dijous, 21 d’abril del 2011

Què regalaré aquest Sant Jordi (IV)

Ara em toca a mi, perquè per Sant Jordi també em faig regals a mi mateix. Aquests són els llibres que m'han cridat prou l'atenció com per acabar a la cistella. Com que no els he llegit, i són d'autors més o menys novells, vosaltres mateixos si voleu fer cas de les meves recomanacions personals. De vegades, el millor és llençar-se a la piscina i veure què passa. No hi ha res com el plaer de descobrir un autor nou que val la pena.


El Maic de la Tina Vallès l'han deixat molt bé a més d'un lloc. I pel que n'explica l'autora al seu blog, promet. És un altre d'aquests llibres que, per la seva temàtica, ha acabat en una col·lecció juvenil, com el nostre Ullals, malgrat no va ser escrita pensant específicament en aquest públic. La Tina escriu bé, com sabem els qui la seguim als blogs, i això és sempre una garantia.

A totes les llistes de recomants està apareixent també Primavera. estiu, etc., de la Marta Rojals, que fins i tot ha guanyat el Premi Exhaurim-loEncara no n'he llegit cap crítica negativa, cosa perillosa, perquè  en aquestes condicions qualsevol llibre corre el risc de no superar les expectatives. Però ens arriscarem. L'altre que té bon aspecte és Tots els dimonis són aquí, de Pere Antoni Pons. Per diversos motius segurament també cauran els Gats al parc de l'Alba Dedeu i La ciutat vertical, de la Bea Cabezas.


I Cabdills, de Marc Moreno, que té una trama tan descabellada que m'ha convençut a la primera. Mireu: "Han robat l’espasa de Vilardell d’un museu, però un jove historiador troba uns documents on es demostra que la verdadera espasa, amb els llegendaris poders que havien fet servir Jaume I i Lluís Companys, s’amaga en una església de Sant Celoni. La que ha desaparegut és una còpia falsa. Un diputat independentista de segona fila amb deliris de grandesa, un aspirant a polític que vol pujar ràpid, la Fundación Nacional Francisco Franco, els sectors polítics moderats del nacionalisme català i un vell milionari obsessionat amb la llegenda de Vilardell volen els poders de l’espasa. Els interessos de cadascun els mouran fins i tot a matar per esdevenir cabdills del seu món." Sona com la mena de coses que hauríem pogut imaginar en Sebastià Roig i jo en un dels nostres rampells creatius més desfermats. Només per haver gosat barrejar tots aquests elements val la pena donar-li una oportunitat al Marc Moreno. 

dimecres, 20 d’abril del 2011

Què regalaré aquest Sant Jordi (III)

El Jordi Cabré té la virtut d'escriure les seves històries de la manera que menys t'ho esperes. I això m'agrada. Per exemple: abans de començar-la, sabem que la finalista del Sant Jordi d'aquest any va de passions prohibides i de Beethoven. Però hagués estat massa fàcil fer el típic mix de novel·la històrica i adulteri modern. Potser llavors hagués guanyat el premi gros, qui sap, però ara en canvi els qui sortim guanyant som els lectors, perquè podem gaudir d'un llibre que avança com una locomotora però fent salts que la lògica desaconsellaria.  Com canviar de narrador i temps verbal cada dos per tres, o usar durant una bona estona la sempre empipadora segona persona singular, o introduir el personatge clau pel desenllaç passada la meitat de la novel·la, o presentar-nos diferents triangles amorosos (amb algun vèrtex superposable) en els quals almenys un dels participants no és humà. Impensable. Bé, jo no sé si gosaria fer-ho. Per transgredir certes normes se n'ha de saber, sinó corres el risc que et surti un nyap. I en Jordi en sap, com fa temps que hem descobert els qui el seguim.

No feu cas de les sinopsis que llegireu: Després de Laura és en realitat la història d'una peça de música (enviada pel diable?) que no acaba de trobar la manera de fer la seva entrada en el nostre món. Té la seva musa particular, eterna i reencarnable, però alguna cosa o algú (Déu?) sempre l'acaba retornant a l'oblit. Però ella és tossuda i segueix buscant Orfeus que la treguin de l'infern, impertèrrita al rastre de destrucció que deixa darrere. Tot això està ben disfressat amb una trama més "humana" que salta per segles, per llits, per gèneres musicals i per ciutats de mig món, així que el podré regalar sense cap problema als amics que solen llegir llibres dels "tradicionals", i segur que en sortiran satisfets. Però també el regalaré als qui busquen alguna cosa diferent, perquè crec que no els decebrà. I jo esperaré la propera novel·la del Cabré, intrigat per veure com s'ho fa per tornar a sorprendre'm.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Horari de signatures de Sant Jordi

Aquest any participaré el en circ de Sant Jordi fent la ronda per diferents parades amb el bolígraf a punt. És el meu primer cop. Per un costat fa gràcia: no és habitual que als escriptors ens tractin com a rock stars. Per un altre, sis hores signant sembla una barbaritat, si no ets un mediàtic. He sentit moltes històries d'escriptors dels bons que fan badalls mentre miren com al seu costat el famós de torn no s'acaba la filera de fans. Però bé, ni que sigui per una vegada valdrà la pena passar per l'experiència.

Si algú de vosaltres vol passar a saludar i a que li firmi algun llibre jo estaré encantat de veure cares (o nicks) conegudes. Aquesta serà la ruta:

11:00 - 12:00: Fnac Triangle (Plaça Catalunya)
12:00 - 13:00: Proa (Rambla Catalunya/Provença)
13:00 - 14:00: Òmnium (Rambla Catalunya)
17:00 - 18:00: El Corte Inglés Portal de l'Àngel
18:00 - 19:00: Abacus (Rambla Catalunya/Córcega)
19:00 - 20:00: El Corte Inglés Francesc Macià

Si voleu perseguir algun altre escriptor, aquí hi ha una relació molt completa dels itineraris. Ens veiem!

dilluns, 18 d’abril del 2011

Dilluns musical: programa triple.

Aquest és un d'aquells casos que trio més pel vídeo que per la música. Es tracta d'una trilogia d'històries del darrer disc dels Danko Jones. La música és rock dur bastant convencional, no pas per tirar coets. Però es veu que tenien prou pressupost per fer uns vídeos interessants i no es van pas tallar. S'han de veure seguits, perquè la història continua (això us farà adonar de com de similars sonen els tres singles...). El guió és una mica absurd, però hi surt el Ralf Macchio fent de científic boig i l'Elijah Wood en l'improbable paper d'assassí a sou. Què més es pot demanar?





El desenllaç de la història el trobareu aquí.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Parlant de pares a l'Ara amb Francesc Orteu


Ho llegireu millor al pdf, fent clic aquí.
I a més, ahir El Periódico va recomanar Ullals d'aquesta manera tan 2.0:


divendres, 15 d’abril del 2011

El gabinet del doctor Caligari

Una escena de la magnífica L'últim dia abans de demà m'ha recordat una història d'infantesa. El doctor no es deia Caligari, però sí que tenia un gabinet (nosaltres preferíem anomenar-lo "ganivet"), instal·lat en un racó de la nostra escola. Hi anàvem quan ens fèiem mal o ens trobàvem malament, i ens atenia una infermera alta com un Sant Pau, escardalenca i de rictus tan seriós que imposava respecte immediatament. A més coixejava, cosa que li donava un aspecte d'ajudant de mad doctor de pel·lícula de sèrie B que ens tenia una mica espantats. Ella cultivava conscientment aquesta imatge, perquè li anava molt bé per mantenir a ratlla la patuleia d'eixerits que demanaven anar al metge només per poder-se saltar una classe. En el fons, si tenies l'oportunitat de conèixer-la una mica (que no era habitual), descobries que era una bona dona.

