Menú

Ja sé que a la majoria de vosaltres aquesta foto no us diu res, però aquest va ser el meu menú de cada últim dijous de novembre durant nou anys. Hi ha costums que no s'obliden fàcilment. Happy Thanksgiving!  

Coses així fan que valgui la pena escriure

Ressenya: La noia de la pluja

Avui us volia parlar de La noia de la pluja, la novel·la de debut d'en Sergi Purcet. Amb el Sergi ens coneixem des de fa força temps, tot i que només ens hem vist una vegada (i breument) en persona. Però això no ha impedit aporofitar la nostra amistat virtual per parlar molt de literatura (i altres coses), a la xarxa i per email. Tot i que tenim gustos diferents, compartim punts de vista (i oficis!) similars, i les discussions que mantenim sempre són interessants. Potser per això el Sergi em va demanar si li podia escriure el pròleg de la seva primera història llarga. Vaig acceptar no per obligació, sinó perquè vaig trobar que era una novel·la amb ganxo.

La noia de la pluja és una història d'amor amb aquesta sensació de tragèdia inexorable que acostuma a fer en Murakami, però també barrejada amb l'ambient opressiu que tenien les primeres novel·les de l'Auster. Enlloc de Nova York o Tokio, l'escenari és Barcelona, però l'efecte és semblant. Sobre això, al pròleg hi dic coses com aquestes. "L’obsessió condemnada al fracàs del protagonista i el seu viatge erràtic per aquest laberint ple de girs inesperats i minotaures invisibles que és Barcelona aconsegueix crear aquesta atmosfera enrarida que t’empeny a continuar llegint. Per a un autor que debuta en el gènere de la novel·la, aquesta és una fita molt meritòria. Una bona trama, a part de bons personatges necessita uns bons escenaris, i aquesta sens dubte els té." Si en voleu llegir més opinions, aquí teniu la de la jomateixa, la del Jordi Sanuy i la de Racó per llegir. 

En resum, és un llibre que es llegeix ràpid i deixa bon gust de boca, amb referents clars i d'un autor que es nota que ha llegit molt. També té alguns dels defectes típics d'una òpera prima, és clar, però malgrat tot és un primer pas ben sòlid que val la pena llegir i que esperem que tingui continuïtat. Feu-li un cop d'ull.

Ressenya: Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols

El meu company habitual de malifetes, en Sebastià Roig, acaba de publicar amb el dibuixant Toni Benages un còmic tan extraordinari com el seu títol: Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols. El Sebastià, a part d'un gran gamberro, és un estudiós conscienciós i aplicat de la nostra cultura popular. Ha publicat tres assajos sobre el tema, tots ells molt recomanables, i ja fa temps em va comentar que volia barrejar aquests coneixements adquirits amb la seva altra passió: la ficció fantàstica. Un dels referents propers era el que Alan Moore estava fent a la League of extraordinary gentlemen: ficar personatges històrics i inventats en en una trama de ciència-ficció, però en aquest cas, partint del planter català. Vam estar discutint la possiblitat de fer el projecte plegats, i al final vam acabar aplicant-ne algunes idees en el nostre darrer invent, una comèdia juvenil on Robert Ruark i el gos de Truman Capote (dos il·lustres fans de la Costa Brava Nord) ajuden a uns nois a lluitar contra una invasió d'estectres interdimensionals.

En paral·lel, el Sebastià havia començat a portar la idea encara més enllà de la mà del Toni, un altre activista del gènere (implicat en el festival Cryptshow i el fanzín La Cripta) i un dibuixant molt versàtil. D'aquesta simbiosi perfecta han nascut les aventures de Francesc Pujols, primer com a històries curtes a La Cripta i ara com a àlbum de ple dret publicat per les Males Herbes. Jo us el recomano de tot cor. Primera perquè és un homenatge als còmics del Tintín, Blake i Mortimer i tota la línia clara fet amb molt d'amor, i això no es veu tots els dies. Segona per l'originalitat de la premisa, la primera vegada, que jo sàpiga, que es fica un prohom català en un embolic psicotròpic com aquest. Tercer, per l'humor estripat habitual del Sebastià, plasmat en imatges amb molta cura i dedicació pels pinzells experts del Toni. Quarta, perquè és un bon còmic, deixant de banda totes les altres consideracions, una molt distreta barreja d'acció, història, mitologia i imaginació desbocada, amb les dosis justes d'irreverència i respecte. He disfrutat de valent llegint-lo. I cinquena perquè productes atípics, originals i únics però amb vocació universal com aquest mereixen tot el nostre suport (amb el reconeixement especial als bojos encantadors de les Males Herbes, entestats en omplir els molts forats bàsics que té la nostra literatura encara que això vulgui dir convertir-se en editors d'un format, el còmic, que no havien provat mai).

El llibre (àlbum, còmic, novel·la gràfica o com li vulgueu dir) ha tingut un bon ressò a la premsa, cosa no gens habitual en aquest gènere, i està generant molt bones crítiques. Llegiu-les si voleu saber més detalls sobre l'argument o sobre la vida del protagonista, filòsof admirat per Dalí que poc es deuria pensar que un dia acabaria fent de detectiu paranormal. Però sobretot, compreu-vos-el, perquè els responsables ens han promès una continuació si la idea té bona acollida, i em sabria molt greu perdre-me-la.

Deixeu la CUP en pau

A aquestes alçades de la pel·lícula hauria d’haver quedat ben establert que la independència de Catalunya és un projecte en el qual o bé hi participa tothom o no arribarà mai a bon port. No es tracta que un senyor surti ell sol al balcó a proclamar la República en el moment i de la manera que li sembli millor: hem deixat clar en més d’una ocasió a les urnes que ningú pot capitalitzar el Procés i que el poble vol que totes les faccions hi diguin la seva. Així que no cal que ens estranyem del complex panorama post-electoral que s’ha generat després del 27S: és el resultat lògic d’intentar que l’ampli sector secessionista es posi d’acord. Un bon exemple que cada poble té el govern que mereix, o si més no el que ha demanat.

