Balanç de l'any

És tradició al bloGuejat fer un post l'últim dia de l'any per repassar com han anat les coses... així que som-hi! Comencem aquesta vegada pel blog mateix. Aquest ha sigut el seu pitjor any, pel que fa a entrades: només 30, gairebé la meitat del 21, que ja havia sigut l'any més fluix. Cada cop em costa més trobar estona per fer entrades llargues, i continuo invertint més temps a Twitter, que és el mitjà que uso més ara per comunicar-me. Si deia que l'any passat l'havia acabat allà amb 11.000 seguidors, que era més del triple dels que tenia abans de la pandèmia, la tendència ha continuat a l'alça, i acabo el 21 amb gairebé 22.000, just el doble. La covid-19 continua sent el tema que em dona visibilitat en aquesta xarxa i el que comento més freqüentment, i més ara que formo part del Consell Científic Assessor de la Covid-19 del govern català. En general, l'experiència ha sigut positiva, tot i que més exposició també et posa a mercè de radicals, i també hi ha hagut moments desagradables. En tot cas, malgrat la meva activitat a Twitter, no tinc intenció d'abandonar el bloGuejat, i espero que aquest any que comença podré anar recuperant el ritme, a mida que la pandèmia anirà perdent gas (espero) i tindré una mica més de temps per altres coses. És un dels propòsits de cap d'any, si més no.

L'altre seria tornar al meu ritme habitual d'escriptura, que continua una mica enrocat, tal com ja explicava l'any passat. Malgrat que he publicat pràcticament tant com sempre (un nou llibre de contes, la segona novel·la de Macip Garzón, un assaig sobre la pandèmia i contes en tres antologies: 1, 2, 3), el 2021 he escrit molt poc altre cop, una mica per manca de temps, una mica perquè he estat enllestint el llibre que més m'ha costat de fer, perquè ha requerit molta recerca (he llegit més que he escrit, en el procés!). No he pogut dedicar-me a cap altra cosa mentre tenia aquest llibre al cap, a part de textos curts (els contes per les antologies i alguns que faltaven pel recull). Finalment el vaig entregar ahir als meus editors i veurà la llum en algun moment del 2022. És un assaig curt però dens sobre algunes preguntes filosòfiques i m'ho he passat molt bé escrivint-lo. A veure si agradarà també als lectors. Hi ha un segon llibre que s'ha de publicar aquest any que ve, una novel·la que ha passat un temps a la nevera i que ja vaig anunciar l'any passat, però que encara no té data fixa. Aquestes seran les dues novetats del 22, si no hi ha canvis d'última hora. Mentrestant, ja tinc unes quantes carpetes obertes: continuar la segona novel·la del Cicle de l'Emigrant (que es va quedar encallada a la plana 40), començar la tercera de Macip Garzón (que ja està en fase de pre-producció), el nou llibre de divulgació (per mantenir el ritme de més o menys un cada dos anys, aquest en parella i també en fase de pre-producció) i un d'infantil, a part d'una col·laboració en una antologia. Sembla, doncs, que el 22 serà l'any que tornaré a l'activitat literària després de la pausa pandèmica... si les altres feines em deixen prou temps.

Científicament ha sigut un any altre cop poductiu, malgrat les limitacions pandèmiques, amb 6 articles publicats al laboratori. Un d'ells, sobre un anticòs per matar cèl·lules velles, va tenir força ressò mediàtic (1, 2, 3, 4, 5...) per les possibilitats que té de convertir-se en un tractament anti-envelliment. També en vaig parlar al Tot es mou:

A part, continuem investigant el tema de l'efecte de la dieta en l'envelliment, i esperem tenir resultats en un parell d'anys.

I això és tot pel que fa a aquest segon any pandèmic. Se n'acosta un altre, que esperem que sigui l'últim, així que tinguem paciència i, sobretot, fem servir el seny, que és la millor arma de totes. Almenys durant el 2021 m'he pogut moure una mica (el 2020 no vaig sortir de la ciutat on visc) i tornar a veure els amics i la família (fins que les coses s'han tornat a complicar..). Acabo l'any amb tres dosis de vacuna i havent passant la covid-19 abans de l'estiu (malgrat tota la prudència que vam tenir, el virus va acabar entrant a casa pel costat que podíem controlar menys), així que espero que els anticossos que dec tenir circulant per la sang m'evitin patir cap problema greu causat per la variant òmicron o qualsevol que aparegui els propers mesos. Però, en tot cas, continuaré anant amb compte, espero que vosaltres també. Molta sort, molta salut i ens veiem l'any que ve al bloGuejat!

Un Nadal de mínims, sisplau

Estava convençut que tindríem un Nadal no normal però sí millor que el darrer. El control de la pandèmia durant els mesos càlids havia sigut bo, tant que els contagis havien arribat a mínims. Sabíem que a la tardor pujarien (per la tornada a les escoles i les feines, les baixes temperatures, etc.), però amb una població ben vacunada, semblava que l’onada es podria dominar. Fins i tot quan les coses es van començar a desmarxar a mitja Europa, jo confiava que mesures “toves” com demanar el passaport covid a les activitats de més risc serien suficients per alentir prou el progrés com per entrar a les festes amb uns nivells de casos tolerables.

No ha estat així. A l’excés de relaxació que arrossegàvem des de l’estiu se li ha afegit un factor fins a cert punt esperat però sempre imprevisible com és una nova variant. Han hagut de passar unes setmanes fins que no hem tingut dades suficients sobre el comportament de l’òmicron per saber com ens afectaria, però ara ja no ens en queda cap dubte: la situació és dolenta, amb unes xifres que ja superen les del pic de gener de l’any passat, i ho serà molt més si no hi posem remei. El panorama ha canviat completament en qüestió de dies.

L’òmicron s’està convertint ràpidament en dominant a molts països, i també a casa nostra. És com a mínim el doble de contagiosa que la delta i, per si sol, això ja fa molt més difícil la contenció de casos, d’una manera similar al que vam veure quan vam passar de l’alfa a la delta. Però és que, a sobre, l’òmicron s’escapa en part dels anticossos que han generat les vacunes i les infeccions prèvies. Això fa que les reinfeccions siguin més freqüents, cosa que contribueix a augmentar encara més la transmissibilitat. Per sort, hem vist que una tercera dosi fa pujar prou els anticossos com per a què es recuperi aquesta barrera contra els contagis per l’òmicron, per això és tan important vacunar altre cop a tanta gent com sigui possible.

El problema és que no ho podrem fer prou ràpid per aturar els contagis abans de Nadal, per tant, ens calen implementar altres mesures. Aquí és on son indispensables les restriccions, l’altra eina eficaç que tenim en una pandèmia, a part de les vacunes. El Comitè Científic Assessor de la Covid-19 hem treballat intensament aquests dies en unes recomanacions, basades en les noves dades disponibles. Ho hem fet tan ràpid com hem pogut davant una situació que estava canviant dia a dia. Hem procurat centrar-nos només en el que es pot aplicar immediatament, deixant de banda tot el que xocaria amb la realitat legal del país (un altre dia parlarem de per què amb dos anys no hem sigut capaços de flexibilitzar la legislació per adaptar-la a la realitat epidemiològica, com han fet altres països). A partir d’aquí, el Govern ha anunciat una sèrie d’accions per mirar de contenir el problema. Per primer cop aquest procés és totalment transparent: l’informe original del Comitè està disponible a internet, amb els noms dels qui l’han elaborat, i es pot veure fàcilment què han considerat els polítics que era realista aplicar i prioritzar de tot el que demanàvem.

Per consens, al Comitè vam estar tots d’acord que calia proposar evitar les trobades d’aquests dies: màxim quatre persones en espais públics i només la bombolla al domicili. En conseqüència, jo he anul·lat els sopars i dinars de Nadal que tenia previstos. Per molta ràbia que ens faci, és millor sacrificar-nos que no posar en risc els que estimem. A més, si no extremem la prudència, correm el risc de saturar el sistema de salut (la primària ja ho comença a estar), amb tots els problemes que això comporta també per les altres malalties. I encara que les vacunes funcionen molt bé a l’hora d’evitar els casos greus i la mortalitat, fins i tot per l’òmicron, si el número de casos és alt, el de víctimes també ho serà.

