L'escollit (IX).

El blog de l'Assumpta és un altre que he descobert fa poc i que trobo que té un aire molt fresc. Em va agradar aquesta entrada sobre un fet quasi paranormal, que al final ha resultat tenir una explicació curiosa.

Zero.

Vaig descobrir els Yeah yeah yeahs a Nova York, on eren tota una institució underground abans que Maps els poses al mapa internacional. Tot i que estic en contra per principi dels grups amb només guitarra i bateria (i amb una cantant que sembla la germana lletja del Marylin Manson), els YYY sho munten prou bé. Ara han afegit teclats a la formula i el primer single del nou disc els ha quedat prou interessant. Yeah yeah yeahs, Zero (It s blitz!).

Felicitats, Nau Argos!

Avui La Vanguardia ha escollit el nostre amic Jaume i la seva Nau Argos com a guanyador del concurs de blogs que fan cada quinzena. I de pas li reconeixen el seu títol indiscutible de bolañista de pro de la catosfera. Un premi merescut. Felicitats!

Gustos clars.

El meu fill, any i mig acabat de fer, té els gustos molt clars. Quan el deixo anar a l'habitació que ens fa de biblioteca (com aquell qui deixa anar una plaga de llagostes) se'n va corrent directe cap als llibres. Li agraden molt, i no només els de dibuixos, no sé si serà una herència que li hem passat. El cas és que, com que no els pot llegir encara, de moment es distreu traient-los dels prestatges. El rebombori que munta cada vegada és fenomenal, però jo penso que si això li fa relacionar la literatura amb passar-s'ho bé ja des de petit, val la pena el sacrifici d'haver de tornar a posar després tots els llibres al seu lloc.

N'hi ha un d'entre tots que és el seu preferit. Indefectiblement, es dirigeix cada vegada cap a ell, encara que el canviï de prestatge. L'agafa amb les dues mans, i intenta emportar-se'l, però no pot perquè pesa un munt. Sé de què parlo: l'altre dia el va deixar caure sobre el meu peu. No sé si actua mogut per l'instint de lector futur o només perquè el llom és gruixut i d'un vermell molt vistós. Qui sap. Sigui com sigui, puc dir que el meu fill ja és un fan de Roberto Bolaño.

Birds do it, bees do it...

M'ho sembla a mi o això es podria considerar una forma animal de prostitució ?

Wild chimpanzees exchange meat for sex.

Wild female chimpanzees copulate more frequently with males who share meat with them over long periods of time.

I després pensem que som els humans els qui ens ho hem inventat tot...

L'escollit (VIII).

Aquest blog el vaig descobrir recentment. La troballa va ser mútua i des de llavors que la Clidice és una comentarista activa del bloGuejat (moltes gràcies!).

Un tel als ulls està escrit amb gràcia, que no és tasca fàcil, i a més m'agrada la manera de veure les coses que té l'autora. L'escollit d'aquesta santa setmana és un post antològic sobre una cita a cegues que em va fer riure un munt, dins el dramatisme de la situació, és clar, que imagino que és una possibilitat més que real.

Per anar ballant (i content) a l'oficina.

Després del rebombori del dilluns passat, comencem aquesta setmana amb un altre tema amb canya, però menys. Per si de cas. És una cançó recent que Norman Cook (FatBoy Slim) ha inclòs en el seu disc de la BPA, un recull de jams i col·laboracions amb amics. En aquesta hi trobem l'incombustible David Byrne (està a tot arreu, aquest home) i el famós rapper anglès Dizzee Rascal. El vídeo, que al principi sembla un porno retro, al final és per a tots els públics i fa un ús divertit de l'autocensura. Brighton Port Authority, Toe Jam (I think we are gonna need a bigger boat).

SuperEditor a l'atac!

Parlava fa uns dies dels diferents models d'editor que m'he anat trobant des que estic ficat en el negoci. Sembla que Gordon Lish mereix un apartat propi dintre la secció d'editors intervencionistes amb l'accelerador premut a fons i sense frens.

Com a escriptor, el primer que et ve al cap davant un cas tan extrem com aquest és l'ultratge als drets sagrats de l'autor de l'obra. Però i si el resultat és millor que l'original? Sembla que sense Lish, Carver no hagués estat Carver. Potser el problema és que enlloc d'un manipulador, Gish ha estat una peça clau no reconeguda de la literatura americana. I això costa d'empassar. Són superherois o supervillans, aquesta mena d'editors que es preocupen excessivament per la qualitat del que publiquen?

Els editors són un mal necessari de la literatura, i més en una època com aquesta, per molt qeu diguin alguns. Tothom escriu i milions de texts estan disponibles per a tots que els vulgui llegir en aquest maremàgnum que és internet. Cal més que mai un control de qualitat que seleccioni el que val i el que no val i, si pertoca, que doni el cop de mà final. Sinó, les obres mestres (o quasi-mestres) corren el risc d'ofegar-se en aquesta maregassa de mediocritat que ens envolta. Sempre podem discutir si aquests controls són els adequats i si els escollits per fer la feina són els qui han de ser (who watches the watchmen?), però jo crec que un editor amb intuïció, experiència i el grau just d'intervencionisme pot fer sempre més bé que mal.

D'on vens i a on vas.

Tot i que no acostumo a fer aquestes coses, m'apunto a una mena de meme que ha començat aquí i aquí a partir d'una idea d'allà i que ja havia vist fa unt temps en un altre lloc. La idea és dir les paraules de cerca més curioses que han portat la gent al teu blog (pels qui no ho teniu encara, recomano apuntar-vos al Google Analytics per a obtenir aquestes i altres dades estadístiques fabulosament inútils).

El meu top 8:

- la medicina i la farmàcia en l’obra de josep pla (el més surrealista de tots).

- poemes que parlin d'ametllers (aquesta deunidó, considerant que mai he escrit ni he parlat d'un poema així...).

- ejaculació precoç (aquesta me l'he guanyada a pols).

- carles francino y la calcotada (un tema apassionant, sens dubte; potser sí que li hauria de dedicar un post).

- cuplets candida (?????).

- inspiració (molt bo el paio que creu que trobarà la inspiració buscant-la al google).

- llista de paraules gracioses (almenys això indica que faig gràcia a algú).

- necrologiques (i això que el bloGuejat fa pudor de mort?!)

L'escollit (VII).

Vaig arribar a aquest blog fa només uns mesos (no sé com se m'havia escapat fins ara) i m'he convertit en tot un fan. Les històries que ens explica ddriver són d'allò més reals, a vegades tràgiques, a vegades divertides. Les millors que he llegit darrerament són aquesta, aquesta i aquesta, una mostra que va d'un costat a l'altre de l'espectre de les emocions. Però la meva preferida de totes segueix sent aquesta. Impressionants les misèries humanes.

Els novaiorquesos tenien també una taxista que explicava les seves aventures. Va publicar un llibre fa uns anys que va tenir un cert ressò, però la noia deu haver canviat de feina perquè el blog està mort. Sigui com sigui, el nostre taxista blogaire català és més "dixaraxero", com diu ell, i molt més fresc. Podria perfectament fer un llibre de les seves aventures. O dos.

