Llops desvirtualitzats

Desvirtualitzar-se és estrany. Aquí darrera la pantalla tots tenim l'aspecte i la personalitat que ens agradaria tenir. Al món real les coses són com són, i no sempre com voldríem, per això les cites a cegues espanten una mica. Una por innecessària, perquè els qui ho han provat sempre en parlen bé. Mireu per exemple què deia fa uns dies el Ferran, potser el blogaire més desvirtualitzat que conec.

Haureu vist que la setmana passada va haver-hi una trobada blogaire oberta a tothom, organitzada pel Leblansky, sempre disposat a cedir el seu fantàstic jardí per actes culturals d'aquesta mena. Va ser tot un èxit, amb participants que venien de llocs tan remots com el Priorat o Anglaterra (jo!). A part del sempre divertit fet de posar cares als qui no pengen fotos seves al blog i moviment i veu als qui sí que ho fan, a mi em va agradar especialment conèixer les parelles dels qui escriuen, els "patidors" que en alguns casos es troben la seva vida reflectida en un post abans no tinguin temps a queixar-se, lectors sovint habituals però sense veu pròpia. Fins i tot algú va proposar que hauríem de cedir els blogs als nostres cònjugues per un dia (el Dia del Blogaire en Crisi Matrimonial?) per a què els pobres es poguessin desfogar.

A més, la jornada em va servir per fer-me el fanboy amb algun blogaire que segueixo fidelment, per adonar-me que alguns són exactament com te'ls imagines (hola Clídice!) i altres no gens (perquè m'esperava que l'Astrum fos com una mena d'Aliester Crowley?), i per no tenir temps de parlar amb calma amb tota la gent que voldria (amb alguns amb prou feines si vaig poder intercanviar quatre frases abans de marxar! Queda pendent per la propera.). Una tarda de converses agradables amb bones menges i beuratges, acompanyat de gent que coneixes prou bé (encara que no hagis vist mai). Jo crec que no es pot demanar més.

[Nota: la foto correspon a una de les fabuloses xapes rothkonianes que l'Astrum va repartir generosament en honor a Sant Llop, patró de la trobada.]

Votacions

Amb això de les vacances no havia tingut temps encara de passar a votar els premis cats, sort que en Jesús m'ho ha recordat. Amb la feina feta, he de confessar que hi ha hagut categories on m'ha costat molt decidir-me. Per exemple la meva (la dels guiris).  Hi havia més d'un candidat que m'hagués agradat votar, i ara em sento malament per haver hagut d'escollir... en fi, la democràcia té aquestes coses. Us recomano que digueu la vostra també abans no tanquin les urnes a finals de mes.

M'agraden aquests premis per aquest component "popular" que tenen (i no perquè sigui finalista, no us malpenseu; ja he dit que per mi guanyar no és el més important). La prova que hi ha sintonia és que em conec la majoria dels blogs nominats a les principals categories, i de molts d'ells en sóc un fan fidel.

Totalment al contrari del que passa als guardons més "oficials" de la temporada, els Premis Blocs Catalunya, que m'han agafat una mica per sorpresa. Als llistats dels 10 finalistes de cada tema no reconec pràcticament cap blog. I mira que en segueixo més de 600... M'ha costat molt decidir qui votar, pels motius contraris als c@ts. Ja em diràs tu d'on surt tota aquesta gent i d'on han tret tants fans. Deu ser que ens movem en (cato)esferes diferents, perquè les taules no es corresponen massa amb els qui realment fan soroll a la xarxa que jo llegeixo. En fi, la democràcia té aquestes coses... Però això ja ho he dit, no?

L'escollit (LXIII)

Sempre diem que els blogs dormen a l'estiu però no és pas cert. Aquest agost ha estat ben animat, i la "tornada a l'escola" arrenca amb un ritme similar, pel que sembla. Preparo pel primer escollit de la temporada una amanida amb els últims posts que m'han agradat.

En plena canícula d'agost, el XeXu, a partir d'un escrit de l'Anna Tarambana, ens animava molt espontàniament a fer servir una petita anècdota per explicar la nostra essència de blogaires. Haureu vist respostes a un grapat de blogs aquests dies (teniu la llista al post incitador), totes elles molt interessants.

Uns dies després acabava el concurs de relats encadenats que 80grams ha organitzat aquest estiu. Una curiosa versió literària del joc de La frase maleïda que trobo que ha quedat prou bé. Fa anys vam intentar una cosa semblant a la SCCFF i en va sortir una llonganissa heterogènia i un pèl indigerible.

També hi ha hagut dues celebracions d'aniversari, seguint la tradició d'usar els blogs com a caixa de ressonància pels nostres poetes clàssics. La primera, el centenari de Màrius Torres. La segona, el naixement de Vicent Andrés Estellés, organitzada per Josep Lozano, que ha tingut un seguiment rècord. Tot i que em vaig apuntar a les festes de Carles Riba i Espriu, aquest cop no hi he participat, més que res perquè m'han agafat les dues de vacances. També penso una mica com l'Allau, que en un comentari en aquesta entrada es queixa que potser estem celebrant massa efemèriedes. Si ens ho proposem podríem estar tot l'any sense parar, i això dilueix una mica l'impacte. (A més, he de dir que no sóc massa devot del Màrius Torres; subscric el que es comentava l'altre dia a l' Efecte Jauss.)

Parlava fa poc amb una amiga que em deia que en aquest país hi ha més poetes que lectors de poesia. Tenia les xifres de vendes a les mans, sabia de què parlava. Almenys als blogs sembla que hi ha molts afeccionats al tema, però potser no és una mostra massa equilibrada. I molts de nosaltres a més n'escrivim. Sort que el Litus ens presenta un software per desemmascarar impostors que es volen fer passar per poetes. És més necessari del que sembla.

Concurs estúpid, tercera edició!

Els habituals ja sabeu aprofito el comptador del google que tinc a la columna de la dreta per muntar un concurs intermitent (a part d'això, encara no li he trobat cap altra ultilitat).

La idea és que el seguidor amb número rodó s'emporta de premi el llibre de la meva producció que vulgui, signat, dedicat i sense despeses d'enviament.

Ja he premiat el seguidor 100 (que ha comentat el llibre aquí) i el 150. Quan escric aquesta entrada el comptador està a 199 (amb les vacances gairebé se'm passa!), per tant qui s'apunti amb el número 200 guanya. Haureu de ser ràpids si voleu un dels meus llibres de regal!

