Vídeos i àudios domèstics

Ahir es va emetre un InfoK especial virus i vacunes en el qual vaig tenir el plaer de participar. Però les veritables estrelles son els nanos, que expliquen la pandèmia millor que jo. Mireu-lo aquí, que val la pena.

I ja que hi som, us deixo alguns vídeos gravats a casa les darreres setmanes:

 

TV3

  

BTV

TV3 (15/10/20)

TV3 (29/10/20)

Acabo el bloc amb aquesta intervenció al programa sobre el coronavirus que fa l'Iker Jiménez a Tele5. Va ser molt seriós i no vam parlar de marcians.

I aquest vídeo el poso a part perquè son dues hores llargues parlant del càncer (per variar). Crec que ens va quedar força interessant... 

La reunión secreta (19/1020)

Per acabar, unes quantes ràdios d'aquests dies, per si volen repassar les píndoles informatives de els darreres setmanes.

Catalunya ràdio 

Catalunya ràdio 12/10/20

 

Catalunya ràdio El suplement (31/10/20)

    El Suplement (17/10/20)

      

Catalunya ràdio 23/10/20

A qui hem d'escoltar?

 Aquests dies ha ressuscitat una idea que es va proposar al principi de la pandèmia, la de buscar la immunitat de grup d’una manera espontània, deixant que la gent s’infecti mentre s’aïllen només els vulnerables. Ho han recomanat uns científics de renom en l’anomenada 'Declaració de Great Barrington'. Això representaria fer el contrari del que persegueixen les mesures actuals, que és intentar protegir-nos per evitar el màxim número de contagis fins que aconseguim la immunitat gràcies a la vacuna.

No cal saber gaire epidemiologia per entendre els punts febles de l’estratègia. Per començar, malgrat que la majoria de morts es veuen en les poblacions de risc, també hi ha víctimes entre gent sana de totes les edats. A més, encara no coneixem les conseqüències a llarg termini de la covid-19 i quins problemes de salut portaran. Alguns símptomes (cansament, ofec, pèrdua d’olfacte...) poden durar mesos. I en un estudi de l’Hospital Universitari de Frankfurt, 78% dels pacients que se n’havien recuperat presentaven alguna afectació cardíaca. Finalment, la idea d’aplicar restriccions només als vells i malalts és difícil d’implementar, perquè és impossible evitar del tot que interaccionin amb persones d’altres grups.

La conclusió és que aquesta tàctica no és ni ètica ni factible, perquè les xifres de mortalitat i morbiditat que s’assolirien serien massa elevades. No ho dic jo, si no la gran majoria d’experts en el tema, per això és sorprenent que gent amb bona reputació científica hagi tornat a posar la idea sobre la taula. Encaparrar-se en camins que ja s’ha vist que no porten enlloc pot ser perillós, perquè aquí no estem parlant d’una simple discrepància acadèmica, sinó de decisions de salut pública que afecten la supervivència de la població. A més, erosiona la confiança dels ciutadans en els experts, que donen la imatge de contradir-se constantment.

En una entrevista que em van fer fa poc, insistia que,abans de prendre decisions, els polítics han de fer cas als científics. Un dels tertulians va comentar llavors: "Sí, però a quins?", citant precisament la controvèrsia amb la 'Declaració de Great Barrington'. És un dubte molt vàlid. No tothom té clar com funciona la ciència, i cal que ho expliquem millor. El coneixement avança gràcies a la discussió i el debat. Quan no hi ha prou informació per saber amb certesa una resposta, només podem proposar teories, sovint enfrontades, i és inevitable que algunes siguin més encertades que altres. Però a mida que n’anem sabent més, certes opcions es converteixen en marginals i altres en acceptades. Als humans ens agrada apostar pels qui van contracorrent i s’enfronten a l’ordre establert. Son personatges que queden molt bé a les pel·lícules però, en l’entorn científic, solen estar equivocats. La ciència no funciona amb intuïcions, sinó amb dades contrastables que qualsevol amb una mica d’experiència pot interpretar. Per això quan n’hi ha de prou clares, ens acabem posant d’acord.

La resposta, doncs, és que els polítics i la societat han de triar les recomanacions recolzades per una majoria de científics i no deixar-se enlluernar per la mística que emanen els dissidents. O, encara pitjor, escollir l’opció que encaixa millor amb la teva agenda, independentment de la seva solidesa científica. La 'Declaració de Great Barrington' podria ser un exemple, perquè s’hi han escudat polítics poc partidaris d’implementar mesures restrictives, que la resta d’experts diuen que son les úniques que funcionaran ara. Un altre és Li Meng-Yan, una científica xinesa a la qual alguns mitjans estan fent un cas exagerat aquests dies perquè és una de les poques que encara diu que el SARS-CoV2 va ser creat al laboratori, quan no hi ha cap dada fiable que ho acrediti. Al contrari: el virus és 96% idèntic al seu antecessor immediat, el RaTG13, que fa dècades que circula entre ratpenats.

Per això és important que els líders es deixin assessorar, no per un, sinó per un comitè ampli i heterogeni d’experts. Han de prioritzar els consells presos per consens i entendre en quines dades es recolzen. S’equivocaran a vegades, però no tant com amb l’estratègia d’anteposar la política a la ciència. Actualment, les picabaralles entre partits han aconseguit que l’arrogància s’imposi al seny. No ens podem permetre que dins d’un govern hi hagi algú poc capacitat que prengui decisions al marge del que diuen els experts només perquè els recolza un polític d’un altre color, perquè el preu d’aquesta incompetència no es paga en vots, sinó en vides.

[Publicat a El Periódico, 26/10/20. Versión en castellano.]

Parlem de música

La gent de la revista Música Dispersa m'han entrevistat al darrer número (el 3) per parlar... de música, és clar. No és un tema que surti gaire, aquests dies. Us deixo aquí la versió extended de l'entrevista, però llegiu-vos la revista sencera, que és gratuïta i està molt bé.

Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?
Un caset: Oceans of fantasy, dels Boney M, comprat en una benzinera quan tenia vuit o nou anys. El primer vinil que vaig anar expressament a buscar a una botiga va ser el Thriller del Michael Jackson, que era el disc essencial aquell any. Ara ja en tinc gairebé quatre mil, entre LPs i CDs.

Quin és el disc que has escoltat fins a cremar-lo?
Uns quants! Potser els més importants son el Tubular bells del Mike Oldfield i Selling England by the pound de Genesis, perquè em van descobrir el rock progressiu, i el quart de Led Zeppelin i Machine head de Deep Purple, perquè van ser la meva entrada al rock dur. Tots aquests els tinc en vinil, CD, mp3, edicions especials, remasters... Me’ls sé nota per nota.

Quin casset no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?
A casa no eren gaire musicals, i només tenien els que regalava La Caixa. Per això al cotxe sempre sentíem un d’èxits de La Trinca, un dels Boney M (d’aquí els meus interessos inicials), el Superéxitos del 77 i un de l’Andy Williams, que vaig trobar en CD dècades després i encara escolto de tant en tant.

