dimecres, 27 de juliol del 2011

La nova revolució sexual

[Pròleg: Quan vaig escrirue aquest apunt, del tema encara no se'n parlava gaire. Els darrers anys, amb la generació que no ha viscut mai sense internet arribant a la pubertat, alguns diaris i revistes s'han dedicat a fer estudis i enquestes que, d'alguna manera, confirmen el que ens pensàvem tots fa temps. Que el text serveixi també com a recordatori del recorregut iniciàtic sexual (analògic) dels nois de la generació X.]

Serà interessant veure quin terrabastall ocasiona la internet en la vida sexual de la raça humana. No em refereixo a la generació dels qui hem presenciat com la pornografia passava de ser un assumpte per a viciosos amb gavardina, perduts a la foscor d'un cine sense nom, a un devassall de bits que es mengen més de la meitat del disc dur de l'ordinador de qualsevol home respectable. Parlo dels qui venen darrera nostre, els qui no han hagut de patir mai el drama de no tenir el món sencer a un click de ratolí de distància.

El despertar sexual dels nois de la meva quinta solia començar mirant d'estranquis un pit a la portada de l'Interviu o al Jueves mentre esperaves a ca'l barber. Això si era hivern. A l'estiu, és clar, hi havia la platja. En aquells temps prehistòrics el topless era encara cosa de turistes nòrdiques desvergonyides, que rebien el seu corresponent càstig diví quan tornaven a casa amb els pits fregits per l'implacable sol mediterrani. Per sort, al final van ser capaces d'estendre aquests costums seus tan lletjos entre les dones locals i l'experiència d'anar a prendre el sol va guanyar molts punts, sobretot pels observadors menors d'edat.

La imatge d'un mugró era suficient per desencadenar el torrent hormonal corresponent i posar-te en guàrdia per a coses més interessants que havien de venir a continuació. El següent nivell de dificultat era l'entrecuix, sempre tan car de veure. Per a això ja t'havies d'endinsar cautelosament a les planes interiors del mateix Interviu o (quina emoció quan et queia un les mans!) del Playboy. O infiltrar-te d'amagatotis a la sessió d'alguna pel·lícula per a majors de 18 anys, que en la gloriosa època del destape, i abans que Hollywood es tornés decent, eren d'allò més instructives. Quan ho aconseguies, sempre seguia una certa decepció, sobretot si comparaves la mediocritat llisa de la zona púbica amb les formes molt més atractives i boterudes dels pits. En la nostra ignorància infantil tots hem cregut en algun moment que els genitals femenins eren bàsicament una muntanya de pèl curt i arrissat i prou (sobretot en els 70, quan les tisores i la gilette no estaven de moda), i que per això no calia fer tanta fressa. Tot i els llibres educatius i les benintencionades xerrades de pares i mestres, fins que no podies accedir tu mateix al món del hardcore l'anatomia femenina era un misteri absolut. Sempre hi havia algun espavilat que al final aconseguia un Private del seu germà gran i llavors t'adonaves que davant teu s'obria un món d'infinites possibilitats. A aquestes alçades segurament ja estaves entrant en l'adolescència i el sexe passava a ser, naturalment, la cosa més important de la teva vida.

Llavors, els qui anaven d'intel·lectuals agafaven algun llibre de la Sonrisa vertical o de Henry Miller a la biblioteca el llegien sota els llençols, com si fos un manual d'instruccions. Els més agosarats demanaven prestat el carnet familiar del videoclub quan els pares anaven a sopar fora i corrien a buscar pel·lícules verdes, tot resant perquè els titulars no demanessin mai un extracte dels lloguers recents. I n'hi havia que amb l'excusa d'anar a canviar cromos al Mercat de Sant Antoni feia una passada discreta per les parades farcides de revistes marranes usades (la desesperació fa fer cada cosa...). La progressió cap a la sexualitat era, doncs, gradual i equilibrada en la majoria dels casos i culminava, si algun dia tenies sort, amb la sempre difícil tasca de passar de la teoria a la pràctica.

Ara tot va molt més ràpid, en consonància amb els temps que ens han tocat viure. Quins canvis irreversibles patirà el cervell d'un nen de cinc anys que pot accedir amb el seu ordinador a imatges d'un detall anatòmic que abans només veies si estudiaves medicina? No crec que els científics s'ho hagin plantejat encara, però l'experiment ja està en marxa. Alguns vídeos que corren per aquests ciberespais de déu són tan rigorosos en el seu detall i els seus zooms que semblen documentals sobre els hàbits reproductius d'una espècie animal llunyana, acompanyats per una banda sonora de gemecs tan exagerats que a vegades sembla treta directament de La nit dels morts vivents. Altres són com una versió desfassada d'un espectacle del Circ du Soleil, amb contorsionistes i trapezistes inclosos. La imatge que es fa el preadolescent que absorbeix tot aquest material prohibit (perquè assumim-ho: com més prohibit sigui amb més afany el buscarà) ha de ser per força un pèl confusa. Per no dir que el fet que no li costi cap esforç aconseguir-lo el banalitza immensament (és clar, l'argument es pot girar i acusar als més grans de mitificar el sexe, però això ja és tota una altra història).

És possible que ja estiguem vivint les primeres conseqüències de rebre massa informació sexual en massa poc temps, en forma d'avís del que ens caurà aviat a sobre. Però no és en el sentit de perversió i degradació de la societat contemporània que els polítics i activistes contraris a la pornografia ens volen fer creure, sinó ben a l'inrevés. Aquí als USA, que és on neixen la majoria de modes que s'acaben estenen pel món occidental, estem vivint un retorn a la castedat i al puritanisme fenomenal, que té els seus més àvids defensors precisament als instituts i universitats. Qui els pot culpar? Els nanos que veuen un primer pla del canal vaginal abans que se'ls hagi disparat la testosterona han de quedar-se amb la impressió que aquell monstre rosadet i pelut se'ls pot empassar la cigala i no tornar-los-hi mai més. Paral·lelament, les nenes que es troben els vergalls descomunals dels actors porno han de quedar-se garratibades davant la perspectiva de que aquella eina malèfica les parteixi en dos. No és d'estranyar, doncs, que cada cop més jovenalla senti aversió pel sexe. I la cosa només pot anar a pitjor, amb el risc que acabi pujant una generació amb molt poques ganes de reproduir-se. Serà la internet realment el final de tota vida intel·ligent, com pronostiquen alguns apocalíptics?

[Divendres 29 de juliol, 2005]

dilluns, 25 de juliol del 2011

Que regalo llibres, escolti! (últim avís)

Després dels missatges rebuts aquest cap de setmana pel concurs dels fidels, encara em queden tres llibres per regalar de la pila que tenia, i no vull tornar-los a la caixa... Anem a posar-ho més fàcil per rematar els estocs: rebaixem el llindar a dos llibres. A els tres primers que em facin arribar una foto que demostri que tenen dos dels meus llibres a casa els dedico i envio un tercer, a escollir entre Las grandes plagas modernas, Inmortales y perfectos o El rei del món. Podeu enviar-me un missatge a l'email que troabreu al web o via facebook. Apa, que això s'acaba!