Situats a l’ull de l’huracà per una sèrie de conjuntures numèriques, a qui li ha tocat el paper d’ase dels cops aquests dies és a la CUP. Molta gent els culpa de dificultar innecessàriament un acord vital i de no voler fer el que se suposa que han de fer: política. Perquè qualsevol que hagi vist The West Wing sap que la política, en el context de la democràcia, s’entén com l’art de negociar un compromís en funció del suport popular que té cadascú, no de seguir fidel a un ideari fins a les últimes conseqüències, que és una línia d’acció més pròpia d’altres sistemes de govern.

Però això no hauria de ser una sorpresa, perquè tots coneixem bé el programa de la CUP (si més no els seus votants, espero), farcit de punts més propers a les teories comunistes que a les de la democracia moderna (llegiu-ne, per exemple, els models socials defensats a les planes 9 i 13 o els econòmics que surten a les planes 23, 30 o 73). Per tant, era d’esperar la línia que han adoptat en les converses, sense voler abandonar els principis bàsics, vetant candidats de la llista majoritària i proposant de revertir el poder a les assemblees, enlloc de cedir raonadament als plantejaments bàsics de la força que ha obtingut més suport.

Com apuntàvem al principi, la independència només s’aconseguirà si la vol prou gent. I això inclou els puristes de vuit cognoms catalans, els acabats d’arribar, els qui han vist la llum amb la crisi o amb la caiguda del cavall de Mas, els separatistes de tota la vida, els maulets que cremen estanqueres, els qui tenen una botiga i van a missa, els indignats, els qui estan preocupats per la seva butxaca, els qui estan preocupats per la supervivència de la seva cultura, els castellanoparlants, els idealistes, els pragmàtics, els qui volen construir un país i després pensar de quin color el pinten i els qui creuen que la República Catalana serà d’esquerres o no serà. En el moment que s’alieni algun d’aquests col·lectius sobiranistes, pels motius que sigui, els números, que són justets, deixaran de sumar i s’anirà tot en orris. 

Com aconseguir que tots ells es donin la mà és una altra història. Els unionistes confien que això no passarà mai, i a vegades pot semblar que se’ls complirà el desig. En altres moments, l’embranzida secessionista té aspecte de ser imparable. Veurem com acaba, perquè això no és una cursa de cent metres, sinó una marató amb obstacles, i caldrà molta constància per no perdre l’oremus al llarg del camí que encara queda.

Així que els 1.628.714 catalans que en aquests moments s’estan donant cops de cap a la paret haurien de deixar la CUP en pau. Només fan el que els han demanat els altres 336.375 independentistes. Aquest és el país que tenim, ens agradi més o menys. Un país on també hi ha un bon grapat d’unionistes, una colla d’indecisos, i uns quants que encara creuen que existeixen els Reis d’Orient i la Tercera Via. El bàndol que aconsegueixi que més del 50% de catalans amb dret a vot remin en el mateix sentit, per fer servir la metàfora marinera habitual, serà qui imposi els seus objectius. Aquestes són les regles del joc democràtic (almenys fins que algú tregui els tancs al carrer) i si no ens entenem, desenganyem-nos, la culpa no haurà sigut dels líders, sinó nostra. És la gràcia de format part d’una societat tan diversa.

[Publicat avui a la revista Esguard]

Recull de coses

Algunes coses que han passat o passaran aquests dies.

Començo anunciant que si esteu per Watford, Irlanda, demà em podreu veure fent la conferència sobre el càncer per primer cop en anglès.

Seguint amb ciència, el diumenge passat vaig publicar un article a l'ARA sobre la possibilitat d'usar porcs modificats genèticament com a font d'organs per a transplantaments. A part de ser un nou rècord de manipulació genètica, podria representar una solució a la manca de donants i al rebuig. I també plantejar problemes ètics, és clar...

I ara passem als llibres. Aquí van fer un comentari d'Els límits de la vida, un llibre per a tots els públics que sortirà en italià i alemany l'any que ve. Aquí parlen d'El secret de la banya embruixada, la comèdia ectoplàsmica juvenil que vam treure a principis d'any amb en Sebastià Roig. I finalment, l'escriptora Gemma Lienas deia un munt de coses maques de Jugar a ser déus en aquest vídeo:

Ah, i si voleu saber més coses sobre els llibres juvenils que acabo de publicar amb en Llort i el Sergi Càmara, al blog de l'editorial (en català i castellà) hi trobareu més detalls. En aquest blog en troabreu més detalls. Són un regal perfecte de Nadal per la canalla, ja ho veureu!

Acabo amb el booktrailer del club de lectura que fan a la biblioteca de Vidreres sobre Ullals. Mireu quins bons actors! (atenció que hi ha spoilers...)

Sí, la carn causa càncer

Aquesta setmana és obligat parlar de l'avís que l'OMS va fer uns dies enrere, segons el qual la carn processada passa a engruixir el conjunt de coses que sabem amb seguretat que causen càncer i la vermella entra al club de les molt sospitoses. Les reaccions han sigut de tota mena, des de sorpreses fins a horroritzades, passant per les descregudes i les jocoses. Però, ¿quina actitud hem d'adoptar realment davant d'aquest anunci? Aprofitaré l'article d'avui per intentar aclarir-ho.

