Ressenya: L'altre costat del mirall

Quan era adolescent, volia ser Pere Calders. Jo i imagino que la meitat dels qui vam créixer als anys vuitanta i ens agradava escriure. Després va venir en Quim Monzó, i ens va presentar una versió millorada i actualitzada d'aquells contes, que curiosament es van acabar convertint en el gènere "de referència" de la literatura catalana popular, el que sap agradar al gran públic i mantenir el respecte dels crítics. Han passat vint-i-cinc anys i és reconfortant veure que la flama calderiana encara segueix viva. Gent com l'escriptor catalano-andorrà Iñaki Rubio n'ha recollit el testimoni, li han donat una nova capa de pintura i apa, ja els tenim preparats per atrapar una altra generació de lectors.

L'altre costat del mirall és un conjunt de relats que va guanyar un dels premis del meu poble, els Recvll, just l'any que feien 50 anys. Com va dir la Marta Rojals al Facebook, és "com un Calders amb Internet". Al Ricard Ruiz també li va agradar i el va recomanar al Time Out. Al llibre hi trobareu una barreja de contes realistes i de surrealistes que van de l'humor al drama, com en qualsevol llibre del Monzó, amb històries sobre l'amor entre home i GPS, el desgraciat que es converteix en un turista alemany, maniquins que estan molt vius, o l'home que es transforma en el seu reflex. Un recull de factura sòlida que segueix escrupolosament els cànons definits pels clàssics del gènere i hauria de satisfer els nombrosos fans d'aquesta mena de contes. Si en sou, correu a comprar-lo!

La Revista Microcosmos, feu-hi un cop d'ull.

M'arriba un link a una revista cultural catalana que no coneixia. Es diu Microcosmos, fa un parell d'anys que funciona, i la podeu llegir aquí. Els seus creadors diuen que és "és una revista de contes, literària, cultural, de lletres, d’humanitats… Però el que interessa realment són els relats de qualsevol tipus, les històries, la narrativa (també audiovisual) perquè tot això forma part de l’ésser humà." Si us agraden aquests temes, ja ho sabeu. La revista està molt ben feta, ja ho veureu. Val la pena que hi feu una volta.

La revista és digital però també se n'han editat números en paper. Us en parlo avui perquè tenen un Verkami engegat per finançar l'edició física del proper número, que serà el quart. Sempre està bé donar suport a aquesta mena d'iniciatives culturals, tan necessàries en el nostre panorama, sobretot si estan fetes amb cura, com Microcosmos, per això estic encantat de fer-li una mica de propaganda. Si hi voleu contribuir, només heu de clicar aquí. També els podeu seguir al Facebook i al Twitter.

Malparits amb pantalons curts

A la classe del meu fill hi ha un nen, anomenem-lo Adolf, que amb només set anys ja es veu a venir que serà un perill. Per començar, és dels més intel•ligents del grup: treu molt bones notes en tots els exàmens i treballs que fan. El problema és que combina aquest desenvolupament intel•lectual avançat amb una mala llet espectacular. Li encanta posar en embolics als seus companys, parar-los trampes i fer-los quedar malament davant els professors sense que se sàpiga que ell n’és el culpable. Combina l’assetjament escolar, físic i psicològic, amb l’art de la manipulació amb una habilitat espaordidora per algú tan jove.

Us semblarà que exagero, però he rebut confirmació d’aquestes activitats per diverses bandes. Fins i tot jo mateix vaig ser testimoni d’una de les seves jugades clàssiques. En un partit de futbol que es duia a terme durant una festa d’aniversari, l’Adolf va fer-li una entrada duríssima a un nano que és un bon jan, directe a la tíbia i sense ni mirar la pilota. Allò no tenia res a veure amb el joc: havia anat a carregar-se’l sense contemplacions. Quan la pobra víctima es va posar a plorar, amb tot el dret del món, per evitar carregar-se-la, l’Adolf va fingir que ell també havia rebut un cop molt fort. La seva actuació va ser tan impecable que el que feia d’àrbitre es va empassar que havia estat una topada fortuïta i va declarar un bot neutral per resoldre el conflicte. Em vaig quedar meravellat de l’habilitat del marrec per sortir airós d’una situació tan flagrant com aquella. Les llegendes que havia sentit explicar d’ell no es quedaven curtes.

Per acabar de pintar el retrat de l’Adolf, he d’afegir que els seus pares, de classe mitjana i situació financera acomodada, són bones persones. A més, té una germana del tot normal. Una família estable i, almenys a primera vista, sense problemes importants ni traumes evidents. O sigui que, en aquest cas, no li podem donar les culpes a l’entorn: l’Adolf és un malparit perquè li surt de dins.

La personalitat és una cosa molt curiosa. Malgrat que les experiències vitals la modelen de forma importantíssima, hi ha una part genètica que no ens podrem treure mai de sobre. Només cal observar una colla de nanos de qualsevol edat interaccionant entre ells per adonar-se que han nascut amb una motxilla més o menys carregada de defectes i virtuts. De com cadascú gestioni la seva dependrà l’èxit social i laboral que tindrà en el futur. I això no és només una qüestió dels humans: el mes passat, uns científics de la Universitat de Brussel•les publicaven un article on descrivien escarabats de personalitats diferents, que anaven des dels que eren tímids i conservadors als que trepitjaven fort per la vida i els agradava descobrir nous territoris. Encara que sembli una broma, està demostrat que fins i tot en els insectes es veuen aquestes divergències, probablement innates. De fet, estudis semblants han revelat que passa el mateix en pops, aranyes i altres éssers vius, cosa que suggereix que la personalitat ha de ser una característica biològicament ben definida.

Per això els patis d’escola són experiments socials apassionants de mirar. En poca estona pots descobrir dinàmiques paral•leles a les del món dels adults. Quan llegeixo al diari el darrer estirabot del ministre de torn, la pallassada del governant que s’aferra amb ungles i dents a la seva posició de poder, les maniobres llefiscoses del candidat que vol accedir a qualsevol preu al cercle dels iniciats, les manipulacions òbvies dels opinadors privilegiats amb tribuna a la premsa o els escandalosos enganys dels qui porten anys aprofitant-se del sistema sense remordiments, només penso com deurien comportar-se aquests elements quan encara portaven pantalons curts. De ben segur que algú una mica observador hauria pogut predir el recorregut que seguirien un cop poguessin campar lliurement pel món real. Per exemple, per la carrera que porta fins ara, el nostre amic Adolf té tots els números per acabar sent un excel•lent polític el dia de demà. Això o davanter centre del Reial Madrid.

