Paraula del dia: escriguera

escriguera (f): Ganes d'escriure.

Llegir un bon llibre em fa escriguera.

[Etimologia — D'escriure, del llatí scribere, mateix significat. Jugant amb els prefixos, d'aquesta arrel surten molts altres verbs: adscriure, circumscriure, descriure, inscriure, prescriure, proscriure, subscriure, transcriure...]

"Per a mi la prova diamant d'un escriptor (la prova de bonior, de gust, de saviesa, de seducció i d'altres sentits bessons d'un escriptor) és fàcil de fer: si em fa escriguera. Si em fa escriguera és bo i basta (ah! i escriguera vol dir ganes d'escriure, no ganes d'escriure com l'escriptor que em fa escriguera). Xesca Ensenyat em fa escriguera i sempre la tenc a prop."

• Biel Mesquida, «Avui xescaensenyatarem!», al blog Plagueta de Bord, 27 d'octubre del 2009

(Tret de Rodamots, un web que aprofito per recomanar-vos)

Retorns

Tenia tres objectius per aquestes mini-vacances:

1) Acabar un llibre llarg (darrerament m'espanten les novel·les de més de 300 planes).

2) Engreixar-me uns quilets (o dit d'una altra manera, menjar tot el que em vingués de gust).

3) Agafar un bronzejat decent (sense passar-se, que ja diem sempre que no és gaire sa).

N'he aconseguit dos de tres, que no és un mal promig. A més, he sobreviscut a un blackout digital absolut. A part d'un parell de converses telefòniques, no he tocat cap aparell electrònic en tota una setmana. La conseqüència és que ahir tenia vora de tres-cents emails acumulats, més de mil entrades al Google Reader i el facebook ple de números vermells. És reconfortant veure que el món no s'atura quan tu fas una pausa...

Entrevista a la Revista de Girona

Al número de juliol-agost de la Revista de Girona trobareu una llarga entrevista que l'escriptor Lluís Freixas em va fer unes setmanes enrere. Més que una entrevista, però, es pot dir que va ser una conversa d'un parell d'hores durant les quals el Lluís i jo vam parlar apassionadament de mil coses. De ciència, literatura, còmics, rock, Déu i tot això. Cal molta habilitat per part d'un periodista per fer sentir així de còmode l'entrevistat, per fer que un es relaxi i no noti que està davant un micròfon, i els resultats després ho demostren. I també cal ser bo per després rescatar les millors frases i que el text surti interessant. A més, no m'havia trobat mai abans amb un entrevistador tan ben preparat! Això ens va permetre saltar-nos les preguntes habituals i passar a discutir temes nous. Si hi afegim que en Joan Castro va fer unes fotografies d'allò més afalagadores, no em queda més que confessar que estic molt content de com ha quedat el reportatge. Són aquestes situacions inusuals que fan que interaccionar amb els mitjans sigui un plaer més que no una obligació del qui ha de promocionar el seu treball (malgrat el que dic a les primeres línies de l'entrevista!).

De vacances

Me'n vaig una estona a la platja. Mentrestant, si us ve de gust, podeu llegir el meu article d'avui a El Periódico, sobre quin sentit té envellir i què hi pinten en tot això els nostres gens. Ens veiem després.

Uns quants pensaments inconnexes sobre literatura

Estava llegint l'altre dia un llibre per a joves (tot fent una mica de recerca, ara que estic donant algunes passes en aquest gènere), d'aquells que es venen com xurros i s'adapten al cinema o a la televisió, i pensava que la cosa tenia delicte. Partint d'una idea força decent, l'autor es feia un embolic monumental a mida que anava avançant. Cap mena de ritme (això es podria perdonar), cap mena de qualitat literària (això també), un abús alegre del suspension of disbelief (fins i tot això també) i uns forats a la trama pels quals podria passar un portaavions (això ja no). En alguna entrevista, l'autor deia orgullós que havia completat el primer esborrany de la novel·la en tres mesos (es nota), però que l'havia repassat moltes vegades amb els seus editors (aquests no tenen excusa: mereixen acabar davant d'un escamot d'afusellament). El pitjor és que aquest llibre està a anys llum d'un altre similar que vaig empassar-me fa uns mesos i que ha generat vendes encara més milionàries (i seqüeles, i shows televisius, i un fandom devot). Aquell simplement no es podia llegir. I aquesta és la carnassa amb la qual s'alimenten els lectors del futur.