Primer, cal dir que això és el clàssic exemple d'una no notícia. Que un consum excessiu de carn vermella i, sobretot, processada augmenta el risc de patir certs tipus de càncers, especialment el de còlon, se sap des de fa anys. Sense ànims de fer-me propaganda, ho explicava al llibre Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por, publicat el 2010, i ja llavors era un consens àmpliament acceptat a la comunitat dels qui treballem en aquest camp. ¿Què ha canviat ara? Només que l'OMS ha oficialitzat aquest coneixement a través de la IARC (la seva Agència Internacional per la Recerca sobre el Càncer), un procés que, com tots els que depenen de la política, són llargs i requereixen extenses confirmacions i moltes deliberacions. Per aquesta raó han tardat tant.

Sigui una novetat o no, ¿això vol dir que hem de deixar de menjar carn? En absolut. Les recomanacions per disminuir les possibilitats de patir un càncer segueixen sent les de sempre. Entre altres, prendre el sol amb cura, beure poc alcohol, retallar la sal, no fumar, fer exercici moderat i seguir una dieta equilibrada, amb més fruita i verdures que aliments processats i carn vermella. Llavors, per què si el tabac està al mateix grup que l'alcohol, el sol i les carns processades (el grup dels carcinògens demostrats) no diem que es pot fumar «amb moderació?». Aquest és el punt clau que ens perdrem si ens quedem només amb els titulars de la notícia: la llista de l'OMS no especifica que aquests tòxics no són igual de potents. És cert que s'ha comprovat que tots ells augmenten el nombre de càncers, però ho fan d'una manera diferent.

En el fons, és un tema de dosi. A la llista negra hi ha compostos químics que, usats en les quantitats adequades, són uns fàrmacs excel·lents, però en concentracions més altes causen tumors. De la mateixa manera, les substàncies que conté un cigarret són molt més concentrades i perilloses que les que trobem en una llonganissa: un de cada cinc càncers és culpa del tabac, mentre que només un de cada 33 estaria influït per la carn processada o vermella. Si fem servir el sentit comú i no ens atipem d'aquests productes, el risc serà baix. Fumar, en canvi, no té excusa.

Si el comunicat de l'OMS ha servit per revifar l'interès per unes màximes que, de tant repetides, semblava que ja ningú volia escoltar, doncs benvingut sigui. Perquè un dels problemes que tenim metges i divulgadors quan parlem del càncer és que la veritat no és gens atractiva. Aquests consells que us he resumit són els únics que sabem amb seguretat que funcionen, però tenen poc a fer al costat d'enzims prodigiosos i dietes anticàncer que prometen curacions miraculoses i proteccions absolutes contra tots els mals amb un esforç mínim. Per desgràcia, la vida real no va així.

D'acord que s'han fet molts experiments amb el te verd, la curcumina, el resveratrol i altres compostos, però encara no s'ha demostrat amb certesa que cap d'aquests productes ens protegeixi. I de la mateixa manera que

diem que menjar sense excessos pot limitar notablement les probabilitats d'emmlaltir, també sabem que no curarà un tumor un cop ha aparegut. El càncer és un procés complicadíssim, que sap treure tot l'avantatge dels mecanismes de selecció natural per esquivar els obstacles que li posem. Si per desgràcia en patim un, hem de confiar en la medicina. És més efectiva del que sembla: més de la meitat de persones es curen amb les eines que tenim avui en dia, i el percentatge seguirà augmentant. La resta de propostes que hi ha poden ajudar a fer-nos sentir millor, que també és molt important, però poca cosa més.

Qualsevol prevenció tindrà un gran impacte a l'hora de reduir el nombre de càncers. Reconeguem-ho i modifiquem, si cal, els nostres hàbits. Però d'una forma raonada: no calen règims estrambòtics, antioxidants, alfabètics o per colors, només el que hem dit. I no s'hi val fer bondat de tant en tant o quan ja és massa tard: el càncer es desenvolupa al llarg de dècades i cal actuar com més aviat millor. Per tant, feu totes les bromes que vulgueu sobre menjar pernil i cansalada, però si sou dels que consumiu més de setanta grams al dia de carn vermella o processada, és un bon moment per començar a pensar a canviar de costums.

[Publicat a El Periódico el 31-10-15. Versión en castellano.]

La dreta

Un dels problemes greus que té Espanya és la seva dreta. Qualsevol persona que no visqui en un regne de fades es deu haver adonat que un país es governa amb alternança de dretes i esquerres: per raons històriques, culturals o genètiques, a la major part del món hi ha una divisió bastant equitativa entre conservadors i liberals convençuts, amb una franja al mig de variables, més o menys ampla, que inclinen la balança cap a un costat o l’altre segons la conjuntura. Per tant, si només un dels dos costats de l’espectre polític és decent, quan el govern recaigui a l’altra banda, cosa que tard o d’hora passarà, l’estat se’n pot anar ràpidament a can Pistraus. Fins i tot poden fer-la grossa estant a l’oposició, el perill és sempre present. Per tant, el desig de qualsevol bon polític no hauria de ser enfrontar-se a adversaris mediocres amb poques probabilitats de guanyar, sinó tenir algú potent a l’altra banda de l’hemicicle. I el mateix en el cas dels ciutadans: hem de desitjar que el partit que no votem sigui el més bo possible, perquè quan algun dia pugi al poder, malgrat els nostres vots en contra, no ho esguerri tot.

