn d'ell. Feina d'homes. I per on començo? La secció de jardineria de l'hipermercat és com la dimensió desconeguda. He d'agafar un sac d'abonament? De quin tipus? I allò per matar herbes indesitjades? Per a què serveixen aquests trastos amb aspecte d'eines de tortura la Santa Inquisició? Me'ls compro tots? Per què les planes webs que parlen de jardineria semblen escrites en un llenguatge més incomprensible que el xinès?

Aprofitant la meva indecisió, el jardí segueix mutant. És la primavera. La gespa, tan bufona ella, està ara fora de control. M'arriba a mitja cama. No és que ho hagi comporvat, és clar: no goso acostar-m'hi. La contemplo a distància, amb respecte. Hi han aparegut plantes que semblen carnívores. I una mena d'arbre espontani que qualsevol dia comença a donar fruites tòxiques. Un amic ho veu l'altre dia i em diu "hauries de fer alguna cosa ben aviat perquè els jardins abandonats atrauen més vida salvatge". Vida salvatge! El que em faltava per donar-me ànims. Ara ja ni surto a mirar-me la selva que tenim al pati, no fos cas que una d'aquestes "vides salvatges" tingues gana i se'm cruspís. La situació cada cop sembla més irresoluble. Estic considerant seriosament cridar algun expert. Que ho arrenqui tot i m'hi posi asfalt, d'aquell ben gris i dur, que ni creix ni et vol envair la casa.