Llibres per aquest Sant Jordi (IX): Símbols i Finals!

I arriba, finalment, la diada de Sant Jordi, una de les festes més maques (i esbojarrades) de l'any. Si em premeteu, acabo les recomanacions que us he estat fent aquests dies amb els meus propis llibres, les dues novetats dels quals ja us n'he parlat força.

Si voleu un llibre reflexiu, que parla de fer-se gran i de les decisions que ens veiem obligats a prendre, amb el teló de fons dels atemptats de l'11S del 2001, feu-li un cop d'ull a Els finals no arriben mai de sobte. Per acabar-vos de decidir, aquí teniu algunes coses que n'han dit els primers lectors:

"És incontestable és que Salvador Macip ha grimpat com a escriptor (...). La fondària dels personatges, la seva introspecció, la xarxa de relacions, el conflicte, la reflexió, la crítica social dosificada amb aforismes, són aspectes a destacar que representen un salt mortal" (Anna Carreras al Núvol)

"Nou llibre de Salvador Macip, francament diferent al que ens té acostumats. Amb un estil molt més reposat i reflexiu de l'habitual" (Llibres i punt!)

Un ventall de personatges arrodoneixen una obra que no parla dels atemptats, parla d’una part de l’essència humana.

"Un ventall de personatges arrodoneixen una obra que no parla dels atemptats, parla d’una part de l’essència humana" (Lluís Llort, en una entrevista a El Punt/Avui)

"L'autor ha escrit llibres de temàtiques molt diferents, pel que comparar-los entre si és absurd, però crec que aquest és el que té més maduresa i profunditat. Per mi, el millor fins al moment." (Tumateix Llibres)

"Fa una incisió quirúrgica magistral i sota el microscopi mostra totes les seves interioritats d'una manera amena però punyent i efectiva que a cada dues frases et fa meditar" (El refugi)

"Transmet a través dels seus personatges l’angoixa vital, la incertesa i la por. " (El Periódico)

A més, aquestes últimes setmanes el llibre ha sigut un dels cartoze recomanats per Vilaweb, pel Qué leer, pel Núvol, pel Periódico, per Sebastià Alzamora a l'ARA, a Ràdio Marina i ha sortit al llistat de novetats destacables d'El Punt Avui. També ha sigut una de les novel·les del recomanador de l'ARA. N'he parlat també a ràdio Puig Reig (aquí, minut 14) i m'han entrevistat al Catorze, i a Onda Cero.

Sí, en canvi, el que busqueu és un llibre lleuger, amb molta acció i un ritme àgil (el que jo anomeno una "novel·la de crispetes"), Tots els símbols de la por és el segon volum i conclusió de la mini-saga dels Fills dela setena onada. Si mireu sota la capa de blockbuster estival hi trobareu també un munt de ciència i d'ètica, per si voleu reflexionar sobre els perills imminents de la manipulació genètica i altres avenços biomèdics recents. Aquí en teniu algunes opinions recents:

"Una novel·la equilibrada, ben escrita, molt visual i intensa." (Tumateix Llibres)

"Té un ritme trepidant, uns protagonistes extraordinaris que es complementen a la perfecció. Intel·ligència, força i emocions en un debat constant." (La petita llibreria)

"És com si m’hagués endrapat vuit capítols seguits d’una sèrie d’aquestes que tant ens agraden, hagués mirat l’hora al rellotge i no me’n sabés avenir." (El refugi)

"Una història ben planificada i molt equilibrada que agradarà a tot lector aficionat a les conspiracions. És una bona lectura per a llegir a qualsevol edat." (El Bilbionauta)

"Una escriptura planera amb un ritme elevat, acció, un puntet d'humor i la ciència que no hi falti!"(Llibres i punt!)

Avui, com altres anys em trobareu a les trinxeres barcelonines gaudint de la intensitat de la festa. Si voleu passar a saludar o a que us signi algun d'aquests llibres o qualsevol altra cosa, aquestes seran les meves parades:

11-12h FNAC Illa
15.30-17.30h Escola IPSI
18-19h La Central Moritz
19-20h FNAC Triangle

Que tingueu una bona diada!

Pre-Sant Jordi a Girona, avui!

