Ressenya: La drecera

Començo la setmana amb la primera ressenya del curs, la de La drecera, de Miquel Martín. Potser no caldrà que us en digui gran cosa perquè, tot i que la vaig llegir tan bon punt va sortir, a principis d'estiu, des de llavors s'ha convertit en l'èxit inesperat de la temporada, amb cinc o sis edicions ja sota el braç, o sigui que probablement ja l'heu llegit o, com a mínim, n'heu sentit a parlar. El resum ràpid de la meva opinió és que es mereix tots els elogis que està rebent i encara més. Passo als detalls.

La drecera és una novel·la breu però carregada d'idees. Malgrat que hi passen relativament poques coses i té un ritme pausat, enganxa amb la seva narració simple i directa dels canvis de l'adolescència del protagonista, amb el marc dels anys 70 i 80 a la Costa Brava de fons. L'amsitat, el descobriment de l'amor i el sexe, la lluita de classes... no son temes nous, però Martín els sap entrellaçar d'una manera que conviden a continuar llegint, fins al punt que no és estrany que t'acabis el llibre d'una tirada. Una història que t'arriba al cor, sense dramatismes excessius ni girs innecessaris. Un relat contingut però molt efectiu.

Quan vaig ressenyar la darrera novel·la de Martín vaig dir que l'autor era un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània (frase que, curiosament, va acabar a la coberta de La drecera), perquè no entenia que no hagués arribat a un públic més ampli amb la seva prosa minuciosa i una capacitat narrativa que recordava als clàssics com Rodoreda. Tenia tots els ingredients per ser més popular. M'alegro que el meu comentari ja no sigui cert: aquest estiu per fi s'ha recorregut el bon ofici de Martín. La drecera potser no té la complexitat narrativa l'El riu encès, però manté la qualitat i l'interès ben alts tota l'estona, i la seva brevetat no fa que sigui menys ambiciosa. Estic segur que l'autor ens continuarà regalant novel·les tan rodones com aquestes en els propers anys. No el perdeu de vista.

El problema el tenim tots

Madrid té un problema. La corba de contagis de Covid-19 ha arribat a un punt perillós que, tot i no ser comparable als pitjors moments de la primera onada, demostra que la pandèmia s’ha tornat a descontrolar. Però el millor indicador de l’impacte real del virus no és el número de diagnòstics, que depèn de quants tests es fan, sinó la saturació del sistema sanitari, que és el preludi a l’augment de mortalitat. Ahir tenien un 20% de llits ocupats per malalts de Covid-19 (40% a les ucis), una situació que s’acosta al col·lapse.

Un article publicat a ‘The Lancet’ aquesta setmana situava Espanya, després de mesurar una sèrie d’indicadors, entre els països que pitjor s’han enfrontat a la crisi, al costat de Brasil, Estats Units i Colòmbia. La raó és que, des del principi, se n’ha anat un parell de passes per darrere, en lloc d’anar-ne dues per davant. Això potser es podia justificar al març, quan les incògnites eren nombroses, però no ara que es pot preveure cap a on van les coses perquè hi ha suficients veus expertes anticipant correctament l’evolució de la pandèmia. És obvi que hi ha una manca de lideratge competent.

Part del problema és que la política s’ha immiscit massa en la gestió. Quan Catalunya i Aragó van ser les primeres a patir rebrots després del confinament, la reacció fàcil va ser atribuir-ho a la inoperància dels governs locals. Però aquest no era l’origen del problema: la desescalada ràpida i prematura, sumada a l’ànsia de recuperar una normalitat impossible, feien els rebrots inevitables. El que calia llavors era que la resta de comunitats s’hagués preparat per fer front en millors condicions al repte que els estava a punt de caure a sobre. Ara veiem les conseqüències de no haver fet els deures.

I continuen sense aprendre la lliçó. L’anunci de Díaz Ayuso de restringir només la mobilitat a certes àrees de la Comunitat de Madrid i no reunir-se amb Pedro Sánchez fins dilluns demostra el poc que entenen encara alguns polítics com funciona la Covid-19. Hem vist que el que cal és actuar ràpid i amb contundència. Igual que va passar en la primera onada, ja estan fent tard a segellar la capital. El confinament i la limitació de l’activitat social han de ser sempre l’última opció, pel fort impacte social i econòmic que tenen, però s'ha de ser prou valent per reconèixer quan cal aplicar-los per evitar mals majors.

Madrid té un problema. Però Catalunya també. I la resta del país, i tot el món, perquè aquest virus no s’està quiet. La ignorància, arrogància i incompetència d’alguns líders és un perill no tan sols pl territori que governen sinó per a la salut global. En lloc de caure en la complaença de celebrar la inutilitat dels rivals polítics, el que cal és anticipar el proper moviment. No tenim gaires eines per contenir el virus mentre no arriba la vacuna i, fins a cert punt, juguem la partida amb desavantatge. Però el que no podem fer és posar-li les coses més fàcils cometent errors que ja haurien d’haver estat superats, perquè el preu es paga en vides humanes.

[Publicat a El Periódico, 19/09/20. Versió en castellà.]

[BONUS: Una entrevista sobre el tema en un article d'El Confidencial, i una altra a El Independiente.]

Fem totes les proves i sense presses

[Actualtizació: Des que es va publicar aquest article fa uns dies, les proves de la vacuna d'Oxford s'han tornat a posar en marxa, tot i que encara no tenim tots els detalls.]

La conseqüència immediata és que el procés es retardarà fins que s’hagi estudiat bé el cas. Encara no sabem si el problema l’ha causat la vacuna i, si fos així, si és excepcional o s’ha d’esperar amb una certa freqüència. No ens podem permetre efectes secundaris importants, ni que siguin raríssims, perquè la vacuna s’hauria de donar a milers de milions de persones. La quantitat final d’afectats podria ser molt elevada.

¿És la fi de l’esperança de tenir una solució en els propers mesos? No necessàriament. Hauria de ser la fi de les presses. La pressió a la qual estan sotmesos els científics és comprensible, però perillosa. Pot fer que es vegin empesos a saltar-se algunes proves clíniques, la qual cosa que podria ser desastrosa. Això és el que ja han anunciat que ha passat a Rússia i la Xina: han aprovat tres vacunes (la Spunitk V els primers i les de CanSino i Sinovac els segons) sense haver superat la fase 3. Els ciutadans podrien estar rebent-les sense les garanties mínimes. Malgrat tot, no ens consta que encara ningú s’hagi vacunat, però coneixent la transparència habitual d’aquests països, no ens hauria d’estranyar res.

L’aturada temporal dels tests de la vacuna d’Oxford té dues coses positives. Primera, ens demostra que la fase 3 és necessària. Normalment, els efectes adversos que només apareixen ocasionalment no es detecten en les primeres dues fases dels estudis, perquè el fàrmac es dona a poca gent. Només quan el nombre de voluntaris s’amplia a milers podrem saber si existeixen aquests símptomes rars. Segona, ens diu que els protocols funcionen: si hi ha un possible problema, es detecta. Una conclusió important a aquests punts és que, quan una vacuna superi aquesta fase final, es podrà administrar amb tranquil·litat.

