Debats estèrils

La setmana passada no vaig poder evitar enganxar-me una estona al debat del Congreso on s’havia d’oficialitzar la postura espanyola sobre la consulta del 9N. Era tan improductiu com veure una pel•lícula de misteri que saps com acaba, però amb aquell punt addictiu que tenen els programes de telerealitat que fan que et costi canviar de canal. El contingent català va venir amb els deures fets: uns discursos serens i previsibles, que no aportaven res nou al que s’ha dit aquests darrers mesos, però que reforçaven la idea que el poble no té intenció de cedir, que era l’objectiu.

El que al final em va fer desistir va ser constatar que els arguments de l’altra banda seguien sent tan surrealistes com el primer dia: voler votar és antidemocràtic (!), il·legal (quan molts experts diuen el contrari), la constitució no ho permet (apa que no l’han canviada quan els ha convingut...), el separatisme és feixista, exclusiu i agressiu (té més gràcia dit uns dies després que es fes pública la gigafoto de la cadena, l’acte més multitudinari, inclusiu i pacífic de la història de l’independentisme), no som sobirans per prendre decisions (la sobirania no es demana, es declara, i una àmplia majoria de catalans ja ho ha fet a través dels seus representats escollits democràticament), Catalunya s’enfonsaria en la misèria (un argument perfectament útil per la campanya pel No o pel Sí/No, però no per impedir el vot) o es quedaria aïllada de l’univers conegut (surant a l’espai o enmig de l’oceà, segons la metàfora preferida)... els mateixos moments estel·lars del pensament ibèric que ens han estat regalant polítics i intel·lectuals castellans des que va començar el procés. Esgotava veure’ls repetits fins a l’extenuació en l’hemicicle on se suposa que s’haurien de reunir les ments més lúcides d’un país.

Per què ningú és capaç de plantejar raons més coherents? Només es pot explicar si el nivell intel·lectual d’aquests oradors està molt per sota la mitjana o si pensen que poden evitar perdre la partida negant tres vegades que l’estan jugant. La primera opció és poc probable, la segona ridícula. Estaria bé que deixessin de malgastar el temps i reconeguessin d’un cop que Espanya no vol que Catalunya sigui independent per tres motius principals:

1) L’històric: Catalunya va ser annexionada al projecte espanyol després d’una sèrie de pactes dinàstics i, finalment, conflictes armats. El mateix que s’ha fet sempre a Europa. Tenen el dret històric a considerar que aquest territori és “seu”.

2) L’emotiu (o nacionalista): Catalunya és part d’Espanya des de fa una dotzena de generacions. Els espanyols han après a “sentir-la” una regió del seu país.

3) El pràctic: si Catalunya s’independitza Espanya té molt a perdre, perquè és un país sumit en una crisi profunda que de sobte deixaria de comptar amb una de les zones que més li aporta a l’economia.

Tots tres punts són comprensibles, discutibles i tan vàlids com els que, en paral•lel, s’esgrimeixen des de l’altra banda: (1) Catalunya té més de mil anys d’història (tres quartes parts d’ells sense Espanya); (2) Molts catalans no se senten espanyols; i (3) Catalunya se’n sortiria molt millor sola. Si el debat es mogués d’una vegada cap aquí, almenys deixaríem de patir aquest trist diàleg per a sords que és la realitat política actual i podríem començar a negociar possibles solucions al conflicte.

[Publicat a l'Esguard, 23/04/14]

Un Sant Jordi en 16 selfies

[Que com va anar el Sant Jordi? Ja us n'explicaré detalls quan tingui temps, però de moment aquí en teniu un resum fotogràfic en 16 selfies, el format de moda, especialment adequat per a gent que, com jo, té els braços llargs.]

Dia 22: amb el Chris Willmott, coautor de Jugar a ser déus, a la primera festa pre-Sant Jordi a la cava de l'Hotel Casa Fuster

La tercera festa d'aquella nit va ser a la fàbrica de la Moritz (us heu de creure que som nosaltres). La segona va ser la de La Vanguàrdia, però l'ambient era massa seriós per anar fent-se selfies...

Com que no estem acostumats a tanta activitat lúdica, vam acabar rebentats després del trio d'actes socials. Vam tancar la nit a l'Idò, refent-nos amb uns fabuolosos plats de menges illenques.

L'endemà, el dia J, estàvem a punt de guerra al clàssic esmorzar del Regina. Com que vam arribar puntuals (britànics que som), vam poder accedir als croissants abans que ningú.

El moment culminant de l'esmorzar és la lluita per agafar bones posicions per la foto de família. Nosaltres, discrets, vam optar per l'última fila.

A la primera paradeta del dia va i em trobo que signem al costat dels admirats Àlex Santaló i Cels Piñol (al fons). Amb el primer ens coneixem del Facebook de fa temps (compartim gustos i aficions), i el segon el segueixo des de fa dècades, de l'època que tots dos estàvem ficats en fanzines. Una grata sorpresa.

Entre la primera i segona sessions de firmes teníem una estoneta, així que vaig portar el coatuor guiri a fer un tast del Sant Jordi des de l'altre costat. A aquelles hores del matí encara es podia circular per la Rambla, i feia un solet fantàstic.

Em salto uns quants esdeveniments (signatures, cerveses, dinar...) i el següent selfie ja és al bell mig de Rambla Catalunya, de tarda i amb una circulació bastant densa. Aconseguim esgotar els exemplars del llibre que hi havia a la paradeta de Bromera, no està malament.

D'allà ens desplacem al coll d'ampolla del Palau de la Virreina, on hi havia la parada del TR3SC, sense cap accident destacable (no era fàcil anar esquivant la gentada). Arribem tard, és clar. Aquí teníem els nostres noms en un pòster, que fa molt elegant.

A aquestes alçades el pollastre ja era majúscul. De nou a la zona nord de Rambla Catalunya, no hi cabia una agulla i arribar a la taula de signatures era una esport de risc. Aquí ja estàvem bastant esgotats i necessitats d'una escapadeta al lavabo.

El repòs del guerrer (o no). Acabada la marató de firmes, tornem a la marató de festes. Vam entrar a la de Planeta, al Luz de Gas, sense saber massa bé com (a aquelles alçades ens deixàvem arrossegar on fos). El menjar estava de mort.

