Que el 2018 sigui un bon any...

...o que almenys no sigui pitjor qeu el 2017. Celebrem la majoria d'edat del mil·lenni amb petons per tots (els de la generació X entendreu la referència numèrica de la imatge...).

Resum de l'any

Acabo el 2017 com acostumo a fer al blog, repassant el meu any literari i fent el preview del proper. Ha sigut un any tranquil, pel que fa a publicacions, després de la bogeria del 2016. Només he tret un llibre, la novel·la Doble mortal, a mitges amb l'Elisenda Roca. La resta han sigut tres col·laboracions: un conte als Assassins de Girona de Llibres del delicte i dues intervencions a reculls benèfics, Relats curts d'un llarg viatge i Versos contra la violència. A part d'això, han sortit cinc traduccions (dos llibres de ciència a l'italià i el portuguès, i una novel·la a l'alemany), que sempre és una bona notícia.

De cara al 2018, per Sant Jordi tindrem el final de la sèrie juvenil Sóc un animal que faig amb el Lluís Llort i el Sergi Càmara (el quart volum és el millor, encara que soni a tòpic) i un nou llibre de divulgació, aquest a mitges amb l'amic i científic Daniel Closa. Ja us en donaré més detalls. De cara a la temporada de tardor està previst un crossover de ciència ficció (m'estreno en solitari en un format en el qual he tret ja un parell de premis), que és el primer d'una sèrie, i segurament un llibre infantil. A part, tinc la meva quarta novel·la enllestida des de fa temps, però encara segueixo repassant-la i passejant-la. Veurem si aquest serà el seu any o no...

Espero que el 2018 ens seguim veient per aquí. Tot i que el món dels blogs faci anys que ha deixat enrere el anys d'esplendor, encara som uns quants que continuem donant-hi la tabarra. Espero poder mantenir aquest ritme d'unes 90 entrades l'any, combinant ressenyes amb articles que apareixen als mitjans, burrades i notícies relacionades amb el que escric. Que tingueu molta sort!

Quatre coses per anar acabant l'any

El 2017 ha sigut un any estrany en molts sentits, difícil, fins i tot. Veurem què ens espera quan tombem la cantonada demà. De moment, abans de tancar la temporada us passo uns quants enllaços relacionats amb la literatura.

Un clàssic d'aquesta època són les llistes d'èxits. Com els darrers anys, he contribuït a la dels millors llibres que organitza El Periódico (aquí podeu trobar la del llibres catalans). Poques sorpreses, suposo, però hi ha algunes recomanacions interessants, dins de l'habitual heterogeneïtat i aleatorietat d'aquests exercicis.

Aquests dies també he col·laborat amb la iniciativa Versos contra la violència organitzada per en JM Tibau, un llibre i un espectacle per denunciar la violència en general i sobretot la que hem patit darrerament. Tots els beenficis dels llibres van destinats a fer arribar el llibre al major nombre d'escoles. La idea és que les noves generacions creixin entenent que certes actituds no són acceptables, encara que estiguin esponsoritzades per gent suposadament respectable. La llista d'autors és interessant i a més té la raresa de ser la primera vegada que publico un poema (no que n'escric, en tinc calaixos plens!). Compreu-lo!

I aquest any, malgrat els pressupostos congelats i altres dificultats, he aconseguit fer uns quants clubs de lectura, tots ells amb lectors molt espavialts i amb ganes de preguntar-me coses. En vaig fer, per exemple, a Bescanó, a Blanes i a Lloret (aquí una mini entrevista a la ràdio)

També un petit regalet. Si voleu llegir un dels últims contes que he escrit, hoemantge al meu estimat Richard Brautigan i relacionat amb alguna de les coses que han passat aqeust any, podeu descarregar-vos gratuïtament l'últim número d'El Biblionauta aquí.

Acabo amb algunes ressenyes de llibres meus que hanaparegut els darrers mesos. Si busqueu un regal de reis, especialment pel públic infantil-juvenil, aquí teniu unes quantes idees!

-El secret de la banya embruixada 

-Sóc un animal, la sèrie sobre l'Arman i els seus amics que acabarà amb un quart volum per Sant Jordi:

A Superlectors

A Un abrazo lector (el segon, aquí)

-Herba negra:

A Estrelles de paper

A Una història fantàstica

A Desde Otranto
A Secrets de tinta
A Fòrum.ad

I una entrevista a la ràdio sobre el llibre al coautor, aquí

-Doble mortal

A Marta's Bookshelf

A El Nacional (videorecomanació)

-Els límts de la vida (en alemany!)