[Actualització: per a què vegeu que compleixo, aquí teniu el post del guanyador confirmant que ha rebut el premi.]

Postals d'estiu (i X): la no-cançó de l'estiu.

Havia avisat que el blog quedaria desatès per les vacances però al final ha passat just a l'inrevés. Espero que no us hi hagueu acostumat, perquè ara torno a la rutina i deixo això del post diari. És una cosa que només es pot fer quan l'única obligació que tens és anar a la platja.

Que serveixi aquest vídeo d'inici de la temporada dels Dilluns musicals i les seccions fixes del bloGuejat. És un tema d'un grup que ja sabeu que m'agrada, i que he escoltat bastant aquests dies. És impossible que arribi a ser mai la cançó de cap estiu. El vídeo és molt curiós. Hi surt una famosa i una criatura digna d'una pel·lícula del David Lynch. Yeasayer, Madder red (Odd blood).

Postals d'estiu (IX): The good, the bad and the ugly.

Vaig desaprofitar la meva època de rock star. Als vint anys tocava en el meu primer grup. Érem tres components estables: el que anava de nen bé, el que tenia aspecte de bad boy i jo, que era el més lleig dels tres. Per si no n'hi havia prou, també era el qui cantava pitjor.

Això d'envoltar-te de gent més ben dotada que tu és un error tàctic important en aquest negoci: totes les groupies se les emportaven els altres. Fins i tot els bateries ocasionals que se'ns afegien em passaven la mà per la cara (un d'ells tenia fama d'estar especialment afavorit anatòmicament parlant; contra aquestes coses no es pot competir). Sempre m'he consolat pensant que les groupies no m'arribaven perquè tenia el millor cos de seguretat del ram: la meva futura dona, que no es perdia un concert, repartint llenya a primera fila si alguna intentava creuar la frontera.

Aquests dies ens hem reunit els tres rockers i parlàvem de fer un concert acústic improvisat mentre les nostres criatures campaven d'un costat a l'altre. He de dir que vint anys després, les diferències s'han esvaït una mica. Ara tots tres tindríem problemes per entabanar cap groupie, suposant que l'homogènia línia de defensa que formen les nostres dones en deixés escapar alguna. Això sí: segueixo sent el qui canta pitjor.

Postals d'estiu (VIII): steak tartar

El problema de viure al país de les vaques boges és que és impossible menjar carn crua enlloc (per si les mosques). Per refer-me de tanta hamburguesa recremada, res millor que un steak tartar amb vedella catalana (de les que tenen el cap clar). Per si no ho sabíeu: el steak tartare es menjar amb patates fregides, aquest és un punt que no admet discussió.

Postals d'estiu (VII): el sol no és bo.

Canvio platja per sala d'espera de programa de televisió. Assegut al sofà, coincideixo amb dos escriptors de renom. Per sort no deuen llegir aquest blog, perquè un d'ells podria objectar a algunes coses que hi he dit recentment. El pseudo-anonimat té els seus avantatges.

He vingut a parlar de com és de dolent prendre el sol. Sóc un mal exemple, morenet com estic. O potser no, perquè així puc insistir que cal posar-se crema i fer-se revisions, coses que els metges no ens cansem mai de dir. Tal i com ja és costum (podeu sentir la versió llarga d'aquesta història al vídeo de la darrera presentació), la meva closca brilla i li han de fer retocs fins al minut abans de sortir en antena. Les maquilladores de TV3 m'acabaran agafant mania...

Postals d'estiu (VI): gent del poble.

Pel carrer em trobo uns amics, que aprofiten per presentar-me el seu fill de set mesos. Passejant coincideixo (dos cops) amb un amic blogaire. Mentre sopo em ve a veure un baixista amb qui havia tocat feia molt de temps. Dues persones em pregunten quan trec el proper llibre (els qui esteu atents sabeu que la resposta és aquest novembre) Entro en un bar i em trobo una amiga que feia almenys quinze anys que no veia. I després algú que no conec em saluda efusivament i em diu que m'ha vist a la tele. La gràcia de la vida de poble és que tots som com de la família.

(Per cert, recomano els gintònics de la cocteleria Portanova de Blanes. Espectacular el lloc i espectacular el mestre cocteler).

Postals d'estiu (V): II trobada blogaire.

Em vaig escapar de la primera, però no d'aquesta! Ens veiem aquest diumenge.

Postals d'estiu (IV): Treballar fins i tot de vacances.

La ciència no descansa ni a l'estiu, així que m'han convidat a comentar una de les darreres troballes en la lluita contra el càncer. Em podreu veure a Els Matins de TV3 demà cap a les 11:30.

El primer que he pensat després d'acceptar l'entrevista ha estat (per molt insubstancial que sembli) que no tinc res per posar-me. Com que aquesta vegada la meva visita era "oficiosa" a la maleta només hi he posat roba "de civil" (banyadors, samarretes de colors llampants i xancletes). He de mirar si trobo alguna cosa decent oblidada al fons de l'armari, sinó no em deixaran entrar a TV3.

Postals d'estiu (III): poble pescador

La maledicció dels qui hem nascut i crescut en un poble de pescadors: no podem menjar mai peix fora de casa. Estem masa ben acostumats. Per exemple, al meu poble no es cuina mai gambes per dinar, perquè les gambes arriben al mercat al final de la tarda i es compren fresques per sopar. Esperar a l'endemà per menjar-se-les es considera de "guiri", perquè ja estan "passades".

Postals d'estiu (II): la millor imatge.

Una dona bonica prenent el sol en topless i tanga mentre llegeix un llibre. Es pot demanar més? (M'avanço al que esteu pensant alguns: per algun motiu la imatge no funciona igual de bé si el qui porta el tanga és un home ben plantat.)

Postals d'estiu (I): maletes (no perdudes)

Per primera vegada en tots aquests anys que fa que viatjo una maleta meva surt la primera a la cinta de recollida. I per primera vegada, una maleta meva surt l'última de totes. Llàstima que les dues coses van passar en la mateixa tanda (d'això se'n diu karma).