La literatura juvenil no ha de ser necessàriament dolenta. La popular tampoc. Està clar que l'èxit no és sinònim de qualitat, tots ho sabem, però tampoc hauria de ser-ne un antònim. Aquesta és una premisa que funciona a tots els nivells de la literatura. De la mateixa manera que el regne dels best-sellers (i els seus lectors poc exigents) entronitza individus incapaços de lligar una història decent per molt que s'hi escarrassin, els cercles més intel·lectuals eleven cada temporada a l'olimp algun autor que passa a ser considerat des de llavors imprescindible per motius que, almenys a mi, no m'acaben de quedar clars. Què voleu que us digui. Murakami no em fa ni fred ni calor. Li reconec un cert ofici, però no m'emociona. També ho he intentat amb Houellebecq, i n'he hagut de sortir corrents. I de l'Ian McEwan prefereixo no parlar-ne. Tinc més exemples, però ara no us vull avorrir.

Encara que això m'ho faci semblar, no sóc un esnob pel que fa als meus gustos literaris. No renego d'un escriptor perquè hagi aconseguit un reconeixement més o menys massiu. Potser fins i tot al contrari. Subscric ferventment la màxima, ja gastadíssima a hores d'ara, que diu que els quatre millors escriptors vius són Phillip Roth, Cormac McCarty, de Lillo y Pynchon (com veieu, la meva devoció per la literatura americana és total). Quan dic això no estic parlant de gustos personals, sinó d'una qualitat mesurable que, sí, existeix, no és pas una entelèquia. Encara que sembli impossible, hi ha parametres objectius a l'hora de valorar l'escriptura, i si això encara no ho teniu molt clar pregunteu a algú que sàpiga una mica de teoria o llegiu-vos algun manual sobre el tema.

Però escriure bé no és garantia de fer un bon llibre, això també és una cosa òbvia, i molt determinada, ara sí, per les inclinacions de cada lector. Pynchon, és un bon exemple. Com mou les paraules, el paio! Però empassar-se algun dels seus llibres pot ser per a alguns més trafegós que un part complicat. I el darrer llibre de de Lillo, Point Omega, està impecablement escrit però personalment no m'ha dit res. A vegades et fa vibrar algú més limitat pel que fa a recursos, com Paul Auster, un escriptor tècnicament del pilot, que, segons com, és capaç de muntar peces molt entretingudes. [Aquest és un exemple més: no faig escarafalls als escriptors "consagrats" en alguns cercles intel·lectuals ni als vilipendiats pels esnobs més radicals.]

On vull anar a parar amb tot això? No ho tinc molt clar, per això començava aquest post subratllant la seva inconnexió. Potser el resum seria que en tots els àmbits de la literatura, com a la resta de les activitats humanes, escollim els nostres líders per aclamació popular. No és un sistema objectiu ni just, però potser és inevitable. Hi ha gent a baix que ho fa millor que alguns que hi ha a dalt, però allà es quedaran per la resta dels seus dies (a menys que tinguin un cop de sort). No és cap descobriment nou. Els camins que escull la nostra societat per avançar no venen marcats per la cultura, la ciència o la política, sinó simplement per la publicitat, l'art més influent que existeix.

De bacteris i mòbils

He tingut un parell de dies mediàtics gràcies a al crisi de l'E. coli. El fet que s'identifiqués com a responsable un bacteri nou ha recordat a molts l'aparició del virus de la grip pandèmic, que vaig discutir bastant als mitjans l'any passat, però ja veureu que la cosa és bastant diferent. Aquí us deixo la meva "Trilogia del cogombre". Primer la meva intervenció d'ahir al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio:

Em sentireu a partir del minut 20:30 (la secció sobre el brot comença al minut 19). Després ha vingut una xerrada amb en Manuel Fuentes avui a El matí de Catalunya Ràdio:



I el repicó, el breu article a l'Ara que teniu aquí a la dreta, sobre bacteris, telèfons i la OMS, en mig d'un Tema del dia molt interessant dedicat a les darreres crisis sanitàries.

Tancaré la setmana parlant de bacteris i mòbils però també de la fatiga crònica, de paralítics que caminen, metges que curen la sida, i vidres que es reparen sols al Via lliure, demà dissabte cap a les 11.35.

[Addendum: I a sobre avui recomanen el meu blog al Cada dia un blog en català del 3cat24...]

L'escollit (LXXXIII): Blogs de lletres.

