Tots sants

Feliç dia de Tots Sants a tothom! Per celebrar-ho, deixeu-me contribuir una mica a l'etern debat de castanyada vs. Halloween. Per començar, a casa ens vam atipar d'uns deliciosos panellets casolans, introduits al país de contraban per la mateixa cuinera que els va preparar. Visca la castanyada!

I ahir vam recórrer el barri amb l'hereu disfressat, recollint llaminadures divereses i coneixent els veïns (el Halloween als barris residencials és com una reunió de la comunitat de veïns, molt pràctic). I després, a casa, rebíem altres marrecs disfressats i els donàvem els excedents del botí (i així, reciclant la mercaderia, evitem sobredosis de sucre). L'ambient era molt familiar i distret, amb els carrers plens de petits monstres corrent d'una banda a l'altra i les cases engalanades. Visca Halloween!

  

Als qui sou més puristes de les tradicions potser us interessarà saber que al meu poble ja se celebrava una mena de Halloween fa 125 anys. Ho trec del facebook d'un historiador blanenc, que n'ha trobat una referència a l'Ethologia de Blanes (1886), de Josep Cortils i Vieta:

Sigui com sigui que celebreu el dia avui, a la catalana moderna, a l'americana o a la catalana del segle XIX, espero que us ho passeu bé i no us atipeu massa.

Quatre cosetes mediàtiques i curioses

Us deixo unes quantes col·laboracions recents per si de cas us interessa alguns dels temes.

Primer, una mica de ràdio, del progrma El Balcó, de la SER, al qual contribueixo cinc minutets cada dijous cap a les 7:30: un sobre l'autofàgia, premi Nobel d'aquest any, un sobre si els humans tenim data de caducitat i un sobre per què les dones tenen menys càncer que els homes.

Si preferiu llegir, a l'ARA he publciat un article sobre el bon envellir (el que els anglosaxons anomenen els wellderlies) i un altre sobre els rens, que tenen una malaltia com la de les vaques boges.

Si voleu estar al cas de les últimes coses que estic fent i sentir-me opinar sobre temes diversos, llegiu l'entrevista que el van fer a El Punt/Avui aquest diumenge. Té la peculiaritat de comptar amb una foto dels pocs dies assolellats que ha fet darrerament aquí a Leicester.

I per acabar, un parell de curiositats. Aquí a la dreta podeu veure un dels meus articles en un llibre de text de batxillerat. És tot un honor i un plaer veure que el que escrit pot servir també per donar la llauna als pobres estudiants que estan aprenent a fer comentaris de text. Espero que, de pas, aprenguin alguna cosa de ciència.

L'última és una cosa rara que un amic ha trobat a la xarxa. És un vídeo que sembla fet per un robot, en el qual es parla de la versió anglesa del llibre que he escrit amb en Chris Willmott. Sembla la propaganda de la versió audiobook. L'únic problema és que aquest llibre no té versió audiobook! Els editors no tenen ni idea de qui és l'autor de l'anunci ni quin benefici espera treure de tot això. En fi, la Internet té aquestes coses...

Més Ara i aquí

Parlant encara del llibre sobre Ramón y Cajal, he de dir també que surt a la vegada que el primer volum de la col·lecció Ara i aquí, dedicat a Ramon Llull (en algun moment ens hem referit a aquest duet estel·lar com The Ramones, per motius obvis...). L'ha escrit l'Albert Pijuan, de qui fa un temps vaig ressenyar la seva primera novel·la, que em va agradar molt. Com que llavors les sensacions van ser  bones, tinc ganes de veure què ha fet amb el Llull. En tot cas, crec que és una iniciativa molt interesant d'Angle Editorial, això de publicar biografies amb un toc diferent, com són aquestes dues. Esperem que tingui una llarga continuïtat.

Algunes referències als mitjans:
La Vanguardia

Ramón y Cajal. Ara i Aquí

Ahir va fer 82 anys de la mort de Santiago Ramón y Cajal. Per pura casualitat, aquesta setmana arriba a les llibreries el meu darrer assaig, Ramón y Cajal, part de la col·lecció Ara i aquí que acaba d'estrenar Angle Editorial.

És un llibre molt especial per a mi. Primer, és una biografia (molt heterodoxa) d'un personatge que admiro molt. Però, a més, hi he posat molt de les meves pròpies experiències, fins al punt que a la vegada és gairebé una (mini) autobiografia. I, per arrodonir-ho, he aprofitat per parlar d'una sèrie de temes relacionats amb la ciència i la societat que tant a Cajal com a mi (com a molta altra gent!) ens interessen i ens preocupen.

El resultat és una barreja particular, el llibre més personal que he escrit fins ara, molt diferent a tots els altres (tot i que això em passa gairebé cada vegada!). Interessarà a qui tingui ganes de conèixer millor el personatge, però també a qui vulgui pensar una mica sobre on som i cap a on anem. Hi ha força ciència, és clar, però l'objectiu aquesta vegada no ha sigut la divulgació, com en llibres anteriors (tot i que explico tan planerament com puc les gestes de Cajal al laboratori), sinó fer un retrat i una comparació de dues societats separades per un segle.

Espero que us interessi la proposta. Si us el llegiu, ja em direu què us ha semblat.

¿Es posible frenar el envejecimiento?

Per una sèrie de coincidències (els tempos editorials es mouen per camins misterioros), d'aquí a finals d'any es publicaran uns quants llibres meus. Concretament, aquest mes faig un doblet científic. La setmana que ve us parlaré d'una biografia heterodoxa que arribarà d'aquí poc a les llibreries (de la qual ja he penjat una foto a les xarxes) però abans us he d'anunciar un altre "naixement": ¿Es posible frenar el envejecimiento?

Aquest és un llibre diferent, perquè no el trobareu als llocs habituals. Només el podreu comprar aquest diumenge, amb el diari El País. És un resum actualitzat del que sabem sobre l'envelliment: què el causa, com evoluciona i què podria retardar-lo o evitar-lo. És un dels temes que estudiem al meu laboratori i també un dels que més m'apassiona, per això vaig aprofitar que em demanaven dos llibres per aquesta col·lecció (sí, té un "germanet", del qual en parlarem en una altra ocasió) per proposar parlar d'això. 

Tot i ser relativament breu i distribuir-se amb la premsa, hi he posat tan esforç com en qualsevol dels meus altres llibres de divulgació. Podeu esperar la rigorositat i profunditat de sempre, amb el llenguatge planer que intento fer servir en aquests casos. L'estructura és molt semblant al llibre que vaig fer sobre el càncer, o sigui que si el vau llegir ja sabeu què en podeu esperar. Si us agradaria entendre millor per què envellim i us preocupa si es podrà mai controlar aquest procés que, ara per ara, sembla inevitable, aquest és el vostre llibre.

Recordeu que si us interessa us he d'espavilar: només el podreu comprar amb el diari El País aquest diumenge, 16 d'octubre.

[ACTUALITZACIÓ: El llibre estava disponible aquest cap de setmana, com vaig anunciar. Si no el vau poder aconseguir, heu de demanar al vostre quiosquer que el reclami o trucar al 902 119 111.]

