[No sé si el que us explicaré avui us interessarà gaire, però de totes maneres volia deixar constància d'algunes parts del procés creatiu que normalment el lector no veu, per si de cas algú sent curiositat per saber què ens passa als escriptors pel cap quan treballem i perquè vegeu que sempre ho compliquem tot més del que fa falta...]
Seguint el meu mètode habitual, quan em vaig posar a treballar en El joc de Déu vaig escrirue les primeres deu planes i a continuació el capítol final. Després vaig atacar la part del mig. Tenia molt clar d'on a on havia d'anar la història, i també el recorregut que havia de fer entre els dos punts, tot i que aquí volia donar-me una mica més de flexibilitat. De fet, tenia la novel·la tan ben pensada que vaig batre el meu rècord de velocitat (en contra de les aparences, sóc un novelista molt lent) i en qüestió de cinc mesos ja la tenia enllestida. Després em vaig passar tres anys repassant-la, és clar, tal i com mana el meu cànon.
A part de fer un producte que pugués interessar al lector potencial, el principal repte d'El joc de Déu era formal: les escenes havien de ser breus i saltar d'una línia argumental a l'altra constantment. Per acompanyar aquest joc estilístic, les frases havien de ser també curtes i sense ornaments innecessaris, com la mateixa història. I tot plegat havia de funcionar sense que el lector es perdés o notés que no s'hi implicava prou. Per què, em direu, un escriptor es fica tot sol en aquests embolics? Primera perquè és divertit. Part de la gràcia d'escriure és superar reptes i aprendre noves coses, tal com ho veig jo. Que cada novel·la sigui inesperada, pel qui la fa i pel qui la llegeix. Sempre intento que hi hagi alguna cosa una mica "diferent" en el que escric, que no sigui exactament el que t'esperes. El segon motiu és que El joc de Déu forma part d'un Cicle d'experimentació que m'ha anat molt bé per provar trucs nous que he acabat incorporant al meu estil. Jo l'anomeno el Cicle del Control, perquè el tema principal és com es poden manipular les persones i les masses, un concepte crec que molt vigent i que a mi sempre m'ha fascinat.
La primera novel·la del Cicle va ser El rei del món. La segona és El joc de Déu. Les dues expliquen la mateixa història (una dona dirigint un home des de l'ombra i, de retruc, tothom qui se li posi davant) des de punts de vista i gèneres molt diferents (un drama violent la primera i una comèdia negra amb tocs fantàstics la segona). Els personatges són els mateixos: la dona ambiciosa i llesta, l'home que es troba ficat en una història que el sobrepassa i un tercer element, estrany i estranger, que s'ho mira des de fora. Aconseguir dos llibres gairebé oposats partint d'elements similars era un altre dels reptes. Com escriure dues cançons amb els mateixos canvis d'acords i que no s'assemblin. El Cicle el tancarà (per ara) una tercera peça, que ja he acabat, on l'estructura de personatges és una mica diferent. Aquí l'enfocament és el d'una història clàssica de por i els reptes són uns altres. Però d'això ja en parlarem quan arribi el moment.
Aquest Cicle és també el meu Time out (el disc on el Dave Brubeck Quartet es va dedicar a fer experiments amb el tempo): a cada novel·la he provat un ritme diferent, en principi aliè al gènere. El rei del món té ritme cinematogràfic. El joc de Déu de zapping televisiu (tot i que una lectora m'ha dit que ella el veia més de novel·la gràfica). La tercera de la sèrie és un hibrid en la frontera entre el conte i la novel·la, amb escenes més aviat teatrals entre mig. Ho deia en una entrevista l'altre dia: estic convençut que la novel·la del segle XXI ha d'incorporar elements d'altres mitjans, sobretot els audiovisuals, que són els canals per on arriba la majoria de contingut cultural al públic. El ritme, per exemple. Vivim en un món on el consum cultural és ràpid i fragmentat. No podem adreçar-nos a un lector com si fos del segle XIX; no podem ignorar que estem immersos en uns estímuls culturals molt diferents. O sigui, no podem seguir escrivint com ho fèiem el segle passat.
No estic dient que la literatura contemporània hagi d'imitar el cine o la televisió. Al contrari: ha de trobar el seu propi racó diferenciat, sinó perdrà la batalla per l'audiència. Però el que no pot fer és ignorar la resta d'opcions culturals a les quals té accés el consumidor. Si no escrivim novel·les per a l'home del nostre segle, acabarem alienant la poca clientela que tenim. Per àixò jo crec fermament en la línia argumental que avança amb un ritme propi dels nostres temps. Això no vol dir tampoc que a partir d'ara hem d'escriure històries d'acció sense parar-nos a treballar les relacions interpersonals i fer créixer els personatges. El ritme d'un llibre pot ser accelerat sense que estigui passant res especial. I això et dóna temps de sobres per treballar els personatges. Jo he intentat donar-lis prou tridimensionalitat com per a què evolucionin i canvien al llarg de les planes, com en qualsevol novel·la realista.
I seguint aquest sintetisme, també crec que l'escriptor no ha de malgastar energies descrivint coses innecessàries: un dels factors que diferencia la literatura de les arts audiovisuals és que el lector participa en el procés creatiu, perquè ha de fer anar molt més la imaginació. L'escriptor ha de deixar espai per a què el lector imagini, per això no l'hi ha de donar tot mastegat com si estigués davant d'una imatge.
Tot això que dic ni és nou ni m'ho he inventat jo. Els americans fa temps que ho fan, d'una manera o una altra i amb més o menys intensitat (des de DeLillo, Vonnegut i McCarthy a, sobretot, Palahniuk, Ellis, Lethem, Chabon i la resta de la nova fornada...). A casa nostra hi ha menys exemples, potser perquè encara estem encallats en unes temàtiques i unes estructures molt enganxades al que es feia durant la segona meitat del segle XX. No passa res: mentre hi hagi lectors interessats és lícit i necessari que s'escriguin aquesta mena de llibres. Però també hi ha d'haver algú que es posi el salacot i anar a explorar regions desconegudes. No estic proposant res radical: la literatura ha anat avançant al llarg de la història precisament gràcies a una sèrie d'escriptors que ha volgut anar més enllà dels esquemes habituals que feien servir la resta i han intentat ser contemporanis amb el món que els envoltava. Sinó encara estaríem escrivint tragèdies gregues. L'estrany seria que al segle XXI no estiguéssim fent el mateix.
I paro perquè m'he allargat més del que tenia previst. Amb aquest apunt tanco el tema d'El joc de Déu, com havia promès, i cobreixo les meves necessitats de teoritzar de tant en tant sobre la feina que faig. Gràcies per la vostra antenció (els qui heu arribat fins aquí!).