El doctor apareixia només de tant en tant, i era ineludible una cita anual per sotmetre't a la revisió mèdica de rigor. Anàvem al gabinet per ordre alfabètic, de cinc en cinc, vestits amb la samarreta i els pantalons de fer gimnàstica. Esperàvem torn al vestíbul, asseguts en silenci en unes cadíres de vímet i fusta pintada de verd fosc, vigilant no despertar les ires de la infermera. Quan ens cridaven, passàvem a veure el metge. Hi havia unes quantes proves clàssiques que es repetien cada any. Ens media i ens pesava. Ens mirava si teníem els peus plans enfilats en un vidre glaçat que coronava una màquina plena de miralls i fluorescents. Després bufàvem un èmbol per mesurar la nostra capacitat pulmonar (la part més divertida, perquè era com un concurs i després podíem comparar els resultats amb els companys). I llavors passàvem a una sala fosca on em sembla recordar que ens mirava per una pantalla de raigs X d'aquestes que ara estan prohibidíssimes.

Tots els nens temíem la prova final (les nenes se'n lliuraven): ens baixava els pantalons, es posava els testicles al palmell i ens deia "tus, tus". No és que ens fes por estar a les fosques amb ell ni que el pobre home fes res més que complir el seu deure professional (s'havia de controlar que les penjarolles ens haguessin baixat al seu lloc, no hi havia cap altre motiu), sinó que ens costava molt aguantar-nos el riure. El "tus, tus" era el moment clàssic, i solíem fer conya al seu voltant hores abans d'anar a la revisió (i també molt després). Ja sabeu: criatures. De totes maneres, allò ens va marcar. Encara ara, quan ens trobem anb els companys de l'escola surt de tant en tant el "tus, tus", sobretot quan volem dir que a algú li estan tocant el que no sona.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Què regalaré aquest Sant Jordi (II)

Ja sabeu que no m'agraden els contes. Però conec gent que no té aquests problemes etico-estètics amb la narrativa curta i que també mereixen que els regali un llibre per Sant Jordi. Els escollits rebran un d'aquests interessants reculls de la collita d'aquest any, que he llegit i guadit darrerament (Llegit? Gaudit? M'estaran canviant els gustos?).

Per un costat, l'Ebrenc Joan Todó debuta en aquest gènere (i va acumulant lloances) amb A butxacades, un conglomerat molt heterogeni d'històries  capaç de passar del drama a l'humor sense cap mena de dubtes existencials. Crec que el mèrit més gran d'aquest llibret color taxi, preciosa edició de can LaBreu, és revelar-nos una nova veu amb coses a dir i les eines per dir-les. A estones no et cal fer gaire més que deixar-te portar plana enllà gronxat per l'habilitat minuciosa però desenfadada que té en Todó de descriure el seu microcosmos particular. És clarament una pista de proves (tots hem passat per aquí: el conte kafkià, el pujat de to, el que vol escandalitzar el lector...), i això fa que m'agradi més el recull: serveix com a preludi de les coses bones que vindran si l'autor escolta els seus lectors i tria provar un llarga durada pel camí on es veu clarament que se sent més còmode. 

El darrer cop que vaig veure en Carles Bellver em va dir que no tornaria a publicar cap llibre, si més no de la manera tradicional. M'alegro que no s'hagi fet cas i ja tinguem a les llibreries L'home del calendari, la seva nova col·lecció de relats que ens arriba de la mà de la gent sempre inquieta de Tria llibres (atenció a la impactant portada d'Oriol Malet). Al Carles no li cal provar res perquè ja ha demostrat fa temps que ha trobat la seva vocació: contista realista-fantàstic amb ganes de transgredir tòpics i estructures. Segueixo al Carles des de molt abans d'haver creuat una sola paraula amb ell. Segurament des del dia que li vaig descobrir aquesta passió que compartim per Lovecraft. Sempre he gaudit de les seves històries. És normal que quan em va enviar fa uns mesos en primícia el manuscrit que encara no era llibre, jo ja estigués convençut que m'agradaria. I així ha estat. Una col·lecció de retalls de lal vida d'un alter ego que té entitat pròpia i s'immiscueix en la vida de l'autor amb una obertura Pynchoniana i continuant amb referències a Wittgenstein, Boris Vian, Perucho i Hergé. Si mai no heu llegit res d'en Carles, aquest és un bon lloc per on començar. I si ja heu llegit algun dels seus llibres, tot això que he estat dient no us vindrà de nou.

Un altre contista professional és en Jesús Maria Tibau, que a aquestes alçades ja no caldrà que us presenti. El seu cinquè llibre de narrativa curta, I un cop de vent els despentina, torna a lluir una d'aquestes portades magnífiques que li fan a Cossetània. I a part d'això i del que he vist als webs no us en puc dir gaire més, perquè encara no he tingut temps de comprar-me'l. Regalaré un llibre sense haver-lo llegit abans per saber si val la pena? En aquest cas, no hi ha cap problema. Tinc els seus reculls anteriors, i si una cosa es pot dir d'en Tibau és que és un narrador sòlid que no decebrà mai els seus fans. Té un estil consolidat i un ample ventall de temes que li agraden. Quan agafes un llibre amb aquest segell de qualitat saps perfectament què t'hi trobaràs. És apostar sobre segur. Conec uns quants amics que estaran encantats de rebre la següent entrega de la biblioteca Tibau. I sé segur que en Jesús no em farà quedar malament.

dimarts, 12 d’abril del 2011

La "Nació catalana"

Ara que tothom ja hi ha dit la seva, em toca a mi. Vaig donar suport oficialment a la consulta popular que es feia aquest passat diumenge al meu poble perquè em sembla bé que en una democracia es facin servir eines que segueixen les normes del joc per expressar una voluntat o una disconformitat. Trobo, però, que hi ha un defecte de forma important en aquest tema que s'hauria de resoldre abans d'avançar cap a un hipotètic nivell superior.

La pregunta que s'està fent és una variació de "Està d'acord que la Nació Catalana esdevingui un estat independent?". El problema és el concepte de Nació Catalana, que alguns no veuen que és molt diferent al de societat catalana (usat també molt aquests dies, sobretot al costat de l'adjectiu "complexa" quan s'ha volgut invocar el seny més que no la rauxa). Potser hauríem de pensar-hi una mica més, perquè jo no crec que el padró sigui la millor manera de definir una Nació sense estat. Em sembla que hi ha altres factors més importants que la delimiten, més que no pas el lloc on vius, on has nascut o d'on venen els teus pares. Fins que això no quedi més clar, és una mica absurd seguir endavant. Perquè s'està convidant a decidir el futur de la Nació Catalana a un nombre important de persones que no crec que tinguin el dret de dir que hi pertanyen.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Dilluns musical: balades dels 70.

