dilluns, 16 d’abril del 2012

Què regalaré aquest Sant Jordi (edició 2012)



Sant Jordi és l'època més absurda de l'any per treure un llibre, ho sabem (gairebé) tots els qui ens dediquem a escriure. A menys que siguis un autor mediàtic o amb una clientela nomrosa i fidel (tal i com estan les coses, caldria afegir també "rica"), la novetat quedarà soterrada per (literalment) milers d'altres que lluiten per fer-se un forat a les lleixes. I malgrat tot, cada primavera es repeteix el mateix ritual del suicidi col·lectiu de llibres-lemming que ni tan sols tindran una oportunitat d'arribar al seu públic potencial... Les coses van així!

La collita d'aquest any la trobo especialment interessant, cosa que vol dir que un munt de llibres que crec que valen la pena corren el risc de passar miserablement desapercebuts per l'allau literari. Aprofitant la meva visita a terres (i llibreries) catalanes, no he pogut evitar carregar la maleta i buidar la cartera. A les fotos us poso uns quants dels escollits (el conte infantil no és estrictament una novetat, que consti en acta) i espero comentar-ne alguns al llarg de les properes setmanes, tot i que al bloGuejat normalment evito fer crítiques als companys de professió.

Si la meva tria no és suficient per inspirar-vos quan sortiu a ramblejar aquest Sant Jordi, també podeu considerar la llista de llibres de divulgació científica que compilen a Recerca en Acció o la selecció negra que ens proposen des d'A l'ombra del crim. Un altre dia ja us donaré alguns motius més per comprar un llibret de tapa vermella que segur que ja coneixeu...

dijous, 12 d’abril del 2012

Tour de Blanes

He aprofitat els dies que he estat de vacances al meu poble per anar fotografiant algun dels llocs més emblemàtics (i la processó de setmana santa) i penjant les fotos a les xarxes socials. Us poso aquí una selecció de les millors, i així veureu què maco és Blanes.

 

















dimarts, 10 d’abril del 2012

Recull mediàtic científic de la setmana

La setmana passada ja sabeu que estava promocionant Hipnofòbia (i encara avui en faig l'epíleg passejant-me tot el dia pels mitjans de Girona) però també va coincidir que van sortir les meves tres col·laboracions mensuals científiques als mitjans. Al Via lliure de RAC1 vaig parlar (minut 39.10) de nans de jardí, peixos flatulents i el control de la ment. A El Periódico, el meu article d'opinió anava sobre un descobriment no molt positiu en el tema del càncer (feu clic a la imatge). I finalment, el dijous sant m'estrenava amb una nova columna mensual a l'ARA que comentarà algun descobriment biomèdic curiós d'actualitat. Aquesta setmana anava sobre una curiosa relació entre al·lèrgia i càncer.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Qüestió de títols

Sóc un desastre posant títols a les meves novel·les, o això deuen pensar els meus editors, perquè sempre me'ls canvien.

Per primer cop, i en exclusiva, us presento una llista dels títols originals i els definitius de les cinc novel·les (tres en solitari, dues amb el Sebastià Roig) que he escrit fins ara. Com podeu veure, vaig començar bé, però la cosa es va espatllar ràpidament.

Sembla que Hipnofòbia pot haver trencat la maledicció. Serà així?


ORIGINAL // DEFINITIU
Mugrons de titani // Mugrons de titani (no té mèrit: el Sebastià hi va tenir molt a veure)
Déus i fills de puta // El rei del món
Arcàngels, S.L. // El joc de Déu
Feréstecs // Ullals
Hipnofòbia // Hipnofòbia

divendres, 6 d’abril del 2012

Semblances



Parlo només de les portades, perquè el de la Monsó no l'he llegit. El del Barnes, un autor nascut a la ciutat on visc ara, l'he acabat fa poc i m'ha agradat bastant. Un recomanable viatge per la vida d'un adolescent als anys seixanta, tot i que la segona part s'allarga perquè sí (i això que el llibre és breu). El Barnes escriu bé, peròa vegades m'ha semblat que abusava d'una retòrica britànica una mica pedant. Ara, conec gent que parla així tot el dia, és cert.

Per cert, l'altre dia el diari deia que el llibre de la Monsó està "a les antípodes" del meu. Hauré de traslladar-me a l'altre costat del globus literari perquè es veu que els premis que donen allà són més sucosos...

dilluns, 2 d’abril del 2012

Hipnofòbia: making of (II)

(ve d'aquí)

La segona meitat del 2007 va portar un grapat de canvis a la meva vida. Per un costat em vaig llençar de cap a això de la divulgació científica, esperonat per la meva dona, que havia tingut la idea inicial, i el meu agent, que m'acabava d'aconseguir un molt bon tracte amb l'Editorial Destino pel primer llibre, fins i tot abans que n'hagués escrit la primera frase. Per altra banda, vaig canviar de feina i de continent i, a sobre, vaig tenir un fill. Tota i la meva llegendària capacitat de multitàsking, us podeu imaginar que una novel·la no tenia cap possibilitat de germinar en aquest entorn. Hipnofòbia parcada un cop més, doncs.