Un Nobel caníbal

Aquesta ha sigut la setmana dels Nobels científics (encara queden per donar el de Literatura i el d’Economia), l’únic moment de l’any que els investigadors som tractats com a famosos prou dignes per a sortir a la portada dels diaris. Aquesta setmana també és el moment més temut per molts periodistes, que han d’esforçar-se a parlar de temes terriblement complexes només amb l’ajut de les crosses que proporcionen les notes de premsa de la Fundació Nobel. Hi ha vegades que costa bastant (explicar el de Física d’aquest any és tot un repte, per exemple) i altres que l’impacte és fàcil de veure fins i tot pels qui no són experts.

El darrer Nobel de Fisiologia o Medicina és d’aquest últim grup. Se l’ha emportat una persona en solitari, cosa poc habitual en aquesta categoria (només ha passat dos cops des de principis de segle). Es tracta del microbiòleg japonès Yoshinori Ohsumi i el motiu ha sigut el descobriment de l’autofàgia. Per poques nocions de grec que tinguem, és fàcil deduir que aquest fenomen està relacionat amb el fet de “menjar-se a un mateix”. Què vol dir aquesta mena de canibalisme quan parlem de cèl·lules?

Quan hi ha una situació estressant, per exemple una manca important d’aliments, qualsevol cèl·lula reacciona defensant-se de la millor manera que sap. Una opció pot ser “reciclar” part del seu contingut per transformar-lo en els nutrients que tant necessita i poder sobreviure així fins que les condicions millorin. D’això se’n diu autofàgia. Naturalment, l’autofàgia portada a l’extrem pot arribar a destruir la cèl·lula afectada, cosa que també pot ser convenient per a l’organisme en certs moments. Així doncs, és una arma de doble tall que, en totes les seves facetes, resulta molt útil per a la supervivència. Per això, malgrat que Ohsumi la va estudiar en els llevats, s’ha vist que pràcticament totes les cèl·lules tenen programats aquests mecanismes, per si mai els necessiten. Si, pels motius que siguin, l’autofàgia falla, poden accelerar-se problemes com el càncer o la malaltia de Parkinson.

Aquest any, alguns esperaven que un dels Nobels anés als descobridors del CRISPR-Cas9, un mètode simple i efectiu de manipulació genètica que s’ha popularitzat recentment i que pot arribar a trastocar molts aspectes de la nostra societat (de moment, ja ha revolucionat com treballem als laboratoris). Curiosament, aquests sistema es va desenvolupar a partir del descobriment original que va fer als anys noranta Francis Mojica, un microbiòleg de la universitat d’Alacant. Les esperances que un espanyol guanyés un Nobel científic (que seria només el segon de la història, després de Ramon y Cajal) de moment s’han esvaït, però mai se sap què passarà més endavant.

A diferència dels Nobel de Literatura i, sobretot, el de la Pau, que solen anar envoltats de polèmica i regir-se per criteris no sempre objectius, els premis científics rara vegada es poden discutir. Solen atorgar-se a investigadors que han fet mèrits de sobres per rebre la medalla, i que estan esperant pacientment el seu torn. No he vist mai que ningú hagi dubtat de la qualitat d’un descobriment premiat en aquestes disciplines. Com a molt, a vegades hi ha hagut queixes perquè algú que havia contribuït de forma important a un descobriment s’havia quedat fora de la terna, però això és un problema inevitable quan s’han d’escollir un màxim de tres noms d’un treball que sempre és multidisciplinari i multitudinari.

Ara bé, com en tots els premis, els jurats són humans i, per tant, susceptibles a pressions de tota mena, subtils o no. De la mateixa manera que els lobbies de les productores són essencials per fer decantar els Oscars, també en el cas dels Nobel és diferent si darrera d’un científic hi ha universitats com la de Cambridge o la de Harvard (sempre presents al top 10 de totes les classificacions i, naturalment, farcides de Nobels), la universitat de Tokio (on Ohsumi va fer els seus principals descobriments i que està al top 40) o les d’un país, com el nostre, que no en té cap entre les 150 millors.

En tot cas, el premi de Medicina d’aquest any ens demostra que un científic que estudia un organisme tan humil com el llevat pot arribar a fer descobriments capaços de canviar la manera que tenim d’entendre el món. I, a més, és la prova que els mecanismes bàsics de la vida són transversals i compartits entre tots els éssers vius d’aquest planeta, des dels microbis més minúsculs als organismes tan complexes com els humans. És motiu suficient per quedar-se amb la boca oberta una bona estona.

[Publicat a El Periódico, 8/10/16. Versión en castellano.]

Les col·laboracions mediàtiques recents

Avui cap a les 19:30 em podreu sentir, com cada dijous, parlant de ciència al programa El Balcó de la SER durant deu minutets. A les últimes connexions vaig parlar de teràpies cel·lulars i del microbioma (i com afecta coses tan diferents com el pes o l'envelliment). Per completar la sessió de divulgació, podeu llegir el meu últim article a l'ARA, sobre com la respota a la veu de la mare pot determinar com ens socialitzem.

Acabo amb una cosa que no té res a veure: una ressenya tardana d'El joc de Déu (junt amb d'altres de llibres fantàstics recents) on es diu que "Es una novela gamberra, irreverente, divertida (...), entretenida y de lectura rápida y muy amena." No està malament.

Ressenya: Patrick Melrose

He descobert una mica tard Edward St Aubyn, però m'hi he enganxat. Aquest estiu he assaltat la segona novel·la del cicle de Patrick Melrose, Bad News, que és la que us volia ressenyar avui. En català em sembla que no en tenim cap de traduïda així que si us interessa haureu de recórrer a l'edició castellana (en dos volums condensa tot el cicle de cinc novel·les, publicades entre el 1992 i el 2012) que ha tret Random House.

De forma resumida, les novel·les recórren la vida de Patrick Melrose, un home de la classe alta anglesa amb una família molt disfuncional. No cal dir que el contingut autobiogràfic és important, cosa que fa encara més terrible el que s'hi explica. Perquè, de moment (en les dues primeres novel·les, que són les que he llegit), la vida del pobre Patrick és un autèntic drama.

L'acció dels llibres es condensa en un espai de temps petit i se centra en un esdeveniment concret de la vida del protagonista (unes vacances en el primer, el funeral del pare en el segon). Si a Never mind el Patrick era un nen petit abusat (en tots sentits) pel seu pare i negligit per la seva mare, a Bad News és un jove amb un problema seriós d'addicció que viatja a Nova York per l'enterrament del seu pare (a qui ja us podeu suposar que odiava). El llibre és un recorregut pels baixos fons de la ciutat als anys noranta i una de les millors descripcions de l'addicció que he llegit.

Els temes són durs, s'ha d'anar preparat, però estan narrats amb molta força i una mena d'humor britànic de fons que els fan més suportables. Literàriament, les novel·les són impecables. Van directes a la vena: ben escrites i ben portades però sense explotar la tragèdia, com hagués sigut fàcil de fer. A mi m'han convençut. Continuaré seguint les desventures del Patrick Melrose, a veure si té una mica més de sort a mida que es va fent gran...

Ressenya: Pregunta-ho a la pols

Edicions de 1984 porta un temps recuperant John Fante. La darrera novel·la publicada és Pregunta-ho a la pols, la tercera del quartet (segona en ordre de publicació) que va dedicar al seu alter ego, Arturo Bandini, i possiblement la més coneguda de l'autor. Per algun motiu encara no l'havia llegida, tot i que sóc fan de l'autor, així que vaig aprofitar l'avinantesa i vaig agafar la versió original (així que no podré comentar la traducció del Martí Sales, que diuen que està molt bé).

