La Lletra d'Or

Maria Aurèlia Capmany

Guillermina Motta

Berta Vallribera

Elisenda Roca

Jo

Que tenen en comú aquesta tirallonga de personatges? Doncs que som part del mateix "arbre genealògic". M'explico. M'acabo d'incorporar al jurat del Premi Lletra d'Or com a substitut de l'Elisenda Roca. Les normes són que a partir de certa edat, els membres es "jubilen" i trien el seu successor. Per això jo sóc el "descendent" directe de l'Elisenda, que a la vegada va ser escollida per la Berta Vallribera (no he trobat cap foto seva...) i així fins arribar a una de les fundadores, la Maria Aurèlia Capmany. Una nissaga ben il·lustre a la què ara tinc l'honor de pertànyer.

El Lletra d'Or és un premi molt especial, com podreu llegir a la Viquipedia. És totalment independent i té un historial de més de mig segle. Es dóna a obra publicada, no té dotació econòmica (el premi és una joia, literalment) però sí un gran prestigi (el llistat de premiats és ben espectacular). Aquest any el guanyador va ser El romanço d'Anna Tirant d'en Josep Pedrals, que va fer un divertit discurs d'acceptació en vers que podeu llegir aquí.

Ara em toca estar al dia de tot el què es publica a casa nostra (ja ho intento normalment, és un esforç que faig de gust) per poder proposar una obra que mereixi el premiar l'any que ve. Accepto idees: si aquesta temporada llegiu un llibre d'un autor català que trobeu especialment bo, expliqueu-m'ho, i li donaré un cop d'ull amb molt de gust.

Uns quants articles recents

Coses que he publicat aquests dies:

Aquí  podeu llegir l'article a El Periódico, sobre una manera curiosa de comunicar-nos que té un impacte biològic important, amb mencions a plantes que parlen, nens que s'adormen i un cameo de Wittgenstein, que sempre queda bé.

Aquí trobareu la meva columna a l'Ara, sobre el tema de la clonació humana i si els resultats són fiables o no (s'han detectat certes irregularitats a l'article original).

I en el número 77 de la revista Mètode, publicada per la Universitat de València, conté una monografía dedicada al càncer. Entre els articles, en trobareu un de meu, Desenmascarar el càncer (que es pot llegir de franc al web), una mena de resum del darrer llibre de divulgació que intenta explicar què és el càncer i què estem fent per aturar-lo. Al mateix número hi podeu trobar una crítica al llibre en qüestió.

El Verkami de Pegasus

Feia dies que no us posava música... Avui l'excusa és que els Pegasus, el grup de jazz-rock més conegut de casa nostra, està preparant el seu proper disc i ha obert un Verkami per recaptar fons. Com que sóc un fan fidel des de fa dècades, jo ja m'hi he apuntat. El post d'avui te l'objectiu egoïsta d'animar-vos a contribuir al projecte (no em vull qeudar sense un nou CD!). Escolteu un dels temes més coneguts al vídeo, remeneu el web, i feu un pensament.

El manifest de l'APE

Coincidint amb el meu retorn a la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) de la mà d'en Picapoc, una sèrie d'autors del gènere han posat en marxa una sèrie d'accions per protestar del tracte que darrerament se li està donant al llibre a les aules, el que es coneix com "socialització", que realment desincentiva l'interès del nanos i perjudica tota la indústria. 

Jo m'he apuntat a l'associació que s'ha format arrel d'això, l'APE, i animaria a tots els escriptors, de LIJ o no, a sumar-s'hi per fer-nos sentir. Dues de les promotores del moviment expliquen es detalls en aquesta entrevista, en Sebastià Roig ho resumeix encara més aquí. I aquí dues representants de l'associació barallant-se amb en Cuní. 

Aquí i a sota podeu llegir el manifest sencer. És una mica llarg però val al pena per entendre de què ens estem queixant.

********

Benvolgudes i benvolguts Mestres, AMPES i Institucions Educatives,

Els autors i autores de literatura infantil i juvenil d’aquest país us estem molt agraïts per tota la tasca 

de foment de la lectura que ha fet l’Escola Catalana al llarg d’aquests darrers trenta anys i que ha permès que els nostres nens i nenes estimessin els llibres, les editorials publiquessin literatura catalana infantil i juvenil, les llibreries venguessin llibres catalans i els autors i autores en la nostra llengua poguéssim (precàriament) sobreviure i crear un món de ficció per als nostres infants i joves. Tot plegat ha possibilitat l’enfortiment del teixit cultural i industrial català.

Podem dir amb orgull que hem aixecat un país de lectores i lectors en la nostra llengua que coneixen de prop els autors i tenen una biblioteca personal  amb llibres signats i farcida de records.

Durant aquests anys els nens i nenes de les escoles catalanes han tingut un contacte directe amb els escriptors i escriptores que ens hem acostat a les aules per comunicar-nos directament amb ells i respondre a les seves curiositats. Els hem explicat  com s’escriu un llibre, com es creen els personatges, com s’inventen les històries, com es dibuixen els àlbums…

L’alumnat català ha après que els llibres tenen un valor real i simbòlic i que són els seus amics, els seus companys de viatge, el refugi dels seus somnis. I entre tots i totes hem contribuït a crear un país més culte, més pròsper i més europeu amb uns índex de lectura i consum de llibres prop dels nivells francesos i alemanys.

Això ha estat des de la democràcia fins fa uns anys, sense oblidar els pioners que van obrir camins en temps difícils, des d’institucions com Rosa Sensat o editorials com La Galera, passant per autors com Emili Teixidor, Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas o Josep Vallverdú.

Ara, l’any 2013, a moltes escoles de Catalunya es considera  que els llibres són una despesa prescindible per a les famílies  i cal que siguin reciclats i passin de mà en mà sense pertànyer a ningú. La “reutilització” sovint  no fa distinció entre llibre de text i llibre literari.

El Departament d’Ensenyament de la Generalitat havia col·laborat a aquest procés amb el seu programa d’ajuts, institucionals, a les AMPES que sol·licitaven el finançament de llibres de lectura per a ser socialitzats, però l’any  2011 va rectificar gràcies al Manifest per la No Reutilització del Llibre literari a les Aules que vam promoure els autors.  El Manifest va ser signat per més de 400 persones vinculades al món del llibre i podeu trobar-lo aquí:http://noreutilitzacio.blogspot.com.es/

I, malgrat tot, la realitat actual és que la majoria de les famílies NO COMPRA LLIBRES als seus fills.

Qualsevol decisió que modifica una dinàmica determinada comporta conseqüències.

Les conseqüències del “reciclatge”,“socialització” “reutilització” o “segrest” provoca problemes i EROS en editorials, el tancament de llibreries, la descatalogació de llibres i, naturalment, l’abandonament de l’escriptura professional de molts autors i autores.