Dilluns musical: dinosaures que volen



L'altre dia un amic es reia de mi perquè li deia que m'agradava Yes. Ningú no és perfecte, suposo. Als 90, després de passar una època "pop" i caure en l'oblit, Yes va tornar a la formació i el so clàssics dels 70. Té una certa lògica que ara, per "actualitzar-se" una mica (i després d'una dècada sense treure disc) tornin al so de principis dels 80, quan van fer fora el cantant i el teclista i van fagocitar el grup Buggles (sí, els de Video killed the radio star). Ara han recuperat aquella formació i li han afegit el cantant d'un grup que versionava Yes (els Judas Priest també van fer-ho fa uns anys). Aquest és el single del disc, We can fly, que sona a anys 80 i té un vídeo prou decent. Doneu-lis una oportunitat, que no estan tan malament.

divendres, 22 de juliol del 2011

Antenció! Concurs pels "fidels"!

Un post del XeXu m'ha recordat les queixes dels qui em seguiu d'una manera o altra des de fa un cert temps cada cop que organitzo un dels meus concursos. Com que acostumo a regalar llibres als nous seguidors, us quedeu sense oportunitat de participar. Doncs va, avui ho farem diferent.

Als primers que m'enviïn una foto com la que ha fet el XeXu (mireu aquí al costat) que serveixi com a prova que teniu a casa almenys 3 llibres meus, els en regalo un altre. L'única condició és que es noti que no heu anat a la llibreria o biblioteca més propera a fer trampes. Que es noti una mica que són de la vostra col·lecció privada! I si sortiu vosaltres (o alguna part de les vostres persones), encara tindreu més punts.

Gentilesa de les editorials Destino i Columna, podreu triar entre:
- Inmortales y perfectos.
- Las grandes plagas modernas.
- El rei del món.

El concurs queda obert fins que se m'acabin les existències (que no són moltes, així que espavileu). Espero que tots els quatre gats que sou realment lectors "fidels"us podreu emportar premi i parar de lamentar-vos.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Imbècils

El món està ple d'imbècils. Ho sap tothom. Quants cops hem sentit "aquell paio és un imbècil"? Diàriament. Per tant, això vol dir que n'hi ha molts. Hi ha un problema, però. Ningú no va pel carrer dient "miri, ja em perdonarà, però és que sóc imbècil". Si realment és una malaltia tan estesa, i constantment t'adones que sí, els afectats haurien de reconèixer la seva culpa amb una freqüència semblant a la que són identificats. Sinó els números no quadren. Això només pot voler dir dues coses: que molt poca gent s'adona que és un imbècil o que els qui ho descobreixen ho mantenen en secret. M'inclino a pensar que el que passa és majoritàriament el primer cas.

Això planteja ràpidament un greu dubte existencial. Si adonar-se que ets un imbècil és tan difícil, qui em garanteix que jo mateix no ho sóc? Els meus amics i coneguts no m'ho dirien mai, no tant per estalviar-me el patiment d'haver-me d'enfrontar amb una realitat tan dura com per a què no els trenqués la cara. Si realment sóc un imbècil segur que en seria capaç. Com es pot solucionar un problema així?

L'única cosa que se m'ocorre és establir un cens d'imbècils. Quan algú creiés haver-ne identificat un, aniria a una oficina on una senyoreta li preguntaria el nom de l'individu en qüestió. Aquest seria entrat a l'ordinador i quedaria emmagatzemat per a futura referència. Evidentment, un sol vot no valdria per atorgar el títol d'imbècil a ningú. Caldria una mica de consens, més que res per evitar venjances personals o nomenaments per despit. D'aquesta manera, quan a un ciutadà li vingués de sobte la pregunta al cap podria córrer a l'oficina del registre d'imbècils, on la simpàtica funcionària li comunicaria el veredicte, segons les dades de l'ordinador. "Perdoni senyoreta, em podria dir si sóc imbècil?" "Naturalment! Esperi un moment, que li ho busco... sí, miri: aquí diu que 23 persones creuen que vostè és un imbècil, així que hi ha un gran nombre de possibilitats que realment ho sigui." "Ah, doncs moltes gràcies. Que tingui vostè un bon dia."  Amb el dubte resolt, un se'n podria tornar a casa molt més tranquil.

[Dimecres 10 d'agost, 2005]

dilluns, 18 de juliol del 2011

Graduació

La setmana passada vaig anar a la graduació del meu fill. No vaig fer cap viatge al futur: és la primera de (esperem) moltes, perquè ara es veu que es fan festes fins i tot quan acabes la guarderia. Doncs això: amb poc més de tres anys ja li han plantificat el birret al cap i té el diploma inaugural de la seva col·lecció. Aplaudiments, discursos, fotos i alguna llagrimeta inoportuna rodolant galta avall.

El millor de la cerimònia va ser poder passar una estona amb els nanos en el seu hàbitat natural. Estan contents de tenir els pares als seus dominis per una dia i se senten orgullosos de poder-te ensenyar tot el que fan normalment. El meu em va fer seure ràpidament al seu costat, al terra, entre les seves dues "amigues" (la història del seu triangle amorós continua amb força). Com veureu, la meva presència va alterar d'una forma curiosa la dinàmica habitual del trio.

Per començar, les noies estaven molt sol·lícites. Li donaven al meu fill menjar dels seus plats i li feien moxaines. Jo vaig pensar que deuria ser part de la seva rutina, tot i que em va semblar un pèl exagerada. Poc a poc, les dues anaven pujant el nivell, com si fos una competició. Fins que una d'elles va acabar demanant-li al meu fill (molt innocentment) que li toqués al cul, moment que vaig aprofitar jo per aturar la mà del meu hereu al vol i dirigir la conversa discretament cap a un altre lloc.

És aquí quan vaig començar a sospitar que el fet d'haver introduit el "sogre" a les plàcides aigües de la peixera potser estava distorsionant les coses una mica. Efectivament, aprofitant que el nano anava al labavo, les dues mosses se'm van aferrar cadascuna a un braç i van passar a dedicar-me a mi tota la seva atenció. Llavors vaig entendre que es tractava d'una competició per demostrar qui podia ser millor "nora". Una em volia donar un tall extra de pastís. L'altra em donava conversa. La primera m'abraçava. I així, igual que abans, la pilota s'anava fent grossa. Vaig haver de fugir per cames quan les dues trapelles van començar a aixecar-se la samarreta per ensenyar-me qui tenia la panxa més maca (no exagero). Tampoc era qüestió que acabés intervenint la policia i se m'endugués a comissaria acusat de corrupció de menors.

Suposo que, com en el cas de la graduació, escenes com aquestes s'aniran repetint al llarg dels propers anys. No sé si el noi seguirà amb els seus costums poligàmics, però encara que es conformi amb una de sola, la pobra haurà d'acabar passant per la pedra i superar un moment o altra la prova de conèixer els pares per a què li donem un cert vist-i-plau. Només espero que a cap se li ocorri aixecar-se la samarreta per ensenyar-me que hi té a sota.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Casos únics, avui al diari

Tanco aquesta setmana les meves col·laboracions científiques a El Periódico fins el setembre amb un article sobre la importància que tenen els casos que se surten de la norma. I que en el fons som més "únics" del que ens pensem a vegades.