La lluita del segle.

Un altre paio amb molt temps lliure demostra que la vella tècnica Harryhausen encara pot fer la competència al CGI. Al cap i a la fi, el que importa és explicar una bona història, i aquesta té un final divertit.

Millor que una tassa de cafè.

Segueixo una mica més el costum de començar la setmana amb música. Una altra cançó del 2009 que m'agrada. Si la poseu a tot volum us desvetllarà més que una tassa de cafè, cosa que els dilluns pel matí s'agraeix. Prodigy, Omen (Invaders must die).

La vida entra pel nas.

Els anglesos són bruts. Que diguin el que vulguin: en general no els aniria malament una mica més de sabó i de raspall. Per exemple, tots coneixem la mania que tenen de posar moquetes a habitacions, escales i passadissos. Ja he descobert perquè: és una manera de marcar territori, com els gossos. Vas deixant que la teva ronya s'acumuli entre les fibres poroses de la moqueta, any rera any, de forma que quan vens la casa passes al comprador una sèrie de records en forma d'olors. Aquest afegirà també la seva capa d'història volàtil al terra, i així successivament, fins que al final un pobre desgraciat haurà d'arrencar tota la moqueta i fumigar la casa perquè l'acumulació d'experiències personals amb tendència a arrapar-se a les superfícies tèxtils ja és intolerable. Això li va passar recentment a un amic, és ben real.

I quan vas de cap de setmana a un cottage de lloguer més val que portis escafandre. No són les parets qui et podrien explicar històries dels anteriors estadants: són les catifes. I ho fan amb tot luxe de detalls, una simfonia d'olors de procedències diverses, tan cridaneres que per sort es bloquegen les unes a les altres. Al final t'arriba un tuf indescriptible, mesclat i amb elements tòxics misteriosos, cosa que almenys t'estalvia imaginar-te quines activitats lúdiques han fet sobre aquell mateix terra els qui t'han precedit.

A la meva feina tinc un company que no creu massa en les rentadores ni les dutxes. Ell i la seva roba formen una unitat compacta amb moltes experiències acumulades per explicar a cops d'aroma. El problema és que se m'enganxen. Quan arribo a casa, la meva dona arrufa el nas i em pregunta: per casualitat has menjat curry, anat en bicicleta, jugat a alguna cosa sobre la gespa i/o passejat un gos? Li contesto que no, que porto a sobre en préstec la vida del meu veí. Per sort els seus costums són prou innocents. La setmana que surti de marxa, s'emborratxi i se'n vagi de meuques més val que em quedi a casa, perquè em costarà justificar a la meva dona que sóc pecador només per transferència olfactiva.

Tot fent un solitari.

Aquesta no és manera d'entrar al mile high club. Algú li hauria d'haver explicat al senyor Crespo que es tracta d'un esport que només accepta la modalitat de dobles.

"Merengue star Elvis Crespo is being investigated after a woman said she saw him performing a sex act on an airplane en route from Houston to Miami, according to Miami-Dade County police. The Grammy winner was masturbating in view of other passengers."

L'escollit (VI).

Avui l'escollit no és un post sinó una colla. El tema és un llibre. No, l'excusa és un llibre. El tema és un editor que estima el llibre que publica. Que l'apassiona tant que s'aniria al llit amb ell si fos físicament possible. Aquestes històries d'amor entre editors i llibres no es veuen avui en dia, cal fer-se'n ressò.

A més, l'encarnació anterior de l'Artista, quan encara es feia dir Subal, portava un blog impecable i polèmic, que repartia les cleques justes quan la catosfera es desfeia del seu estàtus embrionari. Jo tinc l'honor d'haver-li ensenyat una paraula nova al Subal, cosa que no tothom pot dir. Per sort l'autor només ens va deixar orfes uns mesos abans de reprendre el fil amb un nou format i continuar fent mal per la xarxa. Val la pena seguir-lo.

Del llibre en qüestió en parlaven bé a l'Avui l'altre dia (aquí i aquí) i el nostre amic "prescriptor" de la Nau Argos també contribuïa a l'expectació. No sé si m'agradarà, però jo ja l'he demanat. Que Dovlàtov, l'editorial suïcida i l'Artista tinguin molta sort.

Una cançó perquè sí.

Aquesta està fora de col·lecció, però em venia de gust sentir-la avui. El primer single del tercer disc dels escocesos. El vídeo és fatal, aviso. Els pobres es veuen obligats a tenir un hit com el Take me out a cada CD, i en el segon ho van aconseguir amb el Do you wanna. Però aquí es queden a mig camí i el tema resulta molt més interessant precisament per ser un blockbuster fallit. A més, el títol és molt literari, queda bé en aquest blog. Té un tros heavy que recorda per accident al que feien Led Zeppelin i Deep Purple a meitat dels setanta. Franz Ferdinand, Ulysses (Tonight).

Els costums reproductius de l'espècie humana.

El post d'ahir m'ha fet pensar que els homes sempre hem trobat la manera d'entabanar les dones per emportar-no-les al llit. Al principi, quan érem troglodites, no calia molta entabanamenta, només un bon cop al cap. Després va venir allò de la civilització i van començar les negociacions. Però si no anaven bé, el cop al cap sempre acabava funcionant.

Per desgràcia la voluntat masculina en qüestions sexuals s'ha imposat pels segles dels segles. Suposo que no podem considerar que les dones han tingut alguna cosa a dir amb el quan i com del sexe fins ben entrats en el segle XX (i en algunes cultures que corren pel globus encara segueixen ancorats en la prehistòria de les decisions unilaterals). Als 60, la dona es llibera i ens diu que o ens ho passem tots bé o aquí no juga ningú. Els homes, eixerits, veient que es poden quedar sense el xollo, es treuen de la màniga allò de l'amor lliure, les comunes, les orgies i la idea que el concepte de propietat és retrògrad i antiquat. Elles piquen i durant un parell de dècades seguim podent fer tot el que volem sense necessitat d'haver recórrer a la violència.

Això no podia durar sempre. No passa res. Als 90 ens traiem de la màniga el concepte Sex and the city, segons el qual, per a ser femella i reafirmada, una ha d'anar usant els homes com si fossin mocadors. Un altre gran engany: fer creure les dones que la igualtat consisteix en que ens copiïn les nostres necessitats sexuals enlloc d'escoltar les seves. I els que en sortim guanyant som altre cop nosaltres, els mocadors. Com que no són burres, acaben adonant-se del truc. Res, ens n'inventem un de nou. Amb l'ajuda de l'internet, al segle XXI les hem convençudes que el que un home vol d'una dona és que es comporti com una porn star. Si llegiu alguns reportatges que es fan darrerament (per exemple aquest del Sunday Times, excel·lent), sembla que reivindicar la sexualitat femenina vol dir trobar més maneres de complaure l'home, o que les adolescents han assumit que el sexe oral no compta com a sexe i que ser més de dos en un dormitori no és res de l'altre món. Genial. Una altra dècada més d'alegria pels homes

Això és un testimoni de l'enginy masculí. Si compteu, sempre hem trobat la manera d'imposar el nostre ritme, des dels principis dels temps fins a l'era de la globalització. Sempre menys durant una dècada llàrga al voltant dels 80, entre les hippies i les yuppies, quan ens van tancar l'aixeta. Casualment, l'època de la meva adolescència. També és mala sort...