Però només una festa per nit seria poc per al currículum, així que també vam entrar (pels pèls) a la que es feia al Speakeasy. Grans còctels. I aquí sí que se'ns van acabar les forces.

Començo el dia 24 afònic i amb bosses sota els ulls (sort del maquillatge), però disposat a continuar treballant. Primera parada, a Els matins de TV3.

El mateix dia, vaig cap a Manresa a presentar el Jugar a ser déus a la gent de l'Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran. Parlo també d'extensió i de gent gran quan toco el tema de la píndola per frenar l'envelliment que també havia discutit a la tele. Un ambient fantàstic i una audiència molt participativa.

L'endemà vaig passar-me per l'IES Serrallarga de Blanes per parlar-los d'Ullals. El coautor, en Sebastià Roig, tenia problemes d'agenda, així que vaig fer el xou en solitari. Sembla que més o menys me'n vaig sortir.

I l'últim acte de la marató de Sant Jordi va ser aquella tarda a Olot, parlant de càncer al cicle Els Grans Interrogants de la Ciència. El millor va ser l'hora sencera de preguntes que va venir després. Altre cop, un públic molt interessat i molt ben informat, que treien els temes clau. Tot un plaer (amb menció especial a la claca de Blanes que em va venir a donar suport!).

On estaré aquest Sant Jordi

Per si us interessa que us signi algun llibre o simplement passar a saludar, aquest serà el meu horari de demà.

Intentaré anar tuitejant en directe les incidències del meu Sant Jordi (seguiu-ho a @macips01), que  potser començarà aquesta nit amb alguna de les festes del ram (per un cop que m'apunto al sarau, farem un "complet").

Passada la bogeria del dia del llibre, em podreu sentir parlar amb més calma, si us enganxa a prop alguna de les dues xerrades científiques que tinc programades:

Dijous 24 d'abril a les 17.30h a l'Escola d'Enginyeria de la UPC de Manresa: "Els límits de la ciència: cap a on ens porta la medicina del segle XXI?"

Divendres 25 d'abril a les 19.00h al Casal Marià d'Olot (C/Francesc Xavier de Bolós, 3): "Arribarem mai a curar el càncer?" (VII Cicle de conferències: Els grans interrogants de la ciència)

Que passeu un bon Sant Jordi!

Què (em) regalaré aquest Sant Jordi, edició 2014 (III)

[Aquesta és la meva última tanda de recomanacions per aquest Sant Jordi. Es va publicar dissabte a El Periódico, disfressada d'article d'opinió. Que serveixi per omplir un buit molt evident a totes les llistes que he vist aquests dies: el llibre científic, del que pràcticament ningú no parla. Els lectors habituals del blog ja en coneixeu un parell, però potser els altres també us poden interessar. A més a l'ARA d'ahir també hi tenia un paràgraf recomanant clàssics de la divulgació i la CF al costat d'altres científics.]

Ciències i lletres per Sant Jordi

D’aquí quatre dies serà Sant Jordi, la jornada preferida dels llibreters de Catalunya i la culminació d’unes quantes setmanes d’intenses presentacions de novetats editorials. Com cada any, n’hi haurà per tots els gustos, des del best seller pel gran públic a l’òpera prima més experimental, passant per traduccions de clàssics o els productes que s’aprofiten la popularitat mediàtica dels seus autors. Entremig d’aquest allau que reclama a crits l’atenció del lector, solen passar desapercebudes les obres amb contingut científic, que sempre han sigut la ventafocs del panorama literari local.

El poc interès per llegir sobre a ciència a casa nostra queda demostrat pel fet que és pràcticament impossible que aquesta mena de llibres s’infiltrin en una llista dels més venuts, a diferència, per exemple, del Regne Unit, on la divulgació és comprada amb regularitat per una franja àmplia de la població. Quan veiem un títol amb aires científics en un top ten normalment està encobrint un producte d’autoajuda o, el que és pitjor, l’enèsima ensarronada sobre enzims miraculosos o dietes que-tot-ho-arreglen. Sembla que la impressió que ciència i literatura no combinen està bastant estesa, i això contribueix a perpetuar aquesta divisió artificial entre ciències i lletres que ens inculquen a les escoles, i que acaba relegant als especialistes tot allò que fa olor a biologia o física seriosa. 

Permeteu-me, doncs, que aprofiti l’avinentesa de la festa que s’acosta per desmuntar una mica aquest prejudici i recomanar-vos alguns títols interessants, relacionats amb el tema que ens ocupa, que d’altra manera segur que us passarien desapercebuts. Començaré amb Científics lletraferits, un recull de contes que he editat junt amb el biòleg Jordi de Manuel, on hem aconseguit reunir vint científics i tecnòlegs catalans de renom que a la vegada són escriptors (entre ells Pere Puigdomènech, que també participa en aquesta secció). L’objectiu era precisament demostrar que la gent “de ciències” podem fer ficció de tanta qualitat com qualsevol altre narrador. Els resultats van del drama a la comèdia, del relat negre a la ciència-ficció, i segur que sorprendran més d’un. 

També ha arribat a les botigues el darrer llibre del biòleg Jesús Purroy, Homeopatia sense embuts. El títol deixa clar les intencions de l’autor: analitzar d’una manera rigorosa aquest fenomen pseudocientífic que tants adeptes té encara avui en dia. Informar-se sobre què cal fer per saber si un tractament és útil o no, i l’homeopatia seria un bon exemple, és un exercici que ens pot ajudar a destriar el gra de la palla el proper cop que un veí ens recomani l’última meravella que ens ha de solucionar tots els mals. Aquestes assaigs són necessaris per aprendre a veure quan volen fer passar bou per bèstia grossa, que per desgràcia és sovint. Per altra banda, l’Anna i l’Eduard Martorell analitzen a Sans i estalvis una sèrie d’intervencions que, des del punta de vista científic, poden influir en la nostra qualitat de vida. Els seus consells, barrejats amb curiositats, van des de la dieta al sexe, passant per l’esport i la relaxació.

