Avui, conversa amb Quim Torra a Girona

 Si esteu pels volts de Girona auqesta tarda, passeu-vos a veure'ns al President Torra i a mi parlar de com va anar la pandèmia i quin futur ens espera. No passa gaire sovint que pots parlar amb un dels protagonistes de la gestió de la crisi (Torra va ser president durant els anys durs de la covid-19) i presentar el punt de vista polític i el científic junts, per això aquesta serà una ocasió força única que val la pena aprofitar per reflexionar contra un tema tan complex. Estic segur que sortiran coses interessants (els de Crónica Global  creuen que no, i només per això ja val la pena venir a veure'ns, no trobeu?).

ACTUALITZACIÓ: Aquí teniu el vídeo de l'acte i la crònica.

Ressenya (i presentació): L'esquerda

Avui us parlaré de L'esquerda, d'Elisabet Moreno. Comparteixo amb l'autora el fet de ser blanenc i un enamorat del mar i de Ruyra, així que aquesta novel·la tenia molts punts perquè m'agradés. L'esquerda és a la vegada una actualització i un homenatge al mon mariner que descrivia Ruyra, però el principal encert és que no intenta copiar els recursos i els temes d'aquelles narracions clàssiques. La història és un drama personal amb tocs de misteri que manté l'atenció tota l'estona, però la seva principal virtut és la construcció d'uns personatges creïbles, amb les seves febleses i les seves virtuts. Per exemple, el pescador protagonista, en Vadó, sembla un descendent del protagonista d'El vell i el mar de Hemingway. La novel·la té també un toc de western crepuscular, aquelles històries on el protagonsita es troba que el mon ha canviat al seu voltant i ja no encaixa a la que era casa seva, perquè segueix ancorat a les formes de fer d'un temps que ja no existeix. En resum, una novel·la que es llegeix bé, amb un bon ritme i uns personatges que de seguida se't fan propers, un parell de girs interessants i una mitologia (Sa Malica, la mateixa esquerda...) ben construïda.

Per cert, dimarts que ve tindré el plaer de presentar L'esquerda a Blanes, el poble de l'autora (i el meu!) i un escenari molt semblant al poble sense nom de la història. Si sou per allà, veniu a veure'ns!

 

Ciència al Twitch

 

Ahir vaig fer el meu primer Twitch, de la mà de la Cèlia Ventura, membre del col·lectiu Neurones fregides, que son la nova generació de divugladors en català. En sentirem a parlar, d'aquesta colla. I si em voleu sentir a mi parlar, sobre càncer i envelliment, sobretot, aquí teniu el vídeo.

Resssenya: Elizabeth Finch

Julian Barnes és un dels narradors britànics (mundials?) més sòlids que hi ha actualment. La seva capacitat de construir històries colpidores a partir d'anècdotes mínimes és fascinant. I en el seu nou llibre arriba al punt culminant d'aquesta habilitat. Elizabeth Finch, novel·la que, com les anteriors edita Angle, està construida sobre una sèrie de fets banals i, malgrat això, resulta apassionant. La novel·la parla de la fascinació d'un estudiant en vers la seva professora, però no va per on us penseu: ni hi ha tensió sexual ni cap fet trencador (no us faig cap spoiler, es veu des del principi). A més, a mitja novel·la canvia de terç i passa a convertir-se en un assaig sobre un personatge clàssic abans de tornar a concloure la història principal. Una estructura poc habitual i un motor narratiu inesperat que, malgrat tot, enganxa des del principi i et contagia aquestes ganes de saber més sobre Elisabeth Finch que té el protagonista. És un llibre "humil" (no espereu res èpic ni trencador) que corre el risc de perdre's entre l'allau de novetat de Sant Jordi, però també una petita joia pels qui saben apreciar el talent de Barnes.

Fa 50 anys...

L'any passat vaig fer un fil de twitter amb els millors discs que complien mig segle de vida:

Un dels àlbums més importants de la història del rock acaba de fer 50 anys: Machine Head, de Deep Purple ( https://t.co/dCTOEYW34k). Celebrem-ho https://t.co/j4p0p7XQqN

— Salvador Macip (@macips01) April 28, 2022

Al final em feia la pregunta de si algun dels discos que havia sortit el 2022 seria recordat encara mig segle després. Em temo que pocs (o potser cap). I és que la del 1972 va ser una gran collita musical... Però la del 1973 encara va ser més bèstia, així que em tocava fer-ne una altra versió enguany. Aquí va:

Avui fa 50 anys exactes que va sortir el Dark Side of the Moon. L'any passat vam repassar en un fil els millors discs que arribaven als 50, així que ara tocaria fer el mateix amb les obres mestres del 1973. 1/15https://t.co/n4ftTB8ygm

— Salvador Macip (@macips01) March 1, 2023

Converses

Aquí em teniu parlant amb l'Elisenda Roca de diversos temes i fent una mica de broma al podcast intergeneracional Algo de esto quedará.

Aquesta setmana...

...em podreu veure participar en dues taules rodones. La primera (demà dimarts a les 18.00 a la Model) és part del cicle Memòries de la pandèmia que organitza l'Ajuntament de Barcelona. La idea és parlar de què hem après (o no) durant la crisi de la covid, una reflexió necessària ara mateix per preparar-nos pel proper problema global que vingui. Que el proper cop no ens torni a agafar adormits.

La segona, aquest divendres a les 19 al Teatre del CCCB, és part de la Biennal Ciutat i Ciència, també organitzada per l'Ajuntament, un festival d'actes relacionats amb la ciència i la cultura que dura tota la setmana (mireu-vos el programa, que té coses molt interessants). Aquest cop parlaré de ciència i escriptura, un tema que ja sabeu que m'agrada, amb una colla de científics-escriptors com jo, entre ells en Martí Domínguez.