El dilluns musical de la setmana passada em va donar la idea de fer aquest Top 5 de les millors balades de grups de rock dur dels 70 (dels 80 seria massa fàcil, perquè les balades ensucrades eren un element bàsic dels grups de Hair Metal). És també un homenatge a unes històriques cintes de caset que un amic meu solia gravar-li fa unes dècades a la meva futura dona, plenes de perles com aquestes. La sessió d'avui és una mica retro, però a veure què us sembla.


Comencem amb els Deep Purple. No eren molt de cançons lentes, aquests nanos. Aquesta és l'única balada de l'alineació clàssica, i els deuria fer tanta vergonya que la van condemnar a una cara B. Però és impressionant. Deep Purple, When a blind man cries (1972).



Una anys després, ja amb David Coverdale al micròfon, van ser més agosarats i van incloure la balada de rigor al disc Stormbringer. Aquesta és una autèntica meravella del gènere, de les de tancar els llums i encendre espelmes. Deep Purple, Soldier of Fortune (1974)



Per seguir dins la mateixa família, la primera formació de Rainbow va fer un parell de balades molt bones, totes dues curiosament amb la paraula rainbow al títol. Una ja us la vaig posar fa uns mesos, avui toca l'altra, del primer disc homònim del grup. Molt maques les imatges que hi ha posat al youtube. Rainbow, Catch the Rainbow (1975).


Canviem de terç per anar a una altra branca del rock dur anglès. Black Sabbath tampoc no es va prodigar gaire en el tema de les balades. De fet, em sembla que aquesta és l'única que va gravar la formació original. Tota una sorpresa, encara que no té el nivell de les tres anteriors. El vídeo de les floretes és bastant ridícul, perdó. Black Sabbath, Changes, Vol.4 (1972).



Tanquem amb l'altre grup de rock dur clàssic que quedava, Led Zeppelin. No és ben bé una balada, almenys no en l'estil de les altres, però és una de les millors "lentes" que tenen i mereix estar en aquesta selecció. Led Zeppelin, Going to California, Led Zeppelin 4 (1972). I fins aquí la lliçó d'història d'avui! Si s'us n'acut alguna altra a l'alçada d'aquestes ja m'ho fareu saber.

divendres, 8 d’abril del 2011

Bizarre love triangle (part 2): the next generation.

La vida sentimental del meu fill de tres anys i mig em té fascinat. El darrer cop que us en vaig parlar es trobava ficat en una mena de triangle amorós amb tots els números per acabar en tragèdia. Doncs ha passat tot el contrari. El nano i les seves dues xicotes "oficials" conviuen en un feliç equilibri mormònic que té tota la guarderia destarotada. Les dues l'esperen cada matí per esmorzar plegats (normalment les criatures van menjant a mida que arriben), es fan un petó quan es veuen (sense donar-hi importància, talment com si estiguessin casats), escullen els mateixos plats a cada àpat, van a tot arreu plegats donant-se les mans, i les noies ja no es barallen per asseure's al seu costat (una a cada banda i tots tan contents).

Però la cosa no acaba aquí. L'altre dia vam anar a casa uns amics, que tenen una filla un any més gran. Ella i una veïna de la mateixa edat que corria per allà es van emportar el nano a l'habitació de dalt per jugar una mica. Al cap d'una estona pujo a veure com els va i me'l trobo amb els pantalons baixats, els calçotets a mitja cama, i les dues mosses mirant al sostre fent-se les despistades. Em van dir amb tota naturalitat que estaven jugant a pares i a mares. No vaig gosar preguntar quina escena de la vida familiar inentaven reproduir. Si el meu fill és capaç de mantenir aquest interés que desperta en el sexe contrari fins la pubertat, li auguro moltes més hores de diversió que no pas les que vaig tenir jo. 

Li explicava això al meu pare  i l'home no podia evitar fer cara d'estar orgullós. Ell, tres quarts de segle a l'esquena, sempre elegant, amb una cabellera blanca que ja la voldria per mi i amb gairebé quaranta-cinc anys d'historial de monogàmia practicant, té tota una col·lecció d'anècdotes relacionades amb senyores i senyoretes que li han fet proposicions deshonestes. La més recent, de fa uns mesos, quan es va ensopegar amb una escriptora coneguda al Passeig de Gràcia. La dona va aturar-lo per xerrar amb ell i li va engaltar a la segona frase que li agradaria conèixer-lo millor, i no precisament per  jugar al bridge. Tot això sense haver creuat mai abans ni una paraula. N'hi ha per treure's el barret.

Per desgràcia, aquest curiós gen del magnetisme sexual dels Macip deuria saltar una generació, perquè a mi no m'han passat mai aquestes coses. El més semblant potser va ser fa cosa d'un any, quan una nit buscava un taxi a Barcelona i un d'ocupat va parar davant meu. Mentre una noia jove i de bon veure en baixava, li vaig preguntar al conductor si estava lliure. "Com un ocellet", em va contestar ella per sorpresa. L'estona que vaig tardar a processar la informació va ser suficient per què l'"ocellet" hagués volat una cantonada més enllà, esperant encara una paraula meva que l'aturés. D'aquí uns anys, quan en els sopars familiars el meu fill i el seu avi s'expliquin amb picardia els seus grans èxits, almenys jo podré citar l'episodi del taxi i no passar a la història com l'ovella negra de la família.

dimecres, 6 d’abril del 2011

Què regalaré aquest Sant Jordi (I)

Encara em queden unes setmanes però ho tinc claríssim: L'últim dia abans de demà, d'Eduard Márquez, anirà cap a la bossa. En compraré un per l'amic que sempre diu que en català no s'escriu res de veritablement bo i un per aquell altre que creu que fer literatura d'alçada vol dir detallar durant tres planes el vol d'una mosca usant tantes esdrúixoles com sigui possible. En compraré un per l'amic que només llegeix un llibre l'any i pel que en llegeix un cada tres dies. I també un altre per aquell amic que diu que vol posar-se a escriure i em demana algun consell, així m'estalvio llargues disquisicions sobre l'estil sintètic i depurat que crec que és el present i el futur de la literatura. Ningú no el domina a casa nostra com l'Eduard.

A més, no em caldrà donar massa explicacions quan faci els meus regals: a internet hi ha penjat mil i uns elogis del llibre. No n'hauré de fer cap més. Només matisaré un punt. Per algun motiu tohom destaca com és de breu la novel·la. A mi en canvi em va semblar llarguíssima. Quan vaig acabar em sentia com si hagués viscut la vida sencera del protagonista, segon a segon. Portava a sobre l'esgotament emocional acumulat d'unes quantes dècades, però curiosament el rellotge em deia que tan sols havien passat unes hores. Que l'Eduard només necessiti un centenar llarg de planes per aconseguir aquest efecte tan intens no és màgia: és saber escriure.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Dilluns musical: velles glòries.