Funciona!

La ciència té aquestes coses. Tants anys rient-nos del spam que rebem deu cops al dia prometent solucions a suposats problemes íntims de mida i ara resulta que almenys un dels sistemes proposats funciona de debò (no és el de la foto, ho sento, per molt que digui la propaganda que és el número 1) .

Uns científics de Turín s'han dedicat a estudiar si algun d'aquests invents que es venen per internet realment serveixen per allargar res. Una feina bruta que algú havia de fer. Conclouen que sí, que si portes cinc hores al dia una mena d'estri que t'estira les penjarolles com si fos xiclet (el mal que deu fer), al final pots acabar amb una eina un 20% més extensa. Atenció que també diuen que uns quants dels voluntaris van haver d'abandonar el tractament abans de temps amb tot de morats a les zones implicades. Queda clar que millor deixar-ho per a casos de deficiències realment greus.

El cas és que s'estan implantant una sèrie d'estereotipus gràcies a l'accessibilitat de material pornogràfic per internet que fan mal a tots, homes i dones. Per la nostra part, sembla que tots tenim menys del que hauríem de tenir si ens comparem amb el que surt a les pantalles. Per això aquesta falera de créixer per on ja no podem créixer més, que diu una experta que causa molts problemes als joves. La mateixa experta qualifica l'ejaculació precoç com una "malaltia", i ja sabeu que jo tinc una teoria contraposada. Un problema sense dubte, però no una malaltia. Una mica més de comprensió pels pobres mascles, sisplau. Aquest és un exemple que la pressió et pot venir per tots costats, des del que et trobes a l'emule fins a les expectatives que ha generat la lliberació femenina. Que complicat que és això del sexe...

L'escollit (V).

La Fina és també una d'aquestes blogaires que de tant en tant se'ns adorm, però quan està al peu del canó pot deixar-nos caure (literalment) perles com aquesta. M'ha fet riure. Les coses que passen a vegades als pobles costaners...

Només per a Macips

A través d'un Macip transatlàntic m'arriba una invitació per anar a una trobada de parents, la "macipada". A Mèxic. Sembla que la comunitat americana de Macips, de la qual algun cop vaig parlar a la primera etapa d'aquest blog, es mou més que la catalana. El grau de professionalitat que exhibeixen en el tríptic és considerable, amb la gràcia afegida del descobriment d'un escut d'armes que no sabia que teníem. Si hi ha algun Macip present amb ganes de conèixer la famíla de l'altre costat de l'oceà, ja sap què ha de fer.

Les cançons més interessants del 2008 (XI).

Ja no se m'ocorren més cançons bones de l'any passat, així que amb aquesta tanco el recull. N'havia parlat fa un temps en el blog. El disc és una mica dens, però tenen tres temes bastant bons, i aquest és el més interessant. MGMT, Kids (Oracular Spectacular).

Premi.

Gràcies Jaka!

Ah, que bo!

Això és simplement molt bo:

http://thru-you.com/

Un paio amb molt temps lliure i una paciència de sant ha anat a youtube i ha ajuntat trossos de videos dels típics penjats que es graven tocant un instrument al dormitori de casa seva, de forma que sembla que estiguin tots junts en una mateixa banda. Els resultats són sorprenents i l'home s'ha fet famós de la nit al dia. Hi ha tot un CD de l'experiment. Escolteu almenys el primer tema

Vogue?

Un amic em comenta que la seva dona m'ha vist al Vogue. Glups! Serà pel meu estil impecable de vestir i el meu look d'estrella de cinema? No, és pel llibre. Bé, no em queixo. Almenys puc dir que la meva closca ha tingut l'honor de passejar-se per totes les perruqueries de la peninsula, centres de lectura habitual d'aquesta revista. Un honor totalment inesperat.

L'escollit (IV).

L'escollit d'avui és un bon amic, dins i fora la xarxa, ho dic per avançat per evitar suspicàcies, perquè d'això precisament va el tema seleccionat. Parlant des d'un punt de vista objectiu, el seu blog és una font interessant de relats i idees que val la pena seguir. En especial us agradarà (espero) aquesta, on el capità de la Nau Argos ens descobreix una pràctica editorial que jo desconeixia però que imagino que es deu estar fent popular en aquests temps moderns que corren.

Geni.

Richard Brautigan té moments espeterrants. Exemple:

"Sempre he volgut escriure un llibre que acabés amb la paraula Maionesa.".

Trout fishing in America, pàgina 150.

"PD- Em sap greu haver-me oblidat de donar-te la maionesa."

Trout fishing in America, pàgina 151 (i última).

D'una sinceritat preclara. Cal reivindicar la seva figura. The hawkline monster (1974) segueix sent un dels millors llibres que he llegit en els darrers deu anys.

Les cançons més interessants del 2008 (X).

Aquest és un grup que només surt al radar de frikis com jo. I és una pena. Quan dius que t'agrada la banda d'un guitarrista mític de rock dur (el paio del barret ridícul) que ara es dedica a fer música medieval amb la seva xicota vint anys més jove que ell (la rossa) no és estrany que et mirin malament. Ells s'ho perden, perquè tenen melodies maquíssimes i ara que cada cop sonen més rockers i menys medievals es mereixerien aparèixer a totes les ràdios.

El tema d'avui està curiosament basat en Stella splendens, de El llibre vermell de Montserrat, cançoner català també versionat per la Dharma fa no molt. Tot un detall que algú de fora s'interessi per la nosta cultura. Aquesta versió té més canya, això sí. Blackmore's Night, Locked within a crystal ball (Secret voyage).

Afers exteriors.

Vaig tenir el gust de passar el darrer dissabte amb en Miquel Calçada i el seu equip d'Afers exteriors. He de dir que va ser una experiència molt interessant i agradable. Com a emigrant oficial que sóc, i pel fet d'anar sortint de tant el tant als mitjans, ja no se'm fa estrany que em reclutin quan la caravana d'un programa de viatges passa a prop meu. Però aquesta vegada va ser molt diferent de la darrera. No em vaig trobar amb una estrella de la televisió que volia brillar constantment per sobre dels seus convidats, com passa algunes vegades. Tot el contrari. En Miquel és, primera, un gran professional i, segona, una gran persona.