Continuem, doncs, pendents de les dades dels diversos estudis clínics en marxa, però amb paciència. Les vacunes estaran a punt quan ho hagin d’estar. Pot ser que alguna es quedi pel camí, però hi ha prou alternatives (nou actualment en fase 3, i cinc més en fase 2) com per confiar que almenys una arribarà al final de la carrera amb èxit. Si això passarà al novembre, o al gener, o a l’abril no ho pot predir ningú.

Per això no té sentit anunciar ara quan es podran administrar les primeres dosis. Aquesta informació no la sabem. Posar data d’entrega a la vacuna només confon i fa que et sentis estafat si les coses no funcionen, que és un dels resultat possibles. Hem d’aprendre a conviure amb la incertesa, per incòmode que sigui, exigir que es facin les proves sense presses i no caure en triomfalismes abans d’hora.

[Publicat a El Periódico, 10/09/20. Versión en castellano.]

Bona diada!

Aquest any, mantinguem les distàncies...

Què passarà quan obrin les escoles?

[El bloGuejat reprès l'activitat amb aquest article que vaig publicar dilluns sobre un dels punts problemàtics de la temporada: el retorn a les classes. Espero que hàgiu passat un bon estiu i que estigueu preparats per tot el que ens ve a sobre!]

A hores d’ara, hauríem de ser tots conscients que estem davant d’un dels reptes més importants des de l’inici de la pandèmia: l’arribada de la tardor. Alguns suposaven que aquest seria un estiu tranquil, d’una certa tornada a la normalitat després de la intensitat del primer pic, però ja vam avisar que, si ens relaxàvem, acabaríem precisament on som ara: començant una segona onada just quan s’acosta la baixada de temperatures (que facilitarà els contagis), el final de vacances (que saturarà els transports públics) i el retorn a les escoles. Encarem els mesos més durs en pitjors condicions del que seria desitjable.

Continuem demostrant una manca de previsió fenomenal. Si vam fer la desescalada sense tenir a punt cap de les eines de control de rebrots (tests massius, rastrejos i capacitat de limitar moviments), ara obrirem les classes amb només quatre mesures preses a corre-cuita. Altres països ho estan fent molt millor. A la primavera, quan encara no coneixíem el comportament del virus, aquestes mancances potser es podien justificar, però ara costa entendre perquè les administracions no han fet els deures i han aprofitat l’estiu per planificar amb calma el curs. Ens enfrontem a un problema substancial i les solucions, que existeixen, no son fàcils d’organitzar.

Un dels esculls és la confusió sobre el SARS-CoV-2 i els nens. És cert que solen ser asimptomàtics, però es contagien amb una freqüència similar a la dels adults, segons confirmen els estudis serològics i les PCR actuals. A més, poden tenir una càrrega viral (el nombre de virus al cos) igual o superior. Així doncs, els nens no son resistents a la infecció, només hi reaccionen d'una manera més suau. El que no sabem, perquè encara no hi ha dades, és si son igual de contagiosos. Considerant que poden expulsar una quantitat semblant de virus, podríem pensar que sí. Tampoc sabem si les escoles son un focus important d’infeccions. Durant bona part de la pandèmia han estat tancades i on han obert hi ha hagut alguns rebrots, però no coneixem com han influït en la resta de la població.

Enmig d’aquesta incertesa, el dimecres passat es van anunciar les conclusions d’un estudi que la plataforma Kids Corona de l'Hospital Sant Joan de Déu ha fet a prop de dos mil nens durant cinc setmanes de colònies a 22 casals de Barcelona. És una anàlisi exhaustiva i necessària, pel que dèiem de la manca de dades, que troba que en aquests entorns hi ha poca transmissió. Es van enarborar aquests resultats per demanar tranquil·litat, però l’estudi no demostra que la taxa de contagi entre nens sigui més baixa que la de la població en general, com interpretaven alguns, perquè no està dissenyat per mesurar això. Només diu que en grups petits, en espais oberts i amb mesures adequades (mascareta, rentat freqüent de mans i 'bombolles') els contagis son mínims. Son bones notícies, però, citant la nota de premsa, els resultats no són directament extrapolables a altres condicions. O sigui, no ens expliquen què passarà a les escoles, on tots aquests factors seran diferents. Cal tenir present, a més, que les quantitats de virus que circulen ara son força més elevades que les que hi havia el juny i el juliol, quan es va fer l’anàlisi, cosa que augmentarà el risc.

Seguim, doncs, davant d’un munt d’incògnites. Res ens permet assegurar que les aules seran llocs protegits de la propagació del virus, ni podem garantir que les escoles no actuaran com a nodes importants de transmissió comunitària. Hi ha moltes possibilitats que no sigui així, és cert, però els errors passats ens diuen que no podem confiar en la sort. L’única opció que ens queda ara és preparar-nos pel pitjor tant bé com puguem (i esperar que no faci falta): ràtios baixes, distància, sessions a l’exterior mentre sigui possible... Encara que tinguem poc temps i poc pressupost per implementar les mesures necessàries, hem de fer tots els esforços.

Per acabar, voldria tranquil·litzar els pares que estan patint pels seus fills: sabem que a la gran majoria el virus no els farà res. Els qui perillem som els adults, que podem contraure la malaltia si ens la passen quan arribin a casa. Nosaltres sí que som susceptibles a la forma severa de la covid-19. Ara bé, no perdem la perspectiva: correm molts més riscos anant a sopar o fer unes copes amb els amics en espais tancats, sense mascareta ni guardant distàncies (situacions que veiem molt sovint aquests dies), que fent un petó als nanos quan tornin de l’escola. Siguem prudents i, sobretot, siguem raonables.

[Publicat a El Periódico, 31/08/20. Versió en castellà.]

Unes mesures i un consens necessaris

 

L’anunci d’una nova llista d’actuacions preparades pel Ministeri de Sanitat per fer front al Covid-19 és positiu. Hi ha tres factors en aquests moments que augmenten el risc de contagi: la falta de distància social, no portar mascareta i les aglomeracions en llocs tancats. Són circumstàncies que es donen freqüentment en entorns d’oci nocturn. A més, els estudis confirmen que bona part dels rebrots es veuen entre els joves, consumidors majoritaris d’aquesta forma d’entreteniment. El tancament provisional d’alguns locals i les limitacions en altres, en un moment clau per al control de la corba, té sentit.