Cal anar-ho repetint: encara queda molta pandèmia. Res del que està passant és inesperat, com hem dit molts cops. Hi haurà més onades i, segurament, més variants que complicaran la situació. Sabem com hem de respondre: vacunant i restringint el contacte social quan calgui. Son mesures que funcionen molt bé, encara que el preu a pagar sigui alt. Per això, sigueu prudents. I passeu unes bones festes.

[Publicat a El Periódico, 22/12/21]

BONUS TRACKS:
Entrevista a El Nacional
Entrevista a Nació digital
Entrevista a BTV
Entrevista al Matí de Catalunya Ràdio
Entrevista al Tot es mou:

Bon Nadal!

Aquest Nadal el passarem amb un dimoni una mica especial, amb nom de lletra grega. Cuideu-vos!

51

 

Vacuneu-vos: és important

Aquesta setmana rebré la tercera dosi de la vacuna de la covid-19. Al Regne Unit està disponible per als majors de 50 anys i, aprofitant que ja entro en aquesta categoria, vaig demanar hora ràpidament. No estic convençut que sigui imprescindible: malgrat que és cert que els anticossos van a la baixa amb el temps, no hi ha dades prou sòlides que diguin que una dosi extra reduirà encara més les complicacions greus i la mortalitat, que és el veritable poder de les vacunes. Però potser sí que jugarà un paper en disminuir els casos simptomàtics, i això seria important pel control de l’onada que comença.

Ens trobem en un moment de la pandèmia diferent als anteriors i calen noves estratègies. Els governs han confiat en un nivell alt d’immunització per aturar els contagis, malgrat que els experts els deien que aquesta no era la feina de les vacunes. Ara ens trobem que els casos no paren de pujar, principalment perquè des de finals de l’estiu, quan les corbes van tocar fons, s’ha anat imposant el marc mental que la pandèmia aquí s’havia acabat gràcies a la campanya de vacunació. Evidentment, no era cert.

 La vacuna és una capa de protecció (possiblement la més important) però per si sola no és suficient. Si ens oblidem de les altres (mascareta, tests, distància, ventilació...), li estem posant les coses fàcils al virus. Això es veu clarament si es comparen les dades d’immunitzacions i casos. Itàlia té 77% de vacunats amb pauta completa i una mitjana de 150 casos diaris per milió d’habitants. Però Portugal en té un 88% amb gairebé 200 casos. A Espanya les xifres son 80% i 100. Alemanya té una mica menys vacunats que Itàlia, 67%, i en canvi molts més casos, 570. Queda clar que la relació entre les dues coses no és directa. Per tant, no és una “onada dels no vacunats”, com han proclamat alguns, si no que ens afecta a tots perquè depèn de més factors.

Després d’adonar-se de l’error, la tàctica als països que encara no estan molt malament és fer tot el possible abans de tornar a aplicar mesures que ens costaran d’acceptar. Per això s’està accelerant la vacunació (sobretot terceres dosis i, aviat, menors de 12 anys, una de les franges on més està circulant el virus), i l’aprovació dels nous fàrmacs de la Merck i la Pfizer, que prometen reduir molt els casos més greus. El següent nivell, encara dins de les intervencions light, és ampliar l’ús del passaport covid (és difícil que a Espanya es pugui fer més enllà dels entorns d’oci, per qüestions legals). L’objectiu continua sent evitar el col·lapse sanitari i la mortalitat, però és molt possible que això no es pugui aconseguir sense mesures més dures. Països com Àustria ja ho han hagut d’admetre mentre altres, com el Regne Unit, prefereixen acceptar el cost humà de no tornar a aplicar restriccions.

Cal tenir present, a més, que el virus segueix mutant si pot córrer lliurement. Ara hem descobert una nova variant a Sud-Àfrica que té característiques preocupants. Els canvis que adquirit la podrien fer més infecciosa (una evolució que ja hem vist abans diversos cops) i, el que seria pitjor, més resistent als anticossos que hem generat. És aviat encara per saber quin impacte real tindrà aquesta variant, per tant hem d’esperar i vigilar. Podria ser que no s’implantés, malgrat que algunes dades suggereixen que comença a ser dominant al país on s’ha detectat primer, o s’escampés globalment. En tot cas, si cal, podríem produir en poc temps vacunes adaptades contra la nova variant.

Perquè malgrat la mala premsa, les vacunes son dels fàrmacs més efectius u segurs que existeixen. Les complicacions greus son rares i, per la seva naturalesa, no en tenen a llarg termini. Veure-les com una substància tòxica que s’ha d’utilitzar el mínim possible és absurd. I tampoc passa res si ens en posen més d’una a la vegada. Recordem els milions de nens que han rebut de cop les tres que inclou la triple vírica i que no han tingut cap problema. 

Davant de les incerteses d’aquest hivern, el millor que podem fer és protegir-nos tant com puguem contra els dos virus amb més possibilitats de causar complicacions. Accepteu la tercera dosi de la vacuna de la covid quan us l’ofereixin i demaneu també la de la grip si esteu en un col·lectiu vulnerable. I si algun professional us recomana el contrari, que a vegades passa, busqueu informació a fonts fiables i us adonareu ràpidament que la immensa majoria d’experts estan d’acord que més val ser prudent i aprofitar les eines que tenim a mà per protegir-se a un mateix i a la societat.

[Publicat a El Periódico, 28/11/21]

La Porta als mitjans

Aquestes setmanes hem pogut parlar als mitjans d'Un dia la porta s'obrirà, el recull de contes que vam publicar a principis de la tardor amb en Manel Esteller. Si encara no us heu decidit a comprar-vos-el, mireu aquestes entrevistes, a veure si us convencem.

Primer en vam parlar a Els matins de TV3:

Aquí ens teniu al 324 amb Xavier Grasset:

També en vaig parlar al Cafè d'idees de TV2 amb la Gemma Nierga, i amb el Roger Escapa al Suplement (entre molts altres temes que van sortir, a partir del minut 19:30). 

Aquí ens teniu presentant i signant el llibre a La Setmana:

I, finalment, aquesta va ser la presentació oficial a Gigamesh:

...i aquest vídeo-resum on us explico el llinbre:

Hi ha ciència més enllà de la covid

La pandèmia no tan sols ha monopolitzat els mitjans i les xarxes durant aquests mesos, si no també la recerca. Davant d’una crisi d’aquestes proporcions, calia invertir tots els recursos per trobar una solució com abans millor, perquè estaven en joc moltes vides. Hem celebrat a bastament els èxits científics del darrer any, fruit d’una combinació de cooperació i competició, tant al costat públic com al privat de l’equació, ben engreixada per un finançament generós. Però no hem parlat tant d’un cost ocult d’aquesta campanya: la frenada que han patit la majoria d’investigacions no relacionades amb el virus.

De la mateixa manera que els metges han hagut de prioritzar els pacients de covid-19 i això ha provocat retards en el tractament d’altres malalties, els científics vam veure, primer, com se’ns limitava l’accés als laboratoris i, després, com partides importants de fons quedaven fora del nostre abast si no fèiem res relacionat amb el SARS-CoV-2. Les conseqüències no seran tan immediates com les que s’han patit a l’atenció primària, però sens dubte l’aturada tindrà un impacte en camps essencials.

En aquest context complicat, ha sigut especialment satisfactori per al meu grup haver aconseguit publicar fa unes setmanes un treball que descriu la creació d’unes “bombes intel·ligents” per a localitzar i destruir les cèl·lules velles que contribueixen a la degeneració que veiem als teixits amb l’edat, i que també acceleren malalties com el càncer o l’Alzheimer. Havíem previst enllestir-lo fa un any, però uns experiments clau van quedar ajornats per culpa del confinament. Dissenyar fàrmacs contra l’envelliment no és una urgència, és clar, però és un tipus d’intervenció que podria millorar la qualitat de vida de molta gent, un cop es finalitzin totes les proves. La pandèmia haurà retardat aquest esperat desenllaç, com tantes altres coses.

Arran de les interaccions que ha generat el nostre article m’he adonat d’un parell de coses. Primera, que hi ha molt més interès per les notícies científiques que abans de la covid. Un descobriment que anava en la mateixa direcció va passar sense gaire rebombori mediàtic quan el vam publicar el 2019. Ara, en canvi, m’han convidar a parlar-ne a diverses ràdios i televisions amb normalitat. El fet que aquests dies hàgim donat el micròfon als científics ha provocat que el públic li hagi perdut la por a la complexitat inherent de la recerca biomèdica. Per altra banda, molts periodistes s’han sensibilitzat amb aquests temes i s’han alegrat de poder contribuir a visibilitzar algun avenç que no estigués relacionat amb el coronavirus. Esperem que això ja no canviï i que, a partir d’ara, la presència de científics als mitjans per presentar descobriments rellevants sigui habitual.