-Ramón y Cajal, ara i aquí

-La reina de diamants

I tanquem amb aquesta curiosa videorecomanació d'Ullals que arriba des d'Amèrica:

Bon Nadal!

Els alienígenes entre nosaltres

Aquests dies he estat repassant la recent trilogia de pel·lícules de Star Trek amb el meu fill i no m’he pogut estar d’envejar aquesta generació que creix entre efectes digitals que fabriquen mons i espècies alienígenes d’una veracitat inqüestionable. Tot el que s’ha perdut del romanticisme dels decorats de cartró pedra i els extres disfressats amb granotes de goma i pròtesis de porexpan s’ha guanyat en espectacularitat i dinamisme. Però una cosa que no ha canviat en totes les dècades que el Capità Kirk i la seva tripulació han estat explorant l’espai profund és que la majoria d’extraterrestres que s’hi troben són antropomòrfics. Això, que al principi s’hauria pogut justificar per la manca de pressupost i tecnologia, ara s’ha de veure com la conseqüència directa de les dificultats que té especular sobre la vida en un format distint al que trobem a la Terra.

Les limitacions són encara més grans si ens endinsem a nivell microscòpic, perquè allà desapareix la gran diversitat que hi ha a simple vista: tots els éssers vius que coneixem, sense excepcions, utilitzen la mateixa mena d’informació, emmagatzemada sempre en molècules d’ADN. No sabem cap altra manera de construir vida, per tant ens costa imaginar alternatives quan concebem habitants d’altres sistemes solars i hem de pensar com serien a nivell bioquímic. ¿Com s’ho haurien fet els klingons o els romulans? ¿Haurien evolucionat a partir d’un compost amb unes propietats estructurals semblants a l’ADN o haurien utilitzat una premissa totalment distinta?

L’atzar i una evolució de milions d’anys han fet que tots els terrestres ens regim per codi forjat a partir de només quatre unitats bàsiques. Així com els ordinadors fan servir un alfabet binari, format per uns i zeros, per guardar dades, els éssers vius disposem de quatre peces, que tenen més flexibilitat i capacitat que el més poderós dels discs durs disponibles. Les anomenem A, T, C i G, per les inicials del nom que hem donat a les molècules que formen l’ADN. Les 64 variacions possibles de grups de tres d’aquestes unitats representen unes ordres biològiques que es tradueixen en 20 aminoàcids, les peces que permeten a la cèl·lula construir milions de proteïnes diferents. Són les proteïnes les que fan totes les funcions essencials per la vida i defineixen com serà cada organisme.

¿Però i si juguéssim a guionistes de Star Trek i ens preguntéssim què passaria si intentéssim saltar-nos les rígides normes combinatòries del nostre codi genètic quaternari? ¿I si hi afegíssim un parell de lletres? Augmentaria el grau de complexitat: les noves combinacions disponibles ens permetrien fer servir més de 100 aminoàcids addicionals (molts ja existeixen a la natura) per fabricar noves proteïnes. Així podríem dissenyar eines moleculars mai vistes, que donarien lloc a formes de vida que podrien ser absolutament diferents de les habituals. I tot això sense haver de sortir del planeta.

Aquesta fita ja és possible, almenys en teoria, des de finals del mes passat. És la mena de descobriments que es troben a faltar a la portada dels diaris, no perquè tinguin possibilitat de curar malalties d’aquí poc temps, que a vegades sembla que sigui l’única cosa que ens interessa de la ciència, sinó perquè són revolucionaris, conceptualment parlant. És un pas més que l’edició genètica, una revolució que sí que ha agafat força popularitat darrerament, perquè implicaria començar de zero en lloc de només retallar i enganxar. Els responsables d’aquest avenç, un grup de científics del Scripps Research Institute, a Califòrnia, han tardat 15 anys a generar un bacteri que fa servir dues unitats més, totalment noves, i així té un ADN de sis lletres en lloc de quatre. Van trobar la manera d’enganyar la maquinària cel·lular que copia i repara l’ADN i després ensenyar la cèl·lula a llegir el nou alfabet perquè n’utilitzés la informació per fabricar proteïnes.

