La gent de la revista Música Dispersa m'han entrevistat al darrer número (el 3) per parlar... de música, és clar. No és un tema que surti gaire, aquests dies. Us deixo aquí la versió extended de l'entrevista, però llegiu-vos la revista sencera, que és gratuïta i està molt bé.
Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?
Un caset: Oceans of fantasy, dels Boney M, comprat en una benzinera quan tenia vuit o nou anys. El primer vinil que vaig anar expressament a buscar a una botiga va ser el Thriller del Michael Jackson, que era el disc essencial aquell any. Ara ja en tinc gairebé quatre mil, entre LPs i CDs.
Quin és el disc que has escoltat fins a cremar-lo?
Uns quants! Potser els més importants son el Tubular bells del Mike Oldfield i Selling England by the pound de Genesis, perquè em van descobrir el rock progressiu, i el quart de Led Zeppelin i Machine head de Deep Purple, perquè van ser la meva entrada al rock dur. Tots aquests els tinc en vinil, CD, mp3, edicions especials, remasters... Me’ls sé nota per nota.
Quin casset no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?
A casa no eren gaire musicals, i només tenien els que regalava La Caixa. Per això al cotxe sempre sentíem un d’èxits de La Trinca, un dels Boney M (d’aquí els meus interessos inicials), el Superéxitos del 77 i un de l’Andy Williams, que vaig trobar en CD dècades després i encara escolto de tant en tant.
Amb quin disc et vas voler convertir en una estrella del rock?
L’Alchemy de Dire Straits. Tenia tretze anys. Me’l posava a tot volum i “tocava” els solos amb una raqueta de tennis. Va ser quan vaig començar a estalviar perquè necessitava una guitarra. Vaig tardar quatre anys a poder-me comprar la primera (ara en tinc dotze) i un any més a formar el meu primer grup i tocar les cançons de Dire Straits de veritat.
Escoltes música mentre escrius?
Sempre. De diferents gèneres, segons el tema. Normalment instrumentals, perquè les paraules em desconcentren. Molt jazz: Miles Davis, Brubeck, Weather Report... L’última novel·la, que em requeria una aproximació més agressiva, la vaig fer a ritme d’Underworld i Chemical Brothers. Ara estic escrivint un llibre més reflexiu i em poso Vangelis i Tangerine Dream
Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?
Red, de King Crimson. És un disc que has d’escoltar almenys deu cops per començar a entendre’l. A partir de llavors, cada vegada que te’l poses hi descobreixes coses noves. Et fa veure la música d’una altra manera.
Un disc nostrat?
És inevitable citar el Diòptria de Pau Riba, però crec que el primer de Sopa de Cabra o el Quina nit! de Sau son igual de rodons. Em va marcar també el Catalluna de la Dharma, i el Why? de Máquina és brutal.
Un plaer pecaminós?
La banda sonora de Grease (i la pel·lícula també!).
Un disc que compraries només per la seva portada?
Gairebé totes les que va dissenyar Storm Thorgerson amb Hipgnosis, especialment la versió original del Wish You Were Here de Pink Floyd. I m’he arribat a comprar LPs només perquè tenien una il·lustració de Roger Dean.
L'últim disc que t'ha fet esclatar el cap?
Em costa trobar coses noves que em sorprenguin. Em sembla que l’últim va ser el Black Holes and Revelations de Muse o el All Hour Cymbals de Yeasayer.
8 comentaris:
Pertany al club dels que ha cremat Tubular Bels, Shadows i Pat Metheny. És greu?
Salut
Res, només que ets més modern que jo! :)
Credence, sempre Credence Clearwater Revival.
Imprescindibles: Oscar Peterson, Count Basie, Carlos Cases en sus temas de blues, Erroll Garner, Red Garland, Scott Hamilton y Tete Montoliu, el gran olvidado.
Salut
L'amor per "Red" ens agermana.
Salut!
És clar, veus que Murakami fa un llibre parlant de música, i tu no te'n pots estar, oi?
Si et serveix de consol perquè el primer disc que et vas comprar va ser de Boney M, el meu va ser de Duncan Dhu, en caset. A que ja no et sents tan malament?
Per cert, segons la teva barra lateral, la teva última aportació literària és el 'Cinc minuts tard'. Entenc que per escriure'l et va caldre una aproximació més agressiva amb els Chemical i Underworld...
Tot Barcelona, molt fan de CCR també! Hi ha massa grups que m'agraden :) Havia oblidat el Tete, miraré de rescatar-lo!
Allau, som rarets, tu i jo...
XeXu, tot un llibre sencer no, però almenys un post! El primer disc de Duncan Dhu és molt bo, un altre guilty pleasure :) I sí, m'has descobert: per escriure llibres infantils em poso techno a tot drap :)
Jo diria que és indispensable parlar de música. De la que sigui, segons aficions.
El meu pare escoltava inacabables òperes de Wagner que jo no he posat mai, tret de peces curtetes del mateix autor.
El que vull dir és que en aquests temps boirosos, que m'afecten força, perquè sóc jaia i estic sola i amb salut fluixa, toco al piano tot el que em passa pel cap, que per això en vaig aprendre. Diuen que qui canta els seus mals espanta. Jo tinc poca veu, i de cantar res, però reconec que almenys que aquella ensenyança m'acompanya ara en els temps difícils.
Escriu força, que m'agrada llegir-te.
Publica un comentari a l'entrada