Plaers d'estiu

Vaig escrirue fa anys una entrada sobre petits plaers i vaig acabar sortint per la ràdio, tot i que aquest és un tema recurrent en molts blogs i d'exmples mai no en falten. Em sembla que a aquestes alçades tots ens hem adonat que hi ha moltes coses en aquesta vida que valen la pena, ni que siguin per la satisfacció transitòria que donen.

Estic constantment afegint nous petits plaers a la meva llista personal, no ho pouc controlar. Un dels últims: comprar-me un pack de dues samarretes negres. Podia notar com segregava endorfines mentre em treia la targeta de crèdit de la butxaca i ara no us sabria dir perquè. Potser és un simple reflex condicionat del consumisme. Potser és que m'estic fent vell i això de portar la mateixa mena de roba que he he tingut a l'armari al llarg d'aquesta última dècada és una manifestació de la crisi dels quaranta (més barata que comprar-me un descapotable, això sí). La ment humana és un misteri, i amb això compten els publicistes i els directors de màrketing que posen dues samarretes negres dins una bossa de plàstic i llencen sense remordiments aquesta petita bomba de plaer sobre els consumidors innocents dels centres comercials. Sort que encara no se'ls ha acudit fer-ho amb l'iPad.

Un altre: que el teu fill t'aixequi un dissabte a tres quarts de set del matí (bé, això no és cap plaer, al contrari) i que us estireu mig adormits al sofà a veure plegats una pel·li del Miyazaki de principi a final (cosa que té mèrit quan un té una criatura hiperactiva). Amb aquesta excusa m'estic fent tota la col·lecció del Studio Ghibli en DVD. També olorar la gespa acabada de tallar, aquest el sap tothom, però la flaire és més intensa si la segadora l'has fet anar tu mateix i la gespa l'has plantat amb sang, suor i llàgrimes. Anava a posar a la llista rebolcar-te per la mateixa herba amb el nano tota la tarda per fer-lo riure sense parar, però això ja entra dins la categoria de gran plaer.

I un dels clàssics, almenys per mi, és tombar-se a la platja a torrar-se i escoltar el mar, que és el que espero fer aquest cap de setmana (i part de la setmana que ve) si el temps acompanya i l'hereu em deixa, per això pot ser que desatengui una mica el meus deures ja prou minvats de blogaire estival. Esteu avisats. Fins la tornada.

Humor blanc

En contra de la imatge que donem normalment els científics, és poc habitual trobar-nos enfundats dins d'una bata blanca, tot i que les normes de seguretat t'hi obliguen quan ets dins el laboratori. A menys que estiguin treballant amb alguna cosa que taca (o tòxica de veritat), molts es salten el codi d'etiqueta. M'he trobat avui aquest acudit, d'un web d'humor de/per a científics, que resumeix els veritables motius de portar bata.

La crítica de la fi i la fi de la crítica

Tothom té una opinió. Els llibres agraden o no agraden a cadascú per motius ben diferents. Amb això comptem els escriptors: si tothom busqués el mateix en una història el 99% ens quedaríem sense feina. Tenint això present, a l'hora de criticar està molt bé què diguis què t'ha semblat el que has llegit, però a més has de ser capaç de mantenir una certa objectivitat en les teves valoracions. Està clar que la feina de crític no és gens fàcil.

Tot això m'ha vingut al cap després d'empassar-me una novel·la que no m'ha agradat. M'havia trobat amb ressenyes molt entusiastes (és potser una de les novetats de finals del 2009 que més ha impactat a la blogosfera) i m'havia semblat que podria valdre la pena. Però no m'ha convençut gens.

Això no seria greu (els meus gustos no han de coincidir amb els de certes majories ni els de certes minories) si no fos per la profunda sensació d'estafa que m'ha quedat. No és pas culpa del que m'he trobat als blogs. Molts de vosaltres vau ser molt justos a l'hora de valorar-la. Per exemple la Laura es va quedar enganxada el misteri. A can Tirant destacaven que l'estructura i el fet que la trama sigui tan oberta era atractiu. I a l'altra banda, a L'illa trobaven que li faltava madurar i el Doctor deia que el relat s'allargava i semblava acabat a corre-cuita. Puc coincidir més o menys amb alguna d'aquestes opinions, però totes tenen una base raonable i em semblen molt correctes. Entenc perfectament que a algú li hagi pogut agradar el llibre i encara més que algú no estigui d'acord.

El que em deixa una mica sorprès és llegir coses com "Literatura mayúscula", "Con su (...) calidad literaria (...) es una de las sorpresas de la temporada" o "en la línea de Philip K. Dick, Bradbury o -sobre todo- Cormac McCarthy", frases que l'editor orgullós reproduïa directament de diaris solvents a la faixa de l'edició que em vaig comprar. Perquè aquí estem apuntant una mica més alt. Ja no és el si m'agrada o no. Hem d'anar amb compte perquè la qualitat és un concepte una mica més objectiu que els gustos personals.

Intentem doncs ser objectius. Per començar, una bona part de la novel·la són converses, cosa que inicialment trobo que és un encert, perquè l'autor fluixeja amb les decripcions i la narració. El problema és que tampoc no és massa bo escrivint diàlegs, i li surten bastant encarcarats. Si us penseu que això que dic pot ser esbiaixat, agafeu qualsevol cosa que hagi escrit l'Aaron Sorkin o el David Mamet, per mi els dos millors dialoguistes actuals, i compareu. Veureu ràpid qui es mereix l'etiqueta de "Literatura amb majúscula". Jo, per exemple, no gosaria anomenar així un llibre que conté frases com:

No se ve (...) ninguna mancha blanca en la perezosa curva que traza el cauce del río, tapizado de rocas redondeadas y cantos rodados de todos los tamaños, como una espuma gorda y gris que hubiera quedado petrificada, detenidaen un instante de su fluir pesado y grasiento.

Em sembla que això està més molt més a prop del It was a dark and stormy night que comentàvem la setmana passada que no de la crua sobrietat de Cormac McCarthy o el stacatto cínic de Vonnegut.