John Fante és un escriptor únic. Pregunta-ho a la pols és del 1939 i podria haver estat escrita tranquil·lament als anys seixanta. O als vuitanta. Va ser beat abans que els beats i Bukowski abans que Bukowski. De fet, llegint Fante te n'adones de fins a quin punt Bukowski el copiava. Li va tornar el favor rescatant-lo de l'oblit, això sí (i, curiosament, el fill de Fante, Dan Fante, un escriptor interessant per mèrits propis, va fer una mica el mateix després, copiant Bukowski i, de rebot, el seu propi pare). Però l'original és millor, molt fresc, directe, avançat al seu temps, atractiu encara avui en dia. S'ha de llegir per entendre d'on va sortir tot un tipus de literatura que es va posar de moda a partir de la segona meitat del segle XX, basada en aquests personatges sense present ni futur que viuen gaudint de la vida cada dia i que, en teoria, són un reflex de les experiències vitals del propi autor, escrites a raig i sense massa contemplacions.

Pregunta-ho a la pols explica la història d'un escriptor sense cap mena de pla que només vol tenir els diners per pagar-se l'alcohol i les dones i quan, per fi, el seu editor li envia un xec, se'l gasta sense adonar-se'n en qualsevol burrada. Pel camí s'enamora d'una emigrant mexicana amb més problemes que ell (amb un amant que no la suporta i una addicció important a la marihuana) i hi manté una relació amor/odi que no hi ha manera que acabi de consumar-se. Potser l'argument us sona, però és perquè s'ha copiat mil cops. Fante va ser el primer, i només per això mereix ser llegit. I aquest llibre és una bona manera d'iniciar-s'hi.

Crònica d'un dia a Girona

Dijous passat vaig fer una visita llampec a Girona (per un bon motiu, com ara veureu), així que he pensat que us en faria un petit reportatge fotogràfic, seguint la tradició d'aquest blog.

Vaig anar-hi per primer cop fent servir el tren ràpid des de Barcelona (a la foto, un paisatge passant a 200 km per hora per la finestreta). No em va donar ni temps de llegir el diari, va anar molt puntual i em va sortir prou bé de preu. Si el transport públic funcionés sempre així de bé, seria molt més fàcil tenir dies sense cotxes a les grans ciutats...

Feia temps que no voltava per Girona, una ciutat que m'encanta i que conec bé, així que vaig aprofitar que em sobrava una estona per fer una mica el turista. Aquest cop vaig anar directament als llocs més clàssics, els que normalment no visites si no ets un guiri. A més, no havia tornat a la catedral des que l'havien convertit en el Sept of Baelor de King's Landing i això es mereixia una selfie. Vaig trobar a faltar el mar que se suposa que hi ha davant de les escales quan surten a la sèrie Game of Thrones... hi queda molt bé!

També vaig passejar pel call, amb els seu fabulós laberint de carrers estrets i costeruts. Aquest de la foto d'aquí baix era dels pocs que no estava ple de gent. De bon matí la ciutat ja estava farcida de turistes tafanejant-ho tot, parlant desenes d'idiomes diferents, consumint a les terrasses i aturant-se a totes les botigues de souvenirs que han proliferat com bolets. Està bé que no sigui Barcelona la que se'ls emporti tots i que la riquesa que aporten es reparteixi per tot el territori, però imagino que també deuen haver-hi veus crítiques que discutiran el model turístic de la ciutat, que és possible que a estones s'acosti a la saturació, pel que vaig veure. Suposo que és inevitable aquesta mena de debat.

Aquesta vegada, passejant pel barri, se'm va ocórrer pensar que, de fet, tinc un 12.5% de sang jueva (d'un besavi de part paterna, xueta mallorquí, com demostra el nas ganxut del meu pare, que sembla tret d'una caricatura), així que la història d'aquestes pedres és també una mica la meva, suposo, encara que m'hagi arrribat molt diluïda. No n'havia sigut tant conscient des que vivia en un barri a Nova York amb molt presència jueva i els hasídics m'aturaven constantment per fer proselitisme. Se'm deuria notar aquest 12.5% al nas (tot i que el tinc ben recte...).

Però anem al motiu principal de la visita. Vaig baixar a Girona a recollir el 31è premi Ramon Muntaner, per una novel·la que he escrit a quatre mans amb Ricard Ruiz Garzón i que hem titulat Herba negra. Aquí ens veieu asseguts, envoltats dels altres guardonats de la nit dels Premis Literaris de Girona, entre els que hi veureu Xevi Sala, que es va quedar el Bertrana, i el gran Adrià Puntí, un ídol meu de joventut que continuo admirant molt (el seu últim disc, després d'un llarg temps de silenci, és del millor que ha fet). M'havia fet un tip de veure els Umpah-pah en directe durant els 90, i va ser tot un goig poder compartir dinar i cerimònia amb ell, i a més sentir-lo interpretar al piano la cançó que va guanyar el premi Cerverí a la millor lletra.

Si al matí hi va haver-hi la roda de premsa, una sessió maratoniana de fotos sota el sol al terrat d'un hotel i el dinar privat amb els guanyadors, a la nit es va fer l'acte ofical d'entrega dels premis a l'Auditori. Va ser una sorpresa molt agradable que, entre les moltes autoritats, hi assistís el President de la Generalitat. La cultura és una de les bases fonamentals d'un país i una societat i, per tant, trobo que els polítics tenen l'obligació de recolzar-la sempre que puguin. Que el President actual en sigui tant conscient és molt bon senyal. 

En la foto de dalt, que va fer el company Aitor Roger, es veu com aprofito que som tots a l'escenari per fotografiar el públic que omplia l'auditori. El que estava fent, de fet, era retratar com el President ens retratava. Aquí en teniu la prova (és el tercer per la dreta, a primera fila). Després, va tuitejar la imatge. Que el President utilitzi les xarxes socials amb tanta naturalitat és un altre bon senyal.

Vam tenir l'oportunitat de parlar una estona amb ell i ens va fer una defensa aferrissada de la literatura juvenil, i va reconèixer ser-ne  consumidor, com també ho som en Ricard i jo mateix. És una etiqueta que no ha d'espantar als adults: hi ha llibres considerats juvenils que són obres mestres per a tots els lectors. Vam coincidir tots tres en creure que cal tenir-ne cura si ens volem assegurar que no perdem lectors a la franja d'edat més crítica, l'adolescència, i assegurar-nos que es converteixen en lectors adults. Que el President tingui tanta sensibilitat amb els temes relaciont amb la cultura i no es talli a l'hora de parlar-ne en públic és un senyal fantàstic (i poc habitual). També vaig aprofitar per fer-me una selfie amb el meu coautor...

... i una altra amb les que seran les editores del llibre (més una de regal) i la cap de premsa que ens ajudarà a donar-lo a conèixer.

Ja us explicaré amb més detall d'aquí un parell de mesos (el tindrem al carrer el 23 de novembre) de què va Herba Negra. Només us avanço, de moment, que segueix bastant els principis que ja vam plantejar a Ullals amb en Sebastià Roig: una novel·la d'acció, per a tots els públics, amb elements fantàstics i de terror, bones dosis de sexe i violència, una trama amb vocació universal i uns escenaris molt locals (i, altre cop, amb força presència de les comarques gironines). Sé que a uns quants de vosaltres segur que us agradarà, i espero que uns quants més també us animareu a tastar-la.

