Experiències d'un escriptor de gira, edició 2010 (II)

A veure, què més us explico? En aquesta gira he patit unes quantes inclemències temporals que m'han fet pensar que l'experiència acabaria naufragant fins i tot abans de començar. Primer, la neu bloqueja el Regne Unit i la majoria d'aeroports han de tancar. Tots? No! Un de petit a les Midlands resisteix la pressió atmosfèrica i dóna la casualitat que és el meu. Poc després m'estreno dalt d'un AVE, per acabar descobrint que el tren va més a pas de tortuga que els rodalies: es veu que la neu m'ha seguit i Madrid ha copiat gustosa el model britànic de col·lapse total de transports. Circular en un cotxe a deu per hora per un carrer Alcalá desert, patint per no acabar fent tombarelles sobre l'asfalt, és una cosa que no havia pensat mai que viuria.  I menys de dos dies després m'estava rostint al sol de Castelló, abillat encara amb la vestimenta anti-nevades que duia posada des de Madrid. El proper cop faig una maleta amb roba combinada de mar i muntanya, a mi no m'enganxen més.

A Castelló vaig haver d'anar corrent (en sentit figurat) de l'estació a l'estudi de la SER perquè arribava tard a una entrevista que em feien... a Barcelona! L'experiència de gravar ràdio és molt divertida. A la tele t'obliguen a ser-hi amb molta anticipació, t'ensenyen el guió, parles amb tothom, et prepares... A la ràdio en canvi és més aviat pim pam i fora. Sovint arribes que el programa ja està en marxa, entres a l'estudi poc a poc, saludes als locutors en silenci, perquè els micros ho capten tot, fas el teu xou i marxes de la mateixa manera, sense creuar amb els altres cap paraula que no hagi de sortir en antena. Altres vegades, gràcies a les meravelles de la tècnica, el qui t'entrevista està a una ciutat llunyana i ni es nota, com aquest cas que us explicava, en el qual el Toni Clapés feia les preguntes desde Barcelona i jo les contestava a Castelló. Llavors mantens un diàleg distès amb la paret, que és l'única imatge que t'acompanya, i pretens que esteu tots junts al mateix estudi passant-vos-ho bé. Un parell de dies més tard, ja a Barcelona, em creuo al bell mig de la Diagonal precisament amb el Clapés, quina coincidència. Ens quedem mirant un segon i em diu: "A tu et vaig entrevistar fa poc, no?" Aquesta vegada sí que ens podem entretenir a presentar-nos amb calma sense que les ones ho escampin pel país.

Un dia d'aquests us explico el final de festa a Blanes, que va ser divertit. Però la nit abans va haver-hi el tancament oficiós de la gira en una coneguda cocteleria de l'Eixample barceloní i allà va ser on vaig acabar de perdre la poca veu que em quedava. Després d'uns dies de ser blanc de les càmeres, vaig estar molt content de passar a un segon pla gràcies a algú deu mil vegades més famós que jo, pel que em van explicar, que atreia tota les mirades del local. Era el president del Sevilla (el seu equip jugava l'endemà amb el Barça), que mantenia una conversa animada amb les tres jovenetes que duia penjades del braç, molt vistoses elles, d'aquelles que tenen aspecte de portar el taxímetre en marxa. I amb això queda demostrat que encara hi ha classes: per molt que surti a la tele, és poc probable que us trobeu mai a un científic en una situació similar. Més que res perquè el seu sou no li ho permetria.

...i una mica de televisió.

Fem un repàs d'unes quantes entrevistes televisives que he fet aquests dies. Aquí teniu un fragment petit de la meva intervenció a Intereconomía TV. I aquí sota, el debat als Matins de TV3.

També em podeu veure aquí (minut 33) en l'entrevista de L'hora del lector d'aquesta setmana, rodada a una sala preciosa que tenen a l'editorial la campana, banyada amb llum natural de l'Eixample, la mateixa que van fer servir els periodistes de Vilaweb per aquest vídeo:

I aquí un comentari a Espejo Público d'Antena 3, uns dies abans que m'entrevistés la mateixa Susana Griso (aquesta encara no l'he trobada):

I per finalitzar, de moment, si cliqueu aquí trobareu el vídeo que em van fer a BCN.cat. D'aquesta us puc explicar el making of.

Això era la tarda del darrer dia de la gira i ja portava a sobre sis entrevistes des que havia posat els peus al carrer aquell matí. Acabàvem de fer una molt necessitada parada tècnica per anar a dinar. Les meves editores m'havien portar a un restaruant excel·lent, de cuina casolana de nivell, que recomano ferventment a tothom que passi per Barcelona: el Lázaro, del carrer Aribau, que els experts reconeixeran com el lloc preferit del Nestor Luján. Per raons que no venen al cas, una personalitat amable ens havia obsequiat amb un negroni com a aperitiu, que junt amb una copa de vi i una cua de bou com no he menjat mai cap abans, ens havia deixat bastant eufòrics (perquè després diguin que els autors no s'ho passen bé quan van de promoció).