Però el pitjor de tot és que amb aquesta iniciativa s’ha desvaloritzat el llibre als ulls dels nostres infants i s’han buidat les llars catalanes de llibres. La “tasca educativa” que es pretenia (potser carregada de bones intencions) està aconseguint modificar negativament la motivació lectora, els hàbits lectors, la relació lector-llibre i molts altres aspectes que seran irreversibles un cop  els nostres nens i nenes siguin adults.

Us convidem a reflexionar sobre les conseqüències de la vostra decisió i a plantejar-vos si voleu educar nens i nenes en l’amor i el respecte als llibres i la lectura, si voleu mantenir una cultura literària i editorial pròpia i si voleu que hi hagi autors i autores catalans que escriguin en la nostra llengua i s’adrecin als vostres alumnes des del nostre imaginari col·lectiu.

Ho teniu a les vostres mans.

QÜESTIONS PER  A  LA REFLEXIÓ  SOBRE EL “RECICLATGE” I /O “SOCIALITZACIÓ DE LLIBRES LITERARIS A L’ESCOLA.

Entenem per SOCIALITZACIÓ DEL LLIBRE LITERARI del llibre literari a l’aula : la compra de 25 o més llibres del mateix títol idèntics –propietat del Centre Educatiu—  prescrits per a un curs com a lectura obligatòria per ser llegits any rere any pels alumnes que cursaran aquell nivell,  independentment del professorat que tingui assignat el curs i les seves preferències personals.

Queden fora d’aquesta consideració les experiències pedagògiques com ara “maletes de lectura”, “la biblioteca d’aula” “la biblioteca de l’escola” o altres activitats que molts mestres i professors i professores fan servir per transmetre el gust per la lectura al seu grup classe.

Creiem que aquesta mena de  “socialització” del llibre de lectura s’ha produït paral·lel.lament  a  la socialització del llibre de text a les Escoles  i que s’ha fet  amb la mateixa finalitat d’estalvi del seu cost sense  reflexionar suficientment sobre com pot afectar la motivació lectora del professorat i de l’alumnat, la didàctica de la  tasca docent  a l’aula i els contravalors que indirectament reben els estudiants sobre el que és un llibre i el seu ús.

Els autors i autores ens preguntem:

Quines finalitats persegueix  “la reutilització”?  Fomentar la lectura o estalviar el cost de compra d’un llibre única i exclusivament? En el cas de famílies necessitades entenem que és imprescindible proporcionar bosses de llibres, però en el 90% de les llars catalanes la compra d’un llibre de lectura de vuit euros és una despesa assumible i petita comparada amb altres despeses educatives que les famílies assumeixen naturalment (motxilles, material escolar, material esportiu, connexió a Internet, sortides i quotes en el cas de les escoles concertades etc).

Com afavoreix un llibre “socialitzat” el foment de la lectura? Augmenta el nombre de lectures per alumne disposar de vint-i-cinc llibres de títol repetit dins l’aula? Per quantes mans passa a l’any cada llibre? Quants llibres es llegeixen els nens al llarg d’un any gràcies a aquest sistema amb un títol idèntic i repetit?

Quants anys de prescripció obligatòria en un mateix  nivell suporta un llibre? Cinc, sis, deu anys llegint un mateix llibre perquè és propietat de l’Escola i cal amortitzar el seu cost?

Si ja hi ha llibre assignat de lectura com s’implica el professorat en la recerca de novetats i prescripcions? Quin estímul té el professorat per recomanar lectures i estar al dia de les noves publicacions, revistes prescriptores  i associacions pedagògiqes de foment de la lectura  si ja té un llibre assignat  que no pot canviar?

Quina és la  motivació didàctica del professorat en el cas de no haver triat el llibre? Si no ha triat la lectura i tal vegada no l’hi interessa o no és del seu gust com podrà transmetre l’entusiasme i les ganes de llegir als seus alumnes? Els professors canvien sovint de centre i de nivell i en arribar a un curs amb llibre socialitzat la lectura li ha vingut imposada.

Què passa quan alguns llibres es deterioren?  L’estat físic del llibre pot ser un mal conductor de la vinculació del nen amb l’objecte? Què sent un nen quan li toca un llibre vell i fet malbé?I si l’únic espai de lectura per impedir el deteriorament o la pèrdua del llibre és l’aula no es relaciona masa directament el llibre de lectura amb el llibre de text obligatori?

Com es renoven els títols de la biblioteca de l’Escola si s’ha invertit una quantitat alta de diners en la compra de títols repetits per aula?  I si aquests 25 títols idèntics fossin 25 títols diferents renovats any rere any com a inversió en l’ “actualització” que requereix una biblioteca Escolar?

I d’altra banda el que entenem per “socialització del llibre literari a l’aula”  creiem que afecta;

LA TRANSMISSIÓ DE CONTRAVALORS QUE REP L’ALUMNE

Potser l’’alumnat ES PREGUNTA:

Hem de considerar el llibre només propietat de l’escola? Si el tenim només a l’escola, no el podem llegir o rellegir mai a casa? El podem subratllar? Hi podem anotar coses? On quedarà constància del nostre nom i la data en què el vam llegir?

És necessari que hi hagi llibres a casa? Quin llibre agafarem quan volguem llegir ben acomodats al sofà, o a la terrassa, o quan anem de viatge? Quins llibres compartirem amb la família? Quins llibres tenim a la nostra habitació? Tenim biblioteca personal?

Cal que existeixin les llibreries? És només tasca del professor la recomanació dels llibres de lectura? Es bo estar al dia les novetats? On, si no a les llibreries  tenim el plaer de triar i remenar llibres nous  abans d’escollir la lectura que ens sedueixi?

Què en queda de la visita d’un autor o una autora a qui hem llegit i que ens ha agradat? Com recordarem el que l’autor o autora ens ha dit del llibre? El llibre signat o dedicat és el senyal d’una implicació directa entre els autors, els lectors i les lectures.

Són realment cars els llibres de lectura d’escola? Costen sobre els  set o vuit  euros. Un menú de vuit euros és barat i un llibre de vuit euros és car? No és equiparable alimentar el cos i la ment?  Sabíeu que n’hi ha molts que es fan amb paper reciclat  i que són ecològics i sostenibles?

Un llibre és un bon regal? Està carregat d’emocions, d’històries, d’aventures, d’humor. Quan regalem un llibre volem compartir amb la persona que el rep totes les sensacions que transmet el seu contingut. Si percebem que el llibre ja no té valor, tindrem ganes de regalar-ne?

Què significa comprar un llibre? És una despesa innecessària i prescindible? La cultura ens ajuda a formar-nos. A descobrir, a aprendre, a desenvolupar la nostra personalitat. Pagar vuit euros per una novel·la, un llibre de relats o de poemes, o per un àlbum il·lustrat és llençar els diners? No seria millor considerar el llibre com una inversió en comptes d’una despesa?

Tenim diners per comprar un Ipod, o una dessuadora de marca, o la connexió a internet al mòbil, o un videojoc? Tot això té un valor sentimental i una implicació directa amb les nostres emocions o és purament funcional? Un llibre de lectura de vuit euros ens sembla car i un videojoc de cinquanta no?