Per acabar, us deixo amb el tradicional recull de premsa per si en voleu saber més coses:

El Punt Avui
Diari de Girona
L'illa dels llibres
Ara
Vilaweb
El Periódico
El País
La Vanguardia
Nació Digital
3/24
Biblioteca jove de Blanes
El Bilbionauta
Directe!cat
Cultura 21
20 minutos
President.cat
El dimoni
Diputació de Girona

Ressenya: Torero d'hivern

En Miquel Adam va debutar fa uns mesos amb Torero d'hivern, un recull de contes que m'ha fet passar una bona estona. Al Miquel el segueixo des que portava un dels blogs clàssics de la primera catosfera, i he continuat llegint-lo a les xarxes, on és molt actiu, i al seu nou blog. El llibre té un estil molt semblant a la seva producció online: irreverent, cínic, agut... Els temes també són els mateixos, sobretot els relacionats amb la literatura (i fins i tot algunes històries són reciclades). He trobat que s'adapten bé al format conte i que el llibre funciona perfectament com un recull d'històries tragicocòmiques de perdedors intel·lectuals de trenta anys a Barcelona que, tot i que pugui semblar un tema molt específic, l'autor el domina perfectament i fa que sigui amè.

Un dels encerts del llibre és barrejar aquesta literatura autoreferencial i contemporània (metaliterària, postmoderna i tot el que vulgueu) amb l'estil clàssic del conte humorístic català, la tradició que va de Calders a Monzó i Pàmies. Està bé comprovar que és un format que encara té practicants amb ganes de mantenir-lo viu (i actualitzar-lo una mica) en el segle XXI. Els qui gaudeixen amb el Calders fantàstic o del Monzó més irònic, trobaran un hereu molt digne en aquestes planes. Val la pena que el descobreixin. Després de llegir-lo, tinc encara més clar que seguiré pendent del que escrigui el senyor Adam, ja sigui a la pantalla o en paper. 

Progressiu

Els qui us passeu per aquí habiutalment segurament sabeu que m'agrada el rock progressiu. Però avui el post no va de música: la progressió és una altra. Concretament, la relacionada amb el pas del temps, la meva progressiva degeneració.

Aquestes ulleres que veieu són les primeres que m'he hagut de fer per poder llegir, el que abans es deien bifocals i ara s'anomenen precisament progressives, que queda com més modern. Dit en altres paraules, són el senyal innegable i inexorable que m'he fet gran. O sigui vell, fora eufemismes.

En fi, amb aquests pensaments positius inauguro oficialment el curs i acabo les reposicions d'estiu, que aquest any han sigut articles d'El Periódico que no havia penjat mai al blog. Us he de parlar d'uns quantes coses que publicaré abans que s'acabi l'any, però primer dedicaré uns dies a fer ressenyes d'alguns dels llibres que m'he empassat aquest estiu.

I per acabar aquest post tan tràgic, us deixo amb un vídeo en consonància amb la meva avançada edat.
 

La Lletra d'Or per Màrius Sampere

El divendres passat es va lliurar el premi Lletra d'Or al poeta Màrius Sampere, pel seu llibre L’esfera insomne, publicat per LaBreu Edicions. Tinc l'honor de ser membre del jurat d'aquest premi històric i he de dir que, aquest any, la decisió d'escollir el millor llibre ha estat difícil perquè els finalistes tenien tots un nivell molt alt. Però sens dubte aquest excel·lent poemari es mereixia la Lletra, com va explicar molt bé en Sebastià Alzamora a la seva glossa. Moltes felicitats al Màrius Sampere i a LaBreu, una editorial petita però amb una gran visió.

"Jugar a ser dios" rep un Premio Nacional de Edición Universitaria

Ahir es va anunciar que la versió castellana de Jugar a ser déus, havia estat guardonada en els XIX Premios Nacionales de Edición Universitaria amb el premi a la millor obra de divulgació publicada el 2015. El jurat l'ha seleccionat  “por plantear los dilemas morales a los que cada vez con mayor incidencia han de enfrentarse los científicos, a la hora no solo de diseñar experimentos y teorías si no de calcular las consecuencias prácticas”. Les Publicacions de la Universitat de València, editora del llibre, també ha guanyat un altre premi.

Aquest és el segon premi que rep el nostre llibre que, a més, aquest any s'ha publciat en anglès. Tres anys després de donar-se a conèixer, encara ens proporciona alegries, no ens podem queixar.

Un altre mena de premi són comentaris com aquest que la Clidice va fer l'altre dia sobre Què és el càncer. Que un llibre de divulgació pugui ajudar un lector és la més gran de les recompenses.

Inconformistes a la SER

Us deia la setmana passada que he tornat a la ràdio. És a la secció Inconformistes d'El Balcó de la SER, que s'emet cada dia a les 19.00, un breu repàs de cinc minuts a un tema d'actualitat. A mi em toca els dijous (la resta de l'alineació la teniu a la foto), així que si sintonitzeu la SER cap a un quart de vuit m'hi trobareu parlant d'extraterrestres, un tema que vaig començar la setmana passada a la meva primera intervenció (que podeu sentir aquí).

[Actualització: la segona part de la història dels marcians, aquí.]

Aprofito també per penjar la meva última col·laboració a l'Esguard, publicada ahir, una breu reflexió post-diada:

On és la ciència?

[Aquest article és la meva contribució al debat que es va iniciar aquí i aquí sobre la presència de la cultura als mitjans públics. Jo afegeixo que el problema també afecta la ciència.]

La temporada ha començat amb polèmica. L'anunci fa uns dies de la nova graella de la ràdio pública catalana va disparar moltes queixes sobre la manca d'espais propis per a la cultura, que s'ha vist relegada a petites sec­cions mentre els esports guanyaven hores d'antena. Enmig d'aquest rebombori, el científic Miquel Tuson proposava a Twitter el 'hashtag' #OnÉsLaCiència per recordar que hi ha una altra àrea encara menys representada als mitjans. La comparació no és arbitrària: fa més d'un segle, Santiago Ramón y Cajal ja deia que la cultura i la ciència són els dos pilars que ens diferencien dels animals. I si la primera sovint està marginada en molts aspectes de la vida pública, la segona és pràcticament invisible. És increïble que no ens adonem que tan greu és una cosa com l'altra.

Potser estic mal acostumat, perquè aquí on visc, al Regne Unit, les coses són molt diferents. La BBC té un canal de televisió dedicat exclusivament a la cultura, en el qual molt sovint hi ha programes sobre ciència (els britànics han entès que és part essen­cial de l'educació). Però no tan sols això: la BBC1 emet documentals excel·lents a les hores de més audiència (la setmana passada, per exemple, en van fer dos seguits de física), que s'alternen amb naturalitat amb se­rials i 'realities'. En canvi, la iniciativa pública no destina cap canal íntegrament als esports. Això ho deixa a les privades.

Una de les conseqüències directes d'invertir temps a explicar bé la ciència en els mitjans és que la gent l'entén i l'aprecia molt més. I aquesta conscienciació social obliga els polítics a dedicar-hi més pressupost. Amb tants recursos es pot fer recerca de molt alt nivell i, a més, atreure talent d'arreu del món. Recordem el cas de Guillem Anglada-Escudé, astrofísic català que, a la Queen Mary University de Londres, ha dirigit el grup que recentment ha descobert l'exoplaneta més proper a la Terra. El fet que hi hagi hagut 85 premis Nobel científics al Regne Unit i només un i mig a Espanya és una mesura de l'abisme existent entre els dos països pel que fa a aquest tema.