Aquest bacteri, doncs, no s’assembla a res que hagi existit. ¿Podem anar més enllà i crear un ésser viu utilitzant un codi genètic completament nou i una sèrie d’aminoàcids diferent als 20 habituals? Hi ha barreres tècniques que s’haurien de superar encara, però no és impensable. Això vol dir que podríem generar alienígenes de veritat, microbis (i, algun dia, organismes complexos) que no tinguessin res a veure amb la resta dels habitants del planeta, que no haguessin evolucionat a partir de res conegut i que podrien seguir normes diferents de les que ens governen a la resta. Millor que una pel·lícula de Hollywood. 

[Publicat a El Periódico, 16/12/17. Versió en castellà.]

47

Hi ha dies que et sents com un agent secret...

Ressenya: Astrofísica per a gent amb presses

El llibre que us vull recomanar avui és una petita perla. Petita de mida només, no de qualitat i contingut. I aquí rau una de les seves qualitats. Però deixeu que comeni pel principi.

Els nanos de la meva generació vam creixer (científicament parlant) amb el Cosmos del Carl Sagan, un dels millors divulgadors que ha existit. Aquesta fantàstica sèrie de televisió va acostar la física a tothom i, literalment, va crear vocacions. Absolutament imprescindible. Fa uns anys, en van preparar un remake. En qüestió de pressupost i tecnologia disponible no hi havia color: seria molt millor que la sèrie original. Però el problema principal era trobar algú que estigués a l'alçada de Sagan. Semblava una missió impossible.

I aquest algú és, Neil deGrasse Tyson. És, possiblement, el millor divulgador científic que hi ha en aquests moments (amb permís de David Attenborough i pocs més). És un pou de coneixements i sap transmetre'ls amb gràcia i claredat. És loqüaç, carismàtic, articulat, simpàtic i divertit. En fi, que té totes les gràcies. El model a seguir pels qui ens dediquem a aquestes coses a temps parcial o complet. Si no l'heu vist mai en acció, busqueu vídeos seus a la xarxa. Qualsevol val.

Però avui us volia parlar de la seva feina en un altre format: el llibre. Tyson acaba de presentar Astrofísica per a gent amb presses, una breu obra de divulgació sobre el seu tema preferit: l'univers i com l'entenem des de la Terra. Us deia al principi que la seva llargada curta li juga a favor: quan es parla de temes complexes, millor anar al gra i destacar el més important, o t'arrisques a perdre els lectors pel camí. Tyson controla prou la narració com perquè ningú no es perdi, però a més ho remata anant directe a barraca i no entretenint-se innecesàriament. Aquest és un llibre perfecte per regalar a qui no llegeix normalment divulgació, però també per a l'aficionat habitual a la ciència. Tothom que sigui una mica curiós pot disfrutar d'aquest assaig sense atabalar-se ni cansar-se'n. D'acord, es nota que sóc fan del Tyson i potser això em fa ser menys objectiu, però si feu una ullada al llibre veureu ràpidament que tinc raó. Val la pena llegir-se'l.

Snow day

Ahir ens ho vam passar molt bé jugant amb la neu. Avui, amb tot glaçat i la feina esperant-nos ja és una altra història. Escoles tancades, classes cancel·lades i mirant de treballar des de casa tant com puguem...

Feu molt soroll!

Aprofitant que avui molts de vosaltres esteu de festa, he pensat en posar una mica de música, sobretot per ambientar els viatges cap regions més septentrionals. Començo amb aquesta bonica història de l'últim disc de David Gilmour, dedicada a totes les noies que avui van vestides de groc. Feu molt soroll perquè ens sentit tothom!

I pels qui tenen al·lèrgia al color groc:

Ressenya: Què!

Miquel de Palol és possiblement l'escriptor català viu que millor domina el seu ofici (amb permís de l'Eduard Márquez, que també posaria als llocs d'honor del nostre top 10). No és tan sols que té un control absolut de la llengua, si no que narrativament és capaç de fer les filigranes que vulgui. Això a vegades dóna lloc a novel·les tan hermètiques que potser costen una mica d'empassar al lector mitjà, portant a l'extrem allò que alguns han anomentat novel·la total, però quan es centra menys en la forma i més en la història, és capaç de produir llibres igual de sorprenents, com Les concessions, Gallifa o Aire Pàl·lid/Palimpsest.