Aposta per la salut! és la novetat de Manel Esteller, un altre company de secció i un dels científics més destacats del país. És una barreja d’assaig, biografia i entrevista sobre com l’autor veu la situació actual de la ciència i l’impacte que té en la societat. Una reflexió que ens hauria de fer pensar una mica sobre temes que són molt rellevants avui en dia. En aquesta línia, jo mateix publico Jugar a ser déus amb Chris Willmott, darrer Premi Europeu de Divulgació Científica, un llibre per a tots els públics que medita sobre les implicacions morals dels nous avenços científics i com afectaran la humanitat en un futur proper. L’hem escrit perquè els investigadors sovint pensem només en entendre el món que ens envolta i no ens parem a considerar com els nostres descobriments l’estan canviant, i aquest és un debat important en el què tots hem de participar.

Acabo recomanant-vos un llibre que té uns quants mesos, però que em va impactar molt quan el vaig descobrir: Ebrio de enfermedad, d’Anatole Broyard, els escrits d’un pacient terminal que lluita per entendre què és la vida amb el poc temps que li queda. És un text dur però enriquidor, que ofereix, des d’un angle diferent, una impactant visió de la relació entre metge i malalt. Colpidor. Per motius d’espai me n’he deixat molts altres igual d’interessants, però espero que almenys hauré aconseguit presentar-vos algunes alternatives a les típiques compres de Sant Jordi. Aquest any, sigueu originals: regaleu als qui estimeu roses, llibres... i una mica de ciència.

Què (em) regalaré aquest Sant Jordi, edició 2014 (II)

Continuo la sèrie que vaig començar la setmana passada amb un parell de recomanacions que no em compraré perquè ja les tinc en VO. (I aprofito a més per aplaudir la fantàstica feina que estan fent les editorials petites i mitjanes, omplint els forats inexcusables que deixen les grans, sovint massa ocupades en produir llibres que puguin comptar les vendes amb números de cinc xifres.)

Una és de Faulkner, que és el clàssic "escriptor d'escriptors", i malgrat tot, un autor no gaire disponible en català. Edicions de 1984 està començant a publicar la trilogia dels Snopes i el primer és El llogaret. Faulkner és dens i complex, però escriu com poca gent, i això deixa sempre bon regust. Val la pena fer l'esforç.

L'altra recomanació és el Brautigan que ha tret Labreu, El monstre de Hawkline. Ja he confessat el meu amor per Brautigan en altres ocasions, i el reivindico com un autor a descobrir. Sempre dic que vaig escriure El joc de Déu després de llegir, gairebé seguits, Bressol de gat (una altra meravella recentment publicada en català per fi pels genis de les Males Herbes) i El monstre de Hawkline, i que se li noten molt les influències. Si els llegiu ho entendreu ràpidament.

Aquesta darrera és una novel·la breu, directa i indescriptible, surrealista, fantàstica (en els dos sentits de la paraula), que no saps a on et porta en cap moment, on es descriu una història absurda amb tanta normalitat que acabes trobant que té tot el sentit del món. A part, la prosa sintètica de Brautigan és tot un regal, el contrari del realisme barroc de Faulkner (i tots dos són genials, a la seva manera, aquesta és la gràcia de la literatura!).

Si us agraden les sorpreses i les trames imprevisibles i incontrolables, heu de llegir El monstre de Hawkline (i Bressol de gat, de pas, no l'oblidem). Encara que no sigui la mena de novel·la que us cridin l'atenció normalment, almenys no s'assemblarà a res que hagueu llegit darrerament. Quantes vegades podeu dir-ho, això?

Què (em) regalaré aquest Sant Jordi, edició 2014 (I)

He fet Pàsqües abans de Rams i ja tinc a casa la primera tanda de llibres que m'autoregalo aquest Sant Jordi. La collita d'enguany és variada i extensa. Un grapat d'autors que venen xifres considerables (no parlo dels "mediàtics", sinó dels professionals) té novetat al carrer, cosa que serà bo per l'economia de les editorials grosses. Però entremig hi ha també una quantitat decent de llibres potser més minoritaris, però que també mereixen una oportunitat. 

Aquí teniu la foto del que m'ha cridt més l'atenció aquest any, per si us serveix d'inspiració. Ja veieu que va des del Premi Sant Jordi (poc minoritari, aquest!) al Just Casero, passant per traduccions, primeres novel·les i un estranger (andorrà) en versió original. En tinc uns quants més a la llista, que espero aconseguir en directe, potser amb signatura de l'autor i tot. Miraré de parlar-ne en un altre post. 

Jugar a ser déus: el making of (i III)

La idea del llibre que us estic presentant aquesta setmana va sorgir just en acabar d'escriure Les grans epidèmies modernes. Tenia ganes de fer una cosa menys "didàctica" i més "reflexiva" (tot i que al final és una barreja de les dues coses), i el projecte va prendre cos un dia que estava parlant al passadís amb en Chris, un professor del meu departament expert precisament en ètica i comunicació científica. De seguida ens vam engrescar i vam decidir que havíem de fer un llibre plegats. Era, a més, una excusa ideal per mi per començar a escriure en anglès (com us podeu pensar, en Chris no domina el català), un repte que sempre m'ha interessat i espantat a parts iguals, i que era més fàcil d'encarar si tenia algú al meu costat per vigilar-me.

Ens hi vam posar a finals del 2010. El pla inicial era mirar de tenir-lo al carrer el 2012, per seguir el meu ritme habitual d'una peça de divulgació científica cada dos anys, però per motius diversos, entre ells el fet que la Marató de TV3 d'aquell any anés dedicada al càncer, un dels temes que treballo al laboratori, van fer que tot es retardés i que al final un altre llibre li passés per davant. Això ens va donar més temps de treballar-hi i, de pas, anar-lo traduint. Quan ja n'estàvem del tot satisfets i va arribar el moment de començar a "moure'l", pels volts de la primavera del 2013, vam pensar en el premi que organitza Bromera i la Universitat de València, l'únic en la nostra llengua dedicat a la ciència, i vam decidir que valia la pena intentar-ho. Tinc uns quants dels llibres guanyadors d'edicions anteriors, molt interessants tots, i el fet que se l'hagin endut científics i divulgadors de pes de casa nostra com en David Bueno, en Jesús Purroy, en Carles Lalueza o en Xavier Duran em va motivar més encara a intentar afegir el meu nom a la llista.Al final vam tenir sort i fin aquí hem arribat.