Si esteu a Girona avui, em podreu trobar a diversos punts de la ciutat signant llibres en un pre-Sant Jordi al qual ens hem apuntat uns quants autors. Aprofiteu-ho! Aquest son els meus horaris:

El Corte Inglés (12h a 13h)

Llibreria 22 (13h a 14:30h)

FNAC (17h a 18h)

Plaça Independència, Abacus (18:15h a 19.15h)

Llibres per aquest Sant Jordi (VIII): Ancestral

Estic procurant recomanar-vos llibres per a tots els gustos, per si necessiteu idees davant l'allau de novetats d'aquests dies, i avui us voldria parlar d'un de poesia. Al Lluís Calvo el vaig seguint, tant quan fa poemes com quan, de tant en tant, fa novel·la (em queda per provar els seus assaigs, que més d'un m'ha assegurat que son d'un alt nivell), i de moment m'ha agradat tot el que he llegit d'ell. Ancestral, el seu últim poemari, no decebrà ni als fans ni als nouvinguts. Son poemes que combinen la tradició clàssica amb l'aproximació més rabiosament moderna, amb imatges de cultura popular (des de John Wayne a la Yoko Ono i les showgirls, per psoar alguns exemples) barrejades amb trossets de natura. Son la gran majoria poemes durs, sovint agressius, que no fan concessions. Però enganxen. Una de les virtuts que té en Calvo és que sap contruir un univers molt personal d'imatges poètiques sense ser excessivament hermètic. No és un llibre amable, però no és difícil entrar-hi, i deixa un bon regust. Un dels poemaris a tenir en compte aquesta temporada.

Avui, berenar literari a la Cucut de Torroella

Avui començo el mini-tour de Sant Jordi, aprofitant que estic de vacances, amb la meva primera visita al famós Berenar literari de la llibreria Cucut, a Torroella de Montgrí. Hi haurà un munt d'autors disposats a signar llibres i xerrar una estona amb els seus lectors. Si esteu a la zona, passeu a saludar, i si no us va bé, us penjo la resta del meu recorregut, per si alguna sessió us enganxa més a prop.

Llibres per aquest Sant Jordi (VII): L'única història

L'única història és l'última novel·la de Julian Barnes, un autor que m'agrada i segueixo amb regularitat (i que, curiositament, ha nascut a la ciutat on visc...). Té una reputació ben establerta, així que no caldrà que us en doni gaire detalls. Puc dir, això sí, que si no l'heu llegit mai, aquest és un bon llibre per començar a explorar el seu corpus.

El Barnes que més m'interessa és el que es dedica a repassar les alegries i misèries de les relacions amoroses, des de l'excel·lent debut, Metroland (que diria que no ha estat mai traduïda al català, caldria esmenar l'error) a El sentit d'un final. Com aquesta última, L'única història explica un amor als anys seixanta, però aquest cop amb una diferència d'edat important entre els protagonistes (en aquest sentit, recorda molt a Ancient light, gran novel·la d'un altre gran escriptor, John Banville). Això no és obstacle per a que continuïn endavant amb el seu romanç, però les coses no seran tan senzilles com s'esperen. La crònica de l'evolució de la parella està molt ben portada. Només li puc retreure que, com a El sentit d'un final, a l'últim terç se'n va massa per les branques. El seu editor hauria de regalar-li unes tisores pel seu proper aniversari. Però això no fa desmerèixer el llibre, que és una petita perla molt recomanable per a lectors exigents.

Llibres per aquest Sant Jordi (VI): 14 maneres de destruir la humanitat

Màrius Belles i Daniel Arbós son els Pa ciència la nostra, un duet de científics que fa divulgació amb un toc d'humor molt particular. Els podeu veure a la tele, sentir a la ràdio o llegir al diari, i també, de tant en tant, treuen un llibre. L'últim, el segon amb Angle, és el que us vull recomanar avui: 14 maneres de destruir la humanitat. Si els coneixeu, ja sabeu què en podeu esperar. Si no els seguiu (mal fet), aquesta és una bona manera d'endinsar-se en el seu univers de divulgació rigorosa però divertida.

Com el títol indica, en Màrius i en Daniel s'han dedicat a repassar una sèrie d'escenaris apocalíptics, des del típic asteroide errant al més plausible canvi climàtic, sense oblidar els purament cinematogràfics (zombis, aliens...). Tots aquestes maneres d'eliminar-nos del planeta estan descrites amb un alt detall científic (fins i tot els zombis!) però a un nivell comprensible per tothom. I tot això amanit amb una conya fina que fa que entri molt millor.

Per mi, aquesta mena de llibres, si estan ben fets (com és el cas), son tot un encert. Encara més: son necessaris. Son una manera de perdre-li la por a la ciència, un problema greu que tenim a casa nostra, una manera d'aprendre i una manera de divertir-se, tot en un. Llegiu-lo i regaleu-lo aquest Sant Jordi, i que no sigui l'últim llibre de divulgació que compreu.

Llibres per aquest Sant Jordi (V): Digues un desig

El premi Sant Jordi no necessita gaire recomanació, perquè molta gent ja el veu com un dels llibres a tenir en compte per aquestes dates. Tot i ser un premi dels "grossos" i, per tant, en principi "comercial", últimament el jurat s'ha arriscat a donar-lo a novel·les més "literàries" (paro de posar cometes, ho prometo), per això en els darrers anys l'han rebut escriptors tan interessants com Joan Lluís Lluís, Sebastià Alzamora, Vicenç Pagès o Joan Carreras.