Es pot discutir molt sobre la qualitat de l’esquerra espanyola, però mai arribarà als nivells esperpèntics que assoleix la dreta quan la deixen fer. Encara que sigui obvi, cal recordar que la culpa és de la transició, que va ser precisament això, una transició, i no una ruptura. Alemanya i Itàlia van derrotar el feixisme, i això els va permetre començar de zero (aproximadament, perquè els vençuts seguien vivint entre ells). A Espanya el feixisme, invicte i igual de prepotent que sempre, va mutar en la dreta parlamentària per poder seguir jugant al mateix joc quan les normes canviaven. Per això ara ens topem amb uns personatges que semblen poc acostumats a les maneres democràtiques, com ens ha demostrat a bastament el PP durant la present legislatura. El que és trist no és que hi hagi elements que treuen a passejar la cabra, el pollastre i altres símbols pretèrits cada cop que hi ha una data que convida a la nostàlgia. De radicals sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà als dos extrems de l’espectre. El problema és un govern que no tan sols tolera sinó que encoratja la parafernàlia que va en contra dels principis democràtics, i que en canvi veu punibles les manifestacions pacífiques al voltant del dret dels pobles a decidir.

No crec que això sigui un defecte intrínsec dels conservadors: si la dictadura que vam patir hagués sigut comunista, ara m’estaria queixant de l’esquerra. És més: tenim l’exemple dels partits de la dreta catalanista, gestats en el mateix ambient insalubre de l’Espanya de postguerra, i que en canvi no han fet seus els defectes de l’absolutisme. Aquesta és una de les coses que millorarien en una possible República Catalana: la dreta no seria el desastre que veiem a Espanya. Tindríem la sort d’haver d’escollir entre Junqueras i Mas, per posar un exemple, i no entre Sánchez i Rajoy o Iglesias i Rivera. La diferència és abismal.

Valorem-ho quan discutim com s’ha de construir un país nou. El més important no és si el govern fundacional és de dretes o d’esquerres, sinó que totes dues opcions siguin sòlides, honestes i cent per cent democràtiques. El fet que partits de signe oposat siguin capaços d’unir esforços per dissenyar i executar un full de ruta em fa pensar que estem en el bon camí

[Publicat a la revista Esguard, 21/10/15]

El Tim

Amb aquest post acabo la presentació dels dos nous llibres que acabo de treure i tornem a la programació habitual. Res millor que fer-ho amb en Tim. Malgrat ser "només" la mascota de l'Arman, el Timurtz. Tim pels amics, és l'estrella de Sóc un animal. Una barreja de Milú, Espip i Marsupilami. Aquí el podeu veure en acció. Segur que tindrà un munt de fans...

L'Arman, el Tim i la Lij

Per mi, un dels grans encerts de Sóc un animal, són els espectaculars dibuixos d'en Sergi Càmara, que fan que els personatges i les situacions cobrin vida. Us en deixo una mostra, del primer llibre. Si voleu veure com queden text i images plegats, teniu el primer capítol aquí.

La fàbrica podrida

En el segon volum de la sèrie Sóc un animal, que acaba de sortir conjuntament amb el primer, l'Arman i els seus amics s'enfronten a un problema mediambiental: una fàbrica està contaminant els rius i boscos dels afores de la ciutat i el govern ho està tapant. En aquest llibre l'Arman comença a aprofitar el seu poder (i les habilitats de la seva colla) per resoldre "missions". La que l'espera al tercer llibre, que ja té el text a punt i sortirà l'any que ve, serà encara més complicada i perillosa. 

Un viatge inesperat

Aquesta setmana han arribat a les llibreries els dos primers volums de la sèrie infantil/juvenil que faig amb en Llort i el Sergi Càmara. Avui us presento el primer. Sóc un animal (y en castellà. Soy un animal) és la història de l'Arman, que corre un munt d'aventures amb la seva mascota, el Tim, i els seus amics. A la primera, Un viatge inesperat, un aparell que ha fabricat el seu pare el portarà a l'altra banda de món. Però, a més, en aquest episodi l'Arman adquireix el seu "poder", que ja us deveu imaginar què és...

Feu un cop d'ull als llibres, que són molt macos. Els dibuixos del Sergi són igualables, i el Llort i jo hi hem posat tanta acció i humor com hem pogut. Segur que agradarà als nanos de 8 anys en endavant, ja ens ho direu si en compreu algun! Més detalls la setmana que ve...

Les arrels de la corrupció

Els dies després d'unes eleccions són com un curset accelerat d'estadística. Fins i tot els qui odien les matemàtiques es llancen a interpretar xifres des de tots els angles possibles i s'empassen quantitats ingents de diagrames amb la mateixa naturalitat amb què normalment miren la previsió meteorològica. Quan els resultats són ajustats, com els de diumenge passat, encara és més patent que amb una mica de imaginació pots convertir una dada objectiva, com és un número concret de vots, en un argument per justificar pràcticament qualsevol conclusió que vulguis. En aquest sentit, alguns líders polítics espanyols han demostrat aquests dies una capacitat creativa encomiable. Si els ciutadans tinguéssim uns coneixements numèrics més sòlids, no els seria tan fàcil fer passar bou per bèstia grossa, i això és un altre exemple que la ciència ens fa més lliures.

La ciència també ens pot ajudar a entendre les decisions que prenem quan votem o quan els polítics negocien pactes. Per exemple, un factor que ha influït de manera important en aquesta campanya ha sigut la corrupció. En part per culpa d'això, els partits amb més recorregut han perdut atractiu davant de les opcions noves, que juguen amb l'avantatge de no haver tingut encara accés a prou poder per tacar-se l'expedient. A més a més, un dels obstacles per arribar a un acord en el bloc independentista és la incomoditat de la figura d'Artur Mas que, tot i que quan l'han imputat ha sigut per un altre tema, alguns veuen com l'hereu directe d'anys de corrupció acumulada a Convergència i Unió.

