Dilluns musical: esqueixada al menú.

Quin nom tan espantós per a un grup: Esqueixada Sniff. Però és que els he redescubert a partir de l'excel·lent documental de TV3 sobre el rock laietà i la música que feien realment val la pena. Vaig topar amb l'ona laietana a mitjan anys 90, quan PDI va comprar el fons de Edigsa i va començar a reeditar-lo. En aquella època jo estava molt ficat en tot això del rock simfònic, i poder escoltar per fi aquests discs mítics dels quals només havia sentit parlar (alguna vegada n'havia tingut algun a les mans a una fira del disc, però els preus eren astronòmics) va ser tota una experiència. Darrerament Picap n'ha reeditat alguns més i les noves generacions ja poden reviure els temps gloriosos del jazz-rock barceloní (i jo he pogut completar la meva col·lecció). Va ser un moviment musical molt espectacular, breu i intens, amb una colla de músics molt competents, alguns d'ells clàssics que després hem anat trobant en altres àmbits de la música. Segur que la majoria de vosaltres no n'ha sentit res. Esqueixada Sniff potser no van ser els millors, però aquesta Laura, del disc Ocells, és molt representativa de la part més soft de tot aquell so.