Quin valor té la feina d’un autor o autora? Ens hem preguntat mai d’on treu els diners que el permeten tirar endavant i escriure les històries que llegim? Un fuster, un paleta o un metge cobren per la feina que fan. Ens fabriquen un moble, ens tomben un envà o ens operen i nosaltres paguem un diners per la feina feta. Pensem que els creadors no han de cobrar per la tasca que fan? Si la cultura no es paga (pirateria), qui farà res per la cultura?

En Biel i en Picapoc, noves aventures de marcianets per al nen i la nena

Aquesta setmana arriba a les llibreries el llibre per a nens que he fet amb la Carme Sala, Cinc dies en un  altre planeta, publicat per La Galera en castellà i català. És la primera aventura (i esperem que no l'última) d'en Biel i en Picapoc, aquests dos que teniu al dibuix d'aquí el costat. En Biel és el noi, i en Picapoc l'extraterrestre, és clar, i a la il·lustració els veieu amb les seves mascotes, en Pelut i en ZimmZamm, respectivament. En el llibre, que va destinat als primers lectors (+6), tots dos fan un intercanvi: en Biel va a passar cinc dies a casa la família d'en Picapoc, i aquest fa el mateix a la Terra (d'aquí ve el títol amb ressonàncies Vernianes). Així podrem veure com de diferents són els costums per algú que ve de fora (torna a sortir el tema de l'emigrant i la integració...) però a la vegada com són de semblants. Les coses es compliquen quan les mascotes es fiquen pel mig... I ja no us explico res més. Només us dic que, com podeu veure a les fotos, els dibuixos de la Carme són excel·lents, i que segur que si teniu algun nano d'aquesta edat a prop, el llibre li agardarà.

Aprofito l'avinantesa, com sempre, per fer-vos cinc cèntims del making of d'aquest llibre, per a si hi ha algú interessat. Tot comença de fet amb el Tururut, el meu primer personatge per a nens, del qual en vam fer tres aventures per a una editorial canadenca el 2006. A l'hora de publicar-lo en català, la co-autora va començar a redibuixar les històries per adaptar-les al nou format, però quan l'editorial ens demanava ja el segon llibre (el primer, del 2007, va tenir força èxit), ella va decidir que no volia continuar amb la feina. Amb la col·lecció penjada, i amb ganes de seguir escrivint històries  per nens, que és una cosa que m'encanta, vaig pensar que un moment o altre m'hauria d'inventar algun altre projecte...

Però va passar un temps i em vaig embolicar amb mil altres aventures (entre elles, ocupar-me d'una nano petit). La idea va seguir esperant el seu moment en algun racó del meu cap. Precisament després de llegir molts llibres infantils a l'hereu nit rere nit (bastants d'ells fluixos, al meu parer), vaig decidir que era hora de tornar a entrar a l'arena i dir la meva. Quan penso en un llibre d'aquesta mena sóc incapaç de tirar-lo endavant sense saber qui el dibuixarà, cosa que contraria una mica les editorials catalanes de literatura infantil, més acostumades a valorar un conte i després buscar-li dibuixant. A mi això no em funciona, perquè la imatge és una part massa important com per no pensar-hi abans de teclejar la primera paraula. He d'escriure el text (i crear els personatges) tenint una mica clar quin aspecte tindran. Per això vaig pensar ràpidament en proposar-li una col·laboració a la Carme, una fantàstica dibuixant sabadellenca a qui segueixo via blog des de fa molt de temps. Si hi feu una ullada entendreu immediatament per què vaig voler treballar amb ella. Els seus fantàastics dibuixos tenen el to exacte entre dolç i divertit que estava buscant per a la història.

Sense que ens coneguéssim personalment, li vaig enviar un email, i vaig aconseguir picar-li la curiositat. Una mica després, vam quedar per prendre un cafè (com el que surt a l'autoretrat que veieu aquí al costat) aprofitant un dels meus viatges a Barcelona i, asseguts a un bar del carrer Casp, vam començar a pensar què podríem fer plegats. El primer tema que vaig posar sobre la taula va ser un de marcianets. No em va caldre proposar-ne cap altre, perquè a la Carme li va encantar la idea. I aquí ens teniu, un any llarg després, amb en Biel i en Picapoc convertits en realitat. La Carme i jo només ens hem vist dues vegades (la cita inicial i quan vam anar a presentar el projecte als editors), però trobo que la coordinació entre dibuix i text és perfecte (tot i que no estigui bé que ho digui jo!). Hem treballat plegats intensivament a través d'emails durant molts mesos, tant la imatge com el text, i he procurat deixar-li espai perquè pogués lluir ella també la seva imaginació (i ho ha fet: veureu una sèrie de gags visuals ideats per la Carme i repartits discretament per la plana que són una petita meravella). Fins i tot vam acabar desenvolupant la història d'un personatge secundari que va aparèixer de forma espontània en una il·lustració i que va acabar prenent un protagonisme inesperat. En resum, ha sigut una experiència molt divertida treballar amb la Carme.

A més, he pogut implicar l'hereu en la creació del llibre, com a lector i crític, cosa que ha sigut molt interessant: a mida que la Carme m'enviava planes, jo les hi ensenyava, per veure com reaccionava, i li feia preguntes sobre el dibuix i el text. Així, sense adonar-se'n, m'ajudava a decidir què funcionava i què no. El pobre l'ha hagut de llegir per fascicles, com si fos un serial, però he de dir que m'ha servit de molt, sobretot per canviar fases encarcarades que no funcionaven o paraules que se sortien del registre. Tots els escriptors de contes infantils haurien de tenir un pilot de proves com aquest!

Per cert, aquest que treu el cap discretament darrere del llibre és el nostre editor, en David Montserrat, que amablement s'ha prestat a fer de model per aquestes fotos de promoció. Normalment els noms dels editors no surten en lloc, són part de la maquinària de la indústria que treballa a l'ombra, però crec que és just ressaltar la bona feina que ha fet en David ajudant al projecte a prendre forma i aguantant (i atenent sempre que ha sigut possible) les queixes i demandes dels autors. Com la vegada anterior, ha estat un plaer treballar amb l'equip de la Iolanda Batallé, l'Anna Pérez i la resta de la tropa de La Galera, una gent entusiasta i professional com poca he conegut en aquest negoci. Tant, que ja estem preparant el següent llibre, un projecte molt diferent per a la tardor de l'any que ve, que ja us comentaré amb calma quan arribi el moment...

Ha arribat en Picapoc!

Tatxaaan! Us presento oficialment el meu nou llibre per a nanos, Cinc dies en un altre planeta (Una aventura d'en Biel i en Picapoc), il·lustrat per la Carme Sala i publicat per La Galera, que a partir d'avui mateix ja hauríeu de poder trobar a les llibreries. Demà us n'explico més detalls i us faig cinc cèntims del making of.

Demà a les botigues...

I la setmana que ve...