El rebuig a les persones que han estat enxampades enganyant és una reacció instintiva de l'ésser humà, com han posat de manifest centenars d'estudis, i no és estrany que determini una tria. El teixit social, de fet, se sosté en gran mesura gràcies al primitiu sentiment de justícia que els humans (i altres animals) portem integrat, que ens empeny a penalitzar els qui perjudiquen els altres per obtenir algun rèdit personal. Per bé que la corrupció provoca indignació generalitzada, això no impedeix que la tendència a l'engany sigui també molt comuna, malgrat el càstig que comporta que et descobreixin. A pesar del que pugui semblar, la corrupció no és patrimoni exclusiu d'un costat de l'espectre ideològic o d'una regió del mapa.

Sense anar gaire lluny, la història dels darrers 40 anys de política espanyola ens demostra que no hi ha res més democràtic i transversal que les ganes d'apropiar-se il·lícitament de béns que no et pertoquen. Una de les raons podria ser una tendència biològica, impresa en els nostres circuits al llarg de l'evolució, que ens empenyeria cap al costat fosc sense que ens n'adonéssim .

Això és el que suggereix un article publicat aquest estiu per Ori Weisel i Shaul Shalvi a la revista PNAS. L'experiment que van fer és senzill: un voluntari tira un dau en secret i li diu el resultat a un segon voluntari, que llavors tira el seu dau, també en secret, i li diu al primer quin número li ha sortit. Si el número coincideix, se'ls entrega una recompensa econòmica igual a tots dos. El qui fa de banca no veurà mai els resultats que donen els daus i s'ha de creure el que li diuen. En aquest context, és molt fàcil mentir per obtenir un benefici, i això és exactament el que passava: al final de l'experiment hi havia un 489% més de coincidències entre els daus que el que calia esperar estadísticament. Però el més curiós era que si es feia que el beneficiat fos només un dels jugadors, les trampes es reduïen substancialment. És a dir, saber que una mentida et resultarà profitosa no tan sols a tu, sinó també als teus companys, fa que sovint un prefereixi el guany comú abans que no pas ser honest.

Tot i que la col·laboració és en general bona i ha sigut essencial per al progrés de la humanitat, l'estudi ens indica que també pot tenir aquest element negatiu d'encoratjar trampes entre grups de persones. És una proposta interessant, perquè ens diu que la corrupció no depèn només de l'avarícia, sinó que s'amplifica gràcies al fet que som cooperatius per naturalesa. La figura del lladre solitari seria menys freqüent que la del que estafa en equip amb els seus amics i es reparteix el botí equitativament. Això explicaria que governs, grans corporacions i estructures similars siguin un caldo de cultiu d'enganys d'aquesta mena, la combinació perfecta entre l'oportunitat i l'estructura social adequada per aprofitar-la.

Els humans hem après a lluitar contra els impulsos biològics i ho hem de seguir fent. A més a més, cal identificar els corruptes i assegurar-se que paguen el seu crim, però també evitar generalitzacions i assumir que tothom amb accés a poder és necessàriament culpable.

[Publicat a El Periódico el 3-10-15. Versión en castellano.]

El dia després

Bé, no és el dia després, però ja m'enteneu. Aquesta ha sigut una setmana d'anàlisis i interpretacions. Tots hem dit la nostra, en un fòrum o un altre, i hi ha tantes opinions sobre el 27S i el futur procés com opinadors. Resumeixo aquí un parell d'intervencions breus meves sobre el tema. La primera, a la revista Esguard, sobre com s'ha llegit el resultat a l'exterior:

La segona és una sèrie de twits que vaig fer sobre l'escàndol del vot exterior, que sí, és un escàndol, però no és la tupinada de 80.000 o fins i tot 200.000 vots que molts denunciaven a les xarxes i als dirais. Aquesta és la meva reacció al que veia com una exageració demagògica:

1. Hi ha massa mite amb el vot exterior. La realitat és que només un 10% demana els papers. Abstenció per deixadesa [?]

2. D'acord que el sistema és complicat, però si es fa amb temps t'arriben els papers. Una altra cosa és vots que es perden.

3. Cal saber quants són, perquè n'hi ha uns quants, però ni molt menys arribaran a 80.000. Poca tupinada, impacte real?

4. Siguem objectius i no busquem excuses on no n'hi ha. El sistema és absurd i obsolet, però l'impacte no és tan gran 

5. S'ha fet joc brut en aquestes eleccions però no siguem demagògics. No s'ha impedit votar a 200.000 exiliats: només se'ls ha posat [molt] difícil

6. Acabo: un recompte (parcial, clar) de només 164 casos. No n'hi hauria d'haver cap, d'acord, però no és un allau

Ara, passats uns dies, ja tenim les dades definitives, que confirmen el que deia:

196.052 catalans a l'estranger

21.771 van demanar el vot

14.781 vots van arribar a bon port

És a dir, s'han perdut 6.990 vots, sigui perquè les paperetes han arribat tard o perquè els vots s'han extraviat pel camí (com va passar a Roma). És intolerable, antidemocràtic i inconcebible que tants ciutadans no puguin exercir el seu dret a votar (i ho seria ni que fos tan sols un), encara que l'impacte real en els resultats finals sigui nul. Però hauríem de veure els números a les properes eleccions estatals, perquè no crec que es desviïn gaire d'aquests: el problema és el sistema, que està mal parit, no un complot contra els catalans (tot i que mai s'ha de descartar una possible "vaga de zel" d'alguns funcionaris de les ambaixades, esclar). Una altra prova és que en unes eleccions on vota el 77% només un 10% dels exiliats vulgui exercir el seu dret a vot. Això passa perquè votar fora és molt complicat i requereix massa temps i planificació, cosa que desanima molta gent. Si ens volem consolar, pensem que països com Grècia no tenen ni tan sols un sistema de vot per correu...