La filmació de l'entrevista, que s'emetrà a la propera i última -diuen- temporada del programa, va tenir moments divertits. Tot enmig d'una conversa molt distesa i informal, plena de tota mena de temes estimulants. Poder fer una cervesa i unes típiques salsitxes de les Midlands amb el Mikimoto, un personatge que sempre he seguit de prop, va ser un regal inesperat. Sobretot perquè després d'unes hores de passejar pels camps ja em semblava que érem amics de tota la vida. Ja sabeu: atents a l'Afers exteriors a partir de setembre. (Foto gentilesa de F.O.)

Problema.

No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure, diu Josep Pla (manllevat d'aquí. Gràcies Quim!)

Per sort la realitat s'encarrega de tornar-nos al nostre lloc tard o d'hora.

L'escollit (III).

Sóc fan des de fa temps d'aquest ja clàssic bloc novaiorquès. Ningú com en Miq per descriure amb un parell de frases úniques una imatge típica de "la ciutat de les línies verticals", com ell l'anomena. Aquest breu apunt m'ha agradat especialment per la facilitat amb la que extreu la poesia que conté l'aire glaçat de l'hivern. M'ha retornat de cop al meu passat proper. Gràcies.

Les cançons més interessants del 2008 (IX).

No m'agrada el que fa el Kanye West però s'ha de tenir valor per fer un tema tan descarnat com aquest i intentar colar-lo com un single d'èxit. El millor és que la melodia és prou potent. Tots els cops que li he sentit cantar-lo en directe ha sonat espantosament, la qual cosa confirma que millor escoltar-lo directament del disc. Kanye West, Love lockdown (808 and state).

Lectures.

La meva dona i jo estirats al llit, llegint. Ella, The boy in the stripped pyjamas. Jo, Snuff. En una pausa comú mirem de reüll el llibre de l'altre i tots dos posem cara de "el meu és miiiiiiil vegades millor". Va, demostra-m'ho, la repto.

D'acord, comencem. El meu està explicat des del punt de vista d'un nen. Pff, faig jo. El meu té quatre narradors, tres homes i una dona, cap d'ells la protagonista de la història, que només apareix en flashbacks ocasionals. Ho sento però aquí guanyo jo per punts. Molt bé, però és que el meu explica una història de l'holocauste jueu a la Segona Guerra mundial. Interès humà. Pff, faig jo altre cop. En el meu un dona intenta batre el rècord d'actes sexuals consecutius, fornicant davant una càmera amb sis-cents voluntaris, en un moviment desesperat per revitalitzar la seva carrera de porn star que pot ser també un suïcidi encobert amb l'objectiu de deixar un feix de diners al seu fill. La meva dona posa cara d'espantada. Espera, espera, que hi ha més. Un dels qui estan a la cua dels sis-cents pot ser precisament el seu fill, donat en adopció fa vint anys, i un altre pot ser el pare d'aquest fill il·legítim. Poso somriure de vencedor, que es troba amb una expressió de "llegeixes cada cosa que, la veritat, fa por" i un retorn desdenyós a les planes del seu llibre. I així acaba el torneig: victòria per abandó de la contrincant.

Així què fa que un llibre es pugui considerar "bo"? Que estigui ben escrit? Que tingui un argument impactant? Que estigui ben portada la història? Jo només tinc clar els llibres que m'agraden, que és molt diferent. Solen ser aquells que tenen darrera un autor que sap usar bé les paraules i a qui no li importa córrer riscs i explicar històries diferents, no una altra versió del drama que hem vist mil cops. Però ni tan sols això és una recepta infalible, és clar. Encara no puc dir si el llibre de Palahniuk m'agradarà o no, per exemple, malgrat tenir els ingredients necessaris. Saramago escriu prou bé com per a què li donin el Nobel, però a mi la història d'un elefant viatjant per Europa, sens dubte original com poques, no em motiva gens. M'està molt acabar el seu darrer llibre. I no és que necessiti que les històries siguin d'acció o de sexe i violència. A Cosmopolis, sobèrbiament escrita mininovel·la de Don de Lillo, no passa pràcticament res i a mi em va enganxar. Tinc mil exemples més per prendre com a referència i, malgrat tot, en un setanta per cent dels casos escullo llibres que acaben no agradant-me.

Aquest és el problema. Comprar un llibre és com llençar els daus i esperar que surtin els sisos. Per molt que creguis que controles tots els factors (autor, tema...) al final és l'atzar qui decideix que t'emportis el premi.

L'escollit (II).

El blog de Pep Homar (a la foto, fent de Robin Hood) peca d'un ritme de publicació que va una mica a batzegades, però de tant en tant pots trobar alguna perla com la que selecciono com a post escollit d'aquesta setmana. Una interessant disquisició filosòfica, precisament sobre el fer de triar, a partir d'un objecte tan vulgar com una màquina d'afaitar.

Les cançons més interessants del 2008 (VIII).

Després d'un munt d'anys de la seva darrera col·laboració, ja era hora que tornessin a fer coses plegats. Es curiós que siguin dues mòmies com ells els qui hagin fet un dels discs més frescs i innovadors del 2008... O potser no: Eno ha produit els darrers discs de Coldplay i U2. Sap com fer que una cançó soni bé. David Byrne and Brian Eno, Strange overtones (Everything that happens will happend today).

Al servei de sa majestat (segona part).

No em pensava que escriuria una segona part d'aquesta història, però aquí la teniu. Per resumir el capítol anterior amb una frase, l'Office of National Statistics ens havia reclutat per fer una enquesta molt important. Un d'aquests casos en els quals et presentes "voluntari" perquè no et donen opció a dir que no. Després de rebre la carta, ens vam oblidar del tema fins que unes quantes setmanes després va aparèixer per sorpresa una senyora d'aspecte afable, amb totes els acreditacions en regla i les instruccions sota el braç.

Deixeu-me que us digui només que els britànics quan fan enquestes les fan de debò. Ho volen saber tot. En aquest cas es tractava de reunir dades sobre els diners que gasta diàriament el contribuent típic. És clar, això ens deixava la porta oberta per a una estratègia de fuga d'últim minut: nosaltres no érem gaire representatius, sinó uns simples estrangers acabats d'arribar. No va haver-hi sort: un cop t'han escollit, ningú no es lliura del deure de servir els senyors del departament d'estadístiques.

Així doncs, les properes dues setmanes vam haver d'anar a tot arreu amb una llibreta apuntant on anava a parar cada penic que sortia de les nostres butxaques. I calia donar tots els detalls. Si et menjaves un entrepà, havies de dir què portava, si hi havia mostassa o quètxup i si el pa era blanc o integral. Si anavem a dinar fora, calia detallar si el pollastre era arrebossat o a la planxa i de quina marca era la cervesa. Dit així potser no us sembla gran cosa, però quan portes tres o quatre dies omplint llistes amb tot el que fas, et comença a entrar la paranoia. Et sents vigilat. Big brother al cub. Fins al punt que comences a plantejar-te que avui millor no sortim a menjar fora, ja saps, per no haver de fer el número al pub anotant el que tenim al plat. O tens temptacions de menjar el mateix entrepà tota la setmana per no haver de fer-li l'autòpsia al dinar cada vegada i apuntar què conté. O, simplement, minimitzes les despeses tot el possible, només el més bàsic, per estalviar-te feina.