[Publicat a l'Esguard, 18/3/15]

Punts de fuga, avui a les llibreries

S'acaba de publicar un recull de contes sobre viatges en el temps que ha organitzat la gent de l'editorial Males Herbes. Hi he contribuït, al costat de 25 autors més, amb un petit homenatge a La màquina del temps de H. G. Wells. Veureu que a l'antologia hi ha noms de la "pedrera" Males Herbes més altres de les "noves generacions" i algun de més "clàssic" que s'hi ha colat. Una selecció àmplia i segur que interessant (encara no he llegit els altres relats, però m'ho imagino). Us deixo amb la nota de premsa:

Els viatges en el temps, ja siguin literals o metafòrics, cap al destí de la humanitat o cap a la pròpia infància, constitueixen un dels grans anhels de la nostra imaginació i, per tant, són una llaminadura a mans de qualsevol narrador. Perfectament conscients d’aquesta sort, vint-i-sis escriptors actuals ens ofereixen les seves visions del tema, cadascuna vinculada a una manera particular d’entendre la literatura.
El resultat funciona com un calidoscopi de contes on es combinen les especulacions científiques amb les intrigues històriques, els retrats costumistes i els experiments formals, observats des d’òptiques tan diverses com la humorística, la filosòfica o la sentimental. Punts de fuga mostra un petit ventall de la nova literatura catalana, alhora que ens submergeix en un mar de paisatges hipotètics, aventures fantàstiques i pelegrinatges introspectius.

Nota dels editors:
El que us presentem és un recull diferent, que no vol aglomerar noms d’autors sinó construir un llibre sòlid, sense alts i baixos, que aguanti a una lectura de conjunt. La formen maneres molt diverses d’acostar-se a un tema comú, i s’hi barregen elements com la ciència ficció, la història, el costumisme, la filosofia, la intriga, l’humor, les aventures, l’amor o l’experimentació formal. 


ISBN: 9788494310829
Mides: 13 x 19 cms
Pàgines: 398
Preu: 16 euros

Jugar a ser Dios

Ja deu haver arribat a les llibreries la versió castellana de Jugar a ser déus, de la qual veieu la coberta aquí dalt (el canvi que veieu al títol va ser una petició meva a la traductora... no em feu dir perquè però em sona millor). N'hi enviaré un exemplar al ministre Wert, perquè crec que a la seva nova classe de religió hi encaixaria molt bé. Si més no demostraria que l'home pot ser feliç fent una cosa tan simple com llegir un llibre en el qual no hi ha intervingut cap mà divina.

La fi d'Europa?

Les crisis són moments interessants, perquè solen provocar revolucions que transformen la societat, normalment cap a millor. A vegades no, clar. Mireu les primaveres àrabs: tan prometedores que semblaven i han embolicat encara més el vesper que és l’Orient Pròxim. També cal tenir en compte que és molt fàcil mirar-s’ho des de la barrera amb la perspectiva que et donen els quilòmetres o els anys. En canvi, estar ficat de ple en un pollastre, com hi estem tots ara mateix, no fa cap gràcia, per molt que algun dia acabis sortint als llibres d’història.

Una de les darreres conseqüències de la crisi global que patim és la reorganització del panorama polític europeu: la fi del monopoli dels partits “tradicionals” i l’aparició dels relleus corresponents. No és la primera vegada ni serà l’última. Esperem que aquest cop hàgim après d’errors anteriors i no sigui la demagògia feixista la que pugi com l’escuma. De moment sembla que la que surt guanyant més és l’esquerra remasteritzada. Això no vol dir que no se serveixi també del populisme, que tothom sap que en moments així és una fàbrica de vots, però almenys la seva “radicalitat” és més moderada. El problema principal és que els nous jugadors estan posant en evidència la fragilitat d’aquest monstre de Frankenstein que és la Unió Europea.

Quan vivia als Estats Units, em meravellava que els habitants de les costes, els auto-escollits epicentres de la civilització occidental, poguessin compartir país amb el Jurassic Park que és el Bible Belt. No hi ha mentalitats més oposades en aquest planeta: es criticaven i s’odiaven i es maleïen els ossos contínuament. En canvi, totes les diferències desapareixien per art de màgia quan veien onejar la Stars and Stripes o sonaven les primeres notes del Star-Spangled Banner. Per això funcionen com a potència mundial: se senten part d’un sol conjunt i saben remar tots en el mateix sentit quan el Commander-in-chief toca el xiulet.

Això no passarà mai a Europa. La crisi ho ha posat en evidència, per si no estava prou clar. I és un problema, perquè és l’ingredient bàsic per reconèixer una autoritat superior a la del teu estat sense que se’t talli la digestió cada cop que exerceixi el seu poder. Quan Brussel•les dona ordres, a mitja Europa se li posen els pèls de punta. Els britànics ni en volen sentir parlar, per això ja tenen un peu fora (o no l’han tingut mai a dintre). I ara qui es rebel•la és el sud, amb Syriza obrint foc i Podemos llegint atentament el guió per si els toca moure fitxa. En aquest xoc, els països “forts” hi veuen un intent suïcida de sabotatge per part dels mediterranis irresponsables, mentre que aquests interpreten cada directriu central com una argúcia encoberta per afavorir que els poderosos remenin encara més les cireres comunitàries. Així no anem enlloc.

Potser els qui han de manar no saben fer-ho; potser els qui han d’obeir tampoc. Sigui com sigui, Europa, tal com està concebuda ara, aquest mi-cuit entre federalisme seriós i grupet d’amics que queden per jugar a la botifarra, fa aigües per totes bandes quan hi ha temporal. Per exemple: no es pot pretendre tenir una moneda única sense actuar coordinats. Ni la troica sap trobar la fórmula justa per frenar la caiguda lliure d’una part del territori, ni els afectats volen haver de negociar una nova solució amb els seus companys de viatge. Sense entendre-hi gaire d’economia, a mi em sembla una recepta condemnada al fracàs.

Potser el que cal és deixar d’emmirallar-nos en l’altra banda de l’Atlàntic, fer un parell de passes enrere i pensar en una solució que s’adapti millor a les idiosincràsies d’aquest racó de món tan particular. I llavors potser sí que podrem jugar a primera divisió amb els grans.

[Publicat a l'Esguard, 18/2/15]

Els primers humans s’emborratxaven amb dues gotes d’alcohol

[Em demanaven l'altre dia que pengés al blog els articles de divulgació que publico a l'ARA els diumenges, per als qui no tenen accés premium. Aquí teniu el del cap de setmana passat.]

Sabem que el consum d'alcohol és una tradició lligada a l’espècie humana des de fa almenys deu mil anys: hi ha proves que indiquen que els habitants del neolític ja havien après a fabricar begudes que en contenien. Ara investigadors del Santa Fe College de Florida, dirigits pel doctor Matthew Carrigan, han descobert que la relació ve d’encara més lluny. Segons un article publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), deu milions d’anys enrere un antecessor nostre ja va tastar els plaers de la fermentació. A més proposen que això hauria contribuït a l’evolució de l’ Homo sapiens tal com el coneixem avui en dia.