L’altre punt està relacionat amb la tendència que tenim a simplificar. Un periodista em va comentar que si el nostre fàrmac completava tot el procés de desenvolupament, que encara és llarg, el meu nom realment passaria a la història. Em va sorprendre perquè no ho he vist mai com una victòria personal: tot i ser el cap visible del projecte, darrere hi ha l’esforç de tot un equip que, a més, s’ha aprofitat de descobriments previs. 

Tendim a buscar una figura que resumeixi un moviment, un descobriment, un canvi, quan la realitat sol ser molt complexa. Ho hem vist, per exemple, amb els titulars que parlaven de “la persona que ha creat la vacuna contra la covid” o reduccions similars. Dubto que ningú pugui reclamar aquest honor exclusiu, quan la majoria de fites científiques tarden dècades i hi contribueixen centenars d’experts.

És el mateix problema que tenim cada any quan es donen els premis Nobel, un concepte obsolet que potser tenia sentit a principis del segle XX però que, avui en dia, dona una imatge distorsionada del que és la recerca científica: un procés cada cop més multidisciplinari i progressiu que es construeix a partir de petits increments que realitzen xarxes de professionals treballant coordinadament des de diversos racons del planeta.

Estic content de poder ser un dels molts que, diàriament, afegim un granet de sorra a la sempre creixent muntanya del coneixement humà. Els meus èxits (i també els meus fracassos) ajudaran a definir un dels camins que esperem que ens portin cap a un mon millor. Qui creui primer la línia d’arribada potser atraurà tots els flaixos de les càmeres, però no haurà arribat allà només per mèrits propis, perquè la ciència és, sobretot, una feina d’equip. I ho dic sempre: és la millor feina del món.

[Publicat a El Periódico, 1/11/21. En castellano. In English.]

Aquesta setmana, al Festival 42...

Barcelona estrena demà el primer festival de gèneres fantàstics, el 42, dirigit pel Ricard Ruiz Garzón. El programa és molt interessant, amb un munt de convidats importants, segur qeu trobareu alguna cosa que us interessi. Jo hi seré en dues taules rodones, el dijous i el diumenge:

A més, em podreu trobar en un parell d'actes del +42, aquest off-festival que reuneix una colla d'actes paral·lels relacionats en el tema que es fan al marge del festival. El primer és dimecres, a la llibreria La font de Mimir, on parlarem de què és la literatura juvenil:

I, finalment, participaré en un club de lectura de Barcelona 2059 a la biblioteca El Carmel el dijous 4 de novembre a les 18.30 hores. Passeu a saludar!

Envellir millor, no envellir... on és el límit?

El meu laboratori acaba de publicar un article científic on describim les primeres passes per dissenyar un nou fàrmac que millori l'envelliment. L'hem descrit com una "bomba intel·ligent", feta d'anticossos "tunejats" per reconèixer les cèl·lules velles que se'ns acumulen als teixits amb el pas dels anys, i descarregar-hi una substància tòxica que les elimina. De moment hem vist que funciona en cèl·lules, i ara les provarem en animals, esperant que potser algun dia es podran usar en humans per millorar malalties relacionades amb l'envelliment, com el càncer o l'Alzheimer, o fins i tot l'envelliment mateix. Aquesta mena de recerca està de moda (en parlava a la ràdio l'altre dia arran del "fitxatge" milionari d'alguns dels investigadors més destacats) i esperem que no tardem a veure'n els fruits. L'article ha tingut força ressò als mitjans (aquí, aquí i aquí, per exemple), i l'he pogut presentar a alguns llocs (per exemple aquí i aquí). Ha sigut tot un plaer poder parlar de ciència i que, per una vegada, no sigui de la covid!

Si us interessa el tema de l'envelliment, aquí teniu un vídeo de fa uns dies on provo de resumir breument què és i com funciona:

I aquí teniu un vídeo de divulgació animat que han fet al voltant del nostre article, que l'explica molt bé:

Aquest divendres, presentació d'Una porta s'obrià a Gigamesh

 

No abaixem la guàrdia encara

 Tenim ganes de passar plana. Després de tants mesos, és normal que la fatiga pandèmica comenci a sobrepassar-nos. Per això alguns han decidit interpretar la recent baixada de casos a molts països com el final del problema. L’exemple més extrem és el de l’Instituto de Salud Pública y Laboral de Navarra, que fa uns dies anunciava que la pandèmia havia acabat al seu territori. Deixant de banda el no haver entès que vol dir la paraula “pandèmia” (no és un problema de territoris, sinó del mon sencer), és perillós que les autoritats alimentin la sensació que ja no cal patir més per la covid-19 perquè els casos no tornaran a pujar. No és, ni molt menys, la realitat.

Només cal mirar al Regne Unit per entendre l’error d’aquest raonament. La pitjor estratègia és ara amagar el cap sota l’ala a l’estil britànic i pretendre que el virus no existeix. Des que Boris Johnson va anunciar el Freedom Day el 19 de juliol, la pandèmia ha seguit el seu ritme sense que el govern apliqui cap restricció addicional. El resultat és que, malgrat que a principis d’agost Espanya tenia el mateix número de casos que el Regne Unit, actualment les xifres de contagis allà son deu vegades superiors, amb totes les conseqüències que això comporta (deu vegades més covid persistent, més mortalitat, més ingressos...). Per molt ben vacunats que estiguem, si no fem res per evitar que el virus circuli lliurement, patirà molta gent que s’ho podria haver estalviat.

Això serà així fins que la pandèmia s’acabi de debò. Passarà quan els nivells d’immunitat siguin prou alts a tot el planeta per dificultar la transmissió massiva del virus. De moment, n’estem força lluny. Alguns models calculen que potser haurem d’esperar més de dos anys abans que el percentatge mundial de vacunats no sigui suficient. Que al teu país hi hagi una bona cobertura no vol dir que ja pots baixar la guàrdia. Ho va expressar clarament la primera ministra de Barbados, Mia Mottley, en el discurs que va fer a l’Assemblea General de l’ONU fa un parell de setmanes: quantes variants més de SARS-Cov-2 han d’aparèixer abans no entenguem que cal un pla global de vacunació?

Sembla que ens costi entendre-ho. Mentre el virus circuli, anirà mutant, i cada nou canvi és un número més que comprem per la loteria de la variant que s’escapi dels anticossos que ja hem generat. No és probable que passi, però tampoc impossible (la nova variant mu ja ho fa una mica), i si tinguéssim mala sort, hauríem de tornar a començar la campanya de vacunació i fins i tot els confinaments. Més val no jugar-se-la. El que queda de pandèmia serà una cursa entre vacunacions i mutacions, i hem de fer tot el possible per no perdre-la.

Quines mesures hauríem de prendre a partir d’ara? Primer, celebrem que ha funcionat el que s’ha fet i que la situació al nostre país és bona, que ens ho mereixem. Això vol dir relaxar restriccions, com ja passa, amb prudència i amb un ull posat a la corba de contagis, per si cal corregir el rumb. Continuem vacunant tant ràpid com puguem i procurem convèncer els indecisos i, a nivell personal, actuem amb la màxima prudència, que és sempre el més eficaç. Finalment, també hem d’aprofitar els moments de relativa calma com els actuals per planificar la resposta a possibles escenaris futurs, abans no ens agafin per sorpresa.

En aquest context, el conseller Josep Maria Argimon acaba d’anunciar la creació d’un comitè científic independent per assessorar el govern català en tot el relatiu a la pandèmia. Una trentena de professionals d’àmbits diversos, entre els quals tinc l’honor d’incloure’m, ens reunirem periòdicament sota la presidència de la doctora Magda Campins per estudiar la situació i proposar recomanacions que ajudin els polítics a escollir el camí a seguir. La iniciativa arriba tard (cada govern hauria hagut de tenir un comitè així des del primer dia de la crisi), però igualment és una bona notícia. Encara queda molta pandèmia, i més val que els líders s’escoltin un panell representatiu d’experts, de sensibilitats diverses i fins i tot contraposades en alguns casos, que puguin dir el que pensen sense estar influïts per un sou o per la necessitat de quedar bé. Esperem poder ajudar a navegar les incerteses que se’ns acosten.