Aquest anava en camí de convertir-se en el meu projecte maleït quan, el 2008, un amic editor em va preguntar per què no feia una novel·la de ciència ficció per una col·lecció que ell dirigia. El tema no em venia molt de gust (El joc de Déu ja havia tingut una mica de fantasia, preferia fer una cosa més realista) però llavors vaig recordar aquells dos capítols que tenia fets, esperant l'excusa per ser continuats. No era ciència ficció pròpiament dita, però tenia un component fantàstic important. Potser serviria. Vaig veure que era una oportunitat d'or per desencallar-los i vaig començar a donar voltes altre cop a l'argument. I llavors sí que els astres es van alinear.

A principis del 2009 feia un forat a l'agenda em posava a escriure Hipnofòbia a temps complert. Vaig començar refent el primer capítol i traduint el segon. Aquell altre conte que s'havia encallat passava a ser el cinquè. La resta s'anava omplint pràcticament sola. Us en vaig parlar poc després al blog, crípticament, és clar: la meva idea era intentar fer una barreja de contes i de novel·la, amb uns capítols més curts centrats pràcticament només en un diàleg, com si fossin petites peces de teatre. És a dir, tot plegat havia de ser un recull d'històries independents entre elles, però que descrivissin un arc temàtic comú. Una mica com passa en una temporada d'una sèrie de televisió, per exemple els Expedients X, que podrien ser un referent en aquest cas. (També us vaig explicar un episodi, totalment cert relacionat amb els meus experiments amb l'alcohol, que veureu que va acabar integrat en la història.)

El XeXu, en la seva crítica al llibre, una de les primeres que han aparegut, es queixava precisament que això li dóna un ritme diferent al llibre, i una fragmentació inesperada, que alguns poden trobar estranya. Bé, és un experiment, sens dubte no és una estructura habitual, però crec que encaixa bé amb la mena d'història que volia explicar. Per la seva banda, la jomateixa al seu blog troba que aquesta estructura i el seu ritme peculiar enganxen i et fan venir ganes de més, o sigui que dependrà dels vostres gustos. Esteu avisats. Ja em direu què us sembla a vosaltres si us el llegiu.

Però tornem al making of. Per fi, el maig del 2010, dotze anys després d'haver escrit la frase inicial (de la què no he alterat ni una coma en tot aquest temps), vaig acabar la primera versió de la novel·la. Les coses havien canviat una mica els dos darrers anys, i en aquells moments l'opció original de publicació no va acabar de funcionar. Durant aquells mesos d'anar amunt i avall, anava repassant i reescrivint el text, com sempre faig, i escoltant les opinions dels meus lectors de prova. Un any després, el maig del 2011, ja tenia una versió final de la qual estava veritablement satisfet. Era el moment de pensar seriosament què en podia fer. La meva agent ho va veure molt clar: acabaven de publicar-se les bases d'un premi nou que li anava com anell al dit a Hipnofòbia. Vaig decidir confiar en la seva intuïció (com sempre faig) i la resta, com se sol dir, és història.

divendres, 30 de març del 2012

Me'n vaig de promo

Doncs això: mentre alguns us aneu de Setmana Santa, jo vaig a fer un volt pels mitjans de comunicació, que he de vendre un llibre, no sé si ho sabeu... Desconecto del blog uns dies però miraré d'anar tuitejant alguna cosa, per no perdre tot el contacte. 

Per començar la tanda, demà a les 12 estaré a El Suplement de Catalunya Ràdio amb la Sílvia Cóppulo, i la setmana que ve em sentireu a alguna altra radio i, si res no es torça, a TV3 el dijous de bon matí. I encara em quedarà un passeig per Girona i els seus mitjans el dimarts dia 10. Aquest cop no hi haurà presentació pública, però (Aris, altre cop et quedes sense canapés!). Quan s'acabi el tour ja us faré un recull del més significatiu.

Recordeu que Hipnofòbia hauria de ser a les llibreries la setmana que ve...

dimecres, 28 de març del 2012

En paper i en digital

Demà m'hauríeu de trobar (si tot va bé) estrenant columna mensual de divulgació a la secció de ciència de l'Ara, on aniré repassant alguna de les descobertes biomèdiques més destacables dels últims dies (començo amb una relació intesperada entre al·lèrgia  i càncer). Estic content d'incorporar-me a aquest diari, que he anat seguint amb interès des del seu recent naixement i on escriuen gent que admiro molt.

I aquesta tarda a les 18.00 em podreu trobar fent un xat digital al Diari de Girona (aquí). Va, aneu al link i feu-me alguna pregunta difícil, que així té més gràcia (les podeu anar enviant des d'ara mateix).

[ACTUALITZACIÓ: No comptava que demà hi ha vaga! L'estrena es posposa al dijous que ve.]

dimarts, 27 de març del 2012

Hipnofòbia: making of (I)

Com us anava dient, hauria d'haver arribat a les llibreries la meva darrera novel·la, Hipnofòbia, Premi Carlemany per al Foment de la Lectura i la que completa la primera dotzena de llibres publicats. Però per motius tècnics sembla que fins el 3 d'abril no arribarà a la majoria dels llocs. Els qui tingueu ganes de llegir-la haureu d'esperar una mica més. He agafat el costum d'explicar al blog el making of dels meus llibres, per si hi ha algú interessat en saber què passa entre bastidors (i també per a què quan sigui vell pugui recordar com va anar tot plegat), així que no trencaré la tradició aquest cop...