Es podrien discutir aquestes dades amb l'argument de l'ou i la gallina: ¿què ha de ser primer, l'interès popular o la presència mediàtica? Aquesta excusa s'ha fet servir per afirmar que, per sobreviure, els mitjans han de donar a l'oient allò que reclama. Primer, aquesta afirmació podria fins a cert punt ser certa en el cas de les privades, que han de quadrar números a finals de mes, però mai per a les públiques, que com a principal objectiu no tenen fer diners sinó proporcionar un servei a la societat.

Un poble sense uns mínims coneixements científics corre el risc de ser manipulat per estafadors i espavilats, com veiem que passa amb una freqüència alarmant a casa nostra, amb uns resultats que poden arribar a ser mortals. I segon, ¿qui diu que la ciència i la cultura no poden ser atractives i econòmicament viables? Sky, el principal mitjà de pagament al Regne Unit, també té el seu canal cultural, Sky Arts. Si no fos rendible ja l'haurien tancat fa temps.

El cercle viciós d'ignorància/invisibilitat es pot trencar, però ens hi hem d'esforçar tots. La solució no pot ser només intro­duir píndoles als programes generalistes, com es fa majoritàriament ara. És un primer pas que calia fer per sortir del pou on érem, però ara tocaria passar pantalla. Tampoc n'hi ha prou omplint de cièn­cia els canals secundaris o les matinades, tot i que això també té utilitat i a casa nostra es fa amb un cert èxit. Hem de treure-la dels guetos, per exemple, donant-li espai a les seccions d'Opinió, com molt encertadament fa aquest diari. Cal seguir l'exemple britànic i col·locar a poc a poc programes interessants al 'prime time' perquè la presència de continguts científics es vegi normal. Que s'entengui que la ciència pot ser entretinguda sense deixar de ser rigorosa. Potser perdrà sempre la batalla dels percentatges, però a poc a poc guanyarà adeptes i deixarà de ser vista com una cosa incomprensible que fan una colla de paios avorrits a les universitats. Això seria una victòria immensa.

El que dic serveix tant per a la ciència com per a la cultura. No té gaire mèrit que les defensi perquè jo sóc dels dos rams. El que cal és que des de fora també s'escoltin queixes. És com el cèlebre discurs de Martin Neimöller que denunciava la covardia dels intel·lectuals alemanys davant els nazis, aquell que comença dient "quan van venir a buscar els comunistes, jo no vaig dir res perquè no era comunista". La història s'acaba quan el vénen a buscar a ell i ja no queda ningú que pugui alçar la veu. Aquí passa el mateix: ciència i cultura són patrimoni de tots, i les hem de defensar amb ungles i dents.

[Publicat a El Periódico, 20/8/14. Versión en castellano.]

Feliç diada!

A casa, l'11 de setembre és un dia emocionaloment complex. És una diada reivindicativa, commemorativa i de celebració. Que la vostra vagi bé!

Torno a la ràdio

Després d'uns anys d'abscència, aquesta tarda torno a fer ràdio. Serà una breu secció setmanal cada dijous, un petit comentari sobre ciència al programa El Balcó de la SER que presenta CarlaTurró i s'emet a partir de les set de la tarda. Si teniu la ràdio posada i voleu sentir una mica de ciència, penseu-hi!

La mentida

Mentir és tan humà com respirar, i gairebé igual de fàcil. Aprenem a fer-ho de ben petits, quan descobrim que ens permet obtenir alguna cosa que volem, i és només després d'anys d'experiència i educació que aconseguim distingir quina mena de mentides estan acceptades i quines poden portar represàlies. Perquè de mentides n'hi ha de molts tipus. En un extrem trobaríem les que s'usen per controlar i oprimir (les que l'escriptor rus Aleksandr Soljenitsin es lamentava que al seu país s'havien convertit en un pilar de l'estat) o les que es diuen per enriquir-se en detriment de la resta de la gent. A l'altre, hi hauria les que els anglosaxons anomenen mentides blanques, que són tan comunes que ja ni ens adonem que formen part de la nostra vida quotidiana. Lluitem amb totes les forces contra les primeres, perquè són pernicioses per a l'estabilitat de qualsevol grup, però sense les segones el nostre teixit social també es podria desfer.

Almenys això és el que proposen un grup de científics finlandesos i mexicans en un article publicat el mes passat a la revista Proceedings of the Royal Society B. Segons aquest estudi, les mentides «antisocials» (les que busquen un benefici propi) tenen efectes nocius en la cohesió social però, en canvi, les mentides «lleus» actuarien com a agents que ajudarien les comunitats a formar-se i créixer. Els investigadors van arribar a aquesta conclusió després de desenvolupar un model matemàtic que simula, en un ordinador, l'evolució d'un conjunt de persones al llarg del temps. Així van veure que, si introduïen el concepte de mentides greus en el programa, les comunitats es desintegraven perquè cada element acabava mirant primer per si mateix. Això és evident: l'egoisme en forma d'engany és nociu per al progrés perquè sense una dosi raonable de confiança en el proïsme no es poden mantenir estructures grans com ciutats o països. Però el curiós és que, quan s'hi afegien mentides blanques, l'efecte era el contrari: els individus formaven grups més units i la xarxa d'interaccions que apareixia es feia més gran.

Naturalment, aquest estudi té la limitació de fer servir un model artificial i molt simplificat del que són les interaccions humanes, però no deixa de ser sorprenent la rellevància que té la mentida lleu en les nostres vides. Un exemple més proper a la realitat el podríem trobar a la pel·lícula Liar Liar (estrenada amb el títol Mentiroso compulsivo), en què un advocat descobria l'impacte que tenia no poder dir cap mena de mentida durant 24 hores. Tot i que no quedi gaire bé citar en un mateix article una comèdia de Jim Carrey i un premi Nobel de literatura, en aquest cas és un bon exercici de reflexió: per poc que hi pensem és fàcil adonar-nos que, si tothom digués sempre el que li passa pel cap, les coses anirien a mal borràs.

Per desgràcia, darrerament hem pogut ser testimonis del dany que fan a la societat les altres mentides, les que provenen d'algú a qui hem cedit una quantitat important de poder. Aquests personatges, escollits d'entre els seus iguals i erigits com a exemples, tenen a les mans la responsabilitat de sustentar els nivells de confiança que una societat necessita per mantenir-se unida. I és així perquè l'absència de líders, sigui en models assemblearis o directament anarquistes, només funciona en comunitats de mida reduïda. La vilipendiada «casta» política, doncs, és un mal necessari en societats expansives i globalitzades com les del segle XXI. Una de les parts més indispensables de la seva feina seria la transparència, i aquest és un punt que se'ls oblida massa fàcilment.

Alguns països fan pagar un preu substancial al polític que és descobert enganyant. Recordem, per exemple, que Bill Clinton va ser perseguit implacablement no per fer-li el salt a la seva dona en hores de feina, tot i que a ulls del puritanisme anglosaxó això ja justificava una baixada important de la seva popularitat, sinó per haver mentit quan negava rotundament els fets. Un president d'un país no pot ocultar cert tipus d'informació als ciutadans, ni que sigui per protegir-se a ell mateix o la seva família. Hauria de ser una de les normes sagrades de l'ofici, sense excuses.

