Mediateca (IV): Ullals.

Ara que la propera producció de la factoria està a punt de treure el cap, ha arribat el moment del resum mediàtic d'Ullals, com faig amb cada llibre. El fet que aquest fos el meu primer que acabava classificat com a "juvenil", ha obert la porta a un nou col·lectiu de criticaires que encara no havia tingut el plaer de gaudir. Són una xarxa densa i devota de lectors (lectores la majoria) de llibres de fantasia adreçats a adolescents. Per algú que no està acostumat, les reaccions han estat aclaparadorament nombroses (mireu la llista al final). La gran majoria han estat positives, algunes de molt entusiastes, però hi ha hagut unes quantes queixes que s'han repetit. Sobretot, ens acusen de no respectar les bases del gènere: explicar vida i miracles de cada personatge, guiar el lector de la maneta durant tota la història... i no posar res de romanç. El fet que ens centrem en el tema de la supervivència dels protagonistes, que és el nucli de la novel·la, i no detallem la resta de les coses que hi ha al voltant, els ha sorprès, sobretot quan arriba el final, que alguns consideren que és massa obert. Nosaltres el veiem prou tancat, simplement subjecte a un parell d'interpretacions diferents. Cadascú que esculli la que més li agradi, que no afectarà el missatge que volíem transmetre ni l'experiència de passar per l'aventura que expliquem. Jo sóc el primer a qui no li agraden els finals oberts!

Potser una part del problema és que aquesta mena de lectors està acostumada a un format estricte que es repeteix en la majoria de llibres que llegeixen. És curiós, perquè precisament durant l'adolescència és quan un està obert a més coses, i jo recordo empassar-me de tot, des de Tolkien a Garcia Márquez, passant per Poe, Pedrolo, Calders, Joaquim Carbó, Kafka, Joyce... Com més diferent, més m'atreia. Però potser altres gaudeixen més amb la previsibilitat d'una estructura familiar, cosa que jo crec que potser seria més adequat per a etapes posteriors. En aquest sentit, Ullals partia amb un cert desavantatge, perquè és un llibre que busca generar una sèrie d'emocions clàssiques (intriga, angoixa, una mica de por) sense passar necessàriament per tots els punts típics de la literatura de gènere (si més no els contemporanis), sinó agafant d'aquí i d'allà només els que ens interessaven per acabar produïnt un còctel una mica diferent.

Tot i això, he de dir que el plaer de veure com la majoria de les crítiques s'emocionaven amb el llibre, malgrat aquests "defectes" de plantejament, ha estat molt agradable i inesperat. Ja sabia que no seria un llibre que agradaria a tothom, és clar. Un ha de combregar amb la història i el format que volem vendre, així que tants comentaris positius m'han sorprès molt favorablement. No sé si Ullals és la millor novel·la per a un públic adolescent del segle XXI, però em quedo amb la idea que hem aconseguit atrapar i sorprendre a un bon nombre de lectors, joves i adults, cosa que és tot un plaer... i em deixa amb les ganes de reincidir.

Premsa

-Vilaweb, vídeo entrevista, 25/3/11.
- La Vanguardia, entrevista, 25/3/11.
- Avui, entrevista, 28/3/11.
- Diari de Girona, entrevista, 30/3/11.
- El Periódico, entrevista, 31/3/11.
- ABC, entrevista, 1/4/11.
- Hora nova, entrevista, 5/4/11.
- Agència catalana de notícies, notícia, 13/4/11.
- El Periódico, recomanació, 16/4/11.
- El Mundo, ressenya, 18/4/11.
- Avui, ressenya, 20/4/11.
- El Periódico, ressenya, 27/4/11.
- Celobert, ressenya, 4/11.
- El Heraldo de Henares, notícia, 4/10/11

Ràdio i televisió
- El dia a la COM (COM Ràdio), 22/3/11. Feu clic aquí. 

- Wonderland (Ràdio 4), 22/3/11. Feu clic aquí.

"Ullals" de Macip i Roig i "Vinyetes al front" del Museu Picasso

- Canal Nord (minut 17). Feu clic aquí.
- Hora L Girona (Cadena ser), 4/4/11. Feu clic aquí.
- El suplement, Catalunya Ràdio, 23/4/11. Feu clic aquí.

Blogs
- L'illa dels llibres (ressenya, tast i entrevista).
- 80 grams.
- Fitxa a La Galera.
- El diario de los libros.
- Martorell negre.
- Tumateix llibres.
- Libros con alma.
- Libros de ensueño.
- Butterfly kisses.
- La biblioteca imaginaria (entrevista i ressenya, feu scroll).
- The daily avalanche.
- Para gustos hay colores.
- Devorando libros.
- El desván encantado de los libros.
- La pluma del ángel caído.
- Espai Lalu.
- Sala de premsa de La Galera (entrevista).
- Libros por leer.
- Vega de los libros.
- Leer sin límites.
- Welcome to Pinkiland.
- Fly like a butterfly.
- La biblioteca encantada.
- La veritat dins la ficció.
- So many books so little time.
- Millones de letras.
- Pequeños placeres domésticos.
- Lágrimas de tinta.
- Los libros de mi vida.
- El cofre de Nebe.
- Trocitos de mi.
- Páginas en blanco.
- Fantasia literaria juvenil.
- Más allá de las palabras.
- Los libros de la princesa.
- Talisman Dreams.
- Jugando con las palabras.
- Llibres, i punt!
- Anika entre libros.
- Demasiados libros.
- Letras, libros y más.
- Raveloteca.
- Las Hadas del bosque lector.
- Equinoccio.
- Globos en el aire.
- Tirant lo bloc.
- Juvenil, fantástica o la que se tercie.
- Libros y más libros.
- Yo soy bibliófila. (entrevista)
- La luz de Léoen.
- Libro Adicta.
- nUEstrAs lOkUrAs.
- Libros que voy leyendo.
- Los libros de la bruja (entrevista).
- La estela del sueño.
- Paperblog.
- El gato del baúl.
- Pulso acelerado.
- Sumando libros.
- Mi vida escrita.
- Viviendo entre páginas.
- Heart and hand.
- Crónicas de los Reinos.
- De todo un poco.
- Fòrum.ad.
- Tinta, pluma, papel.
- Athnecdotario.
- Chryssula's blog.
- Paperblog.
- Sintonía literaria.
- binilla Mangas.
- Gecko books
- Mi mundo de sueños.
- El rincón de la magia.
- Mundo paralelo.
- Noches blancas.
- Lecturas May R. Ayamonte.
- Boo'ya Moon.
- Daniel Miralles.
- La màgia de les lletres.
- El Rincón de Cinemaniaca.
- Buceando en la lectura.
- Memorias sin título.
- El sótano de los sueños. (català)
- Flota con un libro.
- La llengua del S'Agulla.
- La estanteria de Ana. 
- Nefilim de día.
- Books to read.
- El Biblionauta.
- Anar llegint.