Es pot dir que Hipnofòbia és el llibre que més he tardat a escriure en la meva vida. El primer fitxer que tinc a la carpeta de la novel·la data del 1998, l'any que aterrava a Nova York (és amb tota seguretat el primer text que vaig enllestir al pis de Madison Avenue amb el carrer 97). Es tracta d'un conte que vaig escriure per a un recull que no es va arribar a publicar mai (un segon intent, anys després, va ser més fructífer). Em feia ràbia que quedés inèdit, perquè estava content de com m'havia sortit aquesta provatura, que m'havia portat a un estil diferent a tot el què havia escrit fins llavors. Vaig pensar que potser podria fer un recull amb altres històries de temàtica similar, entre fantàstica i de por. Em vaig posar a treballar poc després en un segon conte aprofitant una idea que havia tingut anys enrere, però em vaig quedar miserablement clavat a la primera plana. Decebut, vaig aparcar el projecte i vaig començar a treballar en una història que se m'acabava d'acudir i que em creia que m'aniria bé per explotar aquestes tècniques noves que estava descobrint. S'acabaria convertint, vuit anys després, en la meva primera novel·la en solitari.

Hipnofòbia no torna a treure el cap fins el 2005, uns mesos abans que m'estrenés a les llibreries gràcies a Mugrons de titani. L'Amadeu Leblanc, que per aquell lavors editava el Lovecraft Magazine, em va animar a anar als escenaris de la costa de Nova Anglaterra que va utilitzar Lovecraft a les seves novel·les i fer un reportatge per a la revista. Em vaig deixar convèncer amb facilitat. L'excursió (a la qual vaig arrossegar la meva dona i la meva mare i una amiga, que estaven de visita) va ser molt inspiradora, i quan va ser l'hora de posar-me a escriure, no podia deixar de pensar en els personatges d'aquell conte inèdit. I si els feia viatjar fins a Gloucester? Hi encaixaven bé. Però podrien aguantar una història més llarga que un conte? Al final, l'article que li vaig enviar al Leblanc no entrava en el terreny de la ficció (per desgràcia no es va publicar mai, perquè no va sortir el següent número de la revista), però guardo alguns experiments que apuntaven cap aquesta direcció. I res: aquesta vegada tampoc no va quallar.

El tercer intent va venir dos anys després. Una amiga que feia d'editora en una revista mèdica anglesa em va explicar que estaven preparant un concurs de contes de temàtica científica (en anglès, és clar) i em va reptar a presentar-m'hi. El premi era la publicació i unes quantes lliures. Vaig mossegar l'ham, ja em coneixeu. Em venia de gust provar d'escriure en una altra llengua. I des del principi vaig tenir molt clar què faria: la continuació de la famosa història inèdita. Només faltava veure si el meu anglès estaria a l'alçada. Deuria estar-hi, perquè el conte va ser un dels escollits (el podeu llegir -il·legalment- aquí).

Ja ho tenia: els dos primers capítols d'una novel·la (en dos idiomes diferents, això sí) i una idea bastant concreta de cap a on havien d'anar les coses a partir d'aquell punt, curiosament, seguint unt tema molt relacionat amb El rei del món i El joc de Déu, sense planificar-ho expressament. Volia mantenir el concepte inicial del recull de contes més o menys independents, però integrant-los en un marc comú que acabés formant una sola història. Una mena de novel·la fragmentada, que em va semblar un format poc comú. Era l'estiu del 2007 i ja m'havia tret del damunt els projectes que duia entre mans (les primeres versions d'El joc de Déu i Ullals), així que estava lliure per continuar amb l'experiment. Ganes no me'n faltaven. Però la vida a vegades té altres plans...

(Continuarà...)

divendres, 23 de març del 2012

Deu raons per NO llegir Hipnofòbia.



1. No va sobre la guerra civil, ni la postguerra, ni és un drama familiar, ni és una novel·la històrica.

2. Els protagonistes tenen noms ridículs com Metcalf o Sandcliff.

3. I alguns d'ells tenen poders. Qui llegeix novel·les on surt gent amb poders?

4. Els dos personatges principals no són ni joves ni ben plantats. De fet, són de mitjana edat i més aviat lletjos. Un llibre així és poc glamurós.

5. A més no hi ha cap història d'amor amb final feliç. Ni amb final trist tampoc.

6. Ha guanyat un premi que donava un jurat popular. Us refieu d'un jurat popular?

7. Si sou adults, la gent es pensarà que esteu llegint una novel·la per a joves. Si sou joves, la gent es pensarà que esteu llegint una novel·la per adults. És el problema que tenen els llibres que poden agradar a tots els públics.

8. Pot ser que alguns capítols us treguin la son.

9. No té l'estructura tradicional d'una novel·la. Si bades una mica et pot semblar que estàs llegint un recull de contes o veient una sèrie de televisió com Expedient X o Fringe.

10. És un altre llibre escrit pel Macip. No esteu ja tips de llegir llibres escrits pel Macip?

dimecres, 21 de març del 2012

Demà a les llibreries!