Sessió doble d'Escollit aquesta setmana. Suposo qe econeixereu el Blogs de Lletres, un agregador de blogs en català que parlen de literatura. El bloGuejat hi és des de gairebé el principi, com molts dels blogs dels qui us passeu per aquí. En Josep Porcar, que és qui ha muntat el web i fa la feinada de mantenir-lo, acaba de rentar-li la cara. El nou disseny és menys dens i es llegeix millor. A més, hi ha inaugurat una secció anomenada Col·laboracions que vol que sigui  un "recull escrits de blogaires, publicats o inèdits, que reflexionen sobre algun fet literari i/o fan literatura." Hi podreu trobar els meus escrits aquí, en principi rescatats del bloGuejat. A més, ara podeu trobar el Blogs de Lletres al twitter. Una bona manera d'estar al dia del que anem dient als blogs que parlem de llibres.

L'escollit (LXXXII): Tornen els c@ts

Ja és altre cop aquella època de l'any. Passeu-vos pels c@ts i proposeu blogs pels premis més populars de la catosfera. L'edició passada en vaig guanyar un, així que tins el deure moral de recomanar-vos que hi participeu (tot un plaer, d'altra banda).

Anar de museus

Tinc una manera peculiar de visitar museus, fruit d'haver viscut força temps en un parell de ciutats ben dotades en aquest sentit. M'agrada anar-hi no com a turista (el qui té només un dia per veure-ho tot abans de tornar a casa i s'hi passa sis hores per assimilar tota la cultura que pot) sinó com aquell que va a una llibreria. Hi entres, dones una volta, mires una mica i després d'una estoneta, marxes (a la llibreria a més al final compres alguna cosa, és inevitable, però als museus no et deixen). I al cap d'uns dies, hi tornes i repeteixes. A Manhattan, anava al Metropolitan gairebé un cop per setmana, sempre per poca estona, un raconet nou cada vegada. Al final algunes obres d'art les repetia i s'acabaven convertint en vells coneguts. Si feia massa dies que no veia el Temple de Dendur el trobava a faltar. I sempre que hi entrava em parava a conteplar el primer Pollock que vaig veure a la meva vida (i així revivia l'impacte) i el racó dels Van Goghs. Abans d'això, a Barcelona quan podia feia una volta pel Museu d'Art Modern, quan encara estava a la Ciutadella. És clar que aquest vici pot costar-te una mica car. Per això a NY em concentrava en el Met, que és de franc, i deixava les visites al Guggenheim o el MoMA per quan venien turistes. A Madrid, quan hi passo per feina, no deixo d'entrar al Prado, al Reina Sofía o a la Thyssen, ni que sigui per un quart d'hora. Però els pocs cops que he anat a París, per exemple, he fet el guiri i m'he passat tot un dia al Louvre. I no és el mateix.

Ara visc en una ciutat francament minusvàlida en el tema museístic (tot i que a la universitat tenim el departament d'estudis d'aquest tema més important del món, diuen). Londres està a una hora llarga en tren, així que quan tinc el mono sempre puc fer una escapada, no passa res. Quan hi he d'anar per qualsevol motiu, aprofito per reservar-me mitja horeta per fer un entra-i-surt ràpid en algun dels seus fabulosos museus. Fa uns mesos va tocar una visita llampec a la National Gallery. El divendres passat, aprofitant que anava a veure en Toni Clapés (em podeu sentir parlant de futbol i ciència aquí) vaig passar-me pel British, que em venia de camí. Vaig anar directament a la Pedra Rosetta (feia 25 anys que no la veia i vaig tenir la mateixa sensació que el primer cop: la vaig trobar petita) i al Moai de l'Illa de Pàsqua. Vaig ignorar molt gustosament tota la resta i en qüestió d'un quart ja estava al carrer, sentint-me més londinenc que ningú.

[Per accident vaig ensopegar amb una exposició a la British Library que si us passeu per Londres aquests dies us recomano ferventment: Out of this world, un recull d'incunables de la ciència ficció muntat amb molt de gust per gent que es nota que el sap del tema. Hi ha des de primeres edicions a còmics, robots i un trípode de War of the worlds presidint la sala. El que més em va agradar: un manuscrit anotat the High rise, que J.G. Ballard escrivia quan estava de vacances a Empuriabrava amb els seus fills.]

Avui a RAC1

Si aquesta tarda cap a les 6 engegueu la ràdio em podreu sentir al Versió RAC1 amb el Toni Clapés en directe des de Londres parlant de... bé, d'una mica de tot, suposo. Potser fins i tot m'atreveixo a comentar alguna cosa relacionada amb el futbol. Aprofito per dir que la secció científica del Via Lliure d'aquest mes ha quedat ajornada a la setmana que ve (per motius esportius també).