Amb quin disc et vas voler convertir en una estrella del rock?
L’Alchemy de Dire Straits. Tenia tretze anys. Me’l posava a tot volum i “tocava” els solos amb una raqueta de tennis. Va ser quan vaig començar a estalviar perquè necessitava una guitarra. Vaig tardar quatre anys a poder-me comprar la primera (ara en tinc dotze) i un any més a formar el meu primer grup i tocar les cançons de Dire Straits de veritat.

Escoltes música mentre escrius?
Sempre. De diferents gèneres, segons el tema. Normalment instrumentals, perquè les paraules em desconcentren. Molt jazz: Miles Davis, Brubeck, Weather Report... L’última novel·la, que em requeria una aproximació més agressiva, la vaig fer a ritme d’Underworld i Chemical Brothers. Ara estic escrivint un llibre més reflexiu i em poso Vangelis i Tangerine Dream

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?
Red, de King Crimson. És un disc que has d’escoltar almenys deu cops per començar a entendre’l. A partir de llavors, cada vegada que te’l poses hi descobreixes coses noves. Et fa veure la música d’una altra manera.

Un disc nostrat?
És inevitable citar el Diòptria de Pau Riba, però crec que el primer de Sopa de Cabra o el Quina nit! de Sau son igual de rodons. Em va marcar també el Catalluna de la Dharma, i el Why? de Máquina és brutal.

Un plaer pecaminós?
La banda sonora de Grease (i la pel·lícula també!).

Un disc que compraries només per la seva portada?
Gairebé totes les que va dissenyar Storm Thorgerson amb Hipgnosis, especialment la versió original del Wish You Were Here de Pink Floyd. I m’he arribat a comprar LPs només perquè tenien una il·lustració de Roger Dean.

L'últim disc que t'ha fet esclatar el cap?
Em costa trobar coses noves que em sorprenguin. Em sembla que l’últim va ser el Black Holes and Revelations de Muse o el All Hour Cymbals de Yeasayer.

Les causes del desastre

 

Vaig passar deu anys a Nova York i encara hi conservo amics. He parlat amb ells últimament i em diuen que Manhattan sembla desert. La pandèmia ha transformat radicalment la ciutat que mai dormia perquè s’han pres mesures dràstiques per aturar els contagis. Una ha sigut incentivar el teletreball. A l’illa viu un milió i mig de persones, el mateix número que hi entrava cada dia a treballar. Si la gent no va a les oficines, els carrers i els comerços són deserts. A això, cal afegir-hi el tancament pràcticament total de bars i restaurants durant un temps llarg.

El cop econòmic per a Nova York serà fort, però les restriccions funcionen: malgrat haver tingut un primer pic de casos similar al de Madrid, en la segona onada les diferències són abismals. Per això el ‘Financial Times’ triava les dues ciutats fa uns dies per comparar una gestió bona i una de dolenta. I l’OMS es preguntava la setmana passada què fa que Espanya tingui unes de les pitjors estadístiques (el sisè país del món en mortalitat per càpita, el setè en augments diaris de morts i el vuitè en casos totals). Es nota que no segueixen la política local.

La pantomima d’aquests dies entre el Govern de la Comunitat de Madrid i el de l’Estat podria servir com a resum de la tragèdia. En països com el Regne Unit, les alarmes es disparen quan una àrea supera els 100 casos acumulats per cada 100.000 habitants en 15 dies, i es comencen a aplicar restriccions progressives. A Espanya s’ha deixat que zones del país superin els 1.000 casos mentre encara discutien què fer (la mitjana del país ara és de 315, 176 a Catalunya, comparada amb els 130 del Regne Unit, els 44 d’Itàlia o els 35 d’Alemanya).

La resposta a la pregunta de l’OMS és senzilla: a Espanya les coses es fan tard i malament. Malgrat que la primera onada ens va ensenyar que com més aviat s’apliquen les restriccions i més severes són, menys hauran de durar, els polítics espanyols sembla que no n’han pres nota. Continuen dubtant i deixant passar els dies quan han de prendre decisions difícils. Un segon motiu és que alguns governants no han entès encara les prioritats. Hi ha exemples (Suècia, Estats Units...) que demostren que intentar protegir l’activitat comercial en lloc de prioritzar la salut no funciona: al final l’economia també se n’acaba ressentint.

La tercera causa del desgavell és la incapacitat de deixar de banda la política quan hi ha temes més importants. No es tracta d’escollir entre dreta o esquerra, o entre el Govern central o l’autonòmic: la realitat epidemiològica ha de passar per sobre de les altres consideracions. Des del punt de vista de la salut, el que cal fer és clar i no ha de dependre de negociacions. Per això, abans d’ahir, 55 societats científiques nacionals demanaven que les decisions «es prenguin per motius científics, deslligats completament del continu enfrontament polític». Si Espanya vol deixar de sortir del ‘top 10’ de països més afectats, necessita dirigents que aprenguin dels errors, escoltin els assessors i actuïn amb rapidesa.

[Publicat a El Periódico, 6/10/20. Versión en castellano.]

BONUS TRACKS:

He parlat d'aquest mateix tema aquests dies en algunes entrevistes per a mitjans que també es preguntaven per què les coses anaven tan malament a Espanya:

El Temps
Huffington post
La vanguardia
RTVE
AP News
Voz populi
Libertad digital

Ressenya: Temps mort

Els qui seguiu el bloGuejat ja sabeu que soc fan d'en Llort i que vaig ressenyant tot el que escriu. Avui toca, doncs, parlar de la novel·la que acaba de publicar, Temps mort. Malgrat la similitud de títols, té poc a veure amb la seva anterior. Costa parlar-ne sense fer espòilers, fins i tot intenar descriure tots els gèneres que toca. Diguem només que comença amb una certa tranquil·litat, enganyosa, perquè tota l'estona tens la sensació que en passarà alguna. Quan finalment passa, la novel·la fa un tomb inesperat i es converteix en un descens als inferns disfressat de road movie que ens posa cara a cara amb una sèrie de questions incòmodes mentre agafa un ritme endimoniat cap al gran final.

Malgrat les sorpreses que amaga, Temps mort és un Llort en estat pur: irreverent, cínic, gamberro i sense concessions. Té un punt de Sota l'asfalt,  pel component de viatge iniciàtic, però aquest cop tocant més de peus a terra. Recorda també a la violència futurista dels 32 morts i un home cansat. Però, a la vegada, és diferent a totes les seves novel·les anteriors.

Pel que fa a l'argument, la novel·la comença amb el viatge que fa als Estats Units un català que ha rebut una herència inesperada. La primera part, més costumista, que reflecteix molt bé la incomoditat de no encaixar en un lloc on ets estranger, amb tots els perills latents que això comporta, deixa pas a una segona part on el protagonista té, inesperadament, el control absolut. I llavors s'ha de plantejar què pot fer amb aquest regal.

No us explico res més. Acabo dient que si ja us agrada en Llort, aquesta novel·la us encatarà. Si no n'heu llegit res encara, és una bona porta d'entrada a un escriptor que sempre sorprèn. Vaig passar una bona estona amb aquest llibre, que és una muntanya russa que t'agafa pel coll i no et deixa escapar fins al final. Molt recomanable.