ACTUALITZACIÓ

Aquí teniu el vídeo de la taula rodona a la Model:

I la crònica de la taula del CCCB a Vilaweb.

Ressenya: Stella Maris

Feia 16 anys que Cormac McCarthy no publicava novel·la, des de  The road, així que l'arribada doble d'El passatger/Stella Maris ha estat rebuda amb entusiasme pels qui en som fans. A punt de fer 90 anys, McCarthy no ha perdut ni un gram de les seves habilitats narratives, i això s'ha de celebrar, perquè qui sap si tindrem més novel·les seves.

Aquest díptic, que a Catalunya ha publicat Edicions 62 en un sol volum, mentre que al mercat anglosaxó ha sortit en dos llibres, explica la història del fill d'uns dels científics implicats en el desenvolupament de la bomba atòmica. L'acció és mínima, però la narració enganxa. Però especialment, m'ha interessat la segona part, Stella Maris, una mena d'apèndix que se centra en la germana del protagonista de la primera, que pren el format pràcticament d'obra de teatre, ja que son la transcripció dels diàlegs entre la noia i el metge que l'atén al psiquiàtric on s'ha internat voluntàriament. 

Com ja és habitual em McCarthy, els diàlegs no tenen acotacions i es limita a posar una puntuació mínima. Tot i això, les converses son fàcils de seguir. Un cop més, d'acció n'hi ha poca, però mentre va despullant els dos únics personatges, McCarthy aprofita l'excusa per parlar de ciència, de filosofia i d'un munt de coses més. Especialment pertorbadora és l'aparició de l'Archatron, el vigilant en el llindar, la presència misteriosa que ens mira des de l'altra banda de la porta, una entitat que habita una dimensió terrible de la qual no en sabem res. No té res de ciència-ficció, és només una metàfora de les coses intangibles que ens impedeixen viure una vida feliç. 

McCarthy té un control espectacular dels diàlegs, i a Stella Maris el pot lluir al màxim per exposar diverses tesis mentre parla també de la fragilitat de la ment humana. Una masterclass narrativa que és un regal afegit a una novel·la que cal celebrar, com totes les seves.

Ressenya: Mater

Una altra secció habitual d'aquest blog ha sigut sempre la de les ressenyes, que també he tingut una mica oblidades darrerament (el 22 me'l vaig passar en blanc!). A veure si aquest any la recupero una mica. Començo amb algunes novel·les recents, abans que l'allau de novetats de Sant Jordi no se'ns mengi.

Parlem de Mater, l'últim premi Proa, de Martí Dominguez. No cal presentar l'autor, que darrerament ha publicat una sèrie de novel·les que han tingut una bona acollida de públic i crítica. Mater ve a ser una mena de continuació ideològica de L'esperit del temps, premi Òmium a al millor novel·la de fa uns anys, perquè explora també els límits de la ciència i de l'ètica humana. Si L'esperit del temps estava situada en el passat, Mater aprofita els avantatges del gènere distòpic per posar la lupa en alguns dels temes que ens preocupen actualment, principalment com els grans avenços científics d'aquest segle ens poden portar cap a una deshumanització de la societat si no vigilem.

Mater funciona bé com una novel·la de misteri i aventura (narra la fugida d'una dona embarassada en una societat futura plena de posthumans i forces governamentals tenebroses), gràcies sobretot al bon ofici de Dominguez, que és un narrador eficaç i energètic. Però, a més, té una segona capa de lectura per a qui s'hi vulgui endinsar, més propera a un assaig, que a mi és la que més m'ha enganxat. De fet, el mateix autor ha reconegut que el tema central del llibre és què ens fa humans, una disquisició complexa que es pot trobar més fàcilment a les lleixes de no-ficció que a la de les novel·les. La seva llarga esperiència com a científic, divulgador i narrador fa que pugui mantenir tota l'estona l'equilibri entre l'entreteniment i la reflexió, i que el resultat sigui un llibre molt recomanable per a un públic ampli.

Mater funciona perfectament com un híbrid entre ciència i ficció (no en va Dominguez va ser l'editor rere el projecte Científics i lletraferits i un dels particpants a l'Empíric), amb picades d'ull a Orwell, Atwood, Wells i tants altres pioners que han usat la ciència-ficció per reflexionar sobre cap a on va la societat. Planteja una pregunta interessant: és la maternitat el que ens fa humans? Si comencem a modificar els nostres cossos (alguns dels posthumans que la protagonista es troba durant la seva fuga tenen "parts" més pròpies d'animals que d'humans) i arribem a l'extrem d'incubar-nos en màquines, on queda la ratlla que separa els humans dels altres animals (o de les màquines, fins i tot)? Com era d'esperar, el risc del mal ús dels avenços científics plana sobre la història que trobo que evita molt bé caure en una moral fàcil o en els tòpics habituals d'aquestes narratives.

En resum, un llibre ben escrit, dinàmic, que és llegeix d'una volada i que, a la vegada, fa pensar. I també una novel·la poc habitual en el palmarès dels premis "grossos" de la nostra literatura (esperem que en vinguin més com aquesta!).

El meu Espinàs

El primer record que tinc del Josep Maria Espinàs és una columna que vaig llegir a la contra de l'Avui quan deuria tenir 11 o 12 anys. Parlava de la cabra d'uns gitanos que feien un espectacle al carrer i se'm va quedar gravada, fins al punt que quaranta anys després encara la recordo. L'Espinàs tenia aquesta habilitat: sabia descriure amb gràcia i precisió fets cotidians, que filtrats per la seva ploma esdevenien fites fascinants que t'arribaven al cor. Des de llavors, procurava sempre llegir la seva secció ("A la vora de...", crec que es deia) quan arreplegava l'Avui que corria per casa, i seguia admirant la destresa que tenia per omplir una columna diària i que mai no fos avorrida.