I d'aquí una estona (a les 13h), al Via lliure de RAC1, em sentireu parlar breument de l'all, en una petita col·laboració extra sobre el tema del mal alè (no, la cosa no va de vampirs ni té res a veure amb Ullals). Alitòsics anònims, esteu avisats.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Recull multimèdia de la setmana

L'altre dia us parlava de la fantàstica entrevista que em van fer a la Revista de Girona. Ara la podeu llegir sencera aquí. Em sembla que hi trobareu temes interessants, tant si us agrada la ciència com si sou més de literatura. Aprofito per recomanar aquest número de la revista (vegeu els continguts aquí), que he trobat que tenia articles molt interessants, com el de Sebastià Roig sobre Robert Ruark (un personatge sorprenent) o el que repassa "la nova fornada de l'art gironí".

Aquí (a partir del minut 37) podeu sentir la primera part de la meva secció de ciència del dissabte passat al Via Lliure, on parlo de la medicina regenerativa, de com l'olor de les discoteques et pot ajudar a lligar o del gen de la promiscuïtat, entre altres coses. I aquí ens sentireu parlar (a partir del minut 3:15) del famós escarabat amb el penis musical, que estic segur que trobareu apassionant.

I per acabar, us deixo un parell d'instantànies (gentilesa de Cream)de la presentació que vam fer a Badalona d'Ullals el Sebastià i jo, en el marc del Cryptshow Festival. Hem d'agrair a la llibreria Saltamartí que ens acollís tan càlidament i a la fantàstica gent del Cryptshow per organitzar tot el sarau. Com veureu, després de les meves pontificacions, alguns van acabar posant-se les mans al cap...

 

dilluns, 11 de juliol del 2011

Ja són sis anys

I en una data capicua com avui, aquest blog fa sis anys. Com passa el temps, se sol dir en aquests casos. Quan vaig començar no em pensava que això dels blogs donaria per tant. A sota rescato la primera entrada de la primera època del bloGuejat, veureu com n'és, d'ingènua.

Aquests darrers mesos han caigut les seccions habituals dels Dilluns musicals i l'Escollit (que ara apareixen i desapareixen quan els ve més de gust) i la freqüència d'entrades llargues ha baixat una mica. Des de principis d'any que estic també massa embolicat amb les altres obligacions mediàtiques com per comprometre'm a fer una disquisició setmanal, que era l'objectiu inicial. Tot i anar atabalat, el bloGuejat segirà en actiu, amb la seva freqüència erràtica, però m'haureu de perdonar que de tant en tant no sigui massa més que un abocador de links o d'anècdotes breus.

Per celebrar l'aniversari, i aprofitant que ara s'acosta la típica baixada d'atenció blogaire estival, el que faré és recuperar alguns posts de la primera etapa del blog, la que ja no està online, i que la majoria de vosaltres no coneixeu (en aquelles èpoques em llegien quatre gats). Serà un best of setmanal, o una programació de reposicions com les que fan les televisions, però prometo no deixar de banda els posts nous. Començo, com us deia abans, amb l'apunt que ho va engegar tot...

Inici
Dilluns, 11 de Juliol de 2005

Doncs comencem. Porto un temps pensant si val la pena afegir-se a la moda d'omplir el ciberespai d'informació inútil que només interessa al qui l'escriu (una bona definició d'aquesta plaga que la gent anomena blogs). Per un costat és l'acompliment del vell somni romàntic que tenim tots d'escriure un diari, però sense el glamour de les cobertes de pell i les planes que s'esgrogueeixen amb el temps. Per l'altre és clarament l'acte de narcisisme definitiu: ensenyar al món sencer tot el que et passa pel cap sense que ningú no t'ho hagi demanat. Desenganyem-nos: els bloggers són culpables d'aspirar a fer perdre el temps al major nombre de persones possible.

Per evitar ser acusat d'això darrer, he pensat en un truc: si no explico que he començat aquest projecte, almenys no em podran acusar de presumit. Sense un bon mecanisme publicitari, una plana web és bàsicament tant anònima com l'extracte del teu compte corrent. D'aquesta manera, aquestes planes quedarien a mig camí entre el diari tradicional (privat i secret) i el típic blog (cridaner i públic). Si algun navegant despistat hi va a raure per accident no serà pas responsabilitat meva!

I sobre què escriure? Hmm, qui sap? Em proposo d'entrada escriure només si tinc quelcom interessant a dir (o sigui, interessant per a mi, hauria de matisar), la qual cosa a més a més condemna aquest blog a l'aperiodicitat més absoluta. Veurem què passa.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Ullals a Badalona i altres cites de la setmana

Aquesta setmana me'n vaig de "bolos". La Universitat de Vic m'ha convidat a participar a la Junior University, una iniciativa molt interessant que vol acostar continguts universitaris als estudiants de batxillerat i a més fer-ho en anglès. Original i em sembla que molt útil per espavilar el nostre jovent en més d'un sentit. (A sota us deixo un vídeo amb més detalls).

Aprofitant l'avinantesa, dijous a les 8 de al tarda el Sebastià Roig i jo presentarem Ullals en el marc del Cryptshow, el festival multimèdia del terror i el fantàstic. És la primera presentació oficial que es farà amb els dos autors, de fet (ens han quadrat les dates per pura casualitat). Aquí teniu la invitació, per si algú es vol acostar al carrer Canonge Baranera 78 de Badalona a saludar, a què li signem algun llibre, a convidar-nos a alguna cosa o al que sigui.


Com que no sé si tindré massa temps per actualitzar el blog, us aviso també que aquest dissabte toca Ciència al Via Lliure de Rac1. Em podreu escoltar cap a les 12.30 parlant de medicina regenerativa, l'olor de les discoteques, una pell robòtica i un penis musical, entre altres coses apassionants.

Bona setmana a tots!

dijous, 30 de juny del 2011

Paraula del dia: escriguera

escriguera (f): Ganes d'escriure.

Llegir un bon llibre em fa escriguera.

[Etimologia — D'escriure, del llatí scribere, mateix significat. Jugant amb els prefixos, d'aquesta arrel surten molts altres verbs: adscriure, circumscriure, descriure, inscriure, prescriure, proscriure, subscriure, transcriure...]

"Per a mi la prova diamant d'un escriptor (la prova de bonior, de gust, de saviesa, de seducció i d'altres sentits bessons d'un escriptor) és fàcil de fer: si em fa escriguera. Si em fa escriguera és bo i basta (ah! i escriguera vol dir ganes d'escriure, no ganes d'escriure com l'escriptor que em fa escriguera). Xesca Ensenyat em fa escriguera i sempre la tenc a prop."

• Biel Mesquida, «Avui xescaensenyatarem!», al blog Plagueta de Bord, 27 d'octubre del 2009

(Tret de Rodamots, un web que aprofito per recomanar-vos)

dilluns, 27 de juny del 2011

Retorns

Tenia tres objectius per aquestes mini-vacances:

1) Acabar un llibre llarg (darrerament m'espanten les novel·les de més de 300 planes).
2) Engreixar-me uns quilets (o dit d'una altra manera, menjar tot el que em vingués de gust).
3) Agafar un bronzejat decent (sense passar-se, que ja diem sempre que no és gaire sa).