Tant de bo aquest comitè i altres semblants no tinguin una vida curta. Després de la covid-19, caldrà preguntar als qui hi entenen per poder-nos preparar pels propers reptes. Perquè de reptes, com aquest o pitjors, segur que n’hi hauran més. Es tracta de no tornar a repetir els mateixos errors.

[Publicat a El Periódico, 4/10/21. Versió en castellà.]

Avui a les 11, signatures a la Setmana del llibre en català

 

Una tardor de contes

Continuant amb les novetats de la temporada, ara em toca parlar-vos de la meva. El tercer llibre que publicaré aquest any, després d'un assaig sobre la pandèmia i una novel·la fantàstica a mitges, és també a mitges, però aquest cop es tracta d'un recull de contes. Es titula Un dia la porta s'obrirà i estreno co-autor: el també científic Manel Esteller.

Els que em coneixeu sabeu que no m'agrada (gaire) ni llegir ni escriure contes. Potser per això he tardat 14 anys a publicar el meu segon recull... i m'ha calgut col·laboració! La idea va ser d'en Manel, que en una conversa de feina (l'altra feina que tenim tots dos) em va dir que tenia uns quants contes al calaix i em va animar a fer un llibre plegats. Vaig acceptar el repte, però després de proposar-li fer-ho més interessant: els contes podrien anar per parelles temàtiques, i ho emmarcaríem tot en una història comuna. 

I així és com vam construir aquest llibre, agafant contes que ja teníem i escrivint-ne de nous per a què quadressin els onze temes que havíem triat, com una mena de diàleg entre dos escriptors d'estils diferents però aficions comunes. Com podeu haver deduït pel subtítol, hi ha una colla d'homenatges a clàssics (Mary Shelley, Poe, passant per Pedrolo, Calders, Lovecraft, H. G. Wells, Arthur Conan Doyle, Richard Brautigan, Michael Ende, Italo Calvino...) i totes les històries tenen en comú que son de temàtica fantàstica. Per això l'hem acabat publicant en una de les col·leccions més clàssiques de ciència-ficció en català, la que coneixem afectuosament com "la plata-porpra", pels colors de les cobertes. Em fa especial il·lusió que el nostre sigui el llibre que fa 33 en una llista que reuneix el bo i millor de la CF a casa nostra (i a l'estranger!), des de Pujulà i Verdaguer a Pedrolo, passant per Jordi Font-Agustí, Carme Torras, Jordi de Manuel i un llarg etcètera. A més, dona la casualitat que la primera vegada que vaig veure imprès el meu nom en la coberta d'un llibre va ser ara fa 16 anys a aquesta mateixa col·lecció (al recull Els fills del capità Verne). Hi tinc, doncs, un lligam sentimental especial, perquè va ser una mica el tret de sortida de tot plegat, i em fa especial gràcia també que aquest sigui el meu 40è llibre publicat, un número rodó.

Si us agraden els contes plens de fantasia i imaginació, aquest recull us anirà com anell al dit. I si voleu saludar els autors i que us el signem, la setmana que ve ens trobareu al mòdul 10 de la Setmana, al Moll de la Fusta de Barcelona. [Ressenya a l'Avui. a Nació Digital i a Llibres i punt!.]

Però aquesta no és l'única novetat que presento aquests dies, perquè dues antologies que acaben de sortir, totes dues fantàstiques, també tenen un conte meu (i he començat dient que no m'agrada escriure'n!). La primera és Barcelona 2059. Ciutat de Posthumans, un exercici de creació col·lectiva on nou autors (i una il·lustradora) ens imaginem una Barcelona divida entre els humans modificats i els tradicionals, i els problemes que això genera. Els escenaris son compartits en tots els contes i fins i tot alguns personatges i situacions apareixen més d'un cop. El resultat és un recull força especial, un experiment poc habitual en català d'univers compartit, sobre un tema que a mi m'apassiona (ja havia fet un díptic sobre posthumans i n'he parlat també en llibres de divulgació). També es presenta a la Setmana, concretament demà, i hi podreu trobar uns quants dels autors (per desgràcia me la perdré). [En teniu ressenyes aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí].

I finalment, l'altre novetat en la qual participo és Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, un (altre!) recull de contes que havien de tenir dues característiques: ser negres i ser fantàstics (d'aquí el joc de paraules del títol). No em prodigo gaire en el gènere negre (la incursió més recent és, curiosament, un conte en un altre recull que ha sortit aquest any), però no em vaig poder resistir a la proposta, i menys veient l'il·lustre llistat de participants. El meu conte és un homenatge-remake pandèmic a un clàssic del gènere. El llibre, naturalment, també es presenta a la Setmana, concretament aquest diumenge, i en aquesta sí que m'hi podreu trobar, junt amb uns quants autors més que anirem a donar suport als dos presentadors de l'acte i a signar tot el que faci falta. Ens hi veurem? [Ressenya a El Periódico i comentari dels dos reculls a l'ARA]

El moment d’abandonar la prudència?

En aquesta fase de la pandèmia, es fa més evident que mai que els humans anem a dues velocitats: mig planeta està lluitant encara per sobreviure al virus, mentre que l’altre mig es pot permetre fer veure que la crisi ja ha passat. La diferència principal son les vacunes. Per cada cent dosis que s’han administrat a Europa, a Àfrica se n’han donat només set. Als Emirats Àrabs, un 76% dels habitants han rebut la pauta completa. A l’altra banda del Golf Pèrsic, a l’Iran, aquesta xifra és del 10%. I si creuem la frontera i entrem a Afganistan, només n’hi trobarem un 1%. Son dades tristes, i més encara si tenim present una informació que es va donar a conèixer la setmana passada: des del març, els Estats Units han llençat 15 milions de dosis de vacunes. Ves a saber quantes n’hauran desaprofitat els altres països que es diuen desenvolupats.

La idea que la pandèmia de covid-19 és un esdeveniment global i, en conseqüència, s’ha de solucionar de manera global, ja fa temps que l’hem abandonat. Aquí no ens preocupa tant quan s’acabarà, si no quan deixarà d’importunar-nos. Aquesta necessitat, per altra banda molt comprensible, de voler recuperar la vida normal, està fent que alguns polítics prenguin decisions que xoquen frontalment amb els principis epidemiològics més bàsics.

El nou abanderat d’aquest moviment, que es podria qualificar de negacionisme estatal, és el Regne Unit. El 19 de juliol, en el punt més àlgid de l’onada d’estiu, el primer ministre Boris Johnson va anunciar que, contra tot pronòstic, seguiria endavant amb el seu pla d’eliminar definitivament la gran majoria de restriccions. No semblava el millor moment. Contra tota lògica, les xifres de contagis van començar a baixar, però va ser un miratge que va durar poc: des de principi d’agost estan pujant a un ritme comparable al d’onades anteriors. Malgrat tot, Johnson encara no s’ha fet enrere i al Regne Unit es viu pràcticament com si la pandèmia ja no existís.

La clau, un cop més, son les vacunes. Com que funcionen bé i han fet que la mortalitat per covid-19 es redueixi moltíssim, alguns líders s’han abonat a la sinècdoque i actuen com si tota la pandèmia estigués sota mínims. Només cal mirar les dades per veure que no és així: els casos al Regne Unit estan al mateix nivell que al Nadal de l’any passat. Johnson i el seus fans argumentaran que les xifres de morts no son comparables i que quan una persona vacunada agafa la covid-19, el més possible és que la visqui només com un refredat lleu. I és cert. Però tendim a oblidar que la pandèmia és molt més, i cal continuar insistint-hi: hi ha la covid persistent, que afecta un percentatge important dels positius, una certa mortalitat, que encara que siguin sigui poca és eminentment evitable, i també les mutacions.

Precisament, fa uns dies s’anunciava que s’havia detectat una subvariant de la delta a cinc mil persones que s’havien contagiat a un festival de música a l’aire lliure a Cornwall. Els britànics han descobert aquesta mutació perquè tenen els recursos per fer-ho, però no sabem què pot haver passat en altres països on la vigilància és més laxa. Encara no es pot dir si alguna de les mutacions recents haurà fet el virus més agressiu, però el fet és el mateix: permetre que la gent es contagiï sense prendre cap mesura dissuasiva és com comprar bitllets de loteria. Com més ho fem, més possibilitats tenim que ens surti el premi gros d’una variant que les vacunes no puguin aturar.