Què! pertany a aquest segon grup més assequible (però no per això de menys qualitat). És la història d'un home aparentment vulgar que s'acaba de mudar de casa i que ràpidament desenvolupa una animadversió patològica envers el seu veí, que realment és un imbècil de categoria que no deixa de tocar-li els nassos intentant fer-se-li amic. La trama és mínima, una excusa per la pirotècnia narrativa de Palol, que aquí fa gala del seu sentit de l'humor més descarnat per construir una brillant comèdia, un gènere que encara no li havia vist treballar i que, com era d'esperar, controla amb tota comoditat. A més, per tot arreu hi pots trobar perles amagades, com per exemple aquesta, molt adequada als moments que vivim: "El mal no és la crueltat (...). El mal són les riallades davant la crueltat, i la civilització és d'això dir-ne refinament".

Què! és una novel·la que flueix molt bé i es llegeix ràpid i que, malgrat la seva aparent lleugeresa, té una mala bava considerable, amb una col·lecció de perdedors ben ridícula (el protagonista m'ha recordat els personatges vividors i nihilistes de Joaquim Carbó, però en versió misògina, egoïsta, sociòpata, psicòpata i malparida, un paio desagradable que s'acaba fent entranyable, molt ben construït) i un us desacomplexat del sexe, marca de la casa. Els fans de l'autor disfrutaran, sense dubte, però també hauria d'interessar a un públic més ampli que vulgui fer unes quantes rialles amb un llibre ben escrit. Molt recomanable.

Aprofito per felicitar Angle Editorial pels seus 25 anys i per tota una colla d'encerts recents, entre ells fitxar en Palol. Se'ls ha de reconèixer la visió i les ganes de voler córrer riscs que altres editorials d'aquesta mida eviten. Aquesta setmana la meva tauleta de nit estava plena de llibres seus. Espero poder-ne comentar un altre en breu.

Ressenya: Eren ells

Reprenc les ressenyes després d'una setmana de descans (o sigui, de massa feina per escriure el blog) amb el penúltim Pin i Soler, un premi amb un jurat que darrerament està marcant una línia molt interessant (vegeu el d'aquest any, per exemple). Es tracta d'Eren ells, la primera novel·la del poeta Carles Rebassa que, a més, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona. 

Abans de tot cal dir que és un llibre molt ben escrit, com es podia pressuposar pels tipus de premi que ha rebut. Això és evident des de la primera plana. No es veu per enlloc la vacil·lació típica de l'opera prima. En Rebassa és un bon narrador i posa els personatges sobre el taulell amb rapidesa, i després els fa moure amb agilitat, amb uns canvis de registre ben aconseguits. És una novel·la iniciàtica centrada en uns adoelscents que comencen a convertir-se en adults, en això no és especialment original, però el recurs està molt ben utilitzat. El sexe és un dels motors que els mou, però en el llibre es tracta sense donar-hi excessiva rellevància, i l'efecte és poderós. Pràcticament tots els mascles exhibeixen alguna mena de comportament homosexual, però amb tota naturalitat, sense que això xucli l'argument. Són més importants les dinàmiques de poder i les relacions que s'estableixen entre ells, que poc a poc van anunciant el drama. En alguns moments m'ha fet pensar en un Bret Easton Ellis moderat o fins i tot en Dennis Cooper quan no desfasa. 

Molts poetes tenen un problema quan es passen a la novel·la: donen més importància a la forma que a la narració. En Rebassa no cau en aquest parany i utilitza amb destresa les eines pròpies del gènere, sense abandonar tot el que ha après en els seus llibres anteriors. L'equilibri entre imatge i acció està molt ben aconseguit. En resum, per mi ha estat tot un descobriment, que em fa esperar amb ganes el següent pas endavant de l'autor. Recomanable.

Lluitar contra els prejudicis

[Vaig escrirue aquest article tip de sentir gent que fa servir arguments absurds per defensar les seves idees. Gairebé totes les posicions són acceptables, però abans cal pensar una mica per què les hem triat. Si no, la democràcia és una broma pesada.]