N'he aconseguit dos de tres, que no és un mal promig. A més, he sobreviscut a un blackout digital absolut. A part d'un parell de converses telefòniques, no he tocat cap aparell electrònic en tota una setmana. La conseqüència és que ahir tenia vora de tres-cents emails acumulats, més de mil entrades al Google Reader i el facebook ple de números vermells. És reconfortant veure que el món no s'atura quan tu fas una pausa...

dijous, 23 de juny del 2011

Entrevista a la Revista de Girona


Al número de juliol-agost de la Revista de Girona trobareu una llarga entrevista que l'escriptor Lluís Freixas em va fer unes setmanes enrere. Més que una entrevista, però, es pot dir que va ser una conversa d'un parell d'hores durant les quals el Lluís i jo vam parlar apassionadament de mil coses. De ciència, literatura, còmics, rock, Déu i tot això. Cal molta habilitat per part d'un periodista per fer sentir així de còmode l'entrevistat, per fer que un es relaxi i no noti que està davant un micròfon, i els resultats després ho demostren. I també cal ser bo per després rescatar les millors frases i que el text surti interessant. A més, no m'havia trobat mai abans amb un entrevistador tan ben preparat! Això ens va permetre saltar-nos les preguntes habituals i passar a discutir temes nous. Si hi afegim que en Joan Castro va fer unes fotografies d'allò més afalagadores, no em queda més que confessar que estic molt content de com ha quedat el reportatge. Són aquestes situacions inusuals que fan que interaccionar amb els mitjans sigui un plaer més que no una obligació del qui ha de promocionar el seu treball (malgrat el que dic a les primeres línies de l'entrevista!).

dissabte, 18 de juny del 2011

De vacances


Me'n vaig una estona a la platja. Mentrestant, si us ve de gust, podeu llegir el meu article d'avui a El Periódico, sobre quin sentit té envellir i què hi pinten en tot això els nostres gens. Ens veiem després.

divendres, 10 de juny del 2011

Uns quants pensaments inconnexes sobre literatura

Estava llegint l'altre dia un llibre per a joves (tot fent una mica de recerca, ara que estic donant algunes passes en aquest gènere), d'aquells que es venen com xurros i s'adapten al cinema o a la televisió, i pensava que la cosa tenia delicte. Partint d'una idea força decent, l'autor es feia un embolic monumental a mida que anava avançant. Cap mena de ritme (això es podria perdonar), cap mena de qualitat literària (això també), un abús alegre del suspension of disbelief (fins i tot això també) i uns forats a la trama pels quals podria passar un portaavions (això ja no). En alguna entrevista, l'autor deia orgullós que havia completat el primer esborrany de la novel·la en tres mesos (es nota), però que l'havia repassat moltes vegades amb els seus editors (aquests no tenen excusa: mereixen acabar davant d'un escamot d'afusellament). El pitjor és que aquest llibre està a anys llum d'un altre similar que vaig empassar-me fa uns mesos i que ha generat vendes encara més milionàries (i seqüeles, i shows televisius, i un fandom devot). Aquell simplement no es podia llegir. I aquesta és la carnassa amb la qual s'alimenten els lectors del futur.

La literatura juvenil no ha de ser necessàriament dolenta. La popular tampoc. Està clar que l'èxit no és sinònim de qualitat, tots ho sabem, però tampoc hauria de ser-ne un antònim. Aquesta és una premisa que funciona a tots els nivells de la literatura. De la mateixa manera que el regne dels best-sellers (i els seus lectors poc exigents) entronitza individus incapaços de lligar una història decent per molt que s'hi escarrassin, els cercles més intel·lectuals eleven cada temporada a l'olimp algun autor que passa a ser considerat des de llavors imprescindible per motius que, almenys a mi, no m'acaben de quedar clars. Què voleu que us digui. Murakami no em fa ni fred ni calor. Li reconec un cert ofici, però no m'emociona. També ho he intentat amb Houellebecq, i n'he hagut de sortir corrents. I de l'Ian McEwan prefereixo no parlar-ne. Tinc més exemples, però ara no us vull avorrir.

Encara que això m'ho faci semblar, no sóc un esnob pel que fa als meus gustos literaris. No renego d'un escriptor perquè hagi aconseguit un reconeixement més o menys massiu. Potser fins i tot al contrari. Subscric ferventment la màxima, ja gastadíssima a hores d'ara, que diu que els quatre millors escriptors vius són Phillip Roth, Cormac McCarty, de Lillo y Pynchon (com veieu, la meva devoció per la literatura americana és total). Quan dic això no estic parlant de gustos personals, sinó d'una qualitat mesurable que, sí, existeix, no és pas una entelèquia. Encara que sembli impossible, hi ha parametres objectius a l'hora de valorar l'escriptura, i si això encara no ho teniu molt clar pregunteu a algú que sàpiga una mica de teoria o llegiu-vos algun manual sobre el tema.

Però escriure bé no és garantia de fer un bon llibre, això també és una cosa òbvia, i molt determinada, ara sí, per les inclinacions de cada lector. Pynchon, és un bon exemple. Com mou les paraules, el paio! Però empassar-se algun dels seus llibres pot ser per a alguns més trafegós que un part complicat. I el darrer llibre de de Lillo, Point Omega, està impecablement escrit però personalment no m'ha dit res. A vegades et fa vibrar algú més limitat pel que fa a recursos, com Paul Auster, un escriptor tècnicament del pilot, que, segons com, és capaç de muntar peces molt entretingudes. [Aquest és un exemple més: no faig escarafalls als escriptors "consagrats" en alguns cercles intel·lectuals ni als vilipendiats pels esnobs més radicals.]

On vull anar a parar amb tot això? No ho tinc molt clar, per això començava aquest post subratllant la seva inconnexió. Potser el resum seria que en tots els àmbits de la literatura, com a la resta de les activitats humanes, escollim els nostres líders per aclamació popular. No és un sistema objectiu ni just, però potser és inevitable. Hi ha gent a baix que ho fa millor que alguns que hi ha a dalt, però allà es quedaran per la resta dels seus dies (a menys que tinguin un cop de sort). No és cap descobriment nou. Els camins que escull la nostra societat per avançar no venen marcats per la cultura, la ciència o la política, sinó simplement per la publicitat, l'art més influent que existeix.

divendres, 3 de juny del 2011

De bacteris i mòbils

He tingut un parell de dies mediàtics gràcies a al crisi de l'E. coli. El fet que s'identifiqués com a responsable un bacteri nou ha recordat a molts l'aparició del virus de la grip pandèmic, que vaig discutir bastant als mitjans l'any passat, però ja veureu que la cosa és bastant diferent. Aquí us deixo la meva "Trilogia del cogombre". Primer la meva intervenció d'ahir al Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio:


Em sentireu a partir del minut 20:30 (la secció sobre el brot comença al minut 19). Després ha vingut una xerrada amb en Manuel Fuentes avui a El matí de Catalunya Ràdio:



I el repicó, el breu article a l'Ara que teniu aquí a la dreta, sobre bacteris, telèfons i la OMS, en mig d'un Tema del dia molt interessant dedicat a les darreres crisis sanitàries.

Tancaré la setmana parlant de bacteris i mòbils però també de la fatiga crònica, de paralítics que caminen, metges que curen la sida, i vidres que es reparen sols al Via lliure, demà dissabte cap a les 11.35.

[Addendum: I a sobre avui recomanen el meu blog al Cada dia un blog en català del 3cat24...]

dijous, 2 de juny del 2011

L'escollit (LXXXIII): Blogs de lletres.