Des del principi, el Govern ha hagut de navegar entre protegir la salut o l’economia. Sembla que no es poden fer les dues coses alhora, i potser no es pot al 100%, però s’han de buscar alternatives. En tot cas, la salut sempre ha de tenir prioritat quan estem parlant de la supervivència de la població (recordem que portem prop d’un milió de morts al món, i encara no estem en la fase de baixada). Per això, les mesures que s’acaben d’aprovar són adequades, basant-nos en el que sabem de la transmissió del virus (fins i tot la prohibició de fumar si no hi ha prou espai).

Ara bé, no s’ha d’ignorar l’impacte econòmic que tenen. Posar en risc la salut de la població per no fer mal a l’economia no és una opció viable, però abandonar els que depenen d’aquests negocis a la seva sort tampoc ho és. Alhora que s’anuncien plans sanitaris s’han de preveure rescats per garantir que les famílies que es veuran afectades puguin arribar a final de mes. Altres països europeus ja ho han fet, n’hauríem de prendre exemple.

Les noves regulacions serviran de poc, no obstant, si no ens hi impliquem tots. El contagi en cercles familiars i d’amics és un dels altres grans problemes, però això s’ha posat èmfasi en optar per trobades de grups petites i estables. Cal seguir aquesta mesura rigorosament. I, mentrestant, el Govern ha de continuar augmentant els cribratges i els rastrejos, un dels punts febles en les últimes setmanes i que ara són més importants que mai.

Un fet especialment positiu (i fins a cert punt sorprenent) d’aquest nou acord és que s’hi ha arribat per unanimitat. La gestió d’una pandèmia hauria de ser unitària, a ser possible a escala planetària o almenys en territoris el més amplis possible. Això encara no ho hem aconseguit (ni tan sols tenim unes directrius bàsiques a escala europea), però almenys aquesta vegada hi ha hagut sintonia a escala estatal. És millor això que el que vam veure al principi de la crisi (el Govern imposant-se a les autonomies) o al principi de la desescalada (cada autonomia pel seu compte, sense recolzament central ni accés a les eines necessàries). La coordinació és essencial, però només funciona si es fa consensuada amb els territoris, que són els que coneixen millor els problemes i hauran d’aplicar les mesures. Hi ha unitat, però també flexibilitat perquè els plans es puguin adaptar a cada realitat. S’acosten dies crítics, però sembla que ens hi enfrontem amb l’actitud adequada.

[Publicat a El Periódico, 15/08/20. Versió en castellà.]

Els reptes de la vacunació

[Aquest és el meu útlim article a la premsa de la temporada (ja he acabat les col·laboracions a la ràdio i la tele també) i és possible que no torni a penjar res al blog fins al setembre. Que passeu un bon estiu!]

Cada etapa d’aquesta pandèmia té els seus reptes. Abans que arribés, calia haver dissenyat un pla de resposta universal i haver finançat millor la recerca bàsica sobre una família de virus que feia anys que estava a la llista d’enemics potencialment perillosos. Quan va començar, la clau era detectar ràpid els brots i aïllar les zones més afectades per evitar que els casos s'escampessin. Després del confinament, s’havia d’estar preparat per a què, quan apareguessin els inevitables rebrots, s’identifiquessin els nous positius amb celeritat i se’n poguessin rastrejar a fons els contactes. Fins ara, els resultats de les tres primeres rondes han estat pobres a molts països, comptant-hi el nostre: s'ha fallat estrepitosament en cadascuna de les coses que els experts avisaven que calia tenir a punt. Potser algun dia, quan tot això hagi passat, algú en farà una anàlisi imparcial i ens revelarà per què no es va poder fer millor, per poder aprendre així els errors.

Però queixar-se és poc útil. Potser millor preparar-se per al següent repte, que això encara no ha acabat, perquè no diguin (un altre cop) que ens va agafar per sorpresa. A aquestes alçades, hauríem de tenir clar que el problema s’acabarà quan tinguem una vacuna (o més d’una) que ens permeti aconseguir la immunitat de grup sense haver de pagar el preu de l’1% de mortalitat que veuríem si deixéssim que la gent s’anés infectant pel seu compte. Així doncs, la quarta fase de la pandèmia serà vacunar una gran part de la població mundial. Els desafiaments, llavors, seran almenys dos.

El primer, aconseguir que tothom es vulgui vacunar. Podem ridiculitzar tot el que vulguem els qui s’empassen històries fantasioses sobre bilionaris intentant controlar el planeta a través d’injeccions, el complot de les farmacèutiques per col·locar-nos fàrmacs que no fan cap falta i la conspiració dels illuminati per vendre’ns un virus que ni tan sols existeix, però si tots aquests ciutadans mal informats (i no són pas pocs) rebutgen la vacuna quan arribi, el problema no només serà seu, sinó de tothom: cal que el percentatge d’immunitzacions arribi a uns mínims per a què nopugui haver-hi més onades de Covid-19.

Ja que segurament no els podrem obligar, comencem a treballar el tema de la comunicació. Hem d’explicar molt bé per què la vacuna és l’única solució que tenim actualment i que, encara que s’estigui anant més ràpid del normal a l’hora de fer-ne els assajos clínics, les possibilitats d’efectes secundaris greus seran pràcticament nul·les un cop les proves bàsiques de seguretat s’hagin superat. Milers de persones han rebut ja una de les quatre que van més avançades, i de moment no hi ha hagut cap reacció inesperada, com passa amb la majoria de les vacunes. I sí, unes quantes multinacionals s’enriquiran, però Bill Gates no aconseguirà teledirigir-nos les ments per molt que s’ho proposi.

El segon repte té a veure amb el sistema capitalista, que imposa la dictadura del mercat fins i tot en temes de salut. ¿Per què s’esforcen tants països a ser els primers a obtenir una vacuna? L’orgull nacional és una raó, però n’hi ha una altra de més pragmàtica: les dosis inicials que es fabriquin seran per a ells. El Regne Unit ha reservat 90 milions d’unitats de la vacuna d’AstraZeneca. Els nord-americans s’estan assegurant els lots inicials que produeixi Moderna. El Govern xinès no crec que comenci a distribuir la de Cansino fins que tingui la seva població coberta. I els alemanys segurament controlaran els estocs de la de Pfizer. Altres països ja estan negociant per quedar-se amb les engrunes que deixin els qui tenen la prioritat garantida. És un sistema injust, sens dubte, però ara no aconseguirem pas canviar les regles del joc.

¿Què fan els nostres dirigents per garantir que no serem els últims de la cua? Pot ser que estiguin movent fils discretament entre bastidors i no en sapiguem res, tot i que, de moment, no hi ha hagut cap anunci sobre el tema. La directora de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris sí que va dir fa uns dies que el país participaria en proves clíniques i que tenia emparaulada la fase d’envasament de la vacuna de Moderna. Esperem que, a canvi, li hagi arrencat a Donald Trump unes quantes caixes de les primeres remeses. També va dir que desitjava que hi hagués un accés a les vacunes «just i solidari». Tant de bo el seu optimisme sigui premonitori però, per si de cas, anem pensant en un pla b. Encara ens queden uns quants mesos per preparar-nos per al pròxim examen. Aprofitem-los bé.

