Tests: ¿sí, no, quan, què, com?

La majoria dels investigadors que treballem en biomedicina dominem latècnica de la PCR. Als laboratoris tenim les màquines necessàries: només ens calen els reactius, que no son tant cars ni tant difícils de produir. Amb una mica de dedicació, podríem fer milers de tests cada dia. A tot això li hem de sumar que, des que va començar el confinament, un munt de científics no ens hem pogut acostar als centres de recerca i treballem des de casa. La majoria estaríem encantats de poder tornar a tenir una pipeta a la mà. Però per motius que no son fàcils d’entendre, el govern han desaprofitat aquest capital humà. Em consta que a tots els països la situació ha sigut semblant. Part de la culpa l’ha tingut la burocràcia però el principal problema han sigut la manca de previsió ila lentitud a l’hora de reaccionar, els grans llasts de la gestió mundial d’aquesta crisi.

Al principi de la pandèmia, fer PCR per detectar qui estava infectat pel nou virus era essencial. Ens ho va demostrar Corea del Sud, que gràcies a una aplicació massiva d’aquests tests va aconseguir frenar el brot amb eficàcia. A Europa, en canvi, vam badar, i ja hem vist el que va passar després. Però ara tenim una altra oportunitat: estem entrant en una segona fase on, de nou, torna a ser essencial poder detectar amb rapidesa els positius, per tal de poder identificar els més que probables rebrots que apareixeran ara que estem relaxant les normes de confinament. Sabem que els contagis tornaran a augmentar, com ens ensenya el que està passant als països que van per davant nostre, però ara també sabem què cal fer per evitar que la corba es descontroli: molts tests, seguits de quarantenes iseguiment dels contactes dels afectats. Aconseguirem utilitzar millor els recursos que tenim per complir el protocol?

El pla de desconfinament gradual, asimètric i coordinat que va proposar el govern de Pedro Sánchez la setmana passada té força lògica perquè, sens dubte, cal aplicar la desescalada amb molta prudència i d’acord amb les realitats de cada territori. Té també alguns punts dèbils que caldrà vigilar. El principal és la monitorització, que no queda clar com es farà. Si volem anar avançant cap a una mica més de llibertat amb increments de dues setmanes,com sabrem que les mesures preses en un d’aquests estadisno estan empitjorant la situació? Comdescobrirem que en un lloc concret està començant un rebrot i hem de tornar amb celeritat a les fases més restrictives? L’única manera és, precisament, fent tests a gran escala.

Com que s’ha explicat mil cops, segurament no cal repetir que n’hi ha de dos tipus principals: els que detecten la presència del virus (els de PCR que hem comentat) i els que mesuren anticossos (els serològics). Idealment, ara s’haurien d’aplicar tots dos. Els primers ens dirien qui té una infecció activa i, per tant, és contagiós, i els segons servirien per fer-nos una idea de qui pot ser immune al virus. L’inconvenient dels tests serològics ràpids que ens arriben és que son força inexactes i no n’hi ha prou. Això complica el pla de crear un “carnet d’immunitat”, que sobre el paper seria una bona idea, malgrat els problemes ètics que arrossega (estaríem definint un grup de ciutadans premium, que tindrien més llibertats que la resta).Els tests de PCR no pateixen aquestes limitacions, per això si més no hauríem d’assegurar-nos que en fem tants com calguin.

El dimecres cap el tard, el meu amic penjava una foto al Facebook amb cara de cansat després del seu primer torn de dotze hores seguides al centre de diagnòstic. Ell i els altres voluntaris havien fet 11.000 PCR. Això son gairebé 150.000 tests a la setmana en un sol laboratori, i n’hi ha uns quants més al país. Així potser sí que es pot encarar aquesta etapa de la pandèmia amb optimisme.

[Publicat a El Periódico 4/5/20. Versió en castellà.]