En aquestes condicions, costa bastant mantenir-se honest. No sé si la resta d'escollits d'arreu del país van ser legals i van complir les instruccions al peu de la lletra. Segur que sí, perquè els britànics són molt capquadrats. Nosaltres vam fer el que bonament vam poder encara que admeto que a la llista de la segona setmana hi ha més entrepans de salami, mostassa i pa blanc que no els que vaig menjar realment. No ho digueu a ningú. Només espero no haver creat cap cataclisme estadístic de repercussions funestes pel govern.

No oblidessim pas l'efemèride d'avui...

20 de febrer de 1868 - 25 de desembre de 1948

L'escollit (I).

M'he decidit començar una altra secció setmanal (ui, ja en tindré dues!). La idea és compratir el post que hagi llegit durant la setmana que més m'hagi agradat. Que serveixi d'alguna cosa tota aquest temps que passo enganxat al google reader. A veure si me'n recordo de fer-ho cada dimecres.

Inspirat en part pels blogs degustació del racó de J.M. Tibau, què ho fa més a l'engròs, el que m'ha motivat a començar la selecció ha estat aquesta entrada del Wax on, wax off. No us perdeu la trobada amb el lladre de bicicletes explicada amb l'estil habitual del Flanagan, ni els videos que l'acompanyen. Un aplaudiment.

Les cançons més interessants del 2008 (VII).

D'acord, faig trampes perquè aquesta ja us l'havia recomanat en el seu moment. Amb el vostre permís em repeteixo, perquè és una de els cançons impactants de l'any passat. Yeasayer, 2080 (All our cymbals).

Xocs culturals.

Porto poc més d'un any al Regne Unit. Ja és hora que comenci a parlar de les idiosincràcies dels meus nous hostes i recuperar així la sèrie Xocs culturals que tan vaig explotar en la etapa novaiorquesa del bloGuejat.

A veure, no sé per on començar. Podria parlar, per exemple, d'aquesta sensació estranya que dóna quan vas a una conferència, arribes cinc minuts abans i la sala està totalment buida. Et penses que t'has equivocat de lloc o d'hora. I no. La puntualitat britànica no és un mite: és real i molt exacta. Encara no sé molt bé com, tothom es presenta de cop quan només queden dos minuts i a l'hora en punt el conferenciant ja ha engegat el seu discurs. Ni cinc minuts de gràcia. No fan falta, perquè sembla que ningú no fa tard. Inaudit.

Però millor que avui us comenti la mania que tenen aquesta gent de prendre's la cervesa calenta. En un pub fa un temps, discutia amb dos companys anglesos aquesta tradició bàrbara, i encara em volien convèncer que era jo qui estava errat. Segons ells, la cervesa s'ha de servir entre 12 i 15 graus, sinó no pots apreciar-ne el gust. I un rave, els deia jo. Sou l'únic país al món, que jo sàpiga, que s'ha empassat aquesta història. La cervesa com més fresca millor. Van seguir una sèrie de valoracions climatològiques per part dels meus contertulians amb l'objectiu de demostrar que al sud la prenem freda per refrescar-nos i al nord calenta per fer front al mal temps habitual. No em van entabanar: hi ha una temperatura a partir de la qual tens la desagradable sensació que t'estàs empassant una sopeta tèbia (amb bombolles), i això no ho arregla que a l'altra banda de la finestra estigui diluviant. Si volen ja em poden citar tots els tractats de cervesologia escrits per nòrdics fredolics, que no canviarà res.

Els qui m'aneu llegint ja sabeu que, com a bon emigrant que sóc, sempre faig mans i mànegues per adaptar-me a les tradicions locals, així que ja us podeu pensar com acaba aquesta història. Després d'haver-me acostumat a amanir els meus matins amb una tassa de tè, un terròs, sense llet gràcies, ara ja em prenc la cervesa als pubs a la temperatura britànica sense fer escarafalls. I fins i tot començo a trobar-li un gustet diferent. Interessant, si més no. Ara, a casa l'Estrella surt glaçada de la nevera i va directe gola avall. Tampoc cal fer un gra massa amb això de l'adaptació.

Infidels

Uns científics del departament de genètica de la meva universitat han estudiat la relació entre el cromossoma Y (que s'hereta de pares a fills) i el cognom (que també). En principi, el teu pare t'ha d'haver passat totes dues coses. Entre moltes de les interessants conclusions de l'estudi hi ha aquesta:

"Normalment es cita la xifra d'un de cada deu quan es parla de fills il·legítims. El nostre estudi demostra que segurament és una exageració. Probablement és un de cada vint-i-cinc."

Sembla que, almenys al Regne Unit, hi ha molts que porten el cognom d'algú que no és el seu pare biològic. Pot haver-hi uns quants motius tècnics, l'adopció, per exemple, però segons les prediccions dels experts la infidelitat pura i simple sembla que s'emporta el gat a l'aigua. Un de cada deu o un de cada vint-i-cinc, és igual: es pot dir que la raça humana creix cimentada en un alt percentatge d'enganys.

200 (felicitats!)

Charles Darwin

(12 de febrer, 1809 – 19 d'abril, 1882)

New York i el Lego.

Un post molt ingeniós, que els qui esteu/heu estat a NY sabreu apreciar més:

http://niemann.blogs.nytimes.com/2009/02/02/i-lego-ny/

Agraïments a Tirant lo blog per passar-me el link.

Llegiu el post de La Llumenera.

Les cançons més interessants del 2008 (VI).

Little boots encara no ha publicat un disc (està a punt), però se n'està parlant molt a tot arreu darrerament. En aquesta cançó en directe a la BBC usa una interesant combinació d'instruments moderns (el tenori-on) i clàssics (piano y stylophone). Little boots, Meddle.

Literatura digital, digitalitzar la literatura.

Angle, Bromera i Cossetània, l'ABC de les editorials independents en català, s'han unit per crear edi.cat. Una de les coses que estan fent és muntar un catàleg de llibres digitals, el primer esforç seriós per oferir un portal d'e-books en català. Avui he rebut aquest email, a la vegada, suposo, que un centenar més de persones, i similar al que altres autors s'han trobat aquests dies a la safata d'entrada:

Edi.cat, l’aliança de tres editorials independents en llengüa [sic] catalana (Angle, Bromera i Cossetània) activarem aquest mes de febrer el portal digital per a la venda d’ebooks (llibres digitals) en català. Per aquest motiu ens complau informar-vos que el llibre del qual en sou autors La catosfera literària serà un dels primers a ser penjat en aquest format al portal digital i que de les vendes que es puguin generar reservarem un 16% de drets d'autor que es destinaran a una entitat benèfica.