Després d'un parell de píndoles relaxants, accelerem avui una mica el ritme. Aquest és un tema del supergrup de clàssics del rock dur Hoochie Coochie Man, publicat fa quatre anys, però que casualment va anar a parar al meu iPod l'altre dia. Els membres més coneguts del grup són Bob Daisley (baixista de Rainbow i Ozzy Osbourne) i Jon Lord (teclista de Deep Purple), i en aquesta cançó col·labora el cantant de Deep Purple, Ian Gillan. El resultat s'assembla a altres balades típiques del rock dur dels setanta, però val la pena d'escoltar perquè té una melodia molt maca. El solo de guitarra del final (cap al minut 6:30) és apoteòsic sense ser terriblement espectacular. Hoochie Coochie Man, Over and over, Danger: white men dancing (2007).

divendres, 1 d’abril del 2011

No m'agrada la literatura de gènere


És veritat, però us haureu de llegir l'entrevista (un gran treball del Marc Moreno) per entendre el matís. I si esteu avorrits, aquests dies el Sebastià i jo també hem xerrat per Periódico, pel Diari de Girona i pel Taller de letras. I ja han penjat la divertida entrevista "dels calçotets" a L'Illa dels llibres (ja veureu per què ho dic). 

dimecres, 30 de març del 2011

Traduït per...


Quan m'arriba un paquet d'una editorial solen ser els exemplars del meu darrer llibre. El que vaig trobar ahir en arribar a casa contenia llibres. Però no eren meus. I malgrat tot, hi havia el meu nom a la solapa. Us explicava fa poc que he començat a fer traduccions. La primera surt al carrer per Sant Jordi i la sensació és una mica estranya. Primer, he cobrat més per ella que per la meva darrera novel·la en solitari, tot i que m'ha costat molt menys temps i esforços. A sobre, segur que vendrà cinquanta vegades més. I probablement també més que Ullals, que competeix per un públic similar. De fet, ara m'adono que tinc el nom estampat en dos llibres que es troben a pols oposats de la literatura juvenil i simultàniament al carrer. D'això se'n diu cobrir totes les bases. Aquest Sant Jordi no em pot anar malament...

dimarts, 29 de març del 2011

Recull de premsa

Ja ho haureu vist per altres bandes, però permeteu-me que concentri en aquest post les aparicions mediàtiques del cap de setmana.

El dissabte a El Periódico intentava resumir què és el càncer en només una plana, aprofitant que s'ha publicat aquests dies un article científic important sobre el tema. La meva opinió va tenir bona acollida, perquè va ser l'article més enviat i més valorat del dia segons les estadístiques del web del diari. Tot un honor. Vaig tocar el mateix tema des d'un altre angle a la meva intervenció de diumenge al Via lliure, on vaig parlar del científic responsable de l'article en qüestió i el seu lligam (o no) amb el món dels còmics. El tema central va ser la teràpia gènica i al top 5 del mes van sortir coses com un tractament amb nanodiamants o que els antibiòtics engreixen.

A part d'això, aquest cap de setmana també vam rebre la primera crítica d'Ullals. Ve directament d'un lector (que no coneixem de res, ho prometo!) i s'ha de dir que ens va fer pujar els colors. És més del que es pot demanar.

Ah, i el dilluns en Sebastià i jo sortíem al Punt fent postures de models de Mango en hores baixes. Amb això i la foto que acompanyava l'article aparegut a La Vanguardia el divendres, no m'estranyaria que comencessin a circular rumors d'una relació extra-professional entre tots dos...

dilluns, 28 de març del 2011

Dilluns musical: raig ambiental.



M'estic acostumant a tornar a fer els dilluns musicals els dilluns... Acabo de descobrir Kanding Ray, que és en realitat David Letellier, un francès que viu a Berlin. Fa una música electrònica molt original. He seleccionat per començar el dia d'avui una de les seves pistes més ambientals, del 2008, però val la pena que feu un cop d'ull a les altres coses interessants que té penjades al web. Kading Ray, Automne fold.

divendres, 25 de març del 2011

El dia després (o l'altre)

Com sempre que em fiquen en una marató mediàtica de la promo d'un llibre, acabo amb la veu feta miques (per sort sol aguantar just fins l'última entrevista abans de fer crec). Aquesta vegada he tingut la sort de no ser l'únic que n'ha sortit afònic i esgotat (vegeu la foto), perquè m'he repartit la feina amb l'altre coautor, el Sebastià Roig. Han estat dos dies i mig bastant intensos de passejar el nostre show per les ràdios i els diaris del país, i avui ja han començat a sortir les primeres coses, com l'entrevista a La Vanguardia (que ha acabat generant als comentaris un estrany debat sobre l'educació dels fills) o el videoshow a Vilaweb. Quan tingui un moment us faig cinc cèntims de l'experiència i penjo el recull de premsa.

De moment, si us passeu pel Què llegeixes podeu guanyar un exemplar d'Ullals. Només cal que contesteu correctament unes preguntes. De pressa, que el concurs s'acaba aquesta setmana.

I ja que hi som, feu vos seguidors de la plana d'Ullals al Facebook per estar al dia de tot el que està relacionat amb el llibre (i més burrades). Bon cap de setmana a tots!

dilluns, 21 de març del 2011

Dilluns musical: una mica de clàssica.



Aquesta setmana toca promo d'Ullals, o sigui que potser ens sentireu per la ràdio o ens veureu a algun diari. Ja aniré anunciant i penjant el que vagi sortint. Mentrestant, us deixo amb una mica de música, i així evito que el blog sigui totalment monotemàtic aquests dies...

Un amic m'ha descobert Arvo Part, compositor estonià de música clàssica (no estic prou al dia de les novetats en aquest camp: Part ja té 75 anys!). El preciós tema d'avui és una bona manera de començar el dia relaxat i de bon rotllo... cosa que m'anirà especialment bé, ara que penso que d'aquí una estona aniré enxovat en un vol low cost cap a Barcelona. Arvo Part, Spiegel im Spiegel.

divendres, 18 de març del 2011

Ullals: making of (II).

La segona meitat del 2006 va ser un moment curiós per a mi. Jo sempre havia estat un escriptor lent, que treballava a batzegades. Acabar la meva primera novel·la publicable, per exemple, m'havia portat gairebé sis anys. Però alguna cosa havia canviat en el meu mètode i de cop i volta estava treballant a tota màquina i amb una qualitat que a mi em semblava molt millorada respecte els primers esforços. M'estava professionalitzant. Entre abril i setembre havia aconseguit començar i acabar El joc de Déu, per mi el millor que havia escrit fins llavors, i notava que portava embranzida. Per no repetir un altre dels errors de Mugrons de titani (un escrivia un trosset i després l'enviava a l'altre per què el continués, cosa que enlentia molt el procés i convidava a la reescriptura compulsiva) vam decidir que aquesta vegada de la primera volta se n'encarregaria un de sol, de cap a peus, i tan ràpid com fos possible. I, és clar, després de presumir tant d'aquesta nova velocitat que havia adquirit, l'honor em va tocar a mi.