Secrets

Tothom hauria d’entendre que el concepte de secret és una fal·làcia. Un secret, en el sentit d'una informació que ningú no sap, només es dona quan el fet en qüestió no s’explica a ningú. En el moment que les dades surten d’una boca per entrar a una orella, la reacció en cadena ha començat, i a veure qui és el maco que l'atura. El secret deixa de ser-ho immediatament. De la mateixa manera, si hi ha més d’una persona implicada en un acte qualsevol, pots pujar-hi de peus: almenys una d'elles xerrarà tard o d’hora, per molt que les altres vulguin mantenir la discreció.

Tot i ser conscient d’això, no puc deixar de sentir-me malament a vegades. Posem que estàs en una reunió social i en un moment donat surt a la conversa la vida sexual d’algú que no és present, per posar un exemple d’una àrea de la teva vida que normalment un s’estimaria més que no es fes pública. Tothom contribueix les poques o moltes dades que pugui tenir, amanides amb tants rumors com sigui possible, amb el lloable objectiu d'animar la vetllada. Així em trobo que sé de bones fonts que el marit d’una noia que amb prou feines conec li està fent el salt amb un paio que he vist només un parell de vegades. Tinc informació privilegiadíssima sobre un peculiar triangle amorós d’estranys que ni em va ni en ve. I en algun lloc de la ciutat, potser a quilòmetres d’on jo sóc, hi ha una persona que no sabrà mai que una colla de tertulians està usant les seves banyes com a tema de xafarderies i rialles. Gent que ni tan sols són els seus amics saben més sobre els drames de la seva existència que ella mateixa.

No puc evitar que m’incomodi la meva situació de superioritat. Primer, perquè no l’he demanada. I segon, és evident, perquè em fa adonar que en unes altres circumstàncies el més probable és que sigui jo qui ocupi el paper de la víctima. Quin secret de la meva vida deu saber mig Manhattan que ni jo mateix ni tan sols sospito? No puc fer res per evitar ser carn de sobretaula. Només puc esperar que almenys la meva vida personal sigui prou sucosa com per proporcionar bones estones a tothom qui la vulgui discutir.

[26 de novembre del 2006]

100 anys d'Enric Valor

Celebrem avui el centenari d'Enric Valor. Afegiu-vos-hi.

Vull ser Califa enlloc del Califa!

Jean Tabary (1930-2011)

En record de totes les bones estones que he passat llegint Iznogud.

La importància de tenir un pallasso a mà

Uns científics israelites acaben de publicar un article on (suposadament) demostren que la fertilització in vitro és molt més eficaç si uns pallassos entretenen les senyores just després del tractament. El treball em sembla que no menciona com se’ls va ocórrer provar una idea tan original.

No sé si us adoneu de les conseqüències trasbalsadores que això pot tenir per als hàbits reproductius de la raça humana. Perquè si l’invent funciona tan bé en el cas del sistema artificial, hem de suposar que quan s’usen mètodes més casolans també hauria de fer el seu efecte.

Així, fent cas als savis, si vols tenir fills el més pràctic és portar-la corrent a un circ després d'haver passat pel llit. Ah, però i si no n’hi ha cap a la ciutat? Convindria tenir a mà les obres completes de Tortell Poltrona en DVD (pronostico un èxit de vendes sense precedents de la col·lecció). Ja ho veig: els arxius de TVE rebran demandes multitudinàries de futures mares que voldran que els Payasos de la tele els proporcionin una mica d'animació post-coital. I encara més: els matrimonis rics no s’acontentaran amb succedanis i contractaran professionals per a què els facin el numeret al dormitori mateix, mentre ells es fumen una cigarreta coberts púdicament pels llençols setinats.

La revolució no es farà esperar. Les clíniques de reproducció assistida tindran una troupe de clowns en nòmina i es muntaran serveis de pallassos d’urgències per aquells qui tinguin una necessitat perentòria en plena matinada. La Facultat d’Estudis Còmics Avançats garantirà que només els qui han estat rigorosament entrenats en l’art de provocar rialles fàcils tinguin accés als nostres tàlems. El Col·legi de Pallassos de Catalunya haurà de requerir que el carnet estigui sempre en regla per poder exercir l’ennoblida professió. I no passaran massa anys abans el primer pallasso rebi la Creu de Sant Jordi per contribuir a solucionar els problemes endèmics de fertilitat que té el poble català.

En aquests temps d’espermes decadents i mares primerenques cada cop més envellides, els pallassos poden ser la salvació definitiva de la humanitat. Qui ho hagués dit.

[Dilluns 10 de juliol, 2006.]

Una novel·la poc usual

"Una novel·la que, sota l’aparença inofensiva de la comèdia, llança una invectiva demolidora contra l’anhel desmesurat de poder i els perills de la corrupció."

"Podem afirmar que El joc de Déu és, si no una raresa dins el nostre panorama literari, sí una novel·la poc usual. No debades, escassegen en la nostra literatura les narracions que conjuguen amb eficàcia la ciència ficció i l’humor (*). Aquesta barreja d’ingredients mereix, si més no, que la novel·la de Salvador Macip no passe desapercebuda."

Salvador Ortells Miralles, crítica a Revista de Lletres Valencianes 29.

----

Per mi que em diguin que les meves novel·les són una "raresa" és un grandíssim elogi. Com a lector sempre busco coses que em sorprenguin i com a autor intento el mateix: fer alguna cosa una mica diferent, que no vol dir críptica o deliberadament minoritària. És un risc, és clar, perquè tens moltes possibiltiats de no connectar amb la majoria dels lectors, que estan més avessats a altres estructures narratives, però a mi em compensa si el llibre al final acaba connectant amb un públic, més o menys gran (com més gran millor, és clar!), que s'ho passa bé llegint-lo i de pas em deixa que li plantegi unes quantes preguntes "profundes" de fons. La idea d'escriure una novel·la d'humor a ritme de zàping era tot un repte, i estic content de com l'heu rebut. Gràcies a tots els qui heu acceptat participar en El joc de Déu!

[Aprofito per agrair al XeXu la crítica que ha fet aquesta setmana a Ullals, una novel·la amb uns reptes diferents, que també intenta aproximar-se al tema del misteri i l'angoixa d'una manera personal.]