Jugar a ser déus és un llibre que m'ha agradat molt escriure. Ha sigut una experiència enriquidora donar-li voltes a les implicacions socials del que fem els científics i discutir-ho amb en Chris, que no sempre ho veia de la mateixa manera que jo. Aquesta és una de les gràcies de llibre, precisament, estimular el debat, i espero que els que el llegiu el trobeu interessant i amè i, sobretot, que us faci pensar una mica i us permeti treure aquests temes a les tertúlies que feu amb els vostres amics. L'hauríeu de poder trobar a les llibreries a partir de la setmana que ve, i ja es pot encarregar online ara mateix. Si el llegiu, ja m'explicareu què us ha semblat.

Jugar a ser déus: el making of (II)

Com us deia ahir, al llarg dels propers dies arribarà a les llibreries del país Jugar a ser déus, el meu darrer "fill". Que de què va? Aquí al costat en teniu la contra. És un llibre de divulgació (tot i que l'altre dia feia broma sobre la similitud amb el títol de la meva segona novel·la), com sempre per a tots els públics i intentant que s'entengui tot bé sense baixar el nivell. Si us interessa potser l'haureu de demanar expressament al vostre llibreter, perquè els llibres de ciència no solen tenir gaire espai als taulells de novetats per Sant Jordi, sobretot quan hi ha superventes que el reclamen.

L'objectiu és una mica diferent dels tres assaijos científics anteriors. Abans havia parlat del càncer, de les epidèmies o dels darrers avenços biomèdics. Ara el que faig, junt amb el coautor Chris Willmott, és discutir com totes les millores que ens porta la biomedicina poden canviar la societat. No és un llibre d'opinió: la idea és informar de l'estat de la qüestió en alguns dels tèmes èticament més polèmics, plantejar les opcions i deixar que cadascú tregui les seves conclusions. La ciència avança molt ràpid, més que la societat, i estem trobant que entrem en zones moralment complicades sense haver pensat abans en totes les implicacions. Són canvis que ens afecten a tots, no hem de ser només els científics qui prenguem les decisions, per això és important estar al dia i participar en aquests debats. El llibre aporta un granet de sorra en aquest sentit i intenta meditar sobre temes complexes com la clonació, el dòping, la reproducció assistida, l'allargament de la vida, etc.

Cada capítol tracta un tema diferent. Comença amb un cas de ficció (tot i que a vegades està basat en fets reals) i després planteja una sèrie de preguntes ètiques que se'n podrien derivar. En el segon bloc, s'explica breument la ciència que hi ha darrera la història, com estan les coses actualment i cap a on va la recerca. Després passem a valorar l'impacte social d'aquests descobriments i en presentem arguments a favor i en contra, perquè cadascú tregui les seves pròpies conclusions i decideixi si és un canvi que creu que beneficiarà la humanitat o no. Demà us n'explico més coses de com el vam escriure.

Jugar a ser déus: el making of (I)

Pels volts de Sant Jordi els escriptors ens tornem una mica pesats. És l'època que surten llibres com bolets, i qui més qui menys té alguna novetat per anunciar.  Personalment no m'agrada treure llibre per aquestes dates, perquè queda enterrat instantàniament sota una tona de novetats que xuclen l'atenció (i la cartera) dels lectors. Ho aconsegueixo evitar normalment, menys quan hi ha premi pel mig, perquè aquestes coses tenen els seus propis calendaris. Així doncs, aquest any em tocarà repetir l'experiència mística de ramblejar per Sant Jordi (l'únic cop que ho he fet vaig explicar-ho aquí, aquí i aquí). Ja us donaré detalls de les paradetes que visitaré per si voleu passar a saludar o a demanar alguna signatura.

Tot un paràgraf i encara no us he explicat res del llibre nou, que és allò que deia al principi de donar inevitablement la llauna... És aquest que veieu a la foto aquí sobre (la tercera coberta que em fa el Carles Barrios, trobo que molt encertada aquest cop també), que ja us vaig presentar breument la setmana passada, quan sortia del forn. També us en vaig parlar amb motiu de la cerimònia del premi que va guanyar a Alzira fa uns mesos. Per no allargar-me massa ara, demà us n'explico més detalls

Recordeu que si us agrada la ciència i també la ficció (i els contes), podeu posar a la llista alternativa de Sant Jordi (alternativa perquè estem parlant de llibres diferents dels que se solen comprar aquest dia) el recull que he editat amb en Jordi de Manuel i que també us signaré si me'l poseu davant. Si no el trobeu a la vostra llibreria, sempre el podeu demanar a Amazon.

De jocs i de déus

De l'autor i l'editorial que us van portar El joc de Déu...

...ara arriba Jugar a ser Déus (pista: no és una segona part).

D'aquí uns dies a les llibreries (i paradetes de Sant Jordi).

Celebrem el dia mundial de la poesia

Algú ha decidit que avui és el dia mundial de la poesia, així que aprofitem l'excusa per escampar uns quants versos. Aquests és un dels meus poemes preferits. Ja em perdonareu que no sigui d'un autor català, que estigui en VO, i que sigui una mica ranci pels estàndards actuals. Però a mi em sembla una descripció de la vida i la mort difícil de superar. Enjoy!

The Conqueror Worm

LO! 't is a gala night

Within the lonesome latter years.

An angel throng, bewinged, bedight

In veils, and drowned in tears,

Sit in a theatre to see

A play of hopes and fears,

While the orchestra breathes fitfully

The music of the spheres.

Mimes, in the form of God on high,

Mutter and mumble low,

And hither and thither fly;

Mere puppets they, who come and go

At bidding of vast formless things

That shift the scenery to and fro,

Flapping from out their condor wings

Invisible Woe.

That motley drama—oh, be sure

It shall not be forgot!

With its Phantom chased for evermore

By a crowd that seize it not,

Through a circle that ever returneth in

To the self-same spot;

And much of Madness, and more of Sin,

And Horror the soul of the plot.

But see amid the mimic rout

A crawling shape intrude:

A blood-red thing that writhes from out

The scenic solitude!

It writhes—it writhes!—with mortal pangs

The mimes become its food,

And over each quivering form

In human gore imbued.

Out—out are the lights—out all!

And over each quivering form

The curtain, a funeral pall,

Comes down with the rush of a storm,

While the angels, all pallid and wan,

Uprising, unveiling, affirm

That the play is the tragedy, "Man,"

And its hero, the Conqueror Worm.