El cercle es tanca d'una forma estranya. Vaig participar al recull La catosfera literària content de contribuir a "legitimitzar" en paper aquesta entitat abstracta de la qual formo part. Em va semblar una bona manera de trencar les fronteres digitals per anunciar als despistats que existíem. Més enllà de ser una eina de propaganda, el llibre per mi no tenia massa sentit. Ni tan sols no l'he llegit. Els blogs tenen unes característiques que els fan ideals per a ser consumits a la pantalla. No em funcionen sobre el paper. Perden la immediatesa que els fa interessants. Però no tothom ha de pensar com jo, és clar, per això se segueixen fent i venent reculls de blogs. Que ara aquests blogs nostres tornin al reialme digital d'una forma tan encorsetada com és un e-book em sembla absurd. És com traduir una novel·la per després tornar-la a traduir a l'idioma en el que va ser escrita, enlloc de recórrer directament al text original. A cada volta del cargol es perd una altra capa de subtext. Crec que hi ha candidats millors per aquesta primera fornada, obres purament "analògiques" que serien millors embaixadores de la literatura "clàssica" si es digitalitzessin.

De totes maneres, estic orgullós de participar ni que sigui molt tangencialment en aquesta iniciativa d'edi.cat. (Fixeu-vos que, tal i com està escrit l'email, tampoc no em donen cap altra opció). Encara dubto que els e-books siguin el nou format de la literatura, però està clar que els editors no poden jugar-se-la. L'exemple de la poca visió de futur de les discogràfiques quan els mp3s s'imposaven encara està ben present. Felicito edi.cat per les ganes de provar coses noves i estar a la vanguàrdia mentre miren de buscar noves maneres de fer diners dins el negoci de la literatura.

Les cançons més interessants del 2008 (V).

He acabat tip de sentir la tornada d'aquesta cançó, que no va parar de sonar per tot arreu durant mesos, però he d'admetre que el tema té ganxo, tot i ser una mica tòpic. The Fratellis, Chelsea Dagger.

Editors (II).

Jo dec ser una mica tradicional, perquè quan es parla d'aquests temes tinc al cap la figura de l'editor que et coneix bé, amb qui pots tenir converses sinceres sobre la qualitat del que estàs escrivint, que t'ajuda a gestar el llibre i que no es talla a l'hora de fer recomanacions. Una mena de figura paternal, el mentor, savi de barba llarga i blanca, bregat en els combats de la vida. Potser és una visió massa romàntica. Avui en dia pot ser que aquest model no sigui ni tan sols possible. Tal com explicava el llibreter Guillem Terribas a l'Avui l'altre dia, Joan Sales editava només cinc o deu llibres l'any. Tenia temps per a treballar-los a fons. Creia en els projectes que escollia. Suposo que els editors d'avui en dia no tenen (o no volen invertir) tant de temps en el procés creatiu. Entenc que això ha de ser encara més clar en el cas de l'editor que es troba a les mans una novel·la que ha guanyat un premi, com alguns de la llista que comentava en la darrera entrada, i que, li agradi o no, ha de treure el carrer (això si assumim, és clar, que l'editor en qüestió no ha tingut res a veure en el fet que el premi hagi acabat a les mans que ha acabat).

Tot i això, Terribas parla en aquesta entrevista d'uns quants editors moderns que encara segueixen en certa manera un patró d'editor clàssic. Curiosament, vaig estar a punt de treballar amb un d'ells. Li va agradar la meva novel·la però va dir que havia de canviar el terç final si volia que la publiqués. La meva primera reacció, naturalment, va ser ofendre'm. Orgull d'escriptor: ningú no em diu com he d'acabar les meves novel·les. Però després vaig començar a valorar si potser podia tenir raó. Al cap i a la fi, sabia de què parlava. I, certament, començava a trobar alguns punts lògics al seu raonament quan vaig rebre l'oferta d'un altre editor que no m'exigia cap canvi. Al final aquest va emportar-se el gat a l'aigua, però sempre em quedarà el dubte de si la novel·la hagués quedat millor si hagués deixat que un editor amb ganes de treballar-la hi hagués ficat cullerada. Sincerament, espero poder respondre a aquesta pregunta en el futur.

En el mateix suplement de l'Avui, Lluís Llort comenta com l'elecció del títol d'un llibre pot ser un malson si et toca un d'aquests editors ,que ell anomena "intervencionistes", que volen imposar la seva opinió. Suposo que les ganes d'un editor de fer-se seu un llibre es poden veure tan des del costat positiu com des del negatiu i a vegades poden acabar amb la paciència de l'autor. Jo he patit canvis grans o petits a pràcticament tots els títols dels meus llibres i he de confessar que la idea de l'editor ha millorat el resultat en alguns dels casos. Crec que cal escoltar totes les opinions, sobretot si són de gent que sap el què es fa, però també m'agradaria que l'autor tingués la darrera paraula, un dret que els editors no sempre volen cedir .

Editors (I).

A arrel del llibre que exhuma la correspondència entre Rodoreda i Sales s'està parlant aquests dies de la relació entre escriptor i editor i el paper que aquest darrer ha de jugar en el procés creatiu. Es podria dir que tot just acabo d'aterrar en el món de la literatura, però en els tres o quatre anys que fa que publico seriosament ja he tingut el gust de relacionar-me amb 7 editors, una mostra, no sé si representativa, que conté tots els colors de l'arc de Sant Martí. Sense dir noms ni gèneres, perquè no se m'acusi de fer safareig, us resumeixo com han anat les experiències, ordenades de menys a més, per a què tingueu una idea de com funciona aquest món els qui no sou del gremi.

A dos dels editors no els he conegut mai, ni de forma epistolar. De fet, un d'ells no sé ni tan sols com es diu. Queda clar que d'aquestes relacions no se n'escriurà mai cap llibre. Amb un altre vaig parlar només una vegada per telèfon (anem millorant). Em va prometre l'oro i el moro, va publicar el que havia de publicar i després no en vaig saber mai més res. Un quart si que el vaig veure en persona, un cop, poc després de comprar-me el llibre gràcies a les negociacions d'una tercera part implicada. No tenia massa ganes de parlar amb mi. Totes les vegades que vaig intentar contactar-lo després d'aquella cita se'm va treure de sobre educadament o amb un simple silenci. Tampoc és que li intentés demanar un préstec o que traiés al carrer més llibres meus, no us penseu. No sóc el típic autor plom que no deixa de petja els seus editors, només volia una mica de feedback.

A un altre el vaig conèixer uns mesos després que em publiqués. Vam tenir una conversa breu però interessant i distesa. Això ja em va agradar més. Llàstima que arribava a misses dites. Amb el següent de la llista sí que vaig gaudir d'una relació més com un s'imagina que ha de ser: ens vam trobar uns quants cops, vam discutir com seria el llibre, ens vam enviar emails i fins i tot em va convidar a dinar. I el darrer que em queda per comentar es pot dir que és de la vella escola: un editor amb el qual vaig treballar el projecte molt de prop, amb contactes diaris durant les èpoques més intenses, amb qui vaig poder discutir totes les etapes del procés, que em va ajudar fins i tot a gestar un segon llibre, amb qui vaig compartir cerveses, tapes, viatges en diferents medis de locomoció i algún que altre dinar. Ara estic començant l'aventura amb un vuitè, que de moment sembla que té una retirada amb els d'aquest darrer grup.