Dilluns musical: així és com sonen algunes revolucions.

D'on ens ve?

El dissabte passat estava llegint Puixkin mentre esperava que el meu fill acabés la classe de futbol i em vaig posar a pensar en l'etern dilema de l'herència i l'entorn. [Parem un moment aquí: reconec que aquesta frase sona terriblement pedant, però si continueu llegint veureu que està justificada pel guió]. Les disquisicions van acabar alimentant l'article que he publicat avui a El Periódico, i aprofitaré el blog per comentar el tema des d'un angle menys científic.

La qüestió és que hem apuntat el nano a aquestes classes perquè faci esport i aprengui una mica de coordinació i, per què no?, pensant que potser se li dona bé el tema i algun dia ens retira a tots. Fins i tot ens hem gastat els diners en comprar-li un equip sencer del Barça perquè no desentoni entre els seus companys, perfectament abillats amb disfresses del Manchester o de la selecció anglesa. Però és inútil: l'hàbit no fa el monjo. Amb una pilota als peus és tan negat com el seu pare. N'hi ha d'altres a la seva classe que ja regategen i xuten amb una força sorprenent, però ell rar és el dia que no trepitgi accidentalment la bola i acabi per terra, i no la fica a la xarxa ni des d'un pam de distància.

La pregunta és: aquest grau patètic de destresa és hereditari? Hi ha proves fefaents que els seus progenitors no se'n surten gaire millor que ell, o sigui que estaríem temptats de concloure que sí. Però passem a la segona meitat de l'equació. La majoria dels qui acompanyen els seus fills segur que es passen hores jugant i practicant amb ells (es veu pels tocs que fan plegats abans no comenci la sessió). Jo, en canvi, aquest temps l'inverteixo sobretot en llegir-li contes i explicar-li històries, cosa que li encanta. I també és més probable que el nano em vegi amb Puixkin a les mans que no mirant un partit a la televisió. Amb aquest entorn, no és d'estranyar que ell també prefereixi un conte a una pilota i es torni boig quan el portes a una llibreria.

Així doncs, l'experiment no ens permet treure cap conclusió decent. No puc saber si són els gens o l'entorn els que determinen que un nano prefereixi la lectura a l'esport. Però sigui com sigui, sembla que en aquest cas tots dos estiren cap al costat equivocat. No ens farà pas milionaris, el noi. Al contrari: correm el risc que vulgui ser escriptor i llavors si que haurem begut oli, perquè li haurem de seguir pagant les factures per tota l'eternitat.

[Nota final: el llibre que he mencionat és Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques, un volum petit però molt sucós que ha publicat fa poc per Adesiara, i que ha traduït superbament, com sempre, Jaume Creus. Molt recomanable per fer que l'estona que esteu esperant que el vostre fill acabi de fer el mico passi més de pressa.]

L'escollit (LXXXI): l'acudit.

Tots els diaris tenen acudits. És un clàssic de la premsa fer broma sobre les notícies i a mi em fascina que hi hagi dibuixants que puguin fer comentaris mordaços cada dia sense que baixi el nivell. Jo quan repasso els blogs pel matí, també m'aturo a llegir l'equivalent a l'acudit del dia (alguns d'ells reciclats dels mateixos diaris de paper), i aquests són els meus preferits:

- Millor Impossible de l'Alfons López.

- Esto es importantísimo, del Manel Fontdevila.

- Puigbert, de Lluís Puigbert.

- Via Kasinlen, de Joan Tharrats (que també inclou microcontes i altres pensaments).

Dilluns musical: fum i records

Quan jo era jove (fa quatre anys) tenia un grup supermodern de trip hop i tocava en locals cool com el CBGB o el Sin-é. Després d'uns anys allunyat dels escenaris per motius laborals i personals, la setmana passada vaig fer el meu retorn triomfal al món de la música. La diferència és que enlloc dels gafapastes del lower east side, el meu públic aquesta vegada eren els nanos de la guarderia del meu fill. No sé com però em vaig deixar enganyar per fer un concert de cançons infantils, amb la meva guitarra acústica penjada del coll i la veu desafinada. Però bé, altres rockers han fet la migració cap al camp de l'animació de la quitxalla i ben bé que els va. No ens han de caure pas els anells per haver de redefinir l'audiència. 