Més perillós que qualsevol virus

Un dels problemes de la gestió d’aquesta pandèmia ha sigut com la política s’ha enfrontat a la ciència, enlloc de recolzar-s’hi. La primera onada no hagués sigut tan intensa si els líders haguessin estat degudament preparats per fer front a una crisi d’aquestes característiques. Em refereixo sobretot a tenir uns coneixements mínims sobre com funcionen les malalties infeccioses. És cert que en alguns països on els dirigents en sabien prou com per entendre la magnitud de la tragèdia es van organitzar bé i ràpid, començant per buscar els assessors adequats (¡i escoltant-los!). Però la majoria donaven pals de cec, des de Xi Jinping, practicant aquella vella tradició xinesa d’amagar dades, a Donald Trump traient-li importància a la crisi sanitària més important del segle, dues estratègies negacionistes per fer veure que tot son flors i violes quan tu manes. Que la realitat no t’espatlli una foto de postal. Ara, en plena segona onada, estem veient la repetició de la jugada, amb massa dirigents mirant cap a una altra banda quan els científics intenten avisar-los dels perills imminents.

Siguem justos: des del principi els polítics han hagut de buscar l’equilibri entre fer el que recomanaven els experts i protegir l’economia, dues coses que a vegades no semblaven compatibles. No és gens fàcil, i no m’agradaria haver de prendre aquesta mena de decisions. Però, és clar, jo no m’he presentat a unes eleccions per ser dirigent. Si veus que la situació et supera, el més honest i sensat seria admetre-ho. Al final, el que ha passat és que, en contra dels consells de qui realment hi entén, sovint han triat una solució que després s’ha confirmat que era tan incorrecta com s’anticipava. Potser al principi es podia justificar, però a mesura que avançava la pandèmia, haurien d’haver après dels seus errors i mirar d’evitar-los.

Aquesta falta de seny ens està portant a situacions inaudites. Potser la més tràgica és la lluita que està mantenint Donald Trump amb el Center for Disease Control and Prevention, el CDC, l’òrgan governamental que ha d’organitzar la resposta a una pandèmia als Estats Units. Al CDC hi ha els millors experts del país en salut pública, i compta amb més de 15.000 treballadors i un pressupost d’uns 12.000 milions de dòlars anuals. Estan preparats millor que ningú per fer front a aquesta mena de crisi.

Però al juliol, Trump va treure la gestió de les dades de la pandèmia al CDC i la va transferir al Govern federal, en un esforç per controlar unes xifres que demostraven contínuament el fracàs de les seves mesures. Des de llavors, membres de l’Administració Trump han interferit constantment en les decisions del CDC i els han contradit sempre que els ha convingut. A poc a poc, la moral dels que hi treballen s’ha anat deteriorant, mentre veien com les raons polítiques s’imposaven a la lògica científica. La gota final ha sigut la 'desaparició' de la web del CDC, menys de 24 hores després de publicar, de l'admissió, que el SARS-CoV-2 es transmet per via aèria, un fet que ara recolza la majoria de científics. Però això xoca frontalment amb l’opinió de Trump que les mascaretes no són necessàries, un error que uns dies abans havia provocat un enfrontament públic entre el president i el director del CDC. Trump no perdona que li portin la contrària.

El resultat d’aquest sabotatge és que els nord-americans han perdut la confiança en el CDC, quan en aquests moments hauria de ser el lloc de referència per obtenir informació fidedigna. Una enquesta a 1.300 persones deia que el 51% es fia més de Trump que del CDC en temes relacionats amb la covid-19. Costa d'entendre que els humans puguem ser tan estúpids i creure algú que clarament és un ignorant, enlloc dels professionals que més saben de temes de salut. Al cap i a la fi, ens hi juguem la vida. Però les coses van així, i hauríem d’anticipar-nos a aquestes reaccions per evitar mals majors.

Això és el que ha intentat fer la revista ‘Scientific American’, que en els seus 175 anys d’història no s’havia pronunciat mai sobre unes eleccions. Ara ha sentit la necessitat de demanar el vot per a Joe Biden, perquè diuen que tenir un president que no hi entén un borrall de ciència és un suïcidi. Que els científics es llancin d’aquesta manera a l’arena política no s’havia vist mai abans, però la situació és prou dramàtica per justificar-ho. Donar poder a la ignorància és més perillós que qualsevol virus. Si almenys aprenguéssim això d’aquesta pandèmia, ja ho podríem considerar una gran victòria.

[Publicat a El Periódico, 28/9/20. Versión en castellano.]

Ressenya: La drecera

Començo la setmana amb la primera ressenya del curs, la de La drecera, de Miquel Martín. Potser no caldrà que us en digui gran cosa perquè, tot i que la vaig llegir tan bon punt va sortir, a principis d'estiu, des de llavors s'ha convertit en l'èxit inesperat de la temporada, amb cinc o sis edicions ja sota el braç, o sigui que probablement ja l'heu llegit o, com a mínim, n'heu sentit a parlar. El resum ràpid de la meva opinió és que es mereix tots els elogis que està rebent i encara més. Passo als detalls.

La drecera és una novel·la breu però carregada d'idees. Malgrat que hi passen relativament poques coses i té un ritme pausat, enganxa amb la seva narració simple i directa dels canvis de l'adolescència del protagonista, amb el marc dels anys 70 i 80 a la Costa Brava de fons. L'amsitat, el descobriment de l'amor i el sexe, la lluita de classes... no son temes nous, però Martín els sap entrellaçar d'una manera que conviden a continuar llegint, fins al punt que no és estrany que t'acabis el llibre d'una tirada. Una història que t'arriba al cor, sense dramatismes excessius ni girs innecessaris. Un relat contingut però molt efectiu.

Quan vaig ressenyar la darrera novel·la de Martín vaig dir que l'autor era un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània (frase que, curiosament, va acabar a la coberta de La drecera), perquè no entenia que no hagués arribat a un públic més ampli amb la seva prosa minuciosa i una capacitat narrativa que recordava als clàssics com Rodoreda. Tenia tots els ingredients per ser més popular. M'alegro que el meu comentari ja no sigui cert: aquest estiu per fi s'ha recorregut el bon ofici de Martín. La drecera potser no té la complexitat narrativa l'El riu encès, però manté la qualitat i l'interès ben alts tota l'estona, i la seva brevetat no fa que sigui menys ambiciosa. Estic segur que l'autor ens continuarà regalant novel·les tan rodones com aquestes en els propers anys. No el perdeu de vista.

El problema el tenim tots

Madrid té un problema. La corba de contagis de Covid-19 ha arribat a un punt perillós que, tot i no ser comparable als pitjors moments de la primera onada, demostra que la pandèmia s’ha tornat a descontrolar. Però el millor indicador de l’impacte real del virus no és el número de diagnòstics, que depèn de quants tests es fan, sinó la saturació del sistema sanitari, que és el preludi a l’augment de mortalitat. Ahir tenien un 20% de llits ocupats per malalts de Covid-19 (40% a les ucis), una situació que s’acosta al col·lapse.

Un article publicat a ‘The Lancet’ aquesta setmana situava Espanya, després de mesurar una sèrie d’indicadors, entre els països que pitjor s’han enfrontat a la crisi, al costat de Brasil, Estats Units i Colòmbia. La raó és que, des del principi, se n’ha anat un parell de passes per darrere, en lloc d’anar-ne dues per davant. Això potser es podia justificar al març, quan les incògnites eren nombroses, però no ara que es pot preveure cap a on van les coses perquè hi ha suficients veus expertes anticipant correctament l’evolució de la pandèmia. És obvi que hi ha una manca de lideratge competent.