A la recta final del dinar se'ns havia fegit el Josep Maria Espinàs, que havia estat dinant amb la seva dona unes taules més enllà. En ple atac d'inconsciència vaig decidir oblidar que estava fent la sobretaula amb una de les llegendes vives de la nostra literatura i vaig gosar discutir amb ell de la importància cabdal del ritme quan escrius prosa (algun dia en faig un apunt). Vam estar analitzant com de bé s'adaptava la cadència monosil·làbica de l'anglès a la nostra llengua (i en canvi no a la castellana, curiosament), un recurs fantàstic per accelerar el ritme narratiu en escenes d'acció que jo havia humilment experimentat a El rei del món. Vam acabar buscant la millor manera de traduir As time goes by (si arriba a haver-hi un Sam amb un piano al local ens haguéssim posat a cantar), i per molt que jo domini l'anglès, l'autor de la lletra de l'himne del barça em va passar la mà per la cara amb tota comoditat. Com era d'esperar.

Hora de tornar a la feina. Ens traslladem de nou a la seu de La Campana, on les periodistes de BCN.cat ens esperen amb la paradeta a punt (fem lleugerament tard, és clar, després de tanta xerrameca no prevista en el guió). Em fan asseure en un sofà però amb l'embranzida que porto és difícil passar de cent a zero en cinc segons. Si normalment ja parlo ràpid i em moc en consonància (proves fefaents als altres vídeos d'aquesta plana), un podeu imaginar que en aquell moment les condicions no eren les més idònies per comunicar l'aspecte de serenitat que es requereix d'un expert en temes tan seriosos com les epidèmies. La solució es va presentar per si sola: com que no tenien un micro de solapa, em van fer aguantar amb una mà el que portaven, ben quiet i fora de quadre, perquè si et bellugues el so es desestabilitza i a sobre apareix la carxofa en pantalla, cosa que fa molt lleig. Per això em veieu al vídeo fent la meva millor imitació de Cervantes, movent només un braç, i amb una serenor exemplar recuperada instantàniament per culpa de la immobilitat forçada. Ningú no em va poder acusar aquella tarda de no ser un professional de l'entrevista, malgrat els elements que tenia en contra.

Nota final: l'amic Tibau em va proposar que "si pots i hi penses, saluda a la comunitat blocaire, per exemple com si t'apugessis les ulleres amb dos dits." Abans de començar cadascuna de les cinc entrevistes televisives que vaig tenir després d'haver llegit el seu comentari em vaig fer el propòsit sincer de fer-vos el senyal. I no és que em posés nerviós sota els focus i se m'anés el sant al cel. Simplement és que a la televisió has d'estar molt concentrat si vols poder dir quatre coses raonables (tot va a un ritme frenètic) i quan m'adonava ja m'havia passat l'oportunitat. Al següent llibre ho torno a intentar!

Uns quants diaris...

Experiències d'un escriptor de gira, edició 2010 (I)

Des del 2007 que durant una setmana cada més o menys any i mig em converteixo en un escriptor mediàtic, com una mena d'home llop a mercè de la lluna plena, per gentilesa de l'excel·lent treball de les caps de premsa de les editorials que publiquen els meus llibres de divulgació. Com que la resta del temps gaudeixo confortablement del meu estatus de científic anònim, blogaire catosfèric de mitjana notorietat i novelista àmpliament desconegut, aquests dies intensos batallant amb amb periodistes em sembla que els hagi viscut una altra persona. Quan torno a posar als peus a la meva estimada rutina britànica, l'altre personatge em queda de cop i volta molt lluny. Per això millor deixar-ne constància per escrit abans no se m'esborrin els records del tot. Ja us vaig explicar un parell d'anècdotes de la darrera gira. A veure què ha donat de si aquesta.

A l'arena de la promoció es lluita una batalla entre periodistes i autors. Tardes una mica a agafar l'experiència mínima per sobreviure les escomeses de professionals que el que volen és treure't tota la informació possible, fins i tot aquella que no els pensaves donar. En aquest segon round, em sembla que les meves respostes han estat molt més afinades, més desbrossades i més clares que l'altra vegada. La veterania és un grau. Com a resultat, he de dir que s'han publicat algunes entrevistes que m'han deixat prou satisfet, sobretot considerant com podia arribar de ser polèmic el tema. Una gran part del mèrit és dels professionals que hi havia a l'altra banda del micro, és clar. Aquests dies m'he trobat amb entrevistadors de tota mena: joves, grans, experts, novells, agressius, tímids, ben preparats, gens preparats, divertits, seriosos... Amb alguns hi ha hagut molt bon rotllo d'entrada, amb altres me l'he hagut d'anar guanyant resposta a resposta, però amb tots he acabat passant una estona molt interessant.

