Un nou univers sota terra

En la majoria de les històries de ciència-ficció en què apareixen extraterrestres, ja siguin escrites o en algun mig audiovisual, els alienígenes tendeixen a ser dissenyats seguint criteris antropomòrfics (semblen humans disfressats, per entendre’ns) o, a tot estirar, barregen elements de diversos animals coneguts per construir bèsties frankensteinianes que semblen sortides d’una esbojarrada sessió de patchwork biològic. Però és molt possible que quan trobem els primers organismes de fora d’aquest planeta no tinguin res a veure amb tot això, sinó que siguin simples microbis.

Al cap i a la fi, els microorganismes de la Terra són molt més abundants que tots els altres éssers vius junts, i és lògic pensar que si hi ha vida en altres racons de l’univers haurà començat també en format unicel·lular, que és el més simple, igual que aquí. Quins camins haurà seguit després, ja és més difícil d’imaginar, perquè les opcions són infinites, però almenys podem pressuposar que el punt de partida s’assemblarà al nostre. En lloc d’homenets verds, doncs, hauríem d’estar especulant sobre bacteris i virus que creuen l’espai sideral a cavall d’un cometa, que seria un escenari més realista.

Però no necessitem sortir de l’atmosfera per topar amb formes de vida que no hem vist mai abans. Sabem que només hem descobert una petita fracció dels microbis amb què compartim la Terra: a prop de nosaltres s’amaguen milions d’éssers que encara no hem aconseguit descriure i que és molt possible que mai arribem a catalogar per complet. Aquest és un fet conegut des de fa temps, però el que no esperàvem era que, a part dels microbis que habiten la superfície del planeta amb nosaltres, sota els nostres peus hi havia tot un univers microscòpic amagat que esperava a ser descobert.

Aquest ha sigut un dels regals d’aquest Nadal per als biòlegs: fa unes setmanes es van anunciar en un congrés els resultats dels últims deu anys d’investigació d’un equip de 1.200 científics de 52 països, anomenat Deep Carbon Observatory, que, entre altres coses, han estat buscant formes de vida invisibles. El truc ha sigut mirar dins de la Terra, no a sobre. Els científics han utilitzat sondes per perforar fins a cinc quilòmetres de profunditat, i allà han trobat un ecosistema vast i riquíssim que sobreviu en condicions que nosaltres consideraríem extremes: sense llum, amb molt pocs nutrients i amb altes temperatures i pressions. A partir d’aquestes observacions, han estimat que sota terra hi ha fins a 23.000 milions de tones de microorganismes, que junts pesarien centenars de vegades més que tots els humans. Alguns dels bacteris que s’han trobat sembla que han sobreviscut milers d’anys, utilitzant un metabolisme de mínims, un fet insòlit.

Una peculiaritat d’aquest complex regne biològic que acaba de ser detectat és que no l’ha trepitjat cap humà. Fa, doncs, mil·lennis que evoluciona al marge de la nostra activitat. Malgrat que hem alterat substancialment l’escorça del planeta, no sembla que hàgim tingut gran influència en els milions d’organismes que viuen dins i que, fins ara, ens havien passat desapercebuts. Això fa pensar que si algun dia ens extingíssim tots els animals, i fins i tot les plantes, el planeta continuaria abocant vida en milions de formes diferents, confortablement protegida sota quilòmetres de terra i roques, sense ni tan sols necessitar l’energia del sol. Tot i que, evolutivament parlant, els humans som molt complexos, no som ni de bon tros els organismes més abundants ni els més resistents. Si desapareguéssim, el planeta no ens trobaria gaire a faltar.

Els treballs no es publicaran fins d’aquí uns mesos i llavors sabrem tots els detalls de les noves investigacions, que només recullen una petita mostra de tot el que s’amaga a l’interior de la Terra. En tot cas, podem dir que és fascinant que, malgrat tots els segles que fa que escorcollem els cinc continents, encara hi hagi zones verges carregades de tresors inimaginables.

L’exploració de l’espai és un somni antic de la humanitat, però planteja una sèrie de reptes difícils de resoldre a curt termini. El principal és l’enormitat de l’escala de distàncies que s’utilitza a nivell interplanetari, molts ordres de magnitud superior al que ens és convenient. Mentrestant, caminem sobre un mar de vida inexplorada que amaga mil sorpreses més. Tot això demostra que no coneixem encara prou bé la casa que hem poblat. Per als biòlegs, possiblement sigui més productiu mirar menys cap a les estrelles i més cap al terra que trepitgem.

[Publicat a El Periódico, 05/01/19. Versió en castellà.]