Parlem doncs avui de Raimón Esplugafreda. La història és una mica llarga, espero no perdre-us pel camí, perquè el final val la pena...
Tenia onze o dotze anys i havia descobert ja que m'ho passava més bé llegint que jugant a futbol. Moltes hores lliures acabava a la biblioteca de l'escola, molt ben assortida, i que comptava a més amb una terrasseta assolellada. Un lloc fabulós per perdre's dins un llibre. Fins i tot em vaig apuntar com a voluntari a no sé quina activitat relacionada amb la biblioteca com a excusa per poder-hi anar més sovint i gaudir de més hores de lectura. Aquesta idea també la va tenir una companya de la meva classe, que semblava tant interessada pels llibres com jo, i junts passàvem hores asseguts al sol en silenci devorant planes àvidament.
Per acabar de situar-nos, hem de tenir present que era la primera meitat dels vuitanta. Als qui se'ns començaven a despertar les hormones no teníem ni les pel·lis del divendres a la nit del Canal Plus ni la internet, les fonts inesgotables de saviesa sexual i cossos nus de les generacions posteriors a nosaltres. Ni tan sols hi havia pràcticament topless a les platges. Si algú aconseguia robar-li d'estranquis un Interviu al seu pare, es convertia en un tresor preciat que passava de mà en mà entre crits ofegats d'admiració. Un parell de pits era la imatge més poderosa que podíem conjurar amb tots els esforços de la nostra imaginació.
En aquest context, un dia arreplego un llibre acabat d'arribar amb un títol que em crida l'atenció: Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimón Esplugafreda. Començo a llegir-lo i m'atrapa de seguida la història de misteri. Jo estava en aquells moments molt ficat en els clàssics (els hobbits de Tolkien, l'Arthur Gordon Pym de Poe, el Lau de Carles Soldevila, Frankenstein...) i allò em va semblar com una versió més real i contemporània del llibre d'aventures. El millor estava per arribar.
En un moment donat, i sense esperar-m'ho, em topo amb una escena pujada de to, amb petons i fins i tot un cert grau de nuesa que em va fer enrojolir. Era el primer cop que veia una cosa així en un llibre. Em vaig quedar una mica atabalat. Això es podia fer? Era com si de cop i volta algú hagués aixecat el teló. Fins ara els meus móns imaginaris estaven poblats per elfs i criatures assexuades amb més ganes d'explorar el desconegut que d'aparellar-se. S'obria un univers de noves possibilitats davant meu: acabava de perdre la meva innocència com a lector.
Immediatament vaig voler compartir el descobriment amb la meva companya d'exili bibliotecari. Sense cap segona intenció, és clar: sabia que ella ho apreciaria tant com jo. I així va ser. Vam comentar i rellegir el llibre plegats un munt de cops. Ens vam sentir com si compartíssim un secret únic, com si haguéssim accedit a un coneixement prohibit. Ens vam sentir grans de cop i volta. I estic segur que això li va passar a més d'un, perquè Hem nedat es va acabar convertint en un èxit important entre la gent de la nostra edat. Fins i tot els qui no solien llegir gaire.
Quan es va publicar el següent llibre d'Esplugafreda, Potser aquesta nit a Cala Roja, ja tenia dos o tres anys més i entenia millor com funcionava el món. De totes maneres, vaig córrer a llegir-lo. La novel·la seguia un esquema similar a la primera i ja no em va impactar tant, però recordo haver reviscut en certa manera aquelles primeres sensacions. Els seus altres dos llibres, apareguts més tard, ja no els vaig arribar a llegir. El meu viatge iniciàtic s'havia completat i ha sabia volar sol. Però aquella primera aventura es va quedar gravada per sempre més a la meva memòria (fa un quart de segle i encara me'n recordo!).
I el final de la història que us havia promès? Doncs que la meva companya de classe, la lectora insaciable, s'acabaria convertint un dia en la meva dona i mare del meu fill. No puc assegurar que
Hem nedat hi tingués res a veure, però qui sap...
No va ser fins molts anys després d'aquelles sessions de biblioteca que vaig saber que Raimón Esplugafreda era un pseudònim. I no ha sigut fins que em vaig posar a remenar internet fa unes setmanes que vaig descobrir que darrera s'hi amaga un tal Jesús Bonals (el senyor de la foto), professor de matemàtiques d'institut nascut a Balsareny l'any 1943. M'agradaria felicitar-lo per haver sabut sintonitzar tan bé amb el que volíem llegir els joves de llavors. Des d'aquí, i en nom de tota una generació: gràcies, Raimón/Jesús!