Anomenem alcohol a una petita molècula coneguda tècnicament com a etanol o alcohol etílic. La seva simplicitat és enganyosa: en realitat és un potent neurotòxic que pot causar la mort si s’ingereix en excés. Però consumida amb moderació és una droga psicoactiva usada habitualment arreu del món. La forma més tradicional d’obtenir-ne és a través de la fermentació de sucres que produeixen certs llevats. És un procés que hem après a controlar i perfeccionar amb el temps, però també es dóna de manera espontània a la natura. Passa, per exemple, quan les fruites maduren massa i comencen a podrir-se.

Fa uns deu milions d’anys el planeta es trobava immers en una sèrie de canvis climàtics. Entre altres coses, això va propiciar que uns homínids que vivien dalt dels arbres comencessin a arriscar-se a baixar a buscar menjar. Aquests avantpassats llunyans (també dels goril·les i ximpanzés) estaven acostumats a agafar la fruita dels arbres però, de cop i volta, van poder accedir a la que havia caigut i havia iniciat el procés de descomposició. I així és com es van convertir sense adonar-se’n en els primers parents que van tastar l’alcohol.

Malgrat que avui en dia trobem que una intoxicació etílica lleu (o no tan lleu) pot ser una activitat recreativa plaent, des del punt de vista d’un animal salvatge emborratxar-se és poc pràctic. No només t’incapacita per a l’activitat vital de recollir aliments, sinó que et converteix en una presa fàcil per als depredadors. En aquella època això encara era més evident, perquè les cèl·lules dels homínids primitius no estaven acostumades a la presència de l’alcohol i no sabien com eliminar-lo. D’això se n’encarregen un grup de gens, entre els quals l’anomenat ADH4.

Com que l’ADH4 que tenien aquests avantpassats no era gaire efectiu, les mones que agafaven devien ser èpiques. I aquí és quan entra en joc l’evolució. El grup del doctor Carrigan ha llegit l’ADH4 del genoma de 19 primats moderns, inclosos els humans, i hi ha aplicat complexos algoritmes de genètica evolutiva. Això els ha permès predir com ha anat canviant el gen al llarg dels mil·lennis i estudiar la potència que tenien les diferents formes. D’aquesta manera han vist que, tal com s’havia predit, les versions d’aquest gen que existien fa 50 milions d’anys eren bastant dolentes a l’hora de metabolitzar l’alcohol: en processaven poques quantitats i molt lentament. En canvi, fa uns 10 milions d’anys una variant del gen que és 40 vegades més efectiva es va convertir en la més comuna, cosa que suggereix que va ser afavorida per un procés de selecció natural. Així, els homínids que tenien aquesta variant van poder menjar la fruita madura sense emborratxar-se tant, cosa que els va permetre poder fer les seves tasques i sobreviure millor.

La relació històrica dels homínids amb l’alcohol podria explicar també altres diferències. Per exemple, els lèmurs i els babuins actuals, primats d’una branca evolutiva diferent de la nostra, no haurien patit aquesta evolució i encara conserven la versió menys potent de l’ADH4, cosa que fa que metabolitzin molt malament l’alcohol. A més, l’interès que tenim actualment per l’alcohol podria derivar del fet que instintivament l’associem amb aliments d’alt contingut calòric, molt convenients fa milions d’anys, quan el menjar era més escàs que ara. És el mateix mecanisme que ens empeny a consumir tants dolços com puguem. Sigui com sigui, sembla clar que sense l’alcohol els humans seríem genèticament diferents.

Publicat a l'ARA Diumenge, 8/2/15

Ciència i país (i altres coses)

Aquesta setmana ha sortit una breu entrevista que em van fer a Vilaweb preguntant-me per què m'agradaria que Catalunya fos independent. Hi ha mil motius, molts d'ells simplement sentimentals i irracionals, però vaig centrar-me en un parell de pràctics (una condició era relacionar-los amb les meves feines). Teniu la versió en català aquí, però jo us recomanaria que si podeu llegiu l'original anglès (me la van demanar per la versió anglesa del seu web), perquè la traducció sembla feta pel google...

Aprofito per penjar unes quantes crítiques a lllibres recents. Aquí al costat, al Recvll (la revista del meu poble) fan sortir La reina de diamants al pòdium cultural (una decisió valenta, sent un llibre de gènere molt pulp!).

Aquí, l'Eloi fa la ressenya més detallada dels Científics lletraferits que podreu llegir enlloc. Gràcies!

I les blogaires comencen a llegir Els límits de la vida i a comentar-lo. Són una comunitat molt proactiva, que quan agafen un llibre se'n fan molt ressò. L'última experiència que vaig tenir amb elles va ser amb Ullals, que va rebre una vuitantena de crítiques (que he anat recollint aquí), tot un allau. N'hi ha de molt curioses... Una experiència interessant. A veure fins on arriben Els límits! Començo la llista:

Yurika Sekai

Sibaritismos de Inma

La orilla de los libros

Perdida en un mundo desconocido.
Una dosis de lectura.

Banderes

L'altre dia li van demanar a l'hereu per deures que fes una petita narrració de les vacances de Nadal i hi dibuixés la bandera del seu país, esperant que la gran majoria hi posaria la Union Jack. Ell em va mirar desconcertat i no vaig saber què dir-li. Ha nascut a Nova York, per tant tècnicament és americà. Ha viscut tota la seva vida (menys tres mesos) a Anglaterra, per tant se sent britànic. Els seus pares són catalans, per tant culturament és en part català. I legalment, també és espanyol.

Per ser políticament correcte i no imposar el meu criteri, vaig suggerir-li que triés la que se sentís que l'identificava més, i vam repassar un a un els lligams que té amb cadascuna d'elles. Com que això tampoc funcionava, vaig tirar pel dret: "Mira, dibuixa la catalana, que té uns colors molt macos, és fàcil de fer i quedarà molt bé en el full". Ja em poden acusar d'adoctrinament.

Ser emigrant no és fàcil, però em sembla que ser fill d'emigrant pot ser encara més complicat. Veurem cap a quina bandera es va decantant amb el temps...

Recull mediàtic del mes

Algunes coses que he han passat aquests dies:

Vaig fer una entrevista al Matí de Ràdio 4, amb en David Bueno i l'Eduard Martorell, parlant d'Els límits de la vida.

Dissabte passat vaig publicar aquest article al Periódico sobre l'origen del llenguatge (comentant una interessant teoria que ha aparegut recentment i el relaciona amb les primeres eines de pedra).

I diumenge, un article a l'ARA sobre  un fet curiós de la proporció entre homes i dones: en temps de crisi neixen més nenes i nens més forts.