[Publicat a El Periódico, 28/07/20. Versión en castellano.]

Últim recull mediàtic de la temporada

Abans de desconnectar per les "vacances" (que aquest any seran una mica passades per aigua... l'aigua de la pluja anglesa) us deixo amb el recull de les últimes aparicions mediàtiques de la temporada.

Comencem per les dues últimes participacions a El Balcó de la SER, centrades, com sempre darrerament, en la pandèmia: 26/06 i 2/07

I les quatre últimes intervencions als Matins de TV3, l'altra aparició regular als mitjans, parlant de (sí, ho heu endevinat) de la pandèmia:

Matins 17/06

Matins 1/07

 

 Matins 8/07

 

Matins (15/07, a partir de 1h07m)

La resta son algunes entrevistes a diversos mitjans:

Catalunya Nit 15/7

La Xarxa

La Xarxa

Estat de Gràcia 28/7

BTV 29/06

 

En Jake (6/7)

BTV

 

I per acabar, aquí teniu una curiosa anàlisi de la meva activitat tuitaire en temps de pandèmia. Els meus hàbits a les xarxes realment han canviat molt...

Cal preocupar-se pels nous rebrots?

En un congrés, fa unes setmanes, vaig veure un model matemàtic que predeia que si el confinament s’hagués mantingut a Espanya almenys fins a mitjan juiol, els casos de covid-19 haguessin arribat pràcticament a zero. Llavors, amb el país “net”, s’hagués pogut tornar a fer vida normal (almenys mentre les fronteres estiguessin tancades). El govern va optar per no fer cas a aquesta i altres previsions i arriscar-se a començar la desescalada abans d’hora, prioritzant les raons econòmiques per sobre l’epidemiologia. Aquesta és l’arrel del problema que tenim ara: els rebrots. La situació no és inesperada. És, per tant, inexcusable que no ens hàgim preparat bé per fer-hi front.

No podem treure importància al que està passant perquè, de moment, hi hagi menys casos greus i morts: ja arribaran, si continuem així. La corba de contagis està de pujada i ja hem vist que es pot descontrolar fàcilment. Quan hi ha una certa quantitat de casos, és difícil frenar-la, perquè aquest virus és molt infecciós. 

El brot a Lleida és el primer important i ens ha de servir com a avís del que pot venir a continuació. La situació precària dels temporers va accelerar-hi l’escalada, però un factor de risc important continua sent la densitat de població. Era d’esperar que Barcelona fos la següent ciutat a entrar en zona vermella. En aquest cas, tractar Hospitalet com una entitat separada és absurd. El virus no s’aturarà en creuar un carrer. Tota l’àrea metropolitana, el territori més populós de Catalunya, s’hauria de mirar conjuntament.

Els brots actius a aquesta zona encara son pocs, i això és bo. Vol dir que som a temps d’evitar que es compliquin. Però això no ho aconseguirem esperant, si no intervenint-hi activament. Després de l’experiència dels primers mesos, sabem que només hi ha tres coses que poden aturar la propagació el virus: diagnòstics ràpids (molts PCRs), seguiment de contactes dels positius (un rastreig efectiu) i confinament. El que ha passat a Lleida demostra que això no estava a punt. Potser es fan més tests que abans, però la capacitat de rastreig és deficient i no podem aïllar zones amb eficàcia sense ficar-nos en un garbuix legal.

Si no teníem aquestes eines, per què vam desconfinar el país? És fins a cert punt comprensible acceptar certs riscos per facilitar la recuperació econòmica, però el que no podem és posar el cotxe a dos-cents per hora sense comprovar que els frens funcionen. A la primera corba ens estimbarem. I sabíem que aquest viatge està ple de corbes.

Encara tenim temps d’esmenar les mancances, però el marge és cada cop més petit. Els governs tenen la responsabilitat d’estar a punt per fer front a les crisis (sobretot si son tan previsibles com aquesta) però no son els únics culpables dels fracassos. Recordem que tots hi hem de contribuir evitant ara més que mai les situacions de risc personals i laborals. Si no, els rebrots augmentaran i s’acabaran convertint en una segona onada, tal com hem vist als Estats Units i altres països. Siguem-ne conscients.

[Publicat a El Periódico, 14/7/20]

15 anys

Tal dia com avui, fa 15 anys, tornava de vacances i decidia que potser podia ser divertit provar això de fer un blog, que era una cosa que s'estava posant de moda. I mira, aquí el teniu encara. Sota mínims, però el bloGuejat resisteix, ara convertit en un format juràssic per a nostàlgics. Mentre quedi algú que el llegeixi, aquí continuarem!

Per què hi ha rebrots i què hem de fer ara

Fa molta ràbia sentir això de «jo ja ho havia dit». Però hi ha situacions en què encara fa més ràbia ser qui ho ha de dir. Això és el que els està passant a molts científics aquests dies, que quan es van començar a anunciar la desescalada a diversos països d’Europa van avisar que els rebrots serien inevitables. No era una previsió difícil de fer: si el confinament funcionava tan bé a l’hora de frenar en sec els contagis (diferents estudis han demostrat que com més ràpid i sever, més efectiu ha sigut), en el moment en què s’acabés i es reiniciessin els contactes socials les situacions de risc augmentarien immediatament i, per tant, els casos tornarien a pujar. Efectivament, ha sigut així. La qüestió no era, doncs, com evitar els rebrots que, si volem tornar a posar una altra vegada en marxa el país en aquestes condicions eren segurs, si no què fer quan arribessin. És a dir, era necessari estar ben preparat per aturar-los immediatament. Aquí és on estem fallant.

És cert que la despreocupació dels joves és perillosa, i una de les arrels del problema que tenim. Però el que està passant a Lleida és semblant al que es veu a Leicester, la primera ciutat del Regne Unit que s’ha hagut de reconfinar (i el lloc on visc des de fa 12 anys). No són ciutats gaire grans ni especialment denses, però tenen una activitat econòmica concreta que és susceptible a l’explotació (els temporers a Lleida, les fàbriques de roba a Leicester), duta a terme per mà d’obra barata, sovint immigrant, que ha de treballar i viure en condicions precàries i no es pot quedar a casa perquè necessita els diners per subsistir.

Culpar els treballadors d’aquests brots és fàcil i populista. Els veritables responsables són els que els contracten per treballar en unes condicions que no respecten les mesures sanitàries vigents. Part del problema és també que el govern no tingui un sistema per controlar i facilitar que tots els empresaris segueixin la normativa. I encara és més greu no estar a punt per fer front als rebrots.

