Què fem amb la universitat?

Vivim temps difícils, de retallades inevitables i de decisions que a ningú li agrada haver de prendre. En aquest context, l'educació superior és una víctima propiciatòria que per desgràcia no es pot acollir a l'estatus d'essencial que tenen àrees com la sanitat o l'ensenyament bàsic (i que, malgrat tot, tampoc les converteix en intocables). Si considerem que les matrícules no cobreixen ni el 10% del cost real d'un títol, la trista realitat és que les universitats públiques acaben generant una despesa que un Estat empobrit avui dia no es pot permetre. Això ens està portant a un canvi de paradigma a tot Europa que pot tenir conseqüències imprevisibles.

En un món ideal on els pressupostos fossin inesgotables, ningú no discutiria que l'accés a la universitat fos universal i gratuït. Però això és pràcticament impossible en la situació actual. Una sortida fàcil és disminuir els ajuts i deixar la universitat per a qui se la pugui pagar. Això ens acostaria cap al model dels Estats Units, on les possibilitats econòmiques dels estudiants són les que determinen l'accés a les millors institucions docents. Però el perill de reconvertir les universitats en empreses, que és el que acaba passant quan s'hi redueix progressivament la implicació estatal, és que transforma els alumnes en consumidors. A Anglaterra, on les universitats són concertades, la reducció del finançament públic s'ha compensat permetent que les matrícules pugessin de forma considerable. I en alguns llocs ja s'estan trobant que els «clients» ara exigeixen un rendiment proporcional a la seva inversió. Els títols corren el perill de deixar de ser testimonis d'un nivell avançat de coneixement per convertir-se en uns serveis que s'adquireixen a canvi d'una quota, sense voler-hi dedicar massa més esforç.

La política de portes obertes que ens duu a pressuposar que tothom té el dret d'intentar graduar-se en una universitat, independentment de les seves habilitats, és sens dubte més justa. Però també té inconvenients: la massificació acaba comportant una devaluació de les acreditacions i un cost immens que l'Estat no recuperarà, un problema exemplificat pels milers de llicenciats que no faran mai cap feina relacionada amb el que han estudiat. Potser seria més productiu concentrar els pocs mitjans de què es disposa i convertir la tasca de l'estudiant en una professió com qualsevol altra: que la practiquessin els més destres i que, idealment, fos remunerada, perquè així es dugués a terme sense haver de patir per com es posa un plat a taula o un sostre sobre el cap.

És per això que el ministre Wert s'equivoca intentant estalviar amb els diners que es destinen a les beques. Sembla més lògic fer el contrari. A Anglaterra, per exemple, les universitats han augmentat considerablement el nombre d'ajuts que donen. Això, combinat amb un sistema raonable de préstecs, ha fet que la pujada de matrícules no hagi significat una baixada important en el nombre d'inscripcions. I és que la millor manera de treure un país de la misèria intel·lectual és assegurar-se que els recursos disponibles arriben als que tenen més possibilitats d'aprofitar-los. Elevar les matrícules pot ser un mal menor, sempre que les beques s'incrementin a la vegada per assegurar-nos que les persones capacitades no es veuen privades de desenvolupar el seu potencial per una raó tan absurda com l'econòmica. Aquests són els cervells que cal protegir i finançar, no marginar.

Si no prioritzem l'excel·lència, les universitats corren el risc de convertir-se en empreses dispensadores de títols per a les elits econòmiques, un sistema que perpetuaria els abismes entre classes socials, o bé en aparcaments massius per a joves que allarguen el moment inevitable d'entrar en un mercat laboral incert a canvi de drenar els fons de l'Estat. Perquè els títols universitaris recuperin el seu valor cal que tornin a ser certificats que indiquin que s'han superat satisfactòriament uns reptes intel·lectuals, no que els teus pares tenen prou diners per pagar les factures. Han de ser una prova de motivació, no que no tenies res millor a fer amb la teva vida durant aquells tres o quatre anys.

Les universitats són una peça clau del teixit social d'un país i s'han de cuidar. Són incubadores de talent i uns dels principals generadors de coneixements. Molts nodes de recerca s'organitzen al seu voltant, i aporten una gran part dels continguts científics que tant els estudiants com la població general necessiten. Ens han d'ajudar a seleccionar les ments més capacitades per dur a terme unes tasques essencials perquè una societat avanci. És una tria que cal fer amb cura i sense malbaratar recursos si volem que un país pugui arribar tan lluny com li sigui possible. 

[Publciat a El Periódico, 13/07/13]