Traductors

Ja he parlat altres vegades d'alguns dels personatges que  són claus en la creació d'un llibre però que solen quedar relegats a un segon pla. Per exemple els editors. Avui voldria dedicar el post una altra vegada a un que té una mica més de visibilitat: el traductor. I ho faig perquè, en un esclat d'intrusisme provocat, he tastat breument aquests dies les alegries i desventures de la professió. Primer perquè un dels meus editors em va fer la proposta deshonesta de cobrir una baixa i encarregar-me de passar de l'anglès al català una novel·la juvenil d'una d'aquestes col·leccions que darrerament s'ha posat de moda. Vaig acceptar més que res perquè em venia molt de gust enfrontar-me al repte. I l'experiència no m'ha defraudat.

Traduir vindria a ser com la feina que fa l'entintador als còmics americans. Has de resseguir i donar cos a les línies que ha fet el dibuixant, la veritable estrella, sense sortir-te del camí que t'ha traçat. Encara que vegis un error flagrant, el màxim que pots fer és dissimular-lo dins dels límits que se't permeten. La del traductor és una tasca creativa, això és indubtable, però és una mica irritant el fet de no poder deixar-te anar tant com voldries. La servitud obligada a l'autor funciona millor si aquest és un professional que pots admirar i reverenciar, perquè traduir un llibre amb el qual no combregues dificulta molt les coses. Sigui com sigui, aquesta feina t'obliga a fer malabarismes amb molts pocs mitjans, per això cada frase que et queda rodona et dona tanta satisfacció com si haguessis acabat d'escriure una novel·la sencera.

Em vaig treure una mica l'espina amb el següent encàrrec, que em va caure a les mans també sense demanar-lo. Es tractava de donar un cop de mà a la traductora d'Ullals al castellà. Quan et tradueixes a tu mateix, la cosa canvia molt, perquè ja no hi ha regles. Si una frase de l'original trobes que no encaixa bé en el nou idioma, la canvies tant com faci falta: ningú millor que l'autor per dir les coses d'una altra manera sense perdre el contingut que el text tenia originalment. I no et cal demanar permís a ningú. Aquí t'ho passes molt millor i els resultats queden més bé, o sigui que tothom surt guanyant. Els autors haurien de traduir-se ells mateixos sempre que fos possible. L'únic problema és que tornar a reescriure una novel·la que ja havies donat per enllestida no deixa de tenir un deix sisífic. No sempre ve de gust.

La qüestió és que haver estat treballant aquests mesos al servei d'un altre escriptor m'ha fet venir moltes ganes de tornar a escriure ficció sense més plantilles que el full en blanc i les 28 lletres de l'alfabet. Quan tingui un forat a l'agenda (ara toca divulgació) m'hi torno a posar.