Sessió doble d'Escollit aquesta setmana. Suposo qe econeixereu el Blogs de Lletres, un agregador de blogs en català que parlen de literatura. El bloGuejat hi és des de gairebé el principi, com molts dels blogs dels qui us passeu per aquí. En Josep Porcar, que és qui ha muntat el web i fa la feinada de mantenir-lo, acaba de rentar-li la cara. El nou disseny és menys dens i es llegeix millor. A més, hi ha inaugurat una secció anomenada Col·laboracions que vol que sigui  un "recull escrits de blogaires, publicats o inèdits, que reflexionen sobre algun fet literari i/o fan literatura." Hi podreu trobar els meus escrits aquí, en principi rescatats del bloGuejat. A més, ara podeu trobar el Blogs de Lletres al twitter. Una bona manera d'estar al dia del que anem dient als blogs que parlem de llibres.

dimecres, 1 de juny del 2011

L'escollit (LXXXII): Tornen els c@ts


Ja és altre cop aquella època de l'any. Passeu-vos pels c@ts i proposeu blogs pels premis més populars de la catosfera. L'edició passada en vaig guanyar un, així que tins el deure moral de recomanar-vos que hi participeu (tot un plaer, d'altra banda).

dimarts, 31 de maig del 2011

Anar de museus

Tinc una manera peculiar de visitar museus, fruit d'haver viscut força temps en un parell de ciutats ben dotades en aquest sentit. M'agrada anar-hi no com a turista (el qui té només un dia per veure-ho tot abans de tornar a casa i s'hi passa sis hores per assimilar tota la cultura que pot) sinó com aquell que va a una llibreria. Hi entres, dones una volta, mires una mica i després d'una estoneta, marxes (a la llibreria a més al final compres alguna cosa, és inevitable, però als museus no et deixen). I al cap d'uns dies, hi tornes i repeteixes. A Manhattan, anava al Metropolitan gairebé un cop per setmana, sempre per poca estona, un raconet nou cada vegada. Al final algunes obres d'art les repetia i s'acabaven convertint en vells coneguts. Si feia massa dies que no veia el Temple de Dendur el trobava a faltar. I sempre que hi entrava em parava a conteplar el primer Pollock que vaig veure a la meva vida (i així revivia l'impacte) i el racó dels Van Goghs. Abans d'això, a Barcelona quan podia feia una volta pel Museu d'Art Modern, quan encara estava a la Ciutadella. És clar que aquest vici pot costar-te una mica car. Per això a NY em concentrava en el Met, que és de franc, i deixava les visites al Guggenheim o el MoMA per quan venien turistes. A Madrid, quan hi passo per feina, no deixo d'entrar al Prado, al Reina Sofía o a la Thyssen, ni que sigui per un quart d'hora. Però els pocs cops que he anat a París, per exemple, he fet el guiri i m'he passat tot un dia al Louvre. I no és el mateix.

Ara visc en una ciutat francament minusvàlida en el tema museístic (tot i que a la universitat tenim el departament d'estudis d'aquest tema més important del món, diuen). Londres està a una hora llarga en tren, així que quan tinc el mono sempre puc fer una escapada, no passa res. Quan hi he d'anar per qualsevol motiu, aprofito per reservar-me mitja horeta per fer un entra-i-surt ràpid en algun dels seus fabulosos museus. Fa uns mesos va tocar una visita llampec a la National Gallery. El divendres passat, aprofitant que anava a veure en Toni Clapés (em podeu sentir parlant de futbol i ciència aquí) vaig passar-me pel British, que em venia de camí. Vaig anar directament a la Pedra Rosetta (feia 25 anys que no la veia i vaig tenir la mateixa sensació que el primer cop: la vaig trobar petita) i al Moai de l'Illa de Pàsqua. Vaig ignorar molt gustosament tota la resta i en qüestió d'un quart ja estava al carrer, sentint-me més londinenc que ningú.

[Per accident vaig ensopegar amb una exposició a la British Library que si us passeu per Londres aquests dies us recomano ferventment: Out of this world, un recull d'incunables de la ciència ficció muntat amb molt de gust per gent que es nota que el sap del tema. Hi ha des de primeres edicions a còmics, robots i un trípode de War of the worlds presidint la sala. El que més em va agradar: un manuscrit anotat the High rise, que J.G. Ballard escrivia quan estava de vacances a Empuriabrava amb els seus fills.]

divendres, 27 de maig del 2011

Avui a RAC1

Si aquesta tarda cap a les 6 engegueu la ràdio em podreu sentir al Versió RAC1 amb el Toni Clapés en directe des de Londres parlant de... bé, d'una mica de tot, suposo. Potser fins i tot m'atreveixo a comentar alguna cosa relacionada amb el futbol. Aprofito per dir que la secció científica del Via Lliure d'aquest mes ha quedat ajornada a la setmana que ve (per motius esportius també).

dissabte, 21 de maig del 2011

D'on ens ve?

El dissabte passat estava llegint Puixkin mentre esperava que el meu fill acabés la classe de futbol i em vaig posar a pensar en l'etern dilema de l'herència i l'entorn. [Parem un moment aquí: reconec que aquesta frase sona terriblement pedant, però si continueu llegint veureu que està justificada pel guió]. Les disquisicions van acabar alimentant l'article que he publicat avui a El Periódico, i aprofitaré el blog per comentar el tema des d'un angle menys científic.

La qüestió és que hem apuntat el nano a aquestes classes perquè faci esport i aprengui una mica de coordinació i, per què no?, pensant que potser se li dona bé el tema i algun dia ens retira a tots. Fins i tot ens hem gastat els diners en comprar-li un equip sencer del Barça perquè no desentoni entre els seus companys, perfectament abillats amb disfresses del Manchester o de la selecció anglesa. Però és inútil: l'hàbit no fa el monjo. Amb una pilota als peus és tan negat com el seu pare. N'hi ha d'altres a la seva classe que ja regategen i xuten amb una força sorprenent, però ell rar és el dia que no trepitgi accidentalment la bola i acabi per terra, i no la fica a la xarxa ni des d'un pam de distància.

La pregunta és: aquest grau patètic de destresa és hereditari? Hi ha proves fefaents que els seus progenitors no se'n surten gaire millor que ell, o sigui que estaríem temptats de concloure que sí. Però passem a la segona meitat de l'equació. La majoria dels qui acompanyen els seus fills segur que es passen hores jugant i practicant amb ells (es veu pels tocs que fan plegats abans no comenci la sessió). Jo, en canvi, aquest temps l'inverteixo sobretot en llegir-li contes i explicar-li històries, cosa que li encanta. I també és més probable que el nano em vegi amb Puixkin a les mans que no mirant un partit a la televisió. Amb aquest entorn, no és d'estranyar que ell també prefereixi un conte a una pilota i es torni boig quan el portes a una llibreria.

Així doncs, l'experiment no ens permet treure cap conclusió decent. No puc saber si són els gens o l'entorn els que determinen que un nano prefereixi la lectura a l'esport. Però sigui com sigui, sembla que en aquest cas tots dos estiren cap al costat equivocat. No ens farà pas milionaris, el noi. Al contrari: correm el risc que vulgui ser escriptor i llavors si que haurem begut oli, perquè li haurem de seguir pagant les factures per tota l'eternitat.
[Nota final: el llibre que he mencionat és Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques, un volum petit però molt sucós que ha publicat fa poc per Adesiara, i que ha traduït superbament, com sempre, Jaume Creus. Molt recomanable per fer que l'estona que esteu esperant que el vostre fill acabi de fer el mico passi més de pressa.]

dimecres, 18 de maig del 2011

L'escollit (LXXXI): l'acudit.