El d'aquest any torna a ser una aposta valenta, i per aquest motiu cal felicitar el jurat que va triar Digues un desig, de Jordi Cabré, un autor que ja havia quedat finalista dos cops al mateix premi. Cabré utilitza l'excusa d'un misteri propi del domestic noir o d'un episodi de la Dimensió desconeguda per bastir dues històries que s'entrecreuen fins acabar formant-ne una de sola. El llibre acaba sent un exercici metaliterari, amb l'autor jugant amb picardia a enderrocar la paret que separa l'escriptor del seu personatge, fins que es confonen totalment. L'intriga es manté fins al final però el més interessant del llibre és el joc gairebé filosòfic que s'estableix entre realitat i ficció. Recomanable per als que busquen un Sant Jordi diferent però disfressat de novel·la negra clàssica.

Llibres per aquest Sant Jordi (IV): La vida té aquestes coses

El llibre que recomano avui és, de fet, de la temporada passada, però crec que val la pena rescatar-lo per completar la trilogia de mini-ressenyes de la setmana que, sense planejar-ho, m'ha sortit monogràfica d'escriptores.

La vida té aquestes coses és un recull de contes de l'actriu i escriptora Àngels Bassas. No té res a veure amb l'altre recull que comentava aquesta setmana: on la A. M. Homes és freda i dura, la Bassas és apassionada i intensa. De fet, l'autora aconsegueix reflectir en els seus textos la força que transmet dalt de l'escenari (i també en persona, tinc el plaer de conèixer-la), cosa no gens senzilla. L'Àngels Bassas ha triat aquesta aproximació quasi-poètica i teatral per narrar històries d'un dramatisme contingut i molt quotidià. Realista, doncs. A més, les seves protagonistes son totes dones al voltant de la quarantena, les grans oblidades de les ficcions audiovisuals. Però malgrat tot, les seves tragèdies mundanes se'ns fan properes, sigui quin sigui el nostre gènere i l'edat.

Aquest llibre és un altre exemple que és estúpid pensar que les dones escriuen sempre llibres per a dones, un prejudici que molts lectors masculins tenen. Cap de les tres autores d'aquesta setmana té només el públic femení al cap quan escriu: son llibres molt diferents però tots ells transversals. Tres bones narradores per a tots els públics. Que t'agradin no depèn tant del teu gènere si no dels teus gustos. La Bassas és un bon antídot a la fredor i la simplicitat de la Homes (i encara més de la Kristof) i us agradarà si busqueu un retrat sentimental de les petites tragèdies de la mitjana edat. 

Llibres per aquest Sant Jordi (III): Claus i Lucas

Amb aquesta d'avui faig trampes, perquè la vaig llegir fa un temps en l'edició que en va treure La Magrana. Però tant li fa: la trilogia de novel·les curtes Claus i Lucas és un d'aquells llibres imprescindibles que no hauria d'estar mai descatalogat, i és una gran notícia que Amsterdam el tregui al carrer amb tots els honors de novetat de Sant Jordi. Per això el recomano sense reserves.

L'Agota Kristof era una escriptora espectacular. Però no perquè fes floritures, al contrari: tenia un estil fred, quasi quirúrgic, i les seves històries eren crues i recargolades. Aquestes tres novel·les, que s'han de llegir seguides com si fossin una de sola, expliquen la vida de dos germans que intenen sobreviure en un país en guerra. Però això és l'excusa per explicar la pèrdua de la innocència dels protagonistes i com alguns nens han de créixer a cops. És dramàtica, és clar, però la tragèdia no és gratuïta. No es tracta de fer saltar la llàgrima, sinó de deixar el lector sense respiració. 

No és un llibre fàcil, s'ha de dir, però per a mi això és bo: és sorprenent i radical, i en acabar-lo et quedes com si t'haguessin donat un cop de puny. Poques novel·les aconsegueixen un efecte tant impactant, i el mèrit és tot de la particular manera de narrar de la Kristof. El millor llibre d'una escritora única que, si no la coneixeu, no us podeu deixar escapar.

Llibres per aquest Sant Jordi (II): Dies temibles

La segona recomanació per Sant Jordi és l'últim recull de contes de l'A. M. Homes, Dies temibles. He descobert l'autora amb aquest llibre i m'han entrat ganes de llegir-ne més coses. Té un estil cru i directe, i els contes son retalls de la vida de persones molt diferents, des d'una parella de pijos joves a un soldat americà a l'Orient Mitjà, on els diàlegs hi juguen un paper important.A vegades recorda a Carver, potser una mica a Cheever, però amb més mala llet. Als contes hi barreja humor, drama i molt cinisme. Alguns tenen poca història, son simples observacions, altres aprofundeixen en la vida dels protagonistes d'una manera molt efectiva, i altres son petits retalls surrealistes.

