La lluita del segle.

Un altre paio amb molt temps lliure demostra que la vella tècnica Harryhausen encara pot fer la competència al CGI. Al cap i a la fi, el que importa és explicar una bona història, i aquesta té un final divertit.

Millor que una tassa de cafè.

Segueixo una mica més el costum de començar la setmana amb música. Una altra cançó del 2009 que m'agrada. Si la poseu a tot volum us desvetllarà més que una tassa de cafè, cosa que els dilluns pel matí s'agraeix. Prodigy, Omen (Invaders must die).

La vida entra pel nas.

Els anglesos són bruts. Que diguin el que vulguin: en general no els aniria malament una mica més de sabó i de raspall. Per exemple, tots coneixem la mania que tenen de posar moquetes a habitacions, escales i passadissos. Ja he descobert perquè: és una manera de marcar territori, com els gossos. Vas deixant que la teva ronya s'acumuli entre les fibres poroses de la moqueta, any rera any, de forma que quan vens la casa passes al comprador una sèrie de records en forma d'olors. Aquest afegirà també la seva capa d'història volàtil al terra, i així successivament, fins que al final un pobre desgraciat haurà d'arrencar tota la moqueta i fumigar la casa perquè l'acumulació d'experiències personals amb tendència a arrapar-se a les superfícies tèxtils ja és intolerable. Això li va passar recentment a un amic, és ben real.

I quan vas de cap de setmana a un cottage de lloguer més val que portis escafandre. No són les parets qui et podrien explicar històries dels anteriors estadants: són les catifes. I ho fan amb tot luxe de detalls, una simfonia d'olors de procedències diverses, tan cridaneres que per sort es bloquegen les unes a les altres. Al final t'arriba un tuf indescriptible, mesclat i amb elements tòxics misteriosos, cosa que almenys t'estalvia imaginar-te quines activitats lúdiques han fet sobre aquell mateix terra els qui t'han precedit.

A la meva feina tinc un company que no creu massa en les rentadores ni les dutxes. Ell i la seva roba formen una unitat compacta amb moltes experiències acumulades per explicar a cops d'aroma. El problema és que se m'enganxen. Quan arribo a casa, la meva dona arrufa el nas i em pregunta: per casualitat has menjat curry, anat en bicicleta, jugat a alguna cosa sobre la gespa i/o passejat un gos? Li contesto que no, que porto a sobre en préstec la vida del meu veí. Per sort els seus costums són prou innocents. La setmana que surti de marxa, s'emborratxi i se'n vagi de meuques més val que em quedi a casa, perquè em costarà justificar a la meva dona que sóc pecador només per transferència olfactiva.

Tot fent un solitari.

Aquesta no és manera d'entrar al mile high club. Algú li hauria d'haver explicat al senyor Crespo que es tracta d'un esport que només accepta la modalitat de dobles.

"Merengue star Elvis Crespo is being investigated after a woman said she saw him performing a sex act on an airplane en route from Houston to Miami, according to Miami-Dade County police. The Grammy winner was masturbating in view of other passengers."

L'escollit (VI).

Avui l'escollit no és un post sinó una colla. El tema és un llibre. No, l'excusa és un llibre. El tema és un editor que estima el llibre que publica. Que l'apassiona tant que s'aniria al llit amb ell si fos físicament possible. Aquestes històries d'amor entre editors i llibres no es veuen avui en dia, cal fer-se'n ressò.

A més, l'encarnació anterior de l'Artista, quan encara es feia dir Subal, portava un blog impecable i polèmic, que repartia les cleques justes quan la catosfera es desfeia del seu estàtus embrionari. Jo tinc l'honor d'haver-li ensenyat una paraula nova al Subal, cosa que no tothom pot dir. Per sort l'autor només ens va deixar orfes uns mesos abans de reprendre el fil amb un nou format i continuar fent mal per la xarxa. Val la pena seguir-lo.

Del llibre en qüestió en parlaven bé a l'Avui l'altre dia (aquí i aquí) i el nostre amic "prescriptor" de la Nau Argos també contribuïa a l'expectació. No sé si m'agradarà, però jo ja l'he demanat. Que Dovlàtov, l'editorial suïcida i l'Artista tinguin molta sort.

Una cançó perquè sí.

Aquesta està fora de col·lecció, però em venia de gust sentir-la avui. El primer single del tercer disc dels escocesos. El vídeo és fatal, aviso. Els pobres es veuen obligats a tenir un hit com el Take me out a cada CD, i en el segon ho van aconseguir amb el Do you wanna. Però aquí es queden a mig camí i el tema resulta molt més interessant precisament per ser un blockbuster fallit. A més, el títol és molt literari, queda bé en aquest blog. Té un tros heavy que recorda per accident al que feien Led Zeppelin i Deep Purple a meitat dels setanta. Franz Ferdinand, Ulysses (Tonight).

Els costums reproductius de l'espècie humana.

El post d'ahir m'ha fet pensar que els homes sempre hem trobat la manera d'entabanar les dones per emportar-no-les al llit. Al principi, quan érem troglodites, no calia molta entabanamenta, només un bon cop al cap. Després va venir allò de la civilització i van començar les negociacions. Però si no anaven bé, el cop al cap sempre acabava funcionant.