Al Catorze.cat em van demanar una llista de 14 llibres, pel·lícules o cançons per a la secció "Les catorze". Jo els vaig preguntar si s'hi valien còmics (un parell dels convidats havien colat obres de teatre, per variar). El còmic és una forma d'art com qualsevol altra i encara ningú no l'havia reivindicada. Em van dir que endavant, així que vaig haver d'esforzar-me molt per deixar en només 14 la llista dels còmics que més m'han marcat. Sé que molts de vosaltres no en llegeix, perquè encara hi ha prejudicis que ens fan pensar que el còmic és una cosa infantil, però jo defenso que aquests còmics que cito (i milers d'altres) tenen tanta qualitat artística com molts llibres o moltes pel·lícules. I sí, també n'he posat de dirigits als més joves. No tots els grans còmics són les famoses "novel·les gràfiques" que llegeixen els hipsters des de fa uns anys. Us copio la llista aquí, a veure quants en coneixeu (i els que domineu el tema, quants d'aquests hauríeu triat també):

La marca amarilla (de la sèrie Blake y Mortimer), d’Edgar Pierre Jacobs.

El cometa de Cartago (de Las aventruas de Freddy Lombart), d'Yves Chaland.

Corto Maltés: Fábula de Venecia, d'Hugo Pratt.

El Incal, d'Alejandro Jodorowsky i Moebius.

Watchmen, d'Alan Moore i Dave Gibbons.

El misterio de Susurro (de la sèrie Roco Vargas), de Daniel Torres.

Z com Zorglub (de la sèrie Espirú i Fantàstic), de Franquin.

Hellboy: Semilla de destrucción, de Mike Mignola.

Els cigars del faraó (de la sèrie Les aventures de Tintín), d'Hergé.

A Dame to Kill For (de la sèrie Sin City), de Frank Miller.

Verano indio, d'Hugo Pratt i Milo Manara.

Rapsodia húngara (de la sèrie Max Fridman), de Vittorio Giardino.

Predicador, de Garth Ennis i Steve Dillon.

Parker: El cazador, de Darwyn Cooke.

I per acabar, La reina de diamants ha rebut tres crítiques bones, del XeXu, de la Sílvia Cantos i de La petita llibreria, feu-hi un cop d'ull. És un llibre que impacta!

Música per escriure

Ha mort Edgar Froesse. Era l'ànima dels Tangerine Dream, un grup que des dels anys setanta havia redifinit la música ambiental i instrumental (i les bandes sonores dels 80). Escoltar-los avui en dia pot semblar una mica friki, però els Tangerine Dream tenen per mi una virtut especial: són la música perfecta per posar de fons quan escrius. N'he provat moltes i no és tan fàcil. Han de ser prou neutres per no trepitjar les paraules (instrumentals segur) però amb prou cos per aportar alguna mena d'estat d'ànim creatiu. D'Hipnofòbia cap aquí, tots els llibres que he escrit han tingut en una plana o altra una mica de Tangerine Dream de fons. Des d'aquí li dono les gràcies a Froesse per la inspiració i li faig aquest petit homenatge penjant un concert de la seva època més clàssica, fet a poca distància d'on visc ara.

El dret a ofendre

El tió va tenir un detall nostàlgic i per Nadal em va cagar els Blu-Rays de la trilogia Back to the future, un referent per als qui érem adolescents durant els 80. Visionant el primer lliurament, vaig retrobar-me amb els dolents de les escenes inicials, uns “terroristes libis” exaltats que disparen bazuques des d’una furgoneta. En aquella època, la tensió era tal que els Estats Units van acabar bombardejar Líbia el 1986, un any després que s’estrenés la pel•lícula, com a represàlia als “actes de terrorisme contra ciutadans americans”. Això em va recordar que la por d’Occident al radicals islàmics no va començar l’11S, com pensem a vegades, sinó que ve de més lluny. I té aspecte de no haver d’acabar mai.

El conflicte no seria tant un problema de religió, que en part ho és, sinó del xoc de dues cultures enredades en un complicat joc d’estratègia geopolítica, amb molts diners i molta testosterona sobre el taulell (i encara més interessos ocults), que fa segles que està en marxa. Cada part utilitza les armes que té més a mà (siguin exercits caríssims o grupúsculs terroristes finançats d’amagat) i intenta fer tan mal com pot a l’altra per aconseguir els seus objectius. En aquest context, l’atemptat a la redacció de la revista francesa Charlie Hebdo de fa unes setmanes, que va acabar amb dotze morts, s’ha de veure com un altre acte acuradament dissenyat per desestabilitzar l’oponent. El missatge contra la llibertat d’expressió és només l’excusa.

I funciona, perquè a Europa ens prenem molt seriosament el fet que ens deixin dir el que pensem. Fins al punt que aquests dies hem sentit grans cants a la llibertat d’expressió com puntal de la democràcia, que a vegades han pecat una mica d’ingenus. Com si la censura no fos part integrant del sistema. L’exerceixen rutinàriament els estats europeus, definint els límits legals del que es pot dir. Per exemple, és delicte l’apologia del terrorisme, un concepte a vegades convenientment difús (que ho preguntin a l’humorista Facu Díaz, imputat recentment per “humiliació a las víctimes del terrorisme” per riure-se’n del partit governant). Però és encara més efectiva la censura no institucional. Recordem que un editor d’una revista satírica espanyola va decidir fa no gaire, i sense que li ho demanés un jutge, retirar una portada per evitar-se problemes (polítics, econòmics o potser de coherència ideològica, qui sap). Aquest és precisament l’efecte que busquen els fonamentalistes usant la coacció de la por, i és una batalla fa anys que han guanyat. En una societat globalitzada com la nostra, on és impossible saber a quin bàndol pertany cadascú, ens ha quedat clar que donar certes opinions en públic et pot costar la vida. És una amenaça molt efectiva perquè només necessita una minoria dedicada per perpetuar-se. Per sort, alguns valents seguiran lluitant per preservar aquest dret a ofendre, tan únic que ja és part de l’ADN cultural europeu (als Estats Units, per exemple, seria impensable), malgrat les queixes i el menyspreu dels qui se senten ofesos, tan a dins com a fora de les nostres fronteres.

La “guerra” continuarà. Seguirem veient exèrcits que envaeixen països llunyans en nom de la democràcia i terroristes que semblen sonats solitaris sembrant por per tot arreu. Són només les puntes de l’iceberg d’un conflicte del qual possiblement mai coneixerem totes les trames i que costa de veure que es pugui arribar a resoldre sense que hi hagi un gran canvi a nivell global. Només podem esperar que les víctimes colaterals d’aquest joc de poders siguin les mínimes possibles. 

[Publicat a l'Esguard, 21/1/15]

BMM

Començo el 2015 amb una mica d'humor. El primer post de l'any és una broma que un amic ens ha fet al David Bueno, l'Eduard Martorell i a mi, els autors d'Els límits de la vida, a partir d'una foto promocional. No hem muntat un grup de rock, no, però després d'això ho estem considerant seriosament. Quina mena de música us sembla que faria, un grup amb aquestes pintes?

Bon any nou!

Que el 2015 vingui carregat de coses bones per tots!
  

Resum (i últim recull mediàtic) de l'any

El 2014 ha sigut un any literàriament intens per mi. He publicat tres llibres: un al març (2 autors), un a l'octubre (3 autors) i un al novembre (4 autors). M'he aturat abans de fer el 5, no fos cas que la troca s'emboliqués massa... Pel mig, he co-editat un altre volum amb 20 autors, això sí. 

