Les miquelades, els crítics estirats i vosaltres

En els comentaris a un post de fa uns dies, en Jaume proposava, en honor al meu criticaire anònim, anomenar miquelades les crítiques negatives que es fan sense cap mena de rigor ni raó. Ho sento pels Miquels, però en contra de la queixa de la kweilan, adopto amb molt de gust el terme.

Estic d'acord amb el que dèieu: la internet és una arma d'expressió poderosa que ens permet a tots recollir i enviar opinions. Cal usar-la amb respecte. Les miquelades s'escriuen ràpid i et desfogues de mala manera, per això són tan freqüents a la xarxa (només cal veure les planes dels diaris online, que fan feredat). A més, no cal ni fer servir mitja neurona: estan realment a l'abast de qualsevol amb dos minuts lliures. Però jo crec que tothom pot ser un bon crític si s'hi vol esforçar.

La prova és que a través de la catosfera he descobert crítics excel·lents, entre ells molts dels qui us passeu per aquestes planes. Doneu les vostres opinions però ho feu de forma ponderada i amb arguments per defensar-les. Us he fet cas més d'una vegada i m'he comprat un llibre després de llegir els vostres posts. Confesso que m'agrada més seguir aquestes ressenyes que les d'alguns crítics professionals amb tribuna fixa als mitjans. Són més reals, més properes.

Mentre espero que algun dia m'arribi una crítica negativa que no sigui una miquelada, avui he tingut la sorpresa d'ensopegar amb una de ben bona, gentilesa de la Carina. Sempre afalaga que algú s'ho passi bé amb el que escrius, però quan l'opinió te la dóna una d'aquestes persones a qui t'agrada escoltar, encara et sents més feliç. Moltes gràcies!

Dilluns musical: d'aquí a la lluna

El tema d'avui, ehems, no és que sigui diguem-ne fabulosament bo, però té un valor històric innegable. I, va, confessem-ho: fa molta gràcia veure un astronauta de cabells blancs intentant rapejar. Buzz Aldrin (sí, el de debò, ara conegut ara com Doc Rendezvous), Rocket experience.

I ja que estem...

Farrah Fawcett (1947-2009)

Una de les fotos més famoses de la història (almenys en la ment de molts adolescents dels 70...).

Fa una hora i la internet ja en va plena

Michael Jackson (1958-2009)

Molts deien que comprar entrades pels seus concerts de Londres era una loteria: les possibilitats que es cancelessin per qualsevol motiu estúpid eren molt altes, coneixent els antecedents del cantant. No crec que ningú esperés que un atac de cor i diuen que la defunció fos la justificació final. La wikipedia ha tardat només minuts en actualitzar-se. Quina rapidesa.

Facebook, Twitter o Blog?

Bona la reflexió del Jordi al seu sempre interessant blog (que això serveixi com una recomanció fora de la secció L'escollit). Els 140 caràcters han matat l'estrella dels blogs? A mi és que no se m'ocorren coses interessants a dir en tan poc espai. Dec ser un xerraire, dels de plantejament, nus i desenllaç. Tinc el meu twitter en un estat raquític. El Facebook l'uso més per seguir el que fan els amics que no per dir res important. Està clar: sóc un antiquat. Visc encara a l'era dels blogs.

L'escollit (XVII)

Avui us recomano un post del blog DER ZAUBERBERG, que ja fa un temps que segueixo.

M'està agrdant molt la sèrie sobre l' exili norueg de la Comtessa d'Angeville, amb el seu estil fresc (pun intended!) i directe. Però m'he decidit a citar-lo per aquest breu apunt tan ben trobat sobre un procés biològic molt habitual i, pel que sembla, empipador. I ja posats, completeu la lectura amb aquest post, altre cop sobre fisiologia humana, però en un to més divertit.

Coses a fer a León quan no estàs mort (*)

- Donar una conferència sobre la medicina del segle XXI i que al torn de preguntes del públic et demanin si creus en la reencarnació.