Hi ha altres tics visibles d'escriptor novell (parlo amb propietat, perquè jo mateix encara me n'estic traient algun de sobre): repeticions de paraules, acumulació d'adjectius innecessaris, aliteracions, cacofonies, picades d'ullet metaliteràries gratuïtes, una història que progressa entrabancadament i un final que no hi ha per on agafar-lo. Si estàs fent d'un misteri la raó central de la teva història, tens l'obligació de resoldre'l a les últimes planes, això és de primer curs de guionistes. Si el que volies era deixar-lo obert, cosa molt legítima, t'havies de centrar més en el "viatge" que no en el "destí", per no acabar amb una turba de lectors enfurismats que et demanen que els tornis els diners quan s'adonen que com que no hi havia manera honrosa de sortir de l'atzucac on t'havies ficat has acabat tirant pel dret. En fi, tot plegat coses que la majoria de gent estarà d'acord que no hauríem de trobar en un llibre d'autèntica "calidad literaria".

Tampoc no vull comentar més el llibre perquè al cap i a la fi aquest post no era per carregar-me'l, ni molt menys (si voleu opinions negatives podeu llegir la d'aquest senyor). Trobo que per ser la primera novel·la d'un nouvingut està més que bé. Ja m'agradaria a mi que el meu primer intent m'hagués quedat així de bé i no l'hagués hagut d'amagar en un calaix! Jo només volia parlar avui de certa crítica que escriu als diaris i de com reparteixen adjectius alegrement sense calibrar massa bé les conseqüències...

Primeres frases (i una altra pista de regal)

Ja s'ha parlat a altres llocs de com és d'important trobar la frase escaient per començar un llibre, l'ham que ha d'enganxar el lector potencial. Si em permetreu avui hi diré la meva.

Hi ha algunes primeres frases que s'han fet famoses fins al punt que tothom les pot reproduir encara que no hagi llegit la novel·la (no cal recordar aquí la de El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha). D'aquestes clàssiques n'hi ha un grapat. Fa poc em vaig trobar amb un interessant top 100 de trets de sortida, lògicament esbiaixat cap als anglosaxons. Feu-hi un cop d'ull. La de Moby Dick (Call me Ishamel), que figura al capdamunt de la llista, tampoc no em sembla tan espectacular. També pot ser perquè li tinc una mica de mania al totxo del Melville. En canvi, a mi sempre m'ha impressionat l'obertura de Ricard III (Now is the winter of our discontent, Made glorious summer by this son of York), sobretot si  es diu amb  la veu adequada. Molt efectiva em sembla també la de Cien años de soledad, tota una declaració dels principis que regeixen la novel·la: Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Em vaig passar una part de la meva joventut intentant imitar aquesta mena de frases. Però no cal anar tan lluny. Hi ha moltes maneres d'agafar el lector pel ganyot sense haver de recórrer a l'alta literatura. Per exemple, aquest és un dels principis més curiosos que he llegit darrerament: As far back as I can remember, I had hemorrhoids (suposo que no cal que us la tradueixi). Una novel·la que té els nassos de començar així es mereix ser llegida, encara que després resulti ser només un cúmul de provocacions sense massa suc ni bruc.

Potser la més famosa de totes les frases inicials és It was a dark and stormy night, pels motius oposats als que us penseu. Pels qui no sou fans del Snoopy: aquest ha estat considerat el pitjor arrencament de la història (i és el que el gos de Charlie Brown usa indefectiblement en tots els seus manuscrits, que sempre acaben rebutjats). Si seguiu aquest link podreu veure d'on ve i descobrir coses curioses com un concurs de prosa recarregada en honor del seu pobre autor. Per desgràcia encara es veuen molts exemples de frases tipus dark-and-stormy-night avui en dia, com si alguns escriptors no s'haguessin adonat que estem al segle XXI. Hi ha un límit molt fi entre intentar fer prosa poètica i ficar els peus a la galleda de l'excés.

Els blogs no se salven de la necessitat d'haver de pescar lectors. Moltes vegades la primera línia d'un post és el que determina si el seguiré llegint o no, i suposo que molts feu servir el mateix criteri. Fa uns dies vaig trobar un parell de bons exemples de com es pot començar un apunt de forma captivadora. En quin moment se’ns va caure de les mans el món i es va trencar en mil trossets, ens deia la Comtessa. I l'Aida, una blogaire que acabo de descobir, concetrava tot el suc del seu post al títol: He tret un 10 en aplicar el verb fingir. Són la mena de frases que t'arrenquen un somriure i un gest d'assentiment amb el cap: a la catosfera també s'hi poden trobar texts de qualitat.

Per la meva part, l'estil de les meves obertures ha anat variant amb el temps. La meva primera novel·la (inèdita) començava així: Els dies de setembre tenen l'empipadora virtut de semblar-se molt els uns als altres. Encara ara em sembla que no està del tot malament, sobretot considerant que l'escrivia un noi que en aquell moment tenia 16 anys. Prefereixo de totes maneres la simplicitat metaliterària de El rei del món: Així és com m'agradaria que comencés la meva història. Ara procuro fer arrencades fortes, per això miro de continuar la primera frase amb una primera imatge potent. A El rei del món feia volar mig Manhattan a l'escena inicial, no se'm pot acusar precisament de ser subtil. Quan vaig començar El joc de Déu, que us recordo que es publicarà el novembre, em vaig plantejar de quina manera podria superar aquests focs artificials. Al final se'm va ocòrrer la solució. Per acabar el post d'avui us deixo amb una nova pista sobre de què va la meva nova novel·la: la seva primera frase, que curiosament és també el seu primer capítol (però això ja us ho explicaré un altre dia).

El professor Fisk arriba al seu laboratori, engega l’ordinador, entra el codi de seguretat per iniciar l’experiment de la jornada i destrueix la Terra.

Panorama (2)

Com que la setmana passada va tenir èxit la vista panoràmica des de l'oficina, avui us ensenyo la de l'altra banda, el meu laboratori. Potser no és tan maca, però hi passen coses molt més interessants...

Plagis

Quin tema tan curiós, la propietat intel·lectual. Alguns casos recents de plagis/no plagis:

- Els propietaris dels drets de California girls dels Beach Boys demanden els autors de California gurls, de la Katy Perry, unes de les cançons de l'estiu. Els temes no tenen res en comú, però els compositors de la Perry van tenir la mala idea de fer un homenatge al clàssic amb el títol i una referència a la tornada cap al final.

- La pel·lícula Repo Men (estrenada la setmana passada als cinemes catalans) va d'uns agents que recuperen els òrgans transplantats als clients que no poden pagar els terminis establerts. La pel·lícula Repo! The Genetic Opera va d'uns agents que recuperen els òrgans transplantats als clients que no poden pagar els terminis establerts. I malgrat tot, als autors de Repo Men no se'ls ha ocorregut ni tan sols agrair la idea als qui la van fer pública primer. En aquest cas, els afectats han decidit que els importa molt poc el tema i no han pres cap acció legal.

