Signatures de Sant Jordi

Bon Sant Jordi a tothom! Si esteu rondant per Barcelona, passeu a saludar i us firmarem alguna cosa! A més d'aquests llocs, seré també a l'Escola IPSI (Comte Borrell, 243) de 16.30 a 17.30. 

Ressenya: Un assassí

 

Com que és Sant Jordi, hi ha un munt de novetats interessants al carrer. Aprofito per recomanar-vos una de les novel·les que més m'han agradat darrerament per si necessiteu idees per demà.

En Llort acaba de treure Un assassí, una història d'un assassí a sou diferent a les que estem acostumats a veure. Si heu llegit en Llort abans, ja sabeu que té una gran habilitat a construir personatges que t'atrapen des de la primera plana i posar-los en situacions inesperades. En aquest cas, el protagonista no és el típic assassí glamurós que duu una vida de luxe esperant el proper encàrrec, si no un home força normal que simplement li agrada matar, i ho converteix en el seu ofici. A partir d'aquest plantejament original, Un assassí és un conjunt de vinyetes, gairebé petits contes, que consterueixen un personatge complex, amb llums i moltes ombres, però amb el qual acabes empatitzant, que s'acaba veient embolicat en un joc del gat i la rata amb un policia amb qui té una relació especial, que no explicaré per no fer espoilers. Amb un ritme àgil i ben planejat, la història vital de l'assassí es va desplegant a poc a poc al llarg del llibre, fent gala d'un humor negre més afinat encara que de costum, i és tota una lliçó de com es retrata una persona i el seu entorn en una novel·la, a part d'un relat trepidant ple de moments d'intriga i tensió.

En resum, un altre bon text d'en Llort, amb un peu al gènere negre i un altre al costrumbrisme desfassat, potser una de les peces més rodones que li he llegit darrerament, i això que ja sabeu que soc molt fan de tot el que escriu (1, 2, 3, 4, 5). Molt recomanada per a tota mena de lectors per aquest Sant Jordi.

Aquest dissabte, Malalletra a Ona per inaugurar el Sant Jordi!

Ja sabeu que formo part d'un grup d'escriptors que pugen a l'escenari a tocar quatre cançons clàssiques (potser amb més il·lusió que encert, sempre diem que escrivim millor que toquem, però amb un mínim de qualitat, això sí!). Ens vam estrenar a Ona el darrer Sant Jordi, i va ser una festa. Aquest dissabte hi tornem, amb alguns clàssics i unes quantes novetats. Si us vau perdre el primer concert, teniu una altra oportunitat (i si el vau veure, aquest serà millor!).

A primera fila

Un amic meu em passa una captura de pantalla per whatsapp. "Ets tu, aquest?" És un concert de Sau a Zeleste el 1989 i a primera fila hi ha un noi de 18 anys, cabells rossos llargs i cinta al cap cantant amb molta passió els temes del segon disc del grup, que s'acabava de publicar. I sí, soc jo. En aquella època estava esclatant el rock català, sobretot a les comarques gironines, i a mi em va enganxar al final de l'adolescència, i m'hi vaig llançar de ple. No sé quants concerts de Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Umpah-pah, Lax'n'busto i tota la resta vaig arribar a veure. A l'estiu no paràvem, era un festival com el que es va fer al Sant Jordi cada cap de setmana. El 1989, però, a BCN, tot això era molt nou i no havia arribat encara la febre com l'estàvem començant a viure a comarques, per això estic relativament ample a primera fila escoltant feliçment els Sau, com podeu veure en el vídeo al minut 13:11, aquí sota:

 

    

No recordava que se'm veia al vídeo d'aquest concert de Sau (que segurament deu ser el primer cop que vaig sortir a la tele, ara que hi penso...), però sí que estava al cas que se'm veia bé al concert que Sopa de cabra va donar a Zeleste un parell d'anys després, on es va grabar el Ben endins, el primer disc en directe del moviment del rock català i un dels best sellers de la nostra música. Un cop més, estava a primera fila, amb els cabells (una mica més llargs) i el mocador (ara de color blau), cantant totes les cançons, una mica més apretats, perquè Sopa (com Sau, Sangtraït i els Pets) llavors ja eren estrelles de ple dret a tot el país. Molts anys després vaig poder parlar amb el Gerard Quintana de la meva època de fanboy incondicional dels Sopa i em va explicar que ells també s'havien adonat que a molts concerts dels anys noranta hi havia el mateix noi un mocador al cap davant de tot. Suposo que se'm deuria notar bastant, que faig metre vuitanta cinc, i al final es deurien adonar de la meva presència. Aquí teniu el vídeo d'aquest altre concert. Si us el mireu, em trobareu a diversos llocs, per exemple al minut 26:15.