I malgrat tot, aquesta mena de mentides egoistes segueixen sent freqüents entre els governants d'arreu del món. Ni els de casa nostra se'n salven, per molt alt que hagin arribat a pujar en l'imaginari col·lectiu. Quan aquesta gent prengui consciència per fi de fins a quin punt és important l'honestedat a l'hora de proporcionar-nos un model a seguir, podrem finalment començar a construir una societat que avançarà conjuntada i no creient, com ara, que si el veí no et roba és simplement perquè no ha tingut l'oportunitat de fer-ho.

[Publicat a El Periódico, 20/8/14]

Els invisibles gens de la intel·ligència

Els fills hereten dels pares coses bones i dolentes, com per exemple el color dels ulls, la pell i els cabells, un nas més o menys gran, la predisposició a engreixar-se, algunes habilitats atlètiques o la capacitat intel·lectual. ¿O no? Encara que la majoria de la gent estaria d'acord amb aquesta afirmació, alguns científics matisarien l'últim punt. Així com és obvi que la pràctica totalitat dels nostres trets físics vénen molt determinats per la barreja de l'ADN que rebem dels progenitors, quan parlem d'intel·ligència, l'origen no és tan clar. És cert que existeix una correlació entre els quocients intel·lectuals de generacions consecutives d'una família, moltes vegades òbvia sense que sigui necessari fer mesures molt complicades, però ¿quina part depèn realment dels gens i quina de l'entorn?

Aquesta és una pregunta amb moltes implicacions pràctiques, més enllà de la simple curiositat científica. Si el límit de la intel·ligència que podem aconseguir estigués marcat només per l'agilitat neuronal dels nostres ascendents, seria inútil esforçar-se a millorar més enllà d'un punt determinat. En canvi, si tothom pot arribar a ser un premi Nobel, estaríem desaprofitant el potencial d'un munt de persones que no tenen accés a l'estimulació necessària per arribar tan lluny com podrien. Evidentment, el més possible és que hi hagi un punt mitjà entre el determinisme genètic de la primera opció i el conductisme exagerat de la segona, i això és precisament el que s'està intentant definir des que les millores tècniques ens han permès llegir genomes sencers invertint-hi quantitats cada vegada més assequibles de temps i diners. La clau és trobar quins gens poden fer-nos més o menys intel·ligents per poder valorar així en quin percentatge determinen la nostra capacitat cerebral.

Però de moment, els resultats que s'han obtingut resulten poc clars, fins al punt que una bona part dels treballs que han identificat regions de l'ADN possiblement implicades en la intel·ligència han estat criticats severament i, en alguns casos, fins i tot s'ha vist que contenien errors metodològics importants. Això sí: els d'estudis realitzats en bessons idèntics en els últims anys confirmen que el quocient intel·lectual ha de tenir un fort component genètic.

A més a més, se sap que la intel·ligència pot variar al llarg del temps, i el fet que les capacitats mentals dels nens es correlacionen amb les que tenen quan són adults es converteix en una prova més que hi ha d'haver una base genètica important. I no obstant, a principis d'aquesta dècada es va veure que les diferències a l'ADN d'un grup d'individus no eren suficients per explicar les variacions de la intel·ligència que hi havia entre ells, el que s'ha anomenat el «problema de l'herència desapareguda». Si és tan obvi que certs gens determinen la intel·ligència, ¿per què no els trobem?

L'últim estudi en aquest camp, publicat fa unes setmanes a la revista PNAS pel doctor Daniel Benjamin i els seus col·laboradors, ha estat considerat pels experts un dels més rigorosos i amplis i, no obstant, ha tornat a topar amb el problema d'on s'amaguen els «gens de la intel·ligència». Els investigadors van estudiar les variants genètiques de més de 106.000 persones i en van trobar 69 que estan relacionades amb quin nivell d'educació havien aconseguit. Un bon principi. A sobre, tres d'aquestes variants es veien també més sovint en els individus amb quocients intel·lectuals més alts. ¿Són aquests, doncs, els gens invisibles que buscàvem? El que passa és que, a l'hora de la veritat, els seus efectes resulten molt petits: haver heretat dues còpies (del pare i de la mare) d'una d'aquestes variants només faria pujar 0,3 punts el quocient. És a dir, cap dels gens identificats determina significativament per si mateix quina intel·ligència tenim. Si un estudi tan exhaustiu com aquest no ha trobat els gens responsables de l'intel·lecte, ha arribat l'hora de replantejar-nos les hipòtesis.

L'explicació que seria més lògica per a aquesta sorprenent falta de dades genètiques que corroborin que la intel·ligència s'hereta podria ser que hi ha molts gens (centenars o potser milers) que hi participen. Si fos d'aquesta manera, cada un d'aquests gens aportaria únicament una part molt petita en la suma total, com suggereix l'estudi que hem comentat. Per tant, seria gairebé impossible descobrir tot el conjunt sencer tret que s'estudiessin moltes més persones. El doctor Benjamin calcula que aquesta xifra hauria d'arribar a ser d'almenys un milió d'individus. Potser algun dia hi podrem arribar, qui sap, però de moment sembla que continuarem sense saber en quin racó del genoma hi ha la informació que especifica fins on pot arribar el cervell. 

[Publicat a El Periódico, 4/10/14] 

«Al meu veí li va funcionar»

La lluita contra el perillós atractiu de les pseudociències a vegades pot semblar fútil. Per molt que avanci el coneixement humà i per molt culta que sigui una societat, sembla que mai deixarem de ser vulnerables al cant de sirena del pensament màgic, sobretot en moments crítics. Ja ens podem escarrassar apel·lant al sentit comú, que les promeses dels qui poden fer-ne sense haver de demostrar resultats sempre guanyaran la partida a la rigidesa necessària del raonament científic. És normal que quan algú busca urgentment resultats, se senti temptat per la possible solució immediata, per molt inversemblant que li sembli, en lloc d'esperar un veredicte (sovint negatiu) fruit d'hores d'investigacions. És tan normal com absurd, i hem de mirar d'evitar-ho.

L'objectiu d'aquest article no és denunciar, una altra vegada, com ens enganyen, com els mitjans col·laboren en l'estafa donant veu als farsants, o com professionals amb un títol en principi respectable se salten sense miraments la barrera de l'ètica. Això, per sort, ho fan regularment divulgadors com en Daniel Closa, en Jesús Purroy o en J. M. Mulet, entre molts d'altres a casa nostra. Busqueu els seus noms a internet el proper cop que us vulguin vendre aigua amb sucre per curar tots els mals i trobareu prou arguments per prendre una decisió intel·ligent. El que volia comentar és aquell fenomen de «al meu veí li va funcionar», màxima que se suposa que ha d'atorgar fiabilitat a qualsevol producte i que s'usa massa sovint per justificar l'eficàcia d'un tractament alternatiu. El cas recent d'un amic il·lustra per què no hem de caure en el parany de creure'ns-ho.

Un dia, aquest amic va començar a tenir uns mals de cap severs que no se li n'anaven amb res. Preocupat, va demanar hora al metge. Després de provar sense èxit uns quants fàrmacs durant setmanes, aquest va enviar-lo a un especialista per descartar que no hi hagués res de greu. Per sort, no era el cas. El diagnòstic final va ser de mal de cap diari d'origen desconegut que resistia totes les intervencions. El meu amic estava content de no tenir un tumor, però desesperat perquè la cosa no millorava amb res. El metge li va dir que l'únic que podia fer era esperar que passés i li va donar una sèrie de recomanacions per minimitzar l'impacte del dolor.