Una dada més: 9.410 (64%) van votar JxS o CUP, cosa que confirma que el sentiment independentista és més alt entre exiliats, com deia l'altre dia. 

Acabo amb un parell de manifests que vaig signar abans de les eleccions en suport de JxS, que crec que era l'opció que millor sintetitzava el meu punt de vista sobre el que calia per seguir endavant: una proposta transversal i unida per donar un missatge clar. N'hi ha una com escriptor i l'altra com metge. Si tinc temps, ja parlaré en una altra ocasió de com veig el futur de tot plegat.

Eclipsi

Estem a dos dies d'un eclipsi de lluna, però podríem dir que aquestes dues darreres setmana s'han eclipsat moltes altres coses. A alguns se'ls ha eclipsat el seny. Altres han intentat eclipsar la veritat. N'hi ha que han eclipsat tothom a cops de ridícul. I els de més enllà han quedat eclipsats per la seva pròpia estupidesa. Podria citar més exemples, és un no parar. A mi que no m'agrada la política, confesso que aquest cop estic gaudint del xou amb la boca oberta i un pot de crispetes al costat. I amb el cor en un puny, perquè malgrat l'espectacle lamentable que hem hagut d'aguantar (i encara queden 48 hores!), ens hi juguem molt, diumenge. 

Espero que el màxim de gent voti, perquè està clar que aquestes eleccions són prou especials per no quedar-se callat. M'agradaria que el 28S estiguéssim iniciant un procés de canvi, que pot ser molt complicat de dur a terme satisfactòriament, però que val la pena que s'intenti amb totes les forces i intel·ligència possibles. Guanyi qui guanyi, el panorama serà molt diferent després de les eleccions. Confiem que per a bé. Si més no, tots nosaltres podrem explicar als nostres néts que vam viure un moment històric.

Fer sentir la teva veu

He viscut un altre onze de setembre (i ja en són setze) a través d’Internet. És el problema de formar part de la Diàspora: costa participar en les dates importants. Els vídeos i les fotos et fan sentir una mica més proper, per sort, però no és el mateix. Sobretot els darrers quatre anys, amb aquestes celebracions massives, visualment espectaculars i impecablement organitzades. A part de servir per mantenir la motivació ben viva, que el procés és llarg i el suflé no es pot desinflar, sempre he cregut que el principal actiu de les manifestacions és la visibilitat que ens dóna arreu del món. Quan vaig arribar a Anglaterra el 2008, la majoria de gent sabia situar Catalunya al mapa (a diferència del que em passava quan vivia a Nova York, on l’única marca reconeguda era Barcelona), però poca cosa més. Ara, dir que ets català desencadena immediatament una conversa plena de curiositat sobre el fet diferencial i el futur del país. La sortida al carrer del sobiranisme ha provocat una impagable campanya de difusió, amplificada per l’interès mediàtic. I no tan sols a Europa: aquest estiu, en un congrés, una parella de científics australians em van demostrar que estaven perfectament al dia de la situació política catalana quan els vaig explicar d’on venia. Totalment impensable cinc anys enrere.

El suport internacional serà clau en el procés d’independència, i és impossible que et recolzin quan arribi el moment si no saben ni qui ets. En aquest sentit, la cadena, la V i la Via Lliure han complert de sobres la seva missió. Només em sap greu haver-ne sigut un simple espectador. Contribuir-hi deu tenir l’efecte euforitzant de fer-te sentir part d’un moviment transversal, revolucionari i imparable. Però les revolucions avui en dia les fem a les urnes, i aquí sí que hi podem participar tots (els majors d’edat, almenys), independentment d’on hàgim anat a parar. En teoria. En el moment d’escriure aquestes línies, la documentació necessària per votar per correu encara no ha arribat als qui l’hem sol•licitada, ni aquí ni a cap altre país, pel que sento. I el temps va passant. 

És difícil entendre per què està tan mal organitzat el vot a l’estranger. Disposem la tecnologia per enviar tota mena d’informació a qualsevol racó del planeta en menys d’un segon però a l’hora de posar una papereta a l’urna encara hem de confiar (dues vegades) en el rústic sistema postal de tota la vida i en la bona voluntat d’una sèrie de funcionaris. Si això afectés només les eleccions autonòmiques podríem postular una deixadesa voluntària, però veient que el caos es repeteix cada vegada sense que ningú pensi en implementar una alternativa raonable, hem de concloure que al govern espanyol li importa bastant poc saber què pensen els seus súbdits que viuen fora. No sé si a altres bandes és igual de caòtic.

En el cas del 27S encara és més obvi que no hi ha cap voluntat de facilitar-nos les coses. Un dels motius, si volem pensar malament, podria ser que les estadístiques mostren que el vot emigrant sol ser independentista. No quadra gaire amb aquella màxima absurda que diu que el nacionalisme es cura viatjant (que normalment esgrimeixen nacionalistes que han viatjat poc), i els motius són obvis: allunyar-te de les arrels fa que te n’adonis que en tenies. Aquest deu ser el nostre pecat, el que ens condemna a la dificultat de fer sentir la nostra veu en els moments clau. Com si no fos prou difícil ser lluny de casa, a sobre no volen ni escoltar-nos.

Suposant que tinguem sort i ens envïn tots els papers (ja us vaig explicar que el darrer cop no va ser així), posar un sobre a una bústia no és com dipositar una papereta a una urna: no tens cap garantia que arribarà al seu destí. La cadena és llarga i el vot es pot “encallar” a molts racons. Així doncs, no ens queda més remei que ser pacients i optimistes: els documents arribaran a temps, el vot no es perdrà pels laberints dels serveis de correus i entre tots decidirem quin ha de ser el nostre futur. Que la realitat no ens espatlli el somni.

