Un dels documents més cruels (i a la vegada divertits) que corren per internet aquests dies és el discurs de resignació de Sarah Palin corregit pels editors del Vanity Fair. Quins uns! No perdonen res! D'acord, s'ha d'admetre que el text té nivell de primer any d'universitat (com a molt), amb errors espectaculars, i això és una cosa que els polítics de nivell no es poden permetre. Menys encara en les ocasions importants. Quin comiat més galdós, la Palin! Però veient la fal·lera (excessiva?) amb la qual s'apliquen a destrossar cada frase un no pot evitar pensar què passaria si algun dia trepitgés sense voler l'ull de poll d'algun d'aquests puristes i els donés per desfogar-se amb alguna cosa de les meves. Més val no temptar la sort. Potser si no em presento com a vicepresident pels Republicans durant uns quants anys al final me'n lliuro.
Els escriptors hem de passar per les mans dels correctors i editors, per molt excelsos que siguem. És arrogant creure que ningú no pot ajudar-te. Al cap i a la fi, el més important és el llibre, no el teu ego, i que el lector rebi el millor producte possible. Tots treballem pel mateix.
Estic precisament ara en fase de correccions del meu darrer llibre. Tres editors han invertit ganes i energies en buscar-li pegues al manuscrit, cosa que és d'agrair, i els seus suggeriments han estat de moment molt bons. Un d'ells és un escriptor conegut pel qual jo sento un respecte i admiració immensos des de fa segles i, és clar, saber que les teves planes passaran per les seves mans et dóna una mica de, com ho diríem, por escènica. És un honor, naturalment, però també una pressió important. Quan estàs redactant no pots evitar pensar "li agradarà això a X?" Te l'imagines assegut al seu silló preferit, boli vermell a la mà, manuscrit sobre la falda, disposat a no deixar-te'n passar ni una. Glups. Quan vaig rebre el sobre amb les planes marcades no les tenia totes. Una fullejada ràpida em va tornar la calma: comparat amb la Palin, me n'havia sortit prou bé.