Edgar A. Poe

Si heu arribat fins aquí, aprofiteu per escoltar la versió (en directe) que en va fer el meu grup fa uns anys, una de les nostres millors cançons, crec.

Es busca Red team

El Red team (l’equip vermell) és un invent americà molt usat pels militars i, cada cop més, per empreses i institucions diverses. Es tracta de muntar un grup intern amb l’únic objectiu de buscar-li pegues a una cosa (una idea, un pla, una organització...), per tal d’assegurar-se que és correcta o, sinó ho és, trobar la manera de millorar-la. És un exercici de sofisme, que pot estalviar molts maldecaps, semblant al què anomenem “l’advocat del diable”: algú que, per ofici més que no per convicció, buscarà els tres peus al gat al que sigui. Vaig descobrir-ho en un capítol de The Newsroom, on s’explicava com s’ho feien els periodistes d’un programa de notícies de la televisió per confirmar que una exclusiva que havien aconseguit era real. En aquell cas, després de comprovar mil cops que totes les dades que tenien eren sòlides, el darrer mecanisme de seguretat eren uns periodistes de la casa que no hi havien estat implicats i que partien del punt de vista que la informació era massa bona per ser autèntica.

És un concepte que es podria aplicar a la conjuntura catalana. La manera com s’ha polaritzat el debat polític ha portat a un panorama pintat en un monocrom absolut: o s’està entusiasmadament a favor de la independència o se n’està vehementment en contra. El problema de la primera opció, la que majoritàriament adopten en públic els mitjans i pensadors catalans, és que haver estat empesos cap a l’optimisme acabi diluint els arguments més realistes. El de la segona és que el contraatac espanyol a la voluntat de decidir ha sigut tan visceral que encara no ha aconseguit plantejar cap raonament vàlid. Està enrocat en el “no es fa perquè no volem i punt”, que l’únic que alimenta és la radicalització cega del debat.

Una conseqüència és que des de dins s’està fent difícil ser constructivament crític amb el procés sobiranista. El fet que l’Estat hagi dinamitat la possibilitat d’una tercera via ha obligat als catalans unionistes, que podrien haver realitzat bé aquesta feina, a haver de decidir entre passar-se a l’espanyolisme inamovible, virar cap a l’independentisme mainsteam o simplement fer el ridícul. Cap d’aquestes opcions és productiva per assegurar que Catalunya camina cap a un futur –el que sigui– amb unes mínimes garanties d’una transició sense esvorancs insalvables.

Caldria agafar unes quantes ments preclares i tancar-les en una sala de la Generalitat amb la proposta d’imaginar-se una Catalunya independent on tot el que podria anar malament hi va. Què passaria en el pitjor dels casos? Potser algú ja s’ha fet la pregunta, però si realment hi ha un Red team catalanista treballant en algun lloc, les seves conclusions no es publiciten gaire. Sigui com sigui, el que el votant realment necessita per poder exercir el seu dret amb tranquil•litat és saber que els polítics en qui ha decidit confiar defensen una opció, sigui el separatisme o el continuisme, perquè n’han analitzat amb calma totes les conseqüències possibles, no perquè és el que els dicta el cor o el partit espanyol del qual depenen. I això, en aquests moments, no sé si és possible.

[Publicat a l'Esguard, 19/03/14]

Calaix de sastre

Tinc el blog una mica abandonat, aquests dies. El motiu és que vaig especialment saturat de feina. Per un costat, noves incorporacions al laboratori i un munt de classes i exàmens per corregir. Per l'altre, repassant galerades del llibre que sortirà per Sant Jordi (ja en parlarem) i del que estem preparant per la propera temporada amb La Galera (un invent molt original a sis mans que ja us explicaré després de l'estiu). Tot això, enmig d'aquesta boira fabulosa que fa uns dies que ha envaït la ciutat. (No és que això afecti la meva capacitat de treball, però és que buscava una excusa per penjar la foto de la "vista" des de la finestra de la meva oficina).

També estic treballant, amb més calma, en un parell de possibles projectes relacionats amb la divulgació, que encara no sé si sortiran, mentre acabo un llibre per nanos amb un amic i em disposo a ficar-me en una bogeria a vuit mans que pinta molt divertida de fer (tot i el caos que segur que serà). Tot i això, la meva feina literària principal d'aquests dies és la propera novel·la, de la qual ja en tinc un centenar llarg de planes. Hi porto ficat d'una manera o altra des que vaig acabar Hipnofòbia, i tinc alguns textos que són anteriors, però fins ara no havia començat a prémer l'accelerador. És diferent a les altres (com sempre), sobretot perquè per primer cop la història és realista i personal (sense res de fantasia). M'ho estic passant bé fent-la, i ja veurem quan l'acabo. Sóc lent, amb les novel·les, perquè les vaig deixant reposar mentre escric (i les alterno amb cent altres coses, és clar!), i les repasso mil cops. No ho sé fer d'una altra manera...

Entremig de tot això, les habituals connexions mediàtiques: aquí podeu llegir el meu article a l'Ara sobre la possible relació entre el plom i l'Alzheimer, aquí podeu escoltar el darrer Via lliure, sobre pròtesis, una olimpíada de bacteris a l'espai i per què ens agraden les cares boniques, i aquí l'anterior, sobre perquè massa vitamines pot ser dolent, l'edat dels taurons i uns tumors mil·lennaris. Demà a les 11.35 en tindreu un altre en directe. I finalment, aquest és el darrer article que he fet per a El Periódico, sobre què passarà quan la manipulació genètica d'humans sigui un possible.

I parlant d'Hipnofòbia, aquesta setmana signava el contracte amb una editorial que la traduirà al turc. Aquest llibre no para de sorprendre'm. El vaig escriure conscient que ere un repte formal i temàtic: construir una novel·la amb contes, en els quals els autèntics protagonistes de la història principal farien sobretot de secundaris, barrejant-hi referències tan disperses com els X-men, Shakespeare o David Cronenberg. No m'esperava que guanyés premis ni es traduís fora de la península. Sempre he cregut que era menys "assequible" que, per exemple, El joc de Déu... Però mira, aquí estem. I que continuï així!