L’emigrant català

[Ahir va sortir la meva columna a la revista Esguard, que era la resposta a un article que la Nachat El Hachmi havia escrit el mes passat i amb el què no estava gaire d'acord. Per raons d'espai es va publicar una versió concentrada. Aprofito que aquí al blog no tinc restriccions per penjar-vos el director's cut original, amb uns quants arguments més i un link especialment interessant al Núvol. Admeto que és una mica llarg, però és que trobo que el tema dóna per molt. A veure què en penseu.]

Ja fa uns mesos que la columna de Nachat El Hachmi i la meva comparteixen espai a l’Esguard. Crec que és un encert dels editors d’aquesta revista, perquè a totes dues els lectors hi poden trobar de fons el tema de Catalunya i la immigració, però explicat des dels punts de vista diferentsque tenim la Nachat i jo gràcies a les nostres històries vitals gairebé contraposades. En el seu últim article (Esguard número 34, 1 de maig), la Nachat parlava de com vivim els de la diàspora el fet que els nostres fills creixin en una cultura que no és la nostra i trobava, entre altres coses, contradictoris alguns dels esforços que els emigrants catalans fem per no perdre les arrels. Com a part directament implicada, exiliat de primera generació des de fa quinze anys i amb un nano de cinc i mig a casa, m’agradaria aprofitar aquest espai per aportar la meva opinió sobre l’experiència de viure lluny de la Catalunya que ens ha vist néixer.

Hi ha unamàxima,que informalment es coneix com La Maledicció de l’Emigrant, que diu que qui marxa a viure fora quan és adult no s’adaptarà mai del tot al lloc d’acollida, que el seu fill coneixerà la cultura del seu pare però mai l’acabarà de sentir sevai que el nét ni tan sols entendrà la llengua materna de l’avi. O sigui que a la tercera generació, l’assimilació ja serà total. En els anys que fa que estic rondant pel món, he tingut l’oportunitat de comprovar que és una llei que sol complir-se, fins i tot en les comunitatsmés tancades (amb algunes excepcions).Per tant,tal com apuntava la Nachat, per molt que fem, i per molt que ens desagradi, els nostres fills tenen tots els números per acabarsent poc catalans.

Però aquí s’ha de fer la primera matisació. La nostra emigració és diferent a la que és majoritària en aquest hemisferi i més semblant,en canvi, a la que procedeix d’altres zones desenvolupades i relativament riques: quan els catalans sortim, sempre ho fem pensant que tornarem. No venim d’un país en guerra, ni on els drets humans són ignorats, ni d’un lloc pobre i degradat, dominat per una dictadura o sumit en l’obscurantisme religiós. Creiem que venim d’un territori tan bo (o més) que el que ens rep, i que no n’estarem allunyats gaire temps, que un cop passi la mala ratxa o aconseguim els objectius que ens hem proposat,se’ns acabarà l’exili. En aquest context, s’entén millor que patim pel distanciament cultural dels nostres fills. Queadoptin nomésles tradicions locals és un problema perquè molts esperem poder-nos-elsendur cap a casa algun dia.

Potser això canviarà ara, amb aquesta generació que es veu obligada a escapar de la Península per buscar feina i que, com la seva predecessora dels anys seixanta, és poc probable que trobi la forma de fer marxa enrere abans no li arribi el moment de jubilar-se. Potser aquests sí que tindran més clar que el seu pot ser un viatge sense retorn. Però almenys fins ara, i basant-me amb les xerrades que he tingut amb tots els catalans que he conegut fora, sempre hem mantingut l’esperança (potser ingènua) que la nostra emigració era temporal, i això ha condicionat el nostre comportament.

*****

Hi ha un altre factor que cal recordar quan parlem dels catalans que vivim fora:estadísticament som quatre gats. Mai tindrem prou presència per construir l’entramat cultural(o, en certes condicions, els guetos)que societats com la xinesa i la mexicana als Estats Units o l’índia al Regne Unit, per exemple, són capaces d’organitzar al seu voltant. Això els permettrasplantar amb més èxit les seves tradicions i preservar-les, fins a cert punt,més enllà de la segona generació. Per tant, encara que a la Nachat li sembli poc adequat fundar casals catalans, no deixa de ser una versió molt light del que instintivament fantots elspobles quan emigren. Veient com és d’universal aquesta reacció, jo diria que més que contradictori és conseqüent amb la nostra condició i, fins a cert punt, inevitable.

Potser sí que en el nostre cas això d’estar en contacte d’aquesta manera amb les arrels ens proporciona un consol i uns beneficis nimis, però quan els números són suficients, el resultat és tot un altre. Visc a la primera ciutat del Regne Unit en la què els blancs anglosaxons no són majoria.Les onades successives d’emigrants indis ha fet que fins i tot a les escoles privades protestants de la zona s’ensenyi amb tota normalitat el Divalial costat de la Pasqua o el Nadal. I puc dir que les celebracions del Festival de les Llums de Leicester, lluny de ser “destenyides”, són espectaculars i reconegudes internacionalment. Això ens aporta riquesa a tots. I és que crec queen aquest puntgent confon els termes:mantenir les tradicions pròpies no significa renegar de les que et trobes. Coneixia xinesos a Nova York que festejaven el seu any nou amb les mateixes ganes que el quatre de juliol. Jo mateix celebro (i faig que el meu fill celebri) el Sant Jordi a la catalana, comprant llibres i regalant roses,de la mateixa manera que tiro petards i vaig a veure els focs d’artifici pel BonfireNight. I no em sembla cap incongruència, al contrari, crec que ens fa créixer com a persones.

És cert que els individus més recalcitrants de totes dues bandessolen serimpermeables a les cultures alienes i s’escuden en la xenofòbia.Tot i que ha jugat un paper important en el nostre desenvolupament com a espècie, establint lligams de confiança entre els nostres semblants que ens han permès crear les primeres estructures socials, en el món modern aquesta actitudja no té raó de ser. Malgrat això, alguns encara tenen el cervell ancorat a les cavernes paleolítiquesi els costa reprimir els instints. D’aquí que sovint s’insti “a l’emigrant a deixar estar tanta cosa del nostre país”, com bé explicava la Nachat en el seu article.

En el cas dels catalans fent de receptors dels corrents migratoris, però, un cop més s’han de valorar altres elements. Degut sobretot a la immigració massiva del segle passat, la cultura catalana ja no és la dominant a Catalunya (ni a cap altre lloc del món). És una situació una mica perillosa en una societat democràtica, perquè els drets de les minories acaben per no reflectir-se a les urnes. Els que creguin que això és fruit de la paranoia només han de mirar com en les altres regions, on les proporcions encara estan més desigualades, la nostra llengua ha estat arraconada i diluïda, tot dins de la més estricta constitucionalitat. Llegiu, per exemple, aquest interessant document que explica les tristes conseqüències pel català quan no s’aconsegueix (per culpa de les dues parts, cal afegir) l’encaix entre la cultura local i la que importa l’emigrant majoritari.