Malgrat totes aquestes evidències, i seguint un pla d’acció que alguns poden considerar eminentment pràctic i altres un exercici de cinisme incomparable, sembla que Johnson hagi calculat quina xifra de víctimes és acceptable per poder recuperar la normalitat, en especial l’econòmica. El perill ara és que altres països d’Europa s’inspirin ara en aquestes teories i comencin a valorar quins riscs val la pena córrer per no haver de continuar frenant l’activitat el país.

Al llarg dels propers mesos sabrem si la jugada d’abandonar la prudència surt bé. Com sempre, les conseqüències seran diferents a cada lloc, perquè les condicions no son exactament les mateixes. Espanya comença la tardor amb una mitjana de 150 casos per milió. Al Regne Unit n’hi ha gairebé 500. Els nivells d’immunització en adults son semblants, però allà encara no s’ha començat a vacunar els menors de 16 anys. Catalunya, en canvi té més de la meitat dels nens d’entre 12 i 14 protegits amb almenys una dosi, i un 70% de la franja de 15 a 19 anys. Veurem quin impacte té tot això en resultat final.

[Publicat a El Periódico, 6/9/21. Versión en castellano.]

Una setmana de llibres

Al setembre tot es reactiva (els blogs també) i els últims anys la Setmana del llibre en català és el tret de sortida que marca l'inici de la tardor literària, com una mena de Sant Jordi allargassat tan ple de novetats com l'original. Hi ha un munt de llibres interessants aquesta temporada, però com que encara no me'ls he conprat, no en puc parlar. Però sí que us en puc recomanar uns quants que per motius diversos ja he llegit. Potser algun us farà el pes. Aquí van.

Es reedita un clàssic de la ciència-ficció i l'humor, la Guia galàctica per a autoestopistes, en una versió actualitzada pel mateix traductor (el sempre inspirat Eduard Castanyo) i a la mateixa editorial que va treure la versió que vaig llegir als anys 90 (i ara amb una fabulosa coberta de l'Albert Monteys). Cal que els clàssics estiguin disponibles en català, i espero que després d'aquests vinguin els altres quatre llibres de la sèrie, tots iguals de divertits.

Més ciència-ficció i comèdia, però menys esbojarrada i amb més acció. És La segona estrella, el debut a la novel·la del guionista Albert Plans. «Amb una part d’intriga, una altra de ciència-ficció, aventures, tensió sexual i un pessic d’humor, i, sobretot, amb una extraordinària habilitat per narrar, l’Albert Plans ens serveix una novel·la trepidant que t’has de llegir d’una tirada.» És una frase meva que ha acabat literalment impresa a la contraportada i crec que la resumeix prou bé. És una pel·lícula d'acció que no dona treva.

I una segon clàssic de la ciència-ficció que (diria) es publica per primer cop en català: Els tres estigmes d'en Palmer Eldritch. Un còctel al·lucinant de ciència-ficció, religió, drogues, realitats paral·leles, filosofia mística... Un Dick en estat pur dels que et fa explotar el cervell. Una bona manera d'entrar en l'únivers peculiar d'aquest escriptor de referència que ha influït tant la literatura com el cinema o els còmics i els videojocs. Per mi una de les millors novel·les seves que he llegit.

Acabo amb una de realista. Sola, la primera novel·la de la Cartlota Gurt és una història misteriosa i ominosa, que comença amb una dona que es retira a escriure un temps a la casa de poble que havia sigut de la seva família, però aviat les coses es compliquen. Amb una prosa continguda i a la vegada poètica, sap com com construir atmesferes opressives i arrossegar el lector fins a un final contundent.

I ara em tocaria parlar dels que porten el meu nom a la coberta (que enguany son tres!), però ho deixo per al proper post. Em permeto només una pista, que els qui en saben una mica del tema hauríen d'entendre ràpidament...

Els reptes de la segona tardor pandèmica

 Si heu fet vacances de proximitat aquest estiu, segur que heu vist escenes que s’han d’haver repetit a la majoria de pobles de la costa catalana: terrasses i passejos plens, abraçades i petons efusius, i grups nombrosos socialitzant alegrement a la platja, amb poca mascareta i encara menys distància de seguretat. És veritat que hem aconseguit doblegar la cinquena onada i que tots els indicadors no han parat de baixar des del principi de juliol, i sens dubte ens hem de felicitar per l’èxit que han tingut les mesures de control que s’han pres, però recordem que els ingressos hospitalaris i la mortalitat van sempre unes setmanes per darrere els contagis. Encara no sabem quin cost tindran els excessos que hem estat fent aquestes setmanes.

Per això ara seria un bon moment per començar a plantejar-nos quins nous reptes ens esperen aquesta tardor, abans que, una vegada més, ens agafin per sorpresa. Un diari anglès publicava fa uns dies que entre els residents que han anat a fer el turista a Espanya hi ha el doble de positius quan es fan la PCR de tornada que entre els que han visitat Grècia, Itàlia o Portugal, cosa que vol dir que possiblement aquí els controls han de ser menys estrictes i el virus està circulant més que en altres països amb característiques similars. És amb aquesta perspectiva que, d’aquí a unes setmanes, obrirem oficines, transports públics i escoles, situacions en què el nombre d’interaccions socials en llocs tancats, plens i possiblement mal ventilats augmentaran considerablement. Més val que ens preparem bé.

Hi ha diversos factors que hem de valorar a l’hora de decidir quines mesures hauríem de prendre. El més important és el domini absolut de la variant delta, que ha canviat radicalment les normes del joc, principalment perquè és més del doble de contagiosa que la tardor passada. A més, hem de tenir en compte que, just fa un any, al país hi havia menys de la meitat de casos registrats que ara. Partint d’aquesta base, les mesures que vam prendre llavors, que recordem que van ser insuficients per evitar la segona onada, haurien de funcionar encara pitjor aquesta vegada. Seria necessari, doncs, buscar alternatives urgentment.

Però en canvi, tenim un punt a favor: passi el que passi, no veurem pics de mortalitat o d’ocupació d’ucis comparables a llavors, perquè les vacunes funcionen molt bé. El que no fan és evitar tots els contagis. Sí que els redueixen, en part, però menys amb la variant delta que amb d’altres, possiblement perquè la quantitat de virus que tenen les persones vacunades que s’han infectat és similar a la de les que no han rebut la pauta completa, segons un article recent. Això confirmaria que, poc o molt, els vacunats també podem contagiar i, per tant, haurien de fer quarantena com tothom si han sigut contacte pròxim d’un positiu (i encara més si són positius, és clar). De moment, això no està previst.

Hi ha un altre element negatiu important: s’acaba de descobrir que amb la delta hi ha també més possibilitats de contagi durant la fase inicial asimptomàtica, quan encara no ens n’hem adonat que estem infectats. La manera més efectiva per evitar aquesta propagació addicional del virus seria organitzar campanyes massives i sostingudes de cribratge amb test d’antígens, per detectar ràpidament els que estan infectant sense saber-ho. Això tampoc està previst.

La situació, doncs, és més complexa que la de la primera tardor de la pandèmia. També estem més ben preparats i, en teoria, hauríem d’haver après d’errors anteriors. Si més no, hem aconseguit eliminar de l’equació els casos més greus i l’alt percentatge d’immunització reduirà també la circulació del virus. Però això no vol dir que puguem abaixar la guàrdia: un augment de contagis sempre portarà un augment de complicacions, tot i que els percentatges ara siguin baixos. A més, la saturació de l’atenció primària i els hospitals és un perill real, com ho són el 10% de casos que acabaran en Covid persistent, que pot ser molt incapacitant. Finalment, no oblidem que com més circuli el virus, més risc hi ha que muti, i això augmenta les possibilitats que aparegui una variant encara pitjor.

Hi ha motius de sobres, doncs, per tractar una possible sisena onada com les anteriors i intentar reduir al màxim el nombre de casos. Tenim les armes necessàries per enfrontar-nos-hi: vacunes, quarantena i cribratges, a més de mascareta i sentit comú. Ara falta veure si serem capaços d’aplicar-les bé. Això depèn tant de les administracions com de tots nosaltres.

[Publicat a El Periódico, 23/8/21. Versió en castellà.]