El rock català va ser un moviment realment irrepetible. Va arribar en un moment que la societat estava per fi preparada per escoltar música popular amb la nostra llengua, després de la travessa del desert que havien sigut els 80, i una colla de bons músics va saber aprofitar l'oportunitat. I els que teniem vint anys i ens agrada la música, ens ho vam passar molt bé. Pel record queden tots aquests discs fantàstics que es van editar llavors, i uns quants vídeos de concerts memorables... molts d'ells amb un noi alt i ros i un mocador al cap a primera fila.

Adéu, Toriyama!

Ha mort Akira Toriyama, dibuixant japonès conegut sobretot per les sèries del Dr Slump i Bola de drac. És dfícil explicar l'impacte que van tenir els seus manga en un parell de generacions de catalans. Els millennials tenien l'edat adequada per gaudir de les aventures de l'Arale o del Goku però el realment revolucionari és que també ens hi vam enganxar els X, que ja rondàvem la vintena i, en teoria, érem massa ganpies per una sèrie "infantil". L'humor desfasat i políticament incorrecte de les primeres temporades de Bola de drac va fer que ens convertíssim en fans incondicionals. La majoria vam seguir-hi enganxats quan va canviar el format i Bola de drac Z es va convertir en una sèrie més estàndard de bofetades i dolents invencibles que acabaven derrotats (i normalment llavors es passaven a l'altre bàndol). El kamehame, el "llum, foc, destrucció!" i els nivells de poder dels Guerrers de l'espai son coses que han quedat incorporades a la nostra cultura gràcies a aquest fenomen curiosament transversal que va ser Bola de drac a Catalunya. I el mèrit el té aquest geni que es deia Toriyama.

Matar cèl·lules velles

Recentment, al meu laboratori vam publicar un article sobre un fàrmac que, almenys en condicions experimentals, és molt eficient a l'hora de netejar les cèl·lules velles dels teixits. Ara hem de veure com funcionarà en éssers vius, però de moment, la revista on es va publicar l'ha seleccionat com un del top 10 de l'any passat. Les coses s'estan movent ràpid en aquest camp,i aviat veurem coses molt interessants (vull dir clínciament útils), n'estic convençut. 

  .

Avui parlaré d'aquests i altres temes en una conferència que faig a BCN, per si algú s'hi vol passar:

Minuts musicals, edició 2024 (IV)

I acabo els dilluns musicals de gener de repàs al que més m'ha agradat del 2023 amb aquest tema del darrer disc del Caïm Riba, El racó dels pensaments, que transmet un bon rotllo fantàstic. Fa just 10 anys que va començar la seva carrera en solitari, després del final de Pastora, i en cada disc pots trobar almenys un parell de cançons que et posen de bon humor. No és poca cosa.

Minuts musicals, edició 2024 (III)

El retorn més sonat del 2023 va ser el de Peter Gabriel, que va publicar i/o, el primer disc de material original en 21 anys. És un CD sonorament impecable, com sempre, amb grans temes, que sona sorprenentment modern malgrat mantenir el so que defineix l'autor. I, més sorprenentment encara, va ser número u a UK, malgrat tots els anys que havien passat des del darrer cop que Gabriel havia sortit a les llistes. Podria posar qualsevol de les cançons, però aquesta és potser la que més m'agrada (i té un vídeo que treu un bon profit de la IA):

Minuts musicals, edició 2024 (II)

El 2023 va ser també l'any del retorn dels Extreme, un grup que va quedar englobat dins del moviment hair metal dels 80 però que tenia molta més qualitat musical que els seus companys de generació. La seva arma secreta era el guitarrista, Nuno Bettencourt, un dels últims guitar heroes del segle XX. Six és un CD molt potent, i té aquesta perla, que inclou un solo de Bettencourt que va omplir rius de pixels a internet i va propulsar el nou disc:

Minuts musicals, edició 2024 (I)

Ara que oficialment s'ha acabat la temporada de festes, començo l'any al blog igual que vaig fer el 2023, repassant la música nova que més em va agradar de l'any anterior. Seran quatre dilluns musicals (de nou en honor a la secció històrica del bloGuejat) que comença amb el retorn d'uns clàssics, els OMD, que el 2010 van començar una segona vida. Fan un so clàssic però, per coses de les modes, sona molt modern. I el nou disc, Bauhaus staircase, que curiosament va arribar a número u a UK, té un munt de moments bons. Per exemple, aquest:

Twelfth Night

En el mon anglosaxó avui se celebra (és un dir) la Twelfth Night, la dotzena nit de Nadal, que coincideix amb la vigília de l'Epifania (o nit de Reis) al sud d'Europa. Malgrat tenir-la marcada al calendari (i ser el títol d'una obra de l'autor de referència del país), se li fa poc cas. Ni cabalgates ni regals. L'hereu tampoc té edat ja per aquestes coses però, malgrat tot, aquesta nit els Reis deixaran paquets sota l'arbre. Que no sigui dit que no tenim present totes les tradicions! Que els Reis us portin moltes coses maques!