Com tots els llibres de narrativa breu, hi ha contes que t'enganxen més que altres, però el to es manté tota l'estona, i això és d'agrair. La Homes escriu molt bé, això està clar, i sap transmetre un ampli ventall de sensacions sense anar-se'n per les branques, que és una cosa que personalment aprecio molt. Una bona troballa i un recull recomanable pels qui busquin alguna cosa una mica diferent.

Llibres per aquest Sant Jordi (I): Tocats de l'ala

Dedicaré els propers posts, fins al dia de Sant Jordi, a fer breus ressenyes per recomanar-vos llibres que he trobat interessants, així us dono unes quantes idees de cara a la diada. 

Començo amb Tocats de l'ala, del periodista Oriol Rodríguez. Aquest és un llibre que no entenc com s'ha tardat tant a publicar. Calia que algú escrivís la història d'aquell moviment sorprenent que es va anomenar Rock Català, i ningú millor que l'Oriol per fer-ho, un periodista que domina el tema de la música i, per sobre de tot, és un magnífic entrevistador (recordeu aquell ambiciós projecte d'entrevistar 365 persones en 365 dies). El resultat és un llibre molt amè, molt rigorós i molt interessant, que es llegeix d'una revolada malgrat el seu gruix. Bàsic per entendre un moment molt peculiar i irrepetible de la nostra història cultural. Donant veu als protagonistes (un munt!), l'Oriol aconseguix presentar punts de vista diferents, cosa essencial a l'hora de tractar polèmiques com la implicació dels polítics en el moviment, el tema de la llengua o el famós concert del Sant Jordi. Han quedat poques coses al tinter, i gràcies a això ens podem fer una idea més clara (per fi) de com es va viure des de dintre aquella moguda.

Un llibre absolutament imprescindible per a tothom que li interessi la música i la cultura catalana, essencial per als qui la vam viure a les trinxeres (algun dia us explicaré les meves anècdotes sobre el tema, que també podrien omplir un llibre) i encara més pels qui eren massa joves i s'ho van perdre.

Despertar vocacions

Parlava fa poc amb una de les meves estudiants de doctorat, que havia anat a una escola de secundària a fer una xerrada. Al meu departament hem iniciat un programa per a què els investigadors surtin a explicar què fan, i ella havia sigut una de les primeres a apuntar-s’hi. Com a membre del comitè organitzador de les activitats, em vaig trobar que molts dels meus companys tenien ganes de divulgar, però no sabien com posar-s’hi. I, de la mateixa manera, molts centres volien científics que els parlessin de temes d’actualitat, però no sabien on buscar-los. Imagino que deu passar el mateix a altres llocs: malgrat que existeix una oferta i una demanada, la manca de tradició fa que es perdin oportunitats.

Una de les coses bones d’aquesta experiència és que s’hi han implicat els investigadors més joves. A vegades costa motivar els catedràtics però, en canvi, els doctorands es llancen al repte sense pensar-s’ho dos cops. És esperançador que les noves generacions siguin les més interessades a comunicar-se amb el públic i entenguin que és part de la seva feina. Hem de tenir clar que la ciència està al servei del saber, però també de la gent; que treballem per entendre el nostre entorn i per construir una societat millor, i per això no ens podem passar tot el dia tancats al laboratori. Malgrat que a vegades potser la oblidem, aquesta és una màxima que la majoria teníem ben clara quan vam triar aquesta carrera, segurament perquè formava part de l’impuls vocacional que ens guiava.

Però potser això de la vocació està passant de moda. Els que ara s’acosten als divuit anys, la 'Generació Z', tenen altres prioritats. Una de les preguntes que més li van fer a la meva estudiant després de la seva presentació no tenia res a veure amb el que els va explicar: estaven molt interessats en saber quant cobrava i quantes hores al dia havia de treballar. L’enfocament és totalment erroni. Tots volem un sou que ens permeti dur una vida còmoda amb el mínim de luxes als quals ens hem acostumat, és clar. Però aquesta no pot ser l’única raó per triar una feina, si més no una carrera de recerca. Si t’atrau la ciència, per sobre de tot hi hauria d’haver la voluntat de fer una contribució a la societat. Sense una vocació ferma, no cal ni plantejar-se escollir aquesta opció laboral. Quan jo tenia la seva edat em fascinava la ciència, com a tants altres que hem acabat en un laboratori, perquè veia que em podria ajudar a entendre el mon. Sembla que això ja no és suficient.