A tots ens agrada pensar que prenem decisions equitatives i racionals, però els prejudicis són una part inextricable del nostre comportament. No s’han de veure com un mal exclusiu de les societats modernes, al contrari. És probable que sorgissin com un mecanisme protector, perquè ens permeten emetre judicis més ràpids que no si hi intervé el raonament. Això ens pot donar un avantatge a l’hora d’evitar un perill imminent, però el preu que paguem és un nombre elevat de falsos positius: les generalitzacions que fonamenten els prejudicis resulten equivocades molts cops. Això, que és perfectament tolerable en un entorn en què prima la supervivència, com el dels nostres avantpassats, resulta un inconvenient en els entramats socials d’avui dia, on idealment hauria de prevaldre la justícia i la igualtat.

    

Però no és tan senzill lluitar contra aquesta inèrcia biològica. Tres psicòlegs de la Universitat de Harvard van crear el 1998 un test per mesurar les connexions que fem de manera automàtica (www.implicit.harvard.edu). Es tracta de classificar ràpidament paraules de connotacions positives o negatives i imatges de persones de pell clara o fosca. Fent això, queden al descobert associacions inconscients entre color de pell i bo o dolent, que el cervell utilitza perquè no requereixen la participació dels centres racionals i pot anar més de pressa. L’exercici mesura com relacionem sense voler conceptes dolents amb certs grups ètnics, però també es pot mirar per gènere, edat, orientació sexual o qualsevol altre paràmetre. Sorprenentment, persones que consideren que no discriminen mostren un biaix predeterminat en un 40% dels casos. És més: quan es repeteix el test, els resultats són semblants. És a dir, fins i tot sabent que involuntàriament no estem sent del tot equànimes, el pilot automàtic continua desequilibrant la balança.

Una conclusió d’aquests treballs seria que part de les decisions que prenem en la vida estan fonamentades en presumpcions errònies, que només evitaríem si dediquéssim prou temps a pensar-hi. Aquestes preferències amagades, juntament amb altres que potser no ho són tant, serien clau, per exemple, en la freqüent discriminació laboral per motius de gènere. Per evitar-ho, al món de la música s’han popularitzat les audicions a cegues, de manera que no se sap el sexe del qui toca l’instrument. 

    

Un truc tan simple ha fet que el número de dones que es contracta a les orquestres s’hagi doblat i ja s’acosti a la paritat. El problema és més difícil de solucionar en situacions d’estrès, quan hem de prendre una decisió en fraccions de segon. La prova és l’elevat nombre de morts de pell fosca a mans de la policia als Estats Units, que encara tendeixen a disparar més ràpid quan veuen una conducta sospitosa en una persona negra. Tot plegat demostra que els prejudicis existeixen i que no serveix de res creure que nosaltres no en tenim. No ens n’hem de sentir avergonyits: és una resposta natural de la ment. El que cal és reconèixer-ho i fer tot el possible per evitar que ens condicionin el comportament. Per exemple, desconfiant de les primeres impressions i fent l’esforç de recollir tota la informació possible abans de decidir. És important no quedar-nos amb l’opció fàcil, la que ens atrau d’una manera més espontània, perquè com que és la que més beu dels instints, és més fàcil que estigui contaminada per un biaix inconscient.

Això és especialment crític quan hem de prendre decisions que afecten el futur comú, com quan es dóna veu al poble en unes eleccions. La democràcia, que parteix de la base que tots estem capacitats per fer una tria raonada i lliure, no té en compte que els defectes inherents de la ment humana, fàcilment manipulables pels més hàbils, poden portar-nos a opcions del tot il·lògiques. Perquè la democràcia funcioni, hem de poder superar les inèrcies que el nostre entorn social ens ha implantat i triar el que és just.

    

És fals que les coses depenguin del color del vidre a través del qual les contemplem. La realitat és una, el que varia és la nostra manera d’interpretar-la. Per poder-nos-hi acostar al màxim ens hem d’esforçar. La realitat no es pot consumir passivament, com estem acostumats a fer, deixant que els líders ens imposin la seva versió. El proper cop que hi hagi votacions, tothom s’hauria de plantejar si el menyspreu per unes idees o unes persones és merescut o ens estem deixant portar per prejudicis ocults, si un anhel és realment absurd o si estem permetent que els instints parlin per nosaltres.

[Publicat a El Periódico, 11/11/17. Versió en castellà.]