Per desgràcia la voluntat masculina en qüestions sexuals s'ha imposat pels segles dels segles. Suposo que no podem considerar que les dones han tingut alguna cosa a dir amb el quan i com del sexe fins ben entrats en el segle XX (i en algunes cultures que corren pel globus encara segueixen ancorats en la prehistòria de les decisions unilaterals). Als 60, la dona es llibera i ens diu que o ens ho passem tots bé o aquí no juga ningú. Els homes, eixerits, veient que es poden quedar sense el xollo, es treuen de la màniga allò de l'amor lliure, les comunes, les orgies i la idea que el concepte de propietat és retrògrad i antiquat. Elles piquen i durant un parell de dècades seguim podent fer tot el que volem sense necessitat d'haver recórrer a la violència.

Això no podia durar sempre. No passa res. Als 90 ens traiem de la màniga el concepte Sex and the city, segons el qual, per a ser femella i reafirmada, una ha d'anar usant els homes com si fossin mocadors. Un altre gran engany: fer creure les dones que la igualtat consisteix en que ens copiïn les nostres necessitats sexuals enlloc d'escoltar les seves. I els que en sortim guanyant som altre cop nosaltres, els mocadors. Com que no són burres, acaben adonant-se del truc. Res, ens n'inventem un de nou. Amb l'ajuda de l'internet, al segle XXI les hem convençudes que el que un home vol d'una dona és que es comporti com una porn star. Si llegiu alguns reportatges que es fan darrerament (per exemple aquest del Sunday Times, excel·lent), sembla que reivindicar la sexualitat femenina vol dir trobar més maneres de complaure l'home, o que les adolescents han assumit que el sexe oral no compta com a sexe i que ser més de dos en un dormitori no és res de l'altre món. Genial. Una altra dècada més d'alegria pels homes

Això és un testimoni de l'enginy masculí. Si compteu, sempre hem trobat la manera d'imposar el nostre ritme, des dels principis dels temps fins a l'era de la globalització. Sempre menys durant una dècada llàrga al voltant dels 80, entre les hippies i les yuppies, quan ens van tancar l'aixeta. Casualment, l'època de la meva adolescència. També és mala sort...

Funciona!

La ciència té aquestes coses. Tants anys rient-nos del spam que rebem deu cops al dia prometent solucions a suposats problemes íntims de mida i ara resulta que almenys un dels sistemes proposats funciona de debò (no és el de la foto, ho sento, per molt que digui la propaganda que és el número 1) .

Uns científics de Turín s'han dedicat a estudiar si algun d'aquests invents que es venen per internet realment serveixen per allargar res. Una feina bruta que algú havia de fer. Conclouen que sí, que si portes cinc hores al dia una mena d'estri que t'estira les penjarolles com si fos xiclet (el mal que deu fer), al final pots acabar amb una eina un 20% més extensa. Atenció que també diuen que uns quants dels voluntaris van haver d'abandonar el tractament abans de temps amb tot de morats a les zones implicades. Queda clar que millor deixar-ho per a casos de deficiències realment greus.

El cas és que s'estan implantant una sèrie d'estereotipus gràcies a l'accessibilitat de material pornogràfic per internet que fan mal a tots, homes i dones. Per la nostra part, sembla que tots tenim menys del que hauríem de tenir si ens comparem amb el que surt a les pantalles. Per això aquesta falera de créixer per on ja no podem créixer més, que diu una experta que causa molts problemes als joves. La mateixa experta qualifica l'ejaculació precoç com una "malaltia", i ja sabeu que jo tinc una teoria contraposada. Un problema sense dubte, però no una malaltia. Una mica més de comprensió pels pobres mascles, sisplau. Aquest és un exemple que la pressió et pot venir per tots costats, des del que et trobes a l'emule fins a les expectatives que ha generat la lliberació femenina. Que complicat que és això del sexe...

L'escollit (V).

La Fina és també una d'aquestes blogaires que de tant en tant se'ns adorm, però quan està al peu del canó pot deixar-nos caure (literalment) perles com aquesta. M'ha fet riure. Les coses que passen a vegades als pobles costaners...

Només per a Macips

A través d'un Macip transatlàntic m'arriba una invitació per anar a una trobada de parents, la "macipada". A Mèxic. Sembla que la comunitat americana de Macips, de la qual algun cop vaig parlar a la primera etapa d'aquest blog, es mou més que la catalana. El grau de professionalitat que exhibeixen en el tríptic és considerable, amb la gràcia afegida del descobriment d'un escut d'armes que no sabia que teníem. Si hi ha algun Macip present amb ganes de conèixer la famíla de l'altre costat de l'oceà, ja sap què ha de fer.

Les cançons més interessants del 2008 (XI).

Ja no se m'ocorren més cançons bones de l'any passat, així que amb aquesta tanco el recull. N'havia parlat fa un temps en el blog. El disc és una mica dens, però tenen tres temes bastant bons, i aquest és el més interessant. MGMT, Kids (Oracular Spectacular).