He descrit un cas específic, i segur que no es pot generalitzar, però crec que cal canviar la percepció que es té de la ciència, a tots els nivells. Molta gent la veu com un mal necessari, una disciplina hermètica que ens aporta beneficis però que, com el motor d’un cotxe, sabem que està allà i fa la seva feina sense ni voler saber com funciona.

No sé si és una actitud que ens puguem permetre avui en dia, i menys encara els nostres fills i nets. Cal més ciència a les escoles. Cal educar en com funciona el raonament científic, que és la base del progrés en tots els àmbits. Cal explicar-lo de la mateixa manera que cal explicar filosofia. Cal ensenyar a pensar als alumnes usant totes les eines que la cultura (ciències i humanitats) ens posa a l’abast. Cal fer-los entendre que la ciència és necessària per tot, que és complexa però pot fer-se accessible, i que no li podem girar l’esquena. Que potser no ens farà rics, però que és una de les feines més apassionants que hi ha. A aquesta campanya, que no només s’hauria de dirigir a les escoles, hi hauríem de col·laborar tots: científics, professors, periodistes, pensadors...

Hi ha moltes maneres d’aconseguir que els valors de la ciència s’integrin en les nostres vides. Per exemple, per Sant Jordi podem regalar llibres que ens ajudin a perdre-li la por. Com cada any, us recomanaré algunes novetats. '14 maneres de destruir la humanitat', de Màrius Belles i Daniel Arbós, és una forma divertida de contemplar la fi del mon. Més seriós és 'El cervell convuls', de Suzanne O’Sullivan, casos clínics sorprenents explicats com si fossin històries de detectius per una neuròloga. O 'La ciencia de The Big Bang Theory', de Ramon Cererols i Toni de la Torre, que usa l’ham de la televisió per fer arribar la física a tots, descarregable de franc a esteve.org. Si us agraden els superherois, la meva sèrie 'Fills de la Setena Onada' és un thriller d’acció sobre la manipulació genètica. I pels petits, 'Max Einstein', de James Patterson, converteix la ciència en una aventura. ¡Bones lectures!

[Publicat a El Periódico, 30/3/19. Versió en castellà.]

Els finals no arriben mai de sobte: el making of

Va, us explico d'on surt Els finals no arriben mai de sobte. És una novel·la que passa durant l'11 de setembre del 2001, així que ja us podeu  imaginar que una de les motivacions ha sigut transmetre tot el que vam sentir els qui ho vam viure en directe a Nova York. Vaig començar a escriure la novel·la aquell mateix setembre, com una mena de dietari, esperonat pel meu company de malifetes, en Sebastià Roig, que creia que podria ser un tema interessant i molt literari. Anava anotant fil per randa tot el que ens passava a la dotzena d'amics, tots estrangers, que ens hi vam trobar. Vaig omplir aquella llibreta durant almenys un mes, però quan va arribar el moment de començar a convertir-ho en un llibre, estava massa saturat del tema i vaig haver de guardar-la al calaix. Periòdicament la treia i intentava fer-ne alguna cosa, però m'era difícil se tornar a reviure aquells moments. Potser costa d'entendre ara, però durant anys vam estar força traumatitzats per tot plegat, i l'última cosa que volíem era desenterrar el que havíem patit. Tot i això, em cremava la idea de convertir-ho en un llibre, i el format que més m'atreia era el de la novel·la, ficcionant-ho una mica.

I així van anar passant els anys, i em vaig distreure amb altres projectes. En el moment de l'atemptat no havia publicat cap llibre, i encara estava aprenent com es gestiona una novel·la. Després de publicar-ne un parell, em va semblar que potser era el moment de tornar a rescatar la idea de l'11 de setembre. Vaig treballar-hi una mica, però no me'n sortia com volia. No tenia prou clar com havia d'explicar-lo. No m'interessava l'angle periodístic, però llavors no sabia quina història havia de ser la central. Al final va tornar a anar a parar al calaix.

Després d'acabar la meva primer trilogia de novel·les, el Cicle de la Manipulació, vaig creure que ja estava més preparat per tornar-ho a provar. Al llarg d'aquests tres llibres havia explorat maneres diferents de narrar i formats diferents de novel·la i vaig pensar que potser ja estava a punt. Aquesta vegada va ser diferent. Per un costat ja havia agafat prou distància dels fets, i per l'altre ja controlava les eines narratives necessàries per fer el que tenia al cap. Així doncs, el 2012 vaig començar a treballar seriosament la novel·la, que llavors es titulava El dia de la fi del món (i encara ha tingut un parell de títols més fins que n'hi hem trobat un que ens agradés a tots...).