Anys després vaig tenir el gran honor de conèixer-lo i treballar amb ell. La Campana, l'editorial que va fundar amb la Isabel Martí, va publicar el meu segon llibre de divulgació, Les grans epidèmies modernes, i vaig poder treballar el manuscrit amb tots dos editors. Rebre les planes amb les anotacions de l'Espinàs al marge era com quan a l'escola esperaves que el professor et tornés l'examen corregit per veure on t'havies equivocat. Però ell ho feia amb la seva habitual elegància, de manera que no et feia sentir que encara et quedava molt per aprendre. L'experiència de poder xuclar una mica del seu immens ofici era tot un plaer.

Vaig aprendre d'ell, sí, treballant plegats el llibre. Sabia com transmetre un missatge amb precisió i et feia baixar de les branques si t'embolicaves massa. I després de discutir comes, i punts i paràgrafs sencers, et portava a dinar a un restaurant del barri i et regalava anècdotes dels seus temps en el mon de la música i t'enlluernava amb el seu coneixement de la chanson francesa. Recordo aquelles sessions amb ell i la Isabel amb molt apreci.

El llibre de les epidèmies em va obrir moltes portes a la premsa, tant en la primera edició del 2010 com en la reedició que se'n va fer al principi de la pandèmia (en aquells moments, l'Espinàs ja estava retirat i amb la salut delicada, i no en vam poder tornar a parlar). Es pot dir que la meva carrera de divulgació va començar de debò amb aquell assaig, que sense l'Espinàs i la Isabel de ben segur no hagués arribat tan lluny. El regal final de tota aquesta història va ser poder compartir plana al Periódico durant uns anys amb la columna de l'Espinàs, que llavors es publicava a aquell diari. Si li haguessin dit a aquell nen pre-adolescent que un dia els seus articles apareixerien al costat dels d'aquell senyor que sabia transformar una cabra ambulant en un animal mitològic només amb les seves paraules de ben segur hauria pensat que li estaven prenent el pèl. Moltes gràcies per tant, Josep Maria!

Minuts musicals, edició 2022 (IV)

Tanco aquesta petita ressurrecció dels dilluns musicals que he fet durant el mes de gener amb un altre retorn, el del sempre prolífic Brian Eno, un dels músics més innovadors i inclassiflicables de les darreres dècades, que no és que hagi estat callat mai, però sí que es prodiga poc pel que fa a cantar en els seus discs. El que va treure el 2022, FOREVERANDEVERNOMORE, torna a ser una proposta única, i marca el seu retorn al micròfon després de gairebé vint anys. Recomano tot el disc, i aquí us deixo un exemple:

Minuts musicals, edició 2022 (IV)

Una de les bones notícies del 22 va ser el retorn, després de gairebé una dècada de silenci, dels Yeah Yeah Yeahs, un grup de Nova York que havia fet coses molt interessants a principis de segle. El nou disc segueix mantenint el nivell de l'anterior, i el primer single n'és un bon exemple:

Minuts musicals, edició 2022 (fora de sèrie)

Faig avui uns minuts musicals extra, a part dels que tenia previstos, per celebrar que avui fa 40 anys justos que es va publicar el Sweet dreams dels Eurythmics. És una cançó que encara ara trobo molt interessant, però no és que ni el tema ni el grup figurin entre els meus preferits. Però en faig menció perquè és el primer single que em vaig comprar. Recordo bé que, amb 12 anys, vaig anar a una botiga del port de Barcelona, darrere les Set Portes, i així, sense ser-ne conscient, vaig posar la primera pedra de la meva discoteca (que aprofito per celebrar que precisament aquesta setmana ha superat les 4.000 entrades, entre LPs, CDs i singles). Somnis dolços i discs per tothom!

(Epíleg: no em puc estar de recordar també aquesta original relectura que en van fer Marylin Manson uns anys després, i que era una de les versions que fèiem amb un dels meus grups, a finals dels 90. Distorsionada i tot, continua sent una gran cançó.)

Minuts musicals, edició 2022 (III)

Un altre dels meus descobriments del 2022. Aquest em va arribar a través d'un comentari del David Byrne, que és un artista del qual me'n refio. Son un grup anglès nou, Wet leg, que fan uns temes originals i divertits, amb uns vídeos molt surrealistes. Tots els singles del primer disc son potents, però aquest, que és el primer que vaig sentir, continua sent el meu preferit:

Jeff Beck (1944-2023)

Jeff Beck era un dels grans, un dels primers guitar heroes, d'aquells que ha fet venir ganes d'agafar una guitarra a tota una generació. Inoblidable la seva intervenció al Blow up (1966) d'Antonioni trencant una guitarra amb poca convicció amb els Yardbirds, el seu primer grup:

Després d'aquesta etapa pop, va revolucionar la tècnica de la guitarra amb temes instrumentals com aquest:

I també va tenir temps de participar en cançons més comercials, com aquesta amb el seu amic Rod Stewart, que va ser un dels primers cops que recordo haver-lo vist tocar, quan començava a interessar-me l'instument que després acabaria sent el "meu":

Un gran artista, sens dubte, pioner i innovador fins al final. Primer músic important que ens deixa aquest 23.