Premi.

Gràcies Jaka!

Ah, que bo!

Això és simplement molt bo:

http://thru-you.com/

Un paio amb molt temps lliure i una paciència de sant ha anat a youtube i ha ajuntat trossos de videos dels típics penjats que es graven tocant un instrument al dormitori de casa seva, de forma que sembla que estiguin tots junts en una mateixa banda. Els resultats són sorprenents i l'home s'ha fet famós de la nit al dia. Hi ha tot un CD de l'experiment. Escolteu almenys el primer tema

Vogue?

Un amic em comenta que la seva dona m'ha vist al Vogue. Glups! Serà pel meu estil impecable de vestir i el meu look d'estrella de cinema? No, és pel llibre. Bé, no em queixo. Almenys puc dir que la meva closca ha tingut l'honor de passejar-se per totes les perruqueries de la peninsula, centres de lectura habitual d'aquesta revista. Un honor totalment inesperat.

L'escollit (IV).

L'escollit d'avui és un bon amic, dins i fora la xarxa, ho dic per avançat per evitar suspicàcies, perquè d'això precisament va el tema seleccionat. Parlant des d'un punt de vista objectiu, el seu blog és una font interessant de relats i idees que val la pena seguir. En especial us agradarà (espero) aquesta, on el capità de la Nau Argos ens descobreix una pràctica editorial que jo desconeixia però que imagino que es deu estar fent popular en aquests temps moderns que corren.

Geni.

Richard Brautigan té moments espeterrants. Exemple:

"Sempre he volgut escriure un llibre que acabés amb la paraula Maionesa.".

Trout fishing in America, pàgina 150.

"PD- Em sap greu haver-me oblidat de donar-te la maionesa."

Trout fishing in America, pàgina 151 (i última).

D'una sinceritat preclara. Cal reivindicar la seva figura. The hawkline monster (1974) segueix sent un dels millors llibres que he llegit en els darrers deu anys.

Les cançons més interessants del 2008 (X).

Aquest és un grup que només surt al radar de frikis com jo. I és una pena. Quan dius que t'agrada la banda d'un guitarrista mític de rock dur (el paio del barret ridícul) que ara es dedica a fer música medieval amb la seva xicota vint anys més jove que ell (la rossa) no és estrany que et mirin malament. Ells s'ho perden, perquè tenen melodies maquíssimes i ara que cada cop sonen més rockers i menys medievals es mereixerien aparèixer a totes les ràdios.

El tema d'avui està curiosament basat en Stella splendens, de El llibre vermell de Montserrat, cançoner català també versionat per la Dharma fa no molt. Tot un detall que algú de fora s'interessi per la nosta cultura. Aquesta versió té més canya, això sí. Blackmore's Night, Locked within a crystal ball (Secret voyage).

Afers exteriors.

Vaig tenir el gust de passar el darrer dissabte amb en Miquel Calçada i el seu equip d'Afers exteriors. He de dir que va ser una experiència molt interessant i agradable. Com a emigrant oficial que sóc, i pel fet d'anar sortint de tant el tant als mitjans, ja no se'm fa estrany que em reclutin quan la caravana d'un programa de viatges passa a prop meu. Però aquesta vegada va ser molt diferent de la darrera. No em vaig trobar amb una estrella de la televisió que volia brillar constantment per sobre dels seus convidats, com passa algunes vegades. Tot el contrari. En Miquel és, primera, un gran professional i, segona, una gran persona.

La filmació de l'entrevista, que s'emetrà a la propera i última -diuen- temporada del programa, va tenir moments divertits. Tot enmig d'una conversa molt distesa i informal, plena de tota mena de temes estimulants. Poder fer una cervesa i unes típiques salsitxes de les Midlands amb el Mikimoto, un personatge que sempre he seguit de prop, va ser un regal inesperat. Sobretot perquè després d'unes hores de passejar pels camps ja em semblava que érem amics de tota la vida. Ja sabeu: atents a l'Afers exteriors a partir de setembre. (Foto gentilesa de F.O.)

Problema.

No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure, diu Josep Pla (manllevat d'aquí. Gràcies Quim!)

Per sort la realitat s'encarrega de tornar-nos al nostre lloc tard o d'hora.

L'escollit (III).

Sóc fan des de fa temps d'aquest ja clàssic bloc novaiorquès. Ningú com en Miq per descriure amb un parell de frases úniques una imatge típica de "la ciutat de les línies verticals", com ell l'anomena. Aquest breu apunt m'ha agradat especialment per la facilitat amb la que extreu la poesia que conté l'aire glaçat de l'hivern. M'ha retornat de cop al meu passat proper. Gràcies.

Les cançons més interessants del 2008 (IX).

No m'agrada el que fa el Kanye West però s'ha de tenir valor per fer un tema tan descarnat com aquest i intentar colar-lo com un single d'èxit. El millor és que la melodia és prou potent. Tots els cops que li he sentit cantar-lo en directe ha sonat espantosament, la qual cosa confirma que millor escoltar-lo directament del disc. Kanye West, Love lockdown (808 and state).