Balanç del 2019

Solia fer un balanç de l'any, com molts altres blogs, però és una tradició que darrerament mantinc només a mitges. Sigui com sigui, he pensat que podia acabar la dècada dels "10s" amb una mica de resum. Som-hi.

Aquest ha sigut l'any amb menys entrades al blog, dues menys que l'anterior, que va ser el primer any post "crisi". Crisi blogaire, s'entén, que cada cop és més profunda (amb el número d'entrades també ha baixat progressivament el de gent que es passa per aquí). A mi també em resulta més fàcil llegir i escriure tuits que entrades al blog, o sigui que no puc dir res... Però com asseguro cada any, no tinc cap intenció de tancar el bloGuejat, ni que sigui només per tossuderia històrica, així que continuaré penjant coses pels quatre que encara us les mireu.

Pel que fa al tema científic, aquest ha sigut l'any més productiu del meu laboratori des que el vaig engegar el 2008, amb vuit articles publicats a revistes especialitzades, amb experiments tant interessants (per mi, almenys!) com nanopartícules per matar cèl·lules velles o un nou fàrmac per retardar l'envelliment cerebral. M'ho passo genial amb aquestes coses...

Literàriament, ha sigut un (altre) any molt productiu, amb tres llibres nous (una novel·la per adults, un crossover i un infantil) i cinc traduccions. Això reflecteix que, després d'unes quantes novel·les col·laboratives, em venia de gust escriure'n tot sol, i d'aquí van sortir els dos volums de Fills de la setena onada i la primera del cicle de l'emigrant (ja treballo en la segona). Estic especialment content d'aquesta collita, perquè trobo que a Tots els símbols de la por he aconseguit per fi sintetizar tot el que m'agrada dels crossovers (o de les pel·lis de crispetes, que en seria l'equivalent audiovisual immediat), després d'haver escrit quatre llibres d'aquest gènere amb altres co-autors. I, de la mateixa manera, Els finals no arriben mai de sobte és la novel·la adulta de la qual estic més satisfet, un canvi de registre respecte al primer cicle que no sabia com funcionaria però que al final crec reflecteix acuradament tot el que volia dir. Hi ha hagut bons comentaris de lectors per totes dues novel·les, però no tinc ni idea de quina mena d'impacte han tingut (ho sabré quan vegi les xifres de vendes la primavera que ve). Malgrat que tot autor el que vol és que els seus llibres arribin al màxim de lectors, la veritat és que el que més em satisfà d'aquest 2019 és haver aconseguit superar aquests dos reptes amb dues novel·les que puc defensar amb el cap ben alt. Com a escriptor, aquesta és una de les recompenses més importants.

I ara toca comentar una mica el pla literari de l'any que ve, com faig habitualment en aquests resums. Aquí ve el preview. Porto un parell d'anys escrivint compulsivament (més del normal, vull dir, que ja soc un escriptor força compulsiu!). No he parat ni un dia, escrivint a avions, aeroports, trens, cotxes... he escrit cada minut que he pogut perquè tenia necessitat de treure una sèrie de coses. Això vol dir que en aquests moments hi ha uns quants llibres enllestits (o gairebé) fent cua, alguns ja amb data d'arribar a llibreries, altres encara rondant per les taules dels editors. Els propers anys, doncs, poden també carregats de publicacions, si tots aquests projectes arriben a bon port. N'hi haurà per a tots els gustos: dues novel·les en parella (un crossover i una adulta, molt diferents l'una de l'altra), un recull de contes (per primer cop en 13 anys!), dos infantils i un de divulgació, a part d'altres cosetes disperses. Ja anirem informant a mida que es vagin concretant.

El pla pel 2020 és prendre-m'ho amb una mica més de calma. Necessito fer una petita pausa (relativa, perquè parar d'escrirue no puc!), per això m'he posat a treballar en un llibre reflexiu, que em xuclarà força energia i requerirà més temps de pensar que d'escriure. Això coincidirà amb una sèrie de nous projectes científics intensos que reclamaran més dedicació, que encaixaran bé amb aquest ralentiment literari que estic planificant.

I això és tot el que em quedava per dir aquest any. Espero que l'acabeu bé i estreneu el 2020 amb bon peu. Que ens porti salut i felicitat a tots! 

Bon Nadal!

Que passeu tots un bon Nadal envoltats de la gent que estimeu, i recordeu que vivim en un mon on donen premis Nobel a gent que és capaç de fer videos com aquest. No tot està perdut.

49

Se m'acaba la dècada...

(I, a més, avui celebro també l'aniversari de la meva closca: 20 anys justos des del dia que em vaig afaitar el cap per primer cop!)

La pressió biològica de lligar amb iguals

Llegia l’altre dia que les discoteques estan desapareixent. La crisi econòmica ha castigat una forma de socialitzar clàssica que tenia les arrels en aquells clubs de la Nova York dels setanta on es reunia la beautiful people per drogar-se, ballar i lligar fins a altes hores de la matinada. A la majoria de discos modernes s’hi continua fent les mateixes coses, però la seva funció principal sempre ha sigut facilitar que homes i dones (principalment joves i solters) entrin en contacte, en tot el rang d’accepcions del terme. Per això l’estocada de mort a les discoteques l’ha donat la internet, que ha optimitzat el procés de trobar parella, temporal o estable, d’una manera que pocs haguessin sospitat a principis de segle. Ara pots conèixer gent amb més rapidesa i varietat (i amb menys soroll i suor) gràcies a només uns quants swipes a la pantalla del telèfon. No és estrany, doncs, que les noves generacions, més acostumades a interaccionar virtualment que no pas cara a cara, estiguin abocant a la ruïna el model d’oci nocturn dels seus pares.