- La pel·lícula Dead Snow (estrenada la setmana passada als cinemes catalans) té com a protagonistes uns zombis nazis que maten gent en un lloc nevat. El còmic Red Snow com a protagonistes uns zombis nazis que maten gent en un lloc nevat. Aquesta vegada sembla que encara ningú no s'ha adonat de la coincidència de títols i protagonistes (la resta sembla ser prou diferent).

On acaba l'homenatge i comença el plagi? És plagi també si la coincidència és accidental? És just que el reconeixement al mèrit creatiu el determini les ganes de treure'n diners en un tribunal que tinguin les parts implicades? No hi hauria d'haver una mena d'entitat superior que dirimís aquesta mena de "coincidències" d'una forma objectiva, de cara a deixar les coses clares per a la posteritat?

Chuck Palahniuk double feature

[Continuem amb la programació d'estiu al bloGuejat. Com a detall cap als que encara esteu desperts, ara faré una cosa poc habitual en aquestes planes: criticar llibres.]

Chuck Palahniuk és un dels meus escriptors de capçalera. De fet, El rei del món va començar com un intent de fer una novel·la palahniukana a la catalana. He llegit tot el que ha escrit i em sembla que és l 'únic autor del qual em compro cada nova novel·la tan bon punt surt i la poso a la tauleta de nit per començar-la tot seguit, enlloc de desar-la a la sempre saturada llibreria on fan cua els llibres pendents. Això no vol dir ni molt menys que m'agradi tot el que fa. Té obres bones, passables i fluixes, com tothom, però almenys no perd mai la capacitat per sorprendre. I escriu bé, cosa que s'agraeix.

Palahniuk va al ritme bastant constant d'una novel·la per any (i em temo que aquest temps ràpid de cocció fa que algunes d'elles pateixin de manca de "suc"). A les vostres llibreries em sembla que la darrera que ha arribat és Snuff, la que correspon al 2008, que ja us vaig mig comentar en el seu moment. Això vol dir que ja n'hi ha dues més al carrer que probablement no coneixeu i que aprofitaré per mencionar avui.

Tell-all (2010) és, com Snuff, una anècdota allargassada perquè doni prou com per omplir tota una novel·la. Dóna la sensació que amb un conte ja n'hagués tingut prou. Una barreja de Sunset Boulevard i What Ever Happened to Baby Jane?, centrada en una estrella en decadència del Hollywood clàssic i la seva assistent, que és qui narra la història i embolica la troca. Tots dos llibres estan bé, però tampoc no són espectaculars. Fins i tot una mica decebedors després de Rant (2007), que en canvi era una aventura de ciència ficció ben embolicada i molt ben treballada.

Completament diferent és Pygmy (2009), una novel·la que m'ho ha fet passar d'allò més bé. Hi surten agents secrets, massacres a l'institut, adolescents embarassades, fills que droguen els pares, actes de sabotatge, neurotoxines, violacions, una mare addicta als aparells d'estimulació sexual, un complot per enfonsar els EEUU, capellans abusadors de menors i un consolador assassí. O sigui, un Palahniuk en estat pur.Vaig començar-la a llegir fa un any i confesso que vaig abandonar-la després de dues planes. El motiu: està escrita en primera persona per algú que se suposa que no sap anglès. Això vol dir que tardes deu minuts per acabar un paràgraf i entendre què caram t'està dient. Quan va sortir Tell-all em vaig adonar que se m'estava acumulant la feina i vaig fer un altre intent (de fet, vaig llegir totes dues novel·les simultàniament, com una mena de programa doble de cinema de barri en versió zàpping... una experiència curiosa). I a la segona hi vaig entrar. Llavors no tal sols vaig gaudir de la història sinó també de la forma tan original d'explicar-la.

Fer aquesta mena d'experiments formals és perillós, tot i els mèrits evidents, perquè dificulten considerablement la lectura. Això et posa una bona part del públic en contra ja de sortida. Acabes amb un llibre minoritari a les mans, independentment del seu interès literari. Però si el lector fa l'esforç, moltes vegades hi ha una bona recompensa al final del túnel. Recordo un cas semblant: Pic de Kerouac. Era un dels primers llibres que llegia d'ell en versió original (en una època que l'anglès no s'havia convertit encara en el meu segon idioma) i em va costar déu i ajut descobrir la història enterrada en l'anglès d'un nen afroamericà incult. Però va valdre la pena.

En el camp de la liteteratura catalana també s'han fet intents molt lloables en aquest sentit. Per a qui li interessi el tema, he descobert un estudi que analiza els llibres catalans que desafien els límits literaris, i es pot llegir a google books. Un dels qui més s'hi ha dedicat és l'Antoni Munné i Jordà, un gran escriptor (i també amic). Per exemple, A llibre de tot explica una història de ciència-ficció escrita per algú del futur que no sap què és una novel·la. I a Ofici de torsimany el narrador a capítols alterns és un gat, però no un d'aquests animals llests i disneyficats que sembla que hagin anat la universitat, sinó un gat que pensa com un gat, és a dir, amb una intel·ligència i una capacitat narrativa mínimes. Són llibres difícils de llegir, però si t'avens a participar en el joc, tots dos valen molt la pena.

[Incís: fins i tot jo mateix, en plena etapa beat de la meva foramció literària, vaig escriure una novel·la mig negra en la qual intentava reproduir què passava dins el cap d'un psicòpata, saltant d'un pensament a un altre i estalviant-me punts, perquè quan pensem les idees flueixen seguides. Em sembla que em va quedar força realista, però tot el que vaig aconseguir va ser espantar els editors que la van veure.].

Tornant a Pygmy i el seu hàndicap, no sé si s'arribarà a publicar mai en català o castellà, i és una llàstima. Caldria trobar primer un editor prou suïcida, perquè no sé si Palahniuk té suficients seguidors fidels entre el públic català com per justificar la inversió. També s'hauria de convèncer un traductor igual de suïcida que no s'espantés per la feinada, i a més prou bo com per transferir els jocs de paraules i malentesos sense perdre la gràcia (jo, si fos ell, demanaria el triple de la tarifa habitual). Tampoc no és la mena de text que podeu llegir en anglès, a menys que domineu la llengua amb una certa comoditat, o sigui que us haureu de refiar de mi quan us dic que us esteu perdent un bon llibre.

