Recull mediàtic del cap de setmana

Aquest cap de setmana m'ha tocat la "ronda científica" pels mitjans. Aquí podeu llegir de franc el meu article d'opinió el dissabte a El Periódico, sobre els venedors de fum que s'aprofiten de les tragèdies humanes. I si feu clic aquí sentireu la meva intervenció mensual al Via Lliure de RAC1, parlant aquest cop dels efectes que té el maltractament infantil sobre el cervell, d'un microxip que ha de substituir les pastilles i dels misteris genètics del massatge.

M'adono que des de principi d'any que no us havia penjat les ràdios que havia anat fent. Si algú vol perdre vint minutets sentint les novetats científiques més originals del que portem del 2012, aquí em troabreu parlant de mosquits transgènics, reconstruccions de penis i microscopis acústics, i aquí del resum cientific de l'any passat. I ara fins el mes que ve...

Aprendre a llegir

És fantàstic veure com un nen aprèn a llegir. Gairebé sembla màgic que pugui reconèixer totes les lletres i que quan les ajunti hi vegi una paraula. Passa gairebé d'un dia per l'altre: de cop i volta una neurona es connecta i on abans només identificava sons, ara és capaç de processar síl·labes senceres. Impressionant, el cervell humà.

Aquest és un moment especial del nostre desenvolupament. Llegir no és una funció vital, ni tan sols imprescindible per socialitzar-se (els nostres avantpassats van sobreviure mil·lenis sense llibres), com ho pot ser caminar, parlar o dominar els esfínters: és un luxe. Un regal. Llegir obre les portes de la imaginació, del pensament. És potser el factor que més contribueix a la intel·ligència.

He de confessar que em fa enveja el meu fill, perquè ara està a punt de descobrir un univers tan infinit com fantàstic. Precisament el cap de setmana passat veia la carnisseria que Paul W.S. Anderson (un director de pel·lis de menjar crispetes que segueixo fidelment) ha fet amb Els tres mosqueters i recordava perfectament la sensació de gaudir com un boig quan llegia el llibre a setè de bàsica (assassinats, borratxeres, complots i adulteris i tot), i com el vaig explicar després a la classe (la professora feia que cada setmana algú comentés un llibre). Potser va ser el primer "clàssic" que em vaig empassar, i em va impressionar molt, en part perquè volia dir que començava a deixar enrere la literatura purament infantil, plena de fades i finals feliços. Què fantàstic seria tornar a tenir aquella innocència de lector verge. Quina sort estar a punt d'emprendre aquest fabulós viatge sense retorn.

Felicitats, Espinàs!

Avui fa 85 anys un dels escriptors més productiu, més interessant i més lúcid de la nostra literatura. He tingut la sort de poder xerrar amb ell i que em comentés i edités un parell dels meus llibres, i ho considero tot un honor. Per molts anys i per molts llibres més! [Llegiu l'especial que li dedica l'Ara.]

El futur de les universitats i altres coses

Aquest diumenge passtat, en Sebastià Roig, amic i company de trapelleries literàries, m'entrevistava al dominical del Diari de Girona (feu clic aquí per llegir-ho). Com que em coneix bé, em va donar l'oportuntiat de parlar de llibres, de ciència i de tot de coses interessants (així dóna gust). Entre elles, dels estranys prejudicis que tenim a casa nostra amb la literatura fantàstica, no sé què en penseu, d'això. A més, em sembla que és el primer cop que em comparen (per escrit) amb el Taz, l'hiperactiu diable de Tasmània, cosa que em fa molta gràcia.

També vaig poder opinar sobre l'ensenyament universitari, un tema ben present aquests dies. En Jordi Xargayó, al mateix diari, deia que cal una reforma i estava d'acord en general amb el meu punt de vista, que em temo que no és el més popular, darrerament. Està clar que cal fer alguna cosa, això sí, perquè amb els recursos que tenim el model actual és insostenible. I cal pensar bé en les conseqüències, perquè l'educació, junt amb la sanitat, és possiblement el més important per un país (i sí, poso totes dues coses per davant de la inverstigació, que no sigui dit que sempre em queixo del mateix!).

Bonus per als tafaners: a la foto que acompanya l'article hi podreu veure, de fons i per primer cop en la història, una petita mostra de l'eclèctica llibreria que tinc a casa.

Dilluns musical: esqueixada al menú.