16 anys

Em costa creure que aquest blog acaba de complir 16 anys. Ha passat tota una vida, des que vaig començar a escriure'l. Vivia en un altre continent, no era pare, encara no havia publicat cap llibre, tenia menys arrugues (però no més cabell!)... El bloGuejat ha viscut l'ascens i la decadència dels blogs i aquí continua, aquesta temporada realment en serveis mínims (per primer cop en 16 anys no he pogut mantenir el ritme d'almenys un post per setmana), esperant poder sortir d'aquesta semi-hibernació quan circuli menys virus i el seu autor estigui menys atrafegat. Mil gràcies, com sempre, a tots els qui encara us passeu per aquí a llegir i comentar. Sou els millors!

Contagiat

He agafat la covid. Tot i anar amb molt de compte i estar vacunat, no me n'he pogut escapar. Vaig explicar el cas en un enfilall de tuits, per ajudar a entendre que estar vacunat no vol dir que podem deixar de ser prudents, i aquests dies ha tingut una mica de ressò:

Parlem un moment de tests, vacunes i contagis fent servir l'exemple personal de com hem acabat tots els de casa amb la covid. [FIL] 1/12

— Salvador Macip (@macips01) July 9, 2021

La història va sortir també en un article de l'ARA, una entrevista al web de RAC1 i en vam parlar al Suplement de Catalunya Ràdio:

 

I acabo amb el vídeo de la meva participació al FAQs, on vam parlar de tot això amb el Dr Güerri.

 

Epíleg: el tema a Els matins de TV3.

Un altre estiu pandèmic

Com han canviat les coses. Al maig celebràvem que la covid-19 semblava controlada, almenys a Europa, i ja planificàvem com passaríem les vacances amb una certa normalitat. Només un més després, tornem a estar cavalcant una onada, que vam veure amb estupor com es formava al Regne Unit, un país molt ben vacunat i amb els contagis pràcticament a zero, i que ara està ja trencant amb fúria sobre les nostres costes. Què ha sortit malament?

Res: així és exactament com funciona una pandèmia. Ens hauríem d’haver acostumat a aquests alts i baixos, perquè han sigut la tònica des del principi de la crisi, però ens pensàvem que, amb l’arribada de les vacunes, aquests pics ja no es tornarien a veure. El cert és que, mentre el virus circuli amb llibertat per tot el planeta, la història no s’haurà acabat. Això no vol dir que les vacunes no funcionin, al contrari: la nova onada europea és molt diferent a les anteriors precisament perquè hem aconseguit protegir la població més susceptible. Tot i que els casos estan pujant amb tanta rapidesa com després de Nadal, les hospitalitzacions els segueixen més lentament, i el que pràcticament no augmenten son les defuncions. Si la covid té una mortalitat de 1-3% de mitjana (en alguns moments ha sigut deu vegades superior), ara tot just està al voltant del 0,2%. Això és degut, principalment, al canvi del perfil dels infectats: el virus està afectant sobretot els qui encara no tenen una pauta completa de vacunació, que son els joves, els qui des del principi han tingut menys probabilitat d’acabar a l’hospital.

Però això no vol dir que ens hàgim de prendre aquesta onada a la lleugera. Si segueix el patró britànic, els ingressos pujaran, però proporcionalment poc. Ara, l’atenció primària, que és la primera línia de defensa quan hi ha casos lleus, corre perill de saturar-se en breu, amb el problema que representa això per als altres pacients, que no podran ser atesos correctament. No hem de menysprear tampoc la patacada física que representa la malaltia en algunes circumstancies, i el 10-15% de casos de covid persistent, que també es veu en joves, i pot ser molt incapacitant. A més, també poden aparèixer complicacions a llarg termini, fins i tot si la infecció ha sigut asimptomàtica. Preocupen especialment els problemes cardíacs, que s’han descobert fa poc en alguns atletes americans i podrien haver tingut conseqüències greus. Així doncs, malgrat la bona notícia de la manca d’increment de mortalitat, cal tenir present tots els altres problemes associats que, si bé no son tan greus, tampoc es poden obviar.

Potser el risc més important és donar ales al virus. S’ha dit molts cops que estem immersos en una cursa entre els microbis i les vacunes, i és ben bé així. Mentre no assolim la preuada immunitat de grup a tot el mon, les infeccions continuaran. I cada nou contagi, és com tirar els daus, perquè com més circuli el virus, més possibilitats té de mutar i convertir-se en més perillós. Per sort, el SARS-CoV-2 és molt estable, per això amb un any i mig ha acumulat pocs canvis importants. Però tot i això, han sigut suficients per generar variants cada cop més contagioses, que s’han acabat convertint en dominants a tots els territoris. El mateix que va passar amb la variant alfa (anomenada en el seu moment britànica) es repeteix ara amb la delta.

Aquesta batalla l’està guanyat el virus, que en la seva encarnació actual ha tirat per terra els esforços dels darrers mesos. Però la guerra és llarga. Immunitzem a un ritme cada cop més elevat, i s’espera que aviat arribin al mercat més vacunes que contribuiran a donar-nos un avantatge a la cursa. La clau és fer entendre als països que van al capdavant de la campanya que no poden relaxar-se fins que la resta hagin assolit els mateixos nivells. Aquest excés de confiança és el que ha fet que ens agafés amb la guàrdia baixa un gir que era esperable.

La situació actual a Europa és dolenta, però no tràgica. No cal que ens entri el pànic, però hauríem d’aprofitar per recordar que tenim pandèmia per estona i que, si bé les vacunes seran les que ens trauran d’aquest embolic, cal que les ajudem. Això vol dir, sobre tot, seny. Aquest estiu ens hem de relaxar, ens ho mereixem, però no més del compte. La paraula clau és precaució. Hem millorat molt els darrers mesos però, per seguir aquesta tendència, hem d’evitar córrer riscs innecessaris. No estem anant enrere, però el que caldria és poder continuar millorant al mateix ritme. I això depèn, en gran mesura, del nostre comportament.

[Publicat a El Periódico, 5/7/21. Versió en castellà.]

Les presentacions de Janowitz

La setmana passada vam presentar oficalment Janowitz a la Llibreria Ona, jo virtualment, el meu co-autor i l'editora físicament. Si estu pensant en un llibre per endur-vos a la platja, escolteu el que diem, a veure si us convencem. Aquí en teniu el vídeo:

El podeu complementar amb el vídeo de la presentació de la versió en castellà fa uns mesos a la llibreria Gigamesh, on els dos autors vam ser-hi virtualment:

 

Confiar en la ciència

M’ha passat unes quantes vegades darrerament que, a les xarxes socials, un desconegut m’ha acusat de ser ocell de mal averany o, fins i tot, de desitjar que les coses vagin malament. No soc l’únic científic que parla de la covid-19 que pateix aquesta mena de comentaris quan intenta posar sobre la taula tots els escenaris possibles, especialment els que les presses tendeixen a arraconar. Un pot ser de tendències més optimistes o més pessimistes, però els professionals tenim l’obligació de ser sobretot realistes, encara que costi. S’ha de ser una mica capsigrany per creure que assenyalar els riscs que ens poden portar a situacions problemàtiques vulgui dir que tenim ganes que passin.

És un tema de probabilitats que a vegades costa d’entendre. Si hi ha un límit de velocitat és perquè els estudis demostren que un accident per sobre d’aquesta xifra té un risc més elevat de tenir conseqüències greus. Quan diem que és millor no superar els 120 Km/h, sempre trobarem algú que ens assegurarà que s’ha saltat la norma mil cops i no li ha passat res. Però això no vol dir que, com més vegades ho faci, més possibilitats tingui d’acabar malament. Amb la pandèmia és el mateix: arraconar la prudència no garanteix una hecatombe, però fa que n’augmentin les probabilitats. És important anar recordant-ho, sobretot en els moments de més eufòria.

Malgrat les crítiques que rebem de tant en tant, aquests dies hem vist un exemple pràctic de l’impacte real que tenim els divulgadors. Quan a Espanya se’ls ha donat als vacunats amb una dosi d’AstraZeneca l’opció de triar una segona dosi igual o barrejar vacunes, prop del 90% s’ha quedat amb la primera alternativa, que és la que hem defensat els qui estem al cas, seguint les conclusions de l’EMA i l’OMS. Al cap i a la fi, és l’única combinació sobre la qual hi ha estudis fiables (que diuen que és segura i eficaç), la resta son conjectures. L’argument és tan contundent que s’ha acceptat molt millor que no la recomanació oficial de triar Pfizer, que encara no té dades científiques prou sòlides on recolzar-se.

