El gabinet del doctor Caligari

Una escena de la magnífica L'últim dia abans de demà m'ha recordat una història d'infantesa. El doctor no es deia Caligari, però sí que tenia un gabinet (nosaltres preferíem anomenar-lo "ganivet"), instal·lat en un racó de la nostra escola. Hi anàvem quan ens fèiem mal o ens trobàvem malament, i ens atenia una infermera alta com un Sant Pau, escardalenca i de rictus tan seriós que imposava respecte immediatament. A més coixejava, cosa que li donava un aspecte d'ajudant de mad doctor de pel·lícula de sèrie B que ens tenia una mica espantats. Ella cultivava conscientment aquesta imatge, perquè li anava molt bé per mantenir a ratlla la patuleia d'eixerits que demanaven anar al metge només per poder-se saltar una classe. En el fons, si tenies l'oportunitat de conèixer-la una mica (que no era habitual), descobries que era una bona dona.

El doctor apareixia només de tant en tant, i era ineludible una cita anual per sotmetre't a la revisió mèdica de rigor. Anàvem al gabinet per ordre alfabètic, de cinc en cinc, vestits amb la samarreta i els pantalons de fer gimnàstica. Esperàvem torn al vestíbul, asseguts en silenci en unes cadíres de vímet i fusta pintada de verd fosc, vigilant no despertar les ires de la infermera. Quan ens cridaven, passàvem a veure el metge. Hi havia unes quantes proves clàssiques que es repetien cada any. Ens media i ens pesava. Ens mirava si teníem els peus plans enfilats en un vidre glaçat que coronava una màquina plena de miralls i fluorescents. Després bufàvem un èmbol per mesurar la nostra capacitat pulmonar (la part més divertida, perquè era com un concurs i després podíem comparar els resultats amb els companys). I llavors passàvem a una sala fosca on em sembla recordar que ens mirava per una pantalla de raigs X d'aquestes que ara estan prohibidíssimes.

Tots els nens temíem la prova final (les nenes se'n lliuraven): ens baixava els pantalons, es posava els testicles al palmell i ens deia "tus, tus". No és que ens fes por estar a les fosques amb ell ni que el pobre home fes res més que complir el seu deure professional (s'havia de controlar que les penjarolles ens haguessin baixat al seu lloc, no hi havia cap altre motiu), sinó que ens costava molt aguantar-nos el riure. El "tus, tus" era el moment clàssic, i solíem fer conya al seu voltant hores abans d'anar a la revisió (i també molt després). Ja sabeu: criatures. De totes maneres, allò ens va marcar. Encara ara, quan ens trobem anb els companys de l'escola surt de tant en tant el "tus, tus", sobretot quan volem dir que a algú li estan tocant el que no sona.

[Publicat originalment el DIVENDRES, 15 ABRIL DE 2011]