I el niu es queda buit

Aquest cap de setmana hem participat d'un ritual, molt propi de la cultura anglosaxona però no tant de la mediterrània, que marca el final d'una llarga etapa: portar el fill a la universitat. Quan marxen a estudiar, marxen també de casa (molt pocs trien la universitat més propera: part del ritus de pas que deixa enrera la infantesa és independitzar-se en tots els sentits).

Caravanes de cotxes carregats fins dalt embussaven els carrers propers a tots els col·legis majors del país. Pares ajudant a descarregar estris de cuina, llençols, un ventilador, capses de roba (i una sissi, imprescindible), llibres i algun trasto sense utilitat però amb valor sentimental formaven una currua de formigues laborioses que anaven del pàrking (on tothom té reservada una hora concreta) a l'habitació assignada, on el futur estudiant intentava distribuir-ho tot racionalment en una habitació que li semblava més gran del que era.

I així, amb una barreja d'orgull i recança, molts somriures i alguna llàgrima continguda, hem deixat l'hereu a la que serà la seva casa els propers quatre anys. I així es tanca un cicle que va començar fa dinou anys i en comença un de nou, on nosaltres ens quedem amb el niu buit i a ell se li comencen a obrir un munt de portes. Moment de canvis i d'ajustar-nos, tots, a la nova realitat. Que la força ens acompanyi.