Petits plaers

La vida té els seus petits plaers. Veure sortir el sol poc a poc per darrera dels gratacels de la ciutat. Deixar que se’t desfaci lentament un tros de xocolata negra a la boca. Passar-te una estona considerable sota la dutxa després d’haver fet una gran suada. Asseure’s al sol ben abrigat un migdia d’hivern. Trepitjar descalç la sorra de la platja. Escoltar una cançó que t’agrada un i altre cop a tot volum. Llegir un bon llibre o un bon còmic d’una tirada. Perdre’s per un museu mig buit. Embadalir-se amb aquell moment del capvespre quan el cel canvia de color a cada segon. Gaudir del silenci irreal d'un cementiri. Fer unes cerveses amb els amics mentre es mantenen converses apassionades sobre física quàntica i genètica molecular. Contemplar com la lluna plena tenyeix la nit d’una llum blavosa. Fer l’amor a una dona que t’estima. Quedar-se escarxofat al sofà fins la matinada veient pel·lícules antigues una rera l’altra. Estirar-se al llit després d’un dur dia de treball. Dormir fins que el cor et diu prou.

Són plaers a l’abast de tots. Senzills. I no costen una fortuna. Dels que pots fer dia rera dia sense atipar-te’n mai. Dels que cada cop són diferents a l’últim. Dels que et fan que la vida et sembli de sobte molt millor. Només cal no badar i saber on s’amaguen. Atrapar-los ben fort amb les dues mans i no deixar-los anar.

[Dimarts 28 de febrer, 2006]

Nota: Aquesta entrada va fer que un temps després em demanessin una petita intervenció al programa L'ofici de viure de Catalunya Ràdio per parlar del tema. És molt obvi el que hi dic, ja ho sé, però no està malament anar-ho recordant de tant en tant.

Nominat als c@ts d'aquest any.

Moltes gràcies a tots els qui heu proposat el bloGuejat pel c@ts Catalans al món!

Dilluns musical: unió ambiental.

Acabo de descobrir els Marconi Union, que és un trio anglès que fa música ambiental i ja porta cinc discs a l'esquena. Em va molt bé com a música de fons mentre escric per les nits. Molt relaxant, tot i que musicalment no és que digui res espectacular. Sleepless és el primer tema del seu segon disc (Transmissions, 2005). 

Bullying

Mirant l'altre dia les dinàmiques que s'establien en un parc on estava jugant el meu fill vaig comprovar que la figura del bully és habitual fins i tot entre els més menuts. [Incís: permeteu-me que usi el nom en anglès, perquè trobo que no tenim cap paraula que tingui un impacte semblant.] Que un abusi d'algú en inferioritat de condicions és trist i hauria d'evitar-se, però per desgràcia és un component que ens trobarem a totes les fases de la nostra vida. Potser és artificial voler protegir la mainada amb un excés de zel: aviat arribarà el moment que els pares no hi serem per treure'ls les castanyes del foc. La meva política de moment tendeix cap a deixar que el nano s'espavili sol, mentre la cosa no passi d'uns límits raonables, i que aprengui a fer front a situacions d'aquesta mena.

L'episodi em va fer recordar els bullies de l'adolescència. Tots n'hem tingut algun. Els meus eren bastant descafeïnats, així que em puc permetre el luxe de mirar-me'ls fins i tot amb una certa nostàlgia. Primer posem-nos en situació. Jo era el clàssic nano que portava ulleres, treia bones notes i era tímid i negat pels esports. La víctima perfecta. Per altra banda, vaig arribar als meus 185 cm bastant aviat i el meu pare em feia anar al gimnàs, així que físicament no semblava una presa tan fàcil. Potser per això em van deixar tranquil un temps.

Però a tercer de BUP hi havia un parell de gambirots que em buscaven les pessigolles. Eren els xulets de la classe, forts i atlètics, i treien males notes. La intimidació era sobretot verbal i bastant esporàdica, tot s'ha de dir. Només una vegada un d'ells em va trencar un regle, l'únic "atac" que recordo. La meva estratègia era ignorar-los, i vaig tenir sort que no van intensificar mai la pressió. Un d'ells estava obsessionat en portar-me a un lloc discret per què ens esbatuséssim. M'ho proposava sovint, sense que vingués a to de res. A mi em semblava una opció un pèl absurda, i més quan no hi havia cap raó específica que poguessim dirimir a bufetades, per tant sempre declinava educadament.

Amb el temps em vaig adonar que ell tampoc no tenia cap ganes de pegar-se amb mi. Em provocava perquè sabia perfectament que jo no acceptaria. Ell no deuria estar convençut de sortir ben parat d'un xoc amb un paio que li passava mig pam i tenia uns braços tan gruixuts com els seus i jo sabia que en un cos a cos tenia menys capacitat de defensar-me que en un duel dialèctic, així que tot plegat es va acabar convertint en una mena de rutina. Jo li deia que si em seguia punxant algun dia li diria que sí, ell em contestava que a veure si era veritat, i aquí acabava la interacció. A mi m'anava molt bé, perquè això mantenia a ratlla el segon bully, que tenia cara de ser més perillós i menys raonable (l'un no es ficava amb les víctimes de l'altre). Per a ell també era un bon tracte, perquè demostrava que podia intimidar algú més alt que ell sense haver de córrer cap risc físic.

Al final vam acabar tenint una relacció més relaxada. A part de les quotes setmanals de bullying light que el seu sindicat li reclamava que complís, la resta gairebé mig semblava una amistat. Vam tenir algunes converses profundes sobre què faríem amb les nostres vides (ell volia ser atleta professional i es queixava del sacrifici que era entrenar diàriament) i fins i tot em sembla el vaig ajudar amb alguna matèria que no acabava d'entendre. Anys després el vaig googlejar i vaig veure que havia acabat fent econòmiques i empresarials, però no vaig trobar que hagués aconseguit res especial en l'esport que practicava (tot i que seguia participant en torneigs de "veterans"). En canvi, s'havia dedicat als escacs i havia acabat sent-ne montinor en una escola. No era ni de bon tros el que m'esperava trobar, i em vaig alegrar que les coses haguessin cap aquí. Potser allò del bullying havia estat només una fase que havia superat de la mateixa manera que hom supera l'acné...

Sóc conscient que el meu va ser un cas lleu i que molts d'altres ho passen pitjor. I que avui en dia, amb tanta tecnologia, les formes de pressionar el proïsme s'han sofisticat d'una manera perillosa. Ves a saber quina mena de bullies es trobarà el meu fill en el futur. No crec que hi hagi una fòrmula màgica per sortir-se airós d'aquests entrebancs, així que només li puc desitjar que tingui tanta sort com jo i que en trobi també un que sàpiga apreciar una situació de taules.

L'Efecte Brigadoon

L’Efecte Brigadoon. Com que sóc el primer que l’ha descrit (imagino), m’he permès el luxe de posar-li aquesta etiqueta. Ara veureu perquè.