Quin nom tan espantós per a un grup: Esqueixada Sniff. Però és que els he redescubert a partir de l'excel·lent documental de TV3 sobre el rock laietà i la música que feien realment val la pena. Vaig topar amb l'ona laietana a mitjan anys 90, quan PDI va comprar el fons de Edigsa i va començar a reeditar-lo. En aquella època jo estava molt ficat en tot això del rock simfònic, i poder escoltar per fi aquests discs mítics dels quals només havia sentit parlar (alguna vegada n'havia tingut algun a les mans a una fira del disc, però els preus eren astronòmics) va ser tota una experiència. Darrerament Picap n'ha reeditat alguns més i les noves generacions ja poden reviure els temps gloriosos del jazz-rock barceloní (i jo he pogut completar la meva col·lecció). Va ser un moviment musical molt espectacular, breu i intens, amb una colla de músics molt competents, alguns d'ells clàssics que després hem anat trobant en altres àmbits de la música. Segur que la majoria de vosaltres no n'ha sentit res. Esqueixada Sniff potser no van ser els millors, però aquesta Laura, del disc Ocells, és molt representativa de la part més soft de tot aquell so.

Crònica del premi Carlemany (amb retard)

Us devia una crònica de l'entrega del Premi Carlemany, el segon de la meva sèrie de fotoreportatges culturals, després de la Nit de Santa Llúcia del 2010. Servirà per començar oficialment la tanda de posts dedicats a Hipnofòbia, que segurament aniran omplint el blog aquests propers dies... Han passat unes quantes setmanes però miraré si recordo les quatre coses principals.

La primera va ser una roda de premsa a l'editorial, a Barcelona, precedida d'una sessió de fotos mig improvisada en ple Raval envoltat de grafitis de tota mena (els fotògrafs s'havien d'assegurar que no em posava davant de cap inscripció grollera), que li dóna un toc així com més juvenil a la cosa (primer avís: Hipnofòbia no és una novel·la juvenil). Les podeu veure als links que hi ha al final. N'hi va haver una de divertida, ara no recordo on va sortir, perquè la fotògrafa esperava que passés algú per darrera per fer "d'extra". Però després d'una bona estona assegut en una mena de puntal que m'estava deixant el cul pla, tot el que vam aconseguir va ser la visita d'un gos petaner.

Després de tot això, vam sortir rabent en un cotxe oficial cap a Andorra, on se celebrava la cerimònia d'entrega del premi. Rabent és la millor manera de descriure-ho. El conductor, que òbviament es coneixia el trajecte, va batre tots els rècords de velocitat del ral·li BCN-Andorra, cosa que va deleitar sobre manera els qui anàvem dintre de la batedora. Vam arribar puntuals (és clar!) i sense cap mareig ni lesió severa, que ja és molt. Al Principat vaig tenir una estona (breu) per recomposar-me en una habitació de l'hotel de cinc estrelles que surt a la primera foto i apa, a conèixer les autoritats. És curiós, perquè aquest any el Carlemany ha patit retallades pressupostàries importants, però enlloc de rebaixar pel costat de la parafernàlia (com va succeir als de Santa Llúcia, que ja us explicava que feien passar gana als assistents), han decidit deixar aquesta part intacta i fer que el guanyador s'emporti la tisorada grossa (quina sort que tinc). Suposo que  és una estratègia com una altra per mantenir el prestigi del premi quan l'economia no està per festes. Jo no estic acostumat a conèixer ministres, ni que siguin de països amb menys habitants que el meu poble a l'estiu, així que va ser tota una experiència ser rebut pels alts càrrecs dels organismes andorrans, amb tot el protocol oficial que pertoca, i compartir amb ells la taula de la segona roda de premsa. Són coses que no es paguen amb diners.

Després vam passar a la cerimòna (que podeu veure íntegrament una mica més avall). Abans de començar vaig acabar de conèixer la resta de gent important que havia vingut a l'acte, i entre salutació i salutació, va arribar el moment de la festa. Ja estava tothom anant cap a les seves cadires, esperant l'entrada del convidat d'honor, quan m'adono que la meva bufeta em dóna senyarls d'alarma. Vaig escapar-me corrent al lavabo davant la cara d'horror de la cap de premsa que estava esperant el senyal per fer-me passar. Vaig entrar uns minuts tard, amb tota la sala plena esperant en silenci i els càmeres de la tele mirant el rellotge preocupats (sort que no m'enfocaven, perquè em vaig posar vermell). Però és clar, no podien començar sense mi... L'entrega del premi va ser sòbria però molt maca, amb unes peces musicals molt ben escollides i interpretades. A la foto veureu que sembla que estigui jugant amb el telèfon enlloc d'escoltar els músics, però no és cert: estava tuitejant la cerimònia en directe (en estèreo, perquè al meu costat la meva agent feia el mateix).  S'ha de complir amb la quota 2.0. Al final vaig poder fer el meu discurset improvisat digne dels Òscars (vegeu-lo a partir del minut 28 i mig) i em vaig deixar de donar les gràcies a un munt de gent, com sol passar en aquests casos.

