El meu Espinàs

El primer record que tinc del Josep Maria Espinàs és una columna que vaig llegir a la contra de l'Avui quan deuria tenir 11 o 12 anys. Parlava de la cabra d'uns gitanos que feien un espectacle al carrer i se'm va quedar gravada, fins al punt que quaranta anys després encara la recordo. L'Espinàs tenia aquesta habilitat: sabia descriure amb gràcia i precisió fets cotidians, que filtrats per la seva ploma esdevenien fites fascinants que t'arribaven al cor. Des de llavors, procurava sempre llegir la seva secció ("A la vora de...", crec que es deia) quan arreplegava l'Avui que corria per casa, i seguia admirant la destresa que tenia per omplir una columna diària i que mai no fos avorrida.

Anys després vaig tenir el gran honor de conèixer-lo i treballar amb ell. La Campana, l'editorial que va fundar amb la Isabel Martí, va publicar el meu segon llibre de divulgació, Les grans epidèmies modernes, i vaig poder treballar el manuscrit amb tots dos editors. Rebre les planes amb les anotacions de l'Espinàs al marge era com quan a l'escola esperaves que el professor et tornés l'examen corregit per veure on t'havies equivocat. Però ell ho feia amb la seva habitual elegància, de manera que no et feia sentir que encara et quedava molt per aprendre. L'experiència de poder xuclar una mica del seu immens ofici era tot un plaer.

Vaig aprendre d'ell, sí, treballant plegats el llibre. Sabia com transmetre un missatge amb precisió i et feia baixar de les branques si t'embolicaves massa. I després de discutir comes, i punts i paràgrafs sencers, et portava a dinar a un restaurant del barri i et regalava anècdotes dels seus temps en el mon de la música i t'enlluernava amb el seu coneixement de la chanson francesa. Recordo aquelles sessions amb ell i la Isabel amb molt apreci.

El llibre de les epidèmies em va obrir moltes portes a la premsa, tant en la primera edició del 2010 com en la reedició que se'n va fer al principi de la pandèmia (en aquells moments, l'Espinàs ja estava retirat i amb la salut delicada, i no en vam poder tornar a parlar). Es pot dir que la meva carrera de divulgació va començar de debò amb aquell assaig, que sense l'Espinàs i la Isabel de ben segur no hagués arribat tan lluny. El regal final de tota aquesta història va ser poder compartir plana al Periódico durant uns anys amb la columna de l'Espinàs, que llavors es publicava a aquell diari. Si li haguessin dit a aquell nen pre-adolescent que un dia els seus articles apareixerien al costat dels d'aquell senyor que sabia transformar una cabra ambulant en un animal mitològic només amb les seves paraules de ben segur hauria pensat que li estaven prenent el pèl. Moltes gràcies per tant, Josep Maria!