Una història que em va explicar l'altra dia una amiga, immigrant recent com jo i encara poc coneixedora dels costums britànics. Era migdia, fa uns mesos, i estava comprant en un d'aquests supermercats gegantins que semblen hangars d'un aeroport. No hi havia massa gent (era entre setmana), i la cua a la caixa avançava a bon pas. La meva amiga matava el temps teclejant en el seu iPhone, distreta enviant algun missatge.
De sobte, silenci absolut. Desapareixen fins i tot el fil musical i els molestos bips dels articles quan són escanejats. Ella aixeca el cap, sorpresa, i s'adona que tothom s'ha quedat quiet. Com estàtues, tots glaçats. Una gota de suor comença a regalimar-li per la templa. Empassa saliva i mira a banda i banda, buscant amb poques esperances la càmera indiscreta. El següent que pensa: s'han convertit en zombis. Un acte reflex. Sap que no és possible, aquestes coses no passen fora de les pantalles, però no pot treure's de sobre el mal presentiment. Algun aparell emet microones malèfiques que només afecten els nadius, que en qualsevol moment es posaran a caminar a la recerca de cervells frescs com el seu. El problema és que ha vist massa pel·lícules de sèrie B (no és estricament culpa seva: el seu marit n'és afeccionat i un amor conjugal potser una mica malantès evita que s'aixequi del sofà quan al DVD hi ha el següent fascicle de les obres completes del Romero).
La imatge de Day of the dead, versió Tesco de les Midlands, només li dura uns segons dins el cap (suficient per causar-li una taquicàrdia que tardarà una estona en diluir-se). Acte seguit, decideix atacar el problema frontalment. Es dirigeix al zombi que té davant, un jubilat amb la mirada perduda a l'infint, i li pregunta què dimonis passa. L'home se la mira amb cara de reprovació i la fa callar amb un xxt poc sonor. Com que ella ha aixecat la cella, entre incrèdula i ofesa pel que interpreta com un gest maleducat, l'home es veu obligat a afegir una explicació: el que és relament irrespectuós és parlar durant el minut de silenci en memòria dels herois caiguts en les guerres.
Ho havien anunciat pels altaveus però s'ho havia perdut: tot el país s'aturaria a les dotze en punt per complir el ritual del Remembrance day. La meva amiga es va disculpar, avergonyida, i es va prometre no tornar a quedar-se mai més a veure un dels festivals zombis del seu marit. La imaginació a vegades pot jugar-te males passades.
18 comentaris:
hehehehe... molt bo! :)
Em pensava que es tractava d'aquests que queden a un lloc i comencen a ballar, a cantar, a paralitzar-se... I si, són dels darrers però organitzats per l'Estat!
Duien rosselles a la solapa?
Una cosa curiosa d'anglesos i escocessos són els memorials que tots els pobles, per petits i perduts que siguin, tenen als seus caiguts.
que bo! jo em pensava que era una càmera oculta d'algun programa escombraria, però la veritat es molt bona!
Estava amb en Galderich: esperava un final en forma de lipdub, flashmob o smashingpumpkin (ja no sé ben bé què és cada cosa).
Jo també hauria pensat abans en un flashmob que en una pel·lícula de zombies. Per això no m'agraden ni els morts vivents ni les estàtues humanes.
Quina sort que no miro pel·lícules d'aquestes, m'estalvio una pasta en tònics cordials .)
quin ensurt! això és la mena de coses que ens passen als despistats...
Ostres! Quina relliscada! Veure pel·lícules d'aquest tipus pot tenir conseqüències. Potser per això ja no en miro!
quina despistada! molt bon la història!
Una prova que s'ha d'estar sempre al cas de tot i no es pot anar distret per la vida.
I ara que parlo de distrets... gràcies per l'avís, no tenia ni idea d'allò del blog del dia al 3cat24. :-D
Com que sóc més de youtube que de pel·lícules de zombies, jo també, com alguns dels comentaris, també preveia un ball improvisat de tots els clients del Tesco!
També és casualitat que li passés a un Súper, segur que si li hagués passat en una biblioteca, no se'n hauria ni adonat!
M'identifico amb ella...en la seva situació, jo hauria pensat el mateix :-)
per fondre's de vergonya. . . .
Son aquestes petites coses les que fan que mai arribis a ser un d'ells, en un país aliè. De vegades ni tan sols després de generacions.
Com sou, eh? Molt més moderns que la meva amiga (que potser ni deu saber què és un flashmob). Heu de veure més pel·lis del Romero, de veritat.
Josep, tu sí que en saps: el secret estava en les roselles.
La meva maleta, un minut de silenci en una biblioteca deu ser la cosa més inúitil del món!
Brian, ja tens raó, tot i que a NY, després de 9 anys, tots aquests "tics" ja els teníem apresos. Com que allò és una ciutat d'emigrants és més fàcil adaptar-s'hi.
jo ni idea, hagués fet el mateix, no em sona res d'això!!!
Caram aquests anglesos! No sabia que fessin això. Aquí a França, va ser festiu, però que jo sàpiga res de minut de silenci...
Salutacions cordials, franco-anglosaxones! ;)
Publica un comentari a l'entrada