Minuts musicals, edició 2022 (II)

Més música que he descobert el 2022, i ara sí, reprenent la idea dels dilluns musicals, ni que sigui per un mes. Havia sentit alguna cançó seva en una banda sonora, però no l'havia investigat a fons. Val la pena. És en Michael Kiwanuka, un anglès que ja ha tret tres discs, l'ultim fa quatre anys. Té temes molt bons, entre el soul, el folk i... Pink Floyd, a vegades. Us poso el meu tema preferit, Cold little heart, del segon disc, que ja té uns anyets i segur que molts heu sentit algun cop, però que per mi ha sigut una de les troballes de l'any.

El millor dia de l'any per ser monàrquic

 

Espero que els Reis no us hagin portat carbó!

Minuts musicals, edició 2022 (I)

Fa molt de temps, una de les seccions estrella del bloGuejat eren els Dilluns musicals, on compartia alguns temes (d'ahir i d'avui) que m'agradaven. Avui no és dilluns, ni vull ressuscitar la secció, però he pensat que, ja que preveia que aquest serà un any més musical per mi, podia aprofitar per penjar alguns descobriments que vaig fer l'any passat al llarg d'aquest primer més del 23.

El primer em va arribar per l'hereu. És un concert per violocel realment espectacular, molt conegut entre els fans de l'instrument però que jo, amb el meu coneixement bàsic de música clàssica, no havia descobert. Aquesta és la versió del Sheku Kanneh-Mason, violoncelista prodigi anglès, que de totes les que he sentit és la més impactant. Encara que no sigueu fans d'aquesta mena de música, escolteu els quatre primers minuts, que son realment èpics.

El virus que ve de la Xina

Comencem l'any amb una mica de por per les notícies que venen de la Xina, on tenen un problema seriós amb la covid. Era totalment esperable, perquè és un país mal vacunat, comparat amb el nostre, i sabíem que quan deixessin circular lliurement el virus (ho havien de fer tard o d'hora, perquè l'estratègia de covid zero és bona però no sostenible a llarg termini) hi hauria un pic important de casos.

Això, de moment, és un problema per als xinesos, però no pels països ben vacunats, com el nostre, on el virus segueix circulant però l'impacte en el sistema de salut és tolerable. Controlar els avions que venen de Xina és poc pràctic, perquè el virus pot entrar per altres bandes (i perquè ja està circulant i no en fem cap control especial). El que sí que és important és vigilar que no entrin noves variants més agressives, que és el que fa por a nivell mundial (quan hi ha un pic important de casos sempre estem facilitant que el virus muti i se seleccioni una variant pitjor, com hem anat veient aquests anys).

De moment, les variants que circulen per la Xina son conegudes i no representen cap risc addicional, per sort, però això pot canviar en qualsevol moment. Per això el més important ara des del punt europeu és que fem un bon seguiment dels virus que van arribant (això vol dir seqüenciar, més que no fer PCRs o tests ràpids) i estiguem al cas de la possible aparició de noves variants.

En resum, i per al ciutadà mitjà, la recomanació és keep calm i vacuneu-vos. Un bon nivell de immunitat és el que, en aquests moments, ens separa del caos que hi ha a la Xina, i això s'ha de tenir molt clar. Sabent que els anticossos es van perdent amb el temps, les dosis de reforç, sobretot en la població que sabem que té més risc d'acabar a l'hospital, és essencial, i que s'hagi establert el marc mental que la pandèmia s'ha acabat i la vacuna ja no fa falta pot ser un problema (sobretot perquè el sistema de salut català ja està una mica al límit en aquests moments). S'haurà d'anar fent un seguiment del número d'hospitalitzats, sobretot perquè coincideix amb una onada de grip força important (i això està tensionant molt el sistema, tant a Catalunya com a UK, que son els exemples que segueixo de prop), i això és el que pot acabar donant problemes de saturació.

Aquí teniu més comentaris que he fet sobre aquest tema els últims dies:

Huffington post
A punt
ARA
El Periódico
En Jake (minut 18)
El Periódico (article d'Opinió)
Castilla La Macha TV
Radio Popular
Yahoo news

Balanç de l'any (passat)

Normalment acabo l'any amb un balanç, però aquest cop no he tingut temps de seure a repassar els darrers dotze mesos, així que he passat el post al primer del 23, no m'ho tingueu en compte.

El 22 ha sigut un any intens per mi (un altre!). Per sort, la bogeria pandèmica (em refereixo a la presència mediàtica dels dos últims anys) va anar diluint-se des de princips del 22 (tot i que la pandèmia està lluny d'acabar-se, com he dit diverses vegades), i he pogut tenir temps per altres coses. Ha sigut un any encara d'escriure poc (pels meus estàndards), perquè he estat més dedicat a la meva altra feina (el 22 ha sigut l'any que m'han fet Catedràric de Medicina Molecular a la Universitat de Leicester i després a la UOC, i també l'any que he aconseguit la plaça de Director dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC). Això m'ha fet anar amunt i avall més que de costum, i he après a treballar productivament a aeroports i avions (s'ha d'aprofitar el temps!). Al laboratori hem publicat nou articles científics, que és una bona xifra considerant que la pandèmia ens ha frenat molt, i han llegit la tesi tres dels meus estudiants de doctorat, tots ells amb èxit. Motiu d'orgull.