Vaig començar Ullals (que llavors portava el títol provisional de Feréstecs) el setembre del 2006, i abans de finals d'any ja teníem el primer esborrany enllestit. Un altre rècord. Estava en un estat molt precari, tot s'ha de dir, perquè escrivia sense mirar enrera, només seguint fidelment l'escaleta i sense pensar-m'hi gaire, d'una manera tan automàtica com els meus admirats beats, només que sense drogues i amb unes pautes de guió molt ben delimitades. Va ser més fàcil del que sembla perquè l'escaleta era molt exhaustiva. Només calia anar omplint forats. Després ens vam passar els següents tres anys i mig polint el manuscrit a fons i millorant-lo amb cura, és clar, fins que en vam quedar totalment satisfets. Era la primavera del 2010. Havíem tardat set anys a escriure Mugrons de titani i només quatre a acabar Ullals. Una millora substancial.

El següent pas era pensar què en fèiem. Igual que amb Mugrons, no ens havíem plantejat en cap moment si estàvem invertint el temps en un producte vendible. Estàvem massa emocionats muntant un trencaclosques que ens apassionava i divertint-nos amb el procés creatiu. Per sort treballem amb uns grans professionals que s'encarreguen d'aquests menesters més terrenals i així nosaltres ens podem concentrar en escriure. Quan la nostra agent va acabar de llegir el manuscrit, ho va tenir claríssim: això és crossover, ens va dir. Reconec que no havia sentit la paraulota fins aquell moment, tot i que ha estat el tsunami que ha sacsejat el negoci editorial en la darrera dècada. Pels qui no són del ram (i els despistats com jo), el crossover és aquest gènere que va a cavall entre el llibre per adolescent i el d'adults. Els exemples més clars són el Harry Potter i la sèrie del Crepuscle, novel·les llegides per gent de totes les edats malgrat en principi semblen destinats als joves.

A nosaltres no se'ns havia acudit en cap moment que estàvem escrivint un llibre per a joves. Els protagonistes tenien aquesta edat, és cert, però la història era fosca i no estalviava detalls cruels. Si haguéssim pensat en el públic potencial potser l'haguéssim suavitzat. I això hauria estat un error. Perquè pensant-hi una mica, vam entendre que un no escriu llibres per a joves; escriu llibres que interessen als joves. És una distinció més important del que sembla. El llibre infantil té un llenguatge propi, adaptat a les necessitats dels més petits, és cert. Però en canvi, els adolescents no volen mainaderes. Volen ser tractat com adults. No cal adaptar, retallar, amagar, censurar o parafrasejar res. Només cal escriure sobre temes que els vingui de gust llegir. Al cap i a la fi, jo quan tenia dotze anys m'empassava Frankenstein, Dràcula, Poe, Tolkien, i aviat aniria cap a Lovecraft, Asimov i Agatha Christie. Eren llibres que no s'havien escrit pas pensant en els joves, tot i que clarament atreien aquesta mena de lectors. Ullals sens dubte tenia més d'un punt en comú amb aquestes novel·les clàssiques. Malgrat que podia agradar tant a un adolescent com a un jubilat, era un llibre que es podia encarar perfectament cap als primers.

Vam decidir, doncs, seguir la intució de la nostra agent. I, ja posats, per què no presentar la novel·la a un premi? El més prestigiós de la literatura juvenil en català és el Joaquim Ruyra, i encara estàvem a temps d'enviar l'original a l'edició d'aquell any. Ens va semblar una mica agosarat, no us penseu, sobretot amb un llibre tan atípic dins el gènere com el nostre. Però vam pensar que no perdíem res provant-ho. I la resta, com se sol dir, és història.

dijous, 17 de març del 2011

Ullals: making of (I).

Com ja és costum, aprofito que surt un nou llibre per explicar-vos una mica com va anar el procés creatiu, pels quatre que us interessen aquestes coses. La història d'Ullals comença el març del 2006. En Sebastià Roig i jo havíem acabat d'escriure Mugrons de titani la primavera del 2005 (la data de la foto d'aquí al costat), l'havíem presentat a un concurs i l'havíem guanyat, i això ens havia donat ànims per continuar el nostre experiment d'escriptura en parella. Només sabíem que havíem de fer-ho d'una manera diferent, perquè durant el primer llibre ens ho havíem passat molt bé però també havíem estat a punt d'escanyar-nos més d'una vegada (per sort vivíem a continents diferents).

Després de llegir un parell de manuals, vam entendre que l'error havia estat llençar-nos a escriure una novel·la sense tenir un pla clar i ben definit. Això és important quan escrius sol, però molt més encara quan jugues a dobles. Així doncs, el primer que havíem de fer per la segona era una escaleta exhaustiva, una mena de guió que definís clarament l'acció de cada capítol, abans de posar-nos a escriure la primera paraula. Abans, però, vam estar uns mesos considerant el millor tema. Teníem un parell d'històries que ens interessaven i al final ens vam decidir per una mena de comèdia paròdica dels X files que prometia ser divertida de fer. Teníem l'escaleta a mitges, i això era ja a principis del 2006, quan en Sebastià va dir que paréssim les màquines: havia trobat un argument mil cops millor. A l'Empordà profund havien descobert una mena de reformatori il·legal disfressat d'escola per a estudiants estrangers, on maltractaven els nanos, segons un que n'havia pogut escapar. Allà hi havia una història molt potent. Vaig estar d'acord amb el judici del Sebastià: vam deixar immediatament el que teníem entre mans i ens vam llançar de cap a treballar aquest nou material.

La primera intenció va ser fer un A sang freda català, un relat novel·lat d'un episodi actual de la nostra crònica negra. Però a mi el periodisme literari és un gènere que m'apassiona poc, així que vaig proposar al Sebastià que hi afegíssim algun ingredient extra per fer-ho més interessant. Com que els dos tenim un grapat de referents comuns, no ens va costar gens arribar a un compromís: utilitzaríem la història dels nanos maltractats com a base per fer un thriller psicològic amb uns quants elements fantàstics pel mig. En altres paraules, traslladaríem l'ambient lovecraftià d'Insmouth de la costa de Nova Anglaterra a les muntanyes empordaneses, i a veure com se'n sortien els pobres nois. En cap moment la intenció era fer un altre llibre de ciència ficció, volíem una mica de varietat, sinó de mantenir la línia argumental dins del terror realista, però amb elements que almenys inicalment fossin inexplicables.

Vam estar treballant l'escaleta fins la tardor del 2006. Hi vam barrejar l'estructura clàssica dels Westerns (un fort atacat pels indis), de les pel·lícules de fugues de presó, els elements bàsics de la novel·la d'horror gòtic i algun toc dels monstres de la sèrie B, vigilant especialment el tema del ritme: una novel·la amb només un grapat de personatges que es passen la major part de l'estona tancats en el mateix lloc es pot fer pesada ràpidament si no vas amb molt de compte. El resultat ens va semblar un enfocament bastant únic d'una història interessant. Ara ja només ens feia falta escriure-la. (Continuarà...)

dimecres, 16 de març del 2011

Dilluns musical: la profecia.



Ja n'heu vist la coberta (en dos gustos), la contra, les solapes, les cites de l'inici, la sinopsi, la primera frase i fins i tot un avançament dels dos primers capítols... No és dilluns, ja ho sé, però he pensat que per tancar la pre-campanya d'Ullals no estaria malament incloure una de les cançons que juga un paper més o menys important en la trama (l'altra ja us la vaig penjar fa uns dies). Haureu de llegir el llibre per saber què vull dir... Prodigy, Omen, Invaders must die (2009). El vídeo ofical el podeu veure aquí.

dimarts, 15 de març del 2011

A partir d'AVUI, a la vostra llibreria!