A continuació vaig tenir el plaer de conèixer els nanos del jurat que havíen escollit la novel·la d'entre els tres finalistes seleccionats pel primer comité (insisteixo: Hipnofòbia no és una novel·la juvenil), els que surten també a la foto dalt de l'escenari. Vaig poder donar-los les gràcies i també preguntar-los què els havia agradat menys del llibre, que és el que més sol interessar als autors. Va ser una conversa molt maca i desenfadada, i molt reveladora. L'última etapa de la festa, després d'unes quantes entrevistes amb els mitjans andorrans, va ser el sopar de gala, altre cop amb totes les autoritats pertinents (la taula era molt llarga) i que vaig coronar amb una discussió amb el Vicenç Villatoro sobre la conveniència o no de sortir a veure món per motius laborals i el problema que no hi hagi lloc per a tots després per tornar. Com a exiliat veterà que sóc, la meva visió era una mica diferent de la seva, tot i que coincidíem que sempre cal ampliar fronteres, això sí.

A l'hotel vaig fer una mica d'egosurfing (s'han d'aprofitar les oportunitats com aquestes de veure el teu nom als mitjans), contestar les felicitacions que vaig poder al facebook, al blog i al twitter, i després a dormir una mica. Això de ser el centre d'atenció d'un dels actes culturals grossos que té un país (petit) és molt intens. Vaig començar el matí següent amb un parell d'entrevistes que havien quedat penjades i després vam tornar cap a casa, aquest cop a velocitats més decents. Abans de sortir del Principat vam parar a comprar la premsa local. No passa sovint que surts a les portades de tots els diaris nacionals... (d'acord, només en tenen un parell!) I aquesta va ser més o menys l'aventura del premi Carlemany. Us deixo amb el vídeo i un petit recull de premsa.

El Periódico d'Andorra (i aquí una entervista)
Diari d'Andorra (i aquí una entrevista)
Fòrum Andorra

El Periódico
Diari de Girona
Vilaweb (amb videoentrevista)
El Punt/Avui
Ara (i aquí)
La Vanguàrdia
El País

Intocable digital
La malla

Ràdio i televisió d'Andorra (vídeo de la roda de premsa, i aquí el resum de la cerimònia)
Ràdio Palafolls
Ràdio Marina
80 grams
ACN

Hipnofòbia, the cover

El dilluns us ensenyava el pòster d'Ullals, avui toca la presentació oficial de la coberta d'Hipnofòbia, la meva nova novel·la, que surt al carrer el 22 de març. Amb això aneu fent boca mentrestant. Ja veieu que el vermell és el color que es porta aquesta temporada... I ja em direu què us sembla, és clar.

Aquí teniu la fitxa de l'editorial.

Fangs, the poster

La pre-producció de la versió cinematogràfica d'Ullals segueix endavant a bon ritme, de la mà d'Escándalo i la Film Factory. Després d'enllestir la primera ronda del guió i tenir a punt el teaser (quan es faci públic us l'ensenyo), ara toca treure a passejar el pòster. Aquests dies s'ha pogut veure en algunes webs especialitzades en cinema de terror (1, 2, 3). Ja em direu què us sembla.

És curiós, mai havia pensat en Ullals com una història que barreja "esclavitud i monstres de la nit". Però suposo que és una simplificació encertada. Em fa gràcia que un dels selling points del poster sigui "From de producers of Eva". Una bona associació. El que em fa més gràcia, però, és tenir la meva pròpia entrada (una mica prematura, és cert) a la IMDB, la base de dades cinematogràfiques per excel·lència. Fa que tot plegat soni molt més professional...

Tornen els Ictineu

Ja sabeu que El joc de Déu va guanyar el IIIer Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica del 2010 escrita en català. S'acaba d'obrir la primera ronda de votacions (oberta a tothom) per escollir els Ictineu d'aquest any. Aquest cop hi tinc Ullals, a la categoria de novel·les, que competeix amb un bestseller tan rotund com La porta dels tres panys o el guanyador del Pedrolo, La febre del vapor, entre altres novel·les rellevants. O sigui que no serà fàcil. Si us ha agradat Ulllals i no us fa res perdre cinc minuts, passeu-vos pel web dels Ictineu i voteu! 

També veureu que a la secció de relats hi surt Potser somniar, que va publicar-se al número 26 de La lluna en un cove. Si l'heu llegit i us va agradar, no oblideu votar-lo també! Un dia d'aquests us explico què té a veure aquest conte amb Hipnofòbia.

Recull mediàtic

Mentre intento trobar una mica de temps per escriure alguna cosa amb cara i ulls al blog (porto unes setmanes de feina intensa combinades amb un bonic refredat), us deixo amb un petit recull de les aparicions mediàtiques d'aquests darrers dies.