Ressenya: El riu encès

Tenia encara pendents algunes ressenyes de llibres interessants llegits durant l'estiu, però ha sigut difícil trobar el moment adequat per tornar a treure el tema. Ho faig avui, abans no passi més temps, començant amb El riu encès de Miquel Martín, aprofitant que l'autor acaba de treure el seu darrer llibre.

En Miquel, a part de ser un conversador il·lustrat i una persona amb la qui és un autèntic plaer compartir una sobretaula, és un dels secrets més ben guardats de la literatura contemporània catalana. És possible que el conegueu  pels seus treballs sobre Vinyoli, de quin n'és un gran estudiós, o per la trilogia que ha fet a Sidillà per rescatar el nostre patrimoni geogràfic i cultural (Els pobles perduts, Els pobles oblidats i Llegendes de mar de la Costa Brava). Però el que és sorprenent és que la seva faceta de novel·lista no tingui més ressò.

El riu encès n'és un bon exemple. És una novel·la escrita amb una atenció minuciosa al detall, des de la construcció dels personatges a la tria del temps verbal que empeny la trama. Es nota que és la labor d'algú que s'estima la seva llengua i la seva literatura, que venera els  precedents a la vegada que els actualitza. El riu encès és una novel·la del segle XX, i ho dic com un elogi. Segueix el patró dels drames clàssics catalans, rurals i de postguerra, traslladats més cap al final del franquisme. A vegades pot recordar a Jesús Montacada, en una versió més directa, o també a la Rodoreda, és clar. És un recull de perdedors que se'n van sortint com poden, una novel·la coral dividida en dues parts, amb personatges que es creuen i es van fent grans. Estan especialment aconseguides les escenes vistes amb els ulls dels nens, però també l'evolució dels protagonistes i com maduren a cops. M'ha interessat especialment el retrat que fa de com les malalties mentals afecten una família. I, finalment, se li han d'elogiar el ritme, que no decau en tota l'estona, i l'atmosfera tan ben aconseguida, que et trasllada al lloc i a l'època sense haver de perdre el temps amb descripcions innecessàries. 

Com deia abans, les novel·les del Miquel mereixen arribar a un públic ampli perquè tenen tots els elements que atrauen al gruix de lectors habituals en català. Però, a més, la seva prosa té una qualitat que la posa un parell de graons per sobre de la resta. Tinc la impressió que pel Miquel tenir més o menys èxit té una importància relativa. La seva recompensa més gran ha de ser la satisfacció de crear aquestes petites peces d'orfebreria amb vida pròpia, que és el somni de tot escriptor. Molt recomanable descrobrir-les.

Vaga general

Perquè hi ha moltes coses que no haurien d'estar passant a Europa en el segle XXI, aturem-nos i protestem.

És difícil...

Deia ahir que tocava parlar d'alguna cosa que no fos política però és difícil quan passa el que està passant. Costa trobar paraules, i és trist que les cançons polítiques de fa 40 anys tornin a servir per expressar la nostra frustració. Que poc que hem avançat.

Que poques paraules tinc 

i les que us dic són tan gastades... 

Caldrà buscar nous camins 

on no calguin les paraules. 

Que poca força que tinc 

tants de cops l'he malmenada... 

La vull tota per demà 

quan la gesta porti l'alba. 

Quanta ràbia que tinc, 

potser cal ser gos des d'ara, 

quanta ràbia que tinc 

i no vull pas oblidar-la. 

Que poca esperança tinc, 

i potser caldrà deixar-la, 

que no sigui que esperar 

ens allunyi més dels actes. 

Quanta misèria que tinc 

sota els peus, damunt l'espatlla, 

i la vull guardar amb mí 

fins al jorn dels miserables.

Tornem a la ciència

Tot i que els esdeveniments polítics acaparen moltes planes i hores aquests dies (també d'aquest blog), no oblidem que el món continua rodant... Així que aquí teniu la dosi habitual de ciència, pels qui hi estiguin interessats.

Avui us deixo els links a tres articles publicats a l'ARA. En el primer parlo de com virus i humans hem evolucionat plegats. En el segon continuo amb els microbis i explico com, sorprenentment, s'estan usant bacteris per lluitar contra la malària. I l'últim va sobre les proves d'ADN que fa la policia científica, que aviat ens podrien proporcionar un retrat robot dels sospitosos.