Una persona, sens dubte ben intencionada, va suggerir llavors al meu amic que provés un curandero que coneixia que equilibrava els txakres, o una cosa similar, que no hi perdia res per provar-ho. Ell em va preguntar què em semblava la proposta. Jo li vaig demanar si creia en aquestes coses. Quan em va dir que no, vaig recomanar-li que s'estalviés el temps i els diners. Les teràpies d'aquesta mena només funcionen a través de l'efecte placebo, una important (i ben real) reacció psicològica que, malgrat que no s'ha de menysprear mai, té unes limitacions evidents. En casos de dolor crònic, pot tenir un impacte positiu en l'estat general, però llevat que hi dipositis una fe cega és poc probable que vegis cap millora. Així doncs, va declinar l'oferta i va armar-se de paciència. En qüestió de poc temps el mal de cap va començar a remetre i ara està molt millor. Com en moltes altres malalties, possiblement no sabrem mai què la va desencadenar ni com es va solucionar.

Però ¿què hauria passat si el meu amic hagués anat al curandero? És probable que tant ell com la persona que l'havia recomanat haguessin cregut que la història dels txakres havia funcionat, encara que no tingués cap explicació lògica, quan òbviament no hauria tingut res a veure amb la curació. Una experiència positiva, personal o propera, fa que la gent tregui conclusions precipitades, i això és un error. Una relació causa-efecte és molt fàcil d'inferir però molt difícil de comprovar. Els científics tardem anys a poder demostrar si existeix o no, i aquest és un pas que no ens podem saltar si no volem caure en paranys com els de l'exemple.

Quan algú recomana un tractament recolzant-se en anècdotes puntuals, l'instint ens hauria d'empènyer a valorar-ho amb escepticisme, en lloc de deixar-nos enlluernar pel geni que ha de convertir els nostres desigs en realitat. Amb la quantitat d'informació que tenim a l'abast avui en dia, no hi ha excusa per no investigar si una afirmació està avalada per estudis seriosos. En absència de dades obtingudes amb mètodes rigorosament dissenyats i controlats, l'única manera que coneixem de treure l'entrellat de les coses, la millor resposta serà sempre «no, gràcies». Si tenim això present, haurem desactivat una de les armes més habituals dels venedors de fum i estarem preparats per entendre que la ciència és tan poderosa precisament perquè sap mantenir els peus a terra

[Publicat a El Periódico, 12/7/14] 

La recompensa de la nostàlgia

Quentin Compson és un jove estudiant que, des d'una habitació a la residència de la Universitat de Harvard, recorda la història d'unes quantes generacions de la seva família i, de retruc, la vida al sud dels Estats Units que acaba de deixar enrere. L'any és el 1936, i la narració de Quentin és el nucli d'Absalom, Absalom!, una de les novel·les més conegudes de William Faulkner i un bon exemple de l'ús literari de la nostàlgia per crear obres d'art perdurables. Un altre cas, tan conegut que molts el poden citar sense ni tan sols haver obert mai el llibre, és la magdalena proustiana, que amb una simple mossegada desencadena els records que omplen els sis volums d'A la recerca del temps perdut. ¿Què té la nostàlgia que ens fascina tant, des del punt de vista creatiu i, per tant, també des de l'emocional?

Si la pregunta te la pots plantejar llegint Faulkner o Proust, una possible explicació biològica es podia trobar fa poc a la revista Neuron, on un article escrit per uns científics de la Rutgers University, a Nova Jersey, proposava que l'exercici de la nostàlgia desencadena una resposta química al cervell comparable a la que experimentem quan ens donen diners. És a dir: desconnectar del present per repassar els grans èxits del passat genera una recompensa física tangible, cosa que explicaria perquè en som addictes. Per demostrar-ho, el grup d'investigadors dirigit pel doctor Mauricio Delgado van demanar a un grup de voluntaris que recordessin moments feliços de la seva vida i altres de neutres mentre se sotmetien a una ressonància magnètica funcional, una tècnica d'imatge que permet veure en temps real quines parts del cervell estan actives i quines, no. Com era d'esperar, tots els subjectes es passaven més estona pensant en els records agradables que no pas en els que no tenien cap component emocional positiu.

El més sorprenent era que, durant la sessió nostàlgica, se'ls encenien unes zones cerebrals conegudes com el còrtex medial prefrontal i el cos estriat, les mateixes que se sap que responen sempre que ens trobem en una situació de guany econòmic. Encuriosits, els científics van proposar-los un altre experiment. Els van oferir una quantitat de diners per recordar un fet positiu i una de més elevada per recordar-ne un de neutre. La majoria de voluntaris no ho dubtaven: preferien menys diners a canvi de poder gaudir un cop més de les millors experiències de la seva vida. A més a més, la resposta neurològica observada mitjançant la ressonància era de més magnitud en aquelles persones que després de la sessió deien que el seu estat d'ànim havia millorat notablement.

Tot això demostraria que aquesta necessitat mental de tornar periòdicament a les coses bones que hem deixat enrere té una raó de ser, més enllà de proporcionar temes interessants als artistes. Només cal reconèixer com gaudim de festivals nostàlgics com poden ser els sopars amb amics de la infantesa, on la inevitable successió espontània de batalletes obliga el còrtex medial prefrontal a fer hores extres. La capacitat tan típica dels humans de perdre'ns en els records podria ser en realitat una estratègia més de l'evolució, una resposta biològica potser apareguda gràcies a unes connexions neurològiques accidentals, que la selecció natural hauria conservat pels clars efectes euforitzants que tindria en el nostre estat d'ànim.

Però abusar-ne pot ser perillós. Així com una dosi raonable de nostàlgia sembla ser saludable, convertir-la en una màxima que et dirigeixi el curs de la vida, com encara ara podem veure que fan certs elements reaccionaris de la societat, va en contra del que ha permès que la nostra espècie aconseguís fites espectaculars: la voluntat d'innovar. El problema ve quan es vol anar més enllà de l'exercici de la imaginació per intentar reproduir, en un entorn contemporani, el que la memòria ens diu que era millor, en lloc de continuar caminant endavant. Per avançar hem de venerar el passat, però sempre sent conscients que l'hem de deixar enrere.

D'una manera o una altra, la nostàlgia és una part important de la nostra existència, i ara sabem que això té una raó biològica de ser. Està molt integrada en les rutines vitals de la humanitat, cosa que fa que acabi reflectint-se en les manifestacions artístiques o que alguns la utilitzin d'estendard per justificar el seu tradicionalisme. Fins i tot el llenguatge ha sentit la necessitat de crear paraules úniques per definir-la, com la saudade portuguesa o la morriña gallega, per posar dos exemples pràcticment intraduïbles. No té res de dolent recrear-se una estona en els records feliços: el cervell us ho agrairà. Tingueu-ho ben present, i el proper cop que claveu queixalada a una magdalena, feu-ho sense remordiments però amb mesura.

