Algunes reflexions sobre la guerra

Per celebrar Remembrance day, un amic m'ha portat aquest cap de setmana a fer paintballing, aquella mena d'esport on et passes el dia al mig del bosc disparant pilotetes plenes de pintura a la gent. Una experiència interessant. M'ha donat una mica l'idea de com deu ser la vida en un camp de batalla, més enllà de la impressió que m'havia emportat de les pel·lícules i els llibres. Això m'ha permès arribar a certes conclusions sobre la guerra. Aquí van.

La guerra cansa. Al final de la sessió no m'aguantava de peu. Això de córrer i saltar i ajupir-se i rebolcar-se pel terra i tornar a córrer és un exercici fabulós. Cal estar molt en forma.

- La guerra és una cosa de joves. La majoria del públic eren quitxalla, amb una representació exagerada (i un tant espaordidora) de la franja dels tretze als setze anys, molts d'ells celebrant aniversaris. A aquests no se'ls esgotava l'energia. Els més granadets, com jo, a partir de la quarta batalla ja estavem arrossegant els peus. Entenc que no ens vulguin com a reclutes.

- La guerra embruta. Als camps de batalla hi ha fang i sorra i acabes fet un desastre encara que vagis en compte. Encara no sé com trauré tot el fang que tinc a les botes. Molt poc higiènic.

- A la guerra matar no és el més important. Estàs més preocupat per evitar que et matin. Jo vaig optar per trobar un racó tranquil darrere una barricada i anar disparant bales de tant en tant sense ni treure el cap ni apuntar. No era perquè si et tocava una bala estaves eliminat d'aquella batalla, sinó més aviat perquè les maleïdes boletes de pintura feien un mal de mil dimonis quan t'impactaven. Imagina't ara amb bales reals, que a més de mal et poden matar de veritat. No: molt millor esperar que sigui l'altre qui vingui a atacar. És clar, que si tots els soldats pensessin així les batalles no s'acabarien mai.

- Una dona amb una arma a la mà és tan perillosa com un home. Sempre havia cregut que les noies soldat tenien desavantatge, però no. Anàvem tots coberts amb una granota negra i un casc amb visera i tapaboques que amagava la cara. Després que a la primera batalla l'equip contrari ens hagués fet pols i hagués conquerit el fort que defensàvem, vam tornar al camp base a repostar. Quan ens vam treure els cascs vam veure que el 80% de l'enemic eren noies de vint anys (nosaltres erem tots gamarusos de més de trenta). Derrota i humiliació.

- Jo a un camp de batalla durava dos minuts. A la primera confrontació del dia vaig perdre el carregador de la meva escopeta i em vaig quedar sense bales. A la segona vaig sortir corrent tan bon punt va sonar el xiulet d'inici i em vaig estavellar contra un arbre després d'una gloriosa patinada sobre el fang i un derrapada espectacular pujol avall. A la tercera em vaig passar una bona part de l'estona intentant disparar i queixant-me que l'escopeta se m'havia encallat (no havia tret el seguro). A la quarta em vaig voler fer l'heroi (ja estava tip de quedar-me amagat esperant que algú trobés un angle per disparar-me a traïció) i vaig fer una correguda a camp a través quan vaig estar segur que no hi havia cap enemic mirant (em van cosir a trets). A la cinquena vaig aconseguir arribar indemne a una mena de búnker on estava totalment protegit i vaig optar per fer la gloriosa i més segura feina de franctirador. Vaig tenir un paio davant meu deu minuts sencers, la major part d'ells sense cap protecció, i vaig ser incapaç de tocar-lo malgrat buidar tot el meu carregador.

- El millor després d'una batalla és una banyera calenta. Senta de meravella. Hauríen de ser obligatòries als campaments, no sé com pot un anr a guerrejar sense saber que li espera una banyera calenta al final del dia.

[Publicat originalment el DILLUNS, 14 NOVEMBRE DE 2011]