[Publicat a la revista Esguard, 16/9/15]

Actualització: al final els papers han arribat a temps, un dia abans que es publiqués l'article (vegeu la foto que encapçala aquesta entrada). I aquests cop tinc totes les paperetes, des de la CUP al Partido Animalista! No m'ho puc creure. Ja he ficat la papereta escollida al sobre (vegeu aquí sota), així que quan el porti avui a correus ja hauré votat. Em puc desconnectar de la campanya: cap numeret d'última hora em pot fer canviar d'opinió!

Fem via

Un altre cop em perdré els actes de la Diada (és el problema de pertànyer a la diàspora), però envio el meu suport virtual a tots els qui anireu avui a omplir la Meridiana. Mentrestant, jo tindré ben present un grapat de coses que commemorem en aquest dia tan especial.

Què votem quan anem a votar

S'acosten unes eleccions que probablement definiran el futur del país més enllà dels quatre anys que habitualment duren els cicles polítics. És normal, doncs, que els votants estiguem meditant amb especial cura quina opció ens convé més, a la vegada que els candidats estan redoblant els esforços per fer arribar el seu missatge al màxim de gent. Però hem de ser conscients que la democràcia és més que això, ciutadans majors d'edat escollint el programa que més ens abelleix d'entre tots els que ens presenten. Hi ha factors que fan que no es tracti simplement d'una tria basada en el lliure albir i que, per tant, podrien distorsionar els principis bàsics de la democràcia. El problema és que quan els grecs van dissenyar aquest sistema de govern fa uns quants mil·lennis no van tenir en compte un petit detall: la biologia.

Els humans creiem que prenem decisions d'una manera lliure, però en realitat l'inconscient hi juga un paper decisiu. En el cas que ens ocupa, hi ha estudis que demostren que una sèrie d'estímuls subliminals, la majoria relacionats amb les aparences, poden decantar una decisió política. S'ha comprovat, per exemple, que la imatge pot aconseguir més vots que el currículum. Un article que va causar rebombori, publicat a la revista Science el 2004, demostra que predim sense adonar-nos-en la competència d'un candidat basant-nos tan sols en la cara que té, no en la seva experiència, i que aquesta valoració la fem ràpidament durant el primer segon que estem exposats a la imatge del polític. És més: van veure que això havia influït de forma important en els vots de les eleccions americanes recents. Les primeres impressions compten més del que ens pensem.

Hi ha un altre paràmetre que també hi juga un paper clau: la veu. Fa temps que se sap que tendim a votar els polítics amb la veu més profunda, siguin homes o dones. A principis d'agost, un article publicat a la revista PLOS One ho confirmava: abaixant mecànicament la freqüència de la veu, els científics aconseguien que més voluntaris escollissin un candidat en unes eleccions simulades. Proposen que una de les raons seria que relacionem automàticament el timbre baix amb el fet de ser més forts, més capaços i fins i tot més honestos. Té una part de lògica: la gravetat vocal és un senyal que es correspon a tenir nivells més alts de testosterona, l'hormona que es relaciona amb la musculatura i l'agressivitat. Naturalment, les qualitats de força física tenen una utilitat mínima en l'arena política actual, però el nostre inconscient les considera importants en el lideratge perquè encara es regeix pels principis que funcionaven quan vivíem en cavernes. En aquella època, seguir algú que pogués obrir la closca d'un cop de pal al cap de la tribu veïna era bastant convenient. Avui dia potser ens convindria més fixar-nos en altres habilitats, però la realitat és que ens costa desconnectar aquests instints.

Els polítics ho saben, tot això, ja sigui per experiència directa o per haver llegit aquests articles. Només tenint en compte els elements biològics es pot entendre com algú amb un discurs tan nefast com Donald Trump hagi pogut ar­ribar tan lluny en la cursa per la ­Casa Blanca, posem per cas. Les ­qualitats de mascle alfa i la veu greu fan molt més per les seves possibilitats d'èxit que no pas el programa que defensa, que no hauria de seduir un conservador amb dos dits de front. I a casa nostra, la biologia també ens ajuda a explicar per què cada cop hi ha més candidats físicament agraciats al capdavant de les llistes. Mai no havíem tingut uns cartells electorals amb tants homes i dones que no desentonarien en un càsting per a una telesèrie de sobretaula. No dubto que hagin estat escollits pels seus partits per les seves capacitats polítiques, com tampoc dubto que el seu aspecte s'ha tingut molt en compte. Seria estúpid no fer-ho.

Quan d'aquí unes setmanes es publiquin els resultats de les votacions, el que veurem no serà només un recompte d'independentistes i unionistes, o de conservadors i liberals, segons l'eix que usem per fer els barems. Serà també una instantània de quina formació ha sabut trobar la persona que ha aconseguit apel·lar millor als impulsos bàsics. Perquè l'inevitable component biològic que determina les nostres decisions segur que jugarà un paper més important del que voldríem a l'hora de decidir què votem realment quan posem la papereta a l'urna. Siguem conscients d'això i evitem escollir els nostres líders per la cara bonica o per la veu més que no per la seva potencial ­destresa a l'hora de governar-nos, encara que això vulgui dir no escoltar els nostres instints. Sens dubte els resultats seran molt millors.

[Publicat a El Periódico, 5 de setembre, 2015. Versión en castellano.]

Comencem el curs...

S'ha acabat oficialment l'estiu i tornem a posar-nos en marxa. D'aquí uns dies us parlaré dels dos llibres que publicaré aquesta temporada de tardor, els primers d'una sèrie juvenil que estic fent amb el Lluís Llort i el Sergi Càmara. Però de moment, començo amb un petit recull d'algunes coses que han aparegut aquests dies de poca activitat.