Us heu decidit ja? Us tempta la Hipnofòbia? Potser si feu un cop d'ull al primer capítol (aquí) ho veureu més clar (els qui us vau comprar el número 26 de La lluna en un cove ja el coneixeu, perquè l'any passat el van publicar en primícia).

Hipnofòbia és una novel·la una mica diferent (això ho dic de totes les que escric, d'acord!), difícil de classificar. Com deia en el vídeo que vaig penjar ahir, he jugat a barrejar l'estructura d'una sèrie de televisió (capítols més o menys conclusius amb personatges diferents, que tots junts fan avançar la història principal) amb una mica de ciència ficció, terror, acció i misteri. Beu molt de les pel·lícules que feien als anys setanta i vuitanta gent com Brian de Palma o David Cronenberg. També té una mica d'Expedient X. El tema és semblant al d'El rei del món i El joc de Déu, per això dic que forma un cicle amb aquestes tres, però aquesta vegada sense humor ni l'eix sexual que regia les altres dues novel·les. O sigui que torna a anar de com ens poden manipular, com a individus i com a societat. Però aquest cop amb una mena de superherois de fons amb poders especials, que em serveixen com a excusa per engegar l'acció.

I, com sempre, intento plantejar alguns dilemes als lectors que tinguin ganes d'aprofundir una mica més. Aquesta vegada és sobre els límits del bé i el mal, si la fi justifica els mitjans, sobre què faríem si tinguéssim un poder únic sobre la resta de la gent, com l'usaríem, fins a quin punt estem disposats a sacrificar-nos pels nostres ideals i si pensant-nos que estavem fent el bé ens acabaríem convertint en monstres.

Si aquest Sant Jordi busqueu una novel·la que s'escapi una mica dels esquemes habituals i esteu dispostas a creure durant unes hores que algú pot arribar a manipular les mens humanes, aquesta us pot fer passar una bona estona. Si la llegiu ja em direu què us sembla, sisplau!

De moment, podeu veure'n la primera crítica aquí.

dilluns, 19 de març del 2012

Queden 3 dies...


Aquesta és la setmana d'Hipnofòbia, així que aprofitaré per explicar-vos-en unes quantes coses. Ja n'heu vist la portada i sabeu la història del premi. D'aquí uns dies us parlaré del making of i sobre l'argument amb més detall. De moment, aquí teniu la contra per a què us n'aneu fent una idea... No us entren ganes de llegir-lo? :)

diumenge, 18 de març del 2012

Parlen els exiliats


Ahir a La Vanguàrdia ens entrevistaven a uns quants escriptors catalans a l'exili (el link conté les repostes senceres). La inclusió de la Catalunya Nord i Andorra en la llista de territoris de la diàspora pot ser discutible depenent de com entenguis el concepte de Catalunya (Països Catalans?), i si es tractava de donar veu als qui som físicament fora del Principat, els valencians i mallorquins brillaven per la seva absència (suposo que el títol correcte hagués estat "Escriure en català fora de l'Estat Espanyol"), però en tot cas, molt interessants les respostes dels meus companys de peripècies lingüístiques, o això em va semblar a mi. Punts de vista ben diferents, com a mínim.

Propina: una taula rodona a Els Matins de Catalunya Ràdio el divendres passat, que anava sobre els assajos clínics i els passos que cal fer per què un fàrmac arribi al públic, però que va acabar en una discussió sobre si les farmacèutiques són el dimoni o no, com em passa sovint (no puc evitar saltar quan es plantegen propostes sobre el paper molt lloables però que no tenen en compte la realitat en la què vivim). El Fuentes colla els seus convidats, és divertit (però no fàcil) lluitar dialècticament amb ell per mantenir el tipus.

dijous, 15 de març del 2012

Moebius i jo

Jean Giraud, Moebius, va morir el cap de setmana passat. Era un dels meus dibuixants preferits. Recordo que me'l va descobrir el Leblansky quan jo feia segon de BUP. Llavors jo estava molt ficat en les directrius que marcava la revista Cairo, descobrint tot això de la línia clara, i no m'havia parat encara a explorar la banda del Metal Hurlant, que era qui publicava el Moebius. Però quan vaig llegir el primer Incal, vaig veure la llum. Des de llavors m'he comprat qualsevol cosa seva que ha sortit a casa nostra, incloent la col·lecció sencera de Blueberrys amb totes les seves variants, malgrat que el western no és un tema que m'apassioni gaire en format còmic.

Norma va publicar als 80 un àlbum d'il·lustracions que es deia Venecia Celeste. Valia cinc mil pessetes, si no m'equivoco, que era el meu pressupost en còmics de gairebé mig any (llavors un àlbum típic de tapa dura valia unes 500 pessetes). El Venecia Celeste era com un tresor inabastable, el Sant Grial dels còmics. Però vaig estalviar religiosament i al final vaig aconseguir comprar-me'l. Recordo obrir-lo emocionat, amb cura per no fer-lo malbé, el meu primer llibre-objecte, més per ser admirat que llegit.