No us heu trobat mai que entreu a un local i immediatament un baf irresistible s’apodera dels vostres narius? És una olor molt concreta la que vull dir, barreja de cossos humans fermentats lentament en un espai tancat i mal ventilat, humitat concentrada i una mica de pols, tot amanit amb el tuf que els materials moderns de construcció fan quan comencen a degradar-se. És una mena d’aroma que un cop t’atrapa no et deixa per la resta del dia i et converteix en un descastat al qual ningú no gosa acostar-se-li. Acostuma a concentrar-se en uns hàbitats molt específics. És, per exemple, endèmic a les botigues de còmics. O als cinemes on es projecta el darrer episodi de Star Wars. També a llibreries especialitzades en psicotronia i subcultura, botigues de discs de col·leccionista o sòtans on es munten torneigs de jocs de rol. Què tenen en comú tots aquests llocs? Sobretot la clientela. A això se li pot afegir que molts d’aquests establiments han invertit poc en aires condicionats, finestres o senyores de la neteja en els darrers anys, cosa que contribueix notablement al bouquet que els caracteritza. És un fenomen mundial. Cada cop que vaig a comprar-me la meva dosi mensual de patufets, la meva dona em rep a casa assenyalant-me immediatament la dutxa. I tot això sense que calgui dir-li d’on vinc. Si he estat més de mitja hora en una de les zones contaminades, a més la roba l’hauré de passar dos cops per la rentadora per eliminar tot rastre del meu pecat.

Havia arribat a la conclusió que respirar aquests aires pútrids era un dels preus a pagar per tenir gustos estranys, però aquesta setmana vaig descobrir que els estrats alts de la cultura poden patir a vegades les mateixes inclemències. Vaig anar el diumenge passat a una exposició d’art rus al Guggenheim, molt ben considerada entre crítics i públic. Només creuar la porta giratòria paf!: l’Efecte Brigadoon va fer acte de presència. De la gentada que transitava a munt i avall de l’espiral que forma el nucli del museu no es podria dir que tots fossin del ram dels clàssics fans que et trobes al Saló del Còmic. Al contrari: la majoria eren estirats amb ulleres de pasta, pentinat escalat i caçadora de pana. Això confirma dues coses. Primera, els intel·lectuals, com els freaks, no es renten massa. Segona, els defectes de ventilació no son patrimoni únic de les construccions barates (un pensa que amb disseny del Frank Lloyd Wright i cobrant $18 d’entrada aquesta mena de problemes ambientals els tindrien solucionats). 

I per què li he donat el nom de Brigadoon? Al Festival de Cinema de Sitges hi havia (no sé si encara es fa) una secció anomenada precisament així (en honor d’aquella llegenda d'un poble fantasma perdut als boscos que apareix només un dia cada cent anys), on es passaven programes de vídeos de culte, impossibles de veure enlloc més. Els organitzadors, molt savis ells, van pensar que el millor per fer arribar al públic aquestes joies era muntar unes barraques al mig de la plaça del poble, de capacitat per una cinquantena de persones, i fer l’entrada gratuïta. Ara imagineu-vos el que passava quan posaves el peu en alguna de les aules prefabricades del Brigadoon a mitja tarda, després d’unes quantes hores de sessió contínua, normalment amb overbooking, sota els efectes del sol de tardor. Deixeu-me afegir que les construccions estaven recobertes de moqueta barata, sense cap mena d’orifici més que la porta, que es mantenia sempre coberta per a què no entrés llum de l’exterior, ni cap aparell de ventilació a la vista. Encara que tots els assistents s’haguessin dutxat aquell matí (que és molt suposar), la ferum que s’acumulava en aquestes olles a pressió després de mitja jornada arribaven a nivells tòxics insospitats. Cal dir que els freaks són molt estoics i aguantaven això i molt més tan sols per poder dir que havien vist l’episodi perdut de Galactica o el primer anunci que va rodar el William Shatner quan encara no li havien caigut totes les dents de llet. En honor a ells, aquest perfum tan peculiar mereix portar el nom de l’espai on legions d’afeccionats han patit sense parpellejar una tortura tan inhumana.

[Dimecres 30 de novembre, 2005]

La nova revolució sexual

[Pròleg: Quan vaig escrirue aquest apunt, del tema encara no se'n parlava gaire. Els darrers anys, amb la generació que no ha viscut mai sense internet arribant a la pubertat, alguns diaris i revistes s'han dedicat a fer estudis i enquestes que, d'alguna manera, confirmen el que ens pensàvem tots fa temps. Que el text serveixi també com a recordatori del recorregut iniciàtic sexual (analògic) dels nois de la generació X.]

Serà interessant veure quin terrabastall ocasiona la internet en la vida sexual de la raça humana. No em refereixo a la generació dels qui hem presenciat com la pornografia passava de ser un assumpte per a viciosos amb gavardina, perduts a la foscor d'un cine sense nom, a un devassall de bits que es mengen més de la meitat del disc dur de l'ordinador de qualsevol home respectable. Parlo dels qui venen darrera nostre, els qui no han hagut de patir mai el drama de no tenir el món sencer a un click de ratolí de distància.

El despertar sexual dels nois de la meva quinta solia començar mirant d'estranquis un pit a la portada de l'Interviu o al Jueves mentre esperaves a ca'l barber. Això si era hivern. A l'estiu, és clar, hi havia la platja. En aquells temps prehistòrics el topless era encara cosa de turistes nòrdiques desvergonyides, que rebien el seu corresponent càstig diví quan tornaven a casa amb els pits fregits per l'implacable sol mediterrani. Per sort, al final van ser capaces d'estendre aquests costums seus tan lletjos entre les dones locals i l'experiència d'anar a prendre el sol va guanyar molts punts, sobretot pels observadors menors d'edat.

La imatge d'un mugró era suficient per desencadenar el torrent hormonal corresponent i posar-te en guàrdia per a coses més interessants que havien de venir a continuació. El següent nivell de dificultat era l'entrecuix, sempre tan car de veure. Per a això ja t'havies d'endinsar cautelosament a les planes interiors del mateix Interviu o (quina emoció quan et queia un les mans!) del Playboy. O infiltrar-te d'amagatotis a la sessió d'alguna pel·lícula per a majors de 18 anys, que en la gloriosa època del destape, i abans que Hollywood es tornés decent, eren d'allò més instructives. Quan ho aconseguies, sempre seguia una certa decepció, sobretot si comparaves la mediocritat llisa de la zona púbica amb les formes molt més atractives i boterudes dels pits. En la nostra ignorància infantil tots hem cregut en algun moment que els genitals femenins eren bàsicament una muntanya de pèl curt i arrissat i prou (sobretot en els 70, quan les tisores i la gilette no estaven de moda), i que per això no calia fer tanta fressa. Tot i els llibres educatius i les benintencionades xerrades de pares i mestres, fins que no podies accedir tu mateix al món del hardcore l'anatomia femenina era un misteri absolut. Sempre hi havia algun espavilat que al final aconseguia un Private del seu germà gran i llavors t'adonaves que davant teu s'obria un món d'infinites possibilitats. A aquestes alçades segurament ja estaves entrant en l'adolescència i el sexe passava a ser, naturalment, la cosa més important de la teva vida.