No estem sols

Sembla que ahir em vaig precipitar una mica i pels comentaris veig que sí, que encara queden ànimes passejant per la catosfera. Us explico, doncs, per el truc de la foto panoràmica. Sí, és una gran vista, però quan arriba la tardor, la caiguda de les fulles deixa al descobert el que hi ha sota els arbres, que no és ni més ni menys que el cementiri gòtic que surt a la foto. L'heu pogut veure també al vídeo de promo de El rei del món i en un moment de l'Afers Exteriors dedicat a Anglaterra (minut 00:52).

Aprofito per fer-me ressò del joc estival que van posar en marxa fa un temps al Tumateix llibres: la idea és fer una auca entre tots i els qui esteu de vacances ara potser teniu una mica més de temps. Animeu-vos.

Panorama

No ve molt al cas, però ja que estem de vacances i ningú llegeix blogs, per omplir una mica us poso una foto de la vista que tinc al meu despatx, feta ahir mateix mentre jugava amb la funció panoràmica de la meva càmera. La veritat és que no em puc queixar...

Tercera pista

Ja en sabeu el títol i el tema. Ja us he anunciat la data i presentat un dels pesonatges. Avui us dóno una pista sobre l'argument: feu clic aquí.

I unes quantes dades més de regal:

No és una novel·la de ciència ficció però un dels personatges té un poder especial.

No és un drama però hi mor molta gent.

No és una novel·la religiosa però Déu hi juga un paper important.

No és una novel·la negra però hi surt un assassí en sèrie.

No és una novel·la d'acció però hi ha persecucions i explosions.

Això és tot de moment. Més pistes d'aquí unes setmanes.

Segona pista

Endevineu el nom?

La resposta (i més informació de regal) aquí.

Preguntes dels lectors

Aquí teniu l'encontre digital amb els lectors del Cercle que us vaig anunciar fa un temps.

L'escollit (LXII)

Ara que és estiu i la gent s'emporta els llibres a la platja (o a la muntanya o on sigui), a L'illa dels llibres han organitzat un concurs fotogràfic. La idea és retratar el vostre llibre preferit en algun racó interessant. Es veu que hi haurà premis pels millors.

Aprofito per recomanar-vos L'illa que capitaneja el Jordi Milian, per si encara no heu descobert aquest ja clàssic blog de novetats literàries. S'actualitza molt sovint i va molt bé per estar al dia. A més es poden llegir interessants entrevistes als escriptors d'actualitat.

Com que tinc la meitat de la parròquia de vacances (segurament) i l'altra pensant en estar-ho, tanco les seccions fixes (el Dilluns musical i L'escollit) fins a principi de temporada, com faig cada any per aquestes dates. Per la resta, el bloGuejat seguirà al peu del canó en rigorós directe, no fos cas que quedés algun lector despert. Que vagi bé!

Dilluns musical: hard skiffle.

Segur que la majoria dels aquí presents ni sabeu què és el skiffle, una mena de rockabilly casolà que va ser popular sobretot al Regne Unit durant els 50. No és que escolti molt aquestes coses, però l'he acabat descobrint perquè uns quants dels guitarristes que m'agraden el citen com a referència (i es veu que el primer grup de John Lennon tocava precisament skiffle).

Doncs bé, l'altre dia remenant el youtube vaig ensopegar amb un document històric que potser musicalment no us satisfarà massa, a menys que sigueu musicòlegs curiosos, però que no deixa de ser divertit. L'angelet de tretze anys que surt al vídeo cantant i tocant una guitarra grossa com ell, amb cara de no haver trencat mai un plat, es convertiria una dotzena d'anys després en un milionari drogoaddicte amb passions satàniques, l'idolatrat líder del grup que passaria a la història del rock, entre altres moltes coses, per protagonitzar el famós incident del tauró i la groupie. El terror de totes les mares, en resum. Mireu l'entrevista que li fan al minut 2:30 i veureu que no es podia preveure gens quin camí acabaria triant en la vida...

L'home i la terra (2)

[No sé si val la pena dedicar-li un altre post a les meves aventures jardineres, però per si de cas algú hi està interessat (i perquè em sento orgullós del resultat), ho faré igualment...]

En aquesta vida puc dir que ja he tingut un fill, escrit un llibre (bé, uns quants) i arrencat un grapat d'arbres. Ja sé que això darrer se suposa que no va així, però què hi farem. Si alguna cosa sobrava al meu jardí era arbres. En compensació, he plantat quaranta-un metres quadrats d'herba en un sol dia, que no és el Camp Nou però dóna una feinada considerable.

Quan vaig veure la muntanya de gespa que s'havia d'instal·lar, convenientment empaquetada en rotllos estil Tigretón, em va semblar que no acabaríem mai. Però de fet, va ser més fàcil del que preveia. Tota la gràcia, és clar, està en demanar un cop de mà a la persona adequada. M'he adonat que aquí a les Midlands, retapissar el jardí ve a ser l'equivalent a muntar mobles de l'Ikea. La gent de la nostra edat ho ha hagut de fer uns quants cops al llarg de la seva vida i al final ja se'n surten prou bé. A més, no els costa gaire ajudar al proïsme quan els arriba el torn, és part del ritual. Jo vaig tenir sort que el meu "voluntari", a part de jardiner expert, va ser capaç de mantenir una conversa de bon nivell sobre Chuck Palahniuk, les pel·líclules de Tarzan de Johnny Weissmuller, la saga Crepuscle i Faulkner, entre altres temes diversos. Un detall important, quan un s'ha de passar tot un dissabte treballant colze amb colze amb un amic.

Comentàvem després amb la meva dona que les comoditats no donen més que maldecaps. Com més coses tens, més complicacions i obligacions et poses a sobre. Quan vivíem en un piset ridícul a Manhattan la nostra existència era molt més fàcil que no ara que tenim casa, jardí i cotxe. L'increment de les possessions no fa més que augmentar les possibilitats que alguna de les coses s'hagi de reparar, renovar o substituir. Al final no pares. Se suposa que poder accedir a més luxes materials ha de ser una millora de la teva qualitat de vida, però a vegades costa veure que compensi el preu que has de pagar.