Tots els diaris tenen acudits. És un clàssic de la premsa fer broma sobre les notícies i a mi em fascina que hi hagi dibuixants que puguin fer comentaris mordaços cada dia sense que baixi el nivell. Jo quan repasso els blogs pel matí, també m'aturo a llegir l'equivalent a l'acudit del dia (alguns d'ells reciclats dels mateixos diaris de paper), i aquests són els meus preferits:

- Millor Impossible de l'Alfons López.
- Esto es importantísimo, del Manel Fontdevila.
- Puigbert, de Lluís Puigbert.
- Via Kasinlen, de Joan Tharrats (que també inclou microcontes i altres pensaments).

dilluns, 16 de maig del 2011

Dilluns musical: fum i records

Quan jo era jove (fa quatre anys) tenia un grup supermodern de trip hop i tocava en locals cool com el CBGB o el Sin-é. Després d'uns anys allunyat dels escenaris per motius laborals i personals, la setmana passada vaig fer el meu retorn triomfal al món de la música. La diferència és que enlloc dels gafapastes del lower east side, el meu públic aquesta vegada eren els nanos de la guarderia del meu fill. No sé com però em vaig deixar enganyar per fer un concert de cançons infantils, amb la meva guitarra acústica penjada del coll i la veu desafinada. Però bé, altres rockers han fet la migració cap al camp de l'animació de la quitxalla i ben bé que els va. No ens han de caure pas els anells per haver de redefinir l'audiència. 
De fet és que aquest episodi m'ha fet pensar que la música està pensada per viure-la en directe. Connectar-te l'iPod a les orelles està molt bé, però no dóna la mateixa satisfacció que veure quatre grenyuts rascant la guitarra, encara que els surti pitjor que el que se sent després de passar hores i hores a l'estudi. I us he de dir que cantar amb un grapat de nanos de menys de quatre anys que no poden mantenir el ritme ni el to ha estat una de les experiències més desastroses i divertides de la meva carrera musical. No m'ho esperava pas.
Relacionat amb tot això, aquests dies estava escoltant la reedició recent d'aquest remake benèfic del clàssic Smoke on the water de Deep Purple, amb una alineació d'allò més estelar (els fans de la música dels 70 gaudireu si no l'heu vist mai abans):



I sí, és una versió molt bona i tot el que vulgueu, però no té la canya d'altres Smokes que he tingut el plaer de sentir en viu tocats per gent molt menys experimentada. He pensat, per exemple, en un grup del meu poble que a vegades obre els seus concerts amb aquesta cançó (i que casualment vaig poder tornar a veure aquestes vacances de Setmana Santa). He remenat el youtube i he vist que hi ha penjat un vídeo pirata d'una actuació seva. Compareu-lo amb l'anterior, tot polit, de so perfecte, amb steadycams que agafen els protagonistes del perfil que millor els queda i on tothom surt amb pentinat de perruqueria. En el d'aquí sota la càmera balla, el so és deficient, de tant en tant els micros s'acoplen, els músics estan suats i amb els cabells esbullats i el cantant s'oblida la lletra en una estrofa... però què voleu que us digui: això és el rocanrol.



Com a curiositat, aquesta és l'única vegada que he vist lligar el Wring that neck (un instrumental de la primera època de Deep Purple) amb el Smoke on the water, i trobo que els queda prou bé. El teclat comença amb una intro (també basada en temes de Deep Purple, i amb coses de Béla Bartok que l'hàbil teclista deixa caure pel mig) i cap al minut 1:25, si teniu paciència veureu que la cosa s'anima i venen uns moments bastant canyeros d'orgue i guitarra abans no comenci el famós tema pròpiament al minut 2:30. Pareu especial esment al guitarrista. Sense ser un virtuós (ni molt menys) a mi m'agrada molt (si aguanteu fins els primers plans al solo poc abans del minut 5 potser entendreu perquè...).

dissabte, 7 de maig del 2011

Coses que m'ha dit el meu fill avui

"Girls wear knickers" ("Les nenes porten calces"). Malament: el següent serà començar a demanar-lis que l'hi ensenyin.

"You are my best friend!". I a mi se'm cau la bava, és clar, tot i que sé que m'ho està dient perquè a continuació em vol demanar alguna cosa.

"La lluna no parla" (mentre veu un programa a la televisió on surt una lluna cantant). Comença a diferenciar entre ficció i realitat?

"Can I have some melon?" (assenyalant una llimona, lemon).

"Patates fregides!" (crit de guerra totalment aleatori).

divendres, 6 de maig del 2011

Entrevista per Pere Vergés TV



Em podeu sentir parlant de càncer, envelliment i altres coses a partir del minut 3.30. Em fa especial gràcia aquesta entrevista. Me la van fer els alumnes de l'escola Pere Vergés després que els donés una conferència sobre les noves teràpies biomèdiques la setmana passada. Trobo genial que hi hagi iniciatives com aquestes als instituts i, com veureu, les preguntes tenen un nivell comparable a moltes que em fan periodistes professionals. Des d'aquí, un aplaudiment pels organitzadors i els responsables.

dijous, 5 de maig del 2011

Els catalans som els dolents de la pel·lícula

Imatge captada directament de la televisió, corresponent al blu-ray de la tercera pel·lícula de la sèrie Millenium. En un moment donat, un cotxe negre segueix al protagonista. Em va sembnlar veuere una imatge coneguda i vaig tirar enrera. Efectivament: al cotxe amb matrícula sueca hi ha una enganxina del burro català! I al costat una de Banyuls!! (I una de Còrsega, per despistar). Un missatge subliminal?

dimecres, 4 de maig del 2011

L'escollit (LXXXI)

Vaig descobrir aquest web fa poc per casualitat. No sé fins a quin punt els casos que surten són reals o trucats, però a mi em fa riure només pensar en les desgràcies que el corrector automàtic de l'iPhone pot ocasionar si no estàs atent. A mi m'ha passat més d'un cop amb el meu iPod, que m'apareix una paraula inesperada abans que tingui temps a queixar-me, però els resultats no han estat tan desastrosos. Us deixo amb alguns favorits:





dilluns, 2 de maig del 2011

Dilluns musical: Mono.



Un altre grup que no coneixia que fa aquesta mena de música ambiental que et posa de bon rotllo i sona bé de fons. No són grans cançons, musicalment parlant, però sonen molt bé. Aquesta és especialment maca. Mono, Hymn to the immortal wind.

dissabte, 30 d’abril del 2011

Crònica de Sant Jordi (i III)

Ullals ha representat un canvi interessant per a mi. Per Sant Jordi vaig firmar llibres a un grapat de noies adolescents (i maques), exceptuant alguna honrosa excepció, mentre que el meu públic habitual sol ser d'homes ganàpies (i tirant a lletjos, sense ànims d'ofendre la parròquia, que us estimo molt igualment!). Si ho arribo a saber, m'hagués dedicat a la literatura juvenil abans. Fins i tot va venir una lectora a la qual vaig desafiar mig en broma via twitter a posar-se un nas de pallasso per a què la reconegués (el seu avatar en duia un). I sí, va atrevir-se, cosa que va obligar-me a fer-li un dibuixet a la dedicatòria, tal i com li havia promès, malgrat la meva llegendària barroeria amb les arts plàstiques. He d'agrair a tots els amics que van passar a dir hola i a fer pujar les meves estadístiques de llibres signats, a la mini trobada blogaire espontània amb la Clídice i l'Allau al bell mig de Rambla Catalunya i als blogaires que van aprofitar per desvirutalitzar-se, com la Viu i llegeix o la Lalu.