Posar el nom al llom de quatre llibres en un sol any natural és el meu rècord de productivitat, però ja veieu que l'he aconseguit gràcies al treball en equip. Per mantenir el ritme, el 2015 ja tinc programades 3 novetats més, totes elles juvenils i a quatre mans (una ha de sortir abans de Sant Jordi i les altres dues a final d'any), i actualment estic treballant en els dos últims projectes d'aquesta fal·lera comunitària, abans de retornar per fi als llibres en solitari (després d'aquests dos anys "sabàtics" que m'he pres). De la mateixa manera que em venia molt de gust treballar en equip una temporada, ara vull tornar a ser l'home orquestra i enllestir un parell de cosetes que tinc a mitges.

Després d'aquest breu resum del 2014, us deixo amb les últimes coses que han anat apareixen a la premsa i les xarxes aquests darrers dies de l'any, per si no teniu res a fer després de menjar els torrons. Comencem pels llibres:

- Al minut 29:00 d'aquest vídeo del TN vespre, veureu un mini-reportatge en format de partida de pòker entre els quatre autors de La reina de diamants.

- Al blog Curce de Caminos, van fer una crítica ben positiva de La reina.

- I la Sílvia Cantos al seu blog també diu que li ha agradat Els límits de la vida.

- Parlant de literatura juvenil a Vilaweb, l'editora d'Els límits de la vida, la Iolanda Batallé, destapava una de les millors notícies literàries del meu 2014: el llibre es traduirà a l'italià i l'alemany, i hi ha uns quants països més que hi podrien estar interessats.

Passem ara als articles a la premsa, que inclouen un trio de descobriments força inusuals:

- Al darrer article d'opinió de l'any al Períodico parlo de ciència, ètica, la lluita contra l'envelliment i l'embolic que pot causar.

- A l'ARA parlava de perquè els homes som millors orientant-nos: per lligar més (això diuen els científics que hi entenen).

- De nou a l'ARA escric sobre un sistema per controlar els gens... amb la ment!

- I també a l'ARA explico el curiós invent d'unes cèl·lules-espia fetes amb biologia sintètica.

A l'apartat de xerrades de divulgació científica, aquest any també he batut rècords: n'he fet 10, per tot el territori de parla catalana, per a públics diversos, des de jubilats fins a nens de 9 anys (una novetat). Com que no baixo gaire cap al sud, això ha volgut dir fer algunes maratons de xerrades (per exemple, tres seguides el dia del meu aniverari), però no deixa mai de ser un plaer veure com s'interessa el públic per aquests temes. Això compensa totes les afonies. Aquí teniu algunes notes sobre els darrers xous:

- A la Universitat de Vic, vaig omplir dues aules magnes amb els alumnes dels instituts de la zona per parlar-los de ciència i ètica.

- El mateix tema va ser el fil conductor del debat a l'Institut Vescomtat de Cabrera d'Hostalric.

Va, i ara sí: us deixo tranquils fins l'any que ve. No us ennuegueu amb el raïm!

Bon Nadal!

Que passeu unes bones festes. Ens llegim l'any que ve!

Regaleu llibres!

Un llibre és un bon regal per aquestes festes (i per qualsevol dia de l'any, de fet). Si us falten idees, ja sabeu que aquesta temporada tardor-hivern tinc dues novetats comunitàries al carrer. 

Una novel·la, Els límits de la vida, és per a tots els públics, i en especial per als qui sentiu un cert interès per entendre què és la vida, què som i què fem aquí. En parlava l'altre dia al Punt Avui TV amb l'Eduard Berraondo, aquí (minut 34) i a una entrevista que em van fer a L'illa dels llibres, i en podeu llegir una fitxa de la UB aquí.

L'altra, La reina de diamants, és una aposta adrenalínica plena de sexe i violència, amb un munt de giragonses inesperades, que agradarà a un públic més adult, en especial als amants de la novel·la negra. Podeu veure els quatre autors parlant-ne a la tele aquí (a partir del minut 31), sentir-nos a La primera pedra de RAC1 (aquí) o veure'n la crítica més recent aquí.

Si en llegiu alguna ja m'ho direu!

La funció de Nadal

Després de dos anys de fer d’ovella o de romà que aguanta una llança, aquest any per fi a l’hereu de casa li ha tocat un paper estel•lar a la funció de Nadal de l’escola. Bé, estel•lar pot ser una exageració paternal, però sí que almenys ha pogut tenir el seu moment de glòria sota els focus, recitant amb convicció un grapat de frases sense rellevància històrica. Si segueix així potser accedirà a algun dels papers protagonistes abans no li toqui anar a la universitat. Esperarem el moment amb paciència.

Fa gràcia veure una tropa de nanos de 7 anys (i una dotzena de sacrificats professors) organitzant-se amb entusiasme per construir un espectacle del qual se’n puguin sentir orgullosos tan ells mateixos com el públic. Més encara quan molts (gairebé la majoria, a la ciutat anglesa on visc) venen de famílies amb un entorn cultural molt allunyat de la mitologia cristiana. Per entendre’ns, la representació de l’escola pot comptar fàcilment amb un Baltasar de pell fosca i un Gaspar indi (fidels a algunes descripcions clàssiques, per cert), així com un Herodes xinès i una Maria amb trets aràbics, tots treballant units en una missió comuna.

Aquesta estampa pot semblar exagerada, però és ben real: a l’escola de l’hereu conflueixen tradicions que abracen tot l’espectre, i tothom és capaç d’oblidar les diferències ideològiques bàsiques quan tenen un objectiu clar que volen aconseguir. Potser sí que la veu cantant la porta la cultura amfitriona, que és la que proporciona l’ideari de base, però de la mateixa manera que els nens d’altres religions accepten gustosament les normes del joc pel bé comú (la recompensa en forma d’aplaudiment emocionat dels pares i d’orgull per la feina ben feta), els angelets rossos com un fil d’or tampoc no fan escarafalls en veure pastors amb el mocador dels sikh al cap.

Suposo que ja us heu adonat dels paral•lelismes entre aquesta funció de Nadal i el Procés. Catalunya també és una terra on hi conflueixen cultures i on tothom i té cabuda si té ganes de sentir-se’n part. En aquest moment especial s’ha proposat un canvi, nascut d’un sentiment històric que molts no han viscut mai com a seu. Numèricament no tindrà el recolzament majoritari que necessita sense la participació de tothom. Ningú no sap encara si els números sumen o no, per moltes enquestes i manifestacions que s’hagin fet, però hi ha ganes de fer un recompte tan aviat com sigui possible. El problema no ve dels qui no són partidaris de la idea, que és una opció tan vàlida com qualsevol altra, sinó dels qui no reconeixen que Catalunya tingui dret i capacitat per decidir el seu futur.