Part del problema és que la política s’ha immiscit massa en la gestió. Quan Catalunya i Aragó van ser les primeres a patir rebrots després del confinament, la reacció fàcil va ser atribuir-ho a la inoperància dels governs locals. Però aquest no era l’origen del problema: la desescalada ràpida i prematura, sumada a l’ànsia de recuperar una normalitat impossible, feien els rebrots inevitables. El que calia llavors era que la resta de comunitats s’hagués preparat per fer front en millors condicions al repte que els estava a punt de caure a sobre. Ara veiem les conseqüències de no haver fet els deures.

I continuen sense aprendre la lliçó. L’anunci de Díaz Ayuso de restringir només la mobilitat a certes àrees de la Comunitat de Madrid i no reunir-se amb Pedro Sánchez fins dilluns demostra el poc que entenen encara alguns polítics com funciona la Covid-19. Hem vist que el que cal és actuar ràpid i amb contundència. Igual que va passar en la primera onada, ja estan fent tard a segellar la capital. El confinament i la limitació de l’activitat social han de ser sempre l’última opció, pel fort impacte social i econòmic que tenen, però s'ha de ser prou valent per reconèixer quan cal aplicar-los per evitar mals majors.

Madrid té un problema. Però Catalunya també. I la resta del país, i tot el món, perquè aquest virus no s’està quiet. La ignorància, arrogància i incompetència d’alguns líders és un perill no tan sols pl territori que governen sinó per a la salut global. En lloc de caure en la complaença de celebrar la inutilitat dels rivals polítics, el que cal és anticipar el proper moviment. No tenim gaires eines per contenir el virus mentre no arriba la vacuna i, fins a cert punt, juguem la partida amb desavantatge. Però el que no podem fer és posar-li les coses més fàcils cometent errors que ja haurien d’haver estat superats, perquè el preu es paga en vides humanes.

[Publicat a El Periódico, 19/09/20. Versió en castellà.]

[BONUS: Una entrevista sobre el tema en un article d'El Confidencial, i una altra a El Independiente.]

Fem totes les proves i sense presses

[Actualtizació: Des que es va publicar aquest article fa uns dies, les proves de la vacuna d'Oxford s'han tornat a posar en marxa, tot i que encara no tenim tots els detalls.]

La conseqüència immediata és que el procés es retardarà fins que s’hagi estudiat bé el cas. Encara no sabem si el problema l’ha causat la vacuna i, si fos així, si és excepcional o s’ha d’esperar amb una certa freqüència. No ens podem permetre efectes secundaris importants, ni que siguin raríssims, perquè la vacuna s’hauria de donar a milers de milions de persones. La quantitat final d’afectats podria ser molt elevada.

¿És la fi de l’esperança de tenir una solució en els propers mesos? No necessàriament. Hauria de ser la fi de les presses. La pressió a la qual estan sotmesos els científics és comprensible, però perillosa. Pot fer que es vegin empesos a saltar-se algunes proves clíniques, la qual cosa que podria ser desastrosa. Això és el que ja han anunciat que ha passat a Rússia i la Xina: han aprovat tres vacunes (la Spunitk V els primers i les de CanSino i Sinovac els segons) sense haver superat la fase 3. Els ciutadans podrien estar rebent-les sense les garanties mínimes. Malgrat tot, no ens consta que encara ningú s’hagi vacunat, però coneixent la transparència habitual d’aquests països, no ens hauria d’estranyar res.

L’aturada temporal dels tests de la vacuna d’Oxford té dues coses positives. Primera, ens demostra que la fase 3 és necessària. Normalment, els efectes adversos que només apareixen ocasionalment no es detecten en les primeres dues fases dels estudis, perquè el fàrmac es dona a poca gent. Només quan el nombre de voluntaris s’amplia a milers podrem saber si existeixen aquests símptomes rars. Segona, ens diu que els protocols funcionen: si hi ha un possible problema, es detecta. Una conclusió important a aquests punts és que, quan una vacuna superi aquesta fase final, es podrà administrar amb tranquil·litat.

Continuem, doncs, pendents de les dades dels diversos estudis clínics en marxa, però amb paciència. Les vacunes estaran a punt quan ho hagin d’estar. Pot ser que alguna es quedi pel camí, però hi ha prou alternatives (nou actualment en fase 3, i cinc més en fase 2) com per confiar que almenys una arribarà al final de la carrera amb èxit. Si això passarà al novembre, o al gener, o a l’abril no ho pot predir ningú.

Per això no té sentit anunciar ara quan es podran administrar les primeres dosis. Aquesta informació no la sabem. Posar data d’entrega a la vacuna només confon i fa que et sentis estafat si les coses no funcionen, que és un dels resultat possibles. Hem d’aprendre a conviure amb la incertesa, per incòmode que sigui, exigir que es facin les proves sense presses i no caure en triomfalismes abans d’hora.

[Publicat a El Periódico, 10/09/20. Versión en castellano.]

Bona diada!

Aquest any, mantinguem les distàncies...

Què passarà quan obrin les escoles?

[El bloGuejat reprès l'activitat amb aquest article que vaig publicar dilluns sobre un dels punts problemàtics de la temporada: el retorn a les classes. Espero que hàgiu passat un bon estiu i que estigueu preparats per tot el que ens ve a sobre!]

A hores d’ara, hauríem de ser tots conscients que estem davant d’un dels reptes més importants des de l’inici de la pandèmia: l’arribada de la tardor. Alguns suposaven que aquest seria un estiu tranquil, d’una certa tornada a la normalitat després de la intensitat del primer pic, però ja vam avisar que, si ens relaxàvem, acabaríem precisament on som ara: començant una segona onada just quan s’acosta la baixada de temperatures (que facilitarà els contagis), el final de vacances (que saturarà els transports públics) i el retorn a les escoles. Encarem els mesos més durs en pitjors condicions del que seria desitjable.

Continuem demostrant una manca de previsió fenomenal. Si vam fer la desescalada sense tenir a punt cap de les eines de control de rebrots (tests massius, rastrejos i capacitat de limitar moviments), ara obrirem les classes amb només quatre mesures preses a corre-cuita. Altres països ho estan fent molt millor. A la primavera, quan encara no coneixíem el comportament del virus, aquestes mancances potser es podien justificar, però ara costa entendre perquè les administracions no han fet els deures i han aprofitat l’estiu per planificar amb calma el curs. Ens enfrontem a un problema substancial i les solucions, que existeixen, no son fàcils d’organitzar.

Un dels esculls és la confusió sobre el SARS-CoV-2 i els nens. És cert que solen ser asimptomàtics, però es contagien amb una freqüència similar a la dels adults, segons confirmen els estudis serològics i les PCR actuals. A més, poden tenir una càrrega viral (el nombre de virus al cos) igual o superior. Així doncs, els nens no son resistents a la infecció, només hi reaccionen d'una manera més suau. El que no sabem, perquè encara no hi ha dades, és si son igual de contagiosos. Considerant que poden expulsar una quantitat semblant de virus, podríem pensar que sí. Tampoc sabem si les escoles son un focus important d’infeccions. Durant bona part de la pandèmia han estat tancades i on han obert hi ha hagut alguns rebrots, però no coneixem com han influït en la resta de la població.