Els dibuixos del Venecia Celeste eren espectaculars. Ningú feia res semblant a Moebius llavors (ni ara), quina meravella. De tots ells n'hi va haver un que em va cridar especialment l'atenció. Me'n vaig enamorar, com aquell qui diu. Al final vaig anar a fer-ne una fotocòpia a color, que en aquells dies costava un ull de la cara, amb molta cura de no espatllar el llibre obrint-lo massa a l'hora de posar-lo dins la màquina, i aquella imatge va anar a parar a la meva carpeta de l'escola, degudament folrada d'aironfix. Era una mica polèmica, perquè es tractava d'una noia (molt jove) totalment despullada, però els professors no es van atrevir a dir-me res. Al cap i a la fi, allò era "art", no la clàssica pinup grollera que decorava les parets dels adolescents dels 80 (digues-li Sabrina, Samantha Fox...). Els pits de la noia no tenien res de sexual per a mi i que ho veiés de forma diferent tenia un problema.

Quan vaig acabar COU, vaig retallar poc a poc el dibuix amb un cutter i el vaig transferir a la meva carpeta de la universitat, com si fos la cosa més natural del món. Em va acompanyar tota la carrera: vaig escriure-hi els apunts a sobre durant sis anys. També va provocar alguns comentaris jocosos, però per mi era com tenir una reproducció d'El naixement de Venus o qualsevol altre clàssic. Després vaig passar al laboratori i allà ja no feia servir carpeta. La noia de Moebius, altre cop retallada amb cura, va acabar penjada a la paret. A Nova York, el meu cap se la mirava al principi amb cara de pocs amics, però al final va acabar acceptant que els europeus som tots uns depravats i no em va demanar mai que la traiés, tot i que era el primer que veia tothom que entrava al laboratori.

El 2006 vaig decidir fer-li un homenatge i la vaig convertir en la protagonista d'un conte en el què un home es perdia dins del seu dibuix. Va sortir publicat a Quina gran persona!, el recull que va guanyar el VIIè Premi Vila d'Almassora. Potser la noia sense nom em va donar sort. I ara la tinc a la paret del meu despatx, com veieu a la foto. Una mica arrugada, després d'haver passat més de 25 anys plegats, però tan atractiva com quan la vaig descobrir a les planes del Venecia Celeste. Encara desperta algun comentari dels puritans anglosaxons que la veuen per primer cop. Suposo que ja no ens separarem mai més. Tot això ho dec al geni de Moebius. El trobaré a faltar.

dimecres, 14 de març del 2012

Portugal Literari

Va bé passar-se pel Verkami de tant en tant a veure quins projectes interessants esperen finançament (en Pàmies va aconseguir recaptar els fons que necesitava pel seu nou llibre, per cert). Aquests dies hi trobareu la iniciativa per recuperar el Portugal literari d'Ignasi Ribera i Rovira (el del bigoti engominat) un recull de conferències que aquest amant de la cultura lusitana va fer sobre la literatura portuguesa, publicat (en edició limitadíssima) el 1912. Una bona manera de celebrar-ne el centenari i recuperar una part molt oblidada del nostre periodisme del segle XX.

Aquest llibre, a més, marcarà l'inici d'una nova editorial independent que estan muntant en Sebastià Bennassar, en Josep Pich i la Mariona Lloret, i que vol centar-se en l'assaig històric i literari. Els desitjo molta sort en la seva aventura, perquè iniciatives d'aquestes, diferents i arriscades, és precisament el que ens cal per normalitzar una mica el nostre peculiar panorama editorial. Passeu-vos-hi i doneu-los un cop de mà.

dilluns, 12 de març del 2012

Recull mediàtic del cap de setmana

Aquest cap de setmana m'ha tocat la "ronda científica" pels mitjans. Aquí podeu llegir de franc el meu article d'opinió el dissabte a El Periódico, sobre els venedors de fum que s'aprofiten de les tragèdies humanes. I si feu clic aquí sentireu la meva intervenció mensual al Via Lliure de RAC1, parlant aquest cop dels efectes que té el maltractament infantil sobre el cervell, d'un microxip que ha de substituir les pastilles i dels misteris genètics del massatge.

M'adono que des de principi d'any que no us havia penjat les ràdios que havia anat fent. Si algú vol perdre vint minutets sentint les novetats científiques més originals del que portem del 2012, aquí em troabreu parlant de mosquits transgènics, reconstruccions de penis i microscopis acústics, i aquí del resum cientific de l'any passat. I ara fins el mes que ve...

dijous, 8 de març del 2012

Aprendre a llegir

És fantàstic veure com un nen aprèn a llegir. Gairebé sembla màgic que pugui reconèixer totes les lletres i que quan les ajunti hi vegi una paraula. Passa gairebé d'un dia per l'altre: de cop i volta una neurona es connecta i on abans només identificava sons, ara és capaç de processar síl·labes senceres. Impressionant, el cervell humà.

Aquest és un moment especial del nostre desenvolupament. Llegir no és una funció vital, ni tan sols imprescindible per socialitzar-se (els nostres avantpassats van sobreviure mil·lenis sense llibres), com ho pot ser caminar, parlar o dominar els esfínters: és un luxe. Un regal. Llegir obre les portes de la imaginació, del pensament. És potser el factor que més contribueix a la intel·ligència.

