Menú mediàtic del dissabte

Pels qui estigueu interessats en els trctaments del futur, la medicina personalitzada i el càncer, passeu-vos per El Periódico i llegiu el meu article d'opinió.

Pels qui us interessa els costat més sorprenent i curiós de la ciència, avui cap a la una, al Via lliure de RAC1 tenim un menú ple d'excrements, orina, gossos amb bon nas, peixos eixerits i capes de la invisibilitat. Ja penjaré el link quan estigui disponible.

ACTUALITZACIÓ: aquí teniu el podcast.

Doppelgänger

A través d'un amic m'assabento que surto a la revista  del Cercle de Lectors d'aquest mes. També al web, on posen El joc de Déu a la secció novetats i a la de Literatura Fantàstica, al costat un cop més d'en Marc Pastor (ja m'hi estic acostumant). És el primer cop que un llirbe meu passa al Cercle/Círcuclo, així que em fa gràcia.

Però quan miro de prop la foto que acompanya la descripció del llibre m'adono que no tinc ni la més lleugera idea d'on ni quan me la van fer (algú reconeix els edificis del fons? És Barcelona?). És veritat que alguna de les darreres promos ha estat una mica densa, però tampoc no sóc una rock star: em pensava que recordava totes les sessions fotogràfiques que havia protagonitzat.

No puc explicar la llacuna mental. Us prometo que quan vaig de gira no prenc cap substància que alteri la percepció i/o la memòria. I tot i que sembla que era cap al tard, tampoc crec que estigués tan cansat com ni per saber on estava. Només se m'ocorre que el que surt a la foto no sóc jo. És el meu doble. Com que em passo la majoria de l'any a l'altra punta de continent, algú el deuria contractar per omplir el forat. Em podrien haver avisat, perquè fins que he arribat a aquesta conclusió tan lògica m'han fet ballar el cap una bona estona.

No es pot acabar un post avui sense recordar l'aniversari del 23F. És un d'aquells moments "on estaves tu?" que sempre surten a les pel·lícules americanes. Doncs miri, jo sortia amb la meva mare del cinema, on havia anat a veure això. Em van haver d'explicar que al món real no hi ha superherois que arreglin els embolics. O si més no, no van pel carrer vestits amb pijames de colors.

Arriba Momssen

Als escriptors a vegades ens passa. Llegim un llibre i tot el que se'ns ocorre és: "dimoni, i això perquè no ho he escrit jo?". Normalment fa una certa ràbia. Però el darrer cop vaig tenir just la sensació contrària: em vaig alegrar molt. Primera perquè l'autor és un bon amic. Segona perquè aquella novel·la irreverent és la mena de coses que necessita la nostra literatura. Cara dura, temes nous, ironia i cap mena de respecte per a res, una història original i ben portada. D'aquestes, com més n'hi hagi, millor per a tots. I tercera perquè encara estava eufòric de la bona estona que havia passat llegint-la.

Momssen no és la mena de novel·les que trobem sovint a les nostres llibreries. No és de les que guanya premis. No parla de la guerra civil i no és un drama familiar. A més és una comèdia molt negra. O sigui que no agradarà a tothom. No pretén agradar a tothom, que és millor. És agressiva i amb mala llet, és diferent, i dona voltes cap a on menys t'ho esperes. Està escrita en un llenguatge molt directe, sintètic, sense floritures ni concessions (ja sabeu que això a mi em va), i té un ritme que t'arrossega. Com si els Monty Python estiguessin reescrivint una novel·la del Paul Auster amb l'ajut de Hunter S. Thompson (tot i que la propaganda oficial cita Tom Sharpe i Quim Monzó).

Per ser la primera novel·la que es publica d'un autor nou, és tota una sorpresa. Una sorpresa molt agradable. Momssen va ser un dels llibres que vaig llegir l'any passat (vaig tenir accés a una versió inèdita) que més bon sabor em va deixar. I això per mi és important. Per això escric aquesta entrada, malgrat el risc de semblar que simplement li estigui fent propaganda de franc a un col·lega. Perquè la cosa no va per aquí, ni molt menys.

Podreu saber més sobre personatge únic al seu blog. I conèixer l'autor avui a la tarda a la llibreria 22. Però millor aneu directament a la vostra llibreria i, si no la tenen, l'encarregueu. Potser no us agradarà tant com a mi, però quantes vegades podeu dir que una novel·la us ha sorprès? No val això la pena?

Sense senyal durant 24h

Com motls altres blogs, i com ja havia fet al twitter ahir, m'uneixo a la protesta.