Enmig d’aquesta incertesa, el dimecres passat es van anunciar les conclusions d’un estudi que la plataforma Kids Corona de l'Hospital Sant Joan de Déu ha fet a prop de dos mil nens durant cinc setmanes de colònies a 22 casals de Barcelona. És una anàlisi exhaustiva i necessària, pel que dèiem de la manca de dades, que troba que en aquests entorns hi ha poca transmissió. Es van enarborar aquests resultats per demanar tranquil·litat, però l’estudi no demostra que la taxa de contagi entre nens sigui més baixa que la de la població en general, com interpretaven alguns, perquè no està dissenyat per mesurar això. Només diu que en grups petits, en espais oberts i amb mesures adequades (mascareta, rentat freqüent de mans i 'bombolles') els contagis son mínims. Son bones notícies, però, citant la nota de premsa, els resultats no són directament extrapolables a altres condicions. O sigui, no ens expliquen què passarà a les escoles, on tots aquests factors seran diferents. Cal tenir present, a més, que les quantitats de virus que circulen ara son força més elevades que les que hi havia el juny i el juliol, quan es va fer l’anàlisi, cosa que augmentarà el risc.

Seguim, doncs, davant d’un munt d’incògnites. Res ens permet assegurar que les aules seran llocs protegits de la propagació del virus, ni podem garantir que les escoles no actuaran com a nodes importants de transmissió comunitària. Hi ha moltes possibilitats que no sigui així, és cert, però els errors passats ens diuen que no podem confiar en la sort. L’única opció que ens queda ara és preparar-nos pel pitjor tant bé com puguem (i esperar que no faci falta): ràtios baixes, distància, sessions a l’exterior mentre sigui possible... Encara que tinguem poc temps i poc pressupost per implementar les mesures necessàries, hem de fer tots els esforços.

Per acabar, voldria tranquil·litzar els pares que estan patint pels seus fills: sabem que a la gran majoria el virus no els farà res. Els qui perillem som els adults, que podem contraure la malaltia si ens la passen quan arribin a casa. Nosaltres sí que som susceptibles a la forma severa de la covid-19. Ara bé, no perdem la perspectiva: correm molts més riscos anant a sopar o fer unes copes amb els amics en espais tancats, sense mascareta ni guardant distàncies (situacions que veiem molt sovint aquests dies), que fent un petó als nanos quan tornin de l’escola. Siguem prudents i, sobretot, siguem raonables.

[Publicat a El Periódico, 31/08/20. Versió en castellà.]

Unes mesures i un consens necessaris

 

L’anunci d’una nova llista d’actuacions preparades pel Ministeri de Sanitat per fer front al Covid-19 és positiu. Hi ha tres factors en aquests moments que augmenten el risc de contagi: la falta de distància social, no portar mascareta i les aglomeracions en llocs tancats. Són circumstàncies que es donen freqüentment en entorns d’oci nocturn. A més, els estudis confirmen que bona part dels rebrots es veuen entre els joves, consumidors majoritaris d’aquesta forma d’entreteniment. El tancament provisional d’alguns locals i les limitacions en altres, en un moment clau per al control de la corba, té sentit.

Des del principi, el Govern ha hagut de navegar entre protegir la salut o l’economia. Sembla que no es poden fer les dues coses alhora, i potser no es pot al 100%, però s’han de buscar alternatives. En tot cas, la salut sempre ha de tenir prioritat quan estem parlant de la supervivència de la població (recordem que portem prop d’un milió de morts al món, i encara no estem en la fase de baixada). Per això, les mesures que s’acaben d’aprovar són adequades, basant-nos en el que sabem de la transmissió del virus (fins i tot la prohibició de fumar si no hi ha prou espai).

Ara bé, no s’ha d’ignorar l’impacte econòmic que tenen. Posar en risc la salut de la població per no fer mal a l’economia no és una opció viable, però abandonar els que depenen d’aquests negocis a la seva sort tampoc ho és. Alhora que s’anuncien plans sanitaris s’han de preveure rescats per garantir que les famílies que es veuran afectades puguin arribar a final de mes. Altres països europeus ja ho han fet, n’hauríem de prendre exemple.

Les noves regulacions serviran de poc, no obstant, si no ens hi impliquem tots. El contagi en cercles familiars i d’amics és un dels altres grans problemes, però això s’ha posat èmfasi en optar per trobades de grups petites i estables. Cal seguir aquesta mesura rigorosament. I, mentrestant, el Govern ha de continuar augmentant els cribratges i els rastrejos, un dels punts febles en les últimes setmanes i que ara són més importants que mai.

Un fet especialment positiu (i fins a cert punt sorprenent) d’aquest nou acord és que s’hi ha arribat per unanimitat. La gestió d’una pandèmia hauria de ser unitària, a ser possible a escala planetària o almenys en territoris el més amplis possible. Això encara no ho hem aconseguit (ni tan sols tenim unes directrius bàsiques a escala europea), però almenys aquesta vegada hi ha hagut sintonia a escala estatal. És millor això que el que vam veure al principi de la crisi (el Govern imposant-se a les autonomies) o al principi de la desescalada (cada autonomia pel seu compte, sense recolzament central ni accés a les eines necessàries). La coordinació és essencial, però només funciona si es fa consensuada amb els territoris, que són els que coneixen millor els problemes i hauran d’aplicar les mesures. Hi ha unitat, però també flexibilitat perquè els plans es puguin adaptar a cada realitat. S’acosten dies crítics, però sembla que ens hi enfrontem amb l’actitud adequada.

[Publicat a El Periódico, 15/08/20. Versió en castellà.]

Els reptes de la vacunació

[Aquest és el meu útlim article a la premsa de la temporada (ja he acabat les col·laboracions a la ràdio i la tele també) i és possible que no torni a penjar res al blog fins al setembre. Que passeu un bon estiu!]

Cada etapa d’aquesta pandèmia té els seus reptes. Abans que arribés, calia haver dissenyat un pla de resposta universal i haver finançat millor la recerca bàsica sobre una família de virus que feia anys que estava a la llista d’enemics potencialment perillosos. Quan va començar, la clau era detectar ràpid els brots i aïllar les zones més afectades per evitar que els casos s'escampessin. Després del confinament, s’havia d’estar preparat per a què, quan apareguessin els inevitables rebrots, s’identifiquessin els nous positius amb celeritat i se’n poguessin rastrejar a fons els contactes. Fins ara, els resultats de les tres primeres rondes han estat pobres a molts països, comptant-hi el nostre: s'ha fallat estrepitosament en cadascuna de les coses que els experts avisaven que calia tenir a punt. Potser algun dia, quan tot això hagi passat, algú en farà una anàlisi imparcial i ens revelarà per què no es va poder fer millor, per poder aprendre així els errors.