En podeu llegir un avançament aquí.
La fitxa de l'editorial.
I compreu-lo online aquí.
Nota a L'illa dels llibres.
Nova plana al facebook.

dilluns, 14 de març del 2011

DEMÀ és el dia...



En Vicent és un adolescent de classe alta molt acostumat a fer el que vol. El seu pare sent que ha perdut el control sobre ell i pren una mesura radical: enviar-lo a uns campaments exclusius, famosos entre l’elit pel seu èxit en reeducació de joves conflictius.


En Vicent s’haurà d’anar adaptant a un món malsà de disciplina cruel i extrema. Però en Vicent veurà que tot això no és, ni de bon tros, el pitjor que li pot passar. Aviat tindrà notícia d’unes misterioses criatures, salvatges i assassines, que assetgen les instal·lacions. I, també, que els seus companys de campament són poc més que carn de canó.

diumenge, 13 de març del 2011

Queden DOS dies...



Les forces se li acaben però continua corrent. 
Pessics i fiblades li creuen el pit, li ressegueixen els braços i els turmells. El cap li roda. 
No s’atura: no pot deixar que l’agafin.

dissabte, 12 de març del 2011

Queden TRES dies...

Els efectes que aconsegueix el càstig, tan en persones com en animals, són augmentar la por, esmolar el sentit de l’enginy i dominar els desigs. Per això el càstig amanseix els homes, però no els fa millors. 

Friedrich Nietzsche

divendres, 11 de març del 2011

Queden QUATRE dies...



Un home sense ètica és una bèstia salvatge
alliberada enmig de la societat

Albert Camus

dimecres, 9 de març del 2011

Retorn a la normalitat


Demano disculpes per la interrupció de servei que hi ha hagut tot el dia al bloGuejat i els altres problemes tècnics associats (vegeu la imatge que acompanya aquest post). Aquest no ha estat l'únic blog afectat per l'epidèmia de píxels que han bloquejat l'accés a la catosfera avui (en podeu seguir la crònica aquí). Per sort sembla que ara tot ha tornat a la normalitat. Gràcies als qui heu contribuït a fer-ho possible i esperem que aquest trist episodi no es torni a repetir.

p i X e l·l a t

El DIA X és aquí. Ho vam anunciar i els estúpids humans no ens heu fet cas. Pitjor per vosaltres. Els blogs estan sota el control dels píxels. No ens podeu aturar! Som els guanyadors! Avui la catosfera, demà tota la Internet!! EL CIBERESPAI ÉS NOSTRE!  Si voleu lamentar-vos de la vostra desgràcia, podeu fer visitar el que hem decidit que serà el blog neutral a partir d'ara. Sinó, més val que tanqueu els ordinadors.

dimarts, 8 de març del 2011

Segon premi a "Les millors iniciatives del 2010".

Ja us havia dit que el nostre Dia del Blogaire en crisi estava nominat al premi de "Les millors iniciatives del 2010" que organitzen els c@ts. Dissabte es va fer l'entrega virtual de premis i resulta que vam quedar segons, empatats amb la trobada blocaire alemanya del Ferran (tot un honor). Moltes gràcies a tots els qui ens heu votat. Fa il·lusió que una cosa que va començar com una broma espontània entre el Leblansky i jo mateix acabés tenint tot aquest ressò. Aprofito per felicitar el guanyador, que era precisament el cavall pel qual havia apostat. S'ho mereix! I sobretot, com sempre, hem de felicitar a l'equip que s'amaga darrera els c@ts per inventar-se iniciatives per animar una mica aquest veïnat virtual nostre.

dilluns, 7 de març del 2011

L'escollit (LXXX): La Lluna en un Cove


Ha sigut un plaer col·laborar a La lluna en un cove, la revista de relats en català que ja ha arribat al número 26. Com diuen a seu blog, es tracta d'una "publicació mensual en paper de relats de ficció en català. Un magazín literari amb una miscel·lània d’històries sorprenents, originals, fresques, de temàtica i gèneres diversos". Molt recomanable. I molt encomiable que els seus responsables dediquin esforços a una iniciativa tan poc comú i tan necessària com aquesta.

El meu és un relat de ciència ficció que funciona també com a preview del darrer llibre de ficció que he escrit (encara inèdit). És una mica complicat d'explicar en un parell de frases, així que ja en parlarem quan arribi el moment (abans ens haurem de concentrar en Ullals, d'aquí molt poc a les millors llibreries!). De moment, us haureu de comprar la revista si en voleu saber més. Podeu llegir-ne les primeres planes aquí. Veureu que tinc l'honor d'acompanyar noms tan il·lustres com Andréiev i Conrad, i els sempre admirats Joan Pinyol i Emili Gil. Una bona alineació.

dissabte, 5 de març del 2011

El perill de veure massa pel·lícules de zombis

Una història que em va explicar l'altra dia una amiga, immigrant recent com jo i encara poc coneixedora dels costums britànics. Era migdia, fa uns mesos, i estava comprant en un d'aquests supermercats gegantins que semblen hangars d'un aeroport. No hi havia massa gent (era entre setmana), i la cua a la caixa avançava a bon pas. La meva amiga matava el temps teclejant en el seu iPhone, distreta enviant algun missatge. 

De sobte, silenci absolut. Desapareixen fins i tot el fil musical i els molestos bips dels articles quan són escanejats. Ella aixeca el cap, sorpresa, i s'adona que tothom s'ha quedat quiet. Com estàtues, tots glaçats. Una gota de suor comença a regalimar-li per la templa. Empassa saliva i mira a banda i banda, buscant amb poques esperances la càmera indiscreta. El següent que pensa: s'han convertit en zombis. Un acte reflex. Sap que no és possible, aquestes coses no passen fora de les pantalles, però no pot treure's de sobre el mal presentiment. Algun aparell emet microones malèfiques que només afecten els nadius, que en qualsevol moment es posaran a caminar a la recerca de cervells frescs com el seu. El problema és que ha vist massa pel·lícules de sèrie B (no és estricament culpa seva: el seu marit n'és afeccionat i un amor conjugal potser una mica malantès evita que s'aixequi del sofà quan al DVD hi ha el següent fascicle de les obres completes del Romero). 

La imatge de Day of the dead, versió Tesco de les Midlands, només li dura uns segons dins el cap (suficient per causar-li una taquicàrdia que tardarà una estona en diluir-se). Acte seguit, decideix atacar el problema frontalment. Es dirigeix al zombi que té davant, un jubilat amb la mirada perduda a l'infint, i li pregunta què dimonis passa. L'home se la mira amb cara de reprovació i la fa callar amb un xxt poc sonor. Com que ella ha aixecat la cella, entre incrèdula i ofesa pel que interpreta com un gest maleducat, l'home es veu obligat a afegir una explicació: el que és relament irrespectuós és parlar durant el minut de silenci en memòria dels herois caiguts en les guerres.