- Descobrir graffittis amb lemes com "Puta Castella", "Lleó no és castella" o "País Lleonès lliure". En bable.

- Trobar "Pan Tomaca (tomato bread)" al menú d'un bar de tapes al barri Húmedo.

- Dormir al mateix lloc on Quevedo va passar tres anys tancat per gentilesa del Comte-Duc d'Olivares (i on van torturar un munt de republicans després de la guerra civil). Malsons garantits.

- Constatar que en un tapís del mateix Parador hi ha bordades unes quatre barres.

- Visitar l'edifici de Gaudí al centre de la ciutat (vegeu la foto) i saludar el Sant Jordi ufanós que el presideix (missatge subliminar pro-català?).

- Anar de tapes amb un parell d'ateus i tornar a l'hotel de matinada recitant el parenostre en arameu (jo no, que no me'l sé).

- Haver de ser amonestats per un capellà per haver arrencat per cants gregorians a tres veus al bell mig de la catedral.

- Discutir davant unes cerveses la vida sexual de Ramón y Cajal, que anava de putes tres cops per setmana, rigososament, i ficava mà a les dones pel carrer, cosa que el portava sovint al cuartelillo, on el coneixia ja tothom.

- Aprendre de boca d'un neourobiòleg la raó per la qual l'home no pot somriure durant l'orgasme (l'ejaculació és un acte d'agressió que activa el sistema nerviós simpàtic).

- Escoltar les opinions d'un expert que afirmava que les brasileres i cubanes follen diferent, i que això és una cosa que s'ha d'experimentar abans de morir-se (no crec que l'interés cultural funcioni com a excusa amb la meva dona).

- Sentir pel carrer "estos putos catalanes lo que pasa es que tienen envidia porque no han fichado ellos a Ronaldo" mentre tu estàs parlant pel mòbil en la teva llengua materna, cosa que et fa abaixar la veu instintivament.

- Escoltar com una persona culta i d'esquerres deixava Carod Rovira a l'alçada del betum i proposava que si els catalans volen més diners dels impostos per a ells, el que ha de fer la resta d'Espanya és no comprar els seus productes.

Visiteu León si no ho heu fet: és una ciutat molt maca.

-----
(*) La insipiració pel títol l'he treta d'aquí.

Dilluns musical: reagge per a nens

Torno de vacances. Molt de sol, molt de menjar, molt de no fer res. Ben saludable. A casa les males herbes s'han apoderat del jardí (perquè sempre creixen més ràpid que les bones?) i allò sembla El dia dels Trífids. Em tocarà posar-me l'armadura i sortir a netejar un dia d'aquests...

Tot i que he mantingut el ritme del blog, no he tingut temps de contestar els vostres comentaris recents, ni que sigui per sobre. A veure si durant la setmana em poso una mica al dia. Mentrestant, engeguem el fil musical.

Vaig començar a seguir el Ziggy Marley als 80, una mica perquè era fan del seu pare. No va tardar molt a demostrar que tenia qualitats suficients per ser valorat per si mateix. Continua fent una mena de reagge modern, però ara més apopat. Aquest és el primer single del nou disc que acaba de treure, orientat cap a la mainada. Ziggy Marley, Family time (Family time).

Campanya electoral

He apuntat el bloGuejat als Premis Blocs Catalunya, secció liteatura, no perquè tingui cap esperança de guanyar (no, de debò), sinó per donar suport a aquesta i altres iniciatives catosfèriques que trobo saludables. Les competicions, amb les seves mancances i les seves peculiaritats, mouen les aigües i això sempre va bé. Ni que acabin sent un concurs d'aquells de a veure qui té més amics disposats a fer clic a un botó tants cops com sigui possible.

Ja s'ha obert el període de votacions i la campanya electoral corresponent. Podeu visitar i votar els candidats al premi Lletra aquí. Per a mi el premi és estar tan ben acompanyat a la llista. Us recomano que voteu a uns o altres que s'ho mereixen i que a més ja han confessat que els faria il·lusió guanyar.