He de confessar que em fa enveja el meu fill, perquè ara està a punt de descobrir un univers tan infinit com fantàstic. Precisament el cap de setmana passat veia la carnisseria que Paul W.S. Anderson (un director de pel·lis de menjar crispetes que segueixo fidelment) ha fet amb Els tres mosqueters i recordava perfectament la sensació de gaudir com un boig quan llegia el llibre a setè de bàsica (assassinats, borratxeres, complots i adulteris i tot), i com el vaig explicar després a la classe (la professora feia que cada setmana algú comentés un llibre). Potser va ser el primer "clàssic" que em vaig empassar, i em va impressionar molt, en part perquè volia dir que començava a deixar enrere la literatura purament infantil, plena de fades i finals feliços. Què fantàstic seria tornar a tenir aquella innocència de lector verge. Quina sort estar a punt d'emprendre aquest fabulós viatge sense retorn.

dimecres, 7 de març del 2012

Felicitats, Espinàs!


Avui fa 85 anys un dels escriptors més productiu, més interessant i més lúcid de la nostra literatura. He tingut la sort de poder xerrar amb ell i que em comentés i edités un parell dels meus llibres, i ho considero tot un honor. Per molts anys i per molts llibres més! [Llegiu l'especial que li dedica l'Ara.]

dimarts, 6 de març del 2012

El futur de les universitats i altres coses


Aquest diumenge passtat, en Sebastià Roig, amic i company de trapelleries literàries, m'entrevistava al dominical del Diari de Girona (feu clic aquí per llegir-ho). Com que em coneix bé, em va donar l'oportuntiat de parlar de llibres, de ciència i de tot de coses interessants (així dóna gust). Entre elles, dels estranys prejudicis que tenim a casa nostra amb la literatura fantàstica, no sé què en penseu, d'això. A més, em sembla que és el primer cop que em comparen (per escrit) amb el Taz, l'hiperactiu diable de Tasmània, cosa que em fa molta gràcia.

També vaig poder opinar sobre l'ensenyament universitari, un tema ben present aquests dies. En Jordi Xargayó, al mateix diari, deia que cal una reforma i estava d'acord en general amb el meu punt de vista, que em temo que no és el més popular, darrerament. Està clar que cal fer alguna cosa, això sí, perquè amb els recursos que tenim el model actual és insostenible. I cal pensar bé en les conseqüències, perquè l'educació, junt amb la sanitat, és possiblement el més important per un país (i sí, poso totes dues coses per davant de la inverstigació, que no sigui dit que sempre em queixo del mateix!).

Bonus per als tafaners: a la foto que acompanya l'article hi podreu veure, de fons i per primer cop en la història, una petita mostra de l'eclèctica llibreria que tinc a casa.

dilluns, 5 de març del 2012

Dilluns musical: esqueixada al menú.



Quin nom tan espantós per a un grup: Esqueixada Sniff. Però és que els he redescubert a partir de l'excel·lent documental de TV3 sobre el rock laietà i la música que feien realment val la pena. Vaig topar amb l'ona laietana a mitjan anys 90, quan PDI va comprar el fons de Edigsa i va començar a reeditar-lo. En aquella època jo estava molt ficat en tot això del rock simfònic, i poder escoltar per fi aquests discs mítics dels quals només havia sentit parlar (alguna vegada n'havia tingut algun a les mans a una fira del disc, però els preus eren astronòmics) va ser tota una experiència. Darrerament Picap n'ha reeditat alguns més i les noves generacions ja poden reviure els temps gloriosos del jazz-rock barceloní (i jo he pogut completar la meva col·lecció). Va ser un moviment musical molt espectacular, breu i intens, amb una colla de músics molt competents, alguns d'ells clàssics que després hem anat trobant en altres àmbits de la música. Segur que la majoria de vosaltres no n'ha sentit res. Esqueixada Sniff potser no van ser els millors, però aquesta Laura, del disc Ocells, és molt representativa de la part més soft de tot aquell so.

divendres, 2 de març del 2012

Crònica del premi Carlemany (amb retard)

Us devia una crònica de l'entrega del Premi Carlemany, el segon de la meva sèrie de fotoreportatges culturals, després de la Nit de Santa Llúcia del 2010. Servirà per començar oficialment la tanda de posts dedicats a Hipnofòbiaque segurament aniran omplint el blog aquests propers dies... Han passat unes quantes setmanes però miraré si recordo les quatre coses principals.

La primera va ser una roda de premsa a l'editorial, a Barcelona, precedida d'una sessió de fotos mig improvisada en ple Raval envoltat de grafitis de tota mena (els fotògrafs s'havien d'assegurar que no em posava davant de cap inscripció grollera), que li dóna un toc així com més juvenil a la cosa (primer avís: Hipnofòbia no és una novel·la juvenil). Les podeu veure als links que hi ha al final. N'hi va haver una de divertida, ara no recordo on va sortir, perquè la fotògrafa esperava que passés algú per darrera per fer "d'extra". Però després d'una bona estona assegut en una mena de puntal que m'estava deixant el cul pla, tot el que vam aconseguir va ser la visita d'un gos petaner.