[Publicat a El Periódico el 29/11/14]

L'origen del llenguatge

Una de les coses que ens fa únics als humans és la capacitat d'usar el llenguatge per comunicar-nos. Cap altre animal en aquest planeta pot fer-ho. N'hem parlat altres vegades: a part de la seva utilitat com a eina, el ­llenguatge ens ha permès evolucionar, ha donat forma a les nostres societats i, en el fons, ens ha fet com som. Si ho portem a les últimes conseqüències, podríem certament creure que els límits del llenguatge són també els límits del nostre món, parafrasejant la màxima de Wittgenstein. És per tot això que l'estudi del llenguatge, tant des del punt de vista històric com del científic, sempre ha despertat molt d'interès, sobretot pel que fa als seus misteriosos orígens.

No està del tot clar en quin moment vam començar a crear paraules. Com que no hi ha cap prova documental que hagi sobreviscut fins als nostres dies (les gravadores són un invent modern, per desgràcia), tot el que podem fer és hipotetitzar. Hi ha científics, per exemple, que creuen que més de dos milions d'anys enrere, els primers humans ja havien desenvolupat alguna mena llenguatge rudimentari. Altres diuen que això no va passar fins molt més tard, potser fa només 50.000 anys, en ple Paleolític Superior, quan els cromanyons estaven a punt de començar a estendre's per Europa. Si realment fos d'aquesta manera, voldria dir que abans hauríem inventat l'art (les primeres restes artístiques tenen uns 70.000 anys d'antiguitat), fet que no deixa de ser curiós.

Potser podríem definir millor els inicis del llenguatge si entenguéssim quina necessitat concreta ens va empènyer a crear-lo. Si ens basem en els principis de l'evolució, que ens diuen que en biologia aquests canvis tan importants no solen ser accidentals, podem aventurar que la selecció natural hi deuria tenir alguna cosa a veure. És a dir: si el llenguatge s'ha consolidat com a part essencial de la nostra espècie és perquè deuria proporcionar-nos algun avantatge a l'hora de sobreviure. Això és el que pensen un grup de psicòlegs de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, dirigits pel doctor Thomas Morgan. En un article publicat la setmana passada a la revista Nature Communications, proposen que el llenguatge podria haver sorgit per la necessitat d'explicar als nostres congèneres com fabricar utensilis de pedra, una habilitat revolucionària que ens va permetre començar a fer passes de gegant fa un parell de milions d'anys.

Els psicòlegs van dividir una colla d'estudiants en grups. Van ensenyar uns quants voluntaris a fabricar ascles olduvaianes, uns trossos de sílex tallants en forma de petxina que són una de les primeres eines que es coneixen. No és una feina fàcil, perquè cal colpejar la pedra d'una manera concreta perquè quedi ben afilada. Al primer grup, no hi havia cap persona que sabés generar les ascles, només el material necessari i uns quants exemples. Als altres hi van posar un mestre que podia ensenyar a un alumne el que feia: en un grup no es podia comunicar, en un altre podia fer només gestos i al darrer podia parlar per explicar-li el procés detalladament. Quan algú ho aprenia, es convertia en el mestre del següent membre del grup.

Usant aquesta cadena de transmissió d'informació, van arribar a generar més de sis mil ascles. Com era d'esperar, el grup que no tenia tutor no se'n va sortir gaire bé. Però només mirant tampoc van aconseguir resultats satisfactoris. Tan sols als dos últims grups, on hi havia alguna mena de comunicació entre mestre i alumne, les ascles eren de la mida adequada i prou punxants per ser útils. I concretament, quan s'usava el llenguatge es quadruplicava les possibilitats d'obtenir uns bons resultats. Van concloure que una explicació del boom tecnològic que es va donar a principis del Pleistocè seria que els nostres avantpassats van descobrir la manera d'explicar als seus companys com es construïen les eines, primer a través de gestos i, finalment, amb un llenguatge rudimentari. La producció més efectiva d'ascles seria el que va fer que aconseguissin sobreviure ­millor.

Naturalment, aquests experiments tenen la limitació que han estat fets amb voluntaris que han nascut i crescut en un entorn on el llenguatge és bàsic per funcionar. És probable que els seus cervells hi siguin addictes d'una manera que els humans primitius no es podrien imaginar. Deduir a partir d'aquí el que passava a les planúries de Tanzania, on l'Homo habilis produïa les seves ascles, potser és massa optimista, però la hipòtesi no deixa de ser interessant. En tot cas, sembla mentida que una capacitat que va aparèixer per la necessitat de difondre coneixements que ens permetessin avançar, avui en dia es faci servir tan sovint per escampar mentides, odi i ignorància, que tenen just l'efecte con­trari.

[Publicat a El Periódico, 24/1/15]

Altres coses que he fet aquestes vacances

A part d'estirar-me a la platja i menjar més del compte, durant les vacances he fet també una miqueta de feina, per no perdre el ritme.

Vaig trobar un moment per passar pel programa Això és Mórdor que presenta Marc Garriga a Catalunya Ràdio. Aquí podeu escoltar com fem una mica de conya amb en Marc a partir d'una sèrie de paraules  i frases friquis (a partir del minut 33).

Quan fas cua per entrar en directe a la ràdio a vegades tens sorpreses agradables. Aquest cop vaig coincidir amb els grans Cels Piñol i Ricard Ibañez, que venien a parlar de jocs de rol. Abans d'entrar vam estar parlant de l'època clàssica dels fanzines, en la que tots tres vam participar d'una manera o altra, i la conversa va derivar en un interessant exercici de política-ficció sobre la independència de Catalunya que algú ens hauria de convidar algun dia a reproduir en directe perquè tenia molt de suc.

També vaig tenir l'honor de participar en una taula rodona com a part d'un curs dels Juliols de la UB que dirigia Amàlia Lafuente. Amb la Imma Monso i l'Isidre Grau havíem de parlar de l'ús del dolor i la malaltia en la literatura, i vam acabar discutint sobre un munt de coses, entre elles l'estat de la literatura catalana en el segle XXI. El debat el vam continuar després en privat tot dinant a la terrassa d'un hotel cèntric, tot un luxe.

I també vaig tenir temps de trobar-me amb en Daniel Closa, per comentar un projecte que estem fent plegats de cara al 2018, que va començar com una broma al Facebook i aviat es va convertir en una realitat quan els editors van començar a intervenir-hi. Tinc un parell de llibres de divulgació en solitari programats per aquesta temporada tardor/hivern, ja en parlarem més endavant, i el proper serà ja el que parirem a mitges amb en Dan, i que promet ser molt interessant, és clar.

Acabo el repàs amb uns quants enllaços. Al blog Dreams of Elvex, van fer una ressenya d'El joc de Déu, la meva segona novel·la en solitari, i la van deixar molt bé. El XeXu va fer el mateix amb el tercer volum de Sóc un animal, col·lecció juvenil que sembla que també fa riure els adults. Casualment, en Llort i el Sergi Càmara van anar a parlar aquests dies del mateix llibre a Més content que un gínjol, programa de literatura juvenil i infantil ràdio de la Xarxa.

Acabo amb una mica de ciència. L'últim article publicat a l'ARA parla de les necessitats metabòliques úniques del nostre cervell, una peculiaritat que ens fa únics entre els primats. I un anunci: el 24 de novembre participaré en un debat sobre els límits de les manipulacions genètiques, el transhumanisme i el futur de la nostra espècie, conjuntament amb l'experta en bioètica Núria Terribas, al cicle Futur(s) que organitza La Caixa al Palau Macaya. Està obert a tot el públic i pinta bé, així que jo de vosaltres m'ho apuntaria a l'agenda.