Però queixar-se és poc útil. Potser millor preparar-se per al següent repte, que això encara no ha acabat, perquè no diguin (un altre cop) que ens va agafar per sorpresa. A aquestes alçades, hauríem de tenir clar que el problema s’acabarà quan tinguem una vacuna (o més d’una) que ens permeti aconseguir la immunitat de grup sense haver de pagar el preu de l’1% de mortalitat que veuríem si deixéssim que la gent s’anés infectant pel seu compte. Així doncs, la quarta fase de la pandèmia serà vacunar una gran part de la població mundial. Els desafiaments, llavors, seran almenys dos.

El primer, aconseguir que tothom es vulgui vacunar. Podem ridiculitzar tot el que vulguem els qui s’empassen històries fantasioses sobre bilionaris intentant controlar el planeta a través d’injeccions, el complot de les farmacèutiques per col·locar-nos fàrmacs que no fan cap falta i la conspiració dels illuminati per vendre’ns un virus que ni tan sols existeix, però si tots aquests ciutadans mal informats (i no són pas pocs) rebutgen la vacuna quan arribi, el problema no només serà seu, sinó de tothom: cal que el percentatge d’immunitzacions arribi a uns mínims per a què nopugui haver-hi més onades de Covid-19.

Ja que segurament no els podrem obligar, comencem a treballar el tema de la comunicació. Hem d’explicar molt bé per què la vacuna és l’única solució que tenim actualment i que, encara que s’estigui anant més ràpid del normal a l’hora de fer-ne els assajos clínics, les possibilitats d’efectes secundaris greus seran pràcticament nul·les un cop les proves bàsiques de seguretat s’hagin superat. Milers de persones han rebut ja una de les quatre que van més avançades, i de moment no hi ha hagut cap reacció inesperada, com passa amb la majoria de les vacunes. I sí, unes quantes multinacionals s’enriquiran, però Bill Gates no aconseguirà teledirigir-nos les ments per molt que s’ho proposi.

El segon repte té a veure amb el sistema capitalista, que imposa la dictadura del mercat fins i tot en temes de salut. ¿Per què s’esforcen tants països a ser els primers a obtenir una vacuna? L’orgull nacional és una raó, però n’hi ha una altra de més pragmàtica: les dosis inicials que es fabriquin seran per a ells. El Regne Unit ha reservat 90 milions d’unitats de la vacuna d’AstraZeneca. Els nord-americans s’estan assegurant els lots inicials que produeixi Moderna. El Govern xinès no crec que comenci a distribuir la de Cansino fins que tingui la seva població coberta. I els alemanys segurament controlaran els estocs de la de Pfizer. Altres països ja estan negociant per quedar-se amb les engrunes que deixin els qui tenen la prioritat garantida. És un sistema injust, sens dubte, però ara no aconseguirem pas canviar les regles del joc.

¿Què fan els nostres dirigents per garantir que no serem els últims de la cua? Pot ser que estiguin movent fils discretament entre bastidors i no en sapiguem res, tot i que, de moment, no hi ha hagut cap anunci sobre el tema. La directora de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris sí que va dir fa uns dies que el país participaria en proves clíniques i que tenia emparaulada la fase d’envasament de la vacuna de Moderna. Esperem que, a canvi, li hagi arrencat a Donald Trump unes quantes caixes de les primeres remeses. També va dir que desitjava que hi hagués un accés a les vacunes «just i solidari». Tant de bo el seu optimisme sigui premonitori però, per si de cas, anem pensant en un pla b. Encara ens queden uns quants mesos per preparar-nos per al pròxim examen. Aprofitem-los bé.

[Publicat a El Periódico, 28/07/20. Versión en castellano.]

Últim recull mediàtic de la temporada

Abans de desconnectar per les "vacances" (que aquest any seran una mica passades per aigua... l'aigua de la pluja anglesa) us deixo amb el recull de les últimes aparicions mediàtiques de la temporada.

Comencem per les dues últimes participacions a El Balcó de la SER, centrades, com sempre darrerament, en la pandèmia: 26/06 i 2/07

I les quatre últimes intervencions als Matins de TV3, l'altra aparició regular als mitjans, parlant de (sí, ho heu endevinat) de la pandèmia:

Matins 17/06

Matins 1/07

 

 Matins 8/07

 

Matins (15/07, a partir de 1h07m)

La resta son algunes entrevistes a diversos mitjans:

Catalunya Nit 15/7

La Xarxa

La Xarxa

Estat de Gràcia 28/7

BTV 29/06

 

En Jake (6/7)

BTV

 

I per acabar, aquí teniu una curiosa anàlisi de la meva activitat tuitaire en temps de pandèmia. Els meus hàbits a les xarxes realment han canviat molt...

Cal preocupar-se pels nous rebrots?

En un congrés, fa unes setmanes, vaig veure un model matemàtic que predeia que si el confinament s’hagués mantingut a Espanya almenys fins a mitjan juiol, els casos de covid-19 haguessin arribat pràcticament a zero. Llavors, amb el país “net”, s’hagués pogut tornar a fer vida normal (almenys mentre les fronteres estiguessin tancades). El govern va optar per no fer cas a aquesta i altres previsions i arriscar-se a començar la desescalada abans d’hora, prioritzant les raons econòmiques per sobre l’epidemiologia. Aquesta és l’arrel del problema que tenim ara: els rebrots. La situació no és inesperada. És, per tant, inexcusable que no ens hàgim preparat bé per fer-hi front.

No podem treure importància al que està passant perquè, de moment, hi hagi menys casos greus i morts: ja arribaran, si continuem així. La corba de contagis està de pujada i ja hem vist que es pot descontrolar fàcilment. Quan hi ha una certa quantitat de casos, és difícil frenar-la, perquè aquest virus és molt infecciós. 

El brot a Lleida és el primer important i ens ha de servir com a avís del que pot venir a continuació. La situació precària dels temporers va accelerar-hi l’escalada, però un factor de risc important continua sent la densitat de població. Era d’esperar que Barcelona fos la següent ciutat a entrar en zona vermella. En aquest cas, tractar Hospitalet com una entitat separada és absurd. El virus no s’aturarà en creuar un carrer. Tota l’àrea metropolitana, el territori més populós de Catalunya, s’hauria de mirar conjuntament.

Els brots actius a aquesta zona encara son pocs, i això és bo. Vol dir que som a temps d’evitar que es compliquin. Però això no ho aconseguirem esperant, si no intervenint-hi activament. Després de l’experiència dels primers mesos, sabem que només hi ha tres coses que poden aturar la propagació el virus: diagnòstics ràpids (molts PCRs), seguiment de contactes dels positius (un rastreig efectiu) i confinament. El que ha passat a Lleida demostra que això no estava a punt. Potser es fan més tests que abans, però la capacitat de rastreig és deficient i no podem aïllar zones amb eficàcia sense ficar-nos en un garbuix legal.

Si no teníem aquestes eines, per què vam desconfinar el país? És fins a cert punt comprensible acceptar certs riscos per facilitar la recuperació econòmica, però el que no podem és posar el cotxe a dos-cents per hora sense comprovar que els frens funcionen. A la primera corba ens estimbarem. I sabíem que aquest viatge està ple de corbes.