El meu article mensual d'opinió a El Periódico, sobre què vol dir genèticament el concepte de "raça" i perquè li tenim aquesta mania.

Una entrevista que ens fan les blogaires Sarah i la MaryLin al Sebastià i a mi en motiu del salt cinematogràfic d'Ullals.

Una entrevista que em fa la Pat Casalà al seu blog (la intro aquí, i les conclusions aquí).

I a més, avui em cita el Llort al seu article a El Punt/Avui sobre literatura "juvenil". Gràcies!

Finalment, pels qui sou científics (els altres no ho intenteu, que us avorrireu com ostres), l'últim article del meu laboratori, publicat fa un parell de setmanes, sobre una proteïna que es podria fer servir com a diana en els tractaments de certs tipus de càncer. 

El cap d'en Pàmies

Coneixeu ja en Víctor Pàmies, mestre de les parèmies. L'hem citat al blog altres vegades. Va ser un dels primers de treure-li profit a això del crowdfunding amb el seu primer llibre de refranys anatòmics, Amb cara i ulls.

Va camí de repetir la fita amb A cap cap cap, el segon volum de la sèrie, dedicat, òbviament, als refranys que parlen del cap. Passeu-vos pel Verkami per ajudar a fer que aquest llibre es converteixi en realitat, perquè és un projecte rigorós i ben fet i que realment val la pena.

[Actualtizació: es veu que avui en Gazo ha tingut la mateixa idea...]

Un nou concurs

Si us passeu pel tumateix llibres veureu que ha començat el concurs Quin escriptor és? (versió 2012 del Quin llibre és? que està nominat als c@ts). Promet ser divertit. Animeu-vos a participar!

What the Dickens?

No té res a veure amb Charles Dickens, que si fos immortal avui faria 200 anys, sinó amb Shakespeare: "I cannot tell what the dickens his name is" (de Merry Wives of Windsor, Acte III, Escena II). What the Dickens es fa servir, doncs, com un eufemisme de "Què dimonis...?" No sé si al pobre Charles li faria cap gràcia que el comparin amb el dimoni, però jo aprofito per usar la frase com a homenatge en un dia com avui i convidar-vos a mirar la plana del mateix nom.

[Aquest blog ha estat inspirat per l'homenatge online que ha organitzat l'Assumpta.]

Millor Iniciativa Blogaire 2011

La tropa dels c@ts ens planteja una nova votació per escollir la millor iniciativa blogaire de l'any. Aquí teniu les instruccions. Els finalistes d'aquest any, per votació popular, són:

ARA MATEIX..., CONVIT 4t. ANIVERSARI de la Zel
CARTES AL FUTUR, blog ideat per Jordi Casanovas
INVASIÓ DELS ULTRAPÍXELS, una idea de Leblansky
POEMES DE L'ABECEDARI, una iniciativa de la Carme
QUIN LLIBRE ÉS?, un joc de la Jomateixa

Com sempre, un grapat de propostes interessants, serà una votació renyida. Bona sort a tots!

Homenatge a Foix

M'apunto amb aquest poema (que reconec que no coneixia fins que avui m'he posat a remenar la xarxa) a l'homenatge virtual que se li està fent a J.V. Foix avui a la catosfera en motiu del 25è aniversari de la seva mort.

I he de dir que de tots els posts que he llegit fins ara potser aquest de l'Aris és el que més m'ha agradat.

De com em vaig convertir en guionista de cinema

És una història curiosa. Tot va començar amb un tuit. Un amic va anunciar al twitter que estava llegint Ullals. Una amiga seva va preguntar si valia la pena. Ell va dir que sí i jo no vaig poder evitar ficar-me a la conversa i, mig en broma, fer propaganda del llibre. Ella va dir que se'l llegiria. Jo em pensava que la cosa s'acabaria aquí, però no. Un parell de dies després m'enviava un missatge dient que volia parlar amb mi. Resulta que no era una lectora qualsevol. Treballava a una empresa que s'encarrega d'aixecar i promocionar projectes cinematogràfics (són la gent que hi ha darrere d'èxits com Pa negre o Eva) i tenia un client que estava buscant una història exactament com aquesta. El client, un muntador experimentat que volia fer el salt a la direcció, va llegir el llibre immediatament i va dir que li anava com anell al dit i que volia comprar-nos els drets. Tot plegat una feliç coincidència, de principi a  fi. 