Com veieu, n'hi per a tots els gustos. Trobar el que t'encaixa més és com una barreja entre jugar a la loteria i sortir a lligar. A vegades no saps amb qui t'estàs ficant al llit fins que és massa tard. Altres, et toca la grossa.

[Continuarà]

Les cançons més interessants del 2008 (IV).

Quan l'any passat comprava discs a l'Amazon m'apareixia sovint com a recomanació el dels Fleet foxes. Encuriosit, al final vaig haver de buscar qui eren. Fan una mena de folk esllanguit amb moltes veus barrejades que em recorda en algun moment algun dels primers discs de Genesis. Aquesta és la millor cançó del disc. Fleet foxes, White winter hymnal.

Comentaris de text.

Una de les coses que m'agraden de ser escriptor és sentir el que pensen del que escrius gent que no coneixes. Que els teus amics trobin interessants els teus llibres és encoratjador, no s'ha de negar, però és encara ho és més si els elogis estan desprovists de la subjectivisme que emana de la proximitat.

Algunes escoles i universitats estan fent servir Immortals, sans i perfectes com a llibre de lectura, cosa que m'omple d'orgull: poder arribar a la futura generació de científics és un privilegi per a un divulgador. A través dels mestres he rebut mostres dels comentaris de text que han demanat als alumnes. Us en transcric uns quants fragments. Són moments com aquests els que fan que valgui la pena escriure.

"El llibre m'ha agrada moltíssim. Ja fa uns quants anys que tinc bastant clar que vull estudiar medicina, i el llibre, d'alguna manera, m'ha decantat completament cap aquest camp. Moltíssimes gràcies!!"

“Personalment, m’ha agradat molt llegir aquest llibre, ja no només per la informació tan interessant que dóna a conèixer, sinó també perquè m’imagino a mi, després d’acabar la carrera, investigant coses tan interessants com aquestes, i això em motiva molt.”

“Amb la lectura del llibre se m’han donat a conèixer moltíssimes àrees que abans desconeixia, i sobre les quals, en un futur, m’encantaria saber molt més.”

"M'alegra saber tot el que s'està treballant en aquest camp (...). He recomanat aquest llibre a la meva família ja que sé que els agradarà molt i els obrirà els ulls a molts aspectes de la medicina."

Només??

"Només un 16% dels espanyols fan la migdiada cada dia", diu el diari. Una de cada sis persones. En tot el temps que fa que visc a l'estranger no he conegut ningú (0%) que pogués fer la migidiada cada dia. Espanya és un país curiós.

Qüestió de cadires.

Corre per la blogosfera aquests dies un link curiós (feu clic a la imatge):

No he sabut desxifrar si el llibre és una broma (pel títol i el preu es podria dir que sí, però ves a saber). El que val més la pena és llegir els comentaris, que sí que són jocosos.

Les cançons més interessants del 2008 (III).

Aquest duo va estar sonant molt tot l'estiu passat. El disc és una mica repetitiu, potser perquè la cruesa del so acaba perdent la gràcia, però el single és impecable. The Ting Tings, That's not my name (We started nothing).

Happy Birthday Mr. Poe!

Edgar Allan Poe

19 de gener de 1809 - 7 d'octubre de 1849

Mentre als territoris de parla catalana celebren l'aniversari gràcies a la SCCFF, m'uneixo a la festa amb el meu humil homenatge, la versió en directe que els Súnion vam gravar el 2007 a Nova York de la nostra versió del POEma Conqueror Worm:

In this quiet earth (live)

[Serveixi això com a substitut de l'habitual programa musical dels dilluns, que quedarà relegat aquesta setmana al dimarts.]

Predeterminació.

Fins a quin punt naixem amb tendències i gustos definits? Fins a quin punt s'adquireixen de forma inconscient durant els primers mesos o anys de vida? Quan comencem a prendre les nostres pròpies decisions? I quan ho fem, no estem ja predestinats a escollir una de les opcions que se'ns presenten degut a com ens han quedat cablejats els circuits neuronals a resultes de la nostra dotació genètica i/o de les nostres primeres experiències en aquest món?

Massa preguntes filosòfiques per a un primer paràgraf. Canviem de marxa, a veure si aconsegueixo no perdre els pocs lectors que han arribat fins aquí.

Des que ha començat a interaccionar amb el seu entorn, el meu fill té algunes idees molt clares. Li fascina, per exemple, obrir i tancar portes. I picar caixes o pots rítmicament amb una cullera de pal. O prémer botons. Qualsevol joguina dissenyada per estimular la ment infantil a cops de colors brillants i melodies de Mozart és mirada amb absoluta indiferència si al costat hi ha un telèfon, un interruptor o un simple comandament a distància. De la mateixa manera, ja li pots posar programes del Canal Disney, que saltarà més content si al seu lloc apareixen els Foo Fighters a la MTV. Clarament té un interès per la música i també pels llibres, des del principi. Es pot passar hores anant d'un llibre a un altre, mirant les planes amb atenció i assenyalant coses amb el dit, com si entengués la història.

Què vol dir tot això? Que està copiant el que fan els seus pares? No pot haver agafat afició als llibres de veure'ns llegir perquè no ho solem fer davant d'ell (diguem que el nano no contribueix massa a l'ambient reposat que demana una bona sessió de lectura). La música potser sí, perquè en sentim constantment, i el comandament de la tele és certament una eina usada amb freqüència. Però a mi obrir portes no és una cosa que em fascini gens. I tot i que sé tocar una mica la bateria, no ho he fet tampoc mai en la seva presència, així que la passió pel ritme no l'ha pot haver tret de mi. Pot ser que tinguem alguna mena de predisposició a què ens agradin certes coses ja des que naixem? Influeix això en res en el què farem després en la vida? Serà el meu fill porter d'hotel de luxe, ascensorista, crític literari o bateria d'un grup de rock? Ah, quin interessant experiment biològic que tinc creixent al menjador de casa...

Homenatge a un clàssic.

Només hi ha tres llibres en català que hagin venut més d'un milió d'exemplars (el Mecanoscrit i la Plaça del Diamant són els altres). La de vegades que dec haver consultat el Xuriguera... Un clàssic com pocs. A l'Avui descobrim algunes coses més sobre l'home darrera el petit llibre verd.

El primer de l'any.

Sabia que es publicitava el primer naixement de l'any, però no em pensava que també hi havia un rànking d'homicidis. El dubtós honor recau aquest any al meu poble. Llàstima que l'implicat no podrà alegrar-se de veure el seu nom als diaris.

Les cançons més interessants del 2008 (II).

Els vaig descobrir en un programa de la BBC. Una cançó curiosa d'un grup encara més curiós. Dengue fever, Tiger phone card.