Malgrat tot això, he aconseguit publicar dos llibres durant el 22, escrits en plena pandèmia, de fet, els que ja us havia anunciat l'any passat: el meu primer assaig filosòfic i un experiment novelístic a quatre mans. Tots dos han tingut bona acollida (l'assaig, sorprenentment, es va passar cinc setmanes al top 10 de vendes, poc usual per un text d'aquesta mena) i, el més important, crec que he aconseguit els objectius que m'havia marcat amb l'un i l'altre. De cara a l'any que ve, ja tinc un llibre de divulgacío emparaulat, escrit a mitges amb un dels meus últims coautors, que hauria de sortir a la tardor, si tot va bé (i que, a part d'algun conte en antologies, segurament serà l'única novetat literària de l'any). Continuem treballant en la nova novel·la de Macip Garzón (el 22 vam canviar de direcció un parell de cops, perquè no estàvem convençuts amb la idea que teníem, i ara ja tenim una història tancada molt prometedora i aviat ens posarem a escriure-la), estic encara amb la segona novel·la del Cicle de l'Emigrant (que se m'està allargant, no crec que l'acabi aquest any) i començaré a desenvolupar la continuació del Què ens fa humans, que ja he tancat de nou amb Arcàdia (suposo que, com el primer, serà un llibre llarg d'escriure, tot i ser breu). La carpeta de projectes sempre plena, per variar.

El 22 també va ser l'any que vaig ser el convidat d'honor a la Catcon i vaig rebre el tercer premi Ictineu del meu palmarès... i que em van traduir un llibre al persa, que no passa cada dia. A més vaig tenir l'honor de ser el comissari d'un nou festival, l'Empíric, que naixia amb la idea de ser un aparador de la relació entre ciències i lletres (un dels meus temes preferits, ja ho sabeu). Va tenir tan bona acollida que sembla que la segona edició ja està garantida, i un com més podré ser-ne el comissari, una feina que no havia fer mai abans i que he trobat molt gratificant.

Un any intens, com deia, amb tot de coses noves. El 23 es presenta igual, amb molta feina al front científic (tenim uns quants estudis interessants a la cartera que esperem publicar aviat), els projectes pendents que us he explicat al front literari i la possibilitat de reactivar una mica el front musical, que sempre el tinc més aparcat (si tot va bé, aquesta primavera tornaré als escenaris, per primer cop en quinze anys, i hi ha alguna altra història en marxa). Ja n'anirem parlant.

Si voleu, ens anem trobant aquest any al bloGuejat, a twitter (si el Musk no ens el mata), Facebook i Instagram. Molta sort i salut a tots!

Desitjos de final d'any

 

Últim dia del 2022, un any intens en el qual m'han passat moltes coses (bones, la majoria). A veure com es presenta el proper... Que el 23 us porti molts projectes, molta felicitat i molta salut! Deixo el tradicional resum de l'any pel següent post, però constato almenys que aquesta és la 40ena entrada al blog aquest any, deu més que l'any passat (anem millor...) i onze menys que fa dos anys (...però encara hem de millorar més!). Seguim en crisi, però menys. Llarga vida als blogs! El bloGuejat continuarà donant la tabarra durant el 23, ens veiem per aquí. 

Bon Nadal!

Que passeu tots un bon Nadal envoltat dels qui us estimen!

52

52 pot ser un número solitari, però jo tinc la sort d'entrar-hi ben acompanyat. Comencem.

Una mica de balanç científic per anar acabant l'any

La covid, el futur de la recerca i molt més, en aquetsa conversa amb en Jordi Sacristán.

BONUS TRACK: Aquí em teniu al Tot es mou parlant de virus que es descongelen...

La setmana de l'Empíric

El dissabte passat es va inaugurar el festival Empíric, que continua tota aquesta setmana i del qual tinc l'honor de ser el comissari. Son una sèrie d'esdeveniments al voltant de la ciència i la literatura (no la ciència-ficció, que per això ja tenim el 42) que tenen lloc a Cerdanyola, una ciutat única pels equipaments científics que té (el sincrotró, el parc tecnològic...) i les activitats literàries habituals. N'hi ha per a tots els gustos, i hem tingut la sort que els he pogut programar a entorns realment poc habituals.

Per exemple, aquí teniu la crònica de l'acte inaugural, fet en el marc incomparable del sincrotró ALBA, i que va ser tot un èxit (vam omplir totes les places que teníem disponibñes). Aquí tenia un breu reportatge audiovisual per a què vegeu la patxoca que feia tot plegat:

El lligam de tot el festival és la idea que ciències i lletres han de treballar unides, no enfrontades, i per això hem reunit una sèrie d'exemples de persones que ja treballen a la interfase (jo mateix sóc un d'ells, i segur que ja esteu tips de sentir-me dir que la separació entre aquestes disciplines és artificial i perillosa). La primera tanda de xerrades, amb Caterina Biscari (directora de l'ALBA) i Martí Dominguez (flamant nou guanyador del premi Proa de novel·la) per un costat, i Carme Torras, Belén Gopegui i Mariola Dianrés per m'altre, va deixar un munt de temes interessants sobre la taula, amb referències constants a la necessitat d'enderrocar els murs que separen les diverses facetes de la cultura humana. Hem de donar les gràcies a l'Ajutnament de Cerdanyola, en especial a l'alcalde i al regidor de cultura, pel seu suport i les facilitats que ens han possat per a què el festival hagi sigut possible, i també al director general de Recerca de la Generalitat, Joan Gómez, que va fer un fantàstic parlament d'obertura.

L'Empiric continua fins diumenge, amb un grapat de taules interessants i la possibilitat de sentir parlar i conèixer gent molt interessant. Mireu el programa i segur que trobareu alguna cosa que us faci el pes!

Més 42

Després de l'estrena d'ahir, avui torno al 42 a les 12.00, a la taula rodona sobre malalties mentals i gèneres fantàstics, que promet ser interessant (bé, com tot el programa, que està ple de perles!). La primera sessió va donar grans moments, i en podeu veure un resum al TN d'ahir, on faig un petit cameo enmig de noms i il·lustres del ram:

I aquí teniu un petit reportatge fotogràfic de la taula on vaig participar. Si no ho heu fet encara passeu pel 42, que us agradarà!