Per cert, si sou professors de ciència de secundària, potser us interessaran aquests cursos que organitza la Fundació Catalana per a la Recerca i Innovació. En un d'ells faré un seminari sobre la ciència de l'envelliment, un tema que hauria d'interessar a tothom...

Visca la República Catalana

Després dels preliminars, comença la part difícil de veritat. Ningú no ens traurà aquest moment històric, passi el que passi a partir d'ara. 

Hackers de la constitució

Avui pot ser un (altre) dia històric per Catalunya. Estem navegant entre la suspensió (temporal?) dels nostres drets i la incertesa del que pot passar si ens neguem a acatar les ordres de qui té tota la força. Jo ni tinc tota la informació ni prou coneixements de política per presumir de saber la resposta a la difícil decisió que han de prendre els nostres governants aquests dies, així que els donaré suport passi el que passi i confiaré que l'encerteran. Però, en tot cas, ahir vaig deixar clar el meu modest punt de vista a la revista Esguard, referint-me a la necessitat d'invocar la defensa pròpia davant una constitució que en el seu dia va ser hackejada pels feixistes que la tutelaven, que hi van instal·lar una backdoor que els permetria a ells i els seus hereus saltar-se la democràcia si feia falta, com està passant ara.

Estancament

Aquests dies he parlat amb uns quants amics meus escriptors i tots estem afectats d'una apatia comú: ens costa fer la nostra feina. Escriure requereix una certa capacitat de concentració i abstracció, i ara estem massa preocupats amb altres coses. No sé si la mostra és gaire representativa de la literatura catalana, però si ho fos, voldria dir que estem passant un trist període d'estancament creatiu (la realitat interferint en la ficció). De la mateixa manera que diuen que nou mesos després d'una apagada hi ha un pic de natalitat, la collita literària del país l'any que ve serà ben minsa si aquesta "apagada" dura gaire més.

Però per sort hi ha alternatives. Durant aquesta crisi, les xarxes s'han convertit en un reducte de la creativitat. Hi ha gent realment ingeniosa trobant-li l'humor a les dures situacions que estem vivint o fent anàlisis molt profundes de la situació política usant només tuits.  No puc evitar quedar-m'hi enganxat. Jo mateix estic molt més actiu del normal, tuitejant, retuitejant i interaccionant amb molta gent que se sent igual d'indignada amb el que està passant (per això suposo que dedico menys temps al blog, un format que per segons quines coses sembla antiquat, ja). És una bona manera d'alliberar la tensió i les frustracions que se'ns acumulen darrerament, ràpida i directa. 

Les eines que tenim a l'abast avui en dia ens permeten fer un seguiment de tot això que estic dient. Ja he mencionat altres vegades el klout, l'indicador numèric d'impacte a les xarxes. Últimamentem el mantenia pels volts dels 63 punts, exceptuant moments concrets. A principis de setembre, la xifra va començar a pujar i des de llavors no ha parat fins arribar als 70, com veieu a la gràfica d'aquí al costat. Un salt de set punts és tota una fita en l'algoritme del klout i és una bona quantificació de tot el temps que inverteixo en activitats socials (enlloc d'estar escrivint...).

Curiosment, una bona part d'aquest ressò es concentra en accions puntuals. Per exemple, aquests tres tuits han generat cadascun el mateix impacte (medit en "impressions") que tot un mes d'activitat a twitter a l'època pre-referèndum: 

No és que tingui un gran nombre de seguidors que escampin els meus comentaris, però en en tinc un parell o tres que són influencers. És talment com diuen als manuals: si tinc la sort que algun d'ells em retuitegi, l'efecte bola de neu fa que guanyi una audiència inusual. I també alguns trols, és clar, que ja se sap que suten com els bolets quan hi ha temes polèmics. És molt interessant com funciona aquest món, les dinàmiques i les normes que ha generat en el poc temps que fa que funciona.