Els algoritmes que usen les apps t’ajuden a trobar parella fent servir uns criteris que l’usuari defineix, relacionats amb els interessos personals, i la cirereta del pastís la posen les imatges més o menys trucades que oferim com a carta de presentació. Tot plegat, li dona un caire “científic” a un procés que semblava més aviat basat en la intuïció, i per això alguns creuen que hauria de ser molt més efectiu.

Però l’aparellament humà té un gran component biològic, a part del cultural, encara que la faramalla de les societats modernes tendeixi a ocultar-nos-ho. Com tots els animals, estem programats genèticament a buscar l’individu que garanteixi una major supervivència als nostres futurs descendents, i això se sol fer fixant-nos en una sèrie d’atributs externs, poc importants en si mateixos, però que es corresponen a factors clau com la fertilitat, la salut o la força. Certament, aquests son temes que tenen poca rellevància per nosaltres avui en dia, quan reproduir-se no és l’objectiu primordial d’aparellar-se, almenys d’entrada, però els circuits que ens hi empenyen segueixen existint en el nostre ADN. Això vol dir que, sense que ens n’adonem, hi ha una sèrie d’impulsos que conspiren per fer que la tria de company no sigui tan lliure com ens pensem.

En un article aparegut fa unes setmanes a Nature Communications, uns científics britànics expliquen que han estudiat les dades genètiques que hi ha als bancs del seu país i han descobert una variant en una regió de l’ADN (on es troba un gen anomenat ADH1B) que s’associa amb el fet que les persones beguin més alcohol i, a més, se sentin atretes per grans bevedors com ells. És a dir, els qui tenen aquesta variant, tenen més probabilitats d’acabar amb algú que també la tingui. Això indica que la passió per l’alcohol estaria relacionada amb la parella que es tria inconscientment, i no seria només una qüestió social ni de convergència (que un s’acabi semblant a l’altre després d’haver-hi conviscut un temps), sinó eminentment genètica.

Aquest fenomen, que també es veu en altres animals, es coneix amb el nom d’aparellament selectiu, i s’ha observat que es pot basar en diversos paràmetres, que defineixen característiques tan diferents com l’alçada o la intel·ligència. L’aparellament selectiu en humans pot tenir moltes causes. La més òbvia, és una qüestió d’oportunitats: ens acabem ajuntant amb la gent que tenim més a prop, que probablement tindran un estatus socioeconòmic, ètnic i religiós semblant al nostre i, per tant, coincidiran amb nosaltres en molts d’aquests aspectes. Això, que a vegades s’anomena homogàmia, sí que té una base cultual. Però tal com demostra l’exemple que descrivíem abans, una part important de la selecció ve marcada pels gens, que ens impulsarien a reproduir-nos amb individus amb un fenotip proper.

Quina utilitat té l’aparellament selectiu, sigui de base genètica o social? Es creu que podria haver evolucionat per afavorir característiques que facilitin la propagació de l’espècie. Per exemple, si un mascle agressiu s’aparella amb una femella agressiva, és més probable que les cries els surtin igual, cosa que podria ajudar-les a sobreviure. Però també té moltes conseqüències no desitjades, com perpetuar trets negatius (el mateix cas de l’alcoholisme) i, sobretot, les divisions socials. Per portar la contrària a la Natura, estaria bé que el proper cop que obrim el Tinder, féssim likes només a persones amb qui no tenim res en comú.

[Publicat a El Periódico, 16/12/19. Versión en castellano.]

Donant voltes...

Ja us he explicat altres cops que la vida de científic té la gràcia de portar-te a molts racons del mon. La setmana passada, per exemple, estava a Cascais, en una trobada per discutir el problema de l'envelliment de la població i quin paper hi han de jugar les ciutats. Van ser una sèrie de conferències d'àmbits molt diferents que em van permetre ampliar el punt de vista sobre un dels meus temes de recerca, i començar a planificar futurs projectes de recerca. I conèixer algun membre de la casa reial espanyola, ves per on. I també em van permetre gaudir de l'escenari fantàstic de la costa portuguesa, com veureu al petit reportatge fotogràfic d'avui.

Ara mateix estic a Guadalajara, Mèxic, fent funció doble de científic i escriptor, a veure si us en puc parlar en una altra entrada...

Guanyar l'Ictineu

La setmana passada vaig tenir l'honor de guanyar el premi Ictineu al millor conte en català per Plàstic, un homenatge a Pedrolo que va aparèixer a la revista Catarsi número 22 l'any passat. És el segon Ictineu que guanyo (l'altre va ser per la novel·la El joc de déu) i aquesta vegada tampoc vaig poder passar-lo a recollir (perquè estava en un congrés a l'altra banda de la península, de fet). Vaig haver de demanar al meu company i co-autor Ricard Ruíz Garzón que em susbstituís (per això surt ell a les fotos i jo no), i el discurs d'agraïment va ser via vídeo, com veieu a la foto de sota.

L'Ictineu és un premi que m'estimo especialment perquè els guanyadors s'escullen per votació popular, per tant no hi ha trampes, ni pressions, ni jugades polítiques: el que ha agradat més als lectors experts s'emporta l'estatueta i ja està. A més, és fruit d'una feinada immensa que fa la sccff i la gent de les ter-cat, uns autèntics activistes que no escatimen esforços per manenir viva la ciència-ficció catalana. Agraeixo molt, doncs, que votessiu el meu conte els qui vau considerar que es mereixia el premi. I res, ara em toca intentar guanyar-ne un altre per veure si aquest cop puc ser jo qui el reculli! Au, a treballar!