Qualsevol pot ser un crític.

Seguint amb el que deia l'altre dia, un dels problemes que té la comèdia és que si no comparteixes els gustos de l'autor et pot caure com una pedra als peus, per molt ben feta que estigui. Potser és per això que als escriptors catalans ens fa por dedicar-nos-hi. Per entendre'ns: hi ha gent que riu amb els Monty Python i altres que ho fan amb l'Adam Sandler (alguns rars amb tots dos), i els fans d'un consideren l'altre una gran poca-soltada.

Agafem per exemple el meu primer recull de contes. Per un costat, a un jurat li va agradar suficient com per premiar-lo. Dintre de la mateixa línia, un temps després, un amic va valorar-lo positivament al seu blog tot dient (espero que de forma sincera):

"Macip té un sentit de l’humor esmolat i l’executa sense pietat. Practica l’absurd, el surrealisme, la ironía, el gust pel que és grotesc i a voltes el sarcasme. Tot sempre a la recerca d’un divertiment que assoleix plenament. (...) És un gran llibre per gaudir d’un sentit de l’humor intel.ligent i de la prosa palpitant i fulgurant que tan bé identifica l’estil de Macip."

Però l'altra dia, remenant remenant, vaig trobar a la xarxa l'opinió d'un tal Miquel:

"Increible [sic] que es publiquin bodrios [sic] com aquest. Me'l van deixar i després el propietari no el volia. Mal escrit, pedant, sense cap imaginació ni estil... es com les tonteries [sic] d'un amateur pagat de si mateix que es creu que sap escriure. Costa d'entendre que aixo [sic] s'hagi editat, tot i que siguin 30 exemplars, perque[sic] no sé qui ho pot comprar aixo [sic]. Aquest senyor, macip, que "en su casa lo conocerán", mes val que es dediqui a altre [sic] cosa."

Costa pensar que aquestes dues crítiques parlen del mateix llibre i del mateix autor. O un dels dos s'equivoca espectacularment amb les seves valoracions o simplement el problema és que no he aconseguit sintonitzar amb un d'ells. M'inclino a pensar que una mica d'això deu haver-hi: m'he topat probablement amb un fan de l'Adam Sandler. Si hagués escrit un drama, estic segur que aquestes divergències no serien tan dràstiques. Ho hauré de pensar millor el proper cop.

Consideració final. Em queixava fa un temps que als nostres crítics sembla no agradar-los deixar malament els seus compatriotes. Per sort l'anonimat i la internet ens permeten trobar voluntaris disposats a suplir aquests d[eficits amb grans dosis de vehemència. Quina alegria. Llàstima que en Miquel no llegirà aquest blog (ni segurament res més del que jo escrigui) i no li podré donar mai les gràcies.

Als homes ens agrada mirar

"In the study, published in the March issue of Human Nature, women both with and without sexual partners showed little difference in their subjective ratings of photos of men when considering such measures as masculinity and attractiveness. However, the women who did not have sexual partners spent more time evaluating photos of men, demonstrating a greater interest in the photos. No such difference was found between men who had sexual partners and those who did not."

Dilluns musical: fantasmes per tot arreu.

Vaig encetar una línia retro la setmana passada i avui m'hi abono (tornaré a les novetats el proper dilluns, ho prometo). Els Specials, un grup anglès mític dels setanta i vuitanta, s'han reunit fa poc. Que serveixi com a excusa per a rescatar un single clàssic que em té fascinat i que segur que tot coneixeu. The Specials, Ghost town.

Els reis de la comèdia?

Us heu fixat que els premis importants no van a parar mai a comèdies? Em refereixo a la nostra literatura, no sé si el problema és universal. Sembla que si escrius alguna cosa amb una mica d'humor, et tanques automàticament les portes al reconeixement de la crítica. Has de fer un bon drama, si vols ser important. Ja posats, millor escollir un tema històric, del nostre passat recent. Només cal fer un cop d'ull al palmarès recent dels Sant Jordis, Crexells, Sant Joans, Plas i similars. No hi sé veure cap comèdia, potser vosaltres tindreu més sort.