Tan tradicionals com l'esmorzar d'escriptors són les festes post-sarau que organitzen editors i altres empreses del ram. Una de les més conegudes és la festa "secreta" de El Mundo. Tot i que aquesta gent em té en nòmina, cada any s'obliden de convidar-me. Però això no va ser un obstacle. Amb una colla d'amics ens vam dirigir al Speakeasy, el bar amagat rere el Dry Martini on s'havia convicat l'acte, amb una parada tècnica al Velódromo, on tot el que vam aconseguir en vint minuts és que ens esbronqués una camarera per moure una cadira (però de demanar-nos si volíem alguna cosa res de res...). Almenys vam poder buidar les nostres bufetes, tot un problema logístic de Sant Jordi, perquè els stands de la Rambla no tenen lavabos pels autors que signen i els horaris intensius no et deixen marge per aquestes coses d'intendència.
La contrasenya per entrar a la festa era una cita de Josep Pla traduïda al castellà, que per algun motiu no m'acabava d'entrar al cap (l'esgotament de la jornada, suposo). Vam aconseguir dir-la (en versió original, però va colar) i vam poder gaudir dels còctels del bar abans no s'omplís massa de personalitats i beautiful people. A la barra, esperant el meu torn el meu veí de cua se'm queda mirant i em diu: "Tu ets amic meu del facebook, no?" I jo: "Ni idea. Tu qui ets?" I aquí teniu un exemple d'una amistat 2.0 entre dues persones que no saben ni qui és l'altre. Ell va resultar ser el Jordi Cantavella i vam tenir una animada conversa, millor que tota la comunicació online fins el moment, mentre intentàvem trobar alguna cosa per picar (desesperat, el Jordi fins i tot va provar les escorces de llimona que van als còctels). Després de fer-me unes fotos amb els meus acompanyants per deixar constància de la nostra presència a la festa més cool del dia, em vaig retirar a casa a recuperar-me de l'estrés del meu primer Sant Jordi a les trinxeres.

EPÍLEG. Com sempre que baixo a aquestes terres, he aprofitat per donar alguna conferència a instituts (Vic i Badalona aquest cop) i el xou que vaig muntar a Blanes competint directament amb el Barça-Madrid (malgrat la contraprogramació de la UEFA, vaig aconseguir omplir la sala a vessar... moltes gràcies a tots!). A més vaig poder fer en directe la meva col·laboració mensual al Via Lliure de Rac1 (normalment és per connexió digital de llarga distància), i així vaig descobrir que a l'estudi tenen a disposició dels tertulians croissantets i altres pastes (molt adequat pel dia que parlàvem de la restricció calòrica). Fins i tot aquest cop hi havia una mona, que vam estrenar mentre s'emetien les notícies de la una. Les coses que passen a la ràdio quan ningú no mira... Aquí (a partir del minut 35) i aquí (al principi i un repicó contestant una pregutna després que hagi començat la següent secció) teniu la meva intervenció, plena de conills gegants menorquins, forats negres que es mengen estrelles, fulles artificials, un especial sobre les teràpies antienvelliment i els perills d'anar-se al llit amb un científic.

divendres, 29 d’abril del 2011

Crònica de Sant Jordi (II)

Vaig tenir la sort de poder signar llibres entre alguns dels triomfadors del dia. Dues vegades vaig tenir a prop el Risto Mejide. En una (breu) pausa que va deixar el mar de les seves fans, vaig poder anar a saludar-lo. Resulta que és molt amic d'un bon amic meu i, abans que es convertís en estrella catòdica valorant cantants, va venir a Nova York a veure el primer concert del meu grup. Per sort encara no havia definit els paràmetres bàsics del seu personatge i la seva crítica va ser benèvola (no ens la mereixiem), cosa que demostra que és més bona persona del que molts creuen.

En una de les ocasions, vaig tenir a tocar el gran Ibañez, que saludava la clientela amb un "Hola muchachote!" molt jovial. Es va atipar de dibuixar Mortadelos. Vaig haver de fer un esforç per no abandonar el meu lloc de guàrdia i colar-me-li pel darrere a la recerca d'un dibuixet. En aquella taula plena de famosos (Risto, Ibañez, un paio culturista que destapa conspiracions internacionals, el nano aquell que té cara de bona persona i escala muntanyes...), jo estava entre dues escriptores (una jove de bestsellers i una de més reconeguda) que caçaven mosques (gràcies als amics i a algun despistat, jo almenys em vaig estrenar, i fins i tot va caure un Joc de Déu i unes Plagues modernes). En un moment donat, una d'elles va dir: "És que aquest no és el meu públic". I tenia tota la raó. La massa humana que envaïa el Portal de l'Àngel a mitja tarda ens mirava als escriptors no famosos amb cara de "què fan aquests aquí?" Altres zones geogràfiques del recorregut van ser molt més benèvoles.

Una de les millors coses de signar és omplir les estones buides xerrant amb els altres condemnats a galeres. Així vaig poder conèixer la Núria Albertí i els seus poemes per a nanos (i no oblidem les seves fabuloses sabates "tunejades"!) o discutir animadament del futur de la Nació Catalana amb la Muriel Casals. En un stand de Rambla Catalunya vaig coincidir amb el Miquel Roca (que em va saludar com si fóssim vells amics, d'aquella manera que només els polítics de raça saben fer) i la Patrícia Gabancho (tot un plaer poder discutir de catalanisme amb una articulista que segueixes regularment). Els tres vam estar a punt de morir sepultats per l'allau de fans cridaners del triomfador de la jornada, que va arribar tard, enmig d'aplaudiments i crits semi-histèrics. En Roca va decidir desaparèixer discretament deu minuts després en veure que allà no hi pintava res. La Patrícia es queixava però vaig tenir la sort que va decidir complir el contracte fins el final, així vam poder conversar més estona sobre polítics que ara resulten ser sobiranistes (ella estava segur que en Roca podría portar Catalunya a la independència si volgués). I a mi els llibres per signar m'arribaven passant per sobre la cua descontrolada de l'Espinosa, de manera que ni podia donar la mà als meus amables lectors, mentre lluitava colze a colze amb la María Dueñas pel poc espai de taulell que teníem (com es veu a la foto). Al final de la sessió, la Gabancho em va induïr a cometre un petit crim literari (del qual ella n'era en part víctima), que no reconeixeré aquí en públic, i que va passar totalment desapercebut enmig del caos que s'havia desfermat. Vaig sortir d'allà amb un llibre i una samarreta verd llampant a la bossa.

L'última tanda va ser a un Corte Inglés lluny del brogit mundà, cosa que vam agrair. Vam compartir taula el Sebastià i jo amb el Víctor Amela i la Roser Amills, tots quartre ben juntets aprofitant l'espai que haurien d'ocupar només dos autors (a la foto, una mostra de les estretors del taulell). Molt íntim. Unes cadires més enllà, el Mathew Tree la feia petar amb un monjo budista. Coses que només es veuen per Sant Jordi.