De fet és que aquest episodi m'ha fet pensar que la música està pensada per viure-la en directe. Connectar-te l'iPod a les orelles està molt bé, però no dóna la mateixa satisfacció que veure quatre grenyuts rascant la guitarra, encara que els surti pitjor que el que se sent després de passar hores i hores a l'estudi. I us he de dir que cantar amb un grapat de nanos de menys de quatre anys que no poden mantenir el ritme ni el to ha estat una de les experiències més desastroses i divertides de la meva carrera musical. No m'ho esperava pas.

Relacionat amb tot això, aquests dies estava escoltant la reedició recent d'aquest remake benèfic del clàssic Smoke on the water de Deep Purple, amb una alineació d'allò més estelar (els fans de la música dels 70 gaudireu si no l'heu vist mai abans):

I sí, és una versió molt bona i tot el que vulgueu, però no té la canya d'altres Smokes que he tingut el plaer de sentir en viu tocats per gent molt menys experimentada. He pensat, per exemple, en un grup del meu poble que a vegades obre els seus concerts amb aquesta cançó (i que casualment vaig poder tornar a veure aquestes vacances de Setmana Santa). He remenat el youtube i he vist que hi ha penjat un vídeo pirata d'una actuació seva. Compareu-lo amb l'anterior, tot polit, de so perfecte, amb steadycams que agafen els protagonistes del perfil que millor els queda i on tothom surt amb pentinat de perruqueria. En el d'aquí sota la càmera balla, el so és deficient, de tant en tant els micros s'acoplen, els músics estan suats i amb els cabells esbullats i el cantant s'oblida la lletra en una estrofa... però què voleu que us digui: això és el rocanrol.

Com a curiositat, aquesta és l'única vegada que he vist lligar el Wring that neck (un instrumental de la primera època de Deep Purple) amb el Smoke on the water, i trobo que els queda prou bé. El teclat comença amb una intro (també basada en temes de Deep Purple, i amb coses de Béla Bartok que l'hàbil teclista deixa caure pel mig) i cap al minut 1:25, si teniu paciència veureu que la cosa s'anima i venen uns moments bastant canyeros d'orgue i guitarra abans no comenci el famós tema pròpiament al minut 2:30. Pareu especial esment al guitarrista. Sense ser un virtuós (ni molt menys) a mi m'agrada molt (si aguanteu fins els primers plans al solo poc abans del minut 5 potser entendreu perquè...).

Coses que m'ha dit el meu fill avui

"Girls wear knickers" ("Les nenes porten calces"). Malament: el següent serà començar a demanar-lis que l'hi ensenyin.

"You are my best friend!". I a mi se'm cau la bava, és clar, tot i que sé que m'ho està dient perquè a continuació em vol demanar alguna cosa.

"La lluna no parla" (mentre veu un programa a la televisió on surt una lluna cantant). Comença a diferenciar entre ficció i realitat?

"Can I have some melon?" (assenyalant una llimona, lemon).

"Patates fregides!" (crit de guerra totalment aleatori).

Entrevista per Pere Vergés TV

Em podeu sentir parlant de càncer, envelliment i altres coses a partir del minut 3.30. Em fa especial gràcia aquesta entrevista. Me la van fer els alumnes de l'escola Pere Vergés després que els donés una conferència sobre les noves teràpies biomèdiques la setmana passada. Trobo genial que hi hagi iniciatives com aquestes als instituts i, com veureu, les preguntes tenen un nivell comparable a moltes que em fan periodistes professionals. Des d'aquí, un aplaudiment pels organitzadors i els responsables.

Els catalans som els dolents de la pel·lícula

Imatge captada directament de la televisió, corresponent al blu-ray de la tercera pel·lícula de la sèrie Millenium. En un moment donat, un cotxe negre segueix al protagonista. Em va sembnlar veuere una imatge coneguda i vaig tirar enrera. Efectivament: al cotxe amb matrícula sueca hi ha una enganxina del burro català! I al costat una de Banyuls!! (I una de Còrsega, per despistar). Un missatge subliminal?

L'escollit (LXXXI)

Vaig descobrir aquest web fa poc per casualitat. No sé fins a quin punt els casos que surten són reals o trucats, però a mi em fa riure només pensar en les desgràcies que el corrector automàtic de l'iPhone pot ocasionar si no estàs atent. A mi m'ha passat més d'un cop amb el meu iPod, que m'apareix una paraula inesperada abans que tingui temps a queixar-me, però els resultats no han estat tan desastrosos. Us deixo amb alguns favorits:

Dilluns musical: Mono.