Bon any nou!

 

A veure quines sorpreses ens porta aquest 24. Que tingueu tots molta salut i que sigui un any bo en tots els sentits!

Balanç de l'any

S'acaba un altre any i toca allò de fer una mica de balanç al blog. Sempre em queixo que els blogs estan morts i tota la pesca (és ja una tradició de cap d'any) però el 2023, per primera vegada en la història del bloGuejat he revertit la tendència a la baixa de posts i he recuperat els nivells pre-pandèmics, amb dades similars als 2018 i 2019, per sobre les 60 entrades, més d'una a la setmana. A veure si puc mantenir aquest ritme a partir d'ara, que sembla assequible i evita prou bé la desconnexió. Els comentaris continuen sota mínims (agraïments als quatre que sempre comenteu!), però no passa res. Els posts tenen una mitjana d'entre 50 i 100 visites, amb alguns pics, que no son les xifres que es veuen a X (on, passada la febre pandèmica m'he estabiltizat amb 23.000 seguidors), la xarxa que més uso encara, malgrat les bogeries del seu propietari, però no estan tampoc gens malament. 

Aquest any ha sigut intens des del punt de vista laboral, amb la meva nova responsabiltiat com Director dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, que m'ha portat a pujar i baixar de Leicester (on encara mantinc el laboratori "mare") a BCN (on he obert un segon laboratori a l'Institut Carreras) amb força freqüència. Pel camí, he après a treballar a avions i aeroports, s'ha d'aprofitar el temps al màxim. La ciència ha anat bé, hem sigut productius, però no hem publicat tant com anys anteriors, perquè els estudis han sigut més llargs i complexes, ha costat més acabar-los. Ara tinc un munt de resultats sobre la taula que espero que podrem treure al llarg del 2024.

Literàriament continuo a un ritme més lent que el que tenia fa uns anys, que ja em va bé. El 2023 només he publicat un llibre, El secret de la vida eterna, a mitges amb el Manel Esteller, una obra de divulgació sobre el meu tema principal de recerca que fa anys que tenia pendent. El llibre ens ha donat moltes alegries, com per exemple arribar per primera vegada al número u de la llista de vendes en els 18 anys que fa que publico. Té una importància relativa, això, més enllà de la curiositat. El que importa és que el llibre ha estat ben acollit i als lectors sembla que els ha agradat.

La novetat més inesperada d'aquest any és que a la primavera ens van dir que ens havien acceptat un projecte de sèrie de divulgació pel nou canal juvenil/infantil de TV3. Altres projectes audiovisuals que havia intentat aixecar havien fracassat i, la veritat, no m'esperava ja que aquest funcionés (massa complicat, això de la televisió!). Però va passar, i això vol dir que em vaig passar l'estiu fent els guions amb la co-guionista i buscant forats a la tardor per rodar els 13 capítols de 10 minuts que formen la primera temporada de la sèrie (veurem si n'hi haurà més...). Una experiència totalment nova per mi, i molt interessant. I, a sobre, m'ha permès explotar la meva faceta musical, que fins ara era purament de costellada. Us explicaré més coses quan pugui, que de moment els detalls estan sota secret de sumari.

El meu calendari del 2024 inclou l'estrena de la sèrie (que havia de ser a la primavera, però s'ha posposat a la tardor) i la publicació del meu segon llibre d'assaig reflexiu, que seguirà el patró del primer. Hi ha altres projectes en dansa (una novel·la que tinc a mitges, la següent de Macip Garzón, que ja està escaletejada...), però veurem quins es concretaran a temps per ser inclosos al balanç del desembre que ve.

I res més des del bloGuejat pel que fa a aquest any. Que acabeu el 2023 amb alegria i que el 2024 us porti salut i felicitat!

Minuts musicals: el millor del 23

Vaig començar l'any repassant els discs que més m'havien agradat del 2022, i en pensar quins serien els del 23 m'he adonat que aquest any, musicalment no ha sigut de grans descobriments. He escoltat molta música clàssica, a través de l'hereu, que és qui m'està reeducant en el tema (n'estava més al cas quan era adolescent, però vaig caure en el costat fosc...), però això no es pot considerar novetats (la majoria de peces que més m'han agradat han estat escrites fa més d'un segle!). 