Ho havien anunciat pels altaveus però s'ho havia perdut: tot el país s'aturaria a les dotze en punt per complir el ritual del Remembrance day. La meva amiga es va disculpar, avergonyida, i es va prometre no tornar a quedar-se mai més a veure un dels festivals zombis del seu marit. La imaginació a vegades pot jugar-te males passades.

dissabte, 26 de febrer del 2011

Menú mediàtic del dissabte

Pels qui estigueu interessats en els trctaments del futur, la medicina personalitzada i el càncer, passeu-vos per El Periódico i llegiu el meu article d'opinió.

Pels qui us interessa els costat més sorprenent i curiós de la ciència, avui cap a la una, al Via lliure de RAC1 tenim un menú ple d'excrements, orina, gossos amb bon nas, peixos eixerits i capes de la invisibilitat. Ja penjaré el link quan estigui disponible.

ACTUALITZACIÓ: aquí teniu el podcast.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Doppelgänger

A través d'un amic m'assabento que surto a la revista  del Cercle de Lectors d'aquest mes. També al web, on posen El joc de Déu a la secció novetats i a la de Literatura Fantàstica, al costat un cop més d'en Marc Pastor (ja m'hi estic acostumant). És el primer cop que un llirbe meu passa al Cercle/Círcuclo, així que em fa gràcia.

Però quan miro de prop la foto que acompanya la descripció del llibre m'adono que no tinc ni la més lleugera idea d'on ni quan me la van fer (algú reconeix els edificis del fons? És Barcelona?). És veritat que alguna de les darreres promos ha estat una mica densa, però tampoc no sóc una rock star: em pensava que recordava totes les sessions fotogràfiques que havia protagonitzat.

No puc explicar la llacuna mental. Us prometo que quan vaig de gira no prenc cap substància que alteri la percepció i/o la memòria. I tot i que sembla que era cap al tard, tampoc crec que estigués tan cansat com ni per saber on estava. Només se m'ocorre que el que surt a la foto no sóc jo. És el meu doble. Com que em passo la majoria de l'any a l'altra punta de continent, algú el deuria contractar per omplir el forat. Em podrien haver avisat, perquè fins que he arribat a aquesta conclusió tan lògica m'han fet ballar el cap una bona estona.

No es pot acabar un post avui sense recordar l'aniversari del 23F. És un d'aquells moments "on estaves tu?" que sempre surten a les pel·lícules americanes. Doncs miri, jo sortia amb la meva mare del cinema, on havia anat a veure això. Em van haver d'explicar que al món real no hi ha superherois que arreglin els embolics. O si més no, no van pel carrer vestits amb pijames de colors.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Arriba Momssen

Als escriptors a vegades ens passa. Llegim un llibre i tot el que se'ns ocorre és: "dimoni, i això perquè no ho he escrit jo?". Normalment fa una certa ràbia. Però el darrer cop vaig tenir just la sensació contrària: em vaig alegrar molt. Primera perquè l'autor és un bon amic. Segona perquè aquella novel·la irreverent és la mena de coses que necessita la nostra literatura. Cara dura, temes nous, ironia i cap mena de respecte per a res, una història original i ben portada. D'aquestes, com més n'hi hagi, millor per a tots. I tercera perquè encara estava eufòric de la bona estona que havia passat llegint-la.

Momssen no és la mena de novel·les que trobem sovint a les nostres llibreries. No és de les que guanya premis. No parla de la guerra civil i no és un drama familiar. A més és una comèdia molt negra. O sigui que no agradarà a tothom. No pretén agradar a tothom, que és millor. És agressiva i amb mala llet, és diferent, i dona voltes cap a on menys t'ho esperes. Està escrita en un llenguatge molt directe, sintètic, sense floritures ni concessions (ja sabeu que això a mi em va), i té un ritme que t'arrossega. Com si els Monty Python estiguessin reescrivint una novel·la del Paul Auster amb l'ajut de Hunter S. Thompson (tot i que la propaganda oficial cita Tom Sharpe i Quim Monzó).

Per ser la primera novel·la que es publica d'un autor nou, és tota una sorpresa. Una sorpresa molt agradable. Momssen va ser un dels llibres que vaig llegir l'any passat (vaig tenir accés a una versió inèdita) que més bon sabor em va deixar. I això per mi és important. Per això escric aquesta entrada, malgrat el risc de semblar que simplement li estigui fent propaganda de franc a un col·lega. Perquè la cosa no va per aquí, ni molt menys.

Podreu saber més sobre personatge únic al seu blog. I conèixer l'autor avui a la tarda a la llibreria 22. Però millor aneu directament a la vostra llibreria i, si no la tenen, l'encarregueu. Potser no us agradarà tant com a mi, però quantes vegades podeu dir que una novel·la us ha sorprès? No val això la pena?

divendres, 18 de febrer del 2011

dijous, 17 de febrer del 2011

Literatura, ciència i internet


Biel Mesquida és el director convidat avui a Vilaweb. Fa uns dies va demanar a uns quants escriptors que diguéssim com vèiem la relació entre literatura, ciència i internet. Podeu llegir els resultats aquí. A part de la meva opinió, també podreu llegir la de Manuel Baxauli, Carles Bellver, Lolita Bosch, Ramon Erra, Eduard Márquez, Vicença Pagès, Llucia Ramis, Matthew Tree, Tina Vallès i unes quantes llumeneres més.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Dilluns musical: l'ultima esperança.



Vaig descobrir l'Esperanza Spalding fa uns mesos gràcies al David Gálvez. La noia tenia tots els punts possibles perquè m'agradés (fins i tot toca el baix!). Ara li han donat un grammy (artista novell) i encara em cau millor, sobretot pel fet d'haver rebut un atac virtual dels fans del Jusin Bieber, que va sortir derrotat aquella nit. Suposo que en alguna manera com són els teus fans (o els fans dels teus enemics) també et defineix una mica.

En tot cas, la noia ho fa tot molt bé, com podreu veure en aquest single, tret del seu darrer disc, el que li ha valgut el grammy. Val la pena que escolteu la seva veu claríssima i els seus dits ràpids, perfectes per aquesta mena de pop-jazz que fa. Esperanza Spalding, Little Fly, Chamber Music Society (2010).
(Nota: com veieu, darrerament he deixat que les seccions fixes del blog caiguin en la més absoluta anarquia. Ni els dilluns musicals ni l'escollit mantenen periodicitat ni dia d'emissió. Trobo que així és més divertit... i no estressa tant quan el temps que tinc és escàs.)

dilluns, 14 de febrer del 2011

Dinamo ressuscita

Us he parlat del Dinamo en altres ocasions, el fanzine mític i bèstia que a mitjans anys 90 fèiem uns quants dels que ara correm per aquí. Algun dia algú de nosaltres haurà de remenar l'arxiu i començar a penjar els millors moments dinàmics, però mentrestant, aquí en teniu una mostra. L'editor Joan Navarro, del qui ja us he parlat abans, ha tret la pols a un dels nostres exemplars més reeixits, l'especial Monstre de Francostein, i n'ha penjat unes quantes planes. Per mi és una sorpresa molt agradable que aquella bogeria hagi acabat a les mans d'un dels professionals del món del cómic que més admiro.