Això ho complica tot molt, fins al punt que, ara mateix, hi ha almenys dues propostes oposades sobre la taula per trobar la millor manera de superar els pals a les rodes. És difícil predir quina és la més bona, donada la manca d’experiència en aquesta mena de situacions. El que sí que està clar és que no hi haurà funció de Nadal si tothom no llegeix el mateix guió, si els hindús no accepten fer veure que adoren el Messies o si el noi alt, blanc i ros no deixa que per una vegada el negre grassonet faci de Sant Josep. Els nens de primària són capaços d’entendre-ho. Ara faltarà veure si també ho seran els polítics catalans i, sobretot, la gent que els ha de votar, que al cap i a la fi són els que determinen com es comporten els seus líders.

[Publicat a l'Esguard, 10/15/14]

Avui, conferències i bookcrossing

De tant en tant, faig una mica de bookcrossing a la meva manera, coincidint amb certa data especial del calendari. Com que avui tinc unes quantes conferències repartides per la geografia catalana (a instituts, no pel públic general), estigueu atents si passegeu per la zona universitària de Vic (matí), el centre de Figueres (tarda) o la dreta de l'Eixample de Barcelona (nit). Potser us hi trobareu algun dels meus llibres buscant una casa que l'aculli. Si n'arreplegueu algun ja m'ho direu!

Més coses sobre la Reina

Voleu saber més detalls de la novel·la a vuit mans que acabem de publicar en Benassar, en Llort, en Moreno i jo? La van presentar els meus companys a la Negra y Criminal fa uns dies i sembla que les primeres crítiques són bones, fins i tot al Núvol se'n feien ressò. 

L'Illa dels llibres, que van ser els primers en entrevistar-nos, l'ha escollida com una de les seves 25 recomanacions de Nadal. I aquí en Gabriel boloix us en llegeix un fragment. Aquests dies farem una mica més de promo del llibre, a veure si ens veieu o sentiu per algun lloc.

Ressenya: Més o menys jo

Més o menys jo és una novel·la diferent i sorprenent, per això avui us el volia recomanar. El seu principal encert, com diuen totes les crítiques, és la "veu" tan personal que té l'autor, en Miquel Duran, única i sense fisures. Surrealista però en canvi no sona impostada, flueix amb naturalitat de principi a final. La veu és l'encert i pràcticament l'únic que aguanta el llibre, perquè de trama n'hi ha poca (exceptuant potser les darreres planes). Però això no li treu mèrit al llibre, al contrari: llegir-lo és una experiència molt gratificant, si entres en el joc de la visió onírica que el protagonista té de la realitat. M'ha recordat moltíssim a l'Unai Elorriaga (suposo que deu ser una semblança accidental, perquè l'autor no el cita entre els escriptors que l'han influït), barrejat amb poesia i realisme màgic (sense tanta màgia). Val la pena que li feu un cop d'ull si voleu llegir un llibre que se surt amb elegància dels paràmetres habituals. Tota una troballa.

Això seria la meva valoració del llibre aïllat del seu context, però és just mencionar també que Més o menys jo és una novel·la debut, i des d'aquest punt de vista té cent vegades més mèrit. Aconseguir aquesta solidesa narrativa a la primera sembla impossible, no és una cosa que es vegi habitualment. S'ha d'aplaudir a l'autor per haver sabut alimentar el seu instint literari amb la constància necessària per estrenar-se d'una forma tan brillant. 

De la mateixa manera, també he de dir que aquesta veu tan única que ha aconseguit pot ser la seva perdició si no va amb compte. El que fa que sigui tan original, sonarà gastat si ho repeteix a la segona novel·la. Ho dic amb l'experiència d'haver llegit l'Elorriaga. Un tranvía en SP em va impressionar moltíssim. La seva segona novel·la, El pelo de Van't Hoff, em va semblar més del mateix i la tercera, Vredaman, la vaig abandonar a la meitat, fastiguejat. Amb un debut tan original i rotund, en Duran s'ha posat en una situació difícil, però confio que sabrà trobar la manera de sortir-se'n. Esperarem el segon llibre amb interès.

Ressenya: Herències col·laterals

Avui us vull recomanar el darrer llibre d'en Llort, Herències col·laterals, sens dubte una de les novel·les més interessants d'aquesta temporada de tardor. És una història d'aquelles que van directes a l'estómac, amb personatges potents i ben treballats. Diuen que és novel·la negra, però suposo que això depèn de com te la miris. Independentment de l'etiqueta, és un llibre molt reeixit.

Al Lluís Llort el vaig descobrir (literàriament parlant) amb 32 morts i un home cansat, un llibre que em va sorprendre i em va recordar la mena de literatura que jo intentava fer amb la meva novel·la maleïda (tot i que el seu llibre és tres anys anterior al meu, el vaig llegir poc després de publicar El rei del món). Des de llavors, he seguit amb interès tot el que ha escrit. A més, com ja sabeu, el destí ha fet que hàgim acabat treballant junts a La reina de diamants (i això ha portat també a una col·laboració juvenil que veurà la llum l'any que ve en format de dos llibres, ja n'anirem parlant).

Sent objectiu, Herències col·laterals és una bona novel·la. La història de partida és senzilla: un home fa un pacte amb una vella per quedar-se el pis quan es mori a canvi d'un pagament mensual. A partir d'aquí, les coses es compliquen, és clar. El plantejament és l'excusa per fer el retrat de dues famílies ben diferents, amb uns personatges que a primera vista poden semblar malvats, però que en Llort s'entreté a retratar amb calma per a què entenguem perquè es comporten així. L'estudi de cadascún dels protagonistes és exemplar. Però per mi l'èxit principal del llibre és el dinamisme de la trama, el ritme tràgic que té. Un bon exemple de com un escriptor ha de mantenir viva l'atenció del lector i com es porta una trama fins a un final impecable. La veritat és que no li he sabut trobar cap pega.

En resum: un llibre, interessant de principi a fi, que es llegeix ràpid, ben dirigit, ben escrit, lligat amb molt d'ofici i que pot interessar a tota mena de lectors. Jo m'ho he passat molt bé llegint-lo.

Resum mediàtic del mes

Aquestes són algunes coses meves que han aparegut a la premsa durant les darreres setmanes, a veure si us n'interessa alguna.

Aprofitant que estava promocionant Els límits de la vida, a Vilaweb em van fer aquesta entrevista, on a més parlo de la situació de la ciència a casa nostra, com altres vegades. Una altra entrevista va sortir a Barnafotopress, però vam parlar de coses més filosòfiques. I la tercera entrevista és del suplement de cultura de l'Avui, i aquí sí que hi sortim els tres autors (costa reunir-nos!) i expliquem com vam fer el llibre. Si voleu saber què en pensen els primers lectors, la jomateixa el va ressenyar aquí i en XeXu aquí.

Parlant de ressenyes de llibres, Jugar a ser déus també n'ha tingut un parell de noves. En Josep Manuel San Abdón deia aquí que "és un magnífic llibre de divulgació científica, assequible a qualsevol tipus de lector", i en Fernando del Álamo li doanva cinc estrelles i un comentari molt positiu al goodreads.