Llavors, els qui anaven d'intel·lectuals agafaven algun llibre de la Sonrisa vertical o de Henry Miller a la biblioteca el llegien sota els llençols, com si fos un manual d'instruccions. Els més agosarats demanaven prestat el carnet familiar del videoclub quan els pares anaven a sopar fora i corrien a buscar pel·lícules verdes, tot resant perquè els titulars no demanessin mai un extracte dels lloguers recents. I n'hi havia que amb l'excusa d'anar a canviar cromos al Mercat de Sant Antoni feia una passada discreta per les parades farcides de revistes marranes usades (la desesperació fa fer cada cosa...). La progressió cap a la sexualitat era, doncs, gradual i equilibrada en la majoria dels casos i culminava, si algun dia tenies sort, amb la sempre difícil tasca de passar de la teoria a la pràctica.

Ara tot va molt més ràpid, en consonància amb els temps que ens han tocat viure. Quins canvis irreversibles patirà el cervell d'un nen de cinc anys que pot accedir amb el seu ordinador a imatges d'un detall anatòmic que abans només veies si estudiaves medicina? No crec que els científics s'ho hagin plantejat encara, però l'experiment ja està en marxa. Alguns vídeos que corren per aquests ciberespais de déu són tan rigorosos en el seu detall i els seus zooms que semblen documentals sobre els hàbits reproductius d'una espècie animal llunyana, acompanyats per una banda sonora de gemecs tan exagerats que a vegades sembla treta directament de La nit dels morts vivents. Altres són com una versió desfassada d'un espectacle del Circ du Soleil, amb contorsionistes i trapezistes inclosos. La imatge que es fa el preadolescent que absorbeix tot aquest material prohibit (perquè assumim-ho: com més prohibit sigui amb més afany el buscarà) ha de ser per força un pèl confusa. Per no dir que el fet que no li costi cap esforç aconseguir-lo el banalitza immensament (és clar, l'argument es pot girar i acusar als més grans de mitificar el sexe, però això ja és tota una altra història).

És possible que ja estiguem vivint les primeres conseqüències de rebre massa informació sexual en massa poc temps, en forma d'avís del que ens caurà aviat a sobre. Però no és en el sentit de perversió i degradació de la societat contemporània que els polítics i activistes contraris a la pornografia ens volen fer creure, sinó ben a l'inrevés. Aquí als USA, que és on neixen la majoria de modes que s'acaben estenen pel món occidental, estem vivint un retorn a la castedat i al puritanisme fenomenal, que té els seus més àvids defensors precisament als instituts i universitats. Qui els pot culpar? Els nanos que veuen un primer pla del canal vaginal abans que se'ls hagi disparat la testosterona han de quedar-se amb la impressió que aquell monstre rosadet i pelut se'ls pot empassar la cigala i no tornar-los-hi mai més. Paral·lelament, les nenes que es troben els vergalls descomunals dels actors porno han de quedar-se garratibades davant la perspectiva de que aquella eina malèfica les parteixi en dos. No és d'estranyar, doncs, que cada cop més jovenalla senti aversió pel sexe. I la cosa només pot anar a pitjor, amb el risc que acabi pujant una generació amb molt poques ganes de reproduir-se. Serà la internet realment el final de tota vida intel·ligent, com pronostiquen alguns apocalíptics?

[Divendres 29 de juliol, 2005]

Que regalo llibres, escolti! (últim avís)

Després dels missatges rebuts aquest cap de setmana pel concurs dels fidels, encara em queden tres llibres per regalar de la pila que tenia, i no vull tornar-los a la caixa... Anem a posar-ho més fàcil per rematar els estocs: rebaixem el llindar a dos llibres. A els tres primers que em facin arribar una foto que demostri que tenen dos dels meus llibres a casa els dedico i envio un tercer, a escollir entre Las grandes plagas modernas, Inmortales y perfectos o El rei del món. Podeu enviar-me un missatge a l'email que troabreu al web o via facebook. Apa, que això s'acaba!

Dilluns musical: dinosaures que volen

L'altre dia un amic es reia de mi perquè li deia que m'agradava Yes. Ningú no és perfecte, suposo. Als 90, després de passar una època "pop" i caure en l'oblit, Yes va tornar a la formació i el so clàssics dels 70. Té una certa lògica que ara, per "actualitzar-se" una mica (i després d'una dècada sense treure disc) tornin al so de principis dels 80, quan van fer fora el cantant i el teclista i van fagocitar el grup Buggles (sí, els de Video killed the radio star). Ara han recuperat aquella formació i li han afegit el cantant d'un grup que versionava Yes (els Judas Priest també van fer-ho fa uns anys). Aquest és el single del disc, We can fly, que sona a anys 80 i té un vídeo prou decent. Doneu-lis una oportunitat, que no estan tan malament.

Antenció! Concurs pels "fidels"!

Un post del XeXu m'ha recordat les queixes dels qui em seguiu d'una manera o altra des de fa un cert temps cada cop que organitzo un dels meus concursos. Com que acostumo a regalar llibres als nous seguidors, us quedeu sense oportunitat de participar. Doncs va, avui ho farem diferent.

Als primers que m'enviïn una foto com la que ha fet el XeXu (mireu aquí al costat) que serveixi com a prova que teniu a casa almenys 3 llibres meus, els en regalo un altre. L'única condició és que es noti que no heu anat a la llibreria o biblioteca més propera a fer trampes. Que es noti una mica que són de la vostra col·lecció privada! I si sortiu vosaltres (o alguna part de les vostres persones), encara tindreu més punts.

Gentilesa de les editorials Destino i Columna, podreu triar entre:

- Inmortales y perfectos.

- Las grandes plagas modernas.

- El rei del món.

El concurs queda obert fins que se m'acabin les existències (que no són moltes, així que espavileu). Espero que tots els quatre gats que sou realment lectors "fidels"us podreu emportar premi i parar de lamentar-vos.

Imbècils

El món està ple d'imbècils. Ho sap tothom. Quants cops hem sentit "aquell paio és un imbècil"? Diàriament. Per tant, això vol dir que n'hi ha molts. Hi ha un problema, però. Ningú no va pel carrer dient "miri, ja em perdonarà, però és que sóc imbècil". Si realment és una malaltia tan estesa, i constantment t'adones que sí, els afectats haurien de reconèixer la seva culpa amb una freqüència semblant a la que són identificats. Sinó els números no quadren. Això només pot voler dir dues coses: que molt poca gent s'adona que és un imbècil o que els qui ho descobreixen ho mantenen en secret. M'inclino a pensar que el que passa és majoritàriament el primer cas.