A l'ARA vaig parlar fa poc del misteri dels càncers infantils, i la relació que poden tenir amb les guarderies i els infeccions. Les aparicions mediàtiques d'estiu es completen amb dues intervencions a Catalunya Ràdio: una entrevista que em va fer l'Àdam Martín, i una breu col·laboració a El Matí per parlar amb la Sílvia Comet (minut 10:30) de Sherlock, la sèrie de la BBC, de la qual sóc fan declarat.

I en l'apartat de crítiques, l'Edgar valorava Hipnofòbia, la jomateixa parlava del meu últim llibre, la novel·la juvenil El secret de la banya embruixada (i de Punts de fuga, el recull on s'ha publicat el meu darrer conte), que rebia la puntuació màxima a la crítica del Faristol i també sortia molt ben parat al Fantastik, i el XeXu rescatava el meu únic llibre de contes (un recull prehistòric, com aquell qui diu!).

El problema de les vacunes

Per diversos motius, darrerament se sent parlar molt de vacunes. La setmana passada es rebia amb alegria la notícia que, per fi, estem a punt de tenir-ne una contra la malària, una malaltia que mata prop de tres quarts de milió de persones a l'any. Es diu Mosquirix (abans es coneixia com a RTS,S) i l'impacte que pot tenir en països de l'Àfrica subsahariana, on la malària té més prevalença, és fenomenal. Més o menys al mateix temps, es feia públic a la revista The Lancet un assaig clínic fet a Guinea amb la primera vacuna experimental contra l'Ebola, un exemple del que es pot aconseguir quan científics de tot el món treballen amb un objectiu comú i amb una rapidesa proporcional a la gravetat de l'epidèmia. El proper brot d'aquest virus, que mata fins al 90% dels infectats que no tinguin accés als tractaments necessaris, hauria de ser molt més fàcil de contenir.

Malgrat la mala premsa que tenen les vacunes, no he llegit gaire opinions en contra d'aquestes dues, a part dels habituals que veuen conspiracions fins i tot sota les pedres. I això que, si es vol, segur que se'ls podrien trobar pegues. Per exemple, tot i que la protecció que proporcionarà la de l'Ebola pot ser espectacular (diuen que arribaria al 100%), la de la malària té una eficàcia de només el 30%. És un percentatge que hauria fet desestimar qualsevol altra vacuna, però la necessitat és tan imperiosa que s'ha optat per tirar endavant de totes maneres. A més, s'ha desenvolupat en bona part gràcies al capital privat que ha aportat una companyia, GSK, igual que la de l'Ebola, que no hauria sigut possible sense la inversió de la Merck. Quan es comercialitzin, les farmacèutiques en trauran un profit considerable (però segurament menys que de qualsevol altre fàrmac que tinguin en cartera), i això hauria de posar ­nerviosos els qui creuen que el seu objectiu és només estafar-nos i enverinar-nos.

Segurament, la raó principal del fet que la majoria de reaccions a aquestes dues vacunes han sigut favorables és que és obvi que salvaran moltes vides. El problema d'altres de més clàssiques, com la triple vírica contra el xarampió, les galteres i la rubèola, és que no ens adonem que sumen molts anys fent-ho. Un article publicat a la revista PNAS fa un parell de mesos arribava a la conclusió que per convèncer els detractors de les vacunes és inútil demostrar científicament que són un dels millors fàrmacs que s'han inventat i que tenen un alt percentatge d'èxit i molt pocs efectes secundaris (surten guanyant de la comparació amb gairebé qualsevol medicament, fins i tot l'aspirina). La millor manera, proposen, és ensenyar-los què els pot passar als seus fills si no els vacunen. Si això és cert, és possible que el trist cas del nen d'Olot víctima de la diftèria aconsegueixi que uns quants entrin en raó.

Els motius per témer les vacunes que es donen rutinàriament als nens són irracionals, perquè no hi ha dades sòlides que els corroborin. Però a tot arreu, des de l'Àfrica fins a Europa, la gent troba excuses per justificar que vacunar és menys segur que arriscar-se a patir una malaltia greu. A Nigèria, per exemple, tot just ara sembla que estan a punt d'eliminar la poliomielitis, una malaltia pràcticament eradicada que va ressorgir amb força el 2003 quan va començar a córrer el rumor que la vacuna provocava esterilitat. I cal recordar que, pel fet que hi ha pares que fan cas a fonts d'informació equivocades, als Estats Units i la Gran Bretanya han augmentat perillosament els casos de xarampió, una malaltia que a finals del segle passat encara matava gairebé un milió de persones a l'any.

Mentrestant, cada cop que es comercialitza un nou fàrmac contra el càncer s'elogia unànimement a tots els mitjans, malgrat que normalment té un preu desorbitat, funciona només en un percentatge petit dels malalts i sovint allarga l'esperança de vida només uns mesos. La majoria de vacunes, en canvi, són relativament barates, cobreixen prop de la totalitat de la població i salven milers de vides cada any. Costa entendre que, amb aquest currículum, continuïn sent el dolent de la pel·lícula.

Potser a part d'investigar per obtenir millors vacunes el que caldria és que s'invertís una part del pressupost a contractar un bon equip de relacions públiques que netegés la seva imatge. Ho vaig dir un cop en una conferència i, per desgràcia, és una màxima que segueix vigent: la pitjor vacuna del món és la que la gent no es vol posar. Si no aconseguim generar confiança, els avenços que es fan als laboratoris no serviran de res. Aquest és un dels reptes principals que ens espera en els propers anys si volem estalviar-nos morts innecessàries per infeccions que es podrien evitar fàcilment.

[Publicat a El Periódico, 8/8/15]