Actualització: foto de la taula rodona d'avui.

Bon dia de Tots sants a tothom!

Sigui quin sigui el format de celebració triat, que passeu una bona festa de Tots sants. Jo l'estic gaudint amb els panellets de ma mare, que ja sé que no us ho creureu perquè sona esbiaixat, però son els millors del món. Aquí, el making of de la fornada d'aquest any per fer-vos una mica d'enveja:

Al 42, aquesta setmana...

Aquesta setmana hi ha la segona edició del Festival 42 de gèneres fantàstics, en el qual participaré en un parell de sessions, una sobre màqiunes i persones i una altra sobre trastorns mentals en la cf. Tot el cartell és molt interessant, segur que hi trobareu coses que us interessin. Val la pena que us ho mireu, perquè el festival va ser un èxit l'any passat i aquest any encara ve més fort.

Aprofito per anunciar que la setmana que ve comença a Cerdanyola l'Empíric, un festival diferent però complementari al 42, en el qual parlarem de ciència i literatura (no de ciència-ficció). He tingut la sort de ser el comissari del festival, i trobo que també hem aconseguit un cartell potent que demostra que la hibridació entre ciències i lletres passa més sovint del que ens sembla (i més que hauria de passar!). A més, comptem amb la col·laboració del sincrotó Alba i el parc tecnològic, que ofereixen l'oportunitat de visitar les seves instal·lacions en alguns dels actes. Serà un festival únic a casa nostra que esperem que tingui continuïtat.

Avui, presentació de Doble vida a Ona

Aquesta tarda, l'Àngels Bassas i jo farem la presentació oficial a Barcelona de la nostra novel·la Doble vida, a la llibreria Ona de Pau Claris. Anunciat com Bassas vs Macip, la principal gràcia era escoltar l'Àngels i el gran Jordi Boixaderas fer de Sílvia i Robert, els protagonistes del llibre que ells mateixos han convertit en audiollibre, però l'actor acava d'agafar la covid i ho haurem de fer sense ell, per desgràcia. En Pep Prieto farà de mestre de cerimònies i l'Àngels llegirà els texts en solitari,

Pels qui no pugueu venir, en tenim previstes dues més el desembre:

 

Ramón y Cajal, avui al CCCB

Avui a les 18.30, al CCCB de Barcelona, li farem un petit homenatge a Ramón y Cajal, un científic que sempre he admirat molt (fins al punt d'escriure un llibre sobre ell). Curiosament, serem a pocs metres d'on Ramón y Cajal va fer els descobriments que el van portar a guanyar el Nobel. No es pot demanar més. 

Cinc anys d'un moment històric

 

La història l'escriuen els vencedors (només cal llegir l'entrada a la Wikipèdia en castellà) però si alguna cosa sabem fer els catalans és crear la nostra pròpia èpica a partir de les desfetes. Havia de ser el principi de tot i ha acabat sent l'inici de la davallada. Des del sot on som ara, no sé si l'hem de celebrar com un victòria o com una derrota però, en tot cas, #NiOblitNiPerdó. #1Octubre

Envellir com un rei

L’esdeveniment històric del mes (alguns diran que del segle) ha sigut la mort, i posterior enterrament multitudinari, d’Elisabet II, la reina que ha batut rècords per haver estat més de setanta anys asseguda al tron. A part de la devoció incondicional que despertava en una gran part dels seus súbdits, el més interessant de la regent britànica, des del punt de vista científic, és la seva longevitat. Elisabet II va arribar als 96 anys amb un vigor envejable i la seva mare, la Reina Consort, als 101 en condicions similars. En una altra línia genètica, el marit d’Elisabet II, el Príncep Felip, en va viure 99 ple d’energia. I no son els únics monarques provectes: actualment, els d’Aràbia Saudita, Noruega, Kuwait i Ajman passen tots dels 85, sense perspectives de retirar-se. Què fa què sigui tan habitual que en aquesta professió s’arribi en bon estat a edats tan avançades?

Encara no tenim una resposta satisfactòria a aquesta pregunta, però comencem a fer-nos una idea dels factors que intervenen en el procés d’envellir bé. L’esperança de vida (i d’anys de vida saludable) de cadascú ve determinada per circumstàncies molt diverses. Com es pot imaginar, es poden dividir en dos grans grups: les que depenen de l’entorn i les que estan definides pels gens. Sobre les primeres, hi ha estudis que demostren que l’esperança de vida té una relació directa amb el codi postal d’on vius, tant per raons ambientals relacionades amb la contaminació i els hàbits com, sobretot, l’accés als sistemes de salut. En aquest sentit, els reis solen tenir la millor atenció mèdica possible, i això ja els dona un avantatge. La diferència pot ser substancial: l’esperança de vida mitjana a Ashburton, un suburbi afluent de Melbourne, a Austràlia, és de 89 anys mentre que al centre de la mateixa ciutat, només dotze quilòmetres enllà, la xifra baixa a 59.

Si ens fixem en el component purament biològic, també haurem de considerar dos elements. Per un costat, hi hauria el ritme al qual envellim, que ve definit genèticament tan a nivell d’espècie com d’individu. Aquí hi ha dues grans incògnites que intentem respondre els qui estudiem aquests temes. Una: què fa que una persona envelleixi amb bona salut mentre que una altra de la mateixa edat estigui en condicions menys que òptimes? I l’altra: què determina l’edat màxima de cada espècie? 