Això demostra que, com a societat, hem pujat un graó important: hem après a buscar informació. Pot semblar una cosa trivial en l’era Google, però és precisament l’accés immediat a muntanyes de dades que ens proporciona internet el que fa que la tasca de trobar la veritat sigui més difícil que mai. La pandèmia ens ha ensenyat (o confirmat) que la versió institucional no sempre és la més encertada. I també que això no implica forçosament haver d’anar per defecte a l’altre extrem i creure que tot el que diu el govern és part d’una conspiració. Qui més qui menys, en els últims mesos ha buscat veus que li inspirin confiança. I no s’ha quedat amb la primera, ni amb la més cridanera, ni amb la més famosa, si no que s’ha construït un grup de referència que potser inclou un que és una mica radical, un altre que tendeix a ser més aviat conservador i un tercer que sempre busca punts d’equilibri. Escoltant-los a tots, ha pogut prendre les seves pròpies decisions d’una manera ben informada.

Els mitjans també hi han contribuït molt, cedint el micròfon no només al grup habitual de divulgadors o a l’expert afiliat al sistema, si no ampliant la mostra per oferir un ventall d’anàlisis independents i justificades. Això ha fet que ens arribessin opinions molt valuoses que en altres circumstàncies haurien quedat soterrades. És aquest esforç comú (científics animant-se a pujar a l’estrada, mitjans obrint-los les portes i ciutadans buscant i triant proactivament) el que ens ha permès madurar col·lectivament. Esperem que, un cop acabada la pandèmia, no fem un pas enrere i mantinguem tot això que hem guanyat.

La setmana passada, ’Buzzfeed News’ va accedir a 3.200 pàgines d’‘e-mails’ d’Anthony Fauci, el coordinador de la resposta dels Estats Units a la pandèmia, que cobrien els primers sis mesos del 2020. Malgrat la feinada i la responsabilitat que tenia, Fauci treia estones d’on fos per contestar els missatges que li enviaven tota mena de persones preocupades, des de famosos a ciutadans anònims. A un nivell més modest, molts científics hem intentat fer una cosa semblant aquests dies, per exemple resolent a Twitter o Facebook els molts dubtes que ens arribaven. Hem procurat ajudar una mica amb les eines que tenim a mà, igual que molts altres professionals de camps diversos. És un esforç, intens i no remunerat, que fem amb molt de gust. La recompensa més gran és veure que, a l’altra banda, hi ha gent que ens escolta i confia en nosaltres.

[Publicat a El Periódico, 7/06/21. Versión en castellano.]

Optimisme

 És el moment de l’optimisme, de parlar de la llum al final del túnel, de celebrar com pugen els vacunats i baixen les víctimes, de començar a pensar en tot el que hem deixat de fer i aviat retrobarem. És el moment de l’optimisme, i això és un perill. Perquè la pandèmia no s’ha acabat, ni de bon tros: tots aquestes progressos que estem fent pengen d’un fil. Mirem l’exemple recent de Xile, un país que, amb més del 40% de la població immunitzada i creient que ja se n’havien sortit, va patir un pic intens del qual tot just es recuperen ara. Els experts creuen que va ser culpa d’una relaxació massa ràpida, sobretot relacionada amb l’obertura dels viatges interns durant el gruix de la temporada d’estiu, de desembre a febrer.

Quan Espanya va sortir de la tercera onada, l’optimisme es va començar a instal·lar en la població, esperonat per l’increment progressiu del ritme de vacunació i la perspectiva d’aconseguir una certa normalitat a l’estiu. Però la situació a Xile ens demostra que, fins i tot amb una bona immunitat i amb la pandèmia aparentment controlada, no ens podem confiar: hem de continuar vigilant i no voler córrer més del compte.

Així ho han fet al Regne Unit. Després d’una gestió espantosa que els va portar a tenir una de les mortalitats acumulades més grans del mon, sembla que per fi han trobat l’estratègia que funciona. Una combinació de vacunacions massives i confinament prolongat ha fet que registrin un número mínim de morts i els casos hagin baixat en picat. I no els va tremolar el pols a l’hora de mantenir-ho tot tancat durant la Setmana Santa perquè els indicadors no eren adequats. Actualment, el Regne Unit té cinc vegades menys contagis que Espanya i el doble de vacunats, però encara estan prohibides les trobades amb altres bombolles en espais tancats, i restaurants i pubs només serveixen a l’exterior.

A Espanya, en canvi, sol manar més el calendari. La insistència per recuperar la vida social i econòmica, sobretot quan s’acosten festes, és massa forta en un país molt depenent psicològicament i econòmicament de la restauració i l’oci, i amb menys recursos per compensar els qui en pateixen més l’impacte. Cap polític espanyol s’ha atrevit a limitar el Nadal, la Setmana Santa o l’estiu, per por a una revolta popular. Per això el risc és ara que, en els propers mesos, anem adquirint l’esperada llibertat amb pressa, independentment de la realitat epidemiològica. El primer avís ha sigut cancel·lar l’estat d’alarma perquè políticament tocava, no perquè estiguem segurs que ja no serà necessari. La setmana passada, a Espanya hi va haver un centenar de morts. Al Regne Unit, que té vint milions més d’habitants, només una dotzena. En quin dels dos països podem quedar amb els amics per anar a sopar en un espai tancat?

Potser això és degut a una propensió a autoenganyar-nos. A Espanya, la presidenta d’una comunitat autònoma ha sigut aclamada (i reelegida) perquè la seva gestió de la pandèmia ha permès que la gent pogués gaudir de llibertats que en altres territoris s’havien negat. La conseqüència, com era d’esperar, és el número de contagis i morts més elevats del país i, ara mateix, una de les ocupacions més altes d’UCIs. Que aixecar restriccions quan encara no és prudent fer-ho es paga amb vides humanes a aquestes altures és indiscutible. I, malgrat tot, alguns escullen no veure-ho.

No es pot negar que, a tot el país, la situació està millorant, i que hauria de continuar fent-ho. Però també és cert que els indicadors encara no son del tot bons: després de tocar fons a mitjan març, la corba de contagis oscil·la amunt i avall sense acabar de decidir-se a continuar el ritme descendent. No es tracta de veure l’ampolla ni mig plena ni mig buida: les dades son les que son i s’han d’interpretar d’una manera freda. I a l’hora de prendre decisions de salut pública, sempre és més aconsellable la prudència que córrer riscs. Que l’optimisme, tan necessari per resistir el que ens queda de pandèmia, no ens encegui: omplir bars i restaurants no pot voler dir omplir també hospitals.

Estem a la recta final, però és una recta llarga. Una ensopegada ara pot fer molt de mal. L’optimisme pot convèncer-nos que això no tornarà a passar, que ja hem superat el pitjor i que les vacunes evitaran més onades. Esperem que sigui així. Però recordem el cas de Xile. I insistim un cop més amb l’exemple britànic: l’activitat s’ha de recuperar quan les dades ho permetin, no quan la pressió socioeconòmica ho demani, i sempre d’una manera gradual i proporcionada.

[Publicat a El Periódico, 10/5/21]

Feliç Sant Jordi!

Que tingueu tots una bona diada! Malgrat que aquest Sant Jordi encara no pugui ser normal, aprofiteu per passejar, comprar llibres i saludar els escriptors que treuen el cap a les paradetes. Jo aquest any m'ho perdré (espero que el proper ja estaré a les trinxeres altre cop!), però ja sabeu que tinc un parell de llibres als taulells, un de reflexions i un misteri fantàstic (en teniu una ressenya a sota), si necessiteu idees. I a més, aquí i aquí faig unes quantes recomanacions. Bon Sant Jordi a tothom!

¿Què hem de fer amb la vacuna d’AstraZeneca?

 El ball de dubtes al voltant de la vacuna d’AstraZeneca d’aquests últims mesos ha culminat aquesta setmana amb l’anunci que l’Agència Europea del Medicament (EMA) canviava les seves recomanacions i admetia que hi havia una «possible relació» entre la vacuna i l’augment d’un tipus rar de coàguls en les persones immunitzades. Concretament, a Europa s’havien vist 62 trombosis de si venós cerebral i 24 de la vena esplènica en 25 milions de vacunats (la gran majoria en dones de menys de 60 anys), dels quals 18 havien mort. Són malalties que espontàniament apareixen amb una freqüència molt baixa i, malgrat que la proporció continua sent petita en vacunats, la coincidència temporal desperta sospites.