Des de llavors l'he estat escrivint intermitentment, però sense abandonar-la mai. Hi he invertit moltes hores, perquè l'he tallat, retallat, reescrit i remuntant moltes vegades. I l'he deixat reposar molt també, per agafar perspectiva, que crec que és essencial. Es pot dir que ara cada coma està exactament on ha d'estar, després de sis anys de mirar-me-les amb lupa! És la novel·la que més esforços m'ha costat, la més ambiciosa i la literàriament més complexa, això es veu ràpid. I crec que al final he aconseguit el que m'havia proposat (vosaltres ja em direu si és així). Sens dubte no l'hagués pogut escriure d-aquesta manera fa 18 anys, quan la vaig començar, perquè encara no en sabia prou i perquè no havia llegit a fons DeLillo, Phillip Roth, John Banville o Julian Barnes, que son alguns dels autors que m'han influït. Considero que ha valgut la pena invertir-hi tot aquest temps i no voler anar amb presses. El dietari inicial ha sigut la base principal de l'ambientació, i també l'eix que vertebra la part que narra el Roger. Hi ha una dimensió nova, que no vaig preveure al principi, que és la d'establir paral·lelismes entre la ciutat que s'ensorra i la crisi a la vida del Guillem, el protagonista principal. Aquest és el tema central: l'atemptat de les Torres Bessones és només el detonant d'una sèrie de decisions que els protagonistes hauran de prendre, que arriben en aquell moment crític que cada cop retardem més, el pas de la post-adolescència a l'edat adulta, que a molts els arriba a finals dels vint o principis dels trenta anys.

Algunes persones que se l'han llegit m'han dit que és molt diferent a tot el que he fet abans, i que el gir cap a una tipus de novel·la més introspectiu és inesperat i els ha sorprès. A més, aquest cop no hi ha cap element fantàstic, cosa que en solitari no feia des d'El rei del món. Tingueu-ho present si la llegiu: no té res a veure amb la primera trilogia (i menys encara amb els crossovers que he fet després, és clar), tot i que per mi és l'evolució lògica. Necessitava passar per l'experimentació rítmica d'El rei del món,  per la sintetització narrativa d'El joc de déu i trobar una veu més personal a Hipnofòbia abans de poder enfrontar-me a projectes més complexes. I ara que ho he fet i m'ho he passat bé, tinc previst completar una altre cicle que, com el primer, seran tres novel·les independents al voltat del mateix tema de fons. Si abans vaig explorar com ens manipulem els uns als altres, ara el meu objectiu és retratar la vida de l'emigrant des de diversos angles, continuant amb aquesta aproximació reflexiva que he estrenat a Els finals (el segon volum ja està en marxa, i espero no tardar 17 anys en acabar-lo!). Si us la llegiu, ja sabeu que sempre m'interessa saber què en penseu.

Per acabar, aquí teniu una llista amb totes les cançons que surten al llibre. M'he adonat que posades així, una rere l'altra, el resultat és força inescoltable: massa eclèctic. Però ja veureu que totes tenen una rellevància en la història, no podien ser unes altres...

Playlist Finals (Spotify)

Els finals no arriben mai de sobte: de què va

Continuo parlant-vos de la meva nova novel·la, acabada de sortir del forn: Els finals no arriben mai de sobte. En teniu la sinopsi a la foto de la contracoberta, però us en puc explicar alguna cosa més sense fer espoilers.

Per començar, s'assembla poc a les altres novel·les que he publicat, això ho veureu ràpidament. Es podria dir que és una novel·la "històrica", perquè està situada en un moment i una època molt concrets (l'11 de setembre del 2001 a Nova York, durant i poc després dels atemptats a les Torres Bessones). Però això és només el teló de fons. És un dels "finals" als quals es refereix el títol, ja que va representar realment el final d'una era per a tothom.

Però el final que més importa en el llibre és el canvi de vida que se li presenta al protagonista, el Guillem, un català de trenta-i-pocs que porta un parell d'anys vivint a Manhattan. El mon ensorrant-se al seu voltant l'obligarà a prendre unes decisions que preferiria evitar. El passat, el present i el futur estaran representant per tres dones, la Sandra és la principal d'elles, i les relacions que hi ha establert. I amb ells hi ha un bon amic, el Roger, que fa d'observador de tot plegat (o potser no tant com voldria). Mentre el mon embogeix, el Guillem, la Sandra i el Roger hauran d'escollir què volen fer amb les seves vides.

Sens dubte és el llibre més introspectiu que he fet, que parla de crisis personals enmig d'una gran crisi social, de com sembla que les coses canvien d'un moment a l'altre, tot i que els finals realment porten molt temps gestant-se. És un retrat, també, d'un moment traumàtic que em va tocar viure a primera línia. I tot i que el 90% del que hi surt està basat en fets reals, no és un llibre d'auto-ficció, encara que en alguns moments pugui semblar-ho. Al proper post us explicaré el making of, com sempre.