Acabo recordant-vos que el llibre de contes que he editat amb en Jordi de Manuel ja està disponible. Si us interessa i la vostra llibreria preferida no el té, el poden demanar a la distribuïdora que surt a aquest targetó:

A més, el centre Octubre de Cultura Contemporània, de València, ens ha convidat a alguns dels autors a fer unes conferències al voltant dels temes relacionats amb el llibre. Va obrir el foc aquesta setmana en Jordi, i jo tancaré el cicle el juny. Si us hi voleu passar, sereu benvinguts.

Científics i lletraferits: una idea per aquest Sant Jordi

Hi ha un munt de novetats aquesta temporada de Sant Jordi que segur que us deuen cridar l'atenció, amb especial concentració d'autors catalans "supervendes" que treuen novel·les. Jo també tindré un parell de llibres al carrer aquests dies, tots dos bastant diferents a la resta de l'oferta, per si busqueu alternatives. El primer us el presento ara.

Es tracta de Científics i lletraferits, un recull de contes que en Jordi de Manuel i jo hem editat i que s'ha fet realitat gràcies a la revista Mètode i a la Universitat de València. Per què és especial? Doncs perquè, que nosaltres sapiguem, es el primer cop que a casa nostra es fa una antologia de científics/tecnòlegs que també són escriptors professionals. I no serà perquè no tenim un bon planter! Al llibre n'hem reunit vint (comptant els dos editors), i perquè no ens n'hi han cabut més.

L'alineació, de luxe, és la següient: Marià Alemany, Sílvia Aymerich, Miquel Barceló, Daniel Closa, Anna Crusafont, Carles M. Cuadras, Martí Domínguez, Xavier Duran, Rosa Fabregat, Jordi Font-Agustí, Teresa Franquesa, Isidre Grau, Amàlia Lafuente, Salvador Macip, Jordi de Manuel, Joan Marcé, Miquel de Palol, Pere Puigdomènech, Carme Torras i Carles Zafon.

Els relats són molt diversos pel que fa a estils i temàtiques, però tots ells tenen en comú que parteixen d'un fet científic. El resultat no és necessàriament de ciència-ficció (de fet, només n'hi ha un parell de fantàstics, el meu entre ells), però sí interessant en tots els casos. Una prova més que la divisió entre ciències i lletres que es fa tan sovint és totalment absurda.

Feu un cop d'ull aquí al que diu l'editorial sobre el llibre o mireu el vídeo promocional que us deixo aquí sota si en voleu saber més detalls. I recordeu que trobareu el llibre a les botigues a partir de la segona setmana de març.

Stags and hens

L’altre dia estava en una festa infantil, parlant amb els pares dels companys d’escola del meu fill, i va sortir el tema del stag do (hen party per les noies), o sigui el comiat de solter, que és una tradició molt arrelada aquí a Anglaterra. M’ho mencionaven perquè Catalunya, i Barcelona en concret, és un dels destins preferits per aquesta mena de celebracions intenses i massives de cap de setmana. Això no cal que t’ho expliquin: si agafes regularment vols low cost cap a la Ciutat Comtal o l’aeroport de Girona no et pot passar per alt que a cada avió hi ha almenys una quinzena de paios cridaners amb samarretes a conjunt, normalment amb un nom propi seguit d’un eslògan groller, que ja van bufats abans d’embarcar. Els meus amics em preguntaven per locals adequats per aquesta mena de disbauxes i vaig haver de confessar ignorància total. Sort que un dels anglesos, més bregat en el tema que no pas jo, els va poder fer una extensa llista dels baixos fons barcelonins. Al Bagdad poden estar contents perquè d’aquí uns dies tindran el xiringuito ple a rebentar.

Sempre hi ha hagut discussió al voltant de la mena de turisme que visita Catalunya. La conclusió sol ser que tenim motius per estar-ne descontents. Voldríem un país per on passen viatgers plens d’elegància i interessos elevats, però ens trobem en canvi amb les borratxeres de Lloret i els americans amb espardenyes i mitjons que baixen del creuer buscant on para el Hard Rock Café. L’únic que podem comptar com a mínimament cultural són els japonesos fent fotos als edificis de Gaudí. Com convertim Barcelona en la Nova York, el París o el Londres mitològics, que per molts serien els exemples a seguir?

Hem de tenir present que no tot és tan bonic com a les postals. Qualsevol ciutat famosa inevitablement atrau un públic divers. No és incompatible que algú vagi a Nova York a tancar-se al Met i sopar a algun restaurant d’en Jean-Georges Vongerichten mentre el seu veí d’avió pensi només en pujar a l’Empire State Building i atipar-se d’hamburgueses. Cal pagar un preu per ser popular. Hi ha parts de Manhattan que els qui hi viuen no trepitjaran mai, perquè es consideren zones “ocupades”. Times Square, per exemple. En els nou anys que vaig viure a la ciutat només hi passava quan havia d’ensenyar el lloc a algun estranger. De la mateixa manera, el barceloní pot haver perdut un lloc igual d’emblemàtic com són Les Rambles, envaïdes per badocs i pispes. No és l’únic del món amb aquest problema.

D’acord que, a sobre, al casc antic de Barcelona s’estan substituint negocis tradicionals per franquícies de luxe. Però París també té la Place Vendôme, Nova York la Fifth Avenue i Londres el seu Bond Street, i això no resta atractiu cultural a la resta de la ciutat. No passa res si les llibreries i els cinemes s’han de traslladar a barris menys cèntrics on els lloguers siguin assequibles. Que tanqui una llibreria al centre de la capital no hauria de ser notícia. El problema seria que no se n’obrís una altra a Gràcia o a l’Eixample.

Et pots sentir orgullós de la ciutat o el poble on vius malgrat tenir carrers plens de borratxos acomiadant solters i altres consagrats al turista amb la cartera més plena que el cervell. Enlloc d’entestar-nos en la tasca impossible de vetar l’entrada als que considerem indesitjables, potser valdria més omplir els museus i els teatres de la mena de productes que interessen als qui ens agradaria atreure, com fan les altres ciutats importants. 

