Les dones i els nens primers?

Aquest planeta disposa d’un autèntic tresor biològic, organismes tremendament diversos, capaços de sobreviure en condicions extremes, d’una complexitat física esculpida per mil·lennis de selecció natural i dotats d’uns engranatges microscòpics que funcionen amb una exactitud que desafia la lògica. Però potser el que em fascina més de la vida terrestre, i perdoneu-me per ser tan antropocèntric, és la riquesa cultural de les tribus humanes.

El que aquests fràgils bípedes de cervells hiperactius hem arribat a construir a cops d’imaginació i ingenuïtat rivalitza sense problemes amb la sorprenent orfebreria aleatòria de l’evolució. Una gran part de l’encant de la cultura és no ser homogènia. El percentatge de la nostra humanitat que heretem a través dels gens té un full de ruta molt clar i, tot i que aparentment no ho sembli, varia només dins d’un petit marge, ben definit. Però totes les altres coses, que adquirim de l’entorn a partir del primer alè, tenen una flexibilitat majúscula i poques normes que sigui necessari respectar. És per això que la diàspora humana pels sis continents ha generat un enorme catàleg de cultures, amb alguns trets comuns, certament, però també amb diferències força substancials.

A alguns els agradaria poder escombrar aquesta diversitat per simplificar el que defineix els humans, i s’esforcen a destruir les cultures menys voluminoses en nom dels suposats avantatges de la globalització. Sovint, són els mateixos que troben excessiva la varietat del nostre ADN i ens voldrien tots tallats per un patró genètic similar. Veurem qui guanya la picabaralla entre les tendències naturals i l’estupidesa, que és una batalla que es preveu llarga.

Mentrestant, haurem de bregar amb l’efecte col·lateral de la diversitat: la dificultat de posar-nos d’acord. Per exemple, a l’hora de definir normes que es puguin aplicar de manera universal. És evident que resulta extremadament difícil adoptar un codi moral amb què tots ens puguem sentir còmodes. Un debat recent en aquest camp l’ha propiciat la necessitat de programar els futurs cotxes intel·ligents, que pot ser que en algun moment es trobin en la conjuntura d’haver de determinar si atropellen un vianant o ho l’esquiven posant en risc els passatgers.

Quan els humans hem de prendre decisions d’aquest tipus, no tenim temps de processar totes les variables, i l’instint s’acaba imposant a la raó. Però un ordinador no té aquestes limitacions: per això necessita seguir una sèrie de directrius clares.

Uns científics del MIT han fet un experiment 'online', anomenat Moral Machine, per determinar com les diferents cultures responen al dilema ètic del cotxe i veure si així podia derivar en una regulació única. Es tractava d’escollir opcions binàries molt simples. ¿És preferible que es mori un nen o un home? ¿Un home o dos homes? ¿Un home o una dona? ¿Un home o un gos? ¿Un metge o un sensesostre? ¿Un jove o un vell? ¿Una persona obesa o un esportista? ¿Un criminal o un ciutadà obedient?

Els resultats de 2,3 milions de respostes repartides per tot el món, publicades fa un parell de setmanes a 'Nature', revelen un cert codi moral bàsic transversal. Globalment, hi ha una tendència compartida a preferir salvar humans abans que animals, els més joves i com més persones millor. Però si mirem els detalls, les dades són heterogènies i demostren que les diferents cultures es divideixen en tres grans grups (etiquetats com a occidentals, orientals i meridionals), que expressen preferències divergents. Així, en les meridionals (l’Amèrica Llatina, França, nord de l’Àfrica) salvarien abans les dones, els nens i els individus de nivell social elevat. En canvi, en les orientals (Pròxim Orient) valoren més les persones d’edat avançada i els homes. I en les occidentals (on estem inclosos) compta més el nombre de persones i la joventut.

La conclusió d’aquest estudi és que ens costarà escriure les instruccions per programar els cotxes autònoms, com ens costa estar d’acord a l’hora de definir els drets humans bàsics i ens hem d’assegurar que tothom en pugui disfrutar. Cada nació i cada cultura tenen les seves línies vermelles quant a la igualtat, la llibertat de pensament i d’expressió i l’abast de la fraternitat que estan disposades a exercir. Hem d’acceptar que la varietat cultural que ens fa tan interessants és també un obstacle a l’hora de triar una estratègia que ens permeti avançar cap a un futur millor. Però això no vol dir que hàgim de donar-nos per vençuts i de deixar de lluitar perquè el mínim comú denominador sigui cada vegada més gran.

[Publicat a El Periódico, 10-11-18. Versión en castellano.]