Tant a Lleida com a Leicester hem vist el mateix titubeig a l’hora de reaccionar i una falta d’informació actualitzada, que a hores d’ara no és acceptable. Tanquem el cercle i tornem al principi: sabíem que anàvem cap aquí i sabíem què havíem de fer per preparar-nos. ¿Tenim els hospitals a punt? ¿Estem fent prou tests? ¿Som capaços de rastrejar a fons els contactes dels infectats? Si alguna de les respostes és no, llavors ens hem de preguntar què no s’ha fet bé.  

Si volem evitar una segona onada hem de ser més eficaços frenant els rebrots perquè no creixin. Això implica treballar a dos nivells. Primer, conscienciar la població que el moment que vivim és fràgil. Tot i que aquesta no és l’única solució, ara més que mai hem de fer cas de les recomanacions (mascaretes, distància, rentar-nos les mans, evitar les multituds). Segon, hem d’exigir que els governs utilitzin tots els recursos possibles per detectar i aturar els rebrots abans que es compliquin. Les eines hi són, només fa falta utilitzar-les bé.

[Publicat a El Periódico, 7/7/2020. Versió en castellà.]

Que tinguem un bon estiu

La pandèmia no s’ha acabat. Ens costa d’entendre, perquè el número de casos a bona part d’Europa s’ha reduït a uns mínims tolerables. Però la setmana passada arribàvem al rècord de casos diaris des de l’inici, sobretot perquè Amèrica està veient ara el pic que nosaltres vam patir fa uns mesos (i l’Índia els va al darrere). A més, ells tenen un problema important: la incompetència d’alguns dels seus líders sembla que no té límits. La gestió de la crisi a Europa va ser desastrosa al principi, però, almenys un cop es va entendre que l’única manera de parar els contagis era evitar el contacte, la corba es va aplanar ràpidament, excepte als llocs on van decidir anar per lliure i optar per un confinament 'light' (al Regne Unit, per exemple, encara no ens hem tret del tot de sobre la primera onada).

Així doncs, hem de ser conscients que encara ens queda molta pandèmia per endavant, perquè mentre el virus continuï campant lliurement per algun racó del globus, el perill de rebrots no haurà acabat. A hores d’ara sembla prou clar que no marxarà ell solet: és prou contagiós i està prou escampat pel planeta per continuar ser pandèmic fins que fem alguna cosa. Aquesta 'cosa' és la vacuna, que tot sembla indicar que podria estar a punt fins i tot abans de les estimacions més optimistes (s’està parlant ara d’aquesta la tardor).

La que està més avançada, la que desenvolupa el grup d’Oxford, ha entrat a l’últim nivell de proves clíniques (la fase 3), i la farmacèutica que hi ha darrere hi té tanta confiança que ja ha començat a fabricar les primeres dosis per si de cas tots els resultats surten positius. És una aposta que els pot sortir cara si apareix algun entrebanc d’última hora, que no és impossible, però que ens pot estalviar uns mesos preciosos si tot va bé. La part de producció i administració de la vacuna serà més llarga que la del desenvolupament científic, i el més probable és que no aconseguim la preuada immunitat de grup (almenys un 50%-60% de la població coberta) fins ben entrat el 2021, si tenim sort.

També és molt possible que més vacunes creuin la línia de meta (ara mateix n’hi ha una altra a fase 3, nou a fase 2, nou a fase 1 i més de 125 en estudis preliminars), i al llarg de l’any que ve potser aniran arribant al mercat. Unes seran millors que els altres (més fàcils de produir, més efectives...), i la combinació de totes és segurament el que ens permetrà immunitzar més de mig planeta i condemnar així el SARS-CoV-2 a la irrellevància.

Aquest resultat final és pràcticament segur, si tenim en compte que el coronavirus muta molt poc i, per tant, la protecció que confereixin les vacunes hauria de durar una bona temporada. Seria molt estrany que cap de les més de 150 vacunes en joc funcionés, crec que podem ser optimistes. Però, si us hi fixeu, aquesta previsió implica més d’un any de "nova normalitat". Això vol dir que haurem de continuar anant amb compte.

Comença un estiu que no serà com els altres, més val que ho tinguem present. Com no ho serà la resta del 2020 i com a mínim bona part el 2021. Tal com anunciàvem quan començava la desescalada, en aquesta fase el que hem d’esperar son rebrots que, si no es controlen prou ràpid, poden requerir noves restriccions i, fins i tot, nous confinaments a zones concretes. Ho hem vist ja a l’Àsia, que continua anant per davant nostre, i està començant a passar a Europa, malgrat que les altes temperatures d’aquests mesos dificultin en part la propagació del virus. L’objectiu és evitar que aquests rebrots es desmarxin i acabin formant la segona onada de la pandèmia, tal com està passant a llocs com Iran. Res no ens garanteix que aquesta possible onada esperi fins la tardor, com pronostiquen alguns, sobretot si ens relaxem massa durant les vacances. La capacitat dels governs de fer tests massivament i actuar amb rapidesa és el que marcarà la diferència. Però més encara ho farà la sensatesa dels ciutadans. El país que millor entengui el que ens estem jugant ara és el que patirà menys.

Sabem que actualment s’han diagnosticat a tot el mon més de nou milions de casos de covid-19 (basant-nos en estudis serològics, això segurament vol dir més de 90 milions d’infectats reals), amb una mortalitat declarada propera al mig milió (que, segons alguns càlculs, en realitat s’aproximaria més al milió). No és una malaltia trivial: més val que ens la prenguem tant seriosament com puguem i ens esforcem a reduir al màxim els contagis fins que arribi la vacuna. Recordem-ho si volem tenir un bon estiu.

[Publicat a El Periódico, 29/06/20. Versió en castellà.]

Una altra de marcianets

 

La meva darrera novetat editorial de l'any (després del nou llibre de divulgació científica i la reedició del llibre sobre les epidèmies) és el tercer volum de les aventures d'en Biel i en Picapoc, Cinc minuts tard. Les dues primeres (Cinc dies en un altre planeta i Cinc setmanes de colònies) anaven dirigides als més petits, i aquesta passa a la següent franja, la dels primers lectors. Això m'ha permès desenvolupar una trama més esbojarrada, amb salts en el temps i clons embolicant la troca, que la Carme Sala ha il·lustrat tan espectacularment com sempre (o més). És potser el llibre de la saga que més m'he divertit fent, i espero que els nanos tambés s'ho passin bé llegint-lo. 

Ja ho sabeu: si teniu fills o nebots a partir de set  anys, aquest a pot ser una bona lectura d'estiu. Els que sou perspicaços us haureu adonat del patró que segueixen els títols, així que us podeu imaginar que la idea és continuar la sèrie almenys fins que hàgim fet els Cinc hores, Cinc mesos i Cinc anys... si els lectors ho volen, clar.

Noves conclusions sobre la cloroquina

Fa uns dies vaig publicar un article sobre la cloroquina com a tractament per la covid-19. Des de llavors, han passat tantes coses, sobretot durant una intensa primera setmana de juny, que em veig obligat a escriure'n la segona part per actualitzar (i espero que tancar) la qüestió. Començo resumint on ens havíem quedat.