Això planteja ràpidament un greu dubte existencial. Si adonar-se que ets un imbècil és tan difícil, qui em garanteix que jo mateix no ho sóc? Els meus amics i coneguts no m'ho dirien mai, no tant per estalviar-me el patiment d'haver-me d'enfrontar amb una realitat tan dura com per a què no els trenqués la cara. Si realment sóc un imbècil segur que en seria capaç. Com es pot solucionar un problema així?

L'única cosa que se m'ocorre és establir un cens d'imbècils. Quan algú creiés haver-ne identificat un, aniria a una oficina on una senyoreta li preguntaria el nom de l'individu en qüestió. Aquest seria entrat a l'ordinador i quedaria emmagatzemat per a futura referència. Evidentment, un sol vot no valdria per atorgar el títol d'imbècil a ningú. Caldria una mica de consens, més que res per evitar venjances personals o nomenaments per despit. D'aquesta manera, quan a un ciutadà li vingués de sobte la pregunta al cap podria córrer a l'oficina del registre d'imbècils, on la simpàtica funcionària li comunicaria el veredicte, segons les dades de l'ordinador. "Perdoni senyoreta, em podria dir si sóc imbècil?" "Naturalment! Esperi un moment, que li ho busco... sí, miri: aquí diu que 23 persones creuen que vostè és un imbècil, així que hi ha un gran nombre de possibilitats que realment ho sigui." "Ah, doncs moltes gràcies. Que tingui vostè un bon dia."  Amb el dubte resolt, un se'n podria tornar a casa molt més tranquil.

[Dimecres 10 d'agost, 2005]

Graduació

La setmana passada vaig anar a la graduació del meu fill. No vaig fer cap viatge al futur: és la primera de (esperem) moltes, perquè ara es veu que es fan festes fins i tot quan acabes la guarderia. Doncs això: amb poc més de tres anys ja li han plantificat el birret al cap i té el diploma inaugural de la seva col·lecció. Aplaudiments, discursos, fotos i alguna llagrimeta inoportuna rodolant galta avall.

El millor de la cerimònia va ser poder passar una estona amb els nanos en el seu hàbitat natural. Estan contents de tenir els pares als seus dominis per una dia i se senten orgullosos de poder-te ensenyar tot el que fan normalment. El meu em va fer seure ràpidament al seu costat, al terra, entre les seves dues "amigues" (la història del seu triangle amorós continua amb força). Com veureu, la meva presència va alterar d'una forma curiosa la dinàmica habitual del trio.

Per començar, les noies estaven molt sol·lícites. Li donaven al meu fill menjar dels seus plats i li feien moxaines. Jo vaig pensar que deuria ser part de la seva rutina, tot i que em va semblar un pèl exagerada. Poc a poc, les dues anaven pujant el nivell, com si fos una competició. Fins que una d'elles va acabar demanant-li al meu fill (molt innocentment) que li toqués al cul, moment que vaig aprofitar jo per aturar la mà del meu hereu al vol i dirigir la conversa discretament cap a un altre lloc.

És aquí quan vaig començar a sospitar que el fet d'haver introduit el "sogre" a les plàcides aigües de la peixera potser estava distorsionant les coses una mica. Efectivament, aprofitant que el nano anava al labavo, les dues mosses se'm van aferrar cadascuna a un braç i van passar a dedicar-me a mi tota la seva atenció. Llavors vaig entendre que es tractava d'una competició per demostrar qui podia ser millor "nora". Una em volia donar un tall extra de pastís. L'altra em donava conversa. La primera m'abraçava. I així, igual que abans, la pilota s'anava fent grossa. Vaig haver de fugir per cames quan les dues trapelles van començar a aixecar-se la samarreta per ensenyar-me qui tenia la panxa més maca (no exagero). Tampoc era qüestió que acabés intervenint la policia i se m'endugués a comissaria acusat de corrupció de menors.

Suposo que, com en el cas de la graduació, escenes com aquestes s'aniran repetint al llarg dels propers anys. No sé si el noi seguirà amb els seus costums poligàmics, però encara que es conformi amb una de sola, la pobra haurà d'acabar passant per la pedra i superar un moment o altra la prova de conèixer els pares per a què li donem un cert vist-i-plau. Només espero que a cap se li ocorri aixecar-se la samarreta per ensenyar-me que hi té a sota.

Casos únics, avui al diari

Tanco aquesta setmana les meves col·laboracions científiques a El Periódico fins el setembre amb un article sobre la importància que tenen els casos que se surten de la norma. I que en el fons som més "únics" del que ens pensem a vegades.

I d'aquí una estona (a les 13h), al Via lliure de RAC1, em sentireu parlar breument de l'all, en una petita col·laboració extra sobre el tema del mal alè (no, la cosa no va de vampirs ni té res a veure amb Ullals). Alitòsics anònims, esteu avisats.

Recull multimèdia de la setmana

L'altre dia us parlava de la fantàstica entrevista que em van fer a la Revista de Girona. Ara la podeu llegir sencera aquí. Em sembla que hi trobareu temes interessants, tant si us agrada la ciència com si sou més de literatura. Aprofito per recomanar aquest número de la revista (vegeu els continguts aquí), que he trobat que tenia articles molt interessants, com el de Sebastià Roig sobre Robert Ruark (un personatge sorprenent) o el que repassa "la nova fornada de l'art gironí".

Aquí (a partir del minut 37) podeu sentir la primera part de la meva secció de ciència del dissabte passat al Via Lliure, on parlo de la medicina regenerativa, de com l'olor de les discoteques et pot ajudar a lligar o del gen de la promiscuïtat, entre altres coses. I aquí ens sentireu parlar (a partir del minut 3:15) del famós escarabat amb el penis musical, que estic segur que trobareu apassionant.

I per acabar, us deixo un parell d'instantànies (gentilesa de Cream)de la presentació que vam fer a Badalona d'Ullals el Sebastià i jo, en el marc del Cryptshow Festival. Hem d'agrair a la llibreria Saltamartí que ens acollís tan càlidament i a la fantàstica gent del Cryptshow per organitzar tot el sarau. Com veureu, després de les meves pontificacions, alguns van acabar posant-se les mans al cap...

 

Ja són sis anys

I en una data capicua com avui, aquest blog fa sis anys. Com passa el temps, se sol dir en aquests casos. Quan vaig començar no em pensava que això dels blogs donaria per tant. A sota rescato la primera entrada de la primera època del bloGuejat, veureu com n'és, d'ingènua.