Aquest darrer camp de recerca ens està donant algunes sorpreses. Per exemple, fa unes setmanes es publicava el primer estudi genètic detallat d’un tipus de medusa que sembla ser immortal. Mantinguts en les condicions adequades, aquests animals no presenten la degeneració progressiva que, més ràpida o més lenta, és típica en gairebé tots els altres éssers vius. El principal secret sembla ser una gran capacitat regenerativa, que els humans tenim, fins a cert punt, durant els primers anys, però que anem perdent a poc a poc. Potser en el futur trobarem la manera d’aprofitar aquest coneixement i, si més no, alentir la degradació dels nostres teixits, que és el que fa que el cos vagi funcionant pitjor amb el pas del temps. Pot sonar a ciència-ficció, però empeltar-nos amb gens de medusa tècnicament és factible, almenys en teoria; però ens caldria trobar la manera de fer-ho d’una forma segura, que no és pas un obstacle menor.

Però tots aquests esforços per frenar el procés d’envellir no serviran de res si abans no solucionem el segon element biològic que mencionàvem: les malalties. El gran increment en l’esperança de vida humana que es va veure durant la primera meitat del segle XX va ser degut, sobretot, a reduir la mortalitat deguda a infeccions. El límit que tenim ara son les malalties associades amb l’envelliment, sobretot el càncer i les neurodegeneratives. Si no trobem la manera d’eliminar aquests topalls, qualsevol altre avenç serà inútil. Precisament, un dels inconvenients principals d’envellir és que, a part de fer-nos més vulnerables a algunes patologies concretes, ens converteix en éssers en general més fràgils, susceptibles a patir conseqüències greus a partir de problemes relativament lleus. 

Tornant als exemples anteriors, la Reina Consort estava en perfectes condicions fins que, un any abans de morir, es va trencar el maluc en una caiguda, i Elisabet II va experimentar una davallada ràpida de salut a partir d’haver agafat la covid. Així doncs, per envellir com un rei no n’hi ha prou amb tenir bons gens i bons metges, sinó que hem de continuar invertint en recerca bàsica per trobar la manera de fer-nos més resistents al pas del temps.

[Publicat a El Periódico, 26/9/22. Versión en castellano.]

Blogs en crisi

En Pons m'ha fet recordar avui el Dia del blogaire en crisi, una inicaitiva d'en Leblansky, de quan la catosfera estava més animada (fa més d'una dècada!) i ens apuntàvem a saraus comunitaris com aquest. Va tenir força seguiment l'estiu del 2010 (la majoria d'aquells blogs ara no estan en crisi, estan directament morts) i fins i tot va guanyar un dels premis que ens donàvem els uns els altres... Quins temps! Ara sí que estem en crisi, tant que ni tenim forces per fer bromes sobre la crisi...

Demà, a la Setmana

 

Demà ens tindreu a l'Angels Bassas i a mi parlant de la nostra novel·la Doble vida a la Setmana. Veniu a saludar!

I una mica de premsa...

Periódico

Diari de Girona

La veu
Paranoia 68

Televisió del Ripollès

La Vanguardia

Llibres i punt

Fet a mida

La tarda de Catalunya Ràdio

Diari de Girona
Hora Nova

Empordà

Crítica a La Vanguàrdia

Entrevista al Més 3/24

Ona La Torre

Bona diada!

Bon diada als qui es queden a casa i als qui surten al carrer. Encara hi som, i trobarem la manera de fer-nos sentir un altre cop. Si alguna cosa sabem fer els catalans és convertir derrotes en resistència.

Doble vida, avui a les llibreries

Coincidint amb l'inici de la temporada (espero que hàgiu passat un bon estiu), a partir d'avui podreu trobar a les llibreries la meva nova novel·la, Doble vida, un projecte fet a mitges amb l'escriptora i actriu Àngels Bassas. Doble vida és la crònica d'una relació obsessiva entre dues persones que es retroben després d'uns anys de no veure's, i no puc explicar gaire cosa més per no fer espòilers. Però la diferència és que la història d'aquesta parella està explicada per separat des del punt de vista d'ell i del d'ella. Son, de fet, dues novel·les independents que narren els mateixos fets, de manera que només llegint-les les dues parts entens exactament què ha passat. Aquí va, com sempre, una mica de making of.

La idea de partir una història d'amor en dos i escriure-la a mitges amb una dona (per tenir l'angle masculí i el femení) em va venir al cap quan encara vivia a Nova York, potser fa vint anys, però llavors no coneixia cap partner que pogués encaixar-hi. La vaig deixar aparcada fins que l'atzar va fer que una amiga comú (la co-autora d'un altre doble, el mortal, casualment!) em presentés l'Àngels en un dinar de Sant Jordi, el 2017, i de seguida vam connectar. L'Àngels em va demanar poc després si volia ajudar-la a acabar una història infantil que estava escrivint, i d'aquesta proposta va sortir La maleta de la memòria. Ens ho vam passar bé treballant plegats i, després de llegir els dos llibres per adults que havia publicat, de seguida se'm va ocórrer que era la persona adequada per ressuscitar aquell projecte que tenia oblidat.

Vam quedar un dia a la cafeteria d'un centre comercial i li vaig llançar la proposta de fer una novel·la a mitges. L'Àngels no s'esperava que la cosa anés per aquí, es pensava que el projecte que li volia vendre tornaria a ser infantil, però de seguida va entusiasmar-se amb la idea. Que era només això, una idea: s'havia de convertir en una història. Sabia com començava i com acabava, però no què passava pel mig ni qui eren els personatges ni perquè feien el que feien. Aquest va ser el primer pas: crear el Robert i la Sïlvia i que ens expliquessin les seves vides.