Després de tot això, vam sortir rabent en un cotxe oficial cap a Andorra, on se celebrava la cerimònia d'entrega del premi. Rabent és la millor manera de descriure-ho. El conductor, que òbviament es coneixia el trajecte, va batre tots els rècords de velocitat del ral·li BCN-Andorra, cosa que va deleitar sobre manera els qui anàvem dintre de la batedora. Vam arribar puntuals (és clar!) i sense cap mareig ni lesió severa, que ja és molt. Al Principat vaig tenir una estona (breu) per recomposar-me en una habitació de l'hotel de cinc estrelles que surt a la primera foto i apa, a conèixer les autoritats. És curiós, perquè aquest any el Carlemany ha patit retallades pressupostàries importants, però enlloc de rebaixar pel costat de la parafernàlia (com va succeir als de Santa Llúcia, que ja us explicava que feien passar gana als assistents), han decidit deixar aquesta part intacta i fer que el guanyador s'emporti la tisorada grossa (quina sort que tinc). Suposo que  és una estratègia com una altra per mantenir el prestigi del premi quan l'economia no està per festes. Jo no estic acostumat a conèixer ministres, ni que siguin de països amb menys habitants que el meu poble a l'estiu, així que va ser tota una experiència ser rebut pels alts càrrecs dels organismes andorrans, amb tot el protocol oficial que pertoca, i compartir amb ells la taula de la segona roda de premsa. Són coses que no es paguen amb diners.

Després vam passar a la cerimòna (que podeu veure íntegrament una mica més avall). Abans de començar vaig acabar de conèixer la resta de gent important que havia vingut a l'acte, i entre salutació i salutació, va arribar el moment de la festa. Ja estava tothom anant cap a les seves cadires, esperant l'entrada del convidat d'honor, quan m'adono que la meva bufeta em dóna senyarls d'alarma. Vaig escapar-me corrent al lavabo davant la cara d'horror de la cap de premsa que estava esperant el senyal per fer-me passar. Vaig entrar uns minuts tard, amb tota la sala plena esperant en silenci i els càmeres de la tele mirant el rellotge preocupats (sort que no m'enfocaven, perquè em vaig posar vermell). Però és clar, no podien començar sense mi... L'entrega del premi va ser sòbria però molt maca, amb unes peces musicals molt ben escollides i interpretades. A la foto veureu que sembla que estigui jugant amb el telèfon enlloc d'escoltar els músics, però no és cert: estava tuitejant la cerimònia en directe (en estèreo, perquè al meu costat la meva agent feia el mateix).  S'ha de complir amb la quota 2.0. Al final vaig poder fer el meu discurset improvisat digne dels Òscars (vegeu-lo a partir del minut 28 i mig) i em vaig deixar de donar les gràcies a un munt de gent, com sol passar en aquests casos.

A continuació vaig tenir el plaer de conèixer els nanos del jurat que havíen escollit la novel·la d'entre els tres finalistes seleccionats pel primer comité (insisteixo: Hipnofòbia no és una novel·la juvenil), els que surten també a la foto dalt de l'escenari. Vaig poder donar-los les gràcies i també preguntar-los què els havia agradat menys del llibre, que és el que més sol interessar als autors. Va ser una conversa molt maca i desenfadada, i molt reveladora. L'última etapa de la festa, després d'unes quantes entrevistes amb els mitjans andorrans, va ser el sopar de gala, altre cop amb totes les autoritats pertinents (la taula era molt llarga) i que vaig coronar amb una discussió amb el Vicenç Villatoro sobre la conveniència o no de sortir a veure món per motius laborals i el problema que no hi hagi lloc per a tots després per tornar. Com a exiliat veterà que sóc, la meva visió era una mica diferent de la seva, tot i que coincidíem que sempre cal ampliar fronteres, això sí.

A l'hotel vaig fer una mica d'egosurfing (s'han d'aprofitar les oportunitats com aquestes de veure el teu nom als mitjans), contestar les felicitacions que vaig poder al facebook, al blog i al twitter, i després a dormir una mica. Això de ser el centre d'atenció d'un dels actes culturals grossos que té un país (petit) és molt intens. Vaig començar el matí següent amb un parell d'entrevistes que havien quedat penjades i després vam tornar cap a casa, aquest cop a velocitats més decents. Abans de sortir del Principat vam parar a comprar la premsa local. No passa sovint que surts a les portades de tots els diaris nacionals... (d'acord, només en tenen un parell!) I aquesta va ser més o menys l'aventura del premi Carlemany. Us deixo amb el vídeo i un petit recull de premsa.



El Periódico d'Andorra (i aquí una entervista)
Diari d'Andorra (i aquí una entrevista)
Fòrum Andorra

El Periódico
Diari de Girona
Vilaweb (amb videoentrevista)
El Punt/Avui
Ara (i aquí)
La Vanguàrdia
El País

Intocable digital
La malla

Ràdio i televisió d'Andorra (vídeo de la roda de premsa, i aquí el resum de la cerimònia)
Ràdio Palafolls
Ràdio Marina
80 grams
ACN

dimecres, 29 de febrer del 2012

Hipnofòbia, the cover


El dilluns us ensenyava el pòster d'Ullals, avui toca la presentació oficial de la coberta d'Hipnofòbia, la meva nova novel·la, que surt al carrer el 22 de març. Amb això aneu fent boca mentrestant. Ja veieu que el vermell és el color que es porta aquesta temporada... I ja em direu què us sembla, és clar.