[Article publicar a l'Esguard del 19/02/14]

Una mica de ciència

Al meu darrer article a El Periódico parlava d'un pacient amb una forma rara de leucèmia que hem pogut estudiar genèticament per poder proposar un tractament nou que el malalt ha pogut rebre immediatament (n'hem publicat un article a una revista mèdica important). És un exemple de tot això que heu sentit dir de la "medicina personalitzada", que esperem que cada cop sigui més freqüent. 

De fet, una de les claus per a què això sigui possible és que puguem llegir el genoma dels malalts d'una manera ràpida i barata. Això cada cop és més proper, com explicava l'altre dia a la ràdio (junt amb històries sobre com esborrar mals records i predir què està pensant una persona mirant-li els ulls, entre altres coses). La revolució està a dues passes.

Aquestes últimes setmanes també he passat un parell de cops pels estudis de la BBC de la ciutat on visc per parlar d'aquest tema, perquè la nota de premsa que va publicar la universitat va tenir bastant ressò als mitjans locals (fins i tot vaig sortir a la BBC, la tele, però no en tinc cap enllaç). Si voleu saber com sono en anglès, i si parlo tan ràpid com en català, aquí teniu una versió curta i aquí una entrevista llarga, on em dona temps d'explicar fins i tot les aventures de l'accidentat naixement de l'hereu que ja coneixeu. També podeu llegir la nostra aparició al diari (amb la versió "seriosa" de la foto que il·lustra aquest post) aquí sota:

Annabel Lee Redux, el meu mashup al Paper de Vidre

Com que sap que sóc poc aficionat a llegir i escriure contes, la Tina Vallès em va fer la mala passada de proposar-me una història massa atractiva per dir que no. Es tractava d'allargar una peça literària, la que vulguessim, per al darrer número de la primera etapa de la revista digital Paper de Vidre. Vaig caure a la trampa de quatre grapes i immediatament em vaig posar a pensar qui seria la meva víctima. Vaig tardar una mica, però un bon dia, així de sobte, vaig veure clar que havia de continuar el famós poema pòstum de Poe, Annabel Lee.

Doncs aquí el teniu, el meu Annabel Lee Redux, que a més de ser un epíleg a un poema és també un mashup amb un altre clàssic (que no us diré per no desvelar el final). Llegiu-lo ni que sigui perquè topar-vos amb un conte meu és tota una raresa... Tot i que, ara que m'adono, m'estic prodigant bastatnt en el gènere, darrerament. Fa poc escrivia un altre epíleg, aquest cop per a Hipnofòbia, i aviat tindreu notícies d'un conte meu en un recull... Tres en menys d'un any! Estaré canviant?

Ah, i aprofitant que entreu al Paper de Vidre, feu un cop d'ull també a la bona feina dels il·lustres autors que em fan companyia en aquest projecte:.

La Caputxeta Vermella, Charles Perrault, per Gràcia Pernorès.

El compromís, Serguei Dovlàtov, per Anna Ballbona.

La Bíblia, per Biel Barnils i Carrera.

Els set missatgers, Dino Buzzati, per Mònica Batet.

El mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo , per Sebastià Bennasar.

La néta del senyor Linh, Philippe Claudel, per Aleix Cabrera.

La cara de la desgracia, Juan Carlos Onetti, per Julià de Jòdar. 

La Bella Dorment, germans Grimm, per Carme Dolz.

Les aventures del cavaller Kosmas, Joan Perucho, per Marina Espasa.

Bèlgica, Josep Carner, per Josep Maria Fonalleras.

Sukkwan Island, David Vann, per Yannick Garcia.

"Gil de Biedma" de Ramon Barnils, per Guillem Miralles. 

El Gènesi, per Lluís Muntada.

El dinosaurio, Augusto Monterroso, per Ramon Pardina.

Els morts, James Joyce, per Josep Maria Pinto.

Josafat, Prudenci Bertrana, per Miquel Pujadó. 

Memòries, Josep Maria de Sagarra, per Adrià Pujol Cruells.

Un rei sense divertiment, Jean Giono, per Ricard Ripoll.

La broma infinita, David Foster Wallace, per Marc Romera. 

Quadern gris, Josep Pla, per Joan Safont.

La metamorfosi, Franz Kafka, per Lluc Seguí.

Un report per a una acadèmia, Franz Kafka, per Jordi Serra i Garrido.

Librerías, Jorge Carrión, per Isabel Sucunza.

Un habitant de Carcosa, Ambrose Bierce, per Carles Terès.

Riuada, Jesús Moncada, per Jesús M. Tibau.

El carrer de les Camèlies, Mercè Rodoreda, per Joan Todó. 

Je suis né, Georges Perec, per Tina Vallès.

El joc dels miralls, Andrea Camilleri, per Pau Vidal.

Un dia esplèndid pels peixos plàtans, J. D. Salinger, per Muriel Villanueva.

La tardor barcelonina, Francesc Pujols, per Ester Xargay.

Llibres = tresors (creant addictes)

Per mi els llibres són tresors. M'agrada posseïr-los, a part de llegir-los. Suposo que sóc membre d'una espècie de via ràpida d'extinció: qualsevol que cregui que la literatura s'estalviarà la revolució digital que va patir el món de la música és un gran optimista. Per això em sap greu pensar que l'hereu creixerà en un món on tenir un llibre (o un CD) a les mans no produirà cap plaer especial. O potser no.

De moment he aconseguit que el nano veneri els llibres gairebé igual que jo. Ahir a la nit comptava els 39 llibres de "nen gran" que s'ha empassat des que a l'estiu li va descobrir que podia llegir ell solet, inclosa la meitat de les obres completes de Rald Dahl, el seu ídol, i li podies veure la cara de feliç que posava. Potser no li estic fent cap favor, perquè si continua així acabarà sent el bitxo raro de la seva generació, la que preferirà el kindle al paper, però de moment me'n sento orgullós. Quan sigui gran ja em passarà la factura del psiquiatre.

Quan vam baixar a BCN per Nadal, vaig tenir un parell de moments orgàsmics gràcies a la meva fal·lera col·leccionista, tots dos a una botiga on es compren llibres vells a preu fix. Si visqués a la ciutat m'hi acabarien prohibint l'entrada, com fan els casinos amb els ludòpates...  El que us deia: hi vaig trobar dos llibres, que recordo haver llegit a 8è de bàsica l'un darrere l'altre (o gairebé) gràcies a la ben assortida biblioteca de l'escola, que em van marcar bastant i que no havia tornat a veure mai més (i, que sàpiga, segueixen sense reeditar-se, un cop desapareguda l'editorial que els va publicar). Els podeu veure a la primera foto. Tornar-los a tenir a les mans (i ara a la lleixa) va ser un regal de Nadal fantàstic.