No és estrany, doncs, que estiguem una mica a la defensiva(els moviments polítics i socials que estem vivint aquests darrers anys fan pensar que fins i tot hem passat a l’atac), i més veient que l’estat del qual depèn oficialment la nostra cultura s’esforça a demostrar repetidament que no li té gaire estima.Amb això no vull justificar els comportaments exclusivistes, ben al contrari.L’instint de supervivència no ens hauria de fer girar mai la cara a l’immigrant que vol formar part del nostre grup, ni obligar-lo a pegar el peatge de renegar de la seva identitat. Així és com m’agradaria que em tractessin al país on visc, i així és com espero que els meus tractin també als qui els demanen acollida.

Per si no sabeu què fer aquest Juliol...

...feu un cop d'ull als cursos que ofereixen a la UB. Us ho dic sobretot perquè m'han convidat a participar en un d'ells, Les claus de l’èxit de la novel·la mèdica i científica, que coordina la metgesa i escriptora Amàlia Lafuente. Té un munt de ponents i sessions interessants, però crec que serà especialment interessant la taula rodona que han muntat amb la Carme Torras, el Jordi de Manuel i un servidor, tres exponents de científics lletraferits especialment productius. No sé si aconseguirem aclarir quines són les claus de l'èxit de la novel·la científica (jo encara no les he trobades), però ens ho passarem bé intentant-ho (i a més, pels qui sou estudiants, dóna crèdits).


Etiqueta (II): al gimnàs

Deu fer ja una trentena d'anys que vaig al gimnàs de manera més o menys regular (admeto que hi han hagut períodes llargs d'inactivitat, sí), a fer una mica de bicicleta, una mica de cinta, una mica de peses, unes piscines... el que sigui per mantenir-me en forma i cremar alguns excessos. En tot aquest temps només he utiltizat tres instal·lacions: a Blanes, el meu gimnàs de referència sempre ha sigut el Jordi's Gym (en les seves dues darreres localitzacions); els anys que vaig passar a NY visitava el 92nd St Y, que em quedava al costat de casa; i ara aprofito els serveis de la universitat. No hi ha grans diferències en la manera de fer les coses entre els catalans i els americans, però aquí m'he trobat amb alguna peculiaritat que, per si de cas mai heu de posar els peus a un gimnàs anglès, més val que conegueu.

El primer cop que vaig entrar al meu gimnàs actual em va sorprendre la presència en un racó d'una mena de cabina amb cortineta que recordava un confessionari. No hi havia cap capellà dins, així que vaig descartar que fos un servei d'emergència per a cristians amb necessitat urgents de redempció. No vaig tardar gaire a descobrir que era una mena de cambiador unipersonal: la gent hi entrava vestida de carrer, corria la cortineta i en sortia al cap d'una estona vestida de gimnàs. Com Superman a les cabines de telèfon. Em va semblar bé (tot i que un pèl exagerat) que en aquest país destre en la correcció política es tingués tanta consideració en vers els gimnastes vergonyosos.

Però és que el tema de la decència no acaba aquí. Si us heu canviat en llocs públics coneixereu aquell esterotipus de paio exhibicionista (dic paio perquè no sé si al vestidor de les dones funciona igual, tot i que imagino que sí) que es passeja en pilota picada no per comoditat sinó per assegurar-se que tothom té temps d'admirar la bellesa de les seves penjarolles. Sense caure en aquest excés, jo no acostumo a preocupar-me gaire per si algú em veu el cul quan vaig cap a la dutxa. Sempre he pensat que a la majoria dels presents la visió no els deu interessar suficient per fer-los girar el cap. Ah, però els anglesos funcionen d'una altra manera. Aviat em vaig adonar que a l'únic a qui se li veia alguna cosa durant el temps que passava al vestidor era a mi (i el paio exhibicionista d'abans). La resta feia malabarismes amb la roba i les tovalloles per evitar ensenyar les vergonyes, com si estiguessin al mig del carrer.

Deu ser una herència dels seus ancestres puritans, això. En tot cas, sapigueu que les normes no escrites d'etiqueta demanen un decòrum mínim al gimnàs que inclou no airejar les joies de la família davant d'estranys. Sense fer-ho d'una manera conscient, jo he acabat oblidant els meus llibertins costums mediterranis i entregant-me amb devoció a l'art de convertir el pas pels vestidors en un espectacle apte per a tots els públics. Que no sigui dit que no m'integro.

Etiqueta (I): al pub

Aquest post us servirà si mai aneu a un pub amb una colla d'anglesos. La primera norma és que, quan us acosteu tots a la barra a demanar, el que hi arriba abans paga la ronda. Veureu que els altres ni fan el gest d'agafar la cartera, així de clara és la llei no escrita. Si el grup supera les quatre persones, un segon "mecenes" del mig del grup s'oferirà a fer-se càrrec de la meitat de la comanda, de manera que un no paga mai més de tres o quatre unitats a la vegada.

Quan dic unitats vull dir pintes. No es considera cap altre format. Sí, els bars venen begudes no alcohòliques, o cerveses d'importació en ampolla (com Coronas, etc.), però són més per decoració que per altra cosa. I no parlem d'aquest format estrafet que és la mitja pinta. Pot sonar masclista, però només les demanen les dones. Un home amb mitja pinta a la mà és mirat de reüll i amb desaprovació unànime (creieu-me: ho he provat).

I per seguir amb tradició, la pinta ha de ser de bitter de la marca local, res de cerveses estrangeres. Això implica que s'ha de servir a la temperatura adequada, és a dir, tèbia. Si preguntes a un anglès per què no prenen la cervesa freda com la resta del món t'explicarà una història molt llarga sobre els graus necessaris per poder gaudir del sabor de la beguda. Bajanades: és qüestió de fe. La cervesa es pren calenta i prou, no es discuteix. Un s'hi acostuma més ràpid del que sembla.

Quan el primer dels qui no ha pagat acaba la seva cervesa, s'aixeca immediatament a buscar la següent ronda, sense ni preguntar. Això vol dir que si vas amb tres persones al pub, com a mínim t'has de beure quatre pintes, una pagada per dacascun dels presents. Ningú considera marxar abans que s'acaba el cicle, no seria gaire educat. És un detall que cal tenir present si, com jo, no ets un gran bevedor. 

Hi ha una norma final, extremadament important: no vagis mai en cotxe a un pub. Encara que creguis que entres només per fer una mitjaneta ràpida, en sortiràs com a mínim amb un parell de litres de cervesa a sobre, suficient per fer saltar tots els alcoholímetres de les patrulles de carretera.

Recull científic d'aquest cap de setmana

Hem tingut uns dies moguts, científicament parlant, amb el cas de l'Angelina Jolie i els seus pits i després l'anunci que, ara sí, s'ha aconseguit aplicar les tècniques de clonació als humans. Si us interessesn els temes, us deixo els links de les meves intervencions mediàtiques del cap de setmana on els comento. 