Pel que fa a articles, a l'ARA en publicava un sobre cèl·lules mare per curar la diabetes, i al Periódico parlava aquest cap de setmana dels efectes biològics de la nostàlgia.

Acabo amb una curiositat: he fet de jurat en un concurs de contes de ciència ficció organitzat per la uinversitat de Màlaga. No ha guanyat el que m'agradava més, però almenys estava d'acord amb els finalistes. Està bé que hi hagi iniciatives que incentivin els científics lletraferits...

Els 40 anys del Mecanoscrit

El Mecanoscrit del segon origen, l'obra més coneguda de Pedrolo, va marcar la meva generació, la dels 70. Era una de les poques lectures obligades que agradava a tothom. Cap altra novel·la "de gènere" ha tingut una transversalitat igual, de les llistes de vendes a les aules passant pel beneplàcit de la crítica. El seu èxit encara perdura avui en dia, tot i que les noves fornades de lectors la deuen trobar una mica naïf, acostumats com estan ja a les distopies.

Per celebrar el 40è aniversari de la seva publicació, la SCCF ha organitzat un curiós homenatge al llibre: 40 escriptors dedicant-li 40 paraules (ni més ni menys). El Núvol ha anat publicant el resultat al llarg de la setmana passada (en teniu el recull aquí). Ha sigut un plaer contribuir-hi, tot i que no ha sigut fàcil trobar 40 paraules justes que encaixessin amb la idea. Al final vaig optar per la via de l'humor i em va sortir aquesta auca una mica marrana:

Una auca de l'Alba

L’Alba, verge i bruna,

quan surt de la bassa

s’adona tot d’una

que alguna cosa passa.

«Dídac, no anem pas bé:

Aquests marcians ens han cardat.

Vine aquí i t’ensenyaré

un pla bo de veritat.»

I així tornem a començar…

La reina de diamants: el making of

Aquests quatre criminals que veieu a la foto d'aquí al costat som els responsables de La reina de diamants, la primera novel·la negra catalana escrita a vuit mans (que jo sàpiga) i que us deia l'altre dia que ja podeu trobar a les llibreries. És un dels projectes més originals en els que he participat, sens dubte, i el resultat crec que ha sigut molt bo, ja m'ho direu si us el llegiu. Us explico quatre coses de com l'hem fet.

La idea va ser del Marc Moreno, responsable dels Llibres del delicte, aquesta editorial que va néixer fa any i mig amb la idea de "normalitzar" la novel·la negra catalana. Al Marc el vaig conèixer (virtualment) quan em va entrevistar fa uns anys. Malgrat que en aquella ocasió vaig dir-li literalment que "no crec en els gèneres", va pensar en mi per completar el pòker d'escriptors als qui va proposar aquest projecte de fer un "Four rooms" a la catalana. Els altres tres (Montero, Llort i Benassar) tenen un ampli recorregut escrivint novel·la negra, o sigui que eren opcions més òbvies. Però, com sabeu bé els qui passeu per aquí, de temes de logística de treball en grup en sé una mica, cosa que era un plus. Per sort, tots vam dir que sí, i poc després ens vam trobar asseguts una tarda d'estiu a la Laie, davant de tres cocacoles i un cafè, complotant per robar una bossa de diamants.

Aquella va ser la primera i la darrera (de moment) vegada que hem estat tots quatre plegats a la mateixa habitació. La resta de la feina la vam fer per email. La part més llarga del procés, com passa a la vida real, va ser planificar el cop. Vam estar molts mesos triant les víctimes, i la millor manera de fer-ho, i no vam parar fins que vam disposar d'un pla totalment impermeable. Després ens vam posar a escriure, que no ens va costar gaire perquè ho teníem tot ben apamat. On vam tornar a invertir-hi una bona quantitat de temps va ser en la post-producció, perquè ens havíem d'assegurar que tot quadrava: si la noia portava faldilla al primer capítol, l'havia de portar també en el quart, i altres detalls d'aquest estil.

I aquí està el resultat. Tot i ser breu, el llibre té de tot. És una novel·la negríssima, plena de sexe i violència i tots els estàndards del gènere, però situada a la Costa Brava enlloc de la Costa Oest. Aquest era un dels reptes que ens plantejava en Marc: demostrar que es pot escriure una història criminal tan universal com les clàssiques americanes però usant els nostres escenaris. La gràcia principal és que el lector va coneixent la història poc a poc a partir de quatre dels seus protagonistes, que s'ocupen d'un capítol cadascun. Hem conservat la llibertat creativa i cada part està feta amb l'estil propi del seu autor, cosa que li dóna a la novel·la un toc orginal. Em sembla que us sorprendrà, fins i tot als habituals del gènere.

La reina de diamants, avui a la venda

Ja podreu trobar a les llibreries el meu darrer llibre, La reina de diamants, una novel·la negra escrita a vuit mans amb en Sebastià Benssar, en Lluís Llort i en Marc Moreno. Us en donaré més detalls els propers dies.

Mentrestant, podeu llegir aquesta entrevista que ens han fet a L'illa dels llibres, on expliquem una mica com ha anat el procés, i la primera ressenya del llibre, gentilesa de A l'ombra del crim.

La següent pantalla

El diumenge el Facebook se’m va omplir de centenars d’imatges d’amics posant la papereta a l’urna. Suma-hi les fotos d’hores de cua fetes pacientment, d’avis votant amb llàgrimes als ulls, i de polítics de signes oposats abraçant-se fraternalment i ja tens la recepta perfecta per quedar-te amb la pell de gallina tota la nit mentre esperes les primeres xifres del recompte. Impressionant. El 9N ha sigut la culminació d’un esforç únic i històric dels catalans, i el missatge que dóna no pot ser més clar.

Per desgràcia, el que no es pot dir és que el referèndum/consulta/acte participatiu fos una “festa de la democràcia”, una frase que s’anava repetint en alguns llocs. Al contrari: democràticament ha sigut un fracàs. No hi ha democràcia si només van a les urnes els votants d’un costat. I això és el que va passar: 80% de Sí-Sí, quan les enquestes solen equilibrar els percentatges pro i anti-independència vora el 50%, no és un bon resultat. Per arrodonir la diada, hauria calgut que algú s’hagués ocupat de la campanya pel No que els unionistes es van negar a fer. Perquè l’única forma eficaç d’enfrontar-se al 9N era menystenir-lo, no prohibir-lo. Això ho va recordar finalment el govern espanyol, que va guardar els tancs al garatge i va deixar que la premsa afí se’n rigués l’endemà a cor què vols. Per ells, tot continua igual.