És curiós descobrir de quantes maneres diferents es pot enfocar un tema. A part de les quatre preguntes esperables de rigor, el 80% de les converses anaven per camins ben diferents. Amb una periodista vam acabar discutint a fons de religió i el sentit de la vida. Amb un altre de models econòmics, socialisme i liberalisme. Amb un tercer sobre si internet és una benedicció o la fi de la humanitat tal i com la coneixem.  Tres locutors diferents van posar en antena fragments musicals del meu últim grup, cosa que em va agafar per sorpresa cada vegada, estrany com quedava enmig d'una conversa més aviat seriosa, però que em va fer riure de bon grat tots els cops.

Vaig donar algunes entrevistes impossibles des d'un mòbil en un tren d'alta velocitat (tot el vagó em mirava amb cara d'espant mentre jo mantenia converses apocalíptiques a crit alçat amb a un interlocutor a l'altra banda del país). Altres es feien a aquelles hores intempestives quan la veu encara no se t'ha despertat (el meu sincer agraïment al suport indispensable de la lizipaina i l'hibitane). Vaig fer de model fotogràfic amb molta paciència enfilant-me a tots els monuments emblemàtics de Castelló. Vaig fer una sessió de fotos de mitja hora a sota zero per mirar de captar de la millor manera el fum que sortia de la meva boca congelada (admeto que el resultat va valdre la pena). I en vaig fer una altra amb les ulleres a la mà perquè el fotògraf volia evitar el reflex del flash als vidres (els qui tingueu tantes diòptries com jo, proveu de mirar cap a una càmera que ni tan sols veieu i no fer cara de burro). Artistes!

Em van preguntar si era un savi, cosa que em va fer molta gràcia (home, sé unes quantes coses, però amb menys de quaranta anys que tinc sóc conscient que me'n queden moltes més per aprendre!). Em van preguntar què pensava d'una plaga que preocupa molt durant aquestes èpoques: la de polls (vaig respondre, tan seriós com seriosa havia estat la pregunta, que havia trobat una manera perfecta per lluitar contra els polls i la prova era que a mi feia molts anys que no em molestaven). Un em va dir que es pensava que seria més baix (vaig replicar-li que estava molt content d'haver-lo decebut). Un altre que si jo era un d'aquells científics que només pensen en la feina i no perden un moment amb coses com l'alcohol i les dones (vaig respondre que no acostuo a dir que no a un bon vi si ve del bracet d'un bon àpat i que la meva esposa encara no s'havia queixat per manca d'atenció). Amb un altre vam estar discutint sobre la millor manera de rentar-se els peus (llegiu-vos el capítol de la malària del llibre). En un programa de tele em van passar un guió en el qual figurava una pregunta telefònica sobre si s'havia de controlar l'entrada d'immigrants perquè portaven epidèmies perilloses amb ells (sort que al final no va haver-hi temps i no la vaig haver de contestar!). També hi ha hagut algun  un titular que s'ha sortit una mica de mare (deixo constància aquí que jo no he assegurat mai que aquest segle hi haurà una gran pandèmia, només que la possibilitat existia, com sempre ha existit), però han estat casos aïllats. En general, l'experiència ha estat esgotadora però divertida.

Ja em perdonareu la parrafada, no acostumo a allargar-me tant. Les que m'han quedat al tinter les explico el proper cop.

L'hora del lector

Tal i com anuncia el senyor Boix (i em recorda la marta... gràcies!), avui divendres em podreu veure a L'hora del lector (22.45, C33).

Comença la cursa

Sempre fa il·lusió quan t'envien el primer top ten d'un dels teus llibres, tot i que no vulgui dir massa (el que compta és el total de vendes al final d'any!).

Retorn

Ja sóc a casa, una mica cansat, amb un munt de feina acumulada, 868 posts per llegir al meu google reader (m'he perdut una setmana de blogs) i algunes anècdotes per explicar. Començo tan bon punt tingui un forat a l'agenda.

Últimes oportunitats...

Demà als volts de les 10:30 em sentireu a Catalunya Ràdio al programa del Fuentes. I al programa Cel Obert de Ràdio 4 a les 19:00. Procuraré parlar més a poc a poc :-)

Més tele...

Demà em veureu en directe a Antena 3 a les 9:20 del matí i dimecres als Matins de TV3 pels volts de les 10:30. Esteu avisats.