Literatura, ciència i internet

Biel Mesquida és el director convidat avui a Vilaweb. Fa uns dies va demanar a uns quants escriptors que diguéssim com vèiem la relació entre literatura, ciència i internet. Podeu llegir els resultats aquí. A part de la meva opinió, també podreu llegir la de Manuel Baxauli, Carles Bellver, Lolita Bosch, Ramon Erra, Eduard Márquez, Vicença Pagès, Llucia Ramis, Matthew Tree, Tina Vallès i unes quantes llumeneres més.

Dilluns musical: l'ultima esperança.

Vaig descobrir l'Esperanza Spalding fa uns mesos gràcies al David Gálvez. La noia tenia tots els punts possibles perquè m'agradés (fins i tot toca el baix!). Ara li han donat un grammy (artista novell) i encara em cau millor, sobretot pel fet d'haver rebut un atac virtual dels fans del Jusin Bieber, que va sortir derrotat aquella nit. Suposo que en alguna manera com són els teus fans (o els fans dels teus enemics) també et defineix una mica.

En tot cas, la noia ho fa tot molt bé, com podreu veure en aquest single, tret del seu darrer disc, el que li ha valgut el grammy. Val la pena que escolteu la seva veu claríssima i els seus dits ràpids, perfectes per aquesta mena de pop-jazz que fa. Esperanza Spalding, Little Fly, Chamber Music Society (2010).

(Nota: com veieu, darrerament he deixat que les seccions fixes del blog caiguin en la més absoluta anarquia. Ni els dilluns musicals ni l'escollit mantenen periodicitat ni dia d'emissió. Trobo que així és més divertit... i no estressa tant quan el temps que tinc és escàs.)

Dinamo ressuscita

Us he parlat del Dinamo en altres ocasions, el fanzine mític i bèstia que a mitjans anys 90 fèiem uns quants dels que ara correm per aquí. Algun dia algú de nosaltres haurà de remenar l'arxiu i començar a penjar els millors moments dinàmics, però mentrestant, aquí en teniu una mostra. L'editor Joan Navarro, del qui ja us he parlat abans, ha tret la pols a un dels nostres exemplars més reeixits, l'especial Monstre de Francostein, i n'ha penjat unes quantes planes. Per mi és una sorpresa molt agradable que aquella bogeria hagi acabat a les mans d'un dels professionals del món del cómic que més admiro.

No sé com vam aconseguir enganyar (és la paraula adequada, perquè no van cobrar ni un duro) un planter sorprenent de dibuixants professionals perquè ens fessin una col·lecció d'estampes dedicades al nostre monstre. El fotomuntatge de la portada era un altre moment d'inspiració del gran Leblansky, i la contraportada dedicada a la Barby Generalíssimo la vam parir a mitges el Leblanc i jo, si no m'equivoco. Recordo unes sessions molt animades a la redacció del fanzine, partint-nos de riure amb cada nova burrada que se'ns acudia. Per cert, un dels contes que vaig fer per aquell número va acabar al meu recull Quina gran persona!

L'infant interior

Un post de l'Allau m'ha fet recordar un incident que va succeir ara deu fer uns quinze anys en un local proper a la Sagrada Família. Vaig anar amb un amic a dinar a un Pizza Hut i a la carta vam veure ràpidament la opció del Menú Infantil. Vam decidir demanar-ne dos. No és que estiguéssim desganats, al contrari (érem uns ganàpies amb bons estómacs). El que passava és que regalaven unes figuretes fantàstiques del Batman i a l'instant ens vam adonar que necessitàvem incorporar-les a la nostra col·lecció.

Quan vam fer la comanda, el cambrer va mirar estranyat al nostre voltant i ens va preguntar què on estaven els nanos. Llavors els estranyats vam ser nosaltres: li vam contestar que perquè necessitaves un nano per demanar un Menú Infantil. Això li va curticirtuitar les neurones i no va ser capaç de processar cap més unitat d'informació. No podia entendre que algú demanés un plat en funció del regal que l'acompanyava, sobretot tenint en compte que aquests "algú" s'acostaven ja cap a la trentena. Però el que realment el superava era que algú que no fos un infant volgués un Menú Infantil. Era una opció que no es contemplava a la normativa, per tant no podia ser vàlida.

Vam tenir-la muntada ben aviat, perquè l'home no volia cedir i nosaltres insistiem que teníem tot el dret de demanar qualsevol plat de la carta independentment de la nostra edat. Això havia passat de ser un assumpte de col·leccionisme friki a una lluita oberta per defensar els nostres drets com a consumidors i ciutadans. Com que tots dos érem escriptors, els nostres arguments tombaven fàcilment els del pobre cambrer, sense ni tan sols haver d'abandonar el terreny de l'humor i la ironia fina. En veure que perdia peu, el pobre va anar a buscar reforços i es va personar al cap d'uns moments amb el mànager. Aquest element era encara més cabut que ell i només entenia que dos degenerats d'aquests que juguen al rol i maten gent el cap de setmana per divertir-se (eren altres temps) se li havien colat al local i que si calia trucaria a la urbana perquè els fes fora. Al final vam haver d'admetre que no teníem inerlocutors vàlids i que la raó no era una bona arma contra algú que s'ha quedat clavat en un bucle absurd. Com que de fet teníem gana, vam optar per desistir i menjar qualsevol altra cosa, dolguts per haver perdut la possibilitat d'obtenir aquelles fabuloses figuretes.