Vam estar mesos treballant-hi, primer construint els dos protagonsites i després inventant els seus mons. El desllorigador va ser la festa del 25è aniversari de la meva promoció de medicina, que ens va donar l'excusa per arrencar la història, i amb això ens va encarrilar la trama (per això la meva dedicatòria és per als meus companys de classe). A l'hora d'escriure, cadascú feia la seva part, amb el seu estil propi i plena llibertat, però seguit molt de prop per l'altre, per a què tot quadrés. Van caldre unes quantes anades i vingudes per a què el trencaclosques encaixés bé i per assegurar que els tons quadressin amb les personalitats dels personatges.

Un cop enllestida, era qüestió de trobar-li una casa. I vam tenir la sort que la Gloria Gasch, editora de Columna, hi va creure de seguida i va comprar la nostra idea de publicar una novel·la com si fossin dues (per això veureu que el llibre té dues cobertes diferents i que es pot començar per un costat o per l'altre: així deixem que l'atzar decideixi per cada lector si coneixerà primer la història del Robert o la de la Sílvia). Vam treballar plegats per acabar de polir la novel·la uns mesos més i, finalment, avui la podreu llegir, tres anys llargs després que comencéssim el projecte. Ja ens direu què us sembla l'experiment!

L'estiu del mico?

Aquests mesos, una sèrie de temes que han aparegut recurrentment a les converses, més enllà de les polèmiques trivials que floreixen habitualment quan les noticies de debò son escasses. El primer, naturalment, és la calor, inusualment intensa. I potser el segon sigui el perill que poden representar o no unes malalties infeccioses que ningú no havia sentit mencionar abans, com la verola del mico o el Langya, i que ara han aconseguit destronar la covid-19 del rànquing d’amenaces a tenir en compte per la temporada que ve. Però, ens hem de preocupar realment o son només una “tempesta d’estiu”?

Encara que semblin dues coses sense cap relació, la crisi climàtica i les zoonosis (les malalties causades per microbis que provenen dels animals) estan íntimament lligades al concepte de salut planetària, segons el qual hem de considerar tots els éssers vius i l’entorn on viuen com una sola unitat, perquè estan estretament interrelacionats. Efectivament, l’escalfament global és un dels factors que contribueix a la redefinició dels ecosistemes, i això fa que animals que fugen de la modificació i destrucció dels seus hàbitats naturals entrin en contacte més sovint amb els humans, amb el perill que això comporta d’un increment del salt de microbis dels uns als altres. Això, junt amb certes maneres tradicionals d’interaccionar amb animals, que potser s’haurien de repensar, sembla que està darrere tant de la verola del mico com del Langya i la covid-19 (precisament, fa uns dies es publicaven els estudis, sembla que definitius, que descarten la fuga del SARS-CoV2 d’un laboratori i posen l’origen de la pandèmia al mercat de Wuhan).

El més alarmant de la situació actual potser no siguin les malalties en si que, de moment, no sembla que puguin causar problemes en l’escala a la qual ens hem acostumat aquests darrers anys, si no el fet que infeccions que ja existien i que només coneixien els experts, de cop i volta passin a primer pla. De fet, els mateixos noms demostren que els hi hem dedicat poca atenció fins ara, perquè ni tan sols hem pensat en alternatives millors. Per exemple, la verola del mico és una traducció literal del monkeypox anglès que, si bé té sentit en la versió original (al cap i a la fi, a la varicel·la n’hi diuen chickenpox encara que no tingui res a veure amb els pollastres), crea una mica de confusió en la nostra llengua. I el Langya incompleix la normativa de l’OMS segons la qual no és recomanable fer servir el nom del lloc on es descobreix una malaltia (Langya és una comandància de la Xina), per tal d’evitar estigmatització i discriminació. Sembla, doncs, que aquests brots ens han agafat per sorpresa. Per què uns virus que feia temps que circulaven sense causar grans problemes (el de la verola del mico es coneix des de fa més de seixanta anys) ara estan adoptant patrons de transmissió fora del que és habitual?

No tenim la resposta encara, però les hipòtesis plausibles van des del canvi de comportament que dèiem lligat a les alteracions climatològiques a l’efecte secundari d’haver estat dos anys llargs protegint-nos de la covid-19 i, per tant, de qualsevol altra infecció, cosa que podria haver alterat la nostra immunitat de base. Tampoc no es pot descartar que la infecció per SARS-CoV, que, a hores d’ara, ha patit la gran majoria de la humanitat, ens hagi fet més vulnerables a altres virus.

Sigui com sigui, el que cal ara és continuar amb la vigilància i estudiar de prop l’evolució d’aquestes malalties. El Langya, que fa por perquè pertany a la família dels henipavirus, on hi ha microbis molt agressius, de moment no ha causat cap víctima mortal ni sembla que es transmeti de persona a persona. Això és positiu. Més preocupant es la verola del mico, amb una circulació molt ràpida que, si no aturem a temps, pot portar xifres de contagis elevades i, aquest cop sí, un cert nombre de morts. Cal ser més proactiu en conscienciar la població de risc (sobretot gent d’hàbits promiscus, encara que tothom és susceptible d’agafar-la per contacte proper amb positius) i vacunar quan es pugui..

Malgrat això, el principal problema de salut de la tardor sembla que continuarà sent la covid-19, que no ha deixat mai d’escampar-se (amb les noves variants ho fa millor que mai) i de donar un nombre important de casos greus. És esperable una nova onada amb la tornada a les escoles i a la feina, i, per protegir la població vulnerable, caldrà tornar a insistir en ser prudents i en fiar-se de la nova tanda de vacunes, que seran més efectives contra l’òmicron.

[Publicat a El Periódico, 24/08/22. Versió en castellà] 

Coming soon, too...

La setmana que ve també a les llibreries. Dos novel·les pel preu d'una!

Coming soon...

 La setmana que ve, a les llibreries.