I acabo amb aquesta mostra, treta de la solapa:

Avui a les llibreries: Els finals no arriben mai de sobte

A partir d'avui ja podeu trobar la meva segona novetat d'aquesta temporada: Els finals no arriben mai de sobte. És la primera novel·la estrictament per a adults que escric des que vaig acabar el Cicle de la Manipulació (El rei del món, El joc de déu i Hipnofòbia), ara fa set anys. Mentrestant no és precisament que m'hagi dedicat a la vida contemplativa, literàriament parlant (he publicat 20 llibres), però el motiu del retard ha sigut que he tardat força temps a trobar la manera d'explicar aquesta història. 17 anys des que en vaig escriure la primera frase, de fet. No és broma.

Els propers dies us en donaré més detalls, però ara ja podeu passar-vos per la vostra lliberia preferida i fullejar aquesta història sobre finals. Si aquest Sant Jordi preferiu les "novel·les de crispetes" ja sabeu que la minisèrie dels Fills de la Setena Onada està disponible sencera des de fa unes setmanes, i si, en canvi, us van més els llibres "reflexius", aquest potser us interessarà. Seguirem informant.

Tots els símbols de la por, el making of

Com sempre que hi ha llibre nou, tocaria fer una mica de making of, pels quatre que encara us ho llegiu . El que passa és que aquesta vegada no hi ha gaire cosa a explicar. Ja vaig fer un resum de com va anar la gènesi de la mini-saga dels Fills de la Setena Onada fa uns mesos, i no hi puc afegir gaire més. En aquesta segona part, com que no he d'introduir el tema ni els personatges, m'he pogut permetre anar més al gra, així que les dosis d'acció i aventura son més elevades. Mentre que la primera estava més continguda, centrada en el misteri que envoltava el protagonista, en aquesta ja sabem què passa (almenys una part) i l'objectiu és esbrinar el perquè i veure com ho resoldran. No us faig espòilers, però hi surten explosions, persecucions, sexe i platges tropicals. Si us va interessar el que passava a la primera, en aquesta us divertireu encara més. Agafeu les crispetes i cap a la llibreria!

Un ou dels Fills de la Setena Onada

A Tots els símbols de la por hi vaig plantar allò que se'n diu un ou de pasqua pensant que ningú el descobriria mai, d'obscur que era, però la meva editora em va sorprendre pescant-lo quan llegia les galerades (és massa espavilada...), així que no cal mantenir-lo més en secret. 

Al primer llibre de la sèrie vaig posar a un dels personatges el nom d'un poble proper a on visc. Alguns llocs anglesos tenen dos noms (suposo que és semblant a quan nosaltres afegim "de Munt" o "de Mar" als nostres) però el més curiós és que sovint semblen noms de persona. Potser el que coneixereu és Milton Keynes, però n'hi ha un munt més. Així doncs, vaig aprofitar els pobles del costat per batejar els personatges principals del segon volum de la Setena Onada. I aquests dies he anat d'excursió per fer-me fotos als cartells que ho demostren, aquí van. Si llegiu el llibre, els reconeixereu ràpidament.

Dia internacional de la dona

Avui és el dia internacional de la dona (cal recordar perquè) i m'uneixo a les reivindicacions i celebracions amb aquest petit homenatge doble tret de les planes de Tots els símbols de la por, la novel·la que acabo de publicar.

Primer, un petit espòiler: al principi del tercer capítol els dos protagonistes es retroben (això us ho podíeu esperar, no és realment un espòiler!) i la noia deixa clar al noi que ella no és la comparsa de ningú. Va dedicat a tots els personatges femenins de ficció que acaben trepitjats pels seus homòlegs masculins.

I el segon fragment és un detall dels agraïments, perquè aquest llibre no hagués sigut possible sense l'equip fantàstic de persones que l'han ajudat a convertir-se en realitat... i que son tot dones.

Avui al carrer: Tots els símbols de la por

Pel títol del post sembla que estigui anunciant alguna mena de revolució (més val no fer bromes amb aquestes coses, que avui en dia tenir a casa un pot de rentavaixelles ja es pot considerar sospitós de violència tumultuària), però no, la cosa no va per aquí. Si m'heu anat seguint per les xarxes potser sabeu que trec doble novetat de cara a aquest Sant Jordi, un parell de novel·les força diferents. 

La primera surt al carrer avui. És Tots els símbols de la por, la segona part de Fills de la Setena Onada. Si us agraden les històries d'aventures, misteri i acció, amb un toc de ciència ficció, aquesta mini-sèrie és per a vosaltres.

En podeu llegir més coses als posts anteriors del blog, i us parlaré específicament del segon volum en els propers posts. Però per resumir, la sèrie és el que jo anomeno "novel·la de crispetes", l'equivalent literari al blockbuster fantàstic d'estiu que tots (o gairebé tots) gaudim any rere any, i en aquesta segona part i ha totes les explosions, lluites i persecucions que un podria esperar. De l'altra novetat de Sant Jordi ja us en parlaré d'aquí uns dies.