Aquí podeu llegir el meu article d'opinió sobre la decisió de l'Angelina (making of: el tema és seriós, però quan pensava en un títol no vaig poder evitar ajuntar aquesta referència amb aquesta altra). Com que sempre recomano documentar-se abans de prendre partit per a res, és just que us enllaci també una entrevista de la Lara Bonilla a un parell de metges amb una opinió oposada a la meva, que personalment trobo que és perillosa, irresponsable i no molt consistent amb les estadístiques que tenim (quants càncers apareixen cada any degut a la radiació que emeten les radiografies?). Però això millor ho jutgeu vosaltres un cop tingueu totes les dades a les mans.

El debat de si hem de clonar humans i quina diferència hi ha entre clonació terapèutica i la reproductiva ja el vam viure el 2004, quan Hwang l'estafador ens va fer creure que havia aconseguit crear un embrió clonat. Ara sembla que va de debò, i imagino que ja ho heu llegit per tot arreu. Aquí podeu escoltar la meva intervenció al Via Lliure de RAC1 donant més detalls sobre el tema, com per exemple el paper que ha jugat la cafeïna en el procés, una cosa que la majoria dels diaris s'han saltat.

Però a més a la secció hi podreu trobar un parell de temes que trobo que són molt interessants i que no han aparegut a la premsa: una manera de rejovenir el cor usant sang d'individus joves (sembla tret d'una pel·li de por!) i un procés per extreure els nutrients que hi ha a herbes i plantes i que els homes no podem aprofitar normalment (la fi de la fam al món en menys de 10 anys?). Si voleu repescar altres programes del Via lliure, recordeu que us podeu subscriure als podcasts de la secció de ciència seguint aquest link de l'iTunes. No teniu excusa per no estar informats. Últimament el món de la ciència està d'allò més interessant, i ho dic des d'un punt de vista purament objectiu!

Saul Bass i Ray Harryhausen (i Alfredo Landa)

Aquesta setmana hi ha hagut un parell d'efemèrides que m'han recordat moments de la meva infantesa. Un d'ells ha sigut el 93è aniversari del naixement de Saul Bass, el responsable d'un munt de títols de crèdits de pel·lícules clàssiques. El Google el recordava amb aquest fantàstic doodle:

Curiosament, tinc la imatge molt clara d'una mena d'historieta bèl·lica que vaig dibuixar quan tenia 7 o 8 anys que, com que llavors ja era un addicte al cine, em vaig preocupar que tingués títols de crèdit com si fos una pel·lícula. Els títols eren, natrualment, d'en Saul Bass, o almenys així ho feia constar jo. Deu ser un dels primers noms relacionats amb la part tècnica del cinema que em vaig aprendre. Com és lògic, va ser culpa del meu pare, responsable en gran part de la meva cinefília, que, en una època sense youtube i només dues cadenes de televisió, ja m'havia ensenyat moltes de les obres d'art d'en Bass.

Anys després, a principis dels 90, vaig anar al Festival de Sitges amb la meva futura dona a veure com li donaven un premi, poc abans que morís. Van ser per mi uns moments molt emocionants, després de tant de temps que feia que era fan seu. Recordo la seva conferència, i com explicava que la famosa seqüència de la dutxa de Psicosi l'havia "coreografiada" ell fil per randa, sense que l'Hitchcock li reconegués mai el crèdit.

L'altre esdeveniment de la setmana relacionat amb el setè art ha estat la mort de Ray Harryausen. També em va marcar la infantesa, sobretot una sessió de Jason i els Argonautes a la sessió de tarda dels dissabtes  TVE, tot i pertànyer més aviat a la generació anterior que a la meva. Em sembla que amb els anys m'he empassat totes les seves pel·lícules de monstres. Aquí teniu les seves creacions més populars:

Si no m'equivoco, el vaig veure també a Sitges més o menys per la mateixa època. Però l'anècdota que recordava aquesta setmana és una sessió de nit al cinema Maryan de Blanes, el meu poble, amb tots els amics (més algun dels pares, perquè a aquestes hores no solíem anar al cinema sols, i menys al cine "dels grans") a veure Clash of titans, el seu cant del cigne del 1981. Jo tenia 10 o 11 anys i ja havia flipat amb Star Wars. Malgrat tot, els mostres de Harryhausen em van semblar terriblement actuals i igual de reals pel que fa a la tècnica que les naus d'en Lucas. La pel·lícula em va encantar, i encara ara la recordo perfectament. Com recordo que l'avi d'un dels meus amics, que era un dels qui havia estat escollit per fer d'acompanyant, es queixava que a ell aquestes pel·lis "modernes" no li anaven gens, que tot eren efectes i acció (un argument, pel que sembla, comú a totes les generacions). 

Quan veig algunes pel·lis d'aventures actuals en les què els efectes digitals es mengen la història i la converteixen en un dibuix animat poc creïble, encara valoro més la feina artesana d'en Harryhausen, que era més sòlida i creïble que molt del CGI desfassat que sembla que és imprescindible a qualsevol blockbuster.

[Actualització: el XeXu em recorda als comentaris que la tercera efemèride ciènfila de la setmana és la mort d'Alfredo Landa. En defensa meva, quan vaig escriure aquest post ahir encara no s'havia donat a conèixer. Sí que el landisme ens va marcar en certa manera a tots els nanos que vam créixer als 70, i va ser un fenòmen sociològic i artístic (?) important pel seu impacte (sense voler comparar-lo amb els dos genis que he citat abans!). Però com a punt de referència llunyà, primer perquè anava dirigit a un públic més adult i segona perquè representava un model d'espanyol mitjà amb el qual, almenys en el meu cas, no identificava cap dels adults que tenia al voltant. Sí que em vaig enganxar al Landa quan va fer el salt al cinema "seriós" als 90, amb papers molt interessants. Llàstima que no es va prodigar més.]

Bruixes i bruixots

La mort de Ronald Reagan em va enganxar exiliat als Estats Units. M’esperava que la reacció seria una mica com la que vam viure fa unes setmanes al Regne Unit amb la desaparició de la Dama de Ferro: els seus cantant-ne mil lloances i els de l’altre costat obrint el xampany. Al cap i a la fi, Reagan havia estat un dels presidents més polèmics que havia tingut el país; mereixia reaccions extremes. En canvi, l’aclamació que va rebre com a gran estadista i líder va ser pràcticament unànime a totes les bandes de l’espectre polític (que és cert que allà no és que sigui gaire ample). Ni tan sols a la premsa es van veure comentaris negatius, com si hi hagués una norma d’urbanitat no escrita que impedís excedir-se amb els polítics que estan de cos present.

Els britànics, que habitualment guanyen als americans en educació, no han sigut igual de considerats. Aquests dies els he sentit parlar tan malament de Margaret Thatcher com han volgut: als diaris, a la feina a l’hora del te, a les tertúlies als pubs... The witch is dead, la cançó d’El mag d’Oz que celebra la derrota de la Bruixa Malvada de l’Est, ha arribat al número dos de la llista de vendes gràcies a una campanya viral per internet, cosa que ha posat en un compromís a la BBC, que en teoria havia d’emetre-la en els seus programes del top 10 (al final ho van fer, però abreujant-la). Les veus crítiques han sortit majoritàriament de l’esquerra i les classes populars, les que van patir més l’impacte de les polítiques vigents durant el thatcherisme. Té lògica. Però llavors s’ha d’anar amb compte i considerar fins a quin punt aquestes valoracions post-mortem han estat ponderades o han obeït simplement a un esperit de revenja contra un primer ministre de signe contrari que van haver d’empassar-se durant més d’una dècada.