Aquests darrers mesos han caigut les seccions habituals dels Dilluns musicals i l'Escollit (que ara apareixen i desapareixen quan els ve més de gust) i la freqüència d'entrades llargues ha baixat una mica. Des de principis d'any que estic també massa embolicat amb les altres obligacions mediàtiques com per comprometre'm a fer una disquisició setmanal, que era l'objectiu inicial. Tot i anar atabalat, el bloGuejat segirà en actiu, amb la seva freqüència erràtica, però m'haureu de perdonar que de tant en tant no sigui massa més que un abocador de links o d'anècdotes breus.

Per celebrar l'aniversari, i aprofitant que ara s'acosta la típica baixada d'atenció blogaire estival, el que faré és recuperar alguns posts de la primera etapa del blog, la que ja no està online, i que la majoria de vosaltres no coneixeu (en aquelles èpoques em llegien quatre gats). Serà un best of setmanal, o una programació de reposicions com les que fan les televisions, però prometo no deixar de banda els posts nous. Començo, com us deia abans, amb l'apunt que ho va engegar tot...

Inici
Dilluns, 11 de Juliol de 2005

Doncs comencem. Porto un temps pensant si val la pena afegir-se a la moda d'omplir el ciberespai d'informació inútil que només interessa al qui l'escriu (una bona definició d'aquesta plaga que la gent anomena blogs). Per un costat és l'acompliment del vell somni romàntic que tenim tots d'escriure un diari, però sense el glamour de les cobertes de pell i les planes que s'esgrogueeixen amb el temps. Per l'altre és clarament l'acte de narcisisme definitiu: ensenyar al món sencer tot el que et passa pel cap sense que ningú no t'ho hagi demanat. Desenganyem-nos: els bloggers són culpables d'aspirar a fer perdre el temps al major nombre de persones possible.

Per evitar ser acusat d'això darrer, he pensat en un truc: si no explico que he començat aquest projecte, almenys no em podran acusar de presumit. Sense un bon mecanisme publicitari, una plana web és bàsicament tant anònima com l'extracte del teu compte corrent. D'aquesta manera, aquestes planes quedarien a mig camí entre el diari tradicional (privat i secret) i el típic blog (cridaner i públic). Si algun navegant despistat hi va a raure per accident no serà pas responsabilitat meva!

I sobre què escriure? Hmm, qui sap? Em proposo d'entrada escriure només si tinc quelcom interessant a dir (o sigui, interessant per a mi, hauria de matisar), la qual cosa a més a més condemna aquest blog a l'aperiodicitat més absoluta. Veurem què passa.

Ullals a Badalona i altres cites de la setmana

Aquesta setmana me'n vaig de "bolos". La Universitat de Vic m'ha convidat a participar a la Junior University, una iniciativa molt interessant que vol acostar continguts universitaris als estudiants de batxillerat i a més fer-ho en anglès. Original i em sembla que molt útil per espavilar el nostre jovent en més d'un sentit. (A sota us deixo un vídeo amb més detalls).

Aprofitant l'avinantesa, dijous a les 8 de al tarda el Sebastià Roig i jo presentarem Ullals en el marc del Cryptshow, el festival multimèdia del terror i el fantàstic. És la primera presentació oficial que es farà amb els dos autors, de fet (ens han quadrat les dates per pura casualitat). Aquí teniu la invitació, per si algú es vol acostar al carrer Canonge Baranera 78 de Badalona a saludar, a què li signem algun llibre, a convidar-nos a alguna cosa o al que sigui.

Com que no sé si tindré massa temps per actualitzar el blog, us aviso també que aquest dissabte toca Ciència al Via Lliure de Rac1. Em podreu escoltar cap a les 12.30 parlant de medicina regenerativa, l'olor de les discoteques, una pell robòtica i un penis musical, entre altres coses apassionants.

Bona setmana a tots!

50 years ago...

+

+

=

És un bon dia per escoltar...

Aquí

Un suggeriment de:

Paraula del dia: escriguera

escriguera (f): Ganes d'escriure.

Llegir un bon llibre em fa escriguera.

[Etimologia — D'escriure, del llatí scribere, mateix significat. Jugant amb els prefixos, d'aquesta arrel surten molts altres verbs: adscriure, circumscriure, descriure, inscriure, prescriure, proscriure, subscriure, transcriure...]

"Per a mi la prova diamant d'un escriptor (la prova de bonior, de gust, de saviesa, de seducció i d'altres sentits bessons d'un escriptor) és fàcil de fer: si em fa escriguera. Si em fa escriguera és bo i basta (ah! i escriguera vol dir ganes d'escriure, no ganes d'escriure com l'escriptor que em fa escriguera). Xesca Ensenyat em fa escriguera i sempre la tenc a prop."

• Biel Mesquida, «Avui xescaensenyatarem!», al blog Plagueta de Bord, 27 d'octubre del 2009

(Tret de Rodamots, un web que aprofito per recomanar-vos)

Retorns

Tenia tres objectius per aquestes mini-vacances:

1) Acabar un llibre llarg (darrerament m'espanten les novel·les de més de 300 planes).

2) Engreixar-me uns quilets (o dit d'una altra manera, menjar tot el que em vingués de gust).

3) Agafar un bronzejat decent (sense passar-se, que ja diem sempre que no és gaire sa).

N'he aconseguit dos de tres, que no és un mal promig. A més, he sobreviscut a un blackout digital absolut. A part d'un parell de converses telefòniques, no he tocat cap aparell electrònic en tota una setmana. La conseqüència és que ahir tenia vora de tres-cents emails acumulats, més de mil entrades al Google Reader i el facebook ple de números vermells. És reconfortant veure que el món no s'atura quan tu fas una pausa...

Entrevista a la Revista de Girona

Al número de juliol-agost de la Revista de Girona trobareu una llarga entrevista que l'escriptor Lluís Freixas em va fer unes setmanes enrere. Més que una entrevista, però, es pot dir que va ser una conversa d'un parell d'hores durant les quals el Lluís i jo vam parlar apassionadament de mil coses. De ciència, literatura, còmics, rock, Déu i tot això. Cal molta habilitat per part d'un periodista per fer sentir així de còmode l'entrevistat, per fer que un es relaxi i no noti que està davant un micròfon, i els resultats després ho demostren. I també cal ser bo per després rescatar les millors frases i que el text surti interessant. A més, no m'havia trobat mai abans amb un entrevistador tan ben preparat! Això ens va permetre saltar-nos les preguntes habituals i passar a discutir temes nous. Si hi afegim que en Joan Castro va fer unes fotografies d'allò més afalagadores, no em queda més que confessar que estic molt content de com ha quedat el reportatge. Són aquestes situacions inusuals que fan que interaccionar amb els mitjans sigui un plaer més que no una obligació del qui ha de promocionar el seu treball (malgrat el que dic a les primeres línies de l'entrevista!).

De vacances

Me'n vaig una estona a la platja. Mentrestant, si us ve de gust, podeu llegir el meu article d'avui a El Periódico, sobre quin sentit té envellir i què hi pinten en tot això els nostres gens. Ens veiem després.