Encara m'ha passat una cosa més curiosa. En un moment d'inspiració, fa unes setmanes, vaig crear un meme amb l'ajut d'una de les moltes webs que es dediquen a aquestes coses. No ho havia fet mai i em va semblar un bon moment per estrenar-me. El vaig tuitejar i ja està. Em pensava que el veurien quatre amics, potser a algun li agradaria, riuríem una mica i passaríem a una altra cosa. Però, inesperadament, un d'aquests tuitstars amb un cabàs de seguidors el va retuitejar i va començar a circular com la pòlvora. Algú el va agafar i el va penjar a un altre web, allà va sortir a la llista de "trending" de la setmana i, al final, va passar allò que se sol dir: es va viralitzar. Com que no sortia enlloc el nom de l'autor, alguns amics m'enviaven el meme per whatsapp o twitter sense saber que l'havia fet jo, cosa que em feia molta gràcia. Vaig mantenir l'anonimat tota l'estona, fascinat per veure com la meva creació prenia vida pròpia i s'incorporava per unes hores a l'imaginari col·lectiu. Gràcies als comptadors que hi ha als webs vaig poder veure que en menys d'una setmana, el meme tenia mig milió de visualitzacions. No cal dir que va passar a l'oblit tan ràpid com va ascendir a la glòria. És la llei dels memes... Malgrat que casos semblants es veuen diàriament, mai m'hagués imaginat que em podria passar a mi, va ser una experiència divertida.

I res, ja veieu, enlloc d'estar escrivint la novel·la que tinc entre mans, perdo el temps explicant-vos històries i repassant estadístiques inútils. El que us deia: estem estancats. A veure si sortim d'aquest pou d'una vegada...

Mild-mannered supermen

No ve a propòsit de res, però l'altre dia vaig recordar un instant curiós que va passar fa exactament deu anys, quan sortia del concert de Genesis al Madison Square Garden. Genesis és el meu grup preferit i no els havia vist mai tocar amb el Phil Collins al micro (tampoc amb el Peter Gabriel, és clar, que és el que m'hagués agradat realment), així que quan el 2007 van anunciar la gira de comiat vaig córrer a comprar entrades. La meva dona, embarassada, em va donar el vist i plau perquè hi anés sol: el concert era el 25 de setembre i la criatura no havia de néixer fins a mitjan octubre. Cap problema. Els qui seguiu el blog ja sabeu que a l'hereu no li agrada seguir ordres i se'ns va avançar un mes. Així que un parell de setmanes després del seu naixement, vaig abandonar la famíla i me'n vaig anar a veure el concert, amb una mica de remordiments, tot sigui dit (els qui heu sigut pares sabeu que les primeres setmanes són un embolic total, i més si vius fora i no tens suport logístic extra). Genesis van tocar tocar tot el que havien de tocar i més i els fans en vam sortir satisfets.

L'instant que us deia es va produir tornant cap a casa, al metro. L'andana estava plena de gent que sortia del concert i, mentre no venia el tren, uns quants es van posar a cantar de manera espontània Carpet Crawlers, cançó emblemàtica dels Genesis dels 70, i que havia sigut el bis final.  Amb l'andana en silenci però plena de gent, la majoria que venia del mateix lloc, va ser un moment bonic de comunió entre estranys, units per uns versos escrits feia trenta anys a l'altra banda de l'Atlàntic. És interessant com a vegades trobem coses que ens lliguen i, d'una forma inesperada, passem a formar part d'una multitud que combrega amb certes idees o interessos, sense un líder concret, sense ningú que organitzi el happening, molt espontani, com a resposta d'una necessitat interior que connecta amb la nostra manera de ser. I ja està, només era això. No sé perquè m'ha vingut al cap ara...

He començat el post amb la versió cantada per Gabriel a The lamb lies down on Broadway i l'acabo amb la cantada en directe pel Collins durant la gira del 2007, la que vaig poder escoltar fa deu anys. Sigui com sigui, és un tema espectacular i té una de les millors estrofes de tots els temps que (no sé si és així o només el fruit de la paranoia causada pels intensos dies que estem vivint) trobo que encaixa molt bé en la situació actual, on també tenim superhomes discrets empresonats per una kriptonita que no poden resistir, una sèrie de bojos/boges (alguns d'ells pretenen ser savis) rient il·luminats, un festí que ens espera a l'altra banda d'una porta entreoberta i, abans d'arribar-hi, una escala de cargol que baixa donant voltes sense que en veiem el final. Us sona de res? L'original anglès diu això:

Mild-mannered supermen are held in kryptonite

And the wise and foolish virgins giggle with their bodies glowing bright

Through the door a harvest feast is lit by candlelight

Its the bottom of a staircase that spirals out of sight