La majoria de la premsa catalana em sembla que ha optat per aquesta última opció quan s’ha unit a la lapidació mediàtica de la difunta que li arribava des dels sectors progressistes de les illes. Els màxims retrets que se li feien a casa nostra eren que havia obert el país a una cobdícia desaforada basada en el model imperant a Wall Street i que havia dinamitat l’estat del benestar, uns pecats que curiosament ressonen en la situació que viu el nostre país actualment. Però és esbiaixat atacar un polític per complir els punts del programa que ha atret la majoria de paperetes a les urnes. El liberalisme econòmic que ens han estat venent els conservadors des dels 80 es basa precisament en reduir la participació de l’estat en el control de l’economia i incentivar que els ciutadans s’espavilin per si mateixos retallant les prestacions que se’ls ofereixen. Podem estar-hi d’acord o no, però titllar de “malvada” aquesta teoria és una mostra d’ingenuïtat poc democràtica. I afirmar que, gràcies a això, la Thatcher va plantar les llavors de la crisi actual i de l’expansió bel•licosa americana per l’Orient Mitjà, un altre dels arguments repetits pels opinadors catalans, és magnificar l’impacte que va tenir per justificar el nostre desgrat.

No la critiquem, doncs, per ser der dretes, característica que compartia amb tots els qui la van votar repetides vegades i que, per associació, haurien de carregar amb part de la culpa. Centrem-nos si de cas en les coses que de veritat va fer malament, que n’hi va haver unes quantes. El fiasco de la Guerra de les Malvines, per exemple, va ser un pas en fals important que va deixar el país amb una factura quantiosa i una incòmoda llista de morts, sense aportar a canvi cap rèdit palpable. O els mètodes repressius que va usar de fronteres cap a dins per imposar la seva llei, més propis d’un feixisme desbocat que de la mà dura que tradicionalment propugnen els conservadors. I, per sobre de tot això, aquesta imatge arrogant que donava de representar només una part del país i importar-li molt poc què li passava a l’altra, una cosa que un líder elegit democràticament no es pot permetre mai.

Tots els governants, de dretes i d’esquerres, encerten algunes decisions i en fallen d’altres estrepitosament, és inevitable. Els que seran recordats com a bons líders tenen al currículum més elements del primer grup que del segon, i d’aquests a la història no n’hi ha hagut tants. Personalment, sense ser un expert en el tema i tenint en compte un possible biaix liberal, no inclouria la Margaret Thatcher en aquesta classificació. Però tampoc cauria en l’error de desestimar el seu llegat escudant-me només en la demagògia. 

[Publicat a la revista Esguard, 1/5/13]

Feliç Sant Jordi a tots!

Que tingueu tots un feliç dia de Sant Jordi, que compreu molts llibres i regaleu/us regalin moltes roses. Aquest any me'l torno a perdre, però estaré pendent de les celebracions des de l'exili.

Com us deia a l'article de l'ARA del diumenge, hi ha més motius per participar de les festes de Sant Jordi dels que us penseu. Au, trobeu un moment per sortir al carrer, que us ho recomana el metge!

50 ombres de Sant Jordi: el making of

El dissabte es va publicar aquest conte meu al suplement de Sant Jordi d'El País (aquí en castellà) i volia aprofitar avui per explicar-vos breument com em vaig trobar barrejant el drac amb la trilogia de les ombres de Grey, i de pas donar la meva opinió sobre el paradigma del mummy porn.

Tot va començar amb un email d'en Carles Geli, el coordinador del suplement, que em proposava explicar la història de Sant Jordi d'una manera "picant" i divertida, en clau de paròdia dels llibres que han rebentat totes les llistes de vendes aquest any (però dintre dels paràmetres del que es pot publicar en un diari que llegeix tota la família). El to demanat recordava el què en Sebastià Roig i jo havíem usat a Mugrons de titani, el meu debut literari (de fet, aquest era un dels motius pels quals m'havien triat), però més moderat. El problema és que des de llavors no havia tornat a fer res semblant... i que de les ombres del tal Grey no n'havia llegit ni una paraula. O sigui, que era tot un repte. I ja sabeu que em costa molt resistir-me a un repte.

El primer que vaig fer va ser aconseguir una còpia del famós llibre. La meva idea era aprofitar algunes de les idees perquè les "fans" les reconeguessin. Com que imagino que la majoria de lectors d'aquest blog no heu passat per les mans d'en Grey, al conte us perdreu detalls com el remix de les frases inicials del llibre, algunes descripcions de "sensacions" que es repeteixen (fins a l'avorriment) a la trilogia, i l'aparició estel·lar de  l'irrisori concepte de la "deessa interior" (altre cop, tant repetit a l'original). També jugo amb el nom dels protagonistes i faig les meves traduccions del crap! que la protagonista deixa anar tres cops per plana (vaig triar diantre!) i del títol (en el context del joc de paraules, shades no hauria de ser ombres). La resta és collita pròpia.

No em vaig llegir tot el llibre, ja us ho podeu imaginar: amb les primeres planes (i uns quants capítols en diagonal, sobretot els més "sucosos") en vaig tenir prou pel que necessitava. De totes maneres, per imperatiu laboral, ara estic en condicions d'expressar la meva opinió sobre el tema. Aquí van cinc consideracions que volia compartir amb vosaltres:

1) Està bastant mal escrit. Però la qualitat literària no ha impedit mai que una novel·la trobi el seu públic, així que no ho considerarem un problema molt greu.

2) És la versió moderna dels llibres de la Corín Tellado: romanços barats d'homes forçuts (tall, dark and handsome, com diu l'estereotip) que fan tremolar els genolls de les dones. Això ho hauríem de posar a la columna de coses positives, perquè aconseguir convèncer el públic que gaudeix d'aquesta mena de novel·les té el seu mèrit.

3) És lent a parir. Però això tampoc és un inconvenient, perquè a molta gent li agrada anar poc a poc. A mi em mata que estigui descrivint un clau i hagin passat cinquanta planes i la protagonista encara no s'hagi tret les calces (sobretot si recordem el punt u: aquesta dona no és una gran escriptora, més aviat domina l'art d'ajuntar paraules sense dir res), però imagino que a moltes lectores no els deu fer res empassar-se com la noia es mossega el llavi deu vegades abans el manso no li fiqui mà. Res a dir, doncs.

4) Sobre el tema sexual, doncs mira, no és res de l'altre món. Si algú es vol escandalitzar, que llegeixi els claus d'El rei del món o que es passegi per internet una estona, perquè el Grey no passa de softcore amb filtre de David Hamilton. Però ep, cadascú que s'exciti amb el que més li vingui de gust. I entenc que alguna lectora emocionada i poc bregada en erotisme/pornografia vulgui provar aquestes tècniques "noves" amb la seva parella. No crec que creï nous adeptes al S&M, però potser animarà alguna vetllada matrimonial, i això ja està bé.