És com si les rialles quedessin relegades a altres àmbits menys "seriosos" de la literatura, els llibres de contes per exemple. Sovint amb bona acceptació del públic, això sí, però com si fossin un gènere de segona categoria. Un pas per sobre dels mediàtics, potser perquè aquests per defecte sempre intenten fer gràcia. L'excepció, està clar, són els contistes reconsagrats, un club privat que sembla que fa temps que hagi tancat el llibre de les admissions. El Monzó duu tantes medalles a la pitrera com qualsevol primera espasa de les nostres lletres. El Pàmies li va a la caça. Potser és que entre tots dos han saturat el mercat, o potser és que ningú més no sap com fer riure als membres d'un jurat. També pot ser que els catalans ens prenem massa seriosament les coses.

Escriptors del futur, ja ho sabeu. Si mai voleu arribar a ser alguna cosa, comenceu a fer passar penúries als vostres personatges. Que pateixin. I molt. A vosaltres us espera la glòria.

Imparables en un avió

Alguns es troben els avions plens de serps. Jo vaig tenir més sort. Agafo un llibre abans que ens enlairem, tossut com sóc, incapaç d'admetre que ja no és com abans, que volar era sinònim de relaxar-se i gaudir de la lectura, que tinc una fera al costat que amb idees molt diferents al cap. Però agafo el llibre igualment: Contes en forma de L, del Palol. Enceto la primera frase, tot el que l'hereu em deixarà llegir, però això encara no ho sé, i penso que el punyetero escriu bé però que tant d'hermetisme no fa bé a ningú. D'això potser en parlem un altre dia.

La qüestió és que he de deixar la plana a mitges i mentre lluito per evitar que el nano se m'obri el cap amb la safata plegable del seient, veig passar a un que va cap al lavabo. És clavat al Palol. El poder de la suggestió. Quan torna cap al seu lloc me'l miro altre cop i constato el meu judici. Penso que seria divertit si anés cap a aquest bon senyor, de ben segur un jubilat de Nottingham o Leicester que va uns dies de vacances a Barcelona, i li digués que s'assembla a un escriptor molt conegut a casa nostra. Llavors veig que s'asseu al costat del Sebastià Alzamora. Ups. No és un doble: és ell. Quantes vegades us ha passat que esteu llegint un llibre i s'us apareix l'autor?

Vaig reprimir el meu instint de fanboy i no li vaig demanar que em dediqués el llibre. S'ha de deixar tranquila la gent quan viatja. Ara me'n penedeixo, perquè li hagués hagut de preguntar què feia aquesta insigne embaixada de les lletres catalanes al desert cultural que són les East Midlands.

Man on horse??

M'agradaria poder llegir els Materials i Procediments que ha fet servir el medallista per arribar a les conclusions guanyadores. Faria riure si no fos tan tràgic (suposant que no sigui una d'aquestes bromes que corren per internet, ves a saber, però em temo que no).

Dilluns musical: flashback.

L'altre dia vaig recordar no sé perquè un caset que em va gravar una amic deu fer uns vint anys, la manera lo-fi que teníem llavors els estudiants sense un duro de piratejar música. Hi havia un disc de Martin Stephenson and the Daintees a cada cara. No havia pensant més en aquesta gent, manufacturadors d'un pop anglès jazzero i amable que fora de les seves fronteres sembla que només coneixien quatre escollits. He tornat a escoltar Boat to Bolivia i m'ha semblat, encara ara, una peça mestra, plagat de temes impressionants, tot i no ser d'un gènere que a mi habitualment m'apassioni. Per això rescato avui un dels temes del disc, no el meu favorit però sí l'únic que he trobat un vídeo a una qualitat decent. Martin Stephenson and the Daintees, Crocodile cryer (Boat to Bolivia).

