dissabte, 27 de març del 2010

A la recerca de l'essència invisible

Existeix una essència primordial, per dir-ho d'alguna manera,  capaç de ser reconeguda i apreciada per qualsevol ésser humà, independentment de factors circumstancials com l'època en la qual vivim? D'acord, la resposta fàcil és el sexe, però em refereixo a productes manufacturats per nosaltres, no regals de la Naturalesa. Si sabéssim respondre aquesta pregunta, tindríem a les mans un poder incalculable.

Amb dos anys i mig, el meu fill ja identifica i aparella moltes coses. Sobretot personatges de dibuixos animats amb el seu nom corresponent. De fet, una de les primeres paraules que va dir va ser "Tigger" (un ninot dels contes de Winnie de Pooh). El mèrit no és seu: aquests animalons estan dissenyats per engalipar la quitxalla. Tenen alguna cosa que estimula les neurones adequades: han aconseguit esgarrapar una mica d'aquesta essència misteriosa que us deia, suficient per apel·lar als baixos instints infantils de diferents cultures. Per exemple, tinc el nano molt interessat ara mateix en els Looney Tunes, que mantenen intacta a seva efectivitat 60 anys després de ser creats. Jo, com a pare responsable que sóc, intento canviar-li el canal perquè vegi les històries ensucrades de la Disney, on gairebé ningú es pega, es dispara, es persegueix o s'estavella. Però ell no es deixa enganyar i em demana insistent les bufetades del Daffy i el Bugs Bunny, les corregudes del Speedy González i Sylvester i les batacades del Coyote. Jo accpeto la derrota i penso que si dues ja generacions hem crescut exposats als missatges erròniament violents dels dibuixos de la Warner no crec que una tercera se'n surti massa pitjor.

Aquest element primordial que atrau fins i tot als cervells més tendres sorprenentment no es troba tan sols en l'animació. L'altre dia el meu fill pregunta a la seva mare (entre senyes, paraules i grunyits) què era aquell dibuix que portava a la samarreta. La resposta  innocent va ser "Nike". Doncs bé, ara el nano va dient "naiki, naiki!" cada cop que veu la marca brodada en algun lloc, com un reflex. El mateix va passar poc després amb les anelles dels Audi, que pel que sembla també resulten molt atractives per als ulls infantils. No podem sortir a passejar sense que assenyali el logo cada cop que el veu al crit de "adi, adi!". El reconeixement universal d'una marca a partir d'un símbol mínim deu ser el millor elogi que se li pot fer a un publicista. Més encara si el client potencial és algú que encara no té edat per portar targetes de credit a la cartera (o fins i tot cartera).

El resultat d'aquests moments d'inspiració dels homes de Madison Avenue és que el nostre fill ja s'ha iniciat en la cultura del consum sense saber ni tan sols què són els diners. La pregunta és: el condicionarà això d'alguna manera en el futur? Quan tingui l'opció demanarà als seus pares que li comprin unes Nike i un Audi? (que no ens passi res...) O que els publicistes hagin trobat per accident un fragment del Sant Grial que permet sintonitzar amb el costat més primitiu de la ment humana acabarà només com una curiositat infantil sense conseqüències a llarg termini? La resposta a l'experiment, d'aquí tres o quatre anys.

7 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Tens raó, jo aquest fenomen també l'he vist: nens molt petits que no saben res dels diners sí donen molt de valor als logotips més repetits, els de les marques cares. Una immersió al consum.

Anònim ha dit...

Els logos estan creats per això. Per a aconseguir una imatge atractiva que impacti. Que fins i tot entre la canalla qualli en demostra la seva gran efectivitat.

Clidice ha dit...

sobretot, no el deixis veure Disney, no hi ha res millor que una bona batussa d'El Coyote i el Correcaminos. :) Respecte a les marques ... bé, les criatures hi tenen tirada, de ben petits nosaltres també flipàvem amb les marques dels cotxes i tampoc estem tan espatllats :)

Lucia Luna ha dit...

Jejeje doncs si, que vols? es lo que hi ha, però entenc la teva preocupació, si tu li ensenyes els teus valors, hi ho entén, serà un èxit, però encara falta temps...
un petonas
el correcaminos és un dels meus preferits :D

Assumpta ha dit...

Ara m'ho apuntaré a l'agenda i d'aquí tres anys et preguntaré si el teu fill t'ha demanat unes Nike ;-)))

Jo tinc uns mugs del Barça amb personatges de la Warner ;-) (la col·lecció eren sis, crec, però no els tinc tots... el cafè amb llet i el te, queden boníssims amb aquests mugs!!) :-)

Montserrat Brau ha dit...

Si encara et queden 3 anys estàs de sort!! L'univers sencer canvia a P3 i va de mal en pitjor des d'aquell moment... t'ho diu una víctima de la Juana Montana!!

Galderich ha dit...

Aviat et veurem amb un Audi per Catalunya...

Per cert, tira de Coyote i Correcaminos que encara que siguin els responsables de com està el món després de marcar dues generacions ja no ve d'aquí!