¿Què s’ha de fer a partir d’ara? La mateixa EMA ha conclòs que s’ha de continuar utilitzant la vacuna d’AstraZeneca perquè els possibles riscos són baixos comparats amb l’efecte protector que té. L’agència reguladora del Regne Unit ha anunciat que la continuaria posant i que la restringiria només als de menys de 30 anys quan els arribi el torn. El motiu pel qual el Regne Unit ha vist menys casos de trombosi fins ara pot ser que, a diferència de bona part d’Europa, ha utilitzat aquesta vacuna sobretot per als més grans de 65 anys, que tindrien menys perill de desenvolupar-la. 

Però encara queden moltes incògnites per resoldre. Per exemple, les trombosis no s’han observat amb les vacunes de Pfizer i Moderna, que són d’ARN. Això fa pensar que la tecnologia del vector viral d’AstraZeneca podria desencadenar una resposta immune que destruís les plaquetes (una de les característiques d’aquestes trombosis). Però si és així, hauria de passar una cosa semblant amb les vacunes que utilitzen el mateix sistema, com l’Sputnik russa, la CanSino xinesa o la nova de Janssen, algunes de les quals ja s’han administrat massivament. En canvi, encara no s’ha associat cap d’aquestes vacunes a un augment de trombosis.

Però assumim per un moment que la vacuna d’AstraZeneca està de veritat relacionada amb aquestes complicacions, que sens dubte és una possibilitat. El que hauríem de fer llavors és valorar-ho amb la perspectiva que fa falta dins del context de la campanya de vacunació. Si aquests 25 milions de persones no haguessin rebut la vacuna d’AstraZeneca, segurament haurien d’haver esperat mesos que els en toqués una altra dosi, durant els quals una part hauria agafat la Covid-19. Simplificant molt totes les variables implicades, podem calcular per sobre quin efecte tindria això. Si considerem que cada setmana es contagia una d’entre 880 persones (per utilitzar dades recents de Catalunya, tot i que és una xifra que varia segons el temps i el lloc), això voldria dir que els no vacunats es podrien haver infectat a un ritme de més de 28.000 per setmana que passessin desprotegits. Si assumim una letalitat de el 2% (més o menys la mitjana a Espanya des del principi de la pandèmia), el nombre de víctimes potencials per cada dia que passen sense vacunar serà molt elevat. Tot i ser un càlcul imperfecte, surt una xifra molt més alta que totes les víctimes mortals de les trombosis. 

Tot això indica que, si acceptem com a certa la pitjor de les possibilitats, que la vacuna realment causi una trombosi greu en una de cada gairebé 300.000 persones, l’impacte sanitari de no utilitzar-la per protegir la població que té més risc de patir les complicacions serioses de la Covid-19, els més grans de 65 anys, seria més elevat. Des del punt de vista de la salut pública, doncs, és obvi que els beneficis d’utilitzar aquesta vacuna superen de molt les conseqüències de les possibles complicacions.

A escala individual, es pot treure una conclusió semblant. Hi ha altres fàrmacs que prenem regularment que augmenten les trombosis, com els anticonceptius orals, que poden arribar a doblar-ne el risc. Encara més: els vols de llarga durada el tripliquen, i no per això hem deixat de prendre aquestes pastilles o d’agafar avions. Fins i tot sortir al carrer en una gran ciutat pot comportar un perill superior de tenir accidents, i no ens quedem tancats a casa.

Una manera d’evitar problemes seria no donar-la a dones de menys de 60 anys, però no té sentit que la resta de la població hagi d’esperar. A més, ara podem estar alerta i reconèixer els símptomes de les trombosis, cosa que ens permet tractar-les ràpidament i reduir la mortalitat. En un moment en què anem curts de vacunes, cosa que fa que la campanya avanci més lentament del que s’esperava, no ens podem permetre rebutjar-ne cap que s’hagi demostrat que funciona i que és segura per a la gran majoria.

[Publicat a El Periódico, 9/4/21. Versió en castellà.]

Més coses que he dit sobre el tema:
Nació Digital
65 y mas
Sputnik
BTV
20 minutos
Canal 4
Hub de salud

Janowitz: making of

Aquesta temporada de Sant Jordi coincideixen dues novetats meves a les llibreries. D'una, la més científica, ja us en vaig parlar. L'altra és Janowitz, la segona novel·la de Macip Garzón, el duet literari que faig amb en Ricard Ruiz Garzón i que es va estrenar fa uns anys amb Herba negra. Com és tradició, us explico com s'ha gestat aquest llibre, per si us interessa.

Tan bon punt vam acabar la nostra primera col·laboració, el Ricard i jo vam decidir ràpidament que ens ho havíem passat prou bé i el resultat havia quedat prou decent (i amb bona acceptació dels lectors: tres edicions fins ara) com per continuar treballant junts. Vam començar a discutir possibles idees per a una nova història, i en vam trobar una que ens va agradar. Llavors vam passar a la fase de preparar el guió que hauríem de seguir i, després d'uns mesos de feina, vam començar a escriure, tal com havíem fet amb Herba negra. Però ens vam quedar encallats en els primers capítols: no acabava de sortir com volíem. A més, just llavors va sortir una pel·lícula que tractava d'un tema similar (tot i que d'una altra manera) i vam pensar que no era el millor moment per al projecte. I el vam deixar aparcat.

Sense desanimar-nos, vam posar-nos a buscar alternatives. En una trobada en un cafè (fet poc habitual, el de coincidir tots dos en el mateix espai i temps!), el Ricard va posar sobre la taula una paraula: Janowitz. Era un mon que havia estat dissenyant feia molt Cris Cuenca (a qui hem dedicat el llibre), no teníem més informació. Em va intrigar de seguida. Que passava a Janowitz? Com era aquest lloc imaginari? Allà mateix, en un dels nostres clàssics brainstormings, vam parir les línies mestres de la novel·la. El misteri de Janowitz estava servit.

Al llarg dels propers mesos vam fer la feina de crear els personatges i decidir les línies que seguirien, tot per explicar els estranys canvis en la realitat que estava patint Janowitz. Volíem que fos una novel·la coral, aquest cop, un misteri tecno-místic on es barreja ciència i religió, amanit amb acció i un toc fantàstic, amb sospreses que es van coneixent a poc a poc i un munt de coses que, com diu la propaganda, no son el que semblen. Ens vam divertir, a més, col·locant ous de pasqua per tot arreu (fins al punt que hauríem d'escriure un altre llibre per explicar-los tots!) i jugant amb una sèrie d'elements que no puc explicar perquè son part de les sorpreses que té el llibre.

Janowitz va començar a prendre forma el 2016, però l'hem anat escrivint al llarg d'uns anys on s'han vist revoltes al carrer i una pandèmia que ho ha trastocat tot. Això ha acabat impregnant el llibre, inevitablement. La història, de fet, es pot llegir com una metàfora de la pandèmia (tot i que no teníem ni idea que passaria res d'això quan ens hi vam posar): una societat que s'ha d'enfrontar a una sèrie de canvis incontrolables que ho trastoquen tot i que ningú pot dir d'on venen.

Així doncs, què és Janowitz? Un trencaclosques de misteri, acció i una mica de ciència-ficció apte per a tots als públics, una novel·la que va encaixant a poc a poc i que parla de temes com la manipulació que patim per part dels governs, l'abús de poder, l'arrogància dels "savis" i una mica també de qui som i d'on venim.

Aprofito per anunciar que aquest dijous es farà la presentació oficial (virtual) del llibre a Gigamesh, amb la "presència" dels autors, que respondrem preguntes dels editors i del públic que s'animi a escoltar-nos. Ens hi veiem!

Aquí teniu el vídeo de la presentació:

I acabo amb un petit recull de premsa:

Catorze
El Nacional
ConsuLeo
Llibres i punt!
Diari de Tarragona
Dentro del monolito
El biblionauta
Paranoia 68
Quimèric
Libros que voy leyendo
Les rades grises
Paraula de Mixa
Blogliterario
La veu dels llibres
Sueños entre letras
El rompehielos
A vegades llegeixo
Pon's Blog
Babelio