El que no sabien els del Pizza Hut és que el meu company era un periodista que en aquelles dates tenia uns quants centímetres quadrats a la seva disposició dins La Vanguardia. Uns dies després de l'afer del Menú Infantil, tot Barcelona va saber què malament que tractaven els clients al Pizza Hut de Sagrada Família. Considerant que aquell restaurant es deuria nodrir sobretot de turistes, no crec que els enfonsés el negoci (em sembla que encara funciona), però almenys vam poder dir la darrera paraula.

És clar que ara no tinc aquests problemes: quan vaig a aquests llocs sempre porto un nen amb mi per demostrar que la joguina acabarà a les mans adequades.

L'escollit (LXXIX)

Una setmana plena de tancaments blogaires, aquesta. Sap una mica de greu, però és part de les normes del joc. Qui segueix ben actiu és en Mon de La Garrofa de Mont-roig. Ara ens proposa, per celebrar el seu cinquè aniversari i el centenari de l'arribada de Miró a Mont-roig, una dosi de mail-art. És a dir, es tracta d'enviar una postal sobre el tema "Miró i Mont-roig". La gràcia és que el projecte travessarà el món digital i acabarà en format exposició. Una bona idea.

Recordo també que han començat les votacions per la Millor iniciativa Blogaire del 2010. Al final el Dia del Blogaire en Crisi està entre els cinc finalistes (gràcies!), per si no sabeu qui escollir.

Traductors

Ja he parlat altres vegades d'alguns dels personatges que  són claus en la creació d'un llibre però que solen quedar relegats a un segon pla. Per exemple els editors. Avui voldria dedicar el post una altra vegada a un que té una mica més de visibilitat: el traductor. I ho faig perquè, en un esclat d'intrusisme provocat, he tastat breument aquests dies les alegries i desventures de la professió. Primer perquè un dels meus editors em va fer la proposta deshonesta de cobrir una baixa i encarregar-me de passar de l'anglès al català una novel·la juvenil d'una d'aquestes col·leccions que darrerament s'ha posat de moda. Vaig acceptar més que res perquè em venia molt de gust enfrontar-me al repte. I l'experiència no m'ha defraudat.

Traduir vindria a ser com la feina que fa l'entintador als còmics americans. Has de resseguir i donar cos a les línies que ha fet el dibuixant, la veritable estrella, sense sortir-te del camí que t'ha traçat. Encara que vegis un error flagrant, el màxim que pots fer és dissimular-lo dins dels límits que se't permeten. La del traductor és una tasca creativa, això és indubtable, però és una mica irritant el fet de no poder deixar-te anar tant com voldries. La servitud obligada a l'autor funciona millor si aquest és un professional que pots admirar i reverenciar, perquè traduir un llibre amb el qual no combregues dificulta molt les coses. Sigui com sigui, aquesta feina t'obliga a fer malabarismes amb molts pocs mitjans, per això cada frase que et queda rodona et dona tanta satisfacció com si haguessis acabat d'escriure una novel·la sencera.

Em vaig treure una mica l'espina amb el següent encàrrec, que em va caure a les mans també sense demanar-lo. Es tractava de donar un cop de mà a la traductora d'Ullals al castellà. Quan et tradueixes a tu mateix, la cosa canvia molt, perquè ja no hi ha regles. Si una frase de l'original trobes que no encaixa bé en el nou idioma, la canvies tant com faci falta: ningú millor que l'autor per dir les coses d'una altra manera sense perdre el contingut que el text tenia originalment. I no et cal demanar permís a ningú. Aquí t'ho passes molt millor i els resultats queden més bé, o sigui que tothom surt guanyant. Els autors haurien de traduir-se ells mateixos sempre que fos possible. L'únic problema és que tornar a reescriure una novel·la que ja havies donat per enllestida no deixa de tenir un deix sisífic. No sempre ve de gust.

La qüestió és que haver estat treballant aquests mesos al servei d'un altre escriptor m'ha fet venir moltes ganes de tornar a escriure ficció sense més plantilles que el full en blanc i les 28 lletres de l'alfabet. Quan tingui un forat a l'agenda (ara toca divulgació) m'hi torno a posar.