Estàs llegint un contingut elaborat per la redacció d'El Periódico en el seu compromís per proporcionar informació de qualitat i estar prop dels seus lectors en aquesta crisi sense precedents al nostre país. Si t'agrada, et convidem a registrar-te. No té cap cost i et permetrà rebre informació de qualitat a través de nostra newsletter. Gràcies.

La cloroquina i els seus derivats són fàrmacs que s’han estat donant rutinàriament des del principi de la pandèmia en persones infectades per SARS-CoV-2 sense que hi hagués cap dada que demostrés que servia per a res. La raó era una tènue hipòtesi que deia podia frenar la propagació d’aquest i altres virus. Els estudis per comprovar-la estaven en marxa i, finalment, el primer es va publicar a finals de maig a The Lancet. Assegurava que la cloroquina no tan sols no era útil si no que augmentava la mortalitat dels malalts de covid-19. La notícia va córrer com la pólvora i jo vaig escriure un comentari el diumenge 31 de maig celebrant que s’hagués resolt el dubte.

Però alguna cosa no anava a l'hora. Científics de tot el món (inclosos alguns que treballen a Barcelona) van escodrinyar la informació clau que apareixia a l’apèndix de l’article i es van adonar que era impossible. Parlava d’un nombre irreal de pacients a tot el món i uns tractaments que no eren factibles. Semblava que algú s’ho havia inventat tot. Estirant el fil, uns periodistes van veure que darrere de l’engany hi havia una petita companyia americana que se suposava que havia processat les dades, però que en lloc d’analistes tenia una escriptora de ciència-ficció i una model eròtica com empleats, i un director megalòman amb un passat obscur. El dilluns 1 de juny saltava la llebre i la revista, avergonyida, retirava l’article al poc temps.

Tornàvem a estar al punt de partida: no sabíem si la cloroquina funcionava. El misteri va durar poc, perquè el 4 de juny apareixia un altre treball que demostrava que no servia per evitar desenvolupar la malaltia si havies estat exposat al virus. Recordem que Donald Trump se l'estava prenent precisament com a prevenció. Els resultats eren sòlids (i els confirmaria unes setmanes després un estudi clínic d’un grup català). Finalment, l’endemà, una anàlisi feta en 5.000 pacients demostrava, aquest cop sí, que les persones malaltes de covid-19 no milloren si els dones cloroquina.

¿Quines conclusions en podem treure? Primera, que les presses no són bones. La pressió fa que es publiquin dades que no s’han comprovat amb rigor (una revista tan prestigiosa com ‘The Lancet’ no es deixa marcar aquesta mena de gols habitualment) igual que fa que s’administrin fàrmacs que mai no haurien d’haver arribat als malalts. Segona, que la ciència s’autoregula força bé. L’escrutini al qual se sotmeten els articles rellevants avui en dia, per part tant dels propis científics com de la premsa i el públic, fa que sigui molt difícil fer passar bou per bèstia grossa, com potser era més freqüent abans. Normalment es tarda poc a caçar els estafadors (cosa que fa pensar com algú pot ser tan estúpid per intentar un engany d’aquesta mida). Tercera, i potser la més important, que la cloroquina no protegeix contra la covid-19, ni la cura. En aquest sentit, la conclusió principal del meu primer article no ha variat: no s’hauria d’haver usat fins haver fet les proves pertinents.

Sembla que els primers fàrmacs que realment ens serviran en aquesta pandèmia no aturaran el virus, com s’esperava que fes la cloroquina o com fa el remdesivir (tot i que és massa car, complicat d’administrar i poc efectiu com per donar-se massivament), sinó que salvaran vides evitant les complicacions freqüents. S’ha publicat aquests dies que la dexametasona (un corticoide barat conegut des de fa dècades) o els inhibidors d’una proteïna anomenada BTK (uns fàrmacs que es donen per la leucèmia) frenen el que es coneix com a tempesta de citocines, una resposta immune exagerada que, en lloc de protegir-nos contra el virus, ataca els propis òrgans i pot provocar la mort. De la mateixa manera, uns simples anticoagulants poden protegir en els casos més greus, evitant que es formin unes trombosis que sovint són letals.

Res d'això és la solució que esperàvem, però ajudarà a reduir el nombre de víctimes, que encara podria augmentar considerablement. Recordem que la pandèmia segueix activa a molts llocs i ja hem començat a veure rebrots als països que l’havien superat. Mentre no arribi la vacuna, això és el que ens ofereix la ciència que, malgrat algun entrebanc, avança tan ràpid com pot.

[Publicat a El Periódico 20/6/20. Versió en castellà.]

 

Més sobre la covid-19 (i altres coses)

Tota la divulgació que estic fent aquests dies va sobre el maleït coronavirus. Si encara no esteu cansants de sentir-me parlar del tema, aquí van les últimes actualitzacions, començant per la meva col·laboració setmanal a El Balcó de la SER (que últimament ha passat dels cinc minuts habituals a més d'un quart d'hora, esteu avisats):

Balcó 08/5
Balcó 15/5
Balcó 23/5
Balcó  29/5

Balcó 05/6

Balcó 12/6

Balcó 19/6

Per escrit, últimament he fet un article per a La Voz de Galicia (sobre el virus, sí) i un per a El mon de demà (aquest sobre el posthumanisme, res a veure!). Finalment, si em voleu veure en vídeo, aquí teniu la xerrada que vaig fer amb el científic i divulgador J. M. Mulet, un els Encuentros Telefónica del cicle Repensando el Mañana, on parlem de la pandèmia i mil coses me´s al llarg d'una horeta.

Més vídeos domèstics

Us deixo una nova col·lecció de vídeos que recullen intervencions recents. Primer, l'últim mes de la meva secció dels dimecres a les 9 a Els matins de TV3. Després de les tres primeres connexions em vaig adonar que sempre triava la mateixa camisa (aquests dies, per estar per casa porto qualsevol samarreta vella, i només m'empolaino si he de posar-me davant d'una càmera), així que ahir vaig canviar. 

I si mireu la llibreria que tinc darrere, veureu que cada setmana hi ha un llibre diferent en la "posició d'honor" (la que es veu més). És la meva petita recomanació setmanal... però requereix una mica d'esforç per endevinar quin llibre només amb una imatge borrosa de la coberta. Mireu les fotos amb atenció i a veure si ho aconseguiu! 

Matins 20/5
  



Matins 27/5 

Matins 3/5




Matins 10/5

I acabo amb un vídeo curt de recomanacions de llibres científics i el vídeo sencer del webinar que vaig fer per la Fundació Grífols amb la Núria Terribas i la Marina Geli sobre els aspectes ètics de la pandèmia.

¿Què ha passat amb la cloroquina?