Això era a l'estiu, i en plenes vacances a Gal·les, feia una videconferència de presa de contacte amb l'altre autor del llibre i el possible director. El feeling va ser immediat. Tant que li vam dir que sí, que ens semblava la persona adequada per portar Ullals al cinema. A més em vaig llançar a la piscina i allà mateix li vaig preguntar si tenia guionista. Quan em va dir que no vaig oferir-li els meus serveis. Ja sabeu que m'agraden els reptes! Tenia un avantatge: malgrat que no havia escrit mai cap guió, ningú no coneixia millor aquella història que jo. O el Sebastià, però ell va declinar afegir-s'hi perquè anava massa embolicats amb altres temes. I així va començar tot. Vam intercanviar idees, vam discutir l'enfocament (en un dinar de tres hores aprofitant que havia baixat a BCN per un congrés, en el què vam fer un repàs a totes les pel·lis de sèrie B dels 70 i 80), vaig aparcar els projectes que tenia en marxa, em vaig baixar uns quants guions d'internet, me'ls vaig empollar i, apa, a escriure. Al principi no va ser fàcil, però de seguida vaig aprendre els trucs del nou format. Uns mesos després, unes quantes productores van començar a interessar-se. Poc abans de Nadal, una d'elles oferia diners per fer el teaser, aquesta mena de tràiler que es fa abans per poder vendre el concepte. A mitjan gener es començava a rodar, i d'aquí unes setmanes ja estarà a punt d'ensenyar-se.

Aquest era el projecte nou que us havia mencionat, el que m'ha mantingut ocupat aquests darrers mesos. Ara que ja s'ha anunciat oficialment que passa a la següent fase, us puc explicar també que la setmana passada, just després de baixar d'Andorra, el Sebastià i jo vam anar a veure el rodatge del teaser a una pedrera perduda pels boscos prop de Caldes de Montbuí. Vam quedar al·lucinats de veure els nostres personatges convertits en persones de carn i ossos, ja us ho podeu imaginar. I més si considerem que els actors estaven fantàstics en els seus papers. No vam poder evitar fer-nos fotos amb l'Ariadna, el Vicent i el Cint, com uns fans més. I així és com estan les coses de moment. Tots molt emocionats i amb ganes de veure com el projecte va prenent cos.

Sunsets (II)

Mentre trobo un moment per fer-vos cinc cèntims de com va anar tot això del premi, us deixo amb una altra tanda de capvespres, aquest cop catalans: el cel de Barcelona fa un parell de dies. Els colors poden ser tan macos com els de Manhattan, no cal anar tan lluny per trobar postes de sol que et facin perdre el temps... Motles gràcies a tots altre cop per col·lapsar-me mail, twitter, facebook i blogs amb els vostres missatges, de veritat que ho aprecio...

Sunsets

Fins fa poc tenia un mòbil juràssic que feia poca cosa més que trucades i fotos a baixa resolució. Com que havia quedat desfasat, no podia connectar-lo a l'ordinador i treure'n les fotos que hi tenia  des de feia sis anys. I com que no volia esborrar-les, la memòria estava plena i no en podia fer més. Aprofitant les celebracions d'aquests dies m'he fet un upgrade. I resulta que el nou telèfon parla el mateix idioma que l'antic i es poden comunicar via bluetooth, mira que bé. O sigui, que he pogut rescatar per fi les maleïdes fotos. Això m'ha permès redescobrir una sèrie d'imatges preses des de la finestra del laboratori del pis 13 de l'East Building del Mount Sinai Hospital, al carrer 98 amb Madison Ave, encarada cap al sud oest de Manhattan. Els capvespres que teníem eren impressionants. Aquestes instantànies no en fan justícia (en algunes hi veureu superposat el reflex del laboratori), però us serviran per fer-vos una idea del plaer que era treballar en un lloc així...

La mort de la revista?

Una crisi afecta la premsa escrita, no tan sols pels motius econòmics que posen en dificultat tots els altres negocis, sinó també per un canvi de paradigma propiciat per la imposició dels formats digitals. A parts dels diaris amb problemes per sobreviure, l'altre dia llegia que hi ha unes quantes revistes amb la corda al coll. Ha mort el format de revista al què estem acostumats?

Hi ha qui pensa que no. Per exemple, la gent del 365d365e, que després de gairebé un any de penjar al seu blog entrevistes a tota mena de gent (jo un d'ells) per a ser llegides de franc, ara llancen la proposta de traslladar el format al paper (llegiu aquí sobre l'entrevista que els fan al darrer Presència). Un pas enrere? A mi em sembla que no. Potser estic antiquat, però m'agrada la idea de tenir una revista de paper a les mans. I a més estic segur que l'Oriol i el Carles faran un producte únic i de molta qualitat. Bé, tan segur estic que he acceptat col·laborar-hi i a més m'hi he fet subscriptor. Necessiten reunir una mica de capital per posar el projecte en marxa, per això han acudit al micromecenatge i ofereixen subscripcions a l'abast de totes les butxaques. Col·laboreu-hi si podeu, ni que sigui perquè és una iniciativa poc habitual en el panorama català i val la pena donar una oportunitat als emprenedors.