Un altre grup que no coneixia que fa aquesta mena de música ambiental que et posa de bon rotllo i sona bé de fons. No són grans cançons, musicalment parlant, però sonen molt bé. Aquesta és especialment maca. Mono, Hymn to the immortal wind.

Crònica de Sant Jordi (i III)

Ullals ha representat un canvi interessant per a mi. Per Sant Jordi vaig firmar llibres a un grapat de noies adolescents (i maques), exceptuant alguna honrosa excepció, mentre que el meu públic habitual sol ser d'homes ganàpies (i tirant a lletjos, sense ànims d'ofendre la parròquia, que us estimo molt igualment!). Si ho arribo a saber, m'hagués dedicat a la literatura juvenil abans. Fins i tot va venir una lectora a la qual vaig desafiar mig en broma via twitter a posar-se un nas de pallasso per a què la reconegués (el seu avatar en duia un). I sí, va atrevir-se, cosa que va obligar-me a fer-li un dibuixet a la dedicatòria, tal i com li havia promès, malgrat la meva llegendària barroeria amb les arts plàstiques. He d'agrair a tots els amics que van passar a dir hola i a fer pujar les meves estadístiques de llibres signats, a la mini trobada blogaire espontània amb la Clídice i l'Allau al bell mig de Rambla Catalunya i als blogaires que van aprofitar per desvirutalitzar-se, com la Viu i llegeix o la Lalu.

Tan tradicionals com l'esmorzar d'escriptors són les festes post-sarau que organitzen editors i altres empreses del ram. Una de les més conegudes és la festa "secreta" de El Mundo. Tot i que aquesta gent em té en nòmina, cada any s'obliden de convidar-me. Però això no va ser un obstacle. Amb una colla d'amics ens vam dirigir al Speakeasy, el bar amagat rere el Dry Martini on s'havia convicat l'acte, amb una parada tècnica al Velódromo, on tot el que vam aconseguir en vint minuts és que ens esbronqués una camarera per moure una cadira (però de demanar-nos si volíem alguna cosa res de res...). Almenys vam poder buidar les nostres bufetes, tot un problema logístic de Sant Jordi, perquè els stands de la Rambla no tenen lavabos pels autors que signen i els horaris intensius no et deixen marge per aquestes coses d'intendència.

La contrasenya per entrar a la festa era una cita de Josep Pla traduïda al castellà, que per algun motiu no m'acabava d'entrar al cap (l'esgotament de la jornada, suposo). Vam aconseguir dir-la (en versió original, però va colar) i vam poder gaudir dels còctels del bar abans no s'omplís massa de personalitats i beautiful people. A la barra, esperant el meu torn el meu veí de cua se'm queda mirant i em diu: "Tu ets amic meu del facebook, no?" I jo: "Ni idea. Tu qui ets?" I aquí teniu un exemple d'una amistat 2.0 entre dues persones que no saben ni qui és l'altre. Ell va resultar ser el Jordi Cantavella i vam tenir una animada conversa, millor que tota la comunicació online fins el moment, mentre intentàvem trobar alguna cosa per picar (desesperat, el Jordi fins i tot va provar les escorces de llimona que van als còctels). Després de fer-me unes fotos amb els meus acompanyants per deixar constància de la nostra presència a la festa més cool del dia, em vaig retirar a casa a recuperar-me de l'estrés del meu primer Sant Jordi a les trinxeres.

EPÍLEG. Com sempre que baixo a aquestes terres, he aprofitat per donar alguna conferència a instituts (Vic i Badalona aquest cop) i el xou que vaig muntar a Blanes competint directament amb el Barça-Madrid (malgrat la contraprogramació de la UEFA, vaig aconseguir omplir la sala a vessar... moltes gràcies a tots!). A més vaig poder fer en directe la meva col·laboració mensual al Via Lliure de Rac1 (normalment és per connexió digital de llarga distància), i així vaig descobrir que a l'estudi tenen a disposició dels tertulians croissantets i altres pastes (molt adequat pel dia que parlàvem de la restricció calòrica). Fins i tot aquest cop hi havia una mona, que vam estrenar mentre s'emetien les notícies de la una. Les coses que passen a la ràdio quan ningú no mira... Aquí (a partir del minut 35) i aquí (al principi i un repicó contestant una pregutna després que hagi començat la següent secció) teniu la meva intervenció, plena de conills gegants menorquins, forats negres que es mengen estrelles, fulles artificials, un especial sobre les teràpies antienvelliment i els perills d'anar-se al llit amb un científic.