La cloroquina, i derivats com la hidroxocloroquina, son fàrmacs que des de mitjan segle XX s’han usat per prevenir i tractar la malària. Amb els anys, el microbi que la causa hi ha anat desenvolupant resistència, per això ara s’utilitzen més altres opcions. També serveixen per tractar malalties com l’artritis reumatoide, i interfereixen en la multiplicació d’alguns virus. És per això que al principi de la pandèmia es va pensar que podrien aturar el progrés del SARS-CoV-2 i en alguns països van començar a donar-se als malalts. El problema era que no existia cap informació que suggerís que el coronavirus n’era sensible.

Això no va impedir que, el mes de febrer, la FDA (l’agència que regula els medicaments als Estats Units), n’aprovés l’ús contra la covid-19 en cas d’emergència. La pràctica va començar a estendre’s, fins al punt que milers de pacients a tot el mon van començar a rebre alguna forma de cloroquina (sovint acompanyada d’antibiòtics per evitar infeccions per bacteris que compliquessin el quadre). Tot i això, encara ningú havia pogut provar que servís per res.

Llavors entra en escena el microbiòleg Didier Raoult, un dels científics més famosos de França (sovint envoltat d’una aura polèmica), i a mitjan març anuncia el que tothom esperava: està a punt de publicar un article que confirma que els malalts de covid-19 milloren ràpidament i deixen de ser contagiosos si es prenen el fàrmac. Didier es fa encara més famós (fins al punt que alguns es pregunten si no era aquest l’objectiu principal de l’estudi) i la cloroquina passa a ser el tractament d’elecció.

Però hi ha coses que no quadren. Els treballs que acaba presentant Raoult son molt preliminars. Els ha fet en pocs pacients (24) i sense seguir les passes necessàries per a què se’n puguin treure conclusions fermes. Els experts comencen a expressar recels: allò no demostra res; cal fer més anàlisis. Malgrat la manca de dades, la pressió popular fa que la cloroquina entri a l’estudi organitzat per l’OMS (anomenat Solidaritat) per provar en 100 països els tractaments amb més possibilitats de frenar la covid-19. Però mentrestant, desesperats per no poder donar res als malalts que acaben ingressats, molts hospitals ja han abraçat la cloroquina com a solució principal i continuen administrant-la, tot i els dubtes raonables.

Tot comença a canviar quan Donald Trump anuncia a finals de maig que pren cloroquina de forma profilàctica. Que algú que abans havia recomanat mirar si es podria tractar la covid-19 amb lleixiu cregués tan cegament en el fàrmac com per prendre’l estant sa és mala senyal, i més si després rep el suport d’un altre cèlebre ignorant com Jair Bolsonaro. Per acabar de reblar el clau, tant al Govern americà com al brasiler dimiteixen alts càrrecs de Sanitat que, entre altres coses, s’oposen a aprovar l’ús generalitzat de la cloroquina als hospitals. Però a l’altra banda de l’Atlàntic, continua donant-se rutinàriament sense fer tant rebombori, i cada cop que algú mostra escepticisme a les xarxes sobre l’ús indiscriminat d’un fàrmac que cap dada fiable diu que sigui útil (i que té uns efectes secundaris coneguts), rep respostes irades de gent que creu que hi ha un complot obscur en contra.

Finalment, els primers resultats del Solidaritat es publiquen a 'The Lancet' fa uns dies: no tan sols la cloroquina i la hidroxicloroquina no presenten cap benefici contra el SARS-CoV-2, sinó que el seu impacte negatiu és important, sobretot al cor, fins al punt que la mortalitat dels pacients ingressats que l’han pres (15.000) és el doble que la dels que no l’han rebut (més de 80.000). Son dades difícils de discutir. En conseqüència, l’OMS anuncia que retira la cloroquina de tots els assaigs clínics que té en marxa, per motius de seguretat. Això hauria de ser el tret de gràcia per uns fàrmacs que no haurien d’haver arribat mai als malalts de covid-19, i és d’esperar que deixaran de donar-se immediatament als llocs on encara s’utilitzen.

Què podem aprendre d’aquesta història? Que hem d’esperar que la ciència faci la seva feina. Que la ciència és lenta però per un bon un motiu: s’han de seguir uns protocols rigorosos si vols tenir resultats fiables. Que hem de desconfiar de científics ansiosos de sortir a primera plana: és possible que l’avarícia els hagi fet prendre dreceres perilloses. I que les presses son comprensibles però mai hem donar fàrmacs per si de cas: correm el risc que no funcionin i poden fins i tot ser nocius. Esperem que el Solidaritat descobreixi algun candidat millor.

[Publicat a El Periódico, 1/6/20. Versió en castellà.]

BONUS TRACK: Aquí en faig un resum oral a La linterna de la COPE. 

Alguns possibles futurs que ens esperen

El filòsof Slavoj Žižek ha publicat un llibre exprés en el qual reflexiona cap a on anirà el món una vegada superem la Covid-19. Fa l’efecte que Žižek veu el virus com un agent revolucionari a què només sobreviurem si reestructurem a fons la societat capitalista. No és l’únic pensador que creu que el SARS-CoV-2 deixarà una empremta profunda en la manera de fer les coses i que ens encaminem cap a un futur radicalment diferent del que hauríem tingut si aquesta pandèmia no ens hagués trastornat els plans. Em sembla poc probable, si tenim en compte com som els humans: segurament acabarem tornant als vells hàbits. Però aquests exercicis de futurologia són poc útils, perquè és impossible fer prediccions precises a llarga distància quan encara ens queden mesos de crisi i hi ha tants factors desconeguts. El que sí que podem fer és centrar-nos en els aspectes científics i repassar alguns dels camins possibles que pot seguir el virus a partir d’ara, basant-nos en pandèmies anteriors.

Comencem pel menys optimista. Pels motius que sigui, no aconseguim fabricar bastant ràpid una vacuna efectiva. Com que no podem continuar confinats per sempre, entrem en una nova normalitat, més relaxada, que ens porta a onades successives de contagis. En els pròxims anys, adquirim finalment una immunitat de grup prou alta per frenar la pandèmia: posem que un 50-60% de tota la població s’ha infectat i té anticossos que els protegeixen, una xifra que tardaríem aconseguir si pensem que ara estem entorn del 5%. A partir d’aquí, els brots es fan petits i controlables i, amb el temps, la Covid-19 deixa de ser un perill (i potser llavors fins i tot tenim l’esperada vacuna). El problema és que, si calculem que la mortalitat del virus és pròxima a l’1% d’infectats, com indiquen els estudis recents de seroprevalença, la xifra global de víctimes superaria els 40 milions, similar a la de la grip de 1918, que es considera la tercera pitjor pandèmia de la història. I millor no pensar què passaria si pel camí el SARS-CoV-2 mutés o intercanviés informació genètica amb un altre virus i es tornés més letal, una cosa poc probable, per sort, però no del tot impossible.