Aquí teniu la fitxa de l'editorial.

dilluns, 27 de febrer del 2012

Fangs, the poster


La pre-producció de la versió cinematogràfica d'Ullals segueix endavant a bon ritme, de la mà d'Escándalo i la Film Factory. Després d'enllestir la primera ronda del guió i tenir a punt el teaser (quan es faci públic us l'ensenyo), ara toca treure a passejar el pòster. Aquests dies s'ha pogut veure en algunes webs especialitzades en cinema de terror (1, 2, 3). Ja em direu què us sembla.

És curiós, mai havia pensat en Ullals com una història que barreja "esclavitud i monstres de la nit". Però suposo que és una simplificació encertada. Em fa gràcia que un dels selling points del poster sigui "From de producers of Eva". Una bona associació. El que em fa més gràcia, però, és tenir la meva pròpia entrada (una mica prematura, és cert) a la IMDB, la base de dades cinematogràfiques per excel·lència. Fa que tot plegat soni molt més professional...

divendres, 24 de febrer del 2012

Tornen els Ictineu


Ja sabeu que El joc de Déu va guanyar el IIIer Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica del 2010 escrita en català. S'acaba d'obrir la primera ronda de votacions (oberta a tothom) per escollir els Ictineu d'aquest any. Aquest cop hi tinc Ullals, a la categoria de novel·les, que competeix amb un bestseller tan rotund com La porta dels tres panys o el guanyador del Pedrolo, La febre del vapor, entre altres novel·les rellevants. O sigui que no serà fàcil. Si us ha agradat Ulllals i no us fa res perdre cinc minuts, passeu-vos pel web dels Ictineu i voteu! 

També veureu que a la secció de relats hi surt Potser somniar, que va publicar-se al número 26 de La lluna en un cove. Si l'heu llegit i us va agradar, no oblideu votar-lo també! Un dia d'aquests us explico què té a veure aquest conte amb Hipnofòbia.

dijous, 23 de febrer del 2012

Recull mediàtic

Mentre intento trobar una mica de temps per escriure alguna cosa amb cara i ulls al blog (porto unes setmanes de feina intensa combinades amb un bonic refredat), us deixo amb un petit recull de les aparicions mediàtiques d'aquests darrers dies.

El meu article mensual d'opinió a El Periódico, sobre què vol dir genèticament el concepte de "raça" i perquè li tenim aquesta mania.

Una entrevista que ens fan les blogaires Sarah i la MaryLin al Sebastià i a mi en motiu del salt cinematogràfic d'Ullals.

Una entrevista que em fa la Pat Casalà al seu blog (la intro aquí, i les conclusions aquí).

I a més, avui em cita el Llort al seu article a El Punt/Avui sobre literatura "juvenil". Gràcies!

Finalment, pels qui sou científics (els altres no ho intenteu, que us avorrireu com ostres), l'últim article del meu laboratori, publicat fa un parell de setmanes, sobre una proteïna que es podria fer servir com a diana en els tractaments de certs tipus de càncer. 

divendres, 10 de febrer del 2012

El cap d'en Pàmies

Coneixeu ja en Víctor Pàmies, mestre de les parèmies. L'hem citat al blog altres vegades. Va ser un dels primers de treure-li profit a això del crowdfunding amb el seu primer llibre de refranys anatòmics, Amb cara i ulls.

Va camí de repetir la fita amb A cap cap cap, el segon volum de la sèrie, dedicat, òbviament, als refranys que parlen del cap. Passeu-vos pel Verkami per ajudar a fer que aquest llibre es converteixi en realitat, perquè és un projecte rigorós i ben fet i que realment val la pena.

[Actualtizació: es veu que avui en Gazo ha tingut la mateixa idea...]

dimecres, 8 de febrer del 2012

Un nou concurs

Si us passeu pel tumateix llibres veureu que ha començat el concurs Quin escriptor és? (versió 2012 del Quin llibre és? que està nominat als c@ts). Promet ser divertit. Animeu-vos a participar!

dimarts, 7 de febrer del 2012

What the Dickens?


No té res a veure amb Charles Dickens, que si fos immortal avui faria 200 anys, sinó amb Shakespeare: "I cannot tell what the dickens his name is" (de Merry Wives of Windsor, Acte III, Escena II). What the Dickens es fa servir, doncs, com un eufemisme de "Què dimonis...?" No sé si al pobre Charles li faria cap gràcia que el comparin amb el dimoni, però jo aprofito per usar la frase com a homenatge en un dia com avui i convidar-vos a mirar la plana del mateix nom.

[Aquest blog ha estat inspirat per l'homenatge online que ha organitzat l'Assumpta.]

dilluns, 6 de febrer del 2012

Millor Iniciativa Blogaire 2011

La tropa dels c@ts ens planteja una nova votació per escollir la millor iniciativa blogaire de l'any. Aquí teniu les instruccions. Els finalistes d'aquest any, per votació popular, són:


Com sempre, un grapat de propostes interessants, serà una votació renyida. Bona sort a tots!

diumenge, 29 de gener del 2012

Homenatge a Foix

M'apunto amb aquest poema (que reconec que no coneixia fins que avui m'he posat a remenar la xarxa) a l'homenatge virtual que se li està fent a J.V. Foix avui a la catosfera en motiu del 25è aniversari de la seva mort.


I he de dir que de tots els posts que he llegit fins ara potser aquest de l'Aris és el que més m'ha agradat.