Epíleg. Un company meu del departament diu que a veagdes té la sensació de no estar realment treballant. Sovint els científics ens passem el dia atrapats davant l'ordinador, i segons el meu amic, l'esforç purament intel·lectual no és tan satisfactori com el físic, el que et fa suar i et deixa els músculs esgotats. Això et permet almenys quantificar d'alguna manera la feina que has fet i quant t'ha costat, mentre que si només utilitzes el cervell els resultats són menys palpables i, per tant, menys reconfortants. El dilluns quan vaig arribar al laboratori, amb agulletes per tot arreu, les mans destrossades, esgarrinxades múltiples i uns quants blaus el vaig enviar directament a fer punyetes.

L'escollit (LXI): blogs pioners

He pensat que avui em podríeu ajudar a fer l'Escollit. Arrel de la celebració del primer lustre del bloGuejat, alguns vau deixar comentaris que em van fer sentir con un "clàssic" (en el sentit més positu de "vell") de la catosfera, i us ho agraeixo. En aquest negoci, la persistència no és habitual. Però jo sempre he tingut present que sóc part de la "segona fornada" de blogs catalans, i que n'hi ha que es mereixen el títol de "pioner" molt més que no pas jo.

I això és el que us proposo: ajudeu-me a trobar el blog en català més antic que encara segueixi en actiu. Definim (arbitràriament) "actiu" com almenys dos posts al mes. La moda dels blogs va començar a principis de segle, i va arribar a Catalunya amb força allà pel 2003, crec (jo em vaig resistir encara un parell d'anys perquè no hi acabava de veure ni la gràcia ni la utilitat, gran visió de futur que tinc), així que el nostre pioner pot ser que faci set o vuit anys que està en marxa. La veritat és que en alguns casos no és gens fàcil saber l'edat d'un blog, així que ens haurem de refiar del que digui el seu arxiu, si en tenen. Ah, i no valen els blogaires que han canviat de capçalera durant aquest temps. Centrem-nos de moment en el blogs, no en els seus autors.

Remeno el meu blogroll  i obro el foc jo mateix mencionant el Totxanes, totxos i maons del Joan Josep Isern, que sembla que funciona des del juny del 2004, com els Mails per a Hipàtia del Vicent Partal. Un salt al món (novembre del 2004) hagués estat un altre bon candidat si el Deric no hagués decidit plegar tot just fa uns dies. Segon a la llista aniria el Plagueta de bord, que és de l'agost del mateix any. No aconsegueixo trobar-ne d'anteriors al 2004...

I vosaltres? Quin és el blog més antic que seguiu?

[ACTUALITZACIÓ]
Altres blogs de la collita del 2004:
Bloc des del Pirineu (agost)
Cupressus sempervirens (agost)
La lectora corrent (setembre)
La panxa del bou (octubre)
Diari de l'absurd (novembre)
Cròniques de sota el mugró (novembre)

Del 2003...
Realitat i miratges (agost 2003)
Gomets (agost 2003)
F l u x (novembre 2003)
Gemma blog (novembre 2003)

I el guanyador fins ara, si no apliquem les normes de freqüència molt estrictament al principi:
Productes de neteja (febrer 2001)

Dilluns musical: Gabriel does Waits

La veu de Tom Waits em carrega una mica. Està bé per un parell de cançons, però al final se'm fa pesada. I això que reconec les seves qualitats com a compositor. Per això em va molt bé que gent com Peter Gabriel, de veu més avellutada, el versioni. I més si és per una bona causa. La seva interpretació minimalista (piano i veu) de In the neighborhood és tot un encert, trobo, i va precedida d'una petita entrevista. Peter Gabriel, In the neighborhood.

L'home i la terra

[Resum de la situacio: La Natura i jo no ens portem massa bé. Per sort he viscut la major part del temps en ciutats grans i així m'he lliurat de les alèrgies i altres menes d'irritacions que em causen la majoria dels éssers vius (en comparació, les derivades del contacte humà em resulten molt més tolerables). Però el destí té bromes cruels amagades a la màniga, i és així com em trobo ara en possessió d'un minúscul jardí (minúscul comparat amb els que hi ha per aquests paratges) que em proporciona prou material per omplir a bastament els meus malsons... i el blog.]

En els capítols anteriors d'aquesta sèrie us havia explicat la meva lluita contra els inquilins que tenim rellogats i com havia optat per a una vigilància expectant des de la distància per evitar-me maldecaps innecessaris. Al final, amb un marrec amb més ganes de córrer que espai tenim a casa, la trista realitat se'ns va fer evident: calia adecentar una mica el jardí per a què l'hereu pogués sortir a esbravar-se. Sobrepassats per la perspectiva de tant magna tasca, el primer que vam fer vas ser contactar un parell de jardiners, que van venir a valorar la feina. No es van ni dignar a enviar-nos el pressupost que ens havien promès. Ja us he dit que la mida dels jardins anglesos és considerable, i pel que es veu el nostre ni tan sols entra en la categoria de "prou decent com per ser considerat pels professionals".

Cap problema: ho fem nosaltres, diu la meva dona. "Nosaltres" en aquest context s'havia de llegir com "tu", però en el seu moment aquesta subtilesa se'm va escapar. Jo li dic que sí, inconscient que sóc, pensant que no pot ser tan difícil, i ja em teniu condemnat a treballs forçats totes les tardes i festes de guardar. No exagero: de pic i pala. I és que el primer dia, armat amb el kit d'eines de jardí de la senyoreta Pepis que em vaig comprar de rebaixes al súper i que a mi em semblava més del que mai podria necessitar, em vaig adonar ràpidament que m'havia ficat en un embolic que em sobrepassava. Per començar havia de canviar unes plantes de lloc per guanyar superfície de gespa, però el problema era que el terra semblava de ciment armat. Vaig suar com un desgraciat i em van sortir butllofes a totes dues mans, i al final vaig completar la primera tasca tardant deu vegades el temps que pensava que em portaria. Era el moment de demanar ajut.