Sigui com sigui, per anar tancant l'any us deixo la peça que més he escoltat, un dels concerts més clàssics del repertori de violoncel que, malgrat tot, no coneixia: el concert en mi menor per a violoncel d'Elgar, que ja vaig penjar al blog com a descobriment destacat l'any passat. Com us vaig dir ja llavors, només cal que escolteu els primers cinc minuts per entendre què vull dir. De totes les versions que he sentit, aquesta és la més potent:

 

Però aquesta, més moderna i la primera que vaig sentir, ocupa un segon lloc molt proper:

 

Llarga vida als sidemen

Ahir vaig penjar la nadala dels Pogues en record del seu cantant, mort fa poc, i això em va portar a una llista de músics que ens han deixat aquest any, i pensava en tots aquests noms que ningú recorda, malgrat tot el que han fer. En selecciono tres avui com homenatge a tots els sidemen que han contribuït de manera important al seu grup però que quan es moren, la notícia no surt a cap diari. Potser a una revista especialitzada, si tenen una mica de sort. Aquests tres mereixien més, per exemple.

Randy Meisner va ser baixista de tots els discs clàssics dels Eagles excepte el darrer, abans de les reunions que van tenir lloc més de vint anys després que ho deixessin. No va participar d'aquesta segona vida del grup, en part pels seus problemes de salut. Membre fundador i part integral del joc de veus del grup, tenia l'honor de ser la veu solista d'un dels temes dels Eagles que més temps va estar a les llistes d'èxit, i que a la recta final aprofita al màxim el rang de la seva veu avellutada:

Bernie Mardsen va ser un dels dos guitarristes originals de Whitesnake i va estar al grup del 1978 al 1982, abans de la seva època més coneguda. Tot i això, va ajudar a definir el so de rock dur de dues guitarres que tants altres van copiar, i va coescriure algun dels grans èxits del grup, per exemple, aquest, que es va convertir en el seu single més popular quan el van refer uns anys després:

I acabo amb Denny Laine, que va tenir la seva primer oportunitat de ser famós amb els Moody Blues, grup que va co-fundar a Birmingham en els anys 60. Els va deixar després del primer disc i abans que el seu substitut, Justin Hayward, els portés a l'èxit amb una de les balades més famoses de la història. Però a diferència de la majoria de gent, Laine va tenir una rara segona oportunitat quan el seu amic Paul McCartney li va demanar que fos el guitarrista del seu nou grup, Wings. Fa formar-ne part de principi a final, com a guitarrista, segona veu i, ocasionalment, cantant principal i, fins i tot, co-compositor, com en aquesta petita joia:

Bon Nadal!

 

La nadala d'aquest any havia de ser aquesta... Que passeu un bon dia de Nadal envoltats de la gent que us estima!

53

El secret de la vida eterna: les presentacions de la setmana que ve

La setmana que ve fem les tres darreres presentacions d'El secret de la vida eterna, de nou a BCN (aquest cop en format conversa) i també a les ciutats d'origen dels autors (Sant Boi i Blanes). Passeu a saludar i a sentir-nos parlar sobre l'envelliment, la immortalitat i el futur que ens espera!

Shane MacGowan (1957-2023)

No acostumo a fer obituaris, però avui volia recordar Shane McGowan, cantant dels Pogues, gran poeta i músic, pèssim cantant i alcohòlic recalcitrant, que és un miracle que hagi viscut tant, amb el ritme de vida que ha portat. El seu punk folclòric va posar banda sonora a la meva joventut. Quants cops vam escoltar Fiesta a tot drap aquell estiu al cotxe, quan començava a conduir? Recordo també un concert èpic al Palau dels Esports quan els Pogues estaven al pic de la seva popularitat i vaig estar a primera fila cantant tots els temes i saltant amb ells. Però potser m'agradava encara més quan els Pogues es posaven tendres...

Diria que els vaig descobrir amb aquesta:

I aquesta és una de les seves últimes grans cançons, ja sense els Pogues. Que serveixi de comiat.

El Secret a les llistes

Sempre és una sorpresa (i una alegria) veure un llibre de divulgació a les llistes de vendes, una cosa que no passa gaire sovint a casa nostra (la divulgació desperta un cert interès, però no és una literatura de masses, per desgràcia). I si el llibre és el teu, doncs encara més sorprenent i agradable! N'he publicat 42 i mai havia aconseguit pujar al número 1 de la llista oficial de vendes. Amb El secret de la vida eterna finalment ha passat, dues setmanes seguides (més posicions d'honor a altres llocs). Les llistes tenen un interès relatiu, imperfectes com son de concepte i execució, però, si més no, son el senyal que els lectors recolzen el llibre, i aquesta és la millor recompensa que pot tenir un escriptor. Moltes gràcies a tots els qui ens heu fet confiança i us heu comprat El secret. Espero que us hagi agradat... i que el regaleu per Nadal!