La pressió biològica de lligar amb iguals

Llegia l’altre dia que les discoteques estan desapareixent. La crisi econòmica ha castigat una forma de socialitzar clàssica que tenia les arrels en aquells clubs de la Nova York dels setanta on es reunia la beautiful people per drogar-se, ballar i lligar fins a altes hores de la matinada. A la majoria de discos modernes s’hi continua fent les mateixes coses, però la seva funció principal sempre ha sigut facilitar que homes i dones (principalment joves i solters) entrin en contacte, en tot el rang d’accepcions del terme. Per això l’estocada de mort a les discoteques l’ha donat la internet, que ha optimitzat el procés de trobar parella, temporal o estable, d’una manera que pocs haguessin sospitat a principis de segle. Ara pots conèixer gent amb més rapidesa i varietat (i amb menys soroll i suor) gràcies a només uns quants swipes a la pantalla del telèfon. No és estrany, doncs, que les noves generacions, més acostumades a interaccionar virtualment que no pas cara a cara, estiguin abocant a la ruïna el model d’oci nocturn dels seus pares.

Els algoritmes que usen les apps t’ajuden a trobar parella fent servir uns criteris que l’usuari defineix, relacionats amb els interessos personals, i la cirereta del pastís la posen les imatges més o menys trucades que oferim com a carta de presentació. Tot plegat, li dona un caire “científic” a un procés que semblava més aviat basat en la intuïció, i per això alguns creuen que hauria de ser molt més efectiu.

Però l’aparellament humà té un gran component biològic, a part del cultural, encara que la faramalla de les societats modernes tendeixi a ocultar-nos-ho. Com tots els animals, estem programats genèticament a buscar l’individu que garanteixi una major supervivència als nostres futurs descendents, i això se sol fer fixant-nos en una sèrie d’atributs externs, poc importants en si mateixos, però que es corresponen a factors clau com la fertilitat, la salut o la força. Certament, aquests son temes que tenen poca rellevància per nosaltres avui en dia, quan reproduir-se no és l’objectiu primordial d’aparellar-se, almenys d’entrada, però els circuits que ens hi empenyen segueixen existint en el nostre ADN. Això vol dir que, sense que ens n’adonem, hi ha una sèrie d’impulsos que conspiren per fer que la tria de company no sigui tan lliure com ens pensem.

En un article aparegut fa unes setmanes a Nature Communications, uns científics britànics expliquen que han estudiat les dades genètiques que hi ha als bancs del seu país i han descobert una variant en una regió de l’ADN (on es troba un gen anomenat ADH1B) que s’associa amb el fet que les persones beguin més alcohol i, a més, se sentin atretes per grans bevedors com ells. És a dir, els qui tenen aquesta variant, tenen més probabilitats d’acabar amb algú que també la tingui. Això indica que la passió per l’alcohol estaria relacionada amb la parella que es tria inconscientment, i no seria només una qüestió social ni de convergència (que un s’acabi semblant a l’altre després d’haver-hi conviscut un temps), sinó eminentment genètica.

Aquest fenomen, que també es veu en altres animals, es coneix amb el nom d’aparellament selectiu, i s’ha observat que es pot basar en diversos paràmetres, que defineixen característiques tan diferents com l’alçada o la intel·ligència. L’aparellament selectiu en humans pot tenir moltes causes. La més òbvia, és una qüestió d’oportunitats: ens acabem ajuntant amb la gent que tenim més a prop, que probablement tindran un estatus socioeconòmic, ètnic i religiós semblant al nostre i, per tant, coincidiran amb nosaltres en molts d’aquests aspectes. Això, que a vegades s’anomena homogàmia, sí que té una base cultual. Però tal com demostra l’exemple que descrivíem abans, una part important de la selecció ve marcada pels gens, que ens impulsarien a reproduir-nos amb individus amb un fenotip proper.

Quina utilitat té l’aparellament selectiu, sigui de base genètica o social? Es creu que podria haver evolucionat per afavorir característiques que facilitin la propagació de l’espècie. Per exemple, si un mascle agressiu s’aparella amb una femella agressiva, és més probable que les cries els surtin igual, cosa que podria ajudar-les a sobreviure. Però també té moltes conseqüències no desitjades, com perpetuar trets negatius (el mateix cas de l’alcoholisme) i, sobretot, les divisions socials. Per portar la contrària a la Natura, estaria bé que el proper cop que obrim el Tinder, féssim likes només a persones amb qui no tenim res en comú.

[Publicat a El Periódico, 16/12/19. Versión en castellano.]