Però s’estan analitzant més de cent candidats a vacuna en aquests moments, siguem positius. És molt possible que sí que en trobem un de prou bo per protegir almenys una part de la població, tot i que sigui parcialment. Podria ser que aquesta immunitat incompleta, sumada a la que adquiririen de manera natural els que superessin la infecció, acabés convertint el SARS-CoV-2 en un virus que ja no pogués causar quadros greus. Llavors hi podria haver reinfeccions que es presentessin de forma lleu, semblants a les que provoquen altres coronavirus. De fet, hi ha una teoria que diu que alguna cosa així va passar en el període 1889-90. Hi va haver una pandèmia que va matar més d’un milió de persones i que sempre s’ha cregut que era de grip. Però el culpable podria haver sigut un nou coronavirus anomenat OC43, contra el qual no hi havia resistències. En aquell moment, l’OC-43 hauria sigut una espècie de SARS-CoV-2, fins que es va generar prou immunitat de grup. Des d’aleshores, ha circulat a un ritme més lent, fins que ara pràcticament tothom té anticossos que el bloquegen (però no completament). Per això és un dels quatre tipus de coronavirus que causen el refredat comú.

Acabem amb el millor escenari, i potser el més probable. Tenim sort i cap a finals d’any o principis del següent podem començar a produir una vacuna. Cal generar i distribuir milers de milions de dosis per cobrir gran part de la població, però com que posem tots els esforços, aconseguim que arribi a la majoria al llarg del 2021. Com sempre, els més rics acaparen les primeres dosis, i poden deslliurar-se del virus abans de l’estiu, però han de fer vacances de proximitat, perquè la cua de països que encara tenen pandèmia és llarga. La Covid-19 es va apagant progressivament, tot i que en alguns llocs costa més deslliurar-se’n per les dificultats econòmiques, socials i logístiques de vacunar tothom. De tant en tant continuem veient alguns casos greus, potser de manera estacional. Com passa amb la grip, causa mig milió de víctimes a l’any, però ja ni ens n’adonem.

És difícil predir quin d’aquests camins seguirà la Covid-19. Potser cap, potser una barreja de més d’un. Tots són científicament possibles. Intentem evitar triomfalismes prematurs, però no caiguem tampoc en el pànic. L’única recepta ara és seny i prudència, perquè encara ens queda molt per fer.

[Publicat a El Periódico, 17/05/20. Versió en castellà.]

Videos casolans

Aquests dies de confinament m'han portat l'oportunitat de participar a una sèrie de taules rodones i seminaris (ara que tots ens hem acostumat a veure videos gravats amb el mòbil enlloc de càmeres professionals). Us en deixo algunes per si us ve de gust, més els vídeos de la nova secció de ciència que he començat a fer per a Els Matins cada dimecres a les 9. El tema de tots els virus és (com era d'esperar) la covid-19, però des d'angles diferents. Potser en trobareu algun que us interessi!

Els Matins 6 de Maig

 


Els Matins 13 de Maig



Taula rodona a la Biblioteca de Blanes, 14 de Maig



Vilaweb, 8 Maig




ESADE, 12 de Maig

Fundación Telefónica, 20 de Maig

Tests: ¿sí, no, quan, què, com?

La majoria dels investigadors que treballem en biomedicina dominem latècnica de la PCR. Als laboratoris tenim les màquines necessàries: només ens calen els reactius, que no son tant cars ni tant difícils de produir. Amb una mica de dedicació, podríem fer milers de tests cada dia. A tot això li hem de sumar que, des que va començar el confinament, un munt de científics no ens hem pogut acostar als centres de recerca i treballem des de casa. La majoria estaríem encantats de poder tornar a tenir una pipeta a la mà. Però per motius que no son fàcils d’entendre, el govern han desaprofitat aquest capital humà. Em consta que a tots els països la situació ha sigut semblant. Part de la culpa l’ha tingut la burocràcia però el principal problema han sigut la manca de previsió ila lentitud a l’hora de reaccionar, els grans llasts de la gestió mundial d’aquesta crisi.

Al principi de la pandèmia, fer PCR per detectar qui estava infectat pel nou virus era essencial. Ens ho va demostrar Corea del Sud, que gràcies a una aplicació massiva d’aquests tests va aconseguir frenar el brot amb eficàcia. A Europa, en canvi, vam badar, i ja hem vist el que va passar després. Però ara tenim una altra oportunitat: estem entrant en una segona fase on, de nou, torna a ser essencial poder detectar amb rapidesa els positius, per tal de poder identificar els més que probables rebrots que apareixeran ara que estem relaxant les normes de confinament. Sabem que els contagis tornaran a augmentar, com ens ensenya el que està passant als països que van per davant nostre, però ara també sabem què cal fer per evitar que la corba es descontroli: molts tests, seguits de quarantenes iseguiment dels contactes dels afectats. Aconseguirem utilitzar millor els recursos que tenim per complir el protocol?

El pla de desconfinament gradual, asimètric i coordinat que va proposar el govern de Pedro Sánchez la setmana passada té força lògica perquè, sens dubte, cal aplicar la desescalada amb molta prudència i d’acord amb les realitats de cada territori. Té també alguns punts dèbils que caldrà vigilar. El principal és la monitorització, que no queda clar com es farà. Si volem anar avançant cap a una mica més de llibertat amb increments de dues setmanes,com sabrem que les mesures preses en un d’aquests estadisno estan empitjorant la situació? Comdescobrirem que en un lloc concret està començant un rebrot i hem de tornar amb celeritat a les fases més restrictives? L’única manera és, precisament, fent tests a gran escala.

Com que s’ha explicat mil cops, segurament no cal repetir que n’hi ha de dos tipus principals: els que detecten la presència del virus (els de PCR que hem comentat) i els que mesuren anticossos (els serològics). Idealment, ara s’haurien d’aplicar tots dos. Els primers ens dirien qui té una infecció activa i, per tant, és contagiós, i els segons servirien per fer-nos una idea de qui pot ser immune al virus. L’inconvenient dels tests serològics ràpids que ens arriben és que son força inexactes i no n’hi ha prou. Això complica el pla de crear un “carnet d’immunitat”, que sobre el paper seria una bona idea, malgrat els problemes ètics que arrossega (estaríem definint un grup de ciutadans premium, que tindrien més llibertats que la resta).Els tests de PCR no pateixen aquestes limitacions, per això si més no hauríem d’assegurar-nos que en fem tants com calguin.

El dimecres cap el tard, el meu amic penjava una foto al Facebook amb cara de cansat després del seu primer torn de dotze hores seguides al centre de diagnòstic. Ell i els altres voluntaris havien fet 11.000 PCR. Això son gairebé 150.000 tests a la setmana en un sol laboratori, i n’hi ha uns quants més al país. Així potser sí que es pot encarar aquesta etapa de la pandèmia amb optimisme.

[Publicat a El Periódico 4/5/20. Versió en castellà.]