Uns que ja van un parell de passos endavant són els reponsables de la revista Portella. Us n'havia parlat abans, d'aquesta publicació feta a Andorra (però amb vocació universal), que ara arriba al tercer número consolidada com una revista d'una gran qualitat i d'una presentació impecable. Dóna gust veure que un projecte arriscat com aquest acosnegueixi sobreviure i mantenir el nivell. En aquest número hi trobareu per exemple un interessant dossier sobre l'impacte humà en el paisatge, un intercanvi entre els poetes Antoni Clapés i Carles Hac Mor, i un article del David Gálvez sobre la inesperada connexió entre Cortazar i Andorra. Hi ha molt poques publicacions culturals en català, i esperem que les que encara aguanten tinguin força per capejar el temporal que tenim a sobre.

Dilluns musical: Dona

Us penjo avui el videoclip de la cançó que Carles Pastor ha fet amb Miquel Gil a partir d'un poema de Manel Alonso. Una bonica interpretació d'uns versos sobre un tema important.

Faig tard...

...a escrirue un post de comiat de l'any (o de benvinguda del següent), i suposo que això és un bon resum de com ha estat el 2011 per a mi: intens. Vaig començar-lo apuntant-me a col·laborar amb El Periódico i el Via lliure de RAC1, dues activitats molt divertides però que requereixen una mica de temps per fer-les amb cara i ulls. Per sort (per veure-ho pel costat positiu) a l'octubre van tancar el blog que escrivia a El Mundo i vaig poder anar menys estressat. Però tampoc és que ho hagi notat gaire, perquè les meves dues feines han estat especialment actives darrerament (i per això el blog ha continuat amb serveis mínims). No m'entretindré explicant-vos els nous projectes que he iniciat al laboratori perquè seria massa tècnic, i dels literaris encara no us en puc donar detalls, així que us haureu de fiar de la meva paraula.

Sí que puc dir que aquest any m'he embolicat en un tema que m'està xuclant molta energia, com us mig havia anunciat, i que avança a bon ritme. És un repte molt divertit que veurem al llarg dels propers mesos si es converteix en realitat o no (sóc optimista). A vegades paga la pena prendre certs riscs... L'altre projecte literari inesperat de la segona meitat del 2011 ha estat deixar-me enganyar per un amic a fer de co-editor d'un recull de narracions, cosa que m'està traient més temps del que em pensava però que a la vegada em permet aprendre un munt. Com per exemple que se't posen per corbata quan has d'editar el text d'algú que escriu molt millor que tu. I que n'hi ha que encara que escriguin pitjor no volen sentir els teus consells... En fi, els escriptors som gent curiosa.

A part d'això, el 2011 ha estat literàriament l'any del meu tercer llibre de divulgació, que ara està en fase de correccions després de dotze mesos de recerca i redacció. Sortirà el 2012, espero, però encara hem de fer-hi alguns canvis, així que no es publicarà durant el primer trimestre com estava previst inicialment. Va sobre els impactes ètics i socials dels nous descobriments científics i espero que sigui un llibre que, sense deixar de ser per a tots els públics, com els altres, faci pensar una mica. Ja n'anirem parlant. I mirant enrere, el 2011 vaig publicar una novel·la juvenil i un llibre de lliçons d'anglès, tots dos a mitges. També és a mitges el de divulgació, cosa que vol dir que des d'El joc de Déu (que, per cert, va guanyar el Premi Ictineu aquest any) no publico res en solitari. A veure si ho arreglo aviat.

Al blog he reduit l'extensió i freqüència de les entrades, comparat amb l'any passat, però he estat més actiu al twitter (i de rebot al facebook), on puc dir coses (espero que) interessants sense haver d'invertir tant de temps. Bé, la veritat és que en 140 caràcters la majoria de vegades no escric res profund, però almenys puc penjar fotos com la que encapçala aquest post...

Precisament piulava al twitter que en els darrers quatre anys he vist gairebé 1400 pel·lícules (segons diuen els arxius del videoclub al qual estem subscrits) i he llegit molt menys llibres, una altra conseqüència d'anar de bòlit (s'acaba més ràpid una pel·li que un llibre). Els d'El Periódico em van demanar que votés en el seu llistat de llibres de l'any, però em sembla que hagués fet més bona feina en el top ten cinematogràfic, sobretot si tenim en compte que acostumo a llegir llibres endarrerits i que la fracció interessant de la collita actual no me l'he acabada ni de bon tros.

El 2012 comença amb moltes esperances i un grapat de projectes, tant científics com literaris, esperant sobre la taula dels qui tenen poder i criteri per donar-los llum verda. És curiós com s'assemblen els mecanismes de les meves dues professions, des del fet de passar-se el dia escrivint a haver de dependre d'un comitè d'experts que et doni el vist-i-plau. Esperem que al llarg de les properes setmanes rebi alguna bona notícia... I sinó seguirem endavant, com sempre!