Les conseqüències del liberalisme extrem: un debat que cal tenir

Fa uns dies, el periodista Arcadi Espada va ser expulsat d’un programa de televisió després que justifiqués per què creu que els pares que decideixen tirar endavant un embaràs sabent que el fetus té alguna mancança haurien de ser obligats a sufragar tots els costs de l’atenció que la persona necessitarà al llarg de la seva vida. L’argument principal era que es tractava d’una decisió egoista que pagàvem tots, i que calia alliberar l’estat de l’obligació de tenir cura dels ciutadans nascuts en aquestes condicions. Val la pena analitzar la proposta.

No és el primer cop que algú exposa una hipòtesi semblant: altres intel·lectuals han demanat expulsar de la sanitat pública les persones obeses o les que fumen malgrat que saben que això els perjudica. El senyor Espada porta aquest raonament al límit defensant una eugenèsia que podria semblar construïda sobre fonaments científics sòlids. Al cap i a la fi, és el que fa la natura: la selecció natural no és altra cosa que la supervivència dels individus més aptes i l’eliminació de l’ADN dels més dèbils del genoma global de l’espècie. Això és el que ens ha permès evolucionar fins al que som ara. Però els qui festegen amb aquestes teories s’obliden d’un fet bàsic: la civilització significa precisament allunyar-se de la dictadura de les lleis naturals. Com més avançada és una societat, més protegeix i integra als seus membres febles. A més, tots els intents d’aplicar l’eugenèsia han topat amb una trista realitat: perquè funcioni cal trepitjar alguns drets humans essencials, i no podem permetre que això passi una altra vegada.

Pressionar per fer avortar un fetus amb “imperfeccions”, que és el que proposava el senyor Espada, transferint la càrrega econòmica als pares si cal, té un problema clau, que és definir quin és l’ideal que s’ha de perseguir. És un concepte massa nebulós per donar-li tanta rellevància. Qui en decidirà els límits? Els polítics? Si algun dia és pogués predir 'in utero 'l’orientació sexual d’una persona, hi ha partits que argumentarien que seria millor que només nasquessin ciutadans heterosexuals. Prohibirien també que gent com jo tinguéssim fills per a què no els passéssim la miopia (o, ja que hi som, la calvície o el nas gros), cosa que allunyaria els meus descendents dels estàndards desitjables? Quan s’agafa aquest camí, el desnivell cada cop és més pronunciat, i aviat ens adonem que no podem frenar. La història ens hauria d’haver ensenyat que al final sempre ens hi espera un abisme.

Les teories del senyor Espada no es poden descartar sense més pel fet de ser una 'boutade', perquè per desgràcia són factibles més enllà d’entorns dictatorials. De fet, son un exemple, sens dubte extrem, d’una teoria social recolzada en els principis liberals. En podem veure l’aplicació en un país tant civilitzat com els Estats Units, on aquest liberalisme s’està exagerant des de l’arribada de Trump al poder, fins al punt que l’estat desatén alguna de les necessitats bàsiques (salut, educació...) d’una bona part dels seus habitants. Tot perfectament justificable segons la seva manera d’entendre la democràcia. En general, Europa parteix d’un codi ètic diferent, però hi ha cada cop més partits admiradors del model americà que voldrien que l’estat reduís una despesa social que consideren injusta.

Per tant, aquest és un debat que cal tenir, enlloc d’intentar amagar-lo sota l’estora. Cal recordar que el senyor Espada és un dels ideòlegs i fundadors d’un partit al qual avui en dia voten milions de persones, que hem de suposar que s’han llegit i accepten el seu programa o, si més no, combreguen amb les línies mestres del seu pensament bàsic. L’auge recent d’aquest partit, i altres de la mateixa corda, que discuteixen la socialització d’alguns serveis o certes prerrogatives individuals, ens podria abocar a un estat on es consideri acceptable aquest liberalisme profund.

Per això crec que va ser un error treure’s del davant el senyor Espada enlloc de rebatre-li les teories amb les seves mateixes armes, tot i que no dubto que la decisió va fer pujar l’audiència del programa, que el cap i a la fi és el que importa en aquests casos. Hagués sigut més important, socialment parlant, donar l’oportunitat a l’espectador d’entendre que hi ha un format de govern, en principi democràtic, en el qual casos propers als que es plantejava no serien del tot impensables. Ho dic sobretot perquè aviat hi haurà unes eleccions, i estaria bé que la gent sabés en quins valors creu el partit que tenen la intenció de votar.

[Publicat a El Periódico, 02/03/19. Versó en castellà.]