Programa d'actes

Els qui heu matinat avui potser m'heu sentit a Onda Cero o a la Ser. Miraré de penjar els fitxers. Demà a les 10:30, si poseu Intereconomía a la televisió em veureu en una entrevista-debat amb el públic. I també demà, a les 17:00 estaré en un xat a El mundo (envieu pregutnes!).

Anuncio també un parell d'actes públics (els únics) de presentació del nou llibre, per si us queda a prop i teniu ganes de sentir-me parlar de microbis.

El primer són dues conferències a Castelló que es fan a l'edifici de la Fundació Caja Castellón, el dimecres que ve a les 19:30 i l'endemà dijous a les 11 del matí. Hi haurà temps per fer preguntes i discutir sobre tot el que calgui sobre la grip, que imagino que serà el tema estrella.

El segon és el final de festa que, com l'any passat, farem al meu poble. Serà aquest dissabte a les 20h, com explica el poster que teniu aquí sota. Mil gràcies un cop més a la Fundació Planells per organitzar l'acte i als meus presentadors habituals, el Sebastià Roig i el Marc Pérez, per accedir a fer un dels nostres ja clàssics números a tres bandes. Ens veiem!

A partir d'avui, a les llibreries!

 www.macip.org/llibres/plagas

Avui és el dia oficial de sortida del meu nou llibre de divulgació, encara que és possible que no el comenceu a trobar a la majoria de botigues fins la setmana que ve. A partir d'aquest diumenge aprofito el que haurien de ser les meves vacances retardades de Nadal per fer-ne la promoció, així que si esteu atents anireu veient-me i sentint-me pels mitjans de comunicació els propers dies. Ja us aniré avisant i recollint el més destacat, com el darrer cop. I potser alguna que altra anècdota també caurà. Si a algú de vosaltres li interessa el tema i l'acaba llegint ja em direu que us ha semblat!

Lliçons de tetralingüisme

Tenir un fill que estudia per políglota t'obliga a afilar les neurones. Sinó no entendríem res dels discursos que ens engega en català, anglès, alguna paraula de castellà i, el més important, la seva particular novaparla embarbussada que li serveix per omplir els forats.

Exemple de la mena de frases a les quals ens enfrontem diàriament: Dada, grblmng shoes, brglmbl blbrr ng fred! Traducció (després de donar-hi moltes voltes i amb l'ajuda dels signes): Papà, posa't les sabates, que sinó agafaràs fred! Els imperatius semi-incomprensibles són la seva especialitat.

Joc literari a can Tibau

Pels qui no ho heu vist encara, un dels premis dels Jocs literaris de gener del Tens un racó dalt del món és un dels meus El rei del món. Ja ho sabeu: una altra possibilitat de fer-vos amb la meva primera novel·la en solitari  sense haver de passar per caixa.

L'escollit (XXXVIII)

Bon matí de reis a tots! Espero que no hi hagi hagut massa carbó... Començo la tanda d'Escollits del 2010 amb el primer post de l'any del Pepquímic, un blog de "Ciència quotidiana per a la vida quotidiana", com resa el subtítol.

En Pepquímic i els seus companys estan fent una molt bona i necessària tasca de divulgació científica, cosa difícil i molt encomiable avui en dia. Ho demostra amb aquesta entrada-resum dels experiments de l'any passat, amb més efectes especials que una pel·li de Hollywood, que voldria dedicar a tots els qui no vau rebre mai un Quimicefa com a regal de reis. Així veureu com de divertida i espectacular pot ser la ciència a vegades. I perquè no només de literatura viu l'home, oi?

Postals d'hivern

Porto més d'una dotzena d'hiverns crus a les esquenes però no ha sigut fins que m'he motoritzat que m'he hagut d'apuntar a l'esport matutí de moda a les latituds nòrdiques. És una mena de triatló. Primer has d'endevinar quina de totes aquelles muntanyetes de neu amaga el teu cotxe (ajuda recordar on l'has aparcat la nit abans). Després has de treure l'aixada i començar les excavacions. Finalment, rascar els vidres amb passió per desenganxar la crosta de glaç. Tot això contrarrellotge, és clar, per evitar congelacions. Molt vigoritzant.

Error de principiant: guardar les eines per la feina al maleter del propi cotxe (obvi, no?). Ahir vaig haver d'acabar fent servir les mans perquè el gel m'impedia obrir la portella on hi havia els estris que necessitava. Un dolor. Després d'això em fa molta gràcia quan sento els meus amics de Barcelona dient que aquest hivern fa molt fred... És clar que hi ha qui ho té més difícil i no pot córrer el risc de sortir de casa sense les eines adequades.