I aquest era el meu resum del 2011. Espero que el 2012 sigui un bon any per a tots, malgrat que les coses no és que pintin gaire bé a nivell econòmic... Ens llegim.

Bon Nadal!

La veïna [una història sexual (?)]

A la casa del costat hi vivia un metge divorciat, treballador i poc amant de la gresca. O sigui, el veí perfecte: no el veies mai i quan hi era no feia soroll. Per desgràcia (per nosaltres) va amistançar-se amb una dona que vivia a l'altra punta de la ciutat i va decidir que no pagava la pena passar-se el dia als embussos de les rondes per anar a veure el seu amor. Així que fa unes setmanes van arribar els nous llogaters, una família jove amb una nena d'any i mig. El pare sembla que s'està a casa tenint cura de la petita i és la mare la que treballa. La meva dona, que ha parlat un parell de cops amb ell, diu que sembla bona persona. Jo me'ls vaig trobar tots tres una vegada però era a la tarda i estava tot fosc, així que no vam intercanviar més que unes breus salutacions sense poder ni veure'ns les cares. Fins aquí tot normal.

El veí de l'altra banda, amb qui ens uneix una certa amistat, em diu fa uns dies: "A què no saps on treballa la nostra nova veïna? A la babestation!" Vaig haver de buscar-ho per internet perquè no sabia què era. Resulta que a la part alta del satèl·lit, aquells canals que no visites mai per error, hi ha una mena de línies eròtiques on senyoretes abillades només amb un tanga i un somriure responen les trucades des espectadors amatents que volen dir-lis coses marranes. Són les antigues línies 903 de casa nostra però en versió multimèdia, amb la curiositat afegida que els qui miren només veuen la noia però no senten la conversa (la substitueix la clàssica música prefabricada que es posa de fons a les pel·lis porno). Es veu que tenen bastant èxit en aquest país. Naturalment, la meva dona i jo vam córrer a sintonitzar el canal per veure si ens hi trobàvem la veïna, però hi sortia una senyora de pits pneumàtics fent contorsions gimàstiques mentre esperava que algú marqués el número sobreimprès a la pantalla. No ho vaig trobar gens sexi, la veritat, però hi ha gustos per a tot.

Així doncs, el nou veí no té cap problema a anar dient que la seva dona és "presentadora" de la babestation (ell mateix havia sigut la font d'informacíó), ni que doni la impressió que els ingressos principals de la família vinguin per aquest costat (hi ha un nom pels homes que viuen dels diners que fan les dones en negocis relacionats amb el sexe, no sé si es podria aplicar aquí). Em sembla molt bé: no cal avergonyir-se de tenir una feina legal en els temps que corren, ni que calgui fer-la amb poca roba. En tot cas, el negoci no deu donar per tant, perquè els pobres porten un cotxe bastant atrotinat. La crisi es nota a tot arreu. Des d'aquell dia la meva preocupació és comprovar si la veïna té una aparença adequada pel treball que du a terme (simple curiositat científica) i si té intenció d'organitzar festes a casa amb les companyes de la feina. Ja m'he presentat voluntari per anar a trucar a la seva porta si això passa i fan massa soroll.

Dilluns musical: dracs, tatuatges i immigrants.

Impressionant versió del clàssic Immigrant song de Led Zeppelin cuinada per Trent Reznor i Karen O per a la banda sonora de l'adaptació americana de The girl with the dragon tattoo. El vídeo el dirigeix el gran David Fincher (que ha fet també la pel·lícula) i és un pèl raret però maco. Bona manera de despertar-se un dilluns pel matí. Feu clic aquí per veure'l.

Els pastorets (II)

Doncs vam anar finalment a la representació nadalenca que us deia l'altre dia i, ja us ho podeu imaginar, tots els pares en vam sortir emocionats. Va ser una interpretació una mica lliure del tema, amb més extres que a una pel·li de Hollywood. Hi van desfilar un grapat de ratolins, vaques, ases i ovelles (?!!?), animalons cantaires tots ells. Semblava més una versió musical de l'arca de Noè que de la nit de Nadal (i confirmat: sense dimonis a la vista). No van faltar les corts celestials d'àngels bufadors, els tres reis i el trio protagonista. El nen era de plàstic i no va sortir del bressol. La Maria (que al final era només una) es va passar tota l'estona saludant com si fos el Papa (les salutacions anaven dirigides als seus pares, que no paraven de fotografiar-la) i el Josep va anar de poc que no desmunta tot el betlem, perquè no parava d'estirar la roba que cobria la porteria de futbol que feia d'establia. Per sort al final no va passar cap desgràcia. La nostra ovella va fer el seu paper amb la dignitat i la professionalitat que li correspon a un nen de quatre anys.