(Continuarà...)

dijous, 28 d’abril del 2011

Crònica de Sant Jordi (I)


Molt divertit, això d'estar a l'altra banda del taulell per Sant Jordi. Divertit si ets conscient que faràs d'extra en una festa on els protagonistes són uns altres, és clar. Perquè hi ha gent que escriu llibres i n'hi ha que en venen. Són dos negocis diferents, tot i que algunes vegades hi ha coincidències. Però a mi ja m'estava bé firmar cinc o sis llibres per cada hora (com la majoria d'escriptors serioros que tenia a prop, molts d'ells professionals de molt més èxit i ofici que jo) enlloc dels cinc o sis per minut que signaven la majoria de famosos amb qui compartia taula. Ho deia un company: s'ha de ser burro per sentir ràbia dels qui venen. No t'estan pas robant la clientela, perquè els qui compren llibres a algú pel sol fet de tenir un perfil públic no són pas els qui s'emportarien un llibre dels teus, encara que fos el darrer que quedés a la botiga. A més, això ajuda la nostra indústria, que prou que li convé. I és que, com vaig escriure l'altre dia en un comentari, Sant Jordi és el dia que compren llibres els qui no compren llibres (el 60% de lectors que diuen que només llegeixen un llibre l'any, per exemple, o els qui passen per caixa només per omplir els prestatges de la llibreria de casa).
La festa comença amb el tradicional esmorzar d'escriptors a l'hotel Regina, que és un dels millors moments del dia. És intens, perquè no parles més de vint segons amb algú que ja has vist algú altre que vols saludar o tens a la teva cap de premsa estirant-te per posar-te davant d'una càmera o un micro (aquí em sentireu fent de comentarista gastronòmic per Catalunya Ràdio al minut 15). No és manera de gaudir de les pastetes que intentes menjar entre frase i frase (en aquest vídeo veureu com ho intento fer de manera dissimulada al minut 4:10 mentre en Martí Gironell llença un càmera de TV3 damunt meu i del Jordi Cabré, que s'alimenta sense complexes). Jo vaig aprofitar per dir-li a uns quants autors de viva veu el que ja havia dit al blog: que m'havia agradat el seu darrer llibre. Per exemple al mateix Cabré o a l'Eduard Márquez. També vaig poder xerrar una mica amb Marc Pastor, que controlava el tema com a veterà que és, i desvirtualitzar l'Elisenda Roca, amb la qual parlo al facebook com si fóssim amics de tota la vida i encara no ens havíem vist mai. També va ser un plaer poder-li dir al Joaquim Carbó que havia crescut llegint els seus llibres (la seva resposta: "deurien ser uns bons llibres, perquè has crescut molt!") i retrobar l'Alba Dedéu, que era la viva imatge del peix fora l'aigua (almenys ella va poder gaudir de l'esmorzar).

Després ve el moment de la foto oficial, on els més espavilats lluiten per tenir la millor posició i no quedar soterrats en un mar de cares l'endemà als diaris (a veure si em trobeu a la imatge que encapçala el post... pista: porto camisa blau cel). Aquí sí que cal tenir habilitat. Jo vaig optar per un punt neutre, entre en Carbó i l'Emili Teixidor que com que són més baixets que jo van acabar diluïts en la marabunta. Llavors va venir la primera anècdota del dia. En un moment donat, un personatge ben vestit es va obrir pas i es va situar al centre geomètric del grup, que quedava una mica darrera meu. Al seu costat, una escriptora castellana amb un nom que comença amb Y se'l mira i li pregunta: "Y tu quien eres?". L'altre es queda pàl·lid i després d'uns segons es recupera i li espeta molt dignament: "Ferran Mascarell...". La noia fa cara de no reaccionar, cosa que obliga a en Mascarell a afegir: "... el Conseller de Cultura". I li allarga una targeta amb el segell oficial de la Generalitat (tot i que en teoria ell estava allà en qualitat no oficial d'escriptor), que ella es va guardar al moneder com si li haguessin passat la propaganda d'un Telepizza.

(Continuarà...)

dimecres, 27 d’abril del 2011

Avui: conferència a Blanes.


Si voleu saber els secrets de la immortalitat, passeu-vos avui per la bilbioteca de Blanes a les 8 (procuraré donar la recepta per una llarga vida a temps per a què pugueu anar a veure el Barça), per sentit la conferència que donaré en el marc de l'Aula Blanes. Si algun culer vol que li firmi un llibre, estaré a la biblioteca des de dos quarts de vuit (la resta es pot esperar al final del xou). Aquest és més o menys el resum:

LA QUÍMICA DE LA IMMORTALITAT

Per què envellim? Per què els nostres organs deixen de funcionar progressivament al llarg dels anys? Gràcies a la recerca biomèdica intensiva de les darreres dècades comencem a entendre què defineix l’envelliment de les nostres cèl·lules a nivell molecular, quines reaccions químiques les desgasten fins que no poden seguir endavant. Entendre les causes ens posa molt més a prop de trobar-ne una solució. Amb els coneixements que tenim ara, és possible frenar l’envelliment o fins i tot fer-lo retrocedir? Podrà la química algun dia ajudar-nos a aconseguir la immortalitat?


Ens hi veiem!

dilluns, 25 d’abril del 2011

Dilluns musical: la millor orquestra del món.



Aquest vídeo m'ha encantat. Conté tres de les meves coses preferides: dones tocant instruments, teclats clàssics dels anys setanta i Mike Oldifled. Suposo que la majoria de vosaltres no compartireu les meves perversions, però tot i això val la pena que us el mireu. La música la reconeixereu: és el final de la primera cara de Tubular Bells, el tros on els diferents instruments van entrant un a un. Aquí la melodia se la reparteixen aquestes noies, algunes ben lleugeres de roba, que toquen autèntiques peces de museu (he de confessar que els ulls se'm van més cap als moogs i els korgs que cap als bikinis). Alguna de les màquines fa uns xerrics espectaculars que a menys que sigueu fans de l'electrònica més dura segur que fa temps que no sentiu. Tot plegat, una meravella. The Brooklyn Organ Synth Orchestra, Tubular Bells (Part 1 finale).

dissabte, 23 d’abril del 2011

Què regalaré aquest Sant Jordi (V)

A la meva estimada:



I espero que vosaltres regalareu a tothom aquest llibre tan interessant:


Recordeu que si us passeu per algun d'aquests llocs fins i tot us el firmaré!

11:00 - 12:00: Fnac Triangle (Plaça Catalunya)

12:00 - 13:00: Proa (Rambla Catalunya/Provença)

13:00 - 14:00: Òmnium (Rambla Catalunya)

17:00 - 18:00: El Corte Inglés Portal de l'Àngel

19:00 - 20:00: El Corte Inglés Francesc Macià

18:00 - 19:00: Abacus (Rambla Catalunya/Córcega)

I sinó, avui també em podreu trobar al Periódico, on publico el meu article mensual de divulgació (avui un tema filosòfic: som lliures d'escollir o som vivim sota la dictadura dels nostres gens?). Remataré el cap de setmana mediàtic demà a RAC1, fent el meu xou científic en rigorós directe presencial a les 12.30, aquest cop sobre les bases moleculars de l'envelliment (preludi a la conferència que faré a Blanes sobre aquest tema el dimecres que ve a les 19.30 a la Bilbioteca Comarcal), forats negres que es mengen estrelles, la importància d'anar-te'n al llit amb la teva dona després d'un dia de recerca de camp i un grapat de coses més.

BON SANT JORDI A TOTS!!