Però la joia no es va acabar aquí. El mateix any, recordo que vaig llegir un llibre que va significar un pas a unes lectures més "adultes". Ja us en vaig parlar fa temps, al segon post més visitat d'aquest blog. Aquest sí que s'ha reeditat, però no havia tornat a veure mai l'edició original de l'editorial Laia. I ara la tinc! Junt amb el llibre que li feia parella i que vaig llegir amb interès quan va sortir, al cap d'un parell d'anys. Si no sou uns addictes del tema com jo us costarà entendre el plaer que em va proporcionar trobar aquestes quatre volums, polsosos però en perfecte estat, i a sobre poder-me'ls emportar per només 2 euros la peça.

I pensant en l'hereu i en fomentar també la seva addicció, a la mateixa sessió de compres nadalenques em vaig endur el llibre que veieu a la darrera foto, escollit d'entre una pila un parell de motius que ara no venen al cas. Va posar-se a llegir-lo immediatament, i això que el català encara no el domina prou. Però va aconseguir que fos el primer que acabava ell sol en la nostra llengua  (amb ocasional assistència fonètica dels pares per corregir la lectura "a l'anglesa") . Tota una fita que espero que recordi amb il·lusió quan d'aqui 35 anys vagi a la llibreria de casa seva i se'l torni a trobar.

Un govern democràtic

La humanitat estarà sempre dividida, políticament parlant. Com més aviat ho acceptem, abans podrem concentrar-nos en fer que la democràcia funcioni. Que els partits s’alineïn al llarg d’un eix amb dos extrems (conservadors/liberals, dreta/esquerra...) no és un caprici d’un sistema artificial, sinó que correspon a uns patrons de comportament bàsics clarament definits. Fins al punt que hi ha estudis que han trobat correlacions amb l’expressió de certs gens i la inclinació política d’una persona. O sigui que la decisió de ser d’un color o un altre és menys lliure del què ens pensem: hi ha un fort condicionament cultural i social, sens dubte, però processem aquests factors a través d’uns filtres biològics, escrits al nostre ADN, que ens poden empènyer cap a un costat encara que ho vulguem evitar.

El corol•lari d’aquest fenomen és que algú que no té el mateix punt de vista que tu ni ho fa expressament per portar la contrària ni és intrínsicament “dolent”. Ni els de dretes són tots uns lladres sense escrúpols de classe alta als qui els importa un rave la resta de la població, ni els d’esquerres uns ganduls amorals que volen viure a costa del sistema i transformar el país en una cooperativa regida per la utopia de la fraternitat comunista. De corruptes, criminals, negligents, sociòpates, pícars, estúpids i il•luminats en trobarem als a tots dos bàndols, amb més o menys freqüència segons l’època i el lloc. Hem de pensar que la resta de ciutadans creuen honestament que les seves idees són les que ens han de permetre construir una societat millor. Qui té raó? Segurament ningú. O tothom. Perquè s’ha de ser molt ingenu per creure que un costat pugui estar sempre en possessió de la veritat absoluta.

Si acceptem això, hem de recordar que quan un partit és escollit en unes eleccions, es converteix en el líder de tot el poble, no només dels qui l’han votat. Encara que hagi tret la majoria més absoluta, sempre hi haurà qui no estarà d’acord amb el seu ideari. Aquestes persones no es poden menysprear, ni humiliar, ni castigar: mereixen igual consideració, respecte i dedicació que les altres. Naturalment, un govern no pot satisfer tothom, per això donarà prioritat a les tesis pròpies, que, en teoria, són les que la majoria de la població comparteix en aquell moment. Però això no vol dir que ha de legislar sistemàticament en contra dels qui no li han estat fidels a les urnes.

Considerem aquest exemple. Un govern d’un país aprofita el domini absolut que té de les cambres per aprovar una sèrie de lleis radicals que imposen el seu punt de vista en temes (educació, avortament...) capaços d’afectar per la resta de les seves vides tots els ciutadans. És això realment el que vol dir democràcia? Sona més aviat a la llei del més fort. Podem pensar que això passa només quan la dreta és al poder, però no és cert: l’esquerra comet els mateixos pecats, amb matisos. No pot ser que, en certs països, cada cop que un govern canvia de color es dediqui a desfer la feina dels seus predecessors, sobretot tenint en compte que l’alternança entre liberals i conservadors sol ser cíclica. Si quan prenen decisions els polítics pensessin tant en els “seus” com en els “altres” i no només en no perdre els vots que ha obtingut, potser evitaríem continuar fent un pas endavant i un enrere. La democràcia hauria de ser la recerca del consens, dirigida, això sí, pel partit majoritari. I en les diferències irreconciliables, hauria de prioritzar-se la llibertat, salut i benestar dels individus, més que no el respecte a un codi moral, el que sigui, que més o menys la meitat de la població no compartirà mai.

[Article publicar a l'Esguard del 15/01/14]

I kissed a girl

Conversa entre l'hereu jo mentre sentia per primera vegada l'I kissed a girl de la Katy Perry:

 

HEREU: Ha dit que li ha fet un petó a una noia.

JO: Sí.

HEREU: I que li ha agradat.

JO: És clar. Fer petons a les noies està molt bé, és normal que li agradi.

HEREU: Però és que ella és una noia, també.

JO: Sí, hi ha noies a les què també els agrada fer petons a les noies.

(Això no li ha estranyat: fa temps que parlem del fet que hi ha parelles d'home i dona, de dona i dona o d'home i home, i totes elles són normals. Li costa més entendre per què, si això és així, cal un home i una dona per procrear, però és que encara no hem tingut la xerrada de les flors i les abelles...)

HEREU: I ara ha dit que espera que al seu nòvio no li importi.

JO: Eeeem... és que hi ha nòvios que són molt bones persones i no els fa res que les seves nòvies... (DIRIGINT-ME FORA DE PLA) A veure, qui dimonis li ha deixat escoltar aquesta canço a l'hereu???