No sé com vam aconseguir enganyar (és la paraula adequada, perquè no van cobrar ni un duro) un planter sorprenent de dibuixants professionals perquè ens fessin una col·lecció d'estampes dedicades al nostre monstre. El fotomuntatge de la portada era un altre moment d'inspiració del gran Leblansky, i la contraportada dedicada a la Barby Generalíssimo la vam parir a mitges el Leblanc i jo, si no m'equivoco. Recordo unes sessions molt animades a la redacció del fanzine, partint-nos de riure amb cada nova burrada que se'ns acudia. Per cert, un dels contes que vaig fer per aquell número va acabar al meu recull Quina gran persona!

divendres, 11 de febrer del 2011

L'infant interior

Un post de l'Allau m'ha fet recordar un incident que va succeir ara deu fer uns quinze anys en un local proper a la Sagrada Família. Vaig anar amb un amic a dinar a un Pizza Hut i a la carta vam veure ràpidament la opció del Menú Infantil. Vam decidir demanar-ne dos. No és que estiguéssim desganats, al contrari (érem uns ganàpies amb bons estómacs). El que passava és que regalaven unes figuretes fantàstiques del Batman i a l'instant ens vam adonar que necessitàvem incorporar-les a la nostra col·lecció.

Quan vam fer la comanda, el cambrer va mirar estranyat al nostre voltant i ens va preguntar què on estaven els nanos. Llavors els estranyats vam ser nosaltres: li vam contestar que perquè necessitaves un nano per demanar un Menú Infantil. Això li va curticirtuitar les neurones i no va ser capaç de processar cap més unitat d'informació. No podia entendre que algú demanés un plat en funció del regal que l'acompanyava, sobretot tenint en compte que aquests "algú" s'acostaven ja cap a la trentena. Però el que realment el superava era que algú que no fos un infant volgués un Menú Infantil. Era una opció que no es contemplava a la normativa, per tant no podia ser vàlida.

Vam tenir-la muntada ben aviat, perquè l'home no volia cedir i nosaltres insistiem que teníem tot el dret de demanar qualsevol plat de la carta independentment de la nostra edat. Això havia passat de ser un assumpte de col·leccionisme friki a una lluita oberta per defensar els nostres drets com a consumidors i ciutadans. Com que tots dos érem escriptors, els nostres arguments tombaven fàcilment els del pobre cambrer, sense ni tan sols haver d'abandonar el terreny de l'humor i la ironia fina. En veure que perdia peu, el pobre va anar a buscar reforços i es va personar al cap d'uns moments amb el mànager. Aquest element era encara més cabut que ell i només entenia que dos degenerats d'aquests que juguen al rol i maten gent el cap de setmana per divertir-se (eren altres temps) se li havien colat al local i que si calia trucaria a la urbana perquè els fes fora. Al final vam haver d'admetre que no teníem inerlocutors vàlids i que la raó no era una bona arma contra algú que s'ha quedat clavat en un bucle absurd. Com que de fet teníem gana, vam optar per desistir i menjar qualsevol altra cosa, dolguts per haver perdut la possibilitat d'obtenir aquelles fabuloses figuretes.

El que no sabien els del Pizza Hut és que el meu company era un periodista que en aquelles dates tenia uns quants centímetres quadrats a la seva disposició dins La Vanguardia. Uns dies després de l'afer del Menú Infantil, tot Barcelona va saber què malament que tractaven els clients al Pizza Hut de Sagrada Família. Considerant que aquell restaurant es deuria nodrir sobretot de turistes, no crec que els enfonsés el negoci (em sembla que encara funciona), però almenys vam poder dir la darrera paraula.

És clar que ara no tinc aquests problemes: quan vaig a aquests llocs sempre porto un nen amb mi per demostrar que la joguina acabarà a les mans adequades.

dilluns, 7 de febrer del 2011

L'escollit (LXXIX)

Una setmana plena de tancaments blogaires, aquesta. Sap una mica de greu, però és part de les normes del joc. Qui segueix ben actiu és en Mon de La Garrofa de Mont-roig. Ara ens proposa, per celebrar el seu cinquè aniversari i el centenari de l'arribada de Miró a Mont-roig, una dosi de mail-art. És a dir, es tracta d'enviar una postal sobre el tema "Miró i Mont-roig". La gràcia és que el projecte travessarà el món digital i acabarà en format exposició. Una bona idea.

Recordo també que han començat les votacions per la Millor iniciativa Blogaire del 2010. Al final el Dia del Blogaire en Crisi està entre els cinc finalistes (gràcies!), per si no sabeu qui escollir.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Traductors

Ja he parlat altres vegades d'alguns dels personatges que  són claus en la creació d'un llibre però que solen quedar relegats a un segon pla. Per exemple els editors. Avui voldria dedicar el post una altra vegada a un que té una mica més de visibilitat: el traductor. I ho faig perquè, en un esclat d'intrusisme provocat, he tastat breument aquests dies les alegries i desventures de la professió. Primer perquè un dels meus editors em va fer la proposta deshonesta de cobrir una baixa i encarregar-me de passar de l'anglès al català una novel·la juvenil d'una d'aquestes col·leccions que darrerament s'ha posat de moda. Vaig acceptar més que res perquè em venia molt de gust enfrontar-me al repte. I l'experiència no m'ha defraudat.

Traduir vindria a ser com la feina que fa l'entintador als còmics americans. Has de resseguir i donar cos a les línies que ha fet el dibuixant, la veritable estrella, sense sortir-te del camí que t'ha traçat. Encara que vegis un error flagrant, el màxim que pots fer és dissimular-lo dins dels límits que se't permeten. La del traductor és una tasca creativa, això és indubtable, però és una mica irritant el fet de no poder deixar-te anar tant com voldries. La servitud obligada a l'autor funciona millor si aquest és un professional que pots admirar i reverenciar, perquè traduir un llibre amb el qual no combregues dificulta molt les coses. Sigui com sigui, aquesta feina t'obliga a fer malabarismes amb molts pocs mitjans, per això cada frase que et queda rodona et dona tanta satisfacció com si haguessis acabat d'escriure una novel·la sencera.

Em vaig treure una mica l'espina amb el següent encàrrec, que em va caure a les mans també sense demanar-lo. Es tractava de donar un cop de mà a la traductora d'Ullals al castellà. Quan et tradueixes a tu mateix, la cosa canvia molt, perquè ja no hi ha regles. Si una frase de l'original trobes que no encaixa bé en el nou idioma, la canvies tant com faci falta: ningú millor que l'autor per dir les coses d'una altra manera sense perdre el contingut que el text tenia originalment. I no et cal demanar permís a ningú. Aquí t'ho passes molt millor i els resultats queden més bé, o sigui que tothom surt guanyant. Els autors haurien de traduir-se ells mateixos sempre que fos possible. L'únic problema és que tornar a reescriure una novel·la que ja havies donat per enllestida no deixa de tenir un deix sisífic. No sempre ve de gust.

La qüestió és que haver estat treballant aquests mesos al servei d'un altre escriptor m'ha fet venir moltes ganes de tornar a escriure ficció sense més plantilles que el full en blanc i les 28 lletres de l'alfabet. Quan tingui un forat a l'agenda (ara toca divulgació) m'hi torno a posar.