Uns quants pensaments inconnexes sobre literatura

Estava llegint l'altre dia un llibre per a joves (tot fent una mica de recerca, ara que estic donant algunes passes en aquest gènere), d'aquells que es venen com xurros i s'adapten al cinema o a la televisió, i pensava que la cosa tenia delicte. Partint d'una idea força decent, l'autor es feia un embolic monumental a mida que anava avançant. Cap mena de ritme (això es podria perdonar), cap mena de qualitat literària (això també), un abús alegre del suspension of disbelief (fins i tot això també) i uns forats a la trama pels quals podria passar un portaavions (això ja no). En alguna entrevista, l'autor deia orgullós que havia completat el primer esborrany de la novel·la en tres mesos (es nota), però que l'havia repassat moltes vegades amb els seus editors (aquests no tenen excusa: mereixen acabar davant d'un escamot d'afusellament). El pitjor és que aquest llibre està a anys llum d'un altre similar que vaig empassar-me fa uns mesos i que ha generat vendes encara més milionàries (i seqüeles, i shows televisius, i un fandom devot). Aquell simplement no es podia llegir. I aquesta és la carnassa amb la qual s'alimenten els lectors del futur.

La literatura juvenil no ha de ser necessàriament dolenta. La popular tampoc. Està clar que l'èxit no és sinònim de qualitat, tots ho sabem, però tampoc hauria de ser-ne un antònim. Aquesta és una premisa que funciona a tots els nivells de la literatura. De la mateixa manera que el regne dels best-sellers (i els seus lectors poc exigents) entronitza individus incapaços de lligar una història decent per molt que s'hi escarrassin, els cercles més intel·lectuals eleven cada temporada a l'olimp algun autor que passa a ser considerat des de llavors imprescindible per motius que, almenys a mi, no m'acaben de quedar clars. Què voleu que us digui. Murakami no em fa ni fred ni calor. Li reconec un cert ofici, però no m'emociona. També ho he intentat amb Houellebecq, i n'he hagut de sortir corrents. I de l'Ian McEwan prefereixo no parlar-ne. Tinc més exemples, però ara no us vull avorrir.

Encara que això m'ho faci semblar, no sóc un esnob pel que fa als meus gustos literaris. No renego d'un escriptor perquè hagi aconseguit un reconeixement més o menys massiu. Potser fins i tot al contrari. Subscric ferventment la màxima, ja gastadíssima a hores d'ara, que diu que els quatre millors escriptors vius són Phillip Roth, Cormac McCarty, de Lillo y Pynchon (com veieu, la meva devoció per la literatura americana és total). Quan dic això no estic parlant de gustos personals, sinó d'una qualitat mesurable que, sí, existeix, no és pas una entelèquia. Encara que sembli impossible, hi ha parametres objectius a l'hora de valorar l'escriptura, i si això encara no ho teniu molt clar pregunteu a algú que sàpiga una mica de teoria o llegiu-vos algun manual sobre el tema.

Però escriure bé no és garantia de fer un bon llibre, això també és una cosa òbvia, i molt determinada, ara sí, per les inclinacions de cada lector. Pynchon, és un bon exemple. Com mou les paraules, el paio! Però empassar-se algun dels seus llibres pot ser per a alguns més trafegós que un part complicat. I el darrer llibre de de Lillo, Point Omega, està impecablement escrit però personalment no m'ha dit res. A vegades et fa vibrar algú més limitat pel que fa a recursos, com Paul Auster, un escriptor tècnicament del pilot, que, segons com, és capaç de muntar peces molt entretingudes. [Aquest és un exemple més: no faig escarafalls als escriptors "consagrats" en alguns cercles intel·lectuals ni als vilipendiats pels esnobs més radicals.]

On vull anar a parar amb tot això? No ho tinc molt clar, per això començava aquest post subratllant la seva inconnexió. Potser el resum seria que en tots els àmbits de la literatura, com a la resta de les activitats humanes, escollim els nostres líders per aclamació popular. No és un sistema objectiu ni just, però potser és inevitable. Hi ha gent a baix que ho fa millor que alguns que hi ha a dalt, però allà es quedaran per la resta dels seus dies (a menys que tinguin un cop de sort). No és cap descobriment nou. Els camins que escull la nostra societat per avançar no venen marcats per la cultura, la ciència o la política, sinó simplement per la publicitat, l'art més influent que existeix.

De bacteris i mòbils

He tingut un parell de dies mediàtics gràcies a al crisi de l'E. coli. El fet que s'identifiqués com a responsable un bacteri nou ha recordat a molts l'aparició del virus de la grip pandèmic, que vaig discutir bastant als mitjans l'any passat, però ja veureu que la cosa és bastant diferent. Aquí us deixo la meva "Trilogia del cogombre". Primer la meva intervenció d'ahir al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio:

Em sentireu a partir del minut 20:30 (la secció sobre el brot comença al minut 19). Després ha vingut una xerrada amb en Manuel Fuentes avui a El matí de Catalunya Ràdio:



I el repicó, el breu article a l'Ara que teniu aquí a la dreta, sobre bacteris, telèfons i la OMS, en mig d'un Tema del dia molt interessant dedicat a les darreres crisis sanitàries.

Tancaré la setmana parlant de bacteris i mòbils però també de la fatiga crònica, de paralítics que caminen, metges que curen la sida, i vidres que es reparen sols al Via lliure, demà dissabte cap a les 11.35.

[Addendum: I a sobre avui recomanen el meu blog al Cada dia un blog en català del 3cat24...]

L'escollit (LXXXIII): Blogs de lletres.

Sessió doble d'Escollit aquesta setmana. Suposo qe econeixereu el Blogs de Lletres, un agregador de blogs en català que parlen de literatura. El bloGuejat hi és des de gairebé el principi, com molts dels blogs dels qui us passeu per aquí. En Josep Porcar, que és qui ha muntat el web i fa la feinada de mantenir-lo, acaba de rentar-li la cara. El nou disseny és menys dens i es llegeix millor. A més, hi ha inaugurat una secció anomenada Col·laboracions que vol que sigui  un "recull escrits de blogaires, publicats o inèdits, que reflexionen sobre algun fet literari i/o fan literatura." Hi podreu trobar els meus escrits aquí, en principi rescatats del bloGuejat. A més, ara podeu trobar el Blogs de Lletres al twitter. Una bona manera d'estar al dia del que anem dient als blogs que parlem de llibres.

L'escollit (LXXXII): Tornen els c@ts

Ja és altre cop aquella època de l'any. Passeu-vos pels c@ts i proposeu blogs pels premis més populars de la catosfera. L'edició passada en vaig guanyar un, així que tins el deure moral de recomanar-vos que hi participeu (tot un plaer, d'altra banda).