Un post de l'Olga Xirinacs em va fer recordar que nosaltres també fèiem saraus d'aquests quan era petits. La qual cosa no deixa de ser curiosa, perquè anàvem a una escola teòricament laica. Però cada any teníem la vella Quaresma, el xou de Sant Nicolau (d'una cruesa sorprenent, ja que el sant ressuscitava tres nens perduts que un carnisser malvat havia trossejat i donat a menjar als porcs), el dia de Santa Cecília... I és que les tradicions d'un poble estan molt lligades als rites religiosos arcàics (a part d'un grapat de costums paganes que hagin pogut colar-se pel mig), que pel fet d'estar integrats en la història pertanyen tant als qui combreguen amb la fe cristiana com als qui no. No em sembla malament. Independentment de les creences, és una manera bonica de recordar i honorar el nostre passat. 

Els de l'escola de l'hereu també ho entenen així. Oficialment la institució està adscrita a l'església anglicana, però com que vivim en una ciutat multicultural com poques, obren les portes a tothom i no discriminen. La Maria, per exemple, era índia, com una bona part de l'audiència, on s'hi podien veure uns quants turbants sikhs i musulmanes amb els seus vels. Ningú feia escarafalls al fet que l'estrella del dia era el fill de Jahvé. De la mateixa manera, em va semblar molt natural que unes setmanes abans a l'escola haguessin celebrat el Diwalli. Totes aquestes festes van més enllà de la motivació religiosa que les va originar. Són excuses per reunir-nos, divertir-nos, reflexionar i celebrar, i aquestes són activitats ben universals. Quan arribi el moment l'hereu ja triarà si vol seguir una religió organitzada, vol anar per lliure o simplement passa del tema. Serà la seva decisió. De moment ja està bé que l'exposin a les tradicions i les cultures de tots els pobles del món.

Els pastorets

A l'escola del nano estan preparant uns pastorets (Nativity, que li'n diuen aqui) i aquests dies han estat repartint els papers. Hi ha hagut drames, és clar. El pitjor, el d'un nen que volia fer de Verge Maria (perquè es veu que li agrada molt això dels nadons). Per temes de paritat (aquest és l'únic paper veritablement femení de l'obra) el pobre s'ha hagut de conformar amb fer de Sant Josep, amb la promesa que podrà agafar també una mica el nino que representarà el nen Jesús.

Es veu que també hi ha batusses per decidir qui fa d'àngel, fins al punt que per mantenir la pau és probable que en aquest pessebre hi baixi tot un estol celestial d'àngels, angelets i arcàngels. I en una trobada de mares l'altre dia, vam descobrir que hi ha dues nenes que estan convençudes que seràn la Verge. O sigui que si no és un error, no hem de descartar que en aquesta versió la materniat divina sigui múltiple (per si no era ja prou complicat el tema de la Santíssima Trinitat...)

L'hereu, en canvi, està contentíssim amb el paper que li ha tocat: el d'ovella. Ovella que parla, ep, que es veu que n'hi ha algunes que només pasturen. Jo quan era una mica més gran que ell també estava molt content quan em posaven a fer de romà que aguanta la llança a les representacions de l'escola. Preferia passar desapercebut si em tocava pujar a la tarima, que això de les arts escèniques sembla que els macips no ho duem a la sang. És clar que tot va canviar el dia que em vaig penjar una guitarra al coll... Però això és una altra història.

Mince pies

El primer cop que van oferir-me un mince pie vaig declinar. Coneixent la mania dels britànics de fer pie ambqualsevol cosa (vedella, pollastre, porc...), vaig preferir curar-me en salut. Una mica encuriosit, vaig esbrinar que estava fet amb mincemeat, que a mi em va sonar a carn picada (minced meat... atenció que l'espai entre les dues paraules fa tota la diferència!). Em vaig alegrar de no haver-lo tastat, perquè no hi ha res que detesti més de la cuina anglesa (i mira que hi ha coses per detestar) que els maleïts pastissos de carn freda.

Però resulta que no. Els mince pies originalment sí que eren de carn, però el mincemeat ara es fa fruits secs (panses sobretot), sucre i alcohol. En resum, que el mince pie és un dolç, no un plat. I està boníssim! Només treuen el cap durant la temporada de Nadal, per tant tens just un mes per posar-te les botes, i la resta de l'any res de res. Jo ja he començat la meva campanya de festes atacant unes quantes caixes de mince pies (a la foto, el primer que em vaig menjar). Si en trobeu per casualitat en alguna botiga de delicatessen o d'aquestes per guiris de la Costa Brava i a més sou llaminers de mena, no us els perdeu.