Per desgràcia, el que no es pot dir és que el referèndum/consulta/acte participatiu fos una “festa de la democràcia”, una frase que s’anava repetint en alguns llocs. Al contrari: democràticament ha sigut un fracàs. No hi ha democràcia si només van a les urnes els votants d’un costat. I això és el que va passar: 80% de Sí-Sí, quan les enquestes solen equilibrar els percentatges pro i anti-independència vora el 50%, no és un bon resultat. Per arrodonir la diada, hauria calgut que algú s’hagués ocupat de la campanya pel No que els unionistes es van negar a fer. Perquè l’única forma eficaç d’enfrontar-se al 9N era menystenir-lo, no prohibir-lo. Això ho va recordar finalment el govern espanyol, que va guardar els tancs al garatge i va deixar que la premsa afí se’n rigués l’endemà a cor què vols. Per ells, tot continua igual.
Sense un vot unionista significatiu, el 9N ha sigut un altre exercici (fenomenal, això sí) de protesta popular, un graó més després de la Via i la V. I, en aquest sentit, ha tingut una utilitat evident. Ha servit per a mantenir viu el Procés, que té pell de porcellana per culpa del partidisme polític que l’ha de tirar endavant, per a demostrar que continua sent tan transversal i multitudinari com el primer dia i, sobretot, per a seguir pressionant-ne els líders, que cada vegada tenen més a prop el salt definitiu. La premsa estrangera, un cop més, se n’ha fet ressò, però sembla que per aquest costat ja s’havia arribat tan lluny com era possible. El món coneix la situació de Catalunya, sí, però és evident que ningú s’hi implicarà fins que sigui estrictament necessari. En aquest sentit, el 9N tampoc ha canviat res.
L’Estat no alterarà el rumb per moltes demostracions de força que es facin al carrer. No s’ho poden permetre. No tan sols perquè ningú vol arriscar-se a ser el president a qui Espanya se li va esbardellar a les mans, sinó perquè en una conjuntura econòmica com aquesta, haver de prescindir de Catalunya seria poc menys que un suïcidi. El diàleg continuarà tant inexistent després del 9N com ho era abans. El mateix passarà amb el suport internacional. Cap gran estat europeu es posarà al costat de Catalunya per pura simpatia. Si no hi tenen res a guanyar, seguiran tractant-ho com “un assumpte intern” i esperant a veure si la gasosa s’esbrava sola, que seria el més convenient per a ells.
El 9N ha sigut un altre moment espectacular de la història de Catalunya, d’una importància simbòlica innegable, però no ha incrementat gaire el capital sobiranista disponible. Aquest nivell del videojoc fa estona que s’ha completat: l’única opció ara és passar pantalla. Com es fa, això? Els polítics independentistes encara estan discutint quina és la via més segura. El que si és evident és que Espanya no regalarà la independència a ningú, per molt alt i fort que l’hi demanin. Mentre Catalunya no tingui un trumfo a la màniga, l’Estat no té cap necessitat d’asseure’s a negociar. Potser el trumfo són unes plebiscitàries amb resultat clar, seguides d’una DUI que forci la comunitat internacional a prendre partit. Sigui com sigui, passada la fase de les demostracions de poder popular, s’acosta cada cop més la de ruptura traumàtica, que sembla l’únic final possible. Veurem si els polítics tindran prou coratge, habilitat i seny per gestionar-ho de la forma adequada
[Publicat a l'Esguard, 12/11/14]
9 comentaris:
Un altre problema que hi veig és el canvi mental que hem fet molts de nosaltres. Segueixo pensant que cada cop s'uneix més gent a la causa perquè la negativa d'Españaa a tot comença a inflar les pilotes fins i tot els que mai s'havien plantejat la independència com una opció. En canvi, els que ja estàvem convençuts abans de començar aquesta voràgine, ja hem passat de pantalla fa temps. España ens queda lluny, ja és el passat. Tenim el cap en un estat independent d'Europa que es diu Catalunya. I el problema, com deia, és que això és només una il·lusió, però la desafecció que sentim és ben real. El nostre cap només accepta una solució possible. Però penso que la majoria de gent no ha anat tant enllà.
Com procedir ara? Primer de tot, cal pensar en el país, i alguns polítics no estan disposats a passar-lo per davant del seu partit. Potser ara han de tirar del carro els que sí que posen per davant el país que el partit, en representació de dels dos milions de ciutadans que volen un canvi radical. Després d'això, eleccions plebiscitàries, i a veure el resultat. Fer una molt bona campanya pel sí amb els arguments sòlids que ja hem anat fent servir, i esperar que algú es dediqui a fer campanya pel no, perquè en unes eleccions, si es queden a casa, no es podran queixar.
I res, a confiar que ens seguiran representant, perquè com dius tu, el procés trontolla cada cop que algú dubta. I encara queda molt per dubtar.
Per això tants reclamen eleccions anticipades.
I aquestes eleccions anticipades, ja no seran autonòmiques, i no seran només plebiscitàries, seran també, i sobretot eleccions constituents.
...precisament la campanya del no, va ser menystenir-la i es va sumar amb l'abstenció.
I jo sóc del parer que el Merma*, ja és un cadàver polític, com deia en Milian Mestre, i ex pepero
S'han suicidat, parla el seu fantasma, el gobieno el seguici de ploraneres del funeral.
Abans de plegar faran feina pel capital.
Merma* (personatge de la plana de Vic,
també en temps del franquisme s'utilitzava per parlar del dictador)
El que cal és fer possible que els qui ens governen deixin de pensar per un temps amb les seves ànsies de governar, cal deixar el partidisme aparcat per un temps. Quan siguem lliures, ja tornarem a votar per decidir qui volem que ens governi
Totalment d'acord! És gratificant llegir el teu escrit, i més sabent que tens una visió de fora que ens ha de fer tocar de peus a terra als que ens enlluernem amb els articles i editorials de diaris estrangers. Crec que l'única culminació per "passar pantalla" ha d'arribar amb les plebiscitàries i, depenent del resultat, la temuda DUI. La "societat civil" ja ens hem mobilitzat prou, crec que només ho podem tornar a fer per donar suport a aquestes dues opcions. Serà dur però hi haurà acord, ni que sigui forçós. La llibertat costarà molts diners però remuntarem, i seguirem un camí complicat però engrescador. El futur de Catalunya és a les nostres mans, ara que ja estem ubicats al món.
Les plesbicitaries son la solucio, el que no entenc es perque ERC i Convergencia no es presenten junts...
Amb 2.900.000 vots no s aconsegueix l independencia....
Estimat/da Anònim/a: una coalició s'ha de fer per a sumar. Hi ha coalicions que, en comptes de sumar, resten.
Gràcies a tots per les vostres opinions.
Veurem com acaba, tot això. Em sembla que tenim tots bastant clar que ara els toca als polítics moure fitxa. Com ho han de fer? Ni idea. Tot passa per les plebiscitàries/constituents, però no sé si és millor la llista única que proposa l'Anònim o anar separats com diu en Josep.
També és cert que el resultat, malgrat l'eufòria que generen les demostracions populars, no està gens clar, com diu l'altrea Anònim. En un referèndum de veritat, s'hauria de veure si el sí/sí aconseguiria la majoria.
Però l'única manera de saber-ho és llançar-se a la piscina, i això és el que ha de passar a continuació! D'una manera o una altra...
Publica un comentari a l'entrada