Encara tenim temps d’esmenar les mancances, però el marge és cada cop més petit. Els governs tenen la responsabilitat d’estar a punt per fer front a les crisis (sobretot si son tan previsibles com aquesta) però no son els únics culpables dels fracassos. Recordem que tots hi hem de contribuir evitant ara més que mai les situacions de risc personals i laborals. Si no, els rebrots augmentaran i s’acabaran convertint en una segona onada, tal com hem vist als Estats Units i altres països. Siguem-ne conscients.

[Publicat a El Periódico, 14/7/20]

15 anys

Tal dia com avui, fa 15 anys, tornava de vacances i decidia que potser podia ser divertit provar això de fer un blog, que era una cosa que s'estava posant de moda. I mira, aquí el teniu encara. Sota mínims, però el bloGuejat resisteix, ara convertit en un format juràssic per a nostàlgics. Mentre quedi algú que el llegeixi, aquí continuarem!

Per què hi ha rebrots i què hem de fer ara

Fa molta ràbia sentir això de «jo ja ho havia dit». Però hi ha situacions en què encara fa més ràbia ser qui ho ha de dir. Això és el que els està passant a molts científics aquests dies, que quan es van començar a anunciar la desescalada a diversos països d’Europa van avisar que els rebrots serien inevitables. No era una previsió difícil de fer: si el confinament funcionava tan bé a l’hora de frenar en sec els contagis (diferents estudis han demostrat que com més ràpid i sever, més efectiu ha sigut), en el moment en què s’acabés i es reiniciessin els contactes socials les situacions de risc augmentarien immediatament i, per tant, els casos tornarien a pujar. Efectivament, ha sigut així. La qüestió no era, doncs, com evitar els rebrots que, si volem tornar a posar una altra vegada en marxa el país en aquestes condicions eren segurs, si no què fer quan arribessin. És a dir, era necessari estar ben preparat per aturar-los immediatament. Aquí és on estem fallant.

És cert que la despreocupació dels joves és perillosa, i una de les arrels del problema que tenim. Però el que està passant a Lleida és semblant al que es veu a Leicester, la primera ciutat del Regne Unit que s’ha hagut de reconfinar (i el lloc on visc des de fa 12 anys). No són ciutats gaire grans ni especialment denses, però tenen una activitat econòmica concreta que és susceptible a l’explotació (els temporers a Lleida, les fàbriques de roba a Leicester), duta a terme per mà d’obra barata, sovint immigrant, que ha de treballar i viure en condicions precàries i no es pot quedar a casa perquè necessita els diners per subsistir.

Culpar els treballadors d’aquests brots és fàcil i populista. Els veritables responsables són els que els contracten per treballar en unes condicions que no respecten les mesures sanitàries vigents. Part del problema és també que el govern no tingui un sistema per controlar i facilitar que tots els empresaris segueixin la normativa. I encara és més greu no estar a punt per fer front als rebrots.

Tant a Lleida com a Leicester hem vist el mateix titubeig a l’hora de reaccionar i una falta d’informació actualitzada, que a hores d’ara no és acceptable. Tanquem el cercle i tornem al principi: sabíem que anàvem cap aquí i sabíem què havíem de fer per preparar-nos. ¿Tenim els hospitals a punt? ¿Estem fent prou tests? ¿Som capaços de rastrejar a fons els contactes dels infectats? Si alguna de les respostes és no, llavors ens hem de preguntar què no s’ha fet bé.  

Si volem evitar una segona onada hem de ser més eficaços frenant els rebrots perquè no creixin. Això implica treballar a dos nivells. Primer, conscienciar la població que el moment que vivim és fràgil. Tot i que aquesta no és l’única solució, ara més que mai hem de fer cas de les recomanacions (mascaretes, distància, rentar-nos les mans, evitar les multituds). Segon, hem d’exigir que els governs utilitzin tots els recursos possibles per detectar i aturar els rebrots abans que es compliquin. Les eines hi són, només fa falta utilitzar-les bé.

[Publicat a El Periódico, 7/7/2020. Versió en castellà.]

Que tinguem un bon estiu

La pandèmia no s’ha acabat. Ens costa d’entendre, perquè el número de casos a bona part d’Europa s’ha reduït a uns mínims tolerables. Però la setmana passada arribàvem al rècord de casos diaris des de l’inici, sobretot perquè Amèrica està veient ara el pic que nosaltres vam patir fa uns mesos (i l’Índia els va al darrere). A més, ells tenen un problema important: la incompetència d’alguns dels seus líders sembla que no té límits. La gestió de la crisi a Europa va ser desastrosa al principi, però, almenys un cop es va entendre que l’única manera de parar els contagis era evitar el contacte, la corba es va aplanar ràpidament, excepte als llocs on van decidir anar per lliure i optar per un confinament 'light' (al Regne Unit, per exemple, encara no ens hem tret del tot de sobre la primera onada).

Així doncs, hem de ser conscients que encara ens queda molta pandèmia per endavant, perquè mentre el virus continuï campant lliurement per algun racó del globus, el perill de rebrots no haurà acabat. A hores d’ara sembla prou clar que no marxarà ell solet: és prou contagiós i està prou escampat pel planeta per continuar ser pandèmic fins que fem alguna cosa. Aquesta 'cosa' és la vacuna, que tot sembla indicar que podria estar a punt fins i tot abans de les estimacions més optimistes (s’està parlant ara d’aquesta la tardor).

La que està més avançada, la que desenvolupa el grup d’Oxford, ha entrat a l’últim nivell de proves clíniques (la fase 3), i la farmacèutica que hi ha darrere hi té tanta confiança que ja ha començat a fabricar les primeres dosis per si de cas tots els resultats surten positius. És una aposta que els pot sortir cara si apareix algun entrebanc d’última hora, que no és impossible, però que ens pot estalviar uns mesos preciosos si tot va bé. La part de producció i administració de la vacuna serà més llarga que la del desenvolupament científic, i el més probable és que no aconseguim la preuada immunitat de grup (almenys un 50%-60% de la població coberta) fins ben entrat el 2021, si tenim sort.

També és molt possible que més vacunes creuin la línia de meta (ara mateix n’hi ha una altra a fase 3, nou a fase 2, nou a fase 1 i més de 125 en estudis preliminars), i al llarg de l’any que ve potser aniran arribant al mercat. Unes seran millors que els altres (més fàcils de produir, més efectives...), i la combinació de totes és segurament el que ens permetrà immunitzar més de mig planeta i condemnar així el SARS-CoV-2 a la irrellevància.

Aquest resultat final és pràcticament segur, si tenim en compte que el coronavirus muta molt poc i, per tant, la protecció que confereixin les vacunes hauria de durar una bona temporada. Seria molt estrany que cap de les més de 150 vacunes en joc funcionés, crec que podem ser optimistes. Però, si us hi fixeu, aquesta previsió implica més d’un any de "nova normalitat". Això vol dir que haurem de continuar anant amb compte.