Sort que tinc companys, genèticament més dotats per lidiar amb els jardins, que es van oferir amablement a donar-me un cop de mà. Han anat desfilant aquests dies per casa i tots ells han al·lucinat de la duresa del nostre terra. O sigui que no era (només) culpa de la meva incompetència. Hem acabat reorganitzant falgueres a cop de pic (tota una experiència, tenir una d'aquestes eines a les mans), però per sort la pitjor part ja està feta. Aquest cap de setmana hem de posar la gespa i un dels meus experts m'ha fet llogar una màquina diabòlica, plena de rotors, fulles d'acer i  altres peces punxegudes, que espero que sàpiga fer anar, perquè sinó el següent post l'hauré de dictar des de l'hospital. Ja ho sentireu dir.

[Acabo amb una mica de material gràfic per il·lustrar aquesta trista història, no us pensessiu pas que exagero. A la imatge, l'estat del meu braç després de lluitar amb una de les plantes que havien de ser desallotjades. Tingueu en compte que portava màniga llarga (!) i que, coneixent-me, m'havia pres una bona dosi profilàctica d'antihistamínics (!!). A sobre, la foto està presa una hora després de l'aplicació generosa d'una crema de cortisona (!!!). Com que la cosa no minvava, vaig pensar que calia deixar-ne constància per si al futur la meva dona intenta encolomar-me un altre d'aquestes "projectes" tan senzills i alhora tan nocius per a la salut.]

L'escollit (LX)

Aquesta ha estat una setmana molt política. Naturalment, l'Escollit d'avui havia de reflectir una mica el clima que s'ha viscut a la xarxa, així que avui faré un combinat d'alguns posts sobre el tema.

En Jaume Subirana escalfava motors dimecres amb un ingeniós joc de paraules que gairebé semblava un poema brossià. El dissabte, davant la impossibilitat de connectar a TV3 a la carta, la jornada vaig seguir a través de facebook i twitter (sobretot a #somunanacio, #10J i #adeuespanya, i per la part més lúdica a #lyncefacts, hashtag en honor i glòria dels reis de l'estimació). Va ser un acte totalment 2.0 per a mi. Precisament en janquim fa una anàlisi a fons de l'impacte que va tenir la xarxa en la manifestació.

Em sembla que diumenge vaig llegir més cròniques interessants als blogs que no als diaris, com el reportatge gràfic minut a minut de l'Assumpta. Una altra visió interessant és la de'n Francesc Puigcarbó, que pensa en el que vindrà ara, o l'opinió reflectida al Vull Ser blogger, per citar-ne algunes.

Perquè el cert és que en un estat democràtic, el poble no fa valer la seva voluntat al carrer (a menys que hi surti armat), sinó al col·legi electoral. La manifestació del dissabte va ser un moment històric que queda molt bé a les fotos, però veurem quants dels qui van treure a passejar banderes actuen d'una forma conseqüent quan tinguin una papereta a les mans. No hi ha molt on triar entre la classe política catalana, això és cert, però si el que a un li preocupa és el dret a decidir, hi ha formacions que el tenen ben amunt a la llista de prioritats i altres que s'excusen, miren de nedar i guardar la roba o simplement ignoren el tema.

Haikús d'estiu

El Francesc Mompó va fer una crida al seu blog fa uns dies demanant haikús estiuencs al voltant d'un banc i una ombra. El resultat són uns jocs florals molt interessants (on alguns dels aquí presents veig que heu participat), que m'agradaria recomanar-vos avui (tot i no ser dia d'Escollit...). El que m'ha agradat més, si n'he de triar un, ha estat el proposat des del Friccions, potser perquè té un ritme juganer. En tot cas, una molt bona iniciativa.

Per cert, aprofitem per felicitar el Francesc: junt amb la Mercè Climent ha guanyat un premi que, per motius personals, jo m'estimo molt.

Dilluns musical: flower power.

Em disculpo per avançat per posar-vos avui un xurro de cançó, però és que a un vídeo que té com a protagonista Charlize Theron en samarreta imperio matant ninjes se li perdona tot. Ja sabeu que a mi aquesta mena de dones em desconcentra. Brandon Flowers, Crossfire.

5 anys

Gairebé se'm passa: avui el bloGuejat fa anys. Cinc, concretament, que són gairebé una eternitat en la catosfera. Ja vam estrenar capçalera fa uns dies com a pre-celebració (vegeu el museu de les antigues aquí). A part d'això, no tinc prevists grans canvis per a la temporada vinent. Seguiré amb la secció musical i l'Escollit, perquè són divertides de fer i alguna utilitat (minsa) tenen, i amb el post llarg dels divendres. El bloGuejat té corda per a estona. Tal i com vaig dir l'any passat, una de les gràcies del blog són els diàlegs que s'estableixen amb els lectors, i em sento ben orgullós de tenir-vos a tots vosaltres al llistat de comentaristes. Motles gràcies! Per la meva part, miraré d'esforçar-me a deixar més opinions als vostres blogs però si no em veieu treure el cap no m'ho tingueu en compte: m'agrada més llegir en silenci que parlar... Una abraçada virtual per a tots.

Avui s'ha de penjar aquest vídeo...

L'escollit (LIX)

Encara no m'he posat al dia dels blogs endarrerits, però us selecciono tres apunts per a l'Escollit d'avui. Per un costat, la crida del XeXu a no abandonar els blogs durant l'estiu (jo he fet el que he pogut) i per l'altre, un llistat de pancartes alternatives per a la mani, gentilesa del Sànset. Arrodoneix la terna la segona tanda de pins virtuals del Leblansky (la primera aquí), que amenaça amb encara una altra ronda, aquesta per encàrrec (aprofiteu l'avinantesa). Il·lustro el post amb un dels pins:

[Actualització: la tercera de pins tanda ja està disponible]

Dilluns musical: retorn.

Salutacions a tots. Ja torno a estar connectat, després d'una setmana de relacionar-me amb el món només de forma analògica (els diaris han estat el meu únic contacte amb la realitat). Una sensació curiosa, aquesta de no llegir què pensa la gent, just durant els dies que alguns dictaven sentència mentre altres treien banderes al carrer per celebrar el triomf (suposo que només el de caire esportiu).

Ja sé que no és molt original i no deixa de ser propaganda d'una beguda alcohòlica, però us poso igualment avui aquest vídeo, que ja haureu vist mil cops, per a què us feu una idea de com han estat les meves vacances. Només heu de sumar als protagonistes uns vint anys i tres criatures més, i restar unes quantes caixes de cervesa i el vaixell. Diguin el que diguin els de la Damm, Menorca és una illa eminentment familiar...