De rellotges biològics

A la part alta de Manhattan, quan passaves per davant d'una escola tenies la impressió que les àvies hi portaven o recollien les criatures. Però no: aquelles senyores eren les mares. La meva dona va tenir el nostre fill als 37 i era de les més joves de la planta de parts (parlo de les caucàsiques; altres races seguien horaris diferents). La primera cantant amb la qui vaig treballar a Nova York tenia 41 anys i quan un dia va sortir casualment el tema de la descendència, em va dir tota convençuda que encara era aviat, que tenia temps per pensar-s'ho. Aquest era el sentiment imperant entre les dones atrafegades i triomfadores de la ciutat.

Ara vivim a l'altre costat de l'espectre. Al countryside anglès sembla que els joves s'avorreixen força, així que es llencen de cap al passatemps més antic que existeix fins i tot abans de descobrir què és un anticonceptiu. L'atre dia anem a la festa d'una nena que va a la classe del nostre hereu a la guarderia. Ens obre la porta un home amb un aspecte més o menys com el nostre. "Hola, hem vingut per això de la teva filla", li diem. Ens mira amb cara de no entendre res. Després d'uns segons hi cau: "Ah, voleu dir la meva neta, no?". Glups! Per desgràcia per a nosaltres no és un cas aïllat: és la norma.

Imagineu el nostre problema. Els pares normalment fan amics amb altres pares que tenen nens d'edats semblants, per allò de quedar per jugar, etc. A Barcelona seria així: vaig més o menys sincronitzat amb els meus companys de tota la vida pel que fa a la procreació. En canvi, aquí la gent de la meva edat tenen fills adolescents. Tota una altra sèrie de problemes i necessitats. Estem condemnats a relacionar-nos amb mares de 18 anys, a parlar de les notes que treuen a l'escola i de quina crema va millor per tractar l'acné. Queda demostrat: el rellotge biològic és un concepte purament cultural.

L'escollit (XVI)

Un altre blog divertit de seguir: Overheard in New York. Són frases i converses reals que la gent sent als carrers de Nova York. N'hi ha de delirants. La que m'ha fet decidir a recomanar-lo avui és aquesta, que és la meva contribució tardana al Dia de l'Orgull Friki:

Noia adolescent #1: Penso que te l'hauries de repassar.

Noia adolescent #2: Ja ho he provat. És una situació complicada.

Noia adolescent #1: Per què?

Noia adolescent #2: Bé, li vaig dir que estava avorrida i sola a casa...

Noia adolescent #1: I?

Noia adolescent #2: Em va contestar que estava massa ocupat veient Star Trek.

Els catalans tenim la nostra pròpia variant d'aquest costum de pescar converses alienes. L'ortganitza Enric Gomà en formà de llista de correu, i apareix també periòdicament al Time Out, al verbàlia o en forma de llibres.

Aprofito per anunciar que l'escollit farà una pausa d'un parell de setmanes per ajustar-se al meu modus de vacances (que vol dir que tindré segurament menys temps per llegir i triar blogs). Més recomanacions quan els meus horaris recuperin la normalitat.

Feliços 75!

L'aniversari de debò era al gener, però aprofitant que aquesta era la setmana del Saló del Còmic de Barcelona, és un bon moment per felicitar l'amic Flash.

Dilluns musical: headbanging p'al nen i la nena.

Admeto que aquesta és possiblement la cançó menys cool de les que us he posat fins ara a aquesta secció, però ep, és una novetat i sona bé. El primer single d'una superbanda de velles glòries (dos de Van Halen, un dels Red Hot Chilli Peppers i l'incombustible Satriani).

Em sembla que la culpa la té que avui he anat a la feina escoltant Meat Loaf al cotxe a tot drap i m'ha sortit la vena del rock clàssic. Un també té el seu raconet quinqui, s'ha d'admetre... Chickenfoot, Oh yeah.