Nadal anglès.

Aquesta ha estat la primera temporada de Nadal que passo a les illes britàniques i he de dir que s'assembla poc a les festes americanes a les que estava acostumat. Per començar, aquí no hi ha un Thanksgiving matiner que rivalitzi amb el dia de Nadal pel títol de Festa més entranyable de l'any. La llagrimeta, les bones intencions i les reunions familiars es fan el 25 i prou. Després, al Regne Unit se celebra el Nadal i a qui no li agradi que s'hi posi fulles. Quan estava a Nova York, havies d'anar amb peus de plom per no ferir sensibilitats religioses. Desitjaves "bones festes", mai "bon Nadal", perquè assumir que el teu interlocutor ha estat criat en la tradició cristiana és lleig, malgrat sigui la religió històrica del país. Si tenies la mala sort de saber quines preferències tradicionals processava la persona amb qui parlaves havies de saber-te la llista d'alternatives per triar-ne la més adient i desitjar-li feliç Hannukah, feliç Kwanza o el que fos. Els anglesos no s'estan per orgues. Visc en un barri eminentment indi, on musulmans i hindús fan molt més embalum que els blancs, i aquí tothom tenia el bon Nadal a la boca. Veies Pares Noel a les mateixes finestres que s'engalanaven pel Diwali. I ningú no posava el crit al cel. La correcció política la deixen pels ianquis de pell fina, aquí sembla que s'accepta amb més bona fe el costumari ancestral del fus horari on estàs vivint.

Un costum nou per a mi ha estat això de les targetetes. Vaig rebre la primera a principis de desembre i no van parar fins que pel dia assenyalat en tenia tota la taula plena. Nosaltres no som d'enviar nadales. Un email amb una foto als amics i apa, fins l'any que ve. Aquí en canvi això de les felicitacions és tot un art. Després de les primeres, li vaig preguntar a un amic si és que era molt habitual repartir targetes i em va respondre que era més aviat cosa de dones, però que calia ser educat i si en rebies una havies de fer el gest tu també. Tan bon punt en vaig haver acumulat unes quantes em vaig adonar que per no quedar malament em tocava correspondre, així que vaig comprar una caixa al supermercat i vaig posar-me a escriure els tòpics de rigor. Aviat no donava a l'abast, cosa que no deixa de ser curiosa si considerem que tot just fa un any que he aterrat i que tampoc no he fet tantes amistats. Fins i tot vaig enganxar el meu amic, el qui trobava aquests menesters massa femenins, escrivint-ne unes quantes a corre-cuita quan es creia que no el veien. A la meva col·lecció de nadales del 2008 en tinc de tota la gent que conec, d'alguns amb els quals només he creuat un parell de paraules, d'altres que com a molt em veuen passar, de dones, de nens (tots els de la guarderia del meu fill), i d'homes fornits amb els qui faig activitats tan testosteròniques com beure cervesa i jugar a futbol. Per a què després diguin que en aquests temps que corren s'ha perdut l'esperit nadalenc.

En Tururut es mou!

Podeu veure la versió animada de L'Oriol i en Tururut aquí (en Jordi Labanda llegeix el conte a a partir del minut 13 del programa):

Les cançons més interessants del 2008 (I).

Bon dilluns a tots. M'he acostumat a començar la setmana amb una cançó, així que vaig a buscar-me una escusa per seguir-ne penjant. Deixo la història de la pluja i em dedicaré ara a repassar els deu temes del 2008 que més m'han agradat. Ja sé que aquesta mena de best ofs se solen fer abans de tancar l'any, però més val tard que mai.

Encetem la llista amb el retorn d'una de les bandes dels 90 que més m'agradaven. Un tema bastant diferent als que fan normalment i un dels més accessibles del nou disc. Portishead, The Rip (Third).

Regal de reis.

Bon any nou a totys!

El proper dia 6 de gener, Jordi Labanda llegirà L'Oriol i en Tururut pel programa infantil de TV3 Fadapaca, que ell mateix ha creat. Des d'aquí li dono les gràcies per l'elecció.

Us deixo amb la sinopsi del programa:

Enviada en una missió especial per descobrir per què els humans ja no creuen en la màgia, la Fadapaca coneixerà a la Lluna, una nena responsable i carinyosa amb qui haurà de plantar cara als Terratrèmols, enemics de la fantasia i còmplices de l'avorriment. La Lluna li ensenyarà a la Fadapaca les regles que es segueixen a la Terra, i a canvi aprendrà de la seva nova companya a veure el món amb els ulls de la màgia, comprovant que la realitat sovint és més estrafolària del que ens sembla als que hi estem acostumats. D'aquest intercanvi de visions i de maneres d'entendre la vida les protagonistes, i també els espectadors, aprendran una lliçó fonamental: cal lluitar pel que un desitja, i aquest esforç mai és envà. La Fadapaca és un personatge desprovist de referents, encara que no de valors: no coneix el que és una família, ni una escola, ni una ciutat, ni molts dels sentiments humans, però té en comú amb els humans el llenguatge de les emocions, a més de la seva aparença física i la seva gran curiositat. De vegades sembla més humana que els humans. Té un gran interès per la vida del planeta Terra, on hi viurà una temporada, i on es farà preguntes que molts nens també es fan. I també molts adults. En la seva estança al nostre planeta, hi ha coses que no li agraden, que li fan fàstic o que l'entristeixen, llavors sí que fa una mica de fada. Tot i no poder fer màgia, aporta el seu granet d'optimisme i les seves idees originals. Enlloc d'establir la seva superioritat, de fer prevaldre la categoria d'ésser poderós que otorguen els nens i les nenes a les fades i els follets, la Fadapaca es posa a la mateixa alçada dels espectadors i fa que els nens i les nenes se sentin importants, solidaris, i desenvolupin sentiments d´integració, de satisfacció i de creativitat... No és una noia rebel, sino que desconeix els codis, les normes i els costums. En quedar desprovista de poders, la Fada va coneixent els límits i va aprenent a superar situacions complicades amb les mateixes eines que els nens i les nenes i amb l´ajuda de la seva amiga Lluna. Els papers es reinverteixen i la Lluna -o sigui, la representant dels nens i nenes a la Terra-, és la veritable protectora de la Fada. La heroicitat, doncs, s´identifica amb el món real des d´on es poden fer moltes coses, i als ulls de la FadaPaca, un altre tipus de màgia que ella no domina.Fadapaca és un conte de fades on les fades no resolen els problemes però ajuden a fer-se preguntes i a no donar-ho tot per vist i per sabut. És, doncs, un elogi de la curiositat i de la fascinació pel que ens envolta. I com tots els contes que valen la pena, és al mateix temps la història d'una amistat de les que duren tota la vida. Per primera vegada, el dissenyador Jordi Labanda debuta en el món de l'animació i amb el seu traç característic ha donat forma al País de les fades i ha dibuixat els seus habitants. El resultat és el d'un món carregat de fantasia, amb cura pels detalls i una imaginari fascinant.