5) Ara, el que no té nom és que al segle XXI a les dones encara els entri fluixesa (romàntica, no sexual) pensant en un home guapo, ric i misteriós que les tracti com princeses. Per favor. Jo si fos dona i llegís una cosa així la tancaria abans del tercer capítol, per una simple qüestió de dignitat de gènere. L'ideal de l'home perfecte per a una munió de femelles modernes (almenys els milions que s'han empassat una trilogia sencera amb aquesta premisa i, imagino, s'hi han sentit identificades) sembla ser tallat encara pels patrons masclistes de fa cinquanta anys: triomfadors, paternals, físicament impactants que, per motius incomprensibles, s'enamoren perdudament de dones fleumes, pobres i imperfectes, homes als quals se'ls pot perdonar qualsevol cosa (en aquest cas, una petita preferència sexual) perquè a canvi et protegiran i faran realitat els teus desitjos. Sí senyor, molt bé. Potser cal que les que no combreguen amb aquesta visió tornin a cremar sostenidors, però no per a què els homes ens adonem que els temps han canviat, sinó perquè l'enemic ara el tenen a les seves files. La veritat, això sí que fa pena, i no que triomfi una novel·la hipertrofiada de mínima qualitat literària amb fornicis poc imaginatius que duren cent planes.

El cinquè punt és el que intentava criticar a la recta final del meu conte, aprofitant que tenia l'oportunitat d'adreçar-me a un públic més ampli. Ja em direu què en penseu, si us ve de gust.

Això sembla Falcon Crest (Bizarre love triangle part 3)

Ara feia temps que no us posava al dia de l'apassionant vida sentimental de l'hereu (que us havia resumit anteriorment aquí i aquí). I no és per manca d'activitat, ben al contrari: en els darrers dos anys des de la darrera connexió s'ha ficat en tants embolics que no sé per on començar. Com a mínim intenateré deixar constància d'alguns dels fets més destacables, per a què en un futur, quan el nano sigui gran i ho llegeixi, pugui avergonyir-se recordant els seus agitats anys de parvulari.

Durant el primer curs a l'escola, no va tardar gaire a oblidar la nòvia oficial que tenia, els seu "primer amor", i buscar-se'n una substituta a la seva classe. L'amor per aquesta nova nena, que anomenarem Z, era feliçment correspost, així que tot anava bé. Es passaven el dia junts, jugaven plegats, caminaven agafats de la mà i s'abraçaven i es feien petons quan es veien, totes aquestes coses típiques de les parelletes d'aquesta edat. Però si heu anat seguint la sèrie ja sabeu que la passió de l'hereu per la geometria havia d'acabar complicant les coses. I, efectivament, incapaç que és ell de controlar els seus "encants", aviat va tenir una altra companya encandilada. I la cosa anava de debò, perquè aquesta segona, anomenem-la A, només feia que dir-li a la seva mare que es volia casar amb l'hereu. La mare estava un pèl esglaïada per tanta precocitat (malgrat que és d'una cultura on els matrimonis arranjats encara s'estilen), i més encara perquè l'hereu no semblava que li fes gaire casa a la seva filla.

Aquí és on els guionistes compliquen la troca. Al segon any d'escola, van separar la classe original en tres, i l'hereu va anar a parar al mateix grup que l'A, però no la Z. Al principi, tenir un mur al mig no deturava els dos amants, i l'hereu feia escapades sempre que podia a la classe de la Z, per veure com estava (fins al punt que la professora no sabia com treure-se'l de sobre). Aquesta relació a distància va anar mig bé fins que la Z es va adonar que a la classe hi tenia un nano més alt, més fort i més ros. Va començar a prestar una atenció exagerada al nou (que, com que és el dolent de la història, ni tan sols em molestaré a batejar) i a deixar de banda l'hereu. El pobre no estava acostumat a tastar la seva pròpia medicina, i passar del triangle a un quadrilàter on ja no era la cantonada principal li va sentar bastant malament.

Després d'un temps d'ajustament, va trobar consol en braços de... sí, ho heu endevinat: l'A, que va veure recompensada la seva paciència. Si seguiu amb certa regularitat els culebrons que fan a la tele ja sabeu quin serà el proper gir que farà el guió. La Z, veient que havia caigut de l'escambell, va començar a no fixar-se tant en el gamarús alt i ros i a tornar a fer més cas a l'hereu. Ell, feliç de recuperar la nòvia original, va restablir el contacte sense (mireu si és llest) trencar lligams amb l'A, que ja estava demanant-li a la mare si seria un problema que el seu amor no tingués el mateix color de pell que ella a l'hora de formalitzar la seva relació a l'altar (estic segur que a la mare li preocupa molt menys això que no que a la filla li quedin encara 13 anys per ser major d'edat). La tensió entre l'A i la Z era palpable, però la relació tribanda sembla que tirava endavant.

Jo ja hagués firmat que la cosa es quedés aquí, amb un número de vèrtexs fàcil de controlar. Però no: sembla que estem ficats al bell mig de Falcon Crest. Aquests darrers mesos s'ha afegit una tercera candidata, diguem-li S, que ha entrat en escena presa d'un amor furibund en vers l'hereu, disposada a no deixar-se guanyar terreny per cap de les altres participants. La seva campanya agressiva ha desestabilitzat una mica l'equilibri precari que teníem i ha faltat poc per veure les famoses escenes d'estirades de cabells que triomfen a les telesèries. La S és la més llesta de les tres, i usa amb eficàcia sorprenent tots els recursos que ha acumulat amb els seus cinc anys de vida, com per exemple fer-li enveja a l'hereu dient-li que es volia casar amb un altre nen de la classe (cosa que, malgrat que la S no és la seva favorita, el va treure de polleguera). No descarto que sigui la que al final s'emporti el gat a l'aigua, tot i haver començat amb desavantatge. Quan estan a soles, l'hereu es comporta amb cadascuna de les candidates com si fos l'única de la seva vida. El problema ve quan coincideixen al mateix lloc més d'una. Ell té unes preferències molt clares (Z>A>S) però segueix sense entendre el tema de l'exclusivitat que elles li exigeixen. El drama està servit.

Si no fos perquè he sigut testimoni directe de tot això, em pensaria que és impossible que es puguin donar tan aviat relacions interpersonals amb aquesta profunditat i complexitat, amb tots els tics que tenen les dels adults. No sé d'on ho treuen, perquè a la tele no estan exposats a aquesta mena de històries i els pares tenim tots una vida sentimental bastant estable i monòtona (o almenys això és el que sembla a la superfície). A més, diria que l'hereu és el que es fica en més embolics de tots els seus companys, perquè els altres  com a molt tenen una amigueta preferida (amb qui diuen que es casaran, i tot això, és clar) i prou. Mare meva, no vull ni pensar què passarà quan arribi a l'adolescència si això no canvia...