dimarts, 26 de desembre del 2023

Llarga vida als sidemen

Ahir vaig penjar la nadala dels Pogues en record del seu cantant, mort fa poc, i això em va portar a una llista de músics que ens han deixat aquest any, i pensava en tots aquests noms que ningú recorda, malgrat tot el que han fer. En selecciono tres avui com homenatge a tots els sidemen que han contribuït de manera important al seu grup però que quan es moren, la notícia no surt a cap diari. Potser a una revista especialitzada, si tenen una mica de sort. Aquests tres mereixien més, per exemple.

Randy Meisner va ser baixista de tots els discs clàssics dels Eagles excepte el darrer, abans de les reunions que van tenir lloc més de vint anys després que ho deixessin. No va participar d'aquesta segona vida del grup, en part pels seus problemes de salut. Membre fundador i part integral del joc de veus del grup, tenia l'honor de ser la veu solista d'un dels temes dels Eagles que més temps va estar a les llistes d'èxit, i que a la recta final aprofita al màxim el rang de la seva veu avellutada:

Bernie Mardsen va ser un dels dos guitarristes originals de Whitesnake i va estar al grup del 1978 al 1982, abans de la seva època més coneguda. Tot i això, va ajudar a definir el so de rock dur de dues guitarres que tants altres van copiar, i va coescriure algun dels grans èxits del grup, per exemple, aquest, que es va convertir en el seu single més popular quan el van refer uns anys després:

I acabo amb Denny Laine, que va tenir la seva primer oportunitat de ser famós amb els Moody Blues, grup que va co-fundar a Birmingham en els anys 60. Els va deixar després del primer disc i abans que el seu substitut, Justin Hayward, els portés a l'èxit amb una de les balades més famoses de la història. Però a diferència de la majoria de gent, Laine va tenir una rara segona oportunitat quan el seu amic Paul McCartney li va demanar que fos el guitarrista del seu nou grup, Wings. Fa formar-ne part de principi a final, com a guitarrista, segona veu i, ocasionalment, cantant principal i, fins i tot, co-compositor, com en aquesta petita joia:

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Més d'un dels traspassats encara no s'explica la ciència com han aguantat tant. I dels vius tampoc, Keith Richards (80 primaveres).

Salvador Macip ha dit...

Això és cert! Alguns d'aquests s'haurien d'estudiar...