Comença un estiu que no serà com els altres, més val que ho tinguem present. Com no ho serà la resta del 2020 i com a mínim bona part el 2021. Tal com anunciàvem quan començava la desescalada, en aquesta fase el que hem d’esperar son rebrots que, si no es controlen prou ràpid, poden requerir noves restriccions i, fins i tot, nous confinaments a zones concretes. Ho hem vist ja a l’Àsia, que continua anant per davant nostre, i està començant a passar a Europa, malgrat que les altes temperatures d’aquests mesos dificultin en part la propagació del virus. L’objectiu és evitar que aquests rebrots es desmarxin i acabin formant la segona onada de la pandèmia, tal com està passant a llocs com Iran. Res no ens garanteix que aquesta possible onada esperi fins la tardor, com pronostiquen alguns, sobretot si ens relaxem massa durant les vacances. La capacitat dels governs de fer tests massivament i actuar amb rapidesa és el que marcarà la diferència. Però més encara ho farà la sensatesa dels ciutadans. El país que millor entengui el que ens estem jugant ara és el que patirà menys.

Sabem que actualment s’han diagnosticat a tot el mon més de nou milions de casos de covid-19 (basant-nos en estudis serològics, això segurament vol dir més de 90 milions d’infectats reals), amb una mortalitat declarada propera al mig milió (que, segons alguns càlculs, en realitat s’aproximaria més al milió). No és una malaltia trivial: més val que ens la prenguem tant seriosament com puguem i ens esforcem a reduir al màxim els contagis fins que arribi la vacuna. Recordem-ho si volem tenir un bon estiu.

[Publicat a El Periódico, 29/06/20. Versió en castellà.]

Una altra de marcianets

 

La meva darrera novetat editorial de l'any (després del nou llibre de divulgació científica i la reedició del llibre sobre les epidèmies) és el tercer volum de les aventures d'en Biel i en Picapoc, Cinc minuts tard. Les dues primeres (Cinc dies en un altre planeta i Cinc setmanes de colònies) anaven dirigides als més petits, i aquesta passa a la següent franja, la dels primers lectors. Això m'ha permès desenvolupar una trama més esbojarrada, amb salts en el temps i clons embolicant la troca, que la Carme Sala ha il·lustrat tan espectacularment com sempre (o més). És potser el llibre de la saga que més m'he divertit fent, i espero que els nanos tambés s'ho passin bé llegint-lo. 

Ja ho sabeu: si teniu fills o nebots a partir de set  anys, aquest a pot ser una bona lectura d'estiu. Els que sou perspicaços us haureu adonat del patró que segueixen els títols, així que us podeu imaginar que la idea és continuar la sèrie almenys fins que hàgim fet els Cinc hores, Cinc mesos i Cinc anys... si els lectors ho volen, clar.

Noves conclusions sobre la cloroquina

Fa uns dies vaig publicar un article sobre la cloroquina com a tractament per la covid-19. Des de llavors, han passat tantes coses, sobretot durant una intensa primera setmana de juny, que em veig obligat a escriure'n la segona part per actualitzar (i espero que tancar) la qüestió. Començo resumint on ens havíem quedat.

Estàs llegint un contingut elaborat per la redacció d'El Periódico en el seu compromís per proporcionar informació de qualitat i estar prop dels seus lectors en aquesta crisi sense precedents al nostre país. Si t'agrada, et convidem a registrar-te. No té cap cost i et permetrà rebre informació de qualitat a través de nostra newsletter. Gràcies.

La cloroquina i els seus derivats són fàrmacs que s’han estat donant rutinàriament des del principi de la pandèmia en persones infectades per SARS-CoV-2 sense que hi hagués cap dada que demostrés que servia per a res. La raó era una tènue hipòtesi que deia podia frenar la propagació d’aquest i altres virus. Els estudis per comprovar-la estaven en marxa i, finalment, el primer es va publicar a finals de maig a The Lancet. Assegurava que la cloroquina no tan sols no era útil si no que augmentava la mortalitat dels malalts de covid-19. La notícia va córrer com la pólvora i jo vaig escriure un comentari el diumenge 31 de maig celebrant que s’hagués resolt el dubte.

Però alguna cosa no anava a l'hora. Científics de tot el món (inclosos alguns que treballen a Barcelona) van escodrinyar la informació clau que apareixia a l’apèndix de l’article i es van adonar que era impossible. Parlava d’un nombre irreal de pacients a tot el món i uns tractaments que no eren factibles. Semblava que algú s’ho havia inventat tot. Estirant el fil, uns periodistes van veure que darrere de l’engany hi havia una petita companyia americana que se suposava que havia processat les dades, però que en lloc d’analistes tenia una escriptora de ciència-ficció i una model eròtica com empleats, i un director megalòman amb un passat obscur. El dilluns 1 de juny saltava la llebre i la revista, avergonyida, retirava l’article al poc temps.

Tornàvem a estar al punt de partida: no sabíem si la cloroquina funcionava. El misteri va durar poc, perquè el 4 de juny apareixia un altre treball que demostrava que no servia per evitar desenvolupar la malaltia si havies estat exposat al virus. Recordem que Donald Trump se l'estava prenent precisament com a prevenció. Els resultats eren sòlids (i els confirmaria unes setmanes després un estudi clínic d’un grup català). Finalment, l’endemà, una anàlisi feta en 5.000 pacients demostrava, aquest cop sí, que les persones malaltes de covid-19 no milloren si els dones cloroquina.

¿Quines conclusions en podem treure? Primera, que les presses no són bones. La pressió fa que es publiquin dades que no s’han comprovat amb rigor (una revista tan prestigiosa com ‘The Lancet’ no es deixa marcar aquesta mena de gols habitualment) igual que fa que s’administrin fàrmacs que mai no haurien d’haver arribat als malalts. Segona, que la ciència s’autoregula força bé. L’escrutini al qual se sotmeten els articles rellevants avui en dia, per part tant dels propis científics com de la premsa i el públic, fa que sigui molt difícil fer passar bou per bèstia grossa, com potser era més freqüent abans. Normalment es tarda poc a caçar els estafadors (cosa que fa pensar com algú pot ser tan estúpid per intentar un engany d’aquesta mida). Tercera, i potser la més important, que la cloroquina no protegeix contra la covid-19, ni la cura. En aquest sentit, la conclusió principal del meu primer article no ha variat: no s’hauria d’haver usat fins haver fet les proves pertinents.

Sembla que els primers fàrmacs que realment ens serviran en aquesta pandèmia no aturaran el virus, com s’esperava que fes la cloroquina o com fa el remdesivir (tot i que és massa car, complicat d’administrar i poc efectiu com per donar-se massivament), sinó que salvaran vides evitant les complicacions freqüents. S’ha publicat aquests dies que la dexametasona (un corticoide barat conegut des de fa dècades) o els inhibidors d’una proteïna anomenada BTK (uns fàrmacs que es donen per la leucèmia) frenen el que es coneix com a tempesta de citocines, una resposta immune exagerada que, en lloc de protegir-nos contra el virus, ataca els propis òrgans i pot provocar la mort. De la mateixa manera, uns simples anticoagulants poden protegir en els casos més greus, evitant que es formin unes trombosis que sovint són letals.

Res d'això és la solució que esperàvem, però ajudarà a reduir el nombre de víctimes, que encara podria augmentar considerablement. Recordem que la pandèmia segueix activa a molts llocs i ja hem començat a veure rebrots als països que l’havien superat. Mentre no arribi la vacuna, això és el que ens ofereix la ciència que, malgrat algun entrebanc, avança tan ràpid com pot.

[Publicat a El Periódico 20/6/20. Versió en castellà.]