Sense un vot unionista significatiu, el 9N ha sigut un altre exercici (fenomenal, això sí) de protesta popular, un graó més després de la Via i la V. I, en aquest sentit, ha tingut una utilitat evident. Ha servit per a mantenir viu el Procés, que té pell de porcellana per culpa del partidisme polític que l’ha de tirar endavant, per a demostrar que continua sent tan transversal i multitudinari com el primer dia i, sobretot, per a seguir pressionant-ne els líders, que cada vegada tenen més a prop el salt definitiu. La premsa estrangera, un cop més, se n’ha fet ressò, però sembla que per aquest costat ja s’havia arribat tan lluny com era possible. El món coneix la situació de Catalunya, sí, però és evident que ningú s’hi implicarà fins que sigui estrictament necessari. En aquest sentit, el 9N tampoc ha canviat res.

L’Estat no alterarà el rumb per moltes demostracions de força que es facin al carrer. No s’ho poden permetre. No tan sols perquè ningú vol arriscar-se a ser el president a qui Espanya se li va esbardellar a les mans, sinó perquè en una conjuntura econòmica com aquesta, haver de prescindir de Catalunya seria poc menys que un suïcidi. El diàleg continuarà tant inexistent després del 9N com ho era abans. El mateix passarà amb el suport internacional. Cap gran estat europeu es posarà al costat de Catalunya per pura simpatia. Si no hi tenen res a guanyar, seguiran tractant-ho com “un assumpte intern” i esperant a veure si la gasosa s’esbrava sola, que seria el més convenient per a ells.

El 9N ha sigut un altre moment espectacular de la història de Catalunya, d’una importància simbòlica innegable, però no ha incrementat gaire el capital sobiranista disponible. Aquest nivell del videojoc fa estona que s’ha completat: l’única opció ara és passar pantalla. Com es fa, això? Els polítics independentistes encara estan discutint quina és la via més segura. El que si és evident és que Espanya no regalarà la independència a ningú, per molt alt i fort que l’hi demanin. Mentre Catalunya no tingui un trumfo a la màniga, l’Estat no té cap necessitat d’asseure’s a negociar. Potser el trumfo són unes plebiscitàries amb resultat clar, seguides d’una DUI que forci la comunitat internacional a prendre partit. Sigui com sigui, passada la fase de les demostracions de poder popular, s’acosta cada cop més la de ruptura traumàtica, que sembla l’únic final possible. Veurem si els polítics tindran prou coratge, habilitat i seny per gestionar-ho de la forma adequada

[Publicat a l'Esguard, 12/11/14]

Un altre aniversari

Aquest és un any de celebracions, perquè a part del decenni que porto publicant professionalment, també fa 20 anys que em dedico a investigar. Deuria ser més o menys per aquestes dates, després de l'estiu, l'any 94, amb el títol de llicenciat en medicina sota el braç, que vaig entrar a un laboratori a veure si m'agradava... i ja no n'he sortit mai més. He d'agrair al Professor Cristóbal Mezquita que acceptés dirigir-me la tesi i m'iniciés en la recerca biomèdica (sense oblidar el suport de tota la fantàstica gent del Grup de Genètica Molecular de la Facultat de Medicina de la UB). Com també dec molt al Stuart Aaronson, amb qui vaig treballar a Nova York els nou anys posteriors al doctorat. Gràcies a aquests mestres, ara puc portar el meu propi grup de recerca.

D'aquests vint anys, els últims setze han estat dedicats principalment al càncer, tot i que també investigo l'envelliment cel·lular. No us explicaré què faig exactament al laboratori, perquè es convertiria en un post molt tècnic, però us convido a fer un cop d'ull al web que acabem d'estrenar, del qual he extret la imatge que il·lustra aquesta entrada.

Algunes entrevistes

Aprofitant la conferència que vaig fer ahir a Figueres, em van fer aquestes entrevistes, que van sortir publicada al setmanari Empordà i al Diari de Girona (on, a més, parlem de sèries de televisió i de pentinats!)

Avui, conferència a Figueres

Si aquesta tarda esteu prop de Figueres, passeu a veure la xerrada que faré sobre el càncer al Casino. Més detalls aquí.

Els límits de la vida (el Making of, i 3a part)

Ahir havíem deixat el Making of en el punt que entrava en escena la Iolanda Batallé, la dinàmica directora editorial de La Galera (amb qui ja he treballat anteriorment dues vegades), que va sentir que els tres científics estàvem preparant un llibre que expliqués què és la vida des de punts de vista diferents i va decidir proposar-nos un repte: per què no convertíem el nostre assaig en un llibre de divulgació que pogués interessar a tots els públics? La Galera té ja un llarg historial en el camp del crossover, el llibre que pot llegir tan un adolescent com un adult, i la Iolanda creia que els més joves estarien especialment interessats en aquests temes (al cap i a la fi, és a l'adolescència quan la majoria ens comencem a plantejar qui som, d'on venim i a on anem).

Els tres autors vam fer una reunió per valorar el nou possible enfocament i ràpidament ens vam posar d'acord: era una gran idea. En aquest format seria un llibre encara més divertit de fer (tot i que possiblement més difícil). Però la Iolanda es guardava a la màniga una altra idea, que va posar sobre la taula un cop ens va veure convençuts: i si convertíem el llibre en una novel·la?

Aquí hi va haver uns moments de pànic. El nostre assaig, inicialment potser una mica erudit, s'havia convertit de sobte en una novel·la crossover. Els altres dos autors, que no havien escrit mai ficció, no ho veien clar. A mi, malgrat portar ja cinc novel·les a les espatlles i no estar gaire preocupat per la part fictícia, em va semblar un repte complicadíssim, que ja sabeu que és la mena de coses que em costa resistir. Ens vam tornar a reunir i vam valorar els pros i els contres. Tots tres estàvem d'acord que ens interessava arribar al màxim públic possible i que aquesta semblava una manera ideal de fer-ho. El que no estava clar era com ho aconseguiríem resoldre. Després d'unes quantes anades i vingudes, vam trobar el desllorigador: la història de la Lara, una noia malalta que passa una nit a l'hospital entre la vida i la mort, durant la qual coneix una persona que li fa plantejar una sèrie de coses sobre la importància d'estar vius. El món de la Lara (la seva família, els seus amics, els seus amors...) va anar creixent i aviat vam veure que ens en sortiríem. Li vam dir a la Iolanda que acceptàvem el repte i ens vam posar a treballar.

Uns quants mesos després teníem la primera versió del manuscrit, que vam polir al llarg dels mesos següents amb l'ajut de l'editor, el David Monserrat, que ha sigut la "llevadora" perfecta per aquesta criatura, i les contribucions de la Iolanda, la Carlota (l'agent) i els altres lectors de prova. Jo penso que hem aconseguit el que volíem, i que la història de la Lara enganxa, però ara us toca a vosaltres dir-nos si ens n'hem sortit. De moment, les primeres impressions que hem rebut han sigut positives, i el llibre va despertar força interès a la Fira de Frankfurt (les imatges que il·lustren aquest post són del catàleg que va fer La Galera per la fira, per això estan en anglès